Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

26 d'octubre de 2021
1 comentari

Comprar el diari: un costum cada dia més complicat (i 2).

(Vegeu aquí l’article anterior)

Continuo -i acabo- aquí el meu elogi als quiosquers i venedors de diaris del meu barri. Una espècie que, pel que estic veient des de fa un temps en altres indrets, he de considerar en extinció.

El dia 11 de gener de 2011 -bonica data: 11.1.11- vaig publicar aquest apunt que us reprodueixo tot seguit:

 

El meu venedor de diaris

(Apunt publicat l’11 de gener de 2011)

Ara fa dos anys explicava que el quiosquer de la plaça Sanllehy tancava la seva parada després d’uns quants anys de servei al barri. Al tram final de l’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, a tocar de la plaça i de la Clínica Quirón -un espai que no arriba als cinquanta metres-, quedaven dues petites papereries per disputar-se la clientela: la Montserratina i la Pica-soques. Si més no en teoria ja que de seguida es va veure que el responsable de la papereria Montserratina era qui es posava les piles més de pressa i millor a l’hora de capturar la fidelitat dels veïns.

L’amo, un xicot jove -jo li faig, més o menys, l’edat del noi gran de casa- i amb ganes de menjar-se el món, es va empescar unes butlletes que repartia a qui entrava a la seva botiga. Cada butlleta tenia deu quadres i per cada diari que li compraves te’n marcava un. Quan tots eren plens et regalava el diari següent i et facilitava una nova butlleta per reiniciar el procés.

La campanya va durar ben bé quatre o cinc mesos, fins que la nova clientela va començar a consolidar-se i val a dir que va ser un èxit. Incrementat, a més a més, per la nul·la capacitat de reacció de l’altra papereria que sembla que va donar la batalla per perduda des del primer dia.

No cal dir que des d’aquella època el meu proveïdor de diaris, revistes i altres productes de papereria dels caps de setmana -de dilluns a divendres per motius de feina em proveeixo a la Rambla– és en Jordi, l’home de la Montserratina. S’ho ha ben guanyat.

Dissabte passat un cartell informava a la clientela que a partir d’aquesta setmana la papereria es traslladava al local de l’antiga floristeria Verd, en la mateixa avinguda, a uns quinze metres de la botiga actual.

La floristeria ocupava una superfície que no exagero si dic que era cinc o sis vegades més gran que la papereria. Va ser un bon negoci mentre la Clínica Quirón -situada just al davant- funcionava, però quan es va traslladar a la nova ubicació a tocar de la Ronda de Dalt el negoci de les flors es va ensorrar i el local ha estat tancat durant l’últim any i mig.

Em sembla exemplar que el meu amic s’hagi decidit a ampliar el negoci sense demanar cap subvenció ni res de similar. Senzillament jugant-se els seus diners i apostant fort amb l’únic capital de la seva empenta i les seves ganes de tirar endavant malgrat la crisi.

Jo admiro i respecto moltíssim la gent com l’amo de la papereria Montserratina perquè és amb actituds com la seva que el país podrà tirar endavant. Cada matí -durant els set dies de la setmana- obre la botiga a les 7 i la tanca a les 2 i sempre hi té gent. Mai se’l veu cansat o amb cara de pomes agres i sempre té un comentari amable per a tothom qui entra al seu petit cau, ja sigui client habitual o passavolant. No és una vida fàcil però ningú ha dit que l’èxit arriba sense dedicar-li esforços ni sacrificis.

Li ho vaig voler dir el diumenge -al seu costat hi havia la muller i les seves filles bessones desmuntant prestatgeries- i, alhora que agraïa les meves intencions, em deia que estava molt il·lusionat i que estava convençut que se’n sortiria.

Jo també n’estic convençut: la gent com ell se’n surt.

Són aquests, vet-ho aquí, els individus i les actituds que fan possible allò que en diem -amb la boca ben plena- “fer país”.

——————————————————————–

La història d’en Jordi té una continuació encara més engrescadora que vaig explicar en aquest apunt de 2016 en el qual ja hi surt la Mila, la meva neta:

 

El nostre amic que ven diaris. Un elogi

(Apunt publicat el 16 de maig de 2016)

Els dies que es queda a dormir a casa la nostra neta ja sap que, l’endemà, un dels meus costums fixos és anar a la llibreria a comprar els diaris. Un ritual que, al conjur d’un “¿M’acompanyes a veure el nostre amic que ven diaris?”, la majoria de les vegades acompleixo en companyia de la nena (i així, de passada, sense que jo li digui res ja va percebent que hi ha diaris que s’han de comprar i uns altres als quals el millor és ni acostar-s’hi).

El nostre amic que ven diaris es diu Jordi i no és la primera vegada que el faig sortir en els meus escrits. Fa cinc anys ja us el vaig presentar tot elogiant les seves virtuts d’home eixerit, creatiu i emprenedor, i avui repeteix protagonisme a propòsit d’una conversa que vaig tenir amb ell ahir, diumenge, a les 8 del matí.

El Jordi viu en un poblet a prop de Tarragona i cada matí  –tret dels tres o quatre dies de l’any que no surten diaris–  surt de casa, agafa el cotxe, baixa fins a l’estació i puja al tren que el portarà fins al centre de Barcelona. Després, a peu o en transport públic, segons l’hora, s’encamina cap a la botiga del meu barri  –a tocar de la plaça de Sanllehy—  on puntualment obre les portes a dos quarts de 8. S’hi està fins a dos quarts de 2 del migdia i quan abaixa la persiana refà en sentit invers tot el recorregut fins a casa seva.

Ahir, però, vaig veure que obria quan passaven uns quants minuts de les 8. Li vaig preguntar si havia fallat el tren o s’havia adormit i em va dir que, per primera vegada en molts anys, obria a deshora perquè, efectivament, s’havia adormit.

Fent broma li vaig preguntar si s’havia posat tard al llit per culpa del recompte de vots a l’Assemblea Nacional Catalana o per triomf del Barça a la Lliga (ja haureu deduït que el Jordi és persona de conviccions com cal) i, davant la meva sorpresa, em va dir que ni una cosa ni l’altra. Que ell i la seva dona s’havien passat gairebé tota la nit en blanc veient a través d’Internet la solemne cerimònia de graduació de les seves filles  –bessones de vint-i-tres anys–  a la universitat de la zona de Chicago (no en recordo el nom) on els darrers anys han estat estudiant Bioquímica i Neurobiologia, l’una, i Bioquímica, l’altra. I una de les dues, a més a més, amb qualificació “cum laude”. Per aquest motiu, plenament justificable, no havia sentit el despertador.

Ja fa temps que sé, coneixent el pare i la mare, que les dues noies no podien ser altra cosa que unes fora de sèrie. I la prova és que a partir d’octubre una ja té feina en una universitat de l’estat d’Indiana i l’altra a San Francisco, al cor de Califòrnia. Les dues a partir d’ara separades i amb la idea de fer els respectius doctorats i aprofundir els projectes d’investigació en què han començat a treballar amb resultats summament prometedors segons diuen els científics que han estat supervisant les seves feines.

No tinc gaire cosa més a afegir. M’ha semblat, però, que valia la pena tornar a parlar del Jordi –un home inquiet i carregat d’idees i energia– i de la seva família perquè gent com aquesta és la que necessitem com a país. I quan el mes que ve les dues noies siguin aquí de vacances tot carregant bateries per preparar la nova etapa que s’obre al seu davant miraré que un dia que coincideixi que són a la botiga ajudant els pares i que tenim la Mila anem a comprar junts els diaris.

I si tot va bé demanaré que em deixin fotografiar-los amb la meva néta. Una fotografia on surtin el Jordi, la seva muller i, sobretot, les tres senyoretes ben agafades. Que aquestes coses hi ha qui diu que es transmeten per contacte…

——————————————————————

I ja està. Acabo aquesta minisèrie de dos apunts amb la trista convicció que el ‘continuarà’ de rigor no seria més que l’expressió d’un desig que, ai las, ja no es correspondrà amb la realitat.

  1. No puc estar més d’acord amb tu en aquest tema…. Els llocs a on venen diaris es van extingint com en el seu dia ho van fer els videoclubs… Quan vivia a Sant Fost de Campsentelles en una zona que comprenia Mollet, Sant Fost, Martorelles i Santa Maria de Martorelles (estem parlant d’una població d’uns 70.000 habitants) només hi havia una botiga d’aquelles que venen “moltes coses” a Martorelles que es limitava a tenir un parell de diaris en castellà dels que tiro a les escombraries encara que me’ls regalin.
    En tot Mollet només ha quedat viu un quiosc a la Rambla i, per la venda de diaris una gasolinera que té també unes determinades revistes, però no totes alguna de les quals, ai las!, acostumo a comprar cada setmana.
    Per això considero com un gran regal que a Moià (6.190 habitants) a on hem anat a viure fa mig any es mantinguin vives dues llibreries que a més de material d’oficina, “gadgets”, etc. pots trobar tots els diaris i revistes que es publiquen a l’estat. No cal dir que, si no tenen un llibre, procuren buscar-lo i servir-te’l l’abans possible.
    Així doncs, aprofito el teu post blog per, com has fet tu rendir homenatge a tota aquesta bona gent que mantenen la venda dels diaris que segur no els hi és rendible, ja que amb el temps que perden preparant les devolucions es deuen deixar els beneficis de la venda.
    No veig mai gent jove comprant diaris. Sempre persones que tenen, com a mínim cinquanta anys… Som la penúltima generació que comprarà diaris. Malauradament a la premsa escrita catalana i espanyola no crec que li quedin més de deu anys de vida.
    Quina pena, oi?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!