El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Amb un peu a Barcelona i l’altra a la bella Sevilla, sóc de nou a les portes del Nadal. Tinc ganes d’aterrar a les vores del Tartessos. De tornar-hi amb la panxa plena i l’esperit farcit de les bones trobades familiars. De la família d’aquí, i de la d’allà.

Tinc ganes de mirar-me la ciutat des d’un pont damunt del riu. Ganes de mirar-me-la i de recordar, de recordar i de reviure uns fets llunyans que, arrelats en els orígens de terra baixa, es repeteixen amb els anys.

Conten, els versats en l’art de la rondalla, que Astarté era una bella deessa que vivia en els verds boscos de la terra baixa peninsular.

Diuen que fou la deessa més estimada de la mediterrània: Ashtart en deien els fenicis. Inanna, resaven els sumeris; Isthar, veneraven els acadis; Astaroth, suspiraven els fills d’Israel. Astarté, la bella i seductora, representava la mare natura, la vida, la fertilitat, l’exaltació de l’amor i dels plaers de la carn.

No és estrany doncs el que va succeir en aquells temps en què el llatí encara havia de venir. I és que un bon dia de fa molts anys, la llegenda de les llegendes, Hèrcules –encara Heracles-, l’heroi més gran d’aquells temps, va trepitjar els boscos d’Astarté. L’home que, havent-ho vençut tot, era camí d’Erítria, per capturar els bous del gegant Gerió, hi va passar una d’aquelles bonhomioses nits de lluna plena en que el cor s’inflama… i les passions, també.

Conten, doncs, que era nit de lluna plena. La bellíssima Astarté era fent el bany en les cristallines aigües d’aquell riu que avui en diem Guadalquivir. Hèrcules, l’home, va caure rendit a la bellesa de la perfecta nuesa de la deessa més bella de l’Olimp d’aquells temps. S’hi va atansar amb cautela i intencions molt carnals, però la desea que era prou llesta, a l’altra riba del riu se’n va anar.

El pobre Hèrcules, seductor de donzelles, va quedar ben palplantat. I és que, encisat pels encants de la deessa, es va quedar ben aturat. Oi més en adonar-se’n que sense seduir no hi ha carn.

Per això tingué la pensada de fer-li un temple descomunal. Heus aquí, doncs, el gran Hèrcules construint el més bell setial. Però, ai làs, que la bona Astarté de l’heroi no se’n va fiar. I per demostrar-li llur independència, un altre temple es va fer. Com més bonic era el d’Hèrcules, més bella era la rèplica d’Astarté.

I és així, diuen les llengües, com nasqué l’herculia Sevilla… i la Triana d’Astarté.