Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Girona: crònica detallada d’un amor particular (9).
(La sèrie comença aquí)
(L’anterior capítol és aquest)
La meva relació amb Joan Saqués la vaig explicar en aquest mateix Bloc en un apunt bastant detallat que vaig publicar el 27 de juliol de 2015, just quan faltaven pocs dies pels vint anys de la seva mort, i que reproduiré gairebé íntegrament més avall. De fet, com ja veureu, aquell apunt el vaig escriure arran d’una altra defunció. La d’una persona molt relacionada amb Saqués i amb la ciutat de Girona.
Abans, però, vull comentar el meu primer contacte amb Joan Saqués. Va ser un dia de setembre de 1988 en el despatx que tenia a la Casa Solterra, al carrer dels Ciutadans, seu de la delegació territorial del Departament de Cultura de la Generalitat a les comarques gironines. Un despatx espaiós i amb un mobiliari tan impressionant i noble com la persona que l’ocupava. Joan Saqués era, com el defineix molt encertadament un bon amic meu, un patrici. I quan el qualifico amb aquest mot m’acullo al que diuen el Diccionari Fabra i el DIEC: ‘Persona que per la seva naixença o bé per altres virtuts sobresurt entre els seus conciutadans’. Vaja, que si Josep Pla l’hagués conegut en una altra època no dubto que de tot plegat hauria sortit un ‘homenot’ ben remarcable.
Recordo que aquell matí ens va explicar -a mi i al company que venia amb mi- com anaven les obres de l’edifici on érem -un edifici, la Casa Solterra, que em fa la impressió que fins fa poc ha estat permanentment en obres- centrades aleshores en el local comercial que, sortint a mà esquerra i fent cantonada amb el carrer de la Llebre, ocupava fins feia poc algú que es deia Llapart de cognom i que no recordo bé si ens va dir que era matalasser o bé es dedicava a la fusteria. De fet, però, les obres que en aquells moments tenien més engrescat Joan Saqués eren les d’habilitació de la Casa de Cultura, on també ens hi va portar aquell matí.
Quan feia una estona que xerràvem al seu despatx va fer una trucada molt breu i en penjar va alçar de la cadira la seva còrpora impressionant i ens va dir: ‘Anem a veure en Quim’. Deu minuts després érem al despatx de Joaquim Nadal, l’alcalde de Girona, i allí va continuar aquell primer contacte amb les forces vives de la ciutat. Si aleshores hagués conegut la història d’Itàlia com la conec ara no hauria dubtat ni un moment a sentir-me com si fos un convidat de privilegi a la cort florentina dels Medici. Del vell Cosimo o de Lorenzo el magnífic.
En Saqués era un home extravertit i d’una humanitat aclaparadora que de seguida et feia la impressió que el coneixies de tota la vida. Mentre sortíem de l’Ajuntament (de veure en Quim) i ens encaminàvem cap a la Casa de Cultura va tenir temps per explicar-nos que ell es guanyava la vida gràcies al negoci familiar de bugaderies que portava directament la seva muller. També va parlar-nos del seu R-16 amb el qual de tant en tant la família anava a fer una bullabessa a Marsella. I ja que parlàvem de menjar ens va preguntar si teníem previst de quedar-nos a dinar, però vàrem haver de declinar la proposició: uns compromisos a primera hora de la tarda a Barcelona ens varen privar del que no dubto gens que hauria estat un àpat memorable, justa coronació d’un dia no menys memorable.
Una de les dèries de Joan Saqués era, en paraules seves, ‘la pedra’. Allò que queda i que ens descriu. És a dir, el patrimoni arquitectònic: restaurar, reconstruir, dignificar, documentar, difondre i donar noves utilitats als castells, torres de guaita, ponts, esglésies, palaus, ermites, edificis civils, etc. I ara que m’ho miro amb perspectiva tinc la impressió que el destí va ser clement amb ell perquè dos mesos abans de la seva inesperada mort va veure publicat el llibre, amb CD Rom incorporat, ‘Bella pedra vella’ i l’exposició que amb el mateix títol es va fer a la Casa de Cultura. Tot plegat el testimoni tangible d’una gran feina de la qual ell va ser un dels artífexs principals.
“Bella pedra vella”, llibre que pel que sé està totalment exhaurit (i que, dissortadament, es va quedar al meu despatx quan em vaig jubilar), aplega a través de 1.500 fotografies, plànols i mapes les 382 intervencions dutes a terme per la Diputació de Girona i el Departament de Cultura en el camp de la restauració del patrimoni cultural a les comarques gironines entre 1979-1995.
No puc acabar l’evocació d’aquell primer contacte de setembre de 1988 -ja han passat trenta-cinc anys!- sense esmentar diverses persones de les dependències administratives que Saqués ens va presentar aquell dia amb la certesa que en el futur, com així va ser, hauríem de mantenir-nos en contacte i treballar coordinadament. Em refereixo a l’Helena Romagós, el Jaume Plana, el Jordi Nierga… i una tècnica molt jove que es deia Natàlia Molero i que, de fet, va ser el motiu pel qual jo, el 2015, escrivís aquest apunt que us reprodueixo tot seguit.
Un apunt en el qual us parlo, entre altres coses, de com es va rebre a la seu de la conselleria de Cultura la notícia de la mort sobtada de Joan Saqués.
Tot recordant Natàlia Molero (i Joan Saqués amb vint anys de retard)
(Apunt publicat en aquest mateix Bloc el 27 de juliol de 2015)
El juliol de 1988, amb el pas del conseller Joan Guitart del departament d’Ensenyament al de Cultura jo també vaig canviar de feina dintre de la Generalitat i em vaig estrenar en aquella conselleria que tenia –i té encara– la seu en un historiat palau situat al final de la Rambla barcelonina, baixant a mà esquerra. La mateixa on, vint-i-cinc anys després, em vaig jubilar.
En arribar a Cultura una de les primeres coses que vaig fer –conjuntament amb el meu amic, company i aleshores cap Quim Triadú— va ser visitar les delegacions territorials del Departament. La primera va ser la de Girona i allí vaig conèixer en Joan Saqués, el delegat, i tot el seu equip de col·laboradors. Aquell mateix dia va ser quan vaig conèixer també la Natàlia Molero que, si no m’erro, en aquell moment era la tècnica que s’encarregava de l’àrea d’ajuts i subvencions.
A qualsevol gironí, encara que no estigui relacionat amb el món de la cultura, el nom de Joan Saqués no li ha de ser gens indiferent. Jo vaig tenir la sort de veure’l en acció aquell dia, i després unes quantes vegades més, i dono fe de la seva extraordinària i energètica personalitat. Nascut a Olot el 1940 i dotat d’una presència física (i una veu) imponent, des de ben jove es va comprometre amb el catalanisme i la resistència cultural de les comarques gironines. Va ser el fundador de Convergència Democràtica a Girona (tenia el carnet número 1) i, per damunt de tot, va ser un home respectat per tothom, fos amic o adversari polític, perquè a partir del seu prestigi personal va saber fer de pont entre les diverses institucions durant la Transició i, poc després, amb la Generalitat ja instaurada.
Sempre recordaré com em vaig assabentar de la seva mort, el 30 d’agost de 1995. Tot i ser els darrers dies de vacances jo ja era a la feina per preparar el començament de la temporada quan vaig rebre una trucada del meu contacte a Girona que em deia que acabava de saber que Joan Saqués s’havia mort aquell mateix matí a l’autopista. No va ser pas cap accident de circulació sinó un atac de cor que tot just li va donar temps d’apartar el cotxe al marge abans de fulminar-lo definitivament. Tenia 55 anys. (*)
Una estona després, el conseller Guitart m’explicava amb els ulls entelats per l’emoció que no feia gaire, un dissabte que inaugurava les obres de restauració de l’ermita de Santa Magdalena de Pardines (Ripollès), Saqués el va agafar a part i el va portar a l’exterior de l’absis, en el punt on les vistes a la serralada propera eren més imponents i li va dir: “Conseller, et demano que vetllis perquè quan em mori m’enterrin just aquí”. Agafat per sorpresa, Guitart va dir que naturalment es feia responsable que aquella voluntat es complís tot i que desitjava que passessin molts anys fins al moment.
No gaires mesos després enterraven Joan Saqués en aquell indret sota una llosa molt senzilla que diu “Joan Saqués. Va estimar Catalunya i els seus”. Un indret en el qual, pel que sé, cada any es celebra un aplec en la seva memòria.
Doncs bé, la persona que va substituir Joan Saqués al capdavant de la delegació territorial de Cultura a Girona va ser, precisament, Natàlia Molero amb la qual a partir d’aquell moment vaig tenir un contacte més sovintejat per raons de feina.
Paral·lelament la Natàlia va iniciar una carrera literària amb la publicació d’un recull de contes titulat “Aquí hi ha el meu pintallavis” (El Mèdol, 1997) i poc després va deixar Girona i es va instal·lar a Barcelona on durant dos anys va ser directora de la Filmoteca de Catalunya i després cap del gabinet de Jordi Vilajoana, l’últim conseller de Cultura abans de la irrupció del Tripartit i del nomenament de la prestigiosa dermatòloga Caterina Mieras com a responsable de les polítiques culturals del nou govern.
Després no la vaig tornar a veure més. He anat sabent-ne coses per mitjà de les seves aparicions a televisió, en diverses tertúlies i, crec recordar, presentant fins i tot algun programa. També he llegit sempre que he pogut els seus articles i me l’he sentida molt propera –encara que, curiosament, mai n’havíem parlat personalment– quan defensava, gairebé contra corrent, les curses de braus.
Precisament ella va ser l’encarregada de coordinar, l’any 2010, la publicació d’un volum d’homenatge a la memòria de Joan Saqués. A la coberta, una fotografia de Saqués i l’ermita on les seves restes reposen. A l’interior gairebé una trentena de testimoniatges que demostren la singularitat d’aquell home.
Algú em va dir temps enrere que a la Natàlia li havien diagnosticat una malaltia greu contra la que lluitava amb totes les seves forces. Com que veia que de tant en tant continuava escrivint articles vaig creure que potser havia guanyat la batalla. Ahir a la tarda, però, un missatge del meu amic Jordi Nierga em va posar davant de la trista realitat.
A tall de postdata: Tenia previst parlar de Joan Saqués d’aquí a unes setmanes, just quan es complissin els vint anys del seu traspàs. Mai m’hauria imaginat, però, que el recordatori necrològic l’hauria d’avançar a causa del decés de l’estimada Natàlia Molero. Ja he començat a enyorar-la. I sé que no sóc pas l’únic…
—————————————————————————————
(*) Una mort, per cert, molt similar a la d’un altre personatge important de les terres gironines (aquest podia haver estat també un ‘homenot’ dels que retratava Pla) i del qual, aleshores, jo no tenia cap referència (cosa que no puc dir ara). Em refereixo a Josep Mercader, un dels genis de la cuina catalana de tots els temps i fundador del Motel Empordà, mort d’un atac de cor a l’autopista el 2 de novembre de 1979 quan tornava de Barcelona.
(Continua aquí)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com que parlaves de la Dra. Mieres en el teu article he anat a la Wikipedia per saber on para actualment. Total té un any menys que jo, per la qual cosa estarà feliçment jubilada.
La referència última és la següent:
Actualment, té el càrrec de vocal a l’entitat de caràcter unionista espanyola Societat Civil Catalana (SCC).[4].
No hi ha més comentaris senyor jutge.