El Cau de l'Ós Bru de Taradell

La cosa més bonica
Un home de vuitanta anys llegeix uns mots escrits en una publicació local i recorda. Recorda el temps que va passar anant dia rera dia fins a Vic. S’atura: “Aquest no és el camí més curt fins a Vic” – es diu. Valora les paraules, valora l’ordre, valora l’escrit que la fet recordar i a la persona que li ha permès de fer-ho amb tant de detall. Ell ja fa temps que no surt de casa i aquell grapat de fulls en format de Revista local és el que el manté el dia de la informació de la seva aimada vila. Passa fulls i llegeix una poesia. Una dolça aportació d’una emigrant retornada al seu món de la ma d’un fill. Una altra poesia en un poble d’artistes? L’home s’emociona i sent com la vida flueix dins seu amb renovellada força. No se n’està i fa mans i mànigues per contactar amb els autors d’ambdós escrits…

La cosa més bonica que li pot passar a un “escriptor a cau d’orella” és rebre una sincera trucada d’agraïment d’algú que en sap molt, d’algú farcit d’experiència, d’algú que -a les seves velleses- es decideix a prendre el telèfon perr felicitar als autors dels escrits, primer; i per dir-hi la seva, tot seguit.

La cosa més bonica del món és rebre una resposta, rebre el consell d’una veu experimentada, rebre informació emmagatzemada durant anys i panys en les pregoneses de la ment d’una gran persona.

És tant bonic rebre el reconeixement d’uns lectors propers! És tant bell donar paraules per rebre coneixements! Que més es pot demanar?

Una dolça vesprada marinera
Bressolat per les ones de la vida, contemplo el mar des d’un roc. Són vora les cinc de la tarda i em perdo per les raconades del Roc de Sant Gaietà. El Roc és un tros del Garraf perdut enmig de la Costa Daurada. Sol també entre platges suaus, és una pedra domesticada per la mà humana. Un suau penya-segat que encara serva la salvatjor de temps pretèrits. Quin contrast! A una terrasseta de cadires de fusta, en una raconada vora el mar, sents el soroll de joies: Como quieres que Cuqui le quiera con los millones que le ha costado. Si la dejo por esa pelandrusca de Fefa! Pobre Cuqui!

Prop del Roc en surt un camí de ronda. Un camí d’aquells que resseguien la costa de poble a poble, de platja a platja, de cala en cala. Entre el fel que et puja gola amunt pel tou de xalets putrefactes d’uns diners muntats en la desesperació de mig món i la llibertat d’una mar embravida, el cap se’t perd en la incertesa d’un present que alguns s’entesten en fer dolent. El ventijol de la mar et pica a la cara, uns nens jugant, una parella de jaios mirant-se amorosidament. Allà, un tros endavant un grup de joves fent tabola i a baix, a la rocosa platja dels capellans, un grup de mosses vergonyoses que riuen i s’expliquen juvenívols secrets. El luxe que ha empobrit els penya-segats d’aquest bocí de món contrasten amb la trafeguda feina d’un parell de pescadors fent cérre el peix pel mar.

Quina pena que em fa l’arribada a la Platja Llarga, tota farcida de crancs humans prenent el sol immòbils. Pistes de tennis, piscines, més impúdics cassalots. Ètica espartanta la meva. Potser sí. Però cada cop que veig aquest luxe, el veig damunt per damunt d’una muntanya d’ossos d’infants difunts en països massa rics en recursos. En recursos imprescindibles per farcir la bojeria d’un terç de la humanitat. Però després arriba la trucada i les visions es desmunten com un castell de cartes mal girbat.

Aprofito la tornada per seure una estoneta en un banc i acabar una lectura impressionant. Si podeu, no us perdeu El gran robo del tren d’en Michael Crichton. Sublím. Misteriós. Una foto finish d’una època que es repeteix constantment. La roda de la seguretat i la inseguretat de les nostres societats amb el seu cul immens aposentat damunt de milers i milers d’éssers humans esclafats. Llegiu, llegiu, llegiu el retrat de l’opulent societat victoriana i la intel·ligència d’un mag de barba vermella… És hora de canviar de costa, és temps de canviar de platja, tocar atendre la trucada i anar a Torredembarra.

El passeig de Torredembarra és llargarut i farcit de construccions de nova fornada. Més desgavell urbanístic a la costa catalana! Poca casa de pescadors queda vora el mar. Apartaments i més apartaments ocupen l’espai que, en d’altres temps, era per a ús de mariners i pescadors que de la mar en farcien la taula. Ja no resten pacients mans sargint xarxes a la vora de l’aigua. Irreparable pèrdua d’un món imaginat.

Vesprada de dissabte, bressols de mar. Dues veus vora la mar. Dues copes. Una mirada comuna al món. Que bella és la vida del lluitador quan troba complicitats en ulls aliens! Com descansa la brutalitat de l’ós quan troba una ànima amiga! Gràcies per cedir-me una breu horeta del teu temps i de la teva companyia.

El dia d’en Pau
Les comunions, tal i com jo les conec, tenen un guió força habitual pels convidats: Comencen amb la missa i l’eucaristia -punt central, no ho oblidem-, segueixen amb les fotos i l’espera. L’espera, l’aturada i llarga espera. I clouen amb un bon àpat i una festa on la quitxalla xala com mai… o com sempre, vés a saber.

Aquesta vegada no ha estat pas diferent de les altres i el nostre petit protagonista s’ho ha passat d’allò més bé. Com sa germana, com son cosí menut i com la trepa de canalla que els acompanyava per tot arreu i que no l’han deixat ni un segon durant el joc de pistes a la cacera del regal de la farmacèutica tripulació calafellenca.

A l’esglèsia, el xivarri del públic no ha parat ni un moment i, a vegades, s’ha superposat als dolços cants dels infants que, com una coral professional, desgranàven melodies d’una bellesa tal que se’t posava la pell de gallina. Com una sola veu cantàven com àngels, com una sola veu la gernació congregada xisclava com garrins! Per què la gent no surt al carrer si té ganes de xerrar? Per què no respecten ni als seus homenatjats? Bé, tot es perdona a la csa del senyor -diuen els que en saben, però m’ha sabut tant de greu veure com es desplaïa el resultat d’hores i hores d’assaig pacient d’aquella canallada a punt de fer la primera comunió. M’ha emocionat la versió del pare nostre que han cantat. M’ha agradat el rítmic mans a les mans en senyal de pau. I m’ha encantat la meva fillola llegint un parell de pregàries sense un brí de tremolor a la veu. M’hagués atrevit jo a pujar-hi a la seva edat? Ben segur que no! Ara ja em costaria!

De l’esglèsia de Calafell, que enguany celebra els 200 anys de la seva construcció i consagració, hem anat, no sense la preceptiva sessió de fotos, a dinar a Cunit. Un suculent àpat en un reconegut restaurant, un bon animador infantil que ha fet bellugar a nens i nenes de totes les edats (Oi que si, Avi Lluís?) i un ball on, carai quina sorpresa!, fins i tot jo he ballat una estoneta. Increïble, oi? Carai! Tots som mainada encara que alguns siguem tant ràpids que sembli que sempre som escalfant la cadira.

Al vespre d’aquest diumenge, no he tingut esma per apropar-me a Gasala. N’estic segur que la trepa del proper alcalde em sabrà perdonar el destret.