El Cau de l'Ós Bru de Taradell

… un local que acollia a una trepa de jovincells aixelabrats i vitalistes.

L’altra dia, tot recordant els anys d’adolescènca amb vells i propers amics d’aqueixa barriada dels grans contrastos, ens va venir a la memòria un dels locals més curiosos i estimats del nostre barri. Donant cops a la pilota amb els ninots enganxats per barres de ferro vam tornar a apropar-nos a la porta del carrer Mariano Aguiló, vam tornar a pujar les amples escales, vam tornar a creuar les portes verdes amb vidre sempre esqueixat de la planta principal i vam tornar a veure aquell jaio allà darrera la barra de la nostra estimada Artesana. La sala d’aquesta vella cooperativa del barri era majestuosa, els sostres eren altíssims, a les taules sempre hi havia algun grupet d’avis fent la barreja i jugant a la botifarra o al dominó. Just a l’entrar hi havia la corrua de taules de billar. Tantes vegades que hi haviem jugat i tant poc que en vaig aprendre. 

Al costat de la porta d’entrada, una porta més menuda, però també majestuosa, portava al nostre racó preferit: Els futbolins. Ni una sola finestra, ni un brí de ventilació, però allà amb la cigarreta consuimnt-se als cendrers de les cantonades i la cervesa jugant-se la vida damunt dels laterals del futbolín haviem fet partida rere partida, possant papers a les porteries per recuperar les boles de fusta i poder estirar la moneda de cinc duros tant com fós possible. Els diners no sobraven en aquells anys i els que teniem setmanada erem uns privilegiats.

Allà vam aprendre a jugar entre nosaltres, a reforçar amistats i a riure cada cop que en pensava alguna -i era sovint-. Llavors aparaixia sempre la trepa dels drogats, aquells mansos que ens cardaven més por que una pedregada, però que allà només estàven per guanyar-nos partides de futbolín i poder passar una estona fent el gallet davant de tifetes i mosses. Per sort, als futbolins tots feiem pinya i ens necessitàvem per jugar. Al carrer els haguessim tingut més por. No sabies quan et saludarien com un amic o quan, empesos pel mono de les droogues, t’acorralarien a qualsevol paret per buidar-te les butxaques navalla en mà. Anys a venir molts d’ells ja no hi són i nosaltres seguim renquejant i fent via amb el que tenim, tot recordant de tant en tant les mi-i-una tardes de l’Artesana.

Per mi, l’Artesana empre serà un lloc màgic. Allà sentia, ja en aquells anys mossos, l’esperit i la força d’una barriada obrera, necessitada i esperançada com la meva. La meva adolescència es va moure pels darrers reductes del Manchester català en decadència. Mira que en vem veure i viure de fàbriques i naus industrals que, com el vell Catex, acollia els nostres jocs entre les runes d’un barri vell. Catex ara és el remodelat Can Felipa, però per nosaltres sempre serà Catex, el nostre imaginat món enrunat.

L’Artesana ja no és un centre lúdic. Ara no en resta ni un borrall. Pisos nous i acondicionats. Ni el més lleu bocí, ni un record, ni una placa. Res.

Les naus han anat caient una darrera l’altra sota les botes del progrés i el capital. La vella estació de tren, el pas de les vies, les parets plenes de graffitis. Mullant-se els peus a la vora del mar i dels pilons de runes de les platges. Tot ha desaparegut davant una nova manera de viure que és tant i tant extranya als poblenovins de vell…

Moltes vegades m’he preguntat que en pensarien els treballadors de La Canadenca, com ho veuria en Bonaventura i la seva colla d’acció, que en pensaria en Benguerel, com s’ho miraria Mossèn Pius, el taradallenc. Reconeixerien el seu barri? Reconeixerien en aquests carrers aquell tros de món que compartien amos i treballadors? Poblenou sempre ha estat barri d’amos -a redòs de les Rambles- i de treballadors -a redòs de les fàbriques- i ara ho continua essent, però d’una altra manera. Els amos s’encimbellen en torres i no treballen, dissenyen la societat del coneixement. Els treballadors viuen en pisos construïts per cooperatives o fugen a la recerca d’espais on puguin viure en pau, en harmonia i llibertat. Fins ben entrats els anys 90 al Poblenou encara podies despertar-te amb la sirena d’alguna fàbrica, encara podies veure els pencaires de mono blau anant amunt i avall. Ara, però, la burguesia transvertida d’obrerista ha manllevat un nom anarquista per bastir un barri d’opulència, consum i joies. Icària, Icària. Quants cops somniada! En quants cercles es pronunciava el teu nom com a simbol de la justícia social! Quants poblenovins van fer les amèriques a la recerca del somni d’Etienne Cabet?

Fill del Poblenou i net de Taradell. El record de la meitat urbana del meu cor i de la nit de Puertohurraco m’ha reviscolat avui en veure el Nosotros somos así, perquè, com es diu en aquest film, no existeix més noblesa que la noblesa de l’ànima.