Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí).

Venècia és la bellesa d’una ciutat única, Roma és el pes de la història de la qual provenim.

Florència és l’art, ras i curt. És el bressol del renaixement, l’època dels grans descobriments, que situa en el primer pla l’humanisme i obre les portes a tot allò que ara som. Si més no, en aquesta banda de món.

Més o menys d’aquesta manera vaig explicar a la Mila tot el que, després de dos viatges previs a la Ciutat dels Canals i a la Ciutat Eterna, trobaríem a la Ciutat del Lliri Roig. El país dels Medici i de Savonarola, de Leonardo i de Michelangelo, de Brunelleschi i de Giotto, de Fra Angelico i de Filippo Lipi.

Miro els meus papers i veig que aquest ha estat el dotzè viatge que hem fet a la Toscana des de 2007 i la setena vegada que passem per Florència. Vull dir que és una ciutat que conec una mica i, precisament per això, la preparació de la ruta a seguir amb la nostra neta d’onze anys m’ha donat més feina de l’habitual.

Es tractava de fer-la entrar en contacte amb conceptes, obres i personatges importants de la ciutat que per la seva edat ja pot començar a entendre, però sense embafar-la en visites interminables a museus i esglésies. Combinar el temps per veure l’imprescindible però deixant-la amb un punt de gana perquè ella, d’aquí a uns anys, hi torni, si en té ganes, per completar el menú.

Un mes i mig abans vaig reservar entrades a tres indrets especials: la Galleria della Accademia, el convent de San Marco i els Uffizi. Sempre en el primer torn del matí, per evitar les aglomeracions.

A l’Accademia per veure l’espectacular David de Michelangelo.

A San Marco per veure els frescos de Fra Angelico a les cel·les dels seus companys frares -i molt especialment, és clar, l’Anunciació que hi ha en el passadís-, les cel·les de Girolamo Savonarola, la magnífica sala de la biblioteca i la Sala Capitular on vàrem veure la ‘piagnona’, la campana del convent en els últims anys del segle XV fins que els ‘arrabbiati’ la varen despenjar després de l’execució de Savonarola.

Als Uffizi per seguir una ruta molt estudiada i que ens va portar a visitar sis sales i a contemplar un total de deu obres: la Medusa i el Bacus, de Caravaggio; la Mare de Déu i el Nen, de Giotto; la Batalla de San Romano, de Paolo Ucello; la Verge i l’Infant, de Filippo Lipi; el retrat dels Ducs d’Urbino, de Piero della Francesca; la Primavera i el Naixement de Venus, de Botticelli; l’Anunciació de Leonardo da Vinci; i la Verge de la Cadernera de Raffaello.

També vàrem admirar -i sentir-nos molt petits- la cúpula de Brunelleschi en el Duomo, les portes del Baptisteri i el campanar de Giotto, la farmàcia de Santa Maria Novella, la Piazza della Signoria amb especial atenció al cercle marcat a terra que senyala l’indret exacte on Savonarola va ser executat, el Perseu amb el cap de la Medusa a la Logia dei Lanzi, el panorama que es gaudeix des del Piazzale Michelangelo que permet contemplar la ciutat des d’un punt de vista elevat (sense oblidar, com a encant addicional, el trajecte per la zona d’Oltrarno que fa l’autobús 12) i la visita als monuments dedicats a Dante i a Galileu de la Santa Croce, amanida amb l’observació dels nivells on varen arribar les aigües del riu Arno durant les inundacions de 1557 i, sobretot, de la 1966, la més destructiva.

També un parell de decepcions: la primera, sortint de la Santa Croce per veure la Cappella Pazzi ens la vàrem trobar tancada perquè en aquella mateixa hora es celebrava un casament que impedia qualsevol intromissió de turistes. La segona, l’últim dia, poc abans d’anar cap al camp d’aviació, vàrem entrar a Santa Maria Novella per veure el fresc de la Santíssima Trinitat, de Masaccio… i quedar-nos amb un pam de nas perquè està amagat, per una temporada que no serà pas curta, rere una aparatosa bastida per restaurar-lo (la imatge de la capçalera no és d’ara).

No tot es va perdre, però, perquè pagant un euro i mig més ens vàrem poder enfilar a la zona de treball dels restauradors i contemplar la peça -no tota, només la meitat superior- amb una proximitat que difícilment podrem repetir en visites futures.

També vàrem fer altres coses més frívoles, però me les reservo per al següent apunt. El que farà el número tres de la sèrie i la tancarà.

(Continua -i s’acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!