El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Pensava començar la setmana blocaire parlant del sopar de nadal amb les companyes de feina en un ben triat racó del Malecón transportat a la Barceloneta.

Pensava començar la setmana blocaire parlant del sopar del col·lectiu que manté encesa una espurna de llum en la foscor d’una vila bella i tendre.

Coincidències de la vida, ambdós sopars són el mateix dia! Que dur que es fa haver de triar entre dos camins paral·lels, quan la bona gent hi sovinteja! Divendres doncs, el meu cos es va quedar a Ciutat; la meva ànima, va viatjar a Taradell; mentre el meu cor es quedava, tot xicarró, cuidant d’un tendre amor que, les restes d’un naufragi, deixava al bon port de casa.

Pensava començar la setmana blocaire també, parlant d’un endiumenjat dinar de Nadal – amb pastorets modernitzats i un tió que sempre raja -. Un dinar amb una colla d’amics que, com una agraïda metzina, s’han anat introduint al cor de qui t’escriu aquestes quatre ratlles.

Pensava començar-la parlant del primer equip quàntic de la història del futbol, d’aquesta realitat augmentada de bosons i fotons vestits de blau-i-grana i del bo d’en Neymar que, amb modèstia, es reconeixia massa inexpert per atrapar el bossó de Higgs que els del Barça mouen pel camp a velocitats infrahumanes.

Pensava començar-la parlant també, del somni d’aquesta nit on, amb els amics del Poblenou, alguns cosins ben vius i algun parent difunt, compartíem un bon mas, aixecat sobre un poblet d’aquests que tan m’encisen quan camino pel Pirineu que tan m’agrada.

Pensava començar-la, tot parlant de la Marató, de la Marató i dels trasplantaments; dels trasplantaments i de les manifestacions; de les manifestacions amb els germans que, havent marxat de casa, arriben a la nostra ciutat per a rebre insults, crits i alguna patacada.

Però també pensava mostrar el meu sincer escalf per les víctimes de les bufetades a Tahrir o a Nova York; i per tots aquells que, amb els seus somnis i desitjos, batallen en la realitat més dura que tenen al costat de casa.

Però, després de donar-li voltes i més voltes, m’he entotsolat novament en les golfes de l’escola, m’he transmutat en Bastian i he reviscut The Neverending story per acabar reten un sentit homenatge a tots ells. A tots ells, i a tots aquells altres que es belluguen de les xarxes als carrers i dels carrers a les xarxes amb la voluntat de construir un món farcit de bonhomia, compromís i fraternitat. I és que…