Totxanes, totxos i maons

Si no hi ha sorpreses de darrera hora, al llarg d’aquest 2023 l’A. i jo haurem visitat Florència, la bellíssima capital de la Toscana, fins a tres vegades. Una coincidència poc usual, ho reconec, però ben afortunada. La primera visita, de caire altament literari, la vàrem fer durant cinc dies del mes d’abril i va quedar prou detallada en la sèrie que vaig escriure tot just tornar: un total de deu apunts que podeu començar llegint aquest.

La tercera visita, també de cinc dies, la farem amb els bons amics G. i J. i està prevista pel mes d’octubre. L’itinerari es repartirà per diversos indrets de la Toscana (Siena i la Val d’Orcia, per exemple) per bé que la visita d’un dia, almenys, a Florència, ja està en el programa.

La segona de les visites d’enguany l’acabem de fer entre el diumenge 27 i el dijous 31 d’agost i ha estat molt especial perquè ens hi ha acompanyat la Mila, la nostra neta d’onze anys. Un viatge que, en principi, tanca el cicle d’introducció a Itàlia que vàrem començar, amb ella, fa dos anys a Venècia i va continuar a Roma l’any passat. He escrit ‘en principi‘ perquè el pacte inicial va ser, certament, de tres viatges, però ara l’opció de passar per Nàpols (amb Pompeia i el Vesubi) l’any que ve podria ser ben factible. Tot dependrà de les ganes que tingui la ‘ragazza’…

En el viatge d’ara vàrem reservar un dia per visitar Pisa (amb pujada -de 251 graons!- al cim de la Torre inclosa, és clar). Una pujada que, com era d’esperar, va provocar-nos a l’A. i a mi un cruiximent que ens va durar un parell de dies i que va cobrir amb escreix totes les expectatives plantejades. I les no plantejades com, per exemple, el cicló Poppea (un referent tenebrós: era el nom de la muller de l’emperador Neró) que aquells dies passava per Itàlia i que ens va oferir unes imatges intimidants -i un xàfec dels que fan època- des de dalt de la Torre (tal com podeu veure en la imatge que encapçala aquest apunt).

El viatge des de Florència el vàrem fer en tren, cosa que ens va permetre veure amb detall la magnífica estructura arquitectònica de l’estació de Santa Maria Novella (vegeu aquí), construïda entre 1932 i 1934 (és a dir, en època feixista). El trajecte dura una hora exacta i amb cicló o sense es va desenvolupar amb una puntualitat absoluta.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!