#JoSócdeXirinacs
Deixa un comentari“La gent que manté el sistema actual em pregunta: “Doncs, què volies?”. Jo sóc una mica estrany i, còmodament, puc dir que jo no volia res en sentit estricte. La meva única il·lusió, després de tant de temps d’autoritarisme franquista i pre-franquista, era d’ajudar amb totes les meves forces a donar pas a la democràcia sense adjectius, al poder polític i econòmic del poble.”
– Lluís Maria Xirinacs i Dalmau (1995) Una revolució a l’estil català
Davant el suarezisme de la oligarquia dominant i la resposta companyista que ha incendiat twitter darrerament, jo cerco una alternativa radicalment democràtica i visionària i per això no em reca d’assegurar que #JoSócdeXirinacs.
Justament estava navegant pel record del bon home, quan un company d’aquests que fa rutllar el cervell, em va enviar un imperdible document escrit l’any 1995 pel bon home de Vidabona.
Document que clou apuntant els quatre nivells d’acció no violenta de Gandhi:
“a) COOPERACIÓ. Vot de confiança a l’adversari. Potser ell té raó i nosaltres som els equivocats. Cal fer-lo amb convicció de cor. Col·laborarem amb ell, mal que ens costi. Tractarem de purificar el nostre punt de vista. Posat que després de temps la nostra consciència no ens permet de seguir en la cooperació, cal aleshores procedir a la denúncia pública i assumir-ne les possibles conseqüències.”
En el cas català, aquest és el paper de les dues forces polítiques dominants en la dècada dels 80 i que podríem representar en la tasca exercida per les figures de Jordi Pujol i Joan Reventós, respectivament.
“b) NO COOPERACIÓ. És la fase més negativa de l’estratègia no violenta. No fer. Deixar caure la cooperació. No ho sembla però és d’una força sorprenent. En la vida social tot allò bàsic ho fa el poble. És a tot arreu. Quan el poble no coopera, tot falla. Efectes catastròfics. Tota classe de vagues en són l’expressió, així com les diferents formes d’objecció de consciència. El risc més greu és la mort.”
Tot i que no són “no cooperació” en sentit estricte, la seva resultant si que es pot considerar el tret de sortida d’aquesta fase que, com sol passar en el món real, s’encabalca amb l’anterior. Em refereixo a l’Estatut de Miravet i a la Declaració de Sobirania del Parlament.
“c) DESOBEDIÈNCIA CIVIL. No només no cooperar, ans també delinquir, faltar a una llei, a una ordre. Cal haver esgotat tota altra via. Cal triar una llei la desobediència a la qual no porti greuges considerables. Cal assumir el càstig com un tribut al respecte a la llei en general. Com es va palesar en el tribunal de Nüremberg, hi ha casos en què és moralment inacceptable obeir l’autoritat constituïda. També aquí el risc més greu és la mort. Però en qualsevol exèrcit et demanen estar disposat a vessar la teva sang per la bandera pàtria.”
Tres exemples de desobediència civil esglaonades: El #novullpagar, #desob14 i la resposta a la Sentència del Tribunal Constitucional espanyol.
“d) SOCIETAT ALTERNATIVA. “Si no trobes camí, fes-te’l”. Escoles alternatives. Carnet d’identitat il·legal. Xarxes informatives paral·leles. Exèrcit no violent. Alimentació sana. Comuna alternativa. Cicles de producció ecològics. Etc.”
En aquest cas, els exemples sovintegen, però jo em quedo amb dues propostes concretes i, si es vol, afins: la Candidatura d’Unitat Popular i el Procés Constituent.
Tot i que, encara cuegen les dues primeres fases (la de cooperació i la de no cooperació), podem donar-les per superades. Ens queden només els dos darrers nivells que, com es pot veure en les referències facilitades, són en marxa.
En resum, el text d’en Lluís Maria (de l’any 1995!) resulta una una bona anàlisi d’aquesta democràcia legal que patim, justa hereva de la democràcia orgànica del passat i és una visionària proposta de camins oberts i en plena ebullició.