Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

La impressió que vaig treure de la visita al Temple Maçònic del carrer Avinyó -organitzada per la bona gent de Literat Tours– era que allí es reunien una sèrie de persones seguint uns rituals i uns signes externs molt determinats -i, si se’m permet l’expressió, peculiars- amb l’objectiu de debatre sobre temes que els eren propers com a persones i com a col·lectiu (amb l’excepció de la política i la religió, temes vedats) i amb el compromís que, en sortir de la trobada, cada membre “expandís la llum rebuda” en el seu àmbit quotidià.

Francament, crec que no em vaig quedar gens curt a l’hora de formular preguntes als amables Germans Maçons que ens varen acollir però, tanmateix, em va quedar la impressió que allò no era tot. Que hi havia “alguna cosa més” que no se’ns havia explicat. Potser perquè ningú de nosaltres va encertar a fer la pregunta que calia. O potser perquè, amb independència de la perspicàcia del grup de visitants, aquesta part havia de quedar obligatòriament velada als ulls dels profans.

Per dir-ho amb brevetat: em costava de creure que tot allò que se’ns havia explicat es limitava a ser un club de debats civilitzats amb similituds externes (amb perdó, però el paral·lelisme el va emprar el mateix Germà Maçó que ens va atendre) a un joc de rol i res més.

L’endemà mateix vaig visitar la llibreria maçònica que hi ha al carrer de Còrsega (aquesta és la seva completíssima pàgina web) en busca de textos que m’ajudessin a esbrinar fins on fos possible les dimensions d’aquest forat negre que em semblava detectar. D’aquesta “alguna cosa més” que intuïa. Un parell de dies després vaig escriure l’apunt que explicava la nostra visita a la Gran Lògia Simbòlica Espanyola i van començar les reaccions que vaig explicar aquí (i que, val a dir, que encara no s’han aturat del tot).

La primera cosa que em va sobtar és que, quan els preguntava, gairebé cap dels meus inesperats corresponsals em responia amb claredat sobre el tema que centrava la meva curiositat. Fins que va posar-se en contacte amb mi un conegut poeta català que em va dir que “ben segur que hi ha alguna cosa més, t’ho asseguro” (home, per fi!, vaig pensar) alhora que em recomanava un llibre en les pàgines del qual trobaria indicis sobre la resposta als meus dubtes ja que està adreçat, precisament, als profans encuriosits.

El llibre acaba de sortir i es titula “La Tecnología Masónica. Su verdadero poder” (comentari impertinent, també amb perdó: aquesta digníssima institució sembla que això de les majúscules i del castellà ho té molt interioritzat). L’autor és un barceloní nascut el 1965 que es diu Florencio Serrano i que (copio de la solapa i tradueixo) “té importants responsabilitats en la Gran Lògia d’Espanya i el Suprem Consell del Grau 33 i Últim Ritu Escocès Antic i Acceptat per Espanya”.

La primera edició, com he dit, és molt recent -maig de 2012-, l’ha publicat l’Editorial Nous, de Còrdova, i és un llibre que em sembla summament recomanable -ja vaig per la segona lectura- perquè, efectivament, està pensat per aclarir, fins allí on les normes maçòniques ho permeten, els dubtes dels profans en un afer com aquest en el que hi ha tanta faramalla “new age” empastifant per entremig.

El proper apunt d’aquesta sèrie -que podria ser l’últim, però no n’estic segur del tot- el dedicaré a parlar d’aquesta obra que, si us interessa, trobareu a la llibreria del carrer de Còrsega. Almenys allí va ser on el vaig comprar jo.

(Continua aquí)