El Cau de l'Ós Bru de Taradell

És el temps que vaig estar corrent pels carrers del Poblenou i la Barceloneta la darrera vesprada del 2008 gregorià.

Una experiència força curiosa i preceptivament interessant per algú que tira més per les excursions a muntanya que per les incursions a ciutat.

El neguit per la primera cursa després de vint anys… o més, em fan
arribar d’hora a la sortida. La darrera hora abans de començar la
cursa, el carrer Selva de Mar canvia la seva fesomia: tanques que
marquen l’espai dels corredors, inflables publicitaris de totes les marques i institucions possibles, megafonia eixordadora, tribuneta d’autoritats, …

Els més impacients comencen a trotar per escalfar la musculatura.
D’altres s’ho miren, tot comentant els canvis que, edició rere edició,
ha patit el recorregut de la cursa. N’hi ha que comenten la velocitat a
la que aniran per a fer bons temps o millorar els seus registres
personals.

A mesura que s’acosta l’hora de sortida, també comencen els nervis
d’una gentada que, ara, ja sembla infinita. Els participants es posen
en els caixons amb els números que reflecteixen la marca personal
consignada en la inscripció.

Dins el rovell de l’ou, alguns criden. D’altres aplaudeixen. N’hi ha
que salten i tots, tard o d’hora, s’apilonen amb els del davant per tal
d’apropar-se a la sortida i començar a córrer pels carrers de
Barcelona.

De cop, se’m fa present un fet: Hi ha molt home i poca dona.

A dos quarts en punt dónen la sortida. Els primers corren, nosaltres
caminem, sembla que correm i tornem a caminar. Costa d’arrencar la
massa d’atletes urbans. Un xic més tard, el terreny comença a
aclarir-se i hom ja pot començar a apropar-se el seu ritme, però no
gaire. Cal sortejar participants o no deixar-se intimidar pels que
esbufeguen al clatell i demanen pas a cops de colze. Els companys que
m’han embrancat en aquesta cursa, s’avancen una mica i jo decideixo
baixar el ritme per atendre la meva filosofia esportiva personal,
aquella que diu allò de “coemnça com un avi per acabar com un marrec”.

No hi ha gaire públic. De fet, hi ha tants corredors que es fa dificil
de veure si també hi ha públic. A les corbes, en canviar de direcció,
la marxa s’alenteix per la pressió del grup que envolta el participant.

A mitja cursa –allà darrera el zoo-, porto poc més de 24 minuts i
començo a fer càlculs. Em sento fresc i faig una esprintadeta per
començar a enfilar el carrer Marina i mirar d’atrapar els companys de
cursa. No els trobo i decideixo tornar a un ritme més moderat. Un ritme
que torno a revolucionar un xic en la pujadeta del carrer Pallars i que
mantinc en l’eslàlom Pallars, Àlaba, Bolivia, Ciutat de Granada. En no
atrapar-los torno a relaxar les passes en enfocar la Diagonal. Porto
34’ de cursa i penso que si mantinc el ritme actual fins a Bac de Roda,
encara tindré esma per a fer un darrer esforç a partir de Bac de Roda i
acabar la cursa voltant els 45’. És així, doncs, com, en passar Bac de
Roda, accelero amb força i començo a esbufegar com un toro.

Però, carai!, els malucs comencen a sentir-se amb força i, en girar cap
a Selva de Mar, encarant la recta final, defalleixo un xic. Passo la
línia d’arribada amb poc més de 47’. Alço l’escut de la meva segona
pàtria als llavis i beso els tres colors de l’Equador i el còndor que
els sobrevola. Un record final per la neopàtria que, conjuntament amb
Catalunya, ocupa un espai en la part sentimental del meu cervell –o,
com diuen els romàntics, al cor-.

Satisfet per la cursa feta, prenc una dutxa i em calço la samarra que
m’acompanyarà en el moment de fer el canvi d’any: la samarreta del
Deportivo Quito, el neoequip esportiu de l’estiu del 2008.