Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(Vegeu aquí l’apunt anterior)

La vigília de la nostra sortida cap al campament ens varen citar a la ‘Caja de Reclutas’ del carrer del Comerç per lliurar-nos el ‘saco petate’. A mesura que anàvem arribant, un sergent força malcarat exigia a crits silenci i que ens poséssim ‘en formación’ tot recordant-nos que a partir d’aquell moment érem militars i que, per tant, la situació no es prestava a gaires bromes. No va dir allò de ‘aquí os vamos a hacer hombres’, però estic segur que ho pensava.

Ens van citar per l’endemà, a dos quarts de vuit del matí, a l’Estació de França abillats amb roba normal però sense cap més equipatge que l’esmentat sac: una peça de lona de color caqui, de notable capacitat i amb anelles al capdamunt que es tancava amb un mosquetó de grans dimensions que es podia assegurar amb un cadenat per evitar pèrdues no desitjades. Algú va comentar això del cadenat i el sergent va dir que no calia perquè ‘en el ejército no se roba, las cosas solamente cambian de sitio’.

Per si algú encara badava, acabàvem de tastar un bon tros del pa que s’hi donava portes endins del ‘todo por la Pátria’.

L’endemà, a l’hora prevista, érem tots a l’estació. Mon pare va ser l’únic que em va acompanyar, però se’n va anar tan bon punt va veure que m’enfilava al vagó que m’havien assignat. Ho vaig preferir.

Cap a quarts de nou el tren es va posar en marxa i tota la tropa va ser conscient que érem en un punt sense retorn. Figueres, i després Sant Climent Sescebes, ens esperaven (amb una banda de música, per cert, en els dos llocs com a comitè de benvinguda). En arribar a l’estació de Girona, però, el tren va agafar una via lateral separada de les andanes per on circulaven els trens ordinaris i es va aturar. Les portes dels vagons van continuar tancades i ens vàrem estar en aquella situació durant una hora ben bona. Sabia que érem a Girona perquè un rètol a prop de la finestra del meu seient així ho deia, però el panorama que podia contemplar des d’aquell racó de l’estació no era gaire engrescador.

Quan per fi el tren es va posar en moviment ho va fer amb molta calma i parsimònia, com si es despertés d’una profunda migdiada, cosa que em va permetre, just en sortir de l’estació, veure un tros de ciutat amb un espai ple d’arbres -la Devesa– a un costat, i la silueta d’un parell d’impressionants campanars -la Catedral i Sant Feliu– a l’altre. Tot plegat em va semblar el mapa d’un indret al qual havia de tornar perquè es mereixia una visita més detallada.

Els vint mesos de la meva biografia militar (setze d’efectius més quatre de permís indefinit), tant al campament d’instrucció com després a la caserna que vaig triar, varen transcórrer sense incidents d’interès per a una sèrie d’apunts com aquests dedicats exclusivament a les meves relacions amb la ciutat de Girona. Només diré que vaig continuar sortint amb l’A. (ens casaríem dos anys després) i estudiant a l’Escola d’Aparelladors gràcies, sobretot, a haver triat la caserna de Pedralbes com a destí ja que, només travessant la Diagonal, podia assistir a les classes sense gaires problemes.

(Per cert, em fa gràcia dir que durant uns quants cursos la presència d’un alumne vestit amb roba militar -un servidor de vostès- va ser recordada com un fet peculiar i poc habitual entre aquelles quatre parets.)

Tornant al tema que ens ocupa diré que no vaig trigar gaire a complir la meva promesa de tornar a Girona: un diumenge d’abril de 1971 -encara fent jo la ‘mili’– hi vàrem anar en cotxe amb els meus pares i l’A. D’aquell dia no recordo cap detall tret d’un que no dubto a qualificar de transcendental: la fotografia que vaig fer a la meva enamorada -que estrenava un tall de cabell que l’ha acompanyat fins ara- davant de l’entrada lateral de Sant Feliu. Un retrat en blanc i negre fet amb la meva càmera Voigtländer (analògica, no cal dir-ho) en el qual es pot veure el paviment del terra fet a base de petits còdols que encara avui, cinquanta-dos anys després, es manté al mateix lloc.

La fotografia forma part de la meva vida i, com no podia ser altrament, figura com a il·lustració en el llibret que vàrem preparar fa uns mesos arran de les nostres Noces d’Or (vegeu aquí).

En els onze mesos que varen transcórrer entre la meva primera visita a Girona, a bord d’un tren militar, i la de la fotografia històrica a l’A. va passar un fet important: les inundacions de novembre de 1970, les més importants de totes les que va patir la ciutat al llarg del segle XX, amb un nivell d’1,26 metres detectat al carrer de les Ballesteries com a cota màxima del desastre. Ve a tomb aquesta referència perquè la següent visita gironina la vàrem fer l’A. i jo -i el noi gran de la casa en fase de gestació- cinc anys després. Més concretament el març de 1975.

Aquell va ser un cap de setmana molt ben aprofitat pel que fa a experiències i en el qual la història de les inundacions gironines va tenir un protagonisme molt important.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!