Totxanes, totxos i maons

Després d’una pila d’anys de fer-ho cada dia, ahir -diumenge 24 d’octubre de 2021- va ser l’última vegada que vaig poder comprar els meus diaris -l’Ara i El Punt Avui, és clar- a prop de casa. Més concretament a la Papereria Llibreria Montserratina de l’avinguda de la Verge de Montserrat, davant d’on hi havia, anys enrere, la Clínica Quirón.

La bona gent d’aquesta botiga era a punt de complir cinc anys de presència en el barri. O, dit altrament, tenia un lloguer per cinc anys que ara caducava i que ja els han dit que no els renovaran. Almenys per un import que justifiqui l’esforç de pujar cada matí la persiana per guanyar-se mínimament la vida.

Ja he explicat en altres llocs i moments que quan tenia setze anys vaig proposar-me de comprar cada dia un diari. I puc assegurar que en aquests quasi seixanta anys he estat infidel a aquell propòsit en poquíssimes ocasions. Això ha fet que, lògicament, les meves relacions amb els venedors de diaris -quiosquers o botiguers- fossin sempre intenses, seguides, grates i positives. I en aquest Bloc n’ha quedat prou constància. Ho demostraré en aquest apunt d’avui i en algun altre que el seguirà.

El primer quiosquer del meu barri de qui vaig parlar va ser el de la plaça Sanllehy. El 14 de desembre de 2008 li vaig dedicar un apunt que podeu llegir aquí. Però si resulta que amb el pas del temps els enllaços fan figa, us reprodueixo tot seguit el contingut del que aleshores vaig escriure:

El quiosquer de la plaça Sanllehy

(Apunt publicat el 14 de desembre de 2008)

Per primera vegada després de catorze anys avui el senyor Juan, el quiosquer de Sanllehy, no obrirà la seva parada i jo no podré recollir els tres diaris que compro els caps de setmana. Els tres que ni m’ofenen ni em fan sentir vergonya aliena.

El quiosquer de Sanllehy s’ha jubilat i després d’anunciar mesos enrere que traspassava el negoci tanca la barraca sense que hi hagi ningú que el substitueixi com ell mateix va fer un dia de març de 1995 quan va ocupar el lloc de la Priscilla i el seu germà, una parella d’allò més peculiar i de la qual no he tornat a saber res més. Ells van ser, de fet, els veritables pioners del lloc ja que el seu pare venia diaris -aguantats amb pedres i gomes perquè el vent no se’ls emportés- en un espai al descobert de la mateixa plaça des dels primers anys 70.

Des que l’A. i jo ens vàrem canviar de pis i vàrem passar del Guinardó a aquest carrer que es fa dir avinguda i que porta el nom del seny ordenador de la nostra llengua -parlo de finals de 1977- cada dissabte i cada diumenge (*) he anat a comprar els diaris al quiosc de Sanllehy. Es diu de pressa però és mitja vida com aquell qui diu.

(*) (Aclariment: els dies entre setmana també comprava diaris, però ho feia a la Rambla, que era on tenia el despatx).

Pel que em contava ahir mateix l’amic Juan sembla que la futura línia 9 del metro té prevista una boca d’accés en la mateixa plaça, just en la zona on ara hi ha una font ornamental. Aquest fet obligarà a una remodelació bastant dràstica de l’actual imatge de Sanllehy que, de passada, eliminarà definitivament l’espai on fins ara hi ha hagut el quiosc.

Suposo que tot això que ara explico forma part d’allò que en diuen “llei de vida”. O “servituds del progrés”. I vull pensar, a més a més, que tot es fa, com deien les àvies “per a una fi de bé”. De moment, però, el barri ens l’estan canviant notablement en poc temps. Primer va ser la marxa de la Clínica Quirón, ara el quiosc, demà la plaça Sanllehy…

Curiosament aquests mateixos dies l’amic Enric Barbat m’està enviant per correu electrònic les cançons en format mp3 del seu primer disc -extraordinari- de 1971. Un disc que jo, és clar, tinc en vinil però que no s’ha editat en CD per poder passar-lo a l’iPod. Tot plegat em porta a la memòria una cançó molt concreta de Barbat.

L’hi vaig sentir cantar un dia d’agost de 1972 a l’Studi Arts i la va enregistrar tot just fa dos anys en el seu magnífic disc “Camins privats”. La cançó es titula “La teva mà” i, entre altres coses dignes de remarca, parla d’un “món que mai podrem comprendre / els nostàlgics permanents / els homes que vivim sempre / la fugida del bon temps”.

No és exactament això… però és això.

Gràcies per tot, amic Juan. Et recordarem.

—————————————————————————————–

Com haureu notat, alguns detalls d’aquest text, escrit fa tretze anys, denoten el pas implacable del temps.

La història dels meus quiosquers, però, no s’ha acabat.

(Continua -i s’acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!