El Cau de l'Ós Bru de Taradell

L’altra dia vaig trobar-me un vell amic de joventut. D’aquells amics de barra i conversa amb qui, durant una llarga i espessa temporada, ens dedicàvem a voltar-la a la recerca de vés a saber quin coi de misteri vital. Seguíem les passes dels nihilistes, de concert en concert, de taverna en taverna, sense aturar-nos a pensar gaire en un futur que veiem inexistent. Bé. On anàvem que hi ha pressa!

Resulta que me’l vaig trobar pel carrer i allò que si és ell o no és ell, vaig saltar-li:

– Perdoneu, que no sou en Ventura?

O era. Per Déu, si ho era. El mateix rostre, els mateixos pocs cabells a la closca, la mateixa veu i el mateix cinisme de sempre. Veient-lo capficat vaig oferir-me a fer-li companyia i aprofitar per intercanviar quatre apunts de la nostra presencia a la terra des del punt on vam deixar de veure’ns.

En la conversa que vam mantenir jo li vaig contar que havia acabat la carrera de polítiques i que, després d’uns anys de tombar món, ara treballava en una empresa municipal en la cosa digital i que ho compaginava amb la vida rural i amb la dèria doctoral.

Ell, pagat de si mateix, em va dir que durant aquests anys havia estat cercant una musa per explotar la seva vena literària. Redéu! El puta! Encara seguia amb la tonteria romàntica encastada a les neurones! Encara recordo en Ventura, pujat damunt de qualsevol element del mobiliari urbà, pitof com qualsevol bon escriptor nord-americà, vomitant els seus versos infantívols, tot just inventats.

Després de declamar amb grans moviments de braços, en Ventura es deturava un moment i acabava sempre amb les mateixes paraules: "Recordeu-me’l que demà l’escriuré". I el demà no venia mai. Pobre Ventura. Tants anys passats i ell encara donant-li a les rimes.

Bé. Tornem al 2006. Em diu que té una bomba de rellotgeria, un poema ideal per una mossa tocada per la poesia. En Ventura, aquest cop assegut vora la platja i sense moure braços i cames recita:

M’agrada la muntanya… a tu la platja.
M’agrada la prosa… a tu la poesia.
M’agrada el meu poble… a tu la ciutat.
Renúncies

Parat, me’l quedo mirant, tot esperant la continuació i no entenén massa res. Ell em diu que, de moment, ja està, però que de ben segur que seguirà. Jo li dic que no entenc les seves renúncies. La prosa és cosa meva i no seva. La muntanya és el meu món i no el seu i això del poble… La veritat és que no acabo d’entendre que vol dir en boca d’un urbanita de Casc Antic com ell. M’està dient que sigui jo el que renuncïi? Li pregunto i em diu que em fixo massa en mi, que, de tant en tant, cal defugir d’un mateix per fixar-se en l’entorn. Que el seu joc és per mostrar fins on pot arribar l’amor per algú. Coi de pallasso versaire! Casunlasevavenad’intel·lectualurbanita!

Abans d’acomiadar-nos, recordem el nostre passat d’hores petites i rememorem el seu himne, l’únic improvisat que repetia nit rera nit, bar rera bar, parc rera parc i en les remullades de peus a la vora del mar.

MESELL!

Allunyat de la gent, et revoltes.
Sol.
En la intimitat, perboques tot allò que no els dius a la cara.

MESELL!!

Se’t remou la vida cada cop que et manen.
No et miren.
Com un espectre vagareges sense amics.

MESELL!!!

Surt del presidi que tu sol et fabriques.
Sies imprevisible.
Arranca els barrots del teu isolament.

MESELL!!!!

Com un ca afrontes la vida rodejat d’amics.
Et miren.
Els desafies cada cop que et manen.

MESELL!!!!!

Els dius la teva veritat a la cara.
Acompanyat.
En la multitud, et revoltes.

Ara ja no està capficat. Recitant de nou la tornada, el veig marxar Poblenou enllà, punys closos, cap altiu i les decidides passes de qui no té res a perdre i molt a guanyar! En Ventura! Quin sagal!