Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(L’anterior capítol és aquest)

El següent viatge que vàrem fer l’A. i jo a Girona va ser l’any 1975 i fou el que ens va donar la justa mesura de totes les petites meravelles que la ciutat posava a l’abast d’uns visitants com nosaltres: barcelonins, joves, feliços i força indocumentats. I, a més a més, en estat d’il·lusionada espera del naixement de qui, quatre mesos després, seria el noi gran de casa.

El viatge el vàrem fer en tren i el puc datar de manera de tot fiable entre el 10 i el 20 de març de 1975 per una referència inequívoca: durant el viatge d’anada vaig estar llegint una revista (Canigó? Presència?) que dedicava la portada i un munt de pàgines interiors a la proposta de destinar a l’ensenyament del català una petita partida del pressupost de l’Ajuntament de Barcelona. La iniciativa la va presentar en el Ple municipal del 4 de març el regidor Jacint Soler Padró i va ser rebutjada pel vot de divuit regidors que s’hi varen oposar. El famosos ‘divuit del NO’.

Val a dir que l’exemple (el mal exemple, vaja) es va encomanar a l’Ajuntament de Girona perquè tot just tres dies després, el 7 de març, el Ple municipal rebutjava una proposta similar que havia presentat el regidor Joan Paredes. Una decisió que, tanmateix, es va revocar poques setmanes després. Com va passar també amb la de Barcelona per bé que en aquest cas la demora va ser una mica més llarga.

Com he comentat en l’apunt anterior, d’aquell viatge de 1975 ens ha quedat una altra fotografia. I també amb l’A. com a protagonista. En aquest cas és una imatge en color en la qual se la veu asseguda en un marge del camí molt a prop dels Banys Àrabs somrient i vestida amb un ‘poncho’ de tonalitats marrons que li dissimulava la silueta de gestant però que, sobretot, servia perquè la usuària -fredolica de mena- superés les intempèries de març. Vàrem passar la nit en un hotel del carrer Nou del qual no recordo el nom. Només sé que era baixant a mà dreta i a poca distància del Pont de Pedra. Podria tractar-se del Peninsular -hotel al qual sempre que hi hem anat hem accedit pel carrer paral·lel, l’avinguda de Sant Francesc, al costat de l’antiga Agència Triadú– ja que aquest hotel té, almenys ara, una sortida complementària al carrer Nou, però no ho puc assegurar.

A part de passejar pels carrerons del Call, la zona dels Banys Àrabs, sant Pere de Galligants i sant Feliu (no tinc records d’haver arribat fins a la Devesa) recordo l’impacte de la zona de sant Domènec, molt abandonada, de la Catedral i, sobretot, de l’Institut Vell. Un edifici que ens reservava un parell de sorpreses. La primera, el dessecador de frares -la imatge del qual, restaurat després d’aquella primera visita nostra, encapçala l’apunt d’avui- que es troba tot just entrar a mà dreta i que ens va impressionar fortament. Tant que, després, cada vegada que ens hem apropat a l’Institut hem fet mans i mànigues per veure com es conserva aquell espai.

La segona sorpresa que ens reservava l’Institut Vell -que per aquelles dates (març de 1975) començava a funcionar com a Museu d’Història de Girona– va ser una espectacular exposició (que també ens va impressionar moltíssim) sobre les nombroses inundacions que al llarg dels segles han assolat la ciutat del quatre rius. Una exposició ben oportuna si tenim en compte que encara no feia cinc anys de les darreres inundacions, que varen ser molt devastadores. A part de fotografies, documents i objectes diversos sobre els aiguats recordo una sala on es reproduïa, amb un fort realisme, l’efecte de viure en un indret que acaba de patir una inundació: el terra i la part baixa de les parets de la sala eren plenes de fang i restes de materials i objectes quotidians, cosa que ens obligava als visitants a travessar la sala damunt d’una estreta passera feta amb taulons per continuar el recorregut de l’exposició.

Al costat d’aquesta escenografia d’impacte recordo també la fotografia d’un establiment (crec que de roba, però no n’estic segur) que es deia Carbó i que era al final de tot de la Rambla, a l’alçada del pont de sant Agustí, en la façana de la qual hi havia una marca que indicava el nivell fins on havien arribat les aigües en desastres anteriors (*).

Aquesta visita de fa prop de cinquanta anys va ser la que ens va acabar de convèncer a l’A. i a mi que Girona era una ciutat amb la qual havíem de mantenir contacte amb una certa freqüència. cosa que fins ara hem acomplert amb força fidelitat.

Un comentari més abans de tancar l’apunt d’avui: com ja haureu notat, per evocar aquell llunyà cap de setmana m’he refiat de la memòria i, per tant, és possible que hagi comès alguna (més d’una, vaja) inexactitud. Si és petita potser no, però si és grossa estic segur que algun gironí veterà me la corregirà i així podré acabar d’afinar una mica més la pila de manyocs de fil que guardo en els calaixos del record.

Uns calaixos amb més records gironins encara.

Com, per exemple, el d’aquell any que el papa Wojtyla va decidir visitar Barcelona i els de casa vàrem decidir tocar el dos…

—————————————————————————————-

El bon amic Josep M. Sansalvador, seguidor fidel d’aquest Bloc, m’envia una fotografia de la botiga Oriol Carbó que pel que veig pertany, més o menys, a l’època de què parla l’apunt d’avui.

També ha escrit un breu comentari que podeu llegir al final.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!