Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(L’anterior capítol és aquest)

No és que a casa fóssim de mena escanyadora de capellans -més aviat al contrari-, però la idea d’haver de conviure amb tota aquella parafernàlia del “Juan-Pablo-Segundo / te-quiere-todo-el-mundo” i esgarips similars que solia acompanyar el pontífex polonès als llocs que visitava ens provocava una certa urticària i ens va convèncer que el cap de setmana que aquell senyor correria per Barcelona, cap al 7 o el 8 de novembre de 1982 si no m’erro, els quatre de casa estaríem molt més a gust a Girona.

De fet això era un pretext, perquè el cert és que pocs mesos abans els diaris i les revistes havien anat plens durant uns dies amb la nova imatge de les cases de l’Onyar, netes, endreçades i pintades, i ens va semblar que aquella novetat justificava de sobres el desplaçament familiar.

M’apresso a dir que aquella fama que perseguia la ciutat –‘tres vegades immortal, cinc vegades bruta’ o la ‘Girona grisa i negra’ (que fins i tot havia estat objecte d’un llibre escrit per quatre gironins il·lustres els primers anys 70)- mai va ser un motiu que ens fes renunciar a visitar la ciutat tan bon punt en teníem oportunitat o, simplement, quan ens venia de gust. I aquell 1982, tercer any del mandat de Quim Nadal com a alcalde, hi vàrem anar amb la intenció de gaudir en directe del canvi radical en l’aspecte d’aquells edificis.

Confesso que en aquella època les meves lectures de Josep Pla eren molt incipients i, per tant, desconeixia el que trenta anys abans, cap a 1952, havia escrit a ‘Girona, un llibre de records’ sobre aquelles mateixes cases que ara ens deixaven meravellats a l’A., als dos nois de casa i a mi:

“Les cases que donen a riu són generalment estretes, espigades, molt altes, i semblen lligades, una amb l’altra, pels colzes. Sobre les façanes insuficients, posades de perfil, aquestes cases solen tenir tot el que solen presentar les façanes ordinàries. Això produeix l’aparició, en elles, d’una copiosíssima quantitat d’obertures de tota mena: finestres, finestrons, balcons, portes, forats i lluernes. Com que l’espai no permet altra cosa, les obertures són petites, però n’hi ha tantes i tan acostades que el conjunt és un terbolí de moviment i de vida. Davant de les obertures, sol penjar-hi una cortina rebregada o una persiana verda. La quantitat de persianes que hi ha en aquestes cases de Girona no té fi.  A més a més d’aquestes obertures, s’incrusten sobre les façanes tota mena de diversíssims objectes: tubs de claveguera, gàbies d’aviram, roba penjada, testos de flors, herbes talperes, comunes, caixes i caixons, xemeneies, terrats -a part de tots aquells variats objectes domèstics- cadires, balancins, orinals- que sobreeixint dels pisets microscòpics apareixen, amb un aire de realisme tràgic, a veure passar el riu.

Tot aquest munt immens de matèria té un aire de desferra suada i de ruïna viva. Tot sembla aguantar-s’hi en equilibri inestable, però tot s’hi aguanta dret i la vida hi posa aquella mica de moviment que necessita: es veu un gos que lladra entre els barrots d’un balcó, un gat que dorm a la repisa d’un terrat, unes criatures pàl·lides que juguen dins del marc d’una finestra, un home que surt solemnement d’una porteta cordant-se la bragueta, una mica de fum que puja d’una lluerna… Mentrestant es produeix la caiguda indefectible de les cases al riu, del regalim d’aigua equívoca, i sovint se sent un xap sorollós, que és el xoc que fa, en arribar a baix, algun objecte miserable, de descripció impossible. El color de fons de tot plegat és un ocre siena verdós i sobre aquests colors hi ha les persianes verdes.”

(Josep Pla, ‘Girona, un llibre de records’. Editat per Selecta el 1952 i el 1956 i inclòs a ‘Primera volada’, volum 3 de l’Obra Completa editada per Destino el 1966).

Si haguéssim conegut aleshores la descripció perfecta (i amb un cert aire napolità) que feia Pla -amb l’eloqüent i inequívoc ‘xap sorollós’ del final- d’aquell tros de riu que ara els de casa contemplàvem amb admiració, ple de colors agradables i ben harmonitzats, de persianes acabades de pintar i d’adobar, de baixants amagats i de finestres restaurades. Si haguéssim conegut abans, dic, aquest fragment de ‘Girona, un llibre de records’ la nostra emoció hauria estat encara més forta.

I sens dubte hauria estat també més intensa si haguéssim sabut una cosa que aleshores era a punt de produir-se per bé que ningú se la imaginava: tot just un mes després de la nostra visita a les cases de l’Onyar el president del govern Felipe González posava Narcís Serra, fins aleshores alcalde de Barcelona, al capdavant del Ministerio de Defensa. Una decisió que a Barcelona va comportar el canvi de Serra per Pasqual Maragall i que a Girona va tenir també interessants repercussions.

Sobretot per a la zona de sant Domènec, el lloc des del qual una nit de març d’onze anys després (ara parlo del 1993) l’A. i jo, amb alguna companyia més que ja diré en el següent apunt, vàrem assistir a un insòlit i inoblidable concert.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!