El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Aquest cap de setmana, llarg i obrer, m’ha tocat taradellejar una mica. Ha estat un taradelleig suau, cassolà, de poc bosc i molta casa, però taradellajar malgrat tot.

Dijous a la tarda, vam oblidar-nos un xic de la menuda i vam anar al cinema. Feia anys que no entrava a una sala de cinema i, aquest cop, vam baixar a Vic per endinsar-nos en la familiaritat dels cinemes del Sucre. Tres persones per a fer-ho tot: vendre crispetes i xutxes, arreglar els desgavells de les maquinotes que venen les entrades i controlar l’accès a les sales.

Un cop dins, vam riure a cor que vols amb els ocho apellidos vascos, una comèdia d’aquelles que surfeja sobre el conflicte basc sense endinsar-s’hi gaire, però que li fa servei per la bella història que s’hi explica.

A la sortida, no tinc més que repassa els vuit cognoms catalans (Mauri Monràs Vilaró Ferres Sellés Mayà Reig Parés) de la meva nissaga, Els repassem amb la meva trianera estimada, tot tornant cap a Taradell.

I dissabte, tot esmorzant a l’Aguilar, tinc un record per la pel•lícula que va encetar aquest taradelleig suau, calmat, proper. Sense galtes, menjo oca, rodejat de cinc savis rurals, cinc veïns de la Plana que han viscut vides riques i ufanes i que ara, en llur vellesa, gaudeixen d’aquests aplecs on la horticultura hi fa acte de presència, ben amanida amb quatre informacions sibre bolets, pomes silvestres i les xacres d’una carcanada que comença a fer xixines.

Esmorzar de forquilla i ganivet en un indret com aquest és una capbussada en el cor mateix de la Catalunya catalana, de la Catalunya propera i vital que es viu als contraforts de la Plana de Vic. En una taula propera, quatre jaios fan tabola en castellà, al seu costat, un grup parlen en aquell català cerrat que només serven pastors i pagesos, la cambrera no s’està d’usar la seva llengua i rebre moixaines i bastonades, figuradament parlant, dels avis que fugen de casa una estona per prendre un glop d’aire vital. Aquí no hi ha ideologies, ni mal rotllos, ni la suposada fractura que prediquen els amics de fracturar. Aquí corren els xais, els bacallans i els embotits, regats d’un bon vi de taula i dels aromes de Magno que lliguen un bé de Déu de veïns que, cadascú parit de son pare i sa mare, fan família al vol del bon menjar.

Els uns venen de l’hort, els altres de buscar bolets, uns tercers de buscar espàrrecs, els de més enllà de mirar si les pomeres silvestres tenen flor i encara n’hi ha de mandrosos que han saltat del llit per esmorzar abans de baixar a mercat, que avui és dissabte i Vic es vesteix de gala per esdevenir el melic d’Osona i viure, sense complexes, la diversitat d’una plana que, sabent-se catalana, acull i no atèn als que ens volen més fracturats ara que avancem com a Estat que abans quan èrem regió d’Espanya.