El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Avui s’acaba la Setmana Santa a Catalunya i m’ha semblat un bon dia per a donar una volteta breu sobre el moll de l’os de la celebració que acabem de passar.

La Setmana Santa cristiana commemora la mort i resurrecció de Jesús de Natzaret i, invariablement, se celebra una quarantena de dies després del Carnaval.

De tot plegat, jo em quedo amb el significat d’aquesta resurrecció que, curiosament, coincideix amb d’altres celebracions d’arreu del món. Celebracions amb tarannà similar i on la resurrecció sembla que també n’és eix central.

Sense rascar gaire en aquestes tradicions ni cercar el orígens “històrics” dels nostres textos sagrats, em costa ben poc de veure-hi un tret comú que, el temps i la pluralitat universal, ha anat enriquint. Em refereixo a l’exaltació dels primitius vers el misteri del reneixament de la natura, de la resurrecció de tot allò que, a la tardor, s’havia marcit i que, per a molts, era ben mort durant el cru i fosc hivern.

De fet, m’ensumo que, el Carnaval, era un ritual de lloança a la pachamama per a què abandoni l’hivern i faci venir la primavera. Si el nas no em falla, la Setmana Santa representaria aquest renaixement de la natura i, en molts casos, les Ferias o Festes Majors de Primavera completarien el cercle tot donant gràcies a la natura per haver tornat a resplendir amb tots llurs colors.

Dit això: només falta posar-hi documentació i enllaços per a certificar aquesta visió de la cosa, una visió que, mal m’està dir-ho, despulla del tot l’embolcall de l’Església envers el misteri més original: el de la vida tal com és