Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

La primera pregunta que qualsevol persona normal i encuriosida pel tema es farà ha de ser: ¿quins són els objectius principals de la Maçoneria?

M’he capbussat per les pàgines web d’unes quantes lògies -val a dir que aquesta gent està gairebé tan fraccionada com l’independentisme català, que ja és dir- i em sembla que he trobat uns quants elements comuns que ajuden a respondre aquesta pregunta amb força precisió.

Vejam si l’he encertat i aconsegueixo que, després, no m’arribin gaires correus de gent renyant-me…

Com a conseqüència de tot el que acabo de dir, la Maçoneria aspira a la millora (material i moral) i al perfeccionament (espiritual, intel·lectual i social) de tota la humanitat.

I per dur a terme la consecució d’aquests objectius fixa tres principis que han de seguir tots els seus membres: a) la tolerància mútua, b) el respecte (als altres i a un mateix), i c) la llibertat de consciència.

Resumint encara més diria que es tracta d’assolir aquell ternari que va inspirar la Revolució Francesa -la llibertat, la igualtat i la fraternitat del gènere humà- per mitjà del coneixement i el creixement interior de cada individu.

Fins aquí, doncs, allò que podríem denominar bases comunes de la institució maçònica. Unes bases que em sembla que són universalment assumibles ja que difícilment trobaríem alguna persona que es vegés amb cor de formular-hi cap esmena, ni que fos parcial o de matís.

Veritat, solidaritat, respecte, ètica, llibertat… són conceptes que es troben no només en el cor de l’ideari dels maçons; també apareixen en el nucli original d’una multitud de credos i d’escoles de pensament. Això ho sabem els ciutadans d’aquest racó de món. I molt especialment els qui, com jo mateix, tenen una certa edat i, per tant, carreguen damunt de les seves costelles una bona quantitat d’hores de vol.

El que intento dir és que sota la cobertura de les grans paraules hi ha la temptació de barrejar conceptes per la banda de la simplificació. O de l’esquematisme. Penso, per exemple, en aquella frase que li sonarà familiar a molta gent de la meva edat i que pregonava, tota cofoia, que Jesucrist va ser el primer comunista de la Història (ep, em fixo en aquesta sentència però n’hi havia unes quantes més d’aquest estil).

Una frase que en una època molt determinada -primers anys 70: Comín, Cristians pel Socialisme, capellans obrers, l’enemic comú del Pardo…- va fer fortuna i que tothom se l’apropiava amb aquella ingènua alegria que proporcionen les formulacions que en la seva aparença externa són prou llampants com per deixar satisfetes les nostres ànimes atribolades sense haver d’embolicar-nos anant a buscar què hi ha més enllà de les paraules.

(Continua aquí)