El dia que el metro de València va descarrilar

L’emissió, fa pocs dies, del programa de la Sexta Salvados, en el qual es revelaven aspectes inèdits de l’accident del metro de València, el segon més greu de tot Europa, l’ha posat de nou al primer plànol de l’actualitat. Des d’aquell infaust i no tan llunyà 3 de juliol de 2006, quan un comboi va descarrilar prop de l’estació de Jesús, sembla (sembla) que degut a un excés de velocitat, els familiars de les víctimes (43 morts i 47 ferits, com no deixen de recordar a cada concentració) van començar una llarga lluita exigint saber tota la veritat del que va passar.

Tots volem saber què va passar. I per què? Doncs perquè els possibles responsables, directes o indirectes, companyia o administracions públiques, van donar carpetada a l’incòmode assumpte amb una celeritat tant indignant com sospitosa. Massa preguntes han quedat sense resposta: per què es va descarregar tota la culpa en el maquinista (còmoda i recorrent solució en aquest tipus d’accidents, val a dir)? Per què la comissió parlamentària no va investigar a fons ni va citar a comparèixer persones clau en els fets? Com pot ser que el llibre d’avaries del tren es “desintegrés” (sic)? Què hi ha dels informes tècnics anteriors a l’accident alertant del perill que passés el que va acabar passant?

No és només la manipulació o ocultació d’informació sobre tot plegat. També indigna la manera d’afrontar la tragèdia per part de les autoritats. La negativa del president Camps a rebre els familiars de les víctimes (què li costava?) i l’actitud de Fabra, rebutjant via web les renovades peticions d’obrir de nou la investigació. Tot s’ha fet malament: un vídeo de l’associació de les víctimes explica els obstacles a l’hora de manifestar-se o els tripijocs en la inauguració del monòlit commemoratiu i en els actes religiosos en record dels accidentats. Només faltava el somriure cínic de l’inefable Juan Cotino, negant-se a contestar les preguntes d’Évole.

La veritat, la memòria de les víctimes i també el sentit comú exigeixen que això no quedi així. Per aconseguir l’obertura d’una investigació seriosa, veraç i completa del que va passar aquell malastruc 3 de juliol de 2006 hi ha oberta una web on 86.492 ciutadans (el darrer, jo) ja hem estampat electrònicament la nostra signatura. S’han proposat reunir-ne 150.000. Fem-ho possible?

[Imatge: www.elpais.com]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *