El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Benvolgut company,

Recordes amb quina il·lusió preparavem la millor actuació de la història de la nostra colla? Recordes com treballavem tots junts per preparar aquells monstres humans que ens havien de fer invencibles? Recordes les mirades de complicitat en els assajos, les xerrades que feiem sobre si estaves comode, si aixó havia anat bé, si la mida era la bona? Recordes que deiem aquest cop sí, el tres està molt bé, no pot fallar? Ho feiem amb il·lusió i ganes. Era un castell de postal. T’en recordes?

I el diumenge, recordo que tu també hi eres molt abans de l’hora convinguda, volies recollir el teu full, veure si aquella posició que tenies als assajos també la tindries a plaça, si tindries la oportunitat de defensar el castell amb tota la teva colla, si tornaries a patir i a gaudir conjuntament tot lluint la teva camisa, la única camisa que saps defensar.

Peró a plaça, les coses no van sortir com t’esperaves. Es van tòrcer ben d’hora, massa d’hora; peró la il·lusió podia més que nosaltres i hi vam tornar. I és que la feina d’aquells assajos durs dels dissabtes al vespre amb proves i més proves de folre per lligar-ho tot ben lligat ens donaven confiança. Peró no era el dia, les il·lusions s’espenyaven amb la construcció que estavem fent i s’escolaven per picar a terra per allà on és impossible picar.

Després. Tots estavem sords, muts, catatònics. Què havia passat? Com havia passat? I no trobavem explicació. Jo et vaig culpar a tu, tu al terç aquell que es tencava, el quart al segon que s’obria, aquell a… Eren els nervis, company, els nervis i la incertesa de saber l’evolució dels companys que s’havien endut a l’hospital.

Peró al vespre, semblava que els companys evolucionaven bé, parlàvem amb ells -alguns ja de viva veu, d’altres per telèfon-. Amb el cor alleugit, tu també vas tenir el malson de la caiguda i no podies dormir, potser pensaves en el company que tenies abaix, a dalt o a algun costat i veies la seva cara de dolor, incredulitat o por. Sí, sí, també de por. No ho hem de negar, no ens havia passat mai res d’igual. Peró la colla, la nostra colla, la que ens acull a tu i a mi com a la resta de companys es mereix, ens mereixem que ens donem confiança.

Diumenge hi ha concurs. Què hi seràs a Tarragona?

La Festa de Tarragona, la festa dels castells es mereix que hi siguem tots, fem el que fem, acabem amb els castells que acabem. La colla s’ho mereix, company. Ens veiem a Tarragona!

Optimista? Però amb raó