Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(L’anterior capítol és aquest)

El premi gros de la Nit de Santa Llúcia de 1992, el Sant Jordi de novel·la, se’l va emportar l’escriptora Maria Mercè Roca amb ‘Cames de seda’. El llibre, editat per Columna, va arribar a les botigues la primera setmana de març, data idònia perquè gaudís de la promoció suficient que li permetés -com així va ser- esdevenir un èxit de vendes el dia de Sant Jordi.

Per aquelles dates ja feia quatre anys que el meu nom anava sortint setmana sí setmana no al Suplement de Cultura del diari Avui parlant de llibres. Segurament va ser per aquest motiu que Miquel Alzueta, un dels editors de Columna, em va proposar de fer la presentació de ‘Cames de seda’. Una presentació amb tots els ets i uts que es va fer el 2 de març de 1993 al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya en un acte presidit per Joan Guitart, conseller de Cultura d’aquell moment. Cinc dies després, el 7 de març, va sortir la meva crítica al diari.

El cas és que el dia de la presentació vaig trobar-me una estona abans amb Maria Mercè Roca i vaig aprofitar per parlar-li de la meva estimació per Girona. Aleshores va ser quan em va parlar d’un esdeveniment que s’hi feia pocs dies després i que estava convençuda que m’agradaria: un concert nocturn de campanes creat pel músic Llorenç Barber en el qual intervenien tots els campanars de la ciutat. La data era el dissabte 13 de març i em va faltar temps per dir-li que m’hi apuntava. La trobada la vàrem organitzar de la següent manera: primerament l’A. i jo aniríem a casa de la Maria Mercè i el seu home, a Fornells de la Selva, tot seguit els quatre soparíem al Boira i uns minuts abans de les deu enfilaríem cap a la zona de Sant Domènec per assistir, amb un munt de persones més que s’hi varen aplegar, al màgic i inoblidable experiment sonor del mestre Barber.

Aquell 1993 ja feia set o vuit o anys que els de casa havíem descobert una altra de les meravelles de la ciutat: les exposicions florals a les cases particulars, monuments i carrers del Barri Vell que es feien durant deu dies del mes de maig, el popular ‘Girona en flors’ del qual vàrem ser assistents fidels… fins que vàrem decidir deixar de ser-ho. Cosa que miraré d’explicar en l’apunt següent.

I ja que en l’apunt d’avui parlo de les campanes de Girona aprofito l’avinentesa per avançar una cosa que pensava explicar més endavant, cap al final d’aquesta sèrie, quan parlés de la nostra darrera visita a la ciutat els dies 5 i 6 d’aquest mes d’agost que estem vivint.

Vàrem posar en una pensió molt tranquil·la i recomanable que l’A. va trobar per la xarxa i que no coneixíem: la Pensió Borràs de la Travessia de l’Auriga, a mig camí entre la plaça del Vi i l’església del Sagrat Cor. Quan el dissabte, després de dinar, vàrem tornar a la pensió per fer una mica de migdiada i agafar forces per a la ruta per la Girona de Josep Pla que, convidats per la bona gent de la Fundació Pla de Palafrugell, faríem a quarts de set vaig adonar-me, amb goig, que les campanes de l’església tocaven amb un to molt fi tots els quarts i, a més a més, les hores completes com Déu mana; és a dir, primerament els quatre quarts amb les campanes habituals i tot seguit les hores amb una campana que em va semblar que sonava amb un to un pèl més greu.

El cas és que al vespre, quan vàrem tornar a la cambra després de fer la passejada i de sopar, em va sobtar el silenci del campanar. Un silenci que es va mantenir fins a les vuit del matí següent. Quan vaig entendre què passava em va venir a la punta de la llengua un extens reguitzell de penjaments davant de tanta estultícia, però llavors vaig tenir una inspiració millor i vaig recordar un article de fa uns anys escrit per Narcís Comadira que descriu molt millor que jo tot el que representa aquest silenci de les campanes.

Us el reprodueixo tot seguit i tanco l’apunt:

Les campanes

(Article de Narcís Comadira publicat al diari Ara el 12 de febrer de 2016)

“He llegit que a Girona, de nit, les campanes de la catedral ja no toquen les hores. La Beneta ha de callar i aquelles seves campanades vellutades i greus ja no marquen les hores dels insomnes ni acompanyen les dels que dormen acotxats pel confort del seu ressò. Quan vivia a Girona, m’agradava sentir-les, les campanes. Els rellotges de l’ajuntament i de la catedral marcaven l’hora civil i la religiosa. Mai no tocaven alhora. A mi el que m’agradava era el de la catedral. Des del carrer Nou, el sentia molt poc, si no és que bufava la tramuntana. Llavors, el vent portava el so fins a casa i se sentia molt a prop, sobretot a l’estiu, que obríem les finestres de la galeria. Les campanades em feien companyia. Moltes no les sentia, ja se sap, els adolescents dormen amb un son segur, però cap a l’alba, quan el dia clarejava, sentir les cinc, les sis, anar seguint cada cop de batall era reconfortant. Tres, quatre, cinc… Les cinc, només són les cinc, encara em queden tres hores, pensava, i m’hi girava. Les sis ja no les sentia… Quina meravella, les campanes, sobretot a la nit, quan un silenci espès flotava sobre la ciutat adormida. Les campanes eren el pols de la vida.

De dia, al col·legi dels maristes, aquell col·legi que era tan a prop de la catedral que tothom en deia els maristes de la catedral, aquell col·legi on va estar intern Josep Pla, les campanades de les hores semblava que et queien a sobre. Marcaven el ritme de les classes i del pati. Formen part de la meva educació. També se sentien les que cridaven a conventual, les de l’àngelus, les pròpiament religioses. I quan tocaven a mort se’t ficaven a dins: tètriques, una mica esfereïdores, nang, nang, nang, lentament, pausadament, et feien estremir. I quan estaven contentes, quan tritllejaven, eren una font d’alegria. Et feien saltar el cor. Les de Pasqua, les de Corpus, les de la nit de Nadal. Les campanes eren un signe d’identitat de Girona, sobretot les de la catedral.

I quan vaig viure al seminari o, anys més tard, al nostre estudi del carrer d’Alemanys, va ser posar-se a dins d’aquell concert de temps i de so. Benaurada Beneta, quanta companyia no em vas fer. Al seminari, marcant-me les hores que em quedaven de dormir. A l’estudi d’Alemanys, quan retiràvem tard, eres d’alguna manera una veu familiar que ens renyava. Quines hores, semblaves dir, quan tocaves tres o quatre campanades. No cal dir quan en tocaves nou i ja era clar.

I ara, de nit, les fan callar, les campanes. Girona s’ha tornat una ciutat moderna, un parc temàtic turístic, i tot s’ha de sacrificar al vedell d’or. Fins i tot l’ànima. I les campanes formen part de l’ànima d’una ciutat. I com que els turistes volen anar al Barri Vell, que és més típic, i al Barri Vell és on hi ha la catedral i la majoria d’esglésies i convents, és on se senten més campanes. I això no pot ser, sembla. És la mateixa història d’aquells barcelonins que volen anar a viure a pagès, però denuncien que hi ha granges que fan pudor. A pagès hi ha pudors, al Barri Vell de Girona hi ha campanes. És així.

Jo em temo, però, que la iniciativa silenciadora ha sortit dels que manen. No crec que gaires turistes s’hagin queixat. Es tracta de facilitar el repòs dels visitants. ¿I com és, pregunto, que mai no se’ls havia acudit facilitar el repòs dels ciutadans de tota la vida? ¿O és que els gironins tenen l’orella dura i no les senten, les campanes? ¿Només són els turistes que tenen dret a dormir tranquils? Per perpetrar aquest crim s’han posat d’acord l’Ajuntament i el bisbat; per això sí que han trobat consens. En canvi no en troben perquè la catedral, que és de tots els gironins, estigui oberta als ciutadans que hi pugen, per resar o per meditar o simplement per passejar-hi. No, la catedral ja no és una església, és un museu. I s’ha de pagar entrada. I és clar, aquelles corrues de turistes que la visiten, i paguen, bé tenen dret a dormir bé. Només faltaria que es despertessin amb caparrassa i s’estimessin més anar a prendre un cafè que visitar la seu.

Per què no anunciem: Girona, ciutat de campanes! Per què no n’expliquem la història, en donem a conèixer els noms? Per què no insistim que les escoltin, que són meravelloses? A vostè, senyor turista, ¿li agradaria d’anar a Venècia i trobar-se que han assecat els canals per treure’n la humitat i, a l’estiu, la pudor? No. Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era.

De tota manera, això durarà poc. Aviat, al Barri Vell, la crida del muetzí despertarà tothom des d’alguna mesquita…”

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!