Totxanes, totxos i maons

Mai m’hauria imaginat que l’apunt de la setmana passada “Visitem un temple maçònic“ suscitaria tantes reaccions. De tot tipus: de gent coneguda que em pregunta amb tafaneria mal dissimulada: “I què, tu? Què?”; de gent no tan coneguda (o més discreta) que em recomana llibres o que m’envia enllaços de pàgines web, d’espais a YouTube, de programes de ràdio o d’editorials especialitzades, i fins i tot d’un castís -anònim, per cert- que, basant-se en la terminologia del ram de la construcció a què fa referència el títol genèric d’aquest Bloc, m’ha dit que ell sempre ho havia sospitat i que ja era hora que ensenyés les cartes i sortís de l’armari.

Vulgui o no, com a persona nascuda el 1950 i, per tant, criada durant el franquisme, la cantarella “contubernio judeo-masónico rojo-separatista” la porto integrada en el meu ADN i, per tant, l’associo a instàncies i ideologies que al dictador i a tota la seva trepa no els agradaven gens. Cosa que no deixa de ser una garantia a favor dels elements de la cantarella…

A més a més reconec que des que era molt jove tinc una tendència natural a interessar-me per aquelles branques del coneixement que contenen quelcom d’enigmàtic, ocult o heterodox en la seva composició. Em refereixo, per exemple (i sense voler ser exhaustiu), al catarisme, els Rosacreu, el Tarot, la numerologia, la Càbala, els Templers, el Rotary Club i, és clar, la Maçoneria.

Un interès, ho repeteixo, de tafaner. De tastaolletes, si ho voleu. D’individu encuriosit en aquelles coses que malgrat no existir en aparença, són. Allò de “Hi ha més coses al cel i la terra, Horaci, que les que sospita la teva filosofia”, que Shakespeare va posar en boca de Hamlet i que jo vaig llegir per primera vegada ara fa exactament cinquanta anys a la coberta del llibre “Platillos volantes”, d’Anthony Simmons, número 6 de l’Enciclopedia Popular Ilustrada (EPI) que ara mateix tinc damunt la taula mentre teclejo aquests mots.

(Nota pels primfilaires: malgrat l’associació de conceptes que acabo de fer, m’apresso a dir que no m’ha passat ni un sol moment pel magí associar una cosa tan seriosa i historiada com és la Maçoneria amb una altra tan especulativa com són els objectes voladors no identificats.)

Exposat això, i tot provant de donar una resposta als tafaners de l’“I què, tu? Què?” i a la resta, tinc ganes de fer un petit exercici d’aclariment personal en veu alta sobre com veig la Maçoneria, un tema que, de manera inesperada, des de fa uns dies se m’ha fet ben present.

Hi dedicaré els propers apunts. Promès.

(Continua aquí)