Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(L’anterior capítol és aquest)

No puc situar amb precisió ni el moment ni les circumstàncies gràcies a les quals a casa ens vàrem assabentar de les espectaculars ornamentacions florals que cada mes de maig es feien en algunes cases particulars, monuments i edificis singulars de Girona, principalment en el Barri Vell. Segurament va ser per la ràdio en algun moment que, de forma aproximada (i crec que no erro gaire el tret), situo en els anys 1985 o 1986. He consultat la xarxa i he vist que, de fet, aquest bell costum primaveral es remunta als anys cinquanta. Vull dir amb això que quan l’A. i jo en vàrem tenir notícia ja feia una pila d’anys que el mes de maig era ‘temps de flors’ a la capital gironina.

Així doncs, de pioners, nosaltres, res. Però és bastant plausible pensar que potser vàrem ser dels primers barcelonins a anar-hi amb una certa assiduïtat. Durant quatre o cinc anys ens vàrem muntar un ritual ben plaent: el divendres agafàvem el cotxe en plegar de la feina i ens presentàvem a Girona, posàvem al Bellmirall, saludàvem l’Isidre i la seva esposa, miràvem els seus quadres, xerràvem una mica i ens instal·làvem a la cambra del balcó del primer pis (sempre la mateixa). El dissabte al matí assistíem a la cerimònia d’inauguració de la festa i de seguida començàvem a papallonejar per cases i carrers gaudint d’aquell meravellós esclat de formes, colors i fragàncies olfactives. El diumenge, generalment després de dinar, enfilàvem l’autopista cap a casa amb les piles de l’esperit ben carregades després d’haver estat en contacte amb tantes coses belles.

Sense dir que érem assidus any rere any, el cert és que fins al 2002 o 2003 varen ser poques les vegades que vàrem fallar. En els primers temps hi havia, és clar, gent que seguia la mateixa ruta que nosaltres, gent que en la majoria dels casos pertanyia al que podríem denominar turisme local i no hi havia cap problema. Dit breument i perquè se m’entengui: no calia fer cap cua, ni per entrar als patis de les cases, ni per aconseguir una taula a l’hora de dinar, ni per circular pels carrers. Si més no fins als últims anys 90, moment en el qual la festa de les flors va esdevenir un reclam que atreia molta gent. Moltíssima gent. Tanta que el concepte ‘cua’, acompanyat de presses i d’empentes per arribar a veure mínimament les mostres d’artesania floral (cada any més sofisticades, més treballades) va començar a fer forat en la nostra, fins aleshores, entusiasta militància (ens fèiem grans, l’A. i jo, desenganyem-nos).

I vàrem deixar d’anar-hi.

El 23 de juny de 2014 vaig publicar un apunt en aquest Bloc que es titulava “Els èxits discutibles”. Un apunt bastant extens (parlava també de l’Aplec del Cargol i, pel que estic llegint aquests dies, podria aplicar-se a les Festes de Gràcia, el nostre barri barceloní) que, pel que fa a l’assumpte que avui comento deia coses com aquestes:

“… En canvi ja em sembla molt més discutible la dèria dels organitzadors de festivals artístics que a l’hora de fer balanç públic l’única dada que destaquen és el percentatge d’increment d’espectadors respecte de l’edició anterior. Si no han crescut, fracàs; i si han aplegat més gent, èxit. Ras i curt. Sense entrar, almenys en primera instància, a ponderar altres factors com el nivell de qualitat de les actuacions, la comoditat dels assistents i -per què no dir-ho també?- el nivell de qualitat dels espectadors. Que tot compta i ajuda a créixer…

Vaig pensar en tot això que ara us explico ahir al vespre contemplant en el Tele/Notícies unes imatges en directe de la ciutat de Berga i la seva Patum amb els carrers atapeïts de públic fins a extrems claustrofòbics. ¿De debò creieu que es pot considerar un triomf aconseguir que durant unes hores uns quants milers de persones estiguin sacsejades, comprimides, ofegades i sense veure res de l’espectacle que figura que els aplegava?

És el mateix que vaig escriure en un tuit fa unes setmanes arran del balanç que l’Ajuntament de Girona havia fet dels deu dies del “Girona en Flors”. Un balanç entusiasta perquè s’havien superat les ocupacions hoteleres de l’any anterior i el nombre de visitants en total i, de manera molt especial, en els dies entre setmana. Però el pitjor de tot -o almenys aquesta és la valoració que jo en faig- és que la representant de l’Ajuntament a la roda de premsa expressava tota cofoia el seu convenciment que l’any vinent el nombre de visites es preveia encara més elevat.

De la Patum de Berga no podem dir gaire cosa perquè ja fa anys que a casa identifiquem aquesta festa amb gentada descomunal i, per tant, hem renunciat a fer-hi cap algun any. El mateix podríem dir les festes de Sant Joan de Ciutadella. De “Girona en Flors”, en canvi, sí que parlem amb coneixement de causa ja que l’A. i jo vàrem ser, fa trenta anys ben bons, dels primers barcelonins que vàrem descobrir l’esdeveniment i que vàrem procurar no fallar-hi cap any.

Fins que a partir de 2003 o 2004 la festa es va desmesurar i va convertir-se en multitudinària, tant els dos caps de setmana que abasta com els dies d’entremig. Això ens va decidir a espaiar la nostra presència en l’estimada Girona durant aquells dies en els quals l’enorme quantitat de gent que envaeix la ciutat vella et priva d’entrar a contemplar com Déu mana les meravelles florals que els gironins preparen als patis i a les escales de les seves cases si abans no has fet una bona estona de cua. Enguany l’A. i jo hi hem tornat -un dimecres- per veure si les coses havien millorat i, dissortadament, hem de dir que no. Trigarem, doncs, a veure les belleses florals de Girona en maig.”

Durant el cap de setmana que hem estat a Girona, ara fa quinze dies, vaig aprofitar per preguntar a alguns gironins que feien amb nosaltres la Ruta Josep Pla què en pensaven, del ‘temps de flors’, i les respostes em varen recordar les de molts residents a València quan els preguntes per les Falles: procuraven no acostar-s’hi perquè s’han convertit en una bogeria. Un comentari concret d’una senyora una mica més jove que nosaltres em va arribar a l’ànima: ‘pensàvem que el parèntesi de la Covid serviria per repensar la festa. Però no hem après res: enguany han tornat les aglomeracions com abans.’

Això lliga amb una idea que des de fa tres anys em ronda pel cap: la pandèmia era una oportunitat per reinventar moltes de les situacions i actituds que havíem adoptat abans de 2020. Els primers temps -els més durs del confinament domiciliari- semblava que la gent començava a entendre-ho. Desprès, però…

El 13 de març de 2020 vaig publicar un apunt en el que reproduïa un article de Francesca Morelli publicat tres dies abans en un diari digital italià que es diu ‘Vita’. Us reprodueixo els paràgrafs finals i tanco la paradeta fins al següent capítol d’aquesta declaració d’amor a Girona tan particular que us estic engaltant:

“En una fase social en la qual pensar només en un mateix ha esdevingut la norma, el virus ens envia un missatge clar: l’única manera de sortir-nos-en és la reciprocitat, el sentit de pertinença, la comunitat, saber que som part d’una cosa més gran de la qual s’ha de tenir cura i que pot tenir cura de nosaltres. La responsabilitat compartida, sentir que de les teves accions depèn no només el teu destí, sinó el de tots els qui t’envolten. I que tu depens d’ells.

Deixem de buscar culpables, de demanar-nos qui n’és el responsable o per què ha passat tot això i preguntem-nos què és el que podem aprendre’n, crec que tots plegats tenim molt per reflexionar i per comprometre’ns.

Perquè és evident que amb l’univers i les seves lleis estem en deute. El virus ens ho està explicant; i a un preu molt alt.”

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!