AUGMENTAR LA BASE SOCIAL DE L’INDEPENDENTISME?

Aquesta és una de les frases més sentides i debatudes els darrers temps com a estratègia impulsada per ERC en el moment polític actual. S’acostuma a interpretar com un camí llarg per assolir un ampli consens, que faci inevitable un referèndum acordat o, qui sap, una decisió unilateral.

Dins del galliner polític, especialment per part dels seus rivals, sovint s’associa a una estratègia electoral encaminada a fer un nou tripartit amb Comuns i PSC, encara que no és gens clar que això es pogués realitzar: és massa recent el fracàs d’aquesta estratègia que va cristal·litzar en el  Govern Montilla, mirant d’atraure al sobiranisme els socis de PSC i ICV. Però aquests continuen on eren. Això sí, amb una forta davallada del seu electorat i fugida de part dels seu líders, provocat, sobretot, pel tsunami independentista i la maldestra acció repressora de les estructures de poder espanyoles.

La frase del títol també es pot entendre com una tasca d’atraure l’electorat d’aquestes opcions fent una política d’esquerres, amb mesures adients de tipus social. Però això es fa difícil d’aconseguir, almenys de forma clara i evident, pel fet que continua, i continuarà, l’ofegament econòmic des de Madrid. Només lleugers retocs, que no permetran albirar com podria ser una República Catalana independent. En definitiva, un camí amb poc recorregut.

Com es pot, doncs, aconseguir aquesta “ampliació de la base”? Si mirem aquests darrers 10 anys aproximadament, en què l’independentisme ha passat a ser socialment majoritari partint de molt avall, és fàcil descobrir que s’ha produït gràcies a les errades i intransigències centralistes, que ha portat a molts a creure que l’única solució possible és la sortida de l’Estat espanyol. I això, s’ha combinat amb un protagonisme de la població a través del moviment de les consultes populars i posteriorment, de l’Assemblea. Tot plegat, un moviment cívic, pacífic i il·lusionant, davant del qual l’Estat només ha ofert negació i repressió. No hi ha color!

Com accelerar a partir d’ara aquest decantament social?  Doncs, si fa no fa, de la mateixa manera: combinar les seves errades estratègiques, com la de l’1 d’octubre, amb els nostres encerts, desafiant-los des de les nostres institucions i amb moviments de desobediència activa i pacífica de la població. Una nova ensopegada seva, fruit d’una sentència judicial clamorosa, unes eleccions clarament decantades, una il·legalització de partits, una aplicació del 155 massiu, etc. poden ser l’espurna que ens desencalli definitivament la situació. Perquè a més, a hores d’ara, els Comuns, dirigents i votants, han d’anar veient que el problema d’Espanya no és el d’un mal govern, com es justificaven quan manava en Rajoy. Ara, amb Pedro Sánchez, res no ha canviat, ni a nivell de diàleg útil, cúpula judicial, fiscalia, control de les clavegueres,hostilitat contra els catalans, impunitat del feixisme,  finançament, infraestructures, etc. I, per si això fos poc, el gir de la població espanyola cap a la dreta i la demonització de tot el que soni a català fa que cada vegada sigui més una fantasia creure que Espanya és regenerable: un estat que extorsiona a uns i subsidia als altres a través d’una casta extractiva. Això no té cap futur. Pura degeneració. D’aquesta evidència ha de venir, inevitablement, el somniat augment de la base social. Ja triga!

 

 

EL JOC DEL MONOPOLY I LA FLETXA DEL FUTUR.

Fa bastants anys, amb uns amics, havíem jugat al Monopoly, aquell joc de sobretaula, amb els carrers, estacions, aparcaments, presons, companyies de serveis d’una ciutat.  S’hi podien anar construint cases i hotels i fer pagar per passar-hi. El joc, indefectiblement, acabava amb un jugador, que era el propietari de tot, i els altres, completament arruïnats. Un joc que, sempre he pensat, és força didàctic.

Em va venir al cap l’altre dia en llegir una editorial de l’admirat Vicent Partal, aquí sobre el recent informe d’Oxfam-Intermón 2019  aquí  relatiu a la creixent desigualtat en el món i l’acumulació de riquesa cada vegada en menys mans. La dada més cridanera és que la fortuna de les 26 persones més riques del món equival a la “riquesa” de la meitat més pobre de la humanitat, uns 3.800 milions de persones. Hi surten el nom de les 26. I la dada més preocupant: l’any passat per fer aquesta equivalència calia comptar amb la riquesa de 43 persones. Preguntem-nos, i l’any vinent, quants? El món és com un immens joc del Monopoly? Com hem arribat fins aquí?

Cal tenir present que possiblement no hi surtin tots els més rics. Potser només els qui ho declaren. Hi ha xeics, banquers, monarques, que no els veig per enlloc.

Una malsana curiositat em va dur a consultar a la Wikipedia sobre les empreses i negocis d’aquests multimilionaris de la llista dels 26. Poques sorpreses. Els primers, per ordre: els propietaris d’Amazon, Microsoft, Berkshire, Louis Vuitton/Dior, Facebook/WhatsApp, Zara, Oracle, Google… També banquers, immobiliàries, grans cadenes d’establiments, casinos…

La constatació, evident, és que la majoria de nosaltres som clients de moltes d’aquestes empreses. Si ho comentem amb algú, potser ens direm que no hi ha marxa enrere, que comprar per internet i que t’ho portin a casa, que fer servir les xarxes socials i la missatgeria instantània, que usar un cercador, això és el futur. Segur? El futur no és una fletxa de la qual no podem decidir en absolut la direcció que prendrà? Perquè el canvi climàtic també és el futur. I és el que desitgem per a les noves generacions? Espantós. Amb la nostra comoditat immediata i manca de consciència de l’endemà, estem comprometent la vida dels que ens segueixin. I ja posats a fer-la grossa, a veure si aconseguim que ens allarguin la vida i ens proporcionin la immortalitat, i no cal que neixin nous infants. Tancaríem el cercle!  Només amb una interessant conclusió: nosaltres seriem les nostres pròpies víctimes del futur que hauríem decidit.

Tornem a la realitat. Hem pensat mai quan fem una compra per la xarxa i ho rebem a casa, tots els mecanismes que desencadenem? D’on venen els productes? Milers de km de transport? Quants intermediaris hi ha? Com es poden aconseguir uns preus tan ajustats? Quina multiplicació d’embalatges creem? Quines condicions de treball té el pobre camàlic que ens ho puja fins a casa? Quins problemes de circulació a la ciutat creen els milers d’encàrrecs a repartir? Quin desert de petits comerços s’escamparà per la ciutat?. Potser no tot és tan negatiu, però… voleu dir?

I pel que fa a les eines informàtiques, som conscients que les nostres recerques, preferències, compres, consultes, moviments, despeses, converses, queden convenientment enregistrades per aquestes empreses que, si cal, no tindran cap recança a passar-les al primer govern autoritari que els pressioni? Que ens hem venut la nostra intimitat per una immediata comoditat?

Tornem a la fletxa del futur: cap a on l’enfoquem? Hi ha alternatives? A què hem de renunciar? I jo, personalment, hi puc fer res?

Doncs sí. I molt. També pel que fa al canvi climàtic, que ara deixarem de banda. Sabem que hi ha programes i eines informàtiques de codi obert, creats de manera col·laborativa, alternatius als que fem servir i que tenen un plus de seguretat i confidencialitat? Quan hi ha competència d’empreses  de serveis, provem de no triar mai la més potent per no desequilibrar més la balança? Mirem si n’hi ha que siguin cooperatives, que no poden ser absorbides pel peix més gran i que la seva prioritat no sigui repartir beneficis? Valorem el tracte personal amb el botiguer del barri, creant xarxa comercial i humana? Doncs anem defensant aquests criteris entre els nostres familiars, amics i coneguts. I, encara que haguem de pagar una mica més per segons què, voleu dir que, a la llarga, no estalviarem impostos per haver d’atendre mesures socials destinades a tots aquells que siguin rebutjats pel sistema?

I, evidentment, una lluita que no podem oblidar: si aquestes grans fortunes galàctiques i altres de no tan enormes, paguessin una mica més d’impostos, s’acabarien en bona part molts dels problemes de misèria del món. Es clar que això aniria lligat al control de la corrupció dels governs i organismes receptors. Uf! Que complicat!

Però tenim veu i vot. I memòria. I, sobretot, el compromís personal, el dia a dia. Ens hi posem? O esperem a fer tard, com en tantes altres lluites crítiques, com, per exemple, en el tema del canvi climàtic?

 

CATALUNYA, UN GUETO MEDIÀTIC.

L’espectable lamentable d’aquesta setmana al Parlament extremeny, on es va aprovar una proposta contra Catalunya, exigint l’aplicació del 155, el control de TV3 i la castellanització de l’escola, entre d’altres minúcies, mostra que tots els qui el van aprovar són una immensa majoria de la cambra i, per tant, dels seus votants. Ho van fer el  PP ( dreta franquista )   C’s ( dreta mentidera ) i PSOE ( dreta histriònica ). I, segurament, no serà el darrer parlament autonòmic que es pronuncia en aquest sentit. Recordem fa poques setmanes que a la campanya electoral andalusa el tema recurrent eren els atacs a Catalunya, i que la sultana destronada va atribuir la seva derrota a no haver furgat prou en aquesta qüestió.

La conclusió a la que qualsevol marcià acabat d’aterrar arribaria és que aquestes comunitats no tenen problemes per resoldre a casa seva. Potser trobarien aberrant saber que uns i altres tenen un índex d’atur aproximat del 25%, i del 50% si ens referim al juvenil. I es preguntarien, com és que la gent no surt a assaltar els supermercats per sobreviure? Que no els cal? Que la collita de l’oliva anava mancada de mà d’obra? I com és que la dreta falangista s’oposa a la immigració que faria aquesta feina? I quina relació té tot això amb els atacs a Catalunya? Cap? Curiós, ben curiós…

Com s’ha arribat fins aquí? Per què aquestes mostres d’agressivitat, que es repeteixen i es repetiran en molts altres territoris peninsulars? Per què aquest “A por ellos” generalitzat? On és la població progressista? On és la intel·lectualitat que admirava Catalunya durant la transició, que llavors era el motor de la democratització, del progrés, de la lluita pels drets civils?

Aquest desert cívic en què s’ha convertit l’Estat és una obra planificada de fa anys. Potser en forma larvada, però a punt d’eclosionar amb la primavera independentista. Hi té molt a veure l’ambient hostil creat a l’entorn de l’Estatut amb la recollida de signatures en contra. La rigidesa absoluta davant el possible dret a decidir va fer saltar totes les alarmes. La democràcia formal, la transició modèlica es converteix en un simple decorat, quan per damunt de les lleis, de la democràcia, de la justícia, de l’ètica, del sentit comú, hi ha la sagrada unitat de la Pàtria. I per defensar l’indefensable s’hi val tot:  la violència física, els escamots ultres, les mentides contínues sobre les famílies que no es parlen, la fractura social, la persecució del castellà, que si els catalans s’ho volen endur tot, que si són uns privilegiats…De tota manera, costa d’acceptar que, en un món amb tants canals de comunicació, xarxes socials, diaris electrònics, etc. la immensa majoria de la població hagi engolit acríticament el missatge monocolor.

S’ha creat un relat quasi únic, convertint Catalunya i les seves institucions en una mena de gueto mediàtic contra el qual es pot dir tot, es pot mentir tant com es vulgui, es pot enviar la policia, els jutges, el tribunal de comptes, l’espionatge d’estat, les clavegueres més infames.

De tota manera, no se’ls acut interrogar-se de per què volem volar lliures una fracció majoritària dels catalans? No són conscients de la seva pròpia contradicció si ni ells ens consideren espanyols? No veuen que estan cavant una fossa immensa, sense retorn possible? Qui deixarà de ser independentista després de l’1 d’octubre i els esdeveniments posteriors? Són conscients que l’Espanya de les autonomies s’ha acabat, que els diferents governs i parlaments no són més que terminals de la carcúndia madrilenya i de la seva corrupció sistèmica? Que si no fos per Catalunya no s’hauria inventat el cafè per a tots, fins i tot per a aquells a qui no els agrada el cafè i que amb uns “vinillos” en tindrien prou? Això sí, ara no  renunciaran a les seves institucions perfectament inútils i doblades de les centrals, perquè representen molts càrrecs, molta menjadora per tant poca feina.

I curts de mires, no se n’adonen que Espanya està podrida, que no té cap projecte com a país, que la descentralització és contra-natura, que està endeutada fins al capdamunt, que el sistema de pensions no és viable, que sense immigració no és sostenible, que la perpètua subvenció s’ha acabat, que no és un país pobre sinó explotat pels de sempre, que s’han posat en un carreró sense sortida. Perquè, creieu-me, si arribessin a aniquilar-nos, a assimilar-nos, i actuéssim com ells, l’ensulsiada seria conjunta i total.

I estiguem segurs que això no serà així. Mai hem estat tan a prop d’aconseguir la llibertat. I aprofitarem la combinació de les seves greus errades i de les nostres fortaleses per aconseguir-ho.

 

 

ELS PRESSUPOSTOS ESTATALS I LA MARE QUE ELS VA PARIR.

El “Gobierno” del PSOE pressiona els nostres partits independentistes que li aprovin els pressupostos i ensenya el fantasma del tripartit neofranquista per espantar-los. Amenacen: “O nosaltres governem  o ells tornen!” Però aquesta cançoneta ja ens la sabem.

El més greu és que, per seduir-los, els promet complir, per primera vegada, amb la  disposició addicional tercera de l’Estatut de Catalunya, que obliga a destinar a la comunitat el mateix percentatge de la inversió territorialitzada de l’Estat que el pes de l’economia catalana en el PIB espanyol (entorn del 18%). Hem d’aclarir que, normalment, aquest percentatge d’inversió pressupostada s’ha mogut, més o menys al voltant del 8 a l’11%. Bona rebaixa!

Però encara hi ha més per afegir. Ja sabem que una cosa són els pressupostos i l’altra  el seu compliment efectiu. Aquest, els darrers anys s’ha mogut, a Catalunya, entre el 56 i el 80%. Cal comentar que en algunes CCAA el percentatge de compliment ha sigut per sobre del 100 %, fins al 130%, per exemple. Curiós, oi?

Resumint: no us marejo més amb xifres. ( Podeu cercar-ne si teniu una curiositat malsana i prou estoc de valeriana a casa )  O sigui, que sobre uns pressupostos molt per sota del previst en l’estatut momificat, a més a més hi ha la rebaixa de la seva realització efectiva. És com si ets botiguer, tens un article que val 100 €, el rebaixes a 60 i, finalment, només te’n donen 40!  Ui, sí! I ara, si voleu, parlem de retallades…!

I ara ve el més bo. Aquesta disposició d’una llei orgànica com l’Estatut, no s’ha complert mai. I ara ens l’ofereixen. I la pregunta és: però els successius governs de l’estat, no són els que prediquen que les lleis hi són per complir-les? De veritat? I cap alt tribunal no els ho ha retret? I ens podem creure que això sortirà realment als pressupostos? I encara millor, algú és prou crèdul, llençant tots els lliris a mar, que compliran el que s’hi digui? Però, que no sabem que són uns mentiders compulsius?

I ara, mirem cap a casa. Encara hi ha formacions de les que ens havien de portar la República que dubten sobre si aprovar-los? Com a justificació, es pot argumentar en això que la política és l’art de gestionar el que és possible? I la dignitat, on queda? Ni parlar-ne! I a més, un argument addicional: Fer-ne possible l’aprovació vol dir deixar ben clar que el PSOE necessita els dimonis independentistes, i això els afebleix cara a les següents eleccions, que no trigaran gaire. I tampoc ens interessa afeblir-los.

En tot cas, em sembla que sóm molts els qui estem disposats a no permetre que els nostres representants a Madrid pactin res a canvi de res. O a canvi de prometre’ns una part del que ens correspon per llei. A més, hi ha uns presos a punt de patir un judici vergonyós. I hi ha exiliats. I, sobretot, hi ha un dret inalienable a l’autodeterminació. O sigui que, si cal, preparem concentracions davant les seus dels “nostres” partits, per exigir una mica de coherència, una mica de respecte als qui van amagar i defensar les urnes, als qui encara esperen que es materialitzi la República. I que vagin fent-se a la idea que la sobirania resideix en el Poble.

I nosaltres, els primers convençuts que això és i serà així. Preparem-nos!

2019: ACCIONS REPUBLICANES.

Aquest escrit vol ser una continuació i, sobretot, una concreció de la darrera entrada d’aquest blog, del 28/12/2018. Aquí van una sèrie de propostes concretes.

Hem de fer campanya a través de les xarxes per convocar eleccions al Parlament. Un possible resultat favorable a l’independentisme en escons i, millor, en vots, podria significar una ocasió oportuna, el “momentum” que en diuen, per desencadenar la iniciativa. Caldria, però, estar atent a la campanya: a què i fins on es comprometria cada opció política? Hi ha una proposta de llista única o, com a mínim, d’estratègia única? O cal que l’Assemblea i altres col·lectius promoguin una llista oberta, sense esperar que algú, a nivell personal com a les Municipals ens prengui la iniciativa? I sempre amb el propòsit d’englobar el màxim de partits i opcions.  Hem d’exigir, també, una llista unitària a les eleccions europees. Proposta que defensa Arnaldo Otegui per a tot l’estat, ja que cal recordar que, en aquestes eleccions, Espanya és circumscripció única.

En tot cas, si es convoquen eleccions al nostre Parlament, caldria fer comprometre els candidats, a nivell personal, pel compliment dels compromisos electorals respecte a la implementació de la República. No ens poden ensarronar. Que quedi clar què votem.

Creem estat d’opinió sobre el paper que han de fer els diputats i senadors a Madrid respecte  a les possibles alternatives de govern de l’estat. Provocar unes eleccions  generals pot ser una bona opció, ja que amb l’aritmètica actual poca cosa pot fer l’auto-anomenada esquerra. Res d’aprovar-los els pressupostos, cosa que a més els debilitaria, mostrant-los com a presoners de l’independentisme. El que interessa, des del nostre punt de vista, és el màxim d’igualtat al Congrés entre les forces del tripartit de dretes i els, diguem-ne, d’esquerres, de tal manera que uns i altres necessitin de les minories “nacionalistes” per governar. En tot cas, fomentar la inestabilitat. Que és arriscat? Opino que el més arriscat és quedar-se arraulit esperant què passa.

Apuntem-nos al Consell per la República al web  http://consell.republicat.cat/   Si cal, des de les seus de l’Assemblea es pot ajudar a  aquells poc avesats a la informàtica. Els partits independentistes també haurien de fer-ho! Desenvolupem una campanya per la xarxa a favor d’aquesta estratègia. Hem de ser molts. I hem d’exigir que es posi en marxa ben aviat. Ja són massa mesos d’incertesa.

Si esteu en edat laboral, afilieu-vos a la intersindical CSC, per exemple. O a d’altres sindicats específics d’obediència catalana. I participeu en les diferents sectorials en funció de la vostra professió. Especialment important la d’ensenyament.

Si formeu part d’algun col·legi professional, feu campanya perquè es defineixin a favor del dret d’autodeterminació i, si és el moment, treballeu i impliqueu-vos a favor de les candidatures que estiguin en aquesta línia.

Respecte als partits polítics, es poden seguir diverses estratègies: A) Ens apuntem molts de nosaltres a algun d’ells i els fem evolucionar des de dins, fent una tasca de sector crític, mirant de democratitzar el seu funcionament, fent molt participatives l’elaboració de llistes electorals, llimant els històrics enfrontaments amb els partits competidors, impulsant estratègies unitàries… Tot i que això és una tàctica a mitjà o llarg termini, que en un moment o altre, si la cosa s’allarga, caldrà assumir. B) Ens constituïm en associació d’electors, organitzem unes primàries obertes i afrontem una estratègia participativa per definir un programa electoral de mínims de País per assolir la independència. Assumim els riscos que això pot suposar.

El més immediat que podem fer és el canvi de mentalitat de passar d’un estat ancorat en el passat, repressor i dominat per les eternes oligarquies, a un altre de democràtic, respectuós amb les minories, participatiu, sostenible i tendent a la disminució de les desigualtats socials. I això ho podem fer per molts camins, canalitzant la nostra actitud com a clients, el nostre consum, els nostres hàbits d’informació, de vacances, d’estalvis, de civisme…

Hi ha moltes opcions. Adjuntem adreces on hi trobareu informació i la manera de contactar-hi. Demaneu consell a amics que ja han abandonat les empreses de l’IBEX de tota la vida. Però sobretot no eternitzeu la decisió. Tenim pressa!

www.consumestrategic.cat

https://www.scribd.com/document/370077765/Consum-responsable-amb-la-Republica

http://adeuibex35.cat     https://www.catconsum.cat            https://www.mesopcions.coop/inici

http://smxi.cat/wp-content/uploads/2018/11/Empreses_alternatives-2-fulls-A5-2018-10.pdf

Posem en marxa campanyes de suport als mitjans de comunicació públics depenent de la Generalitat. Han de superar les pors a la intervenció. I han de tenir clar que no permetrem que això passi. Distanciament respecte a les cadenes de TV i ràdio d’àmbit estatal. Potser caldrà impulsar una televisió privada de caire independentista. I pressionem per deixar de tenir el grup Godó com uns ocupes d’una de les freqüències de TV concedides per la Generalitat. I fem-ne campanya en contra.

Què tal si ens subscrivim a diaris impresos i digitals d’obediència catalana? Ho necessiten per sobreviure. I si en regalem alguna subscripció, encara que sigui temporal, a familiars? I si en demanem la presència en format paper a bars, consultoris, trens, avions, etc?

Tot això són propostes que hem d’anar fent tots i cadascun de nosaltres per apropar la República. Potser en alguna no hi esteu d’acord. Potser en podeu proposar d’altres. Som-hi. Entre tots anem-ho definint, però és ben clar que la República Catalana no vindrà sola.

 

2019: PERSPECTIVA REPUBLICANA

Quinze mesos després de l’1 d’octubre, i quan fa un any de les eleccions imposades del 21D, des de l’independentisme potser hauriem de fer una anàlisi crítica de l’estat de la qüestió, sense burxar excessivament en les nostres febleses i divisions, que això ja ho fa l’enemic. I per part nostra, mirar de rellançar l’esperit que ens va dur a desafiar obertament el règim caduc, intolerant i fals, sorgit de la mort física, que no ideològica, del Dictador.

Podem anar descrivint alguns punts que a hores d’ara semblen més rellevants. Potser amb alguns no hi estareu d’acord. Però si la lectura us serveix per debatre, discutir i construir la vostra pròpia recepta, ja farem prou. Som-hi!

  1. Els presos polítics no han de dirigir la política catalana. Poden dir-hi la seva, només faltaria, però cal acceptar que s’han de moure en altres paràmetres vitals i la seva visió del moment no té per què coincidir amb la del món exterior. D’altra banda, el seu lideratge pot dificultar l’aparició de polítics emergents que entomin les responsabilitats al Govern i al Parlament. Tot sigui dit amb el major respecte i reconeixement a la seva valentia i tenacitat, víctimes de la venjança i el desig d’escarment.
  2. El món independentista ha d’actuar de forma proactiva i deixar de fer-ho reactivament, ja sigui protestant per la convocatòria d’un ofensiu Consejo de Ministros a la Colònia del Nordest, o amb qualsevol altre acord del seu govern, celebració de la Constitució, desfilada militar, atzagaiada de la cúpula judicial, etc. Hem d’imposar el nostre “tempo” i el nostre discurs. Fent mobilitzacions per donar suport a les nostres decisions. ( Sempre que hi hagi alguna Administració o Parlament que en prengui, esclar… )
  3. Cal convocar unes eleccions al nostre Parlament. És evident que l’actual legislatura està ferida de mort: la majoria independentista s’ha volatilitzat per la intromissió del jutge Llarena, la fraudulenta actuació del Tribunal Constitucional i la feblesa del President i la Mesa del Parlament. I el Govern es mostra inoperant, faltat d’iniciativa i coordinació, dedicat a accions simbòliques, però deixant de controlar de manera efectiva els Mossos d’Esquadra, entre d’altres. Acceptant de dialogar amb qui no està disposat a fer-ho. Potser s’argumentarà que dissoldre el Parlament i convocar eleccions ens debilitaria. Més que en l’actual situació de paràlisi legislativa i executiva?
  4. El País ha de ser liderat per gent disposada a tot per complir el mandat de l’1 d’octubre. I tot vol dir tot: ser capaços de coses tan dures com desobeïr, de posar per davant el futur del País a les conveniències personals i del partit. A les llistes hi hauria d’anar gent disposada a exercir el càrrec de manera efectiva, no virtual. L’hora de les patums ja arribarà amb la República.
  5. Els parlamentaris i senadors a Madrid només cal que hi segueixin anant per fer Espanya ingovernable, debilitant l’executiu de torn i votant en contra de pressupostos i accions legislatives diverses. Potser només s’ho haurien de replantejar en cas d’iniciatives amb un alt contingut social o de restitució de drets fonamentals i de memòria històrica. Però cal insistir en el “potser”: ja sabem que aquest tipus de lleis o decrets-lleis acaben essent desvirtuats pel desenvolupament posterior, si arriba a fer-se efectiu. Per tant, res de mala consciència ni de caure en el xantatge unionista. Tot el que els debiliti ens enforteix.
  6. Cal potenciar el Consell per la República. Amb la màxima decisió i difusió. Mentre no tenim la República, necessitem un organisme liderat per qui ostenta la màxima legitimitat històrica. No és un ens o plataforma més. És una entitat privada, emparada en la legislació belga, amb seu a Waterloo, fora de l’abast dels tentacles espanyols. Des d’allà es poden prendre moltes iniciatives de caire polític, legislatiu, de definició programàtica del futur estat, de registre universal de ciutadania, d’internacionalització de la voluntat del nostre País. Hem d’aconseguir la inscripció massiva de la població. La quota mínima de 10 € no ha de ser un fre, ni les possibles dificultats informàtiques de molts ciutadans. Ja els donarem un cop de ma. I l’esquerra radical s’ho hauria de replantejar. No es tracta d’un joc de rol de política-ficció. Pot ser un instrument aglutinador d’accions de futur.
  7. Impulsar el desenvolupament dels sindicats d’obediència nacional. Ja sabem que el nivell de sindicació a casa nostra és ridícul. Potser perquè els majoritaris són de matriu espanyola, bastant obedients amb qui els dóna la subvenció i amb els corresponents partits propers. I un cau d’amiguisme i d’apoltronament dels líders que s’eternitzen en els càrrecs. El cas és que s’han de redefinir, aconseguir la prevalença dels que tinguin consciència de País, i perquè siguin democràtics, de gestió i finançament transparents. I això només es pot fer des de dins i en els que no porten una pesada motxilla de molts anys.
  8. Revolucionar el funcionament dels partits polítics. L’anàlisi de situació i les causes tenen bastant en comú amb el que s’ha dit dels sindicats. Un partit dominat des de dalt amb ma de ferro, on per poder ascendir s’ha de demostrar la fidelitat és la imatge més freqüent. I això mata l’esperit crític i la creativitat, i fa innecessari el compromís amb els electors. No segrestats pels deutes amb els bancs ni pendents de les subvencions estatals. Un sistema de llistes obertes que substitueixi els simulacres de primàries seria el més desitjable. I debatre de forma oberta i efectiva la proposta política. I si no podem canviar els partits, organitzem-nos en associació d’electors.
  9. Mentalització personal de desconnexió amb Espanya. Hem de centrar els esforços en campanyes definitòries d’un nou estat del segle XXI. Actuem ja des d’ara per construïr des de casa, des dels barris, una República sostenible, una societat de consum proper i moderat, potenciant les cooperatives, la creativitat, el baix impacte de la nostra vida en l’entorn, la disminució de les desigualtats, la defensa dels més desafavorits i dels col·lectius més vulnerables, la lluita contra els monopolis, a favor de la banca ètica i de les empreses amb autèntica responsabilitat social i d’aquelles que no marxaren per indicacions dels opressors. Consumint mitjans de comunicació propers, fiables i honestos.
  10. Només cal activar una única estructura d’estat. I és la maduració i el convenciment del món independentista que ens caldrà fer una massiva aturada de País, general i mantinguda en el temps, organitzada i dirigida per qui correspongui, escollint nosaltres el moment adequat, sense anunciar-lo. I a totes.

I de tot l’anterior en podem extreure una llista de mesures concretes de coses que cadascú de nosaltres pot fer, d’accions a realitzar, d’influències que podem exercir. D’això, potser, en parlarem un altre dia.

 

 

PÍNDOLES SUPREMES

Després de la resolució del Suprem sobre els impostos de les hipoteques, algú té dubtes de qui mana a Espanya?

Si queda encara algú que defensa que la regeneració d’Espanya és possible, que se sotmeti al detector de mentides o al sèrum de la veritat.

Ciència-ficció 2019: el Suprem condemna els dirigents catalans per rebel·lió, sedició i malversació.   El ple de la sala, l’endemà, contradiu la sentència ferma i els declara innocents.

Sembla que familiars de membres del Suprem van adquirir aquests dies accions dels principals bancs a un bon preu. Els propers dies les vendran revaloritzades. Tranquils: és ciència-ficció.

Llàstima que en Villarejo estigui a la presó: hauria gravat les converses entre banquers i magistrats.

La sentència del Suprem sobre les hipoteques és reversible: hipoteca de forma suprema les seves sentències.

“La política s’ha de preocupar d’allò que interessa a la gent”. Què ens interessa més, on enterren la mòmia o qui paga els impostos de les hipoteques?

Apa! Això són coses diferents. Que encara hi ha separació de poders!  Segur? Doble dosi de sèrum de la veritat, si us plau!

Atutxa, Otegi… Proposem fer una Marató per recollir fons i finançar el Tribunal Europeu de Drets Humans perquè espavilin a dictar sentències. Els catalans ens hi abocarem.

Els del Suprem ho prohibiran perquè el TEDH els faria competència deslleial: argumenten de forma creïble les seves sentències!

 

L’ASSIMETRIA CATALANA

D’entrada, cal deixar ben clar que tan digne, lícit i respectable és ser independentista com unionista. Si no partim d’aquesta premissa, difícilment ens entendrem. Hem d’acceptar que aquest posicionament té un fonament ideològic, però també un fort component sentimental. També hem de constatar que aquesta postura no és immutable, pot variar amb el temps d’acord amb les pròpies vivències, les fonts d’informació, les converses amb els que ens envolten, la valoració personal de costos/beneficis d’un objectiu o altre, etc.

Però si analitzem algunes característiques majoritàries de la població que està a favor d’una o altra de la postura política que analitzem, això és, la constitució o no d’un estat català lliure, veurem que hi ha unes clares diferències de tarannà, d’estil de pensar i d’actuar. Una certa assimetria social, que és facilment comprovable per a qualsevol observador.

Per un costat, l’independentista es considera demòcrata abans que independentista, en el sentit que no ha defensat la consecució del seu objectiu per la via directa, sinó a través d’un referèndum adreçat a tota la població, amb acceptació del resultat, sigui quin sigui.

Per l’altre, i sempre parlem de la postura majoritària, l’unionista defensa la unitat d’Espanya per davant de la democràcia. Qüestionen la validesa d’un referèndum com a contrari a la Constitució i prou. En neguen la validesa.

Una altra diferència fonamental és que la societat independentista està fortament mobilitzada des de fa anys. Saben que la consecució del seu ideal polític necessita del seu esforç i participació personal en manifestacions, presència en actes, militància activa, acció a les xarxes…

En canvi, els unionistes han viscut molt de temps passius. Només darrerament s’han mobilitzat alguns sectors minoritaris al veure en perill la continuïtat de l’estat actual de la qüestió. No els calia: les forces de l’estat, judicials, polítiques, policials i mediàtiques ja els resoldria el tema.

Seguim. El sector independentista té un substrat d’il·lusió, una sensació d’estar construïnt un futur millor, que li dóna forces per continuar la tasca, tot i els entrebancs i contrarietats dels darrers temps, amb la càrrega de repressió evident.

En contraposició, aquells que defensen la unió de l’actual estat sovint tenen un tarannà crispat, reactiu, a la contra respecte als seus rivals. Podríem simbolitzar-ho en aquells que es dediquen a treure els llaços que els altres posen. Però no ofereixen una perspectiva il·lusionant. Miren cap el passat.

Encara una altra possible diferència: per part de l’independentisme s’ha manifestat una gran creativitat, evident en l’organització de les massives manifestacions de les Diades, l’aparició de cançons, himnes, símbols, vídeos, formes de protesta, accions reividicatives, etc.

Per part de l’unionisme, recordem alguna originalitat, a part del “A por ellos” i l’usurpació de noms patrimoni de tots, com “Ciutadans” i “Societat Civil Catalana” entre d’altres?.

Potser podriem allargar la llista d’això que podem qualificar d’assimetries, segurament amb un origen comú: uns es consideren actors d’una revolució pacífica i els altres defensen l’statu quo.

Si els indecisos, els neutrals, els no-sap/no-respon, els equidistants analitzen aquests retrats robots d’uns i altres, per força una mica simplistes, perquè la realitat social és més complexa, potser tindran criteris per decantar-se per una de les postures, sobretot perquè no posicionar-se, en casos com aquests, ja és un posicionament clar: estar a favor de la continuïtat de l’actual estat de coses. Que no s’enganyin ni ens enganyin.

 

 

RECONSTRUÏM  EL TRENCACLOSQUES.

Us proposo fer un exercici de reconstrucció de la realitat recent, de com va anar això de l’actuació de l’Estat Espanyol, així amb majúscules, per avortar la nostra independència. Començarem per ordre cronològic invers, pels més recents. I podreu apreciar com cada un d’ells dóna un nou sentit, que potser en el seu moment no haviem pogut detectar, a fets anteriors.

Per començar  en algun moment, fem-ho a partir de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Que segons els experts, no es podia aplicar perquè qualsevol precepte constitucional exigeix una legislació prèvia. I enlloc diu que es pugui destituir un Govern, ni convocar eleccions autonòmiques, ni destituïr càrrecs, ni desmuntar organismes, ni paralitzar el funcionament del País. I ho van fer. I en to de burla: “En liquidasió”. Ens ho podiem pensar que ho farien? Tan bèstia?

Tirem enrera. Discurs del Monarca el dia 3 d’octubre. Absolutament bel·ligerant, cosa que no ha de fer mai algú que té reservat el paper d’àrbitre. Diuen que per pròpia iniciativa. Justificant la massacre. Posant en perill la pròpia institució que molts dels seus consideren ja amortitzada, com van amortitzar Rajoy. Tampoc ens pensàvem que actués així. Que donés suport als Piolins desmadrats. Però ho va fer. Sempre més bèstia del previsible.

1 d’octubre. Esperàvem que tractessin d’impedir la votació, o prendre les urnes. Però una repressió violenta i sanguinària, plena de venjança, anant a humiliar i a fer mal on havien de votar el President del Govern o la Presidenta del Parlament? O en petits poblets?. Terroritzar la població. I després, negar els fets, girar com un mitjó la realitat als ciutadans espanyols, acostumats a combregar amb rodes de molí. Fins i tot mentir com estúpids en mitjans de comunicació estrangers de tota solvència. Si són capaços de tanta ignomínia, que no serien capaços de fer abans d’aquesta data per evitar-ho?

20 de setembre. Invasió a dependències de la Generalitat, detenció d’alts càrrecs. Intent d’entrar, sense manament judicial, a la seu d’un partit, curiosament el més radical dels independentistes. Això era un intent desesperat d’impedir el Referèndum? Això podia semblar llavors. Però no només. Posteriorment hem anat sabent que els vehicles de la Guàrdia Civil els van deixar al carrer, quan podien haver-los entrat al pàrquing. Sense protecció, amb armes i munició a dins. A qualsevol responsable militar d’un fet així li munten un consell de guerra en quatre dies. Però no. Potser al tinent corresponent li donaran una medalla al mèrit provocatiu. L’objectiu, vist amb l’experiència d’ara sembla clar: provocar violència armada, un bany de sang i justificar l’ocupació militar de Catalunya. I a veure si els de la CUP picaven l’ham. Però no els va sortir bé. Doncs a inventar-se la versió “tumulto”, la “gravetat” de pujar els Jordis sobre els vehicles ( amb permís de l’oficial ) per desconvocar la concentració. Uns vehicles ja massacrats pel pes de les tribus de periodistes al llarg de tot el dia. Si amb ulls d’ara veiem que són capaços de provocar i muntar un relat tan bèstia i fals, de què no seran capaços?

I una mica més enrera: 17 d’agost. Atemptat gihadista a les Rambles i a Cambrils. Estava cantat. Barcelona com a ciutat de moda no podia escapar-se d’un fet així, com Londres, París, Madrid…

Atenció, però: en poques hores un diari recalcitrant de la ciutat alerta d’un avís de la intel·ligència americana als Mossos que no va ser valorada per aquests. Comença l’operació fems. Aquest informació es demostra que és un muntatge, sens dubte interessat. El cas és que els Mossos en tres dies desarticulen o eliminen els responsables de l’atemptat. Lliguem-ho amb la coincidència que l’imam de Ripoll era confident de la Policia. Que mai van compartir amb Mossos aquesta informació. Que l’explosió del xalet ve a demostrar que el pla original era molt més mortífer que l’atropellament de la Rambla, una simple solució d’emergència. Comença a circular la versió de l’atemptat de falsa bandera. Tu ja m’entens. I allò que en el seu moment ens semblaria una bogeria, a la llum d’esdeveniments, comportaments i informacions posteriors ens gela la sang.

I en la llunyania dels fets, recordar les clavegueres de l’estat de presumir d’haver-nos destrossat el sistema sanitari, alterar els resultats de més d’unes eleccions a base de deixar anar falses informacions de comptes corrents a l’estranger, no respectar la inviolabilitat de la correspondència empènyer les empreses catalanes a marxar del País…

Per arrodonir-ho, podeu llegir les paraules del llavors Ministre Garcia-Margallo “el bocamoll”. Pel seu afany de protagonisme o d’aspirar a la successió, va fer afirmacions que semblen destapar greus tripijocs:

https://elmon.cat/politica/margallo-augura-que-a-mitjan-agost-passaran-coses-a-catalunya

I unes de més antigues, però que il·luminen la bola de vidre del profeta de l’Apocalipsi:

https://www.lavanguardia.com/politica/20160910/41222537764/margallo-ataque-terrorista-se-supera-disolucion-espana-irreversible.html

Si ve a dir que un atac terrorista es pot superar, però la separació de Catalunya no, quina és la conclusió del sil·logisme? Potser que amb un atemptat terrorista es pot evitar la secessió?…Fa feredat!

Mica en mica les peces van encaixant amb precisió mil·limètrica. Ja podem interpretar el dibuix del trencaclosques. No us sembla que ara tenim una visió molt més clara de la història recent?

Si voleu parlar de cop d’estat, veureu que no hi ha un dia concret en que es materialitza, sinó una sèrie d’episodis que condueixen a la vexació de la democràcia, a la violació de les seves pròpies lleis “que nos hemos dado” encara que seria millor afirmar “con las que les hemos dado…”

Per a ells i per a molts espanyols, trencar la unitat de la seva pàtria és una cosa tan inconcebible i tan anorreadora que cal evitar-la de totes les maneres possibles. I això està per sobre del bé i del mal. Jo encara diria més, Dupont!:  és bo per a la humanitat: “Unidad de destino en lo universal”. I aquest objectiu suprem justifica qualsevol actuació. Tinguem-ho clar: qualsevol vol dir qualsevol, sense límits, sense fre, sense tremolors. “A por ellos” fins el final. Encara que calgui una ocupació militar. Encara que es perdi el prestigi a tot Europa. Encara que calgui atacar la seva justícia. Encara que  hi hagi jutges talibans que són els que arriben a la cúpula. Pur instint autodestructiu. Paranoia.

 

DIÀLEG, TRIÀLEG O PRESA DE PÈL

Aquests dies es parla de diàleg entre els governs de Catalunya i Espanya. Ningú vol passar com aquell qui no vol dialogar. Però llavors comencen a formular-se qüestions de principi. Es parla de diàleg sense condicions prèvies: es pot parlar de tot. Alguns, però, tenen clar que s’han de posar límits: per una banda, tot dins el marc legal; per l’altra, no es pot excloure  el tema del referèndum d’autodeterminació. I una cosa no lliga amb l’altra. Ja som al cap del carrer.

I no es pot emprendre un diàleg, ja no parlem de negociació, amb posicions prèvies tan contradictòries. No és més que malgastar una oportunitat.

Però encara n’hi ha més. En tot diàleg convé que hi hagi un cert equilibri, una certa equitat en les posicions dels dos bàndols. No es pot qualificar així la conversa entre un amo i un esclau. No es pot dialogar si els d’un costat poden anorrear els de l’altre. Si uns són responsables de la violència policial i els altres les víctimes colpejades. Si uns empresonen i els acusen de delictes inventats i els altres tenen gent podrint-se a les presons. Si uns van permetre un 155 il·legal i desmesurat i els altres el varen patir. Si uns tornen a enviar “piolins” i els altres tenen els principals comandaments policials investigats per sedició. Si uns permeten l’economia extractiva de les elits financeres i els altres hi posen els impostos des de temps immemorials. Si uns porten les lleis dels rivals al Constitucional i els altres tenen un Parlament lligat de mans i peus…I podriem anar seguint…

Si amb aquest panorama algú dels nostres encara pensa que es pot anar a dialogar, sisplau, que s’ho treguin del cap. Que posin com a condicions prèvies, com a mínim, una mostra efectiva de bona voluntat. Efectiva, no promeses que sempre incompleixen des de fa segles.

Fem una petita llista de possibilitats, encara que sigui indicativa?

-Retirada dels piolins enviats aquests darrers dies a Catalunya. Enviar-los va ser una mesura mig ofensa, mig amenaça.

-Retirada dels recursos d’inconstitucionalitat de totes les lleis de caire social aprovades pel Parlament durant la legislatura anterior.

-Excarceració immediata dels presos polítics després de disminuir els càrrecs per part de la fiscalia.

-A més de retirar la mòmia del “Valle de los Caidos”, restablir l’honor del President Companys, vilment assassinat.

-Començar ja, de manera efectiva, a transferir part del deute de més de 7000 milions que ens impedeix funcionar de manera digna.

Potser sembla una llista molt ambiciosa, tot i que incompleta. Però és evident  que no es pot iniciar un diàleg des del fons del pou mentre els altres tenen la corda. Això seria un suicidi a més d’una presa de pèl.

I que els nostres dirigents tinguin clar que nosaltres no ho podem acceptar, ans ho qualificarem de traïció. I actuarem en conseqüència en la nostra acció diària i  en properes eleccions.

I una consideració final, i no menor: la presència d’observadors, negociadors o mitjancers internacionals, digueu-li com volgueu, de tal manera que sigui un diàleg a tres bandes, un triàleg. Que vagin entenent com les gasta aquest estat que ha sigut capaç de trepitjar la democràcia i els drets humans per tal de preservar la sacrosanta unitat d’Espanya, principi immutable de la història. Un estat que mai ha volgut negociar ni complir els pactes.