Dalt del cirerer, la lluna m’inspira
Deixa un comentariTraient el cap per damunt la capçada, plego cireres d’un frondós cirerer. Entrem a l’estiu i, aquelles hivernals branques pelades, han anat teixint fulla, flor i llavor, fins al fruit més excels.
Feina pacient, mesurada i concreta. Cures ponderades i observació persistent. És la pacífica batalla de la vida que, si es fa adequadament, infanta fruits, dolces cireres que ara abasto amb comediment.
Nit de solstici, els coets xiulen a quatre vents i jo, dalt de l’arbre, cames falcades, em miro el món que, al voltant, celebra una festa antany pagana. després cristiana i, de nou, paganitzada pel déu diner.
Cirera al cistell, cirera a la boca, la lluna més plena, el roig il·lumina, separant-lo del verd. Són colors que la nit difumina, són enginys de la meva ment, com els ulls de la pubilla que veig només travessant la paret. Penjat com cireres, tanco els ulls i albiro la menuda menjant tendrament els fruits saborosos que una dolça mare treu de dins del seu ser.
Revetlla de bruixes, nit de dimoniets, juganeres guspires que, sortint de la foguera, s’emporten les penes més enllà del cel. I és que, dalt del cirerer, plegant cireres, Sant Lluís, Sant Joan i Sant Pere em mostren l’apassionada Malvarosa, la festiva Ciutadella i el pic del Canigó on, de la mà d’un trovador, encenem una flama que ens marida a tots.