Aquesta tarda he anat al Pavelló Mies van der Rohe de l’Exposició (És curiós, des de petit se m’ha quedat gravada aquesta expressió -l’Exposició- i l’empro de manera automàtica. La vaig aprendre de la meva àvia que vivia a tocar de la plaça d’Espanya i per a la qual la muntanya de Montjuïc va ser
“El primer secretari del Partit Socialista de Catalunya de Barcelona, senyor Joan Ferran, està preocupat, diu, per la “terminologia confusa” que utilitzen TV3 i Catalunya Ràdio per referir-se a Espanya, a Catalunya i als Països Catalans. (…)”. Isabel-Clara Simó, article “Joan Ferran”, secció “De fil de vint” (Avui, 12-10-04). (Anterior “Per a la carpeta dels
¿Quantes vegades no ens haurem penedit d’haver escrit un correu electrònic just mig minut després de pitjar el botó “Enviar”? El meu company Tom S. -del qual parlava dimecres passat- va poder conèixer encara les prestacions d’aquest invent. Precisament en una de les darreres converses que vaig tenir amb ell me’n va parlar. “Molt de compte
El dia 8 d’octubre de 1989, avui fa exactament quinze anys, va sortir publicat el meu primer article de crítica literària a la premsa. Va ser al suplement de l’Avui i parlava del llibre "Conduint tota la nit", de Rafael Vallbona. Feia molt poques setmanes que les pàgines de llibres de l’Avui s’havien independitzat i havien adquirit
Aquests dies, a la vista dels escarafalls que estan fent a tot Espanya a propòsit de la decisió d’algunes forces polítiques catalanes de recomanar el NO en el referèndum sobre la Constitució Europea m’ha vingut sovint a la memòria una frase d’en Tom S., un estimat company prematurament desaparegut: “Qualsevol cosa relacionada amb Catalunya que tregui els espanyols
Una avaria intermitent és aquella que et pot fer la guitza en qualsevol moment… menys quan has aconseguit la proesa de portar a casa teva un tècnic informàtic competent perquè te la solucioni.
Jo no hi entenc gaire d’aquestes coses, ho reconec, però juraria que un dels trets bàsics de la filosofia ecologista és el respecte a la vida. Un respecte entès de manera dual: per una banda a la vida de cada persona considerada en tant que individualitat irrepetible i, per l’altra, a la vida col·lectiva denominada
“D’ençà de la mort de Franco, al país han triomfat uns mitjans de comunicació que funcionen segons una combinació devastadora: (1) polítics amb clares tendències a voler aixecar la camisa, (2) propietaris i directius de mitjans de comunicació frívols i (3) periodistes/reporters majoritàriament imberbes i addictes al progressisme de porró”. Fragment de l’article “La veritat?
“Personalment, tinc la sensació de viure un final d’etapa. Intento ser positiva, no només per defensa pròpia, sinó per no contribuir a empitjorar una situació ja prou fumuda. Després del “Déu li’n don glòria” i del “vejam què diu”, estic a la fase “no el matis encara”. Frase de cloenda d’una nota enviada ahir a la meva bústia
Fa uns dies escrivia en aquest mateix espai les meves primeres impressions del llibre “Dalí y otros amigos”, del dissenyador i arquitecte Oscar Tusquets, editat per RqueR i deia que entraria en més detalls en la crítica del llibre que estava preparant. Doncs bé, si algú té curiositat per anar seguint aquest assumpte que sàpiga que
Dilluns passat en el transcurs d’un acte celebrat al Teatre Nacional de Catalunya es varen lliurar els Premis Nacionals de Cultura 2004. Uns Premis que arribaven acompanyats d’un cert morbo -el mateix que hi haurà també amb la primera llista de Creus de Sant Jordi del règim tripartit- ja que eren els primers que es
Gràcies a la columna setmanal de Vicenç Pagès Jordà a les pàgines literàries de “Presència” fa uns diumenges vaig recordar que aquest setembre es compleixen 15 anys de la publicació -a la col·lecció Cotlliure d’Edicions de la Magrana- del llibre “Fahrenheit 212”, subtitulat “Una aproximació a la literatura catalana recent” i signat pel col·lectiu de crítics
Torno de la meva sessió quinzenal -diumenges alterns a primera hora- de Flotarium. Avui he fet un experiment: per comptes de les habituals músiques de fons que posa l’empresa -“País boirós dels celtes”, “El cant de les balenes”, “Paulo Coelho i Susanna Tamaro et parlen a cau d’orella”…- he portat de casa “Medúlla”, el darrer
L’amiga que diu que m’aprecia molt i que dies enrere va ser protagonista d’aquest Bloc m’envia un e-mail acusant rebuda del meu comentari sobre Salvador Sostres i afegint-hi de passada unes quantes coses més… (n’hi ha més) En el seu missatge em diu exactament això: “Jotajota: no m’has fallat. Sabia que ets home de
“… cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres. Finalment, pensem que “política” no és sinó l’art o la ciència de convèncer el nostre veí que deu ser conseqüent amb ell mateix i amb la seva dignitat d’home”. Joan Fuster, “Diccionari per a ociosos” (1964). (Anterior “Per a la