L’avançament de la notícia obria la secció de Cultura de l’Avui del 28 de setembre, precisament el dia que el diari estrenava format i disseny. La vaig llegir -fins i tot recordo que la signava l’Ada Castells- però, francament, no li vaig dedicar una atenció excessiva, ho reconec. El cas és que avui llegeixo al Punt que
“… el sector del cava continuarà en mans de desaprensius. Potser alguns de vostès, pagant a vint-i-set cèntims els quilo de raïm (que és el que fan quan compren determinat cava), es sentiran autoritzats a exigir als pobres pagesos que no abandonin el camp, que no requalifiquin les seves terres per construir-hi apartaments. Però pocs
Dilluns passat vaig posar la ràdio just en el moment que sonava una versió de “Singin’ in the Rain” que em va deixar de pedra. Al final, quan ja em temia que seria víctima una vegada més de la nefasta moda radiofònica de posar música seguida sense informar sobre el que hem escoltat, vaig tenir sort i em
M’agradi o no admetre-ho (i reconec que no ho tinc clar, si m’agrada o no) em vaig fent gran. Els encarregats d’anar recordant-m’ho de tant en tant són els gestos reflexos. Aquells que es fan sense pensar però que, evidentment, els dicta el subconscient, que és savi tot i que vegades es manifesta amb uns certs components
No és pas la primera vegada que ho dic: sóc una persona amb sort. Un “suertudo”, que diuen a Sudamèrica. Això d’escriure als diaris sobre llibres i escriptors et dóna de tant en tant unes compensacions que no es paguen amb diners perquè et permet conèixer de prop gent de gran categoria humana (a més a més de la
Si sou amants de les emocions fortes, si creieu que l’estultícia no té límits coneguts, si pensàveu que ja ho havíeu vist tot, us proposo una experiència inoblidable: feu click aquí i coneixereu de prop la darrera atzagaiada de l’Ajuntament de Barcelona, cada dia més clònic amb el seu inefable alcalde en allò de no tenir el més mínim
D’un temps ençà són poques les reunions de treball amb gent dels rams de la informàtica i de l’organització d’empreses en les que la conversa no estigui permanentment esquitxada amb expressions tipus “look and feel” (per comptes de parlar de l’aspecte i sensacions que genera una cosa), “quick off” (per comptes de dir “posada en marxa”),
Ahir, mentre escoltava el senyor Rodríguez Zapatero dient que no rebutjava frontalment l’Estatut aprovat pel Parlament però que, vaja, que a Madrid se li hauria de fer uns quants ajustaments per tal d’adaptar-lo “a nuestro común ordenamiento constitucional” se’m va fer present a la memòria el professor Richard S. Morales. (Per cert, abans de continuar obro
Fa molt pocs dies parlava aquí mateix de l’Estatut Rita i, mira, ara que ja l’han aprovat i es comencen a conèixer les irades reaccions de la caverna espanyola (passeu-me, si us plau, la quasi redundància) em ve a la memòria aquella frase del meu malaguanyat amic Tom i que més d’una vegada he reproduït
Després del que vaig escriure aquí el dilluns passat -amb l’afegitó que vaig fer amb el número zero a les mans- enceto una sèrie de comentaris sobre la nova etapa del diari Avui que, sense periodicitat prefixada, aniré escrivint a mesura que vagin sorgint assumptes que em semblin dignes de remarca. Per obrir el foc començaré amb una esmena que faig
Una companya que tinc a la feina i que és una rata d’hemeroteca em diu que no fa gaire li va passar per les mans una revista literaria en castellà bastant recent que dedicava un article de tres pàgines a l’escriptor berguedà Ramon Vinyes (1982-1952). El mèrit de la troballa és que la noia em jura per tot el
Des de fa uns dies es pot veure per televisió la campanya promocional de la nova etapa que enceta el diari Avui a partir del 28 de setembre. És a dir, demà passat. És un anunci que es basa en la contraposició d’imatges -rostres de personatges populars al costat d’altres anònims- i de conceptes. Per exemple, soroll/silenci,
És de matinada i estic desvetllat. Al meu costat l’A. dorm profundament amb la seva minúscula ràdio engegada. Amb cura rescato l’aparell de sota del seu coixí i me l’arrambo a l’orella. Coincideixo amb un butlletí de notícies. Una veu femenina m’explica que després de molts estira-i-arronses encarem la setmana decisiva de l’Estatut amb perspectives d’allò més
Quin plaer! Acabo de llegir “Una discreta venjança”, el recull de contes que Jordi Sarsanedas (Barcelona, 1924) ha publicat recentment a Edicions 62. N’he d’escriure la crítica per al suplement de l’Avui, cosa que faré sens falta aquesta mateixa tarda. Ara, però, aquí, només vull deixar constància del meu entusiasme tirant mà d’una frase que sovint emprem
Tarda de dijous barcelonina. Aires previs de festa major. Pel Raval es detecta una major presència de gent uniformada i just davant d’on treballo els serveis municipals han instal·lat una bateria d’urinaris portàtils. La síndrome de Gràcia, com si diguéssim. O posar-te la vacuna quan ja t’has infectat. Pel matí llegia als diaris el consell