Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Començar, com va ser el meu cas, el servei militar amb vint anys acabats de complir era una cosa excepcional el 1970 perquè, de fet, l’inici de l’edat militar era als vint-i-un anys, no abans. I segons el mes que el futur ‘recluta’ havia nascut la cosa podia allargar-se fins i tot als vint-i-dos. Ja era un fet assolit per tothom: la ‘mili’ interrompia durant quinze mesos la vida i la feina de tots els nois. I encara sort, perquè durant les dècades anteriors el compromís amb les armes era de dos anys. Un temps malaguanyat, però que formava part de la normalitat d’aleshores.

Bé… de fet el concepte ‘sort’ és relatiu perquè quan assolies l’edat militar entraves automàticament en un sorteig en el qual l’exèrcit decidia a quina província et destinava (no només de la ‘Península’; també podia tocar-te Ceuta o Melilla, les inefables ‘posesiones españolas en África’) i en quin cos (em sembla que es deia així) havies d’ingressar. En el benentès que la rifa tenia una bola negra, molt negra: als nois destinats a la Marina els tocava complir dos anys sencers de ‘mili’.

Així doncs, que jo fes el soldat un any abans del que em tocava té, com ja us podeu imaginar, truc. Resulta que, aquí on em veieu, en el meu expedient personal (aquest que tots tenim en algun llòbrec arxiu ministerial de Madrid amb la relació detallada de la nostra vida, miracles, vicis i virtuts) figura que ‘el mozo Juan José Isern, hijo de Francisco y de Milagros’ va fer el servei militar a partir de maig de 1970 en condició de ‘voluntario’.

El servei militar voluntari era una modalitat en què et comprometies a complir vint mesos, per comptes dels quinze que acabo d’explicar més amunt. A canvi, però, podies elegir la plaça (la ciutat en terminologia castrense) i el cos on el faries. En el meu cas vaig triar, òbviament, Barcelona (tot i que els dos mesos i mig d’instrucció inicial, fins a ‘la jura de la bandera’, al campament de Sant Climent Sescebes eren obligatoris per a tothom) i Infanteria (més concretament el Regiment Jaén 25, a Pedralbes, per raons que ja explicaré).

Val a dir que aconseguir una plaça de voluntari no estava a l’abast de tothom. Almenys de ningú que, com jo, ni fos fill de militar ni estigués emparentat amb cap jerarca del Règim. En el meu cas hi va haver una casualitat gairebé providencial, angèlica: una bona clienta de mon pare, sabedora que jo estava estudiant, que tenia nòvia i m’hi volia casar i que encara no tenia l’edat per fer el Servei Militar, va comentar-li que coneixia un militar -el coronel Patiño– i que li parlaria per si podia aconseguir un avançament a l’hora d’abillar-me de color caqui.

Suposo que aquesta conversa deuria tenir lloc cap al final de 1969 o al començament de 1970 perquè un dia del mes d’abril -el mateix, per cert, que Pau Riba presentava al Gran Price el disc ‘Dioptria 2’ amb un espectacle titulat ‘Electric tòxic e claxon so’– un motorista va portar a casa un escrit del Gobierno Militar que em citava per a una revisió mèdica a l’Hospital Militar com a tràmit previ -un tràmit que vaig superar sense problemes- del meu ingrés a l’exèrcit el 21 de maig.

El dia que per primera vegada a la meva vida vaig passar per Girona.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!