Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(Aquí podeu veure el capítol anterior)

Viatjar durant cinc dies a la capital de l’art i la cultura del renaixement amb una ‘ragazza’ d’onze anys obliga a preparar un programa que combini de manera eficient informació, formació i lleure. I ara, mirant enrere el resultat, crec que la vàrem encertar força.

A part del ritual diari del gelat a mitja tarda (i del cafè ‘ristretto’ per a l’A. i per a mi) el nostre viatge tenia un parell de fites gastronòmiques a les quals la Mila -una sàvia combinació de genètica catalana i bretona- no és gens insensible: les ‘tagliatelle flambé al tartufo fresco in crosta di Grana Padano’ de l’Osteria Pastella, a tocar de Santa Maria Novella (vegeu aquí), i una ‘bistecca alla fiorentina’ de dimensions més que raonables (vegeu aquí) en un restaurant proper al pont de Santa Trinita que ens va semblar de confiança. Dues fites que, m’apresso a dir-ho, varen resultar memorables.

Vàrem tenir temps per comprar regals per a tothom, algunes peces de roba (sense anar més lluny, una de les botigues de l’estació va fer furor en les expectatives de la noieta), visitar les Feltrinelli i comprar un Italo Svevo (‘La coscienza di Zeno’), un guia per la Sardenya secreta de la malaguanyada Michela Murgia i un assaig sobre el mite de la Medusa (aquest darrer, a la botiga dels Uffizi). També vàrem fer una ràpida ullada, per fora, a l’Hotel Balestri, on solia posar Josep Pla fa un segle, i vàrem gaudir del fet que des de la terrassa del nostre apartament podíem tocar gairebé el mur lateral de l’església de Santa Trinita (vegeu aquí), lloc on no vàrem poder contemplar amb l’atenció que es mereixia (vàrem entrar cinc minuts abans que tanquessin les portes) la Capella Sasseti decorada amb unes interessants pintures de Ghirlandaio.

Una altra part interessant del programa eren les explicacions sobre els múltiples aspectes de la ciutat que m’havia preparat amb la intenció de deixar-les anar quan les circumstàncies fossin oportunes. N’enumero unes quantes: la importància de Dante en la literatura i la llengua italiana; el seu amor platònic per Beatrice; la importància de les lletres de canvi, bàsiques per explicar els orígens de la fortuna dels Medici; la simbologia que hi ha darrere de l’encàrrec de la figura de David -un heroi jove, sense passat- a Michelangelo el 1502 per part de la República que va néixer -també jove i amb poc passat- després de Savonarola; l’aprenentatge de la perspectiva, és a dir, la conquista de la tercera dimensió en les pintures; els diversos elements que defineixen la majoria de les Anunciacions del ‘quattocento’ i del ‘cinquecento’, i la curiosa història del pa florentí, que és un pa sense sal.

El motiu d’aquest aparent desficaci alimentari es remunta a uns quants segles enrere, durant els moments més crus de la pugna entre Pisa (que és a prop de la costa i, per tant, disposa de salines) i la ciutat de Florència (que és interior i no en té), i que davant de les amenaces de no poder comprar la sal a uns preus raonables va forçar la ‘Signoria’ a resoldre el problema de manera dràstica: el pa que els florentins menjarien a partir d’aleshores no portaria ni un gra de sal. Una característica que ha superat la dimensió de mesura d’emergència perduda en la foscor de la història per convertir-se en un tret actual de la Ciutat del Lliri Roig.

Una ciutat a la que molt aviat hi tornarem.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!