El Cau de l'Ós Bru de Taradell

De nou a Barcelona,
problemes d’aparcament.

Una munió d’obres
em farien marxar corrent.

P’rò avui és un gran dia,
car tornem a treballar,
doncs diuen que és cosa bona
aixó de poder pencar.

Arribo així a la feina mig adormit encara.

Fitxo de nord -tot i que em costa- i vaig a fer el cafè de màquina que em despertava les neurones abans de començar vacances.

Sempre m’ha agradat arribar un xic d’hora a l’oficina, i seguir el ritual de la rutina de fer un cafè pausat en plena soledat.

Aquest cop, la visita de rutina a la sala de màquines, però, és una
mica diferent. I és que sento un neguit encara encongit dins del meu
pit: Per molt que m’hi faig, per molt que ho intento, no acabo de
recordar la clau d’accés als sistemes informàtics.

El dubte em massega el cap enterbolit per les hores menudes i la
manca d’ús d’un agost allunyat del tros. Potser el cafè me la faci
recordar, potser…

El só de les monedes en picar dins la màquina em fan veure les
parets del lloc on sóc. El primer glop em porta el nom de l’espai. El
tercer, el de l’empresa. I el quart, la clau d’accés.

Llenço el got buit a les escombraries i desfaig les passes per girar
cap al despatx. La taula és al seu lloc; l’ordinador, també. El silenci
d’aquestes hores encara hi és ben present. Premo el botó i engego
l’ordinador.

Problemes de xarxa em regalen encara els darrers instants de repòs.
Però, el cafè, el cos, la ment ja són a la feina i, per aprofitar el
temps, netegen la taula dels papers abandonats fa ben bé un mes.

L’eficiència del departament de Sistemes no triga gaire en retornar
la vida a l’aparell i l’electricitat de l’aparell s’ensenyoreig de
l’ambient i em permet recuperar els bits de feina que s’han acumulat en
el darrer mes.