Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(L’anterior capítol és aquest)

El meu ritme de visites a Girona -si més no de visites entre setmana- es va incrementar a partir de 1988. El mes de juliol d’aquell any vaig començar a treballar al Departament de Cultura de la Generalitat i entre les diverses feines se’m varen encomanar hi havia la de coordinar els punts d’informació cultural que el Departament tenia a les seus territorials de Girona, Lleida i Tarragona. I a Barcelona, és clar.

Va ser així com, a la Casa Solterra del carrer dels Ciutadans, vaig conèixer Joan Saqués, un home extraordinari, irrepetible, al qual dedicaré el següent capítol d’aquesta crònica.

Per raons de feina recordo haver estat present, per exemple, en els primers dies del Museu del Cinema, l’any 1998. També recordo quan l’octubre de 2010 vàrem muntar a l’edifici de la Generalitat l’exposició ‘Del plom al dígit. Homenatge a Joan Llobet’, dedicada a l’home que va ser l’ànima impulsora i creativa de l’impressionant catàleg de publicacions del Departament de Cultura des de l’època del Conseller Max Cahner fins a la seva mort el març de 2009.

Com no podia ser altrament, el contacte amb la ciutat i les seves activitats culturals el vaig continuar mantenint després de la meva jubilació, el desembre de 2013. D’aquesta manera, el març de 2015 l’A. i jo vàrem fer una agradable i profitosa visita a la magnífica Biblioteca Carles Rahola, inaugurada unes setmanes abans, amb el guiatge de Lourdes Reyes, primera directora de l’equipament i companya meva de molts anys a Cultura. O l’expedició que vaig organitzar amb la colla d’amics amb els quals viatgem a Itàlia un cop l’any el 30 de novembre de 2017 per veure tres coses: el quadre ‘El gran dia de Girona’ que s’exhibia des de no feia gaire a l’Auditori Josep Irla, l’exposició Olga Sacharoff al Museu d’Art i la Fundació Rafael Masó, visita completada amb una passejada pel centre de la ciutat a la percaça d’edificis d’aquest arquitecte tan inequívocament gironí.

(Potser perquè feia tot just un mes que havíem seguit la ruta d’Andrea Palladio entre Vicenza i Venècia em va semblar que entre ambdós arquitectes hi havia un cert punt en comú ja que les seves obres es varen concentrar en unes zones geogràfiques molt concretes: els habitatges habituals i les segones residències dels seus clients).

Ara com ara, la meva darrera visita a Girona per raons ‘de feina’ ha estat el 16 de desembre de 2021 quan, en la meva condició de comissari de l’Any Joan Triadú, vaig fer una conferència a l’antic Hospital de Santa Caterina.

També hem fet, l’A. i jo, algunes visites més al voltant de la figura de Miquel Pairolí. La primera va ser el 28 de desembre de 2010, poc després de la publicació del dietari ‘Octubre’, amb la intenció de seguir, llibre en mà, la ruta que explica en el capítol titulat ‘Girona, carrers i ombres’. Una ruta que comença en el pla de la plaça de Catalunya, a tocar d’una discutible font dedicada a mossèn Cinto, s’enfila pel carrer dels Verns –estret i coronat per una fornícula amb una Mare de Déu d’aires napolitans– i s’acaba, cel amunt, a tocar de la Catedral, en els dos nivells de la plaça dels Lledoners.

Mig any després d’aquella passejada hivernal Miquel Pairolí es va morir (als 55 anys!) i em consta que des d’aleshores els seus amics han organitzat periòdicament passejades en homenatge a l’escriptor desaparegut per aquells mateixos indrets i a la tomba on reposa en el cementiri de Quart. Nosaltres hem participat en dues: el novembre de 2016 i el novembre de l’any passat, aquesta darrera organitzada per l’editorial Gavarres que s’ha proposat la noble missió d’anar reeditant tots els seus llibres.

Per mi, doncs, visitar Girona, ja sigui en cap de setmana o en dia feiner, ha estat sempre un exercici plaent. Per això el 16 de novembre de 2005 vaig publicar en aquest mateix Bloc un apunt que sintetitza l’encís que sento per aquesta ciutat. El vaig titular “Petits plaers (que no porten colesterol)” i deia això.

“Anar a Girona un dia entre setmana de tardor per motius de feina amb un acompanyant que no conegui la ciutat. Arribar-hi a mig matí, enllestir la feina, dinar sense entretenir-nos gaire a Cal Ros i destinar tres quarts d’hora a passejar pel barri vell. Parlar-li de l’explosió de color de les cases de l’Onyar ara fa vint anys (vint anys, ja!) i ensenyar-li el que en queda des del pont de les Peixateries Velles perquè se’n faci una idea. Caminar pel carrer de la Força, entrar un moment a Isaac el Cec, intentar veure l’assecador de frares de l’entrada de l’antic Institut. Quedar-nos amb un pam de nas perquè està tancat. Parlar-li del cul de la lleona, de les exhibicions florals als patis de les cases cada mes de maig, dels carrers habitualment plens i avui miraculosament buits, com un tribut als nostres ulls admirats. Enfilar l’escalinata de la Catedral. Intentar entrar-hi i no fer-ho perquè ara s’ha de pagar per la visita i ja no ens queda temps. Travessar Lledoners, acostar-nos al Bellmirall i tafanejar des del carrer els quadres de l’Isidre. Veure com va quedant Sant Domènec, entrar a la Universitat. Recordar aquella Nit de Campanes ideada per Llorenç Barber el 1993 i el sopar previ amb la Maria Mercè Roca, aleshores flamant Premi Sant Jordi, el seu company, l’A. i jo al Boira. Agafar el cotxe, engegar els mòbils i, camí de l’autopista, esquinçar definitivament la bombolla.”

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!