Totxanes, totxos i maons

Des de fa tretze anys treballa a Catalunya Ràdio un periodista que és un senyor de cap a peus. Es diu Gaspar Hernàndez i va nàixer a Sant Esteve d’en Bas l’any 1971. A més a més de discret Hernàndez és intel·ligent, sensible, culte i educat. I quan es permet opinar sobre les coses ho fa perquè sap de què parla. En tenim una bona prova en l’entrevista que l’Avui d’avui li fa en les pàgines de Comunicació a propòsit del seu nou programa “Una nit a la terra”. Una invitació a l’intimisme, al seny i a la tranquil·litat que s’emet tots els dies de dilluns a divendres entre la una i les tres de la matinada. És a dir, en aquelles hores en les que jo, tot i la meva admiració pel talent i el “savoir faire” del Gaspar, dormo profundament.  (n’hi ha més)

Entre altres coses declara que ha deixat lliure per a Joan Barril el seu lloc al front del “Catalunya Nit” a petició pròpia (ja ho he dit abans, que Gaspar Hernàndez és tot un senyor). També diu: “Trobo a faltar innovació i agosarament a la ràdio actual i he volgut aplicar-m’ho a mi mateix. Tot i que la informació m’apassiona i és un gran pilar de la ràdio no ho és tot. La ràdio és molt més que informació”. I una mica més endavant hi torna: “Val la pena que a la ràdio es moguin moltes peces perquè en general es fa la mateixa ràdio que fa vint anys”.

I jo, que llegeixo aquests mots tan assenyats, em faig encara més creus de com pot ser possible que tot i el pas per aquella casa de la senyoreta Minobis -que ha demostrat ser més destructora que una piranya en un bidet- continuï una temporada més -i ja en fa divuit!- cada dissabte i cada diumenge un programa com “El suplement”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!