De Sants estant

Bloc de Joan Mollà

ELS TEMPS ESTAN CANVIANT: INDEPENDENTISME DE NOVA FRONTERA

Publicat el 13 d'agost de 2022 per joanmb

5 anys han passat des del punt més àlgid de l’independentisme a Catalunya.

Després de comprovar, astorats, que tot plegat només era una estratègia per negociar amb els qui mai han negociat.

Després de suportar l’empresonament dels líders i l’escenificació d’un judici neofranquista.

Després de veure el buidatge de la minsa autonomia pactada a la transició.

Després de comprovar com la repressió arbitrària s’estenia contra tota protesta.

Després de viure la violència física i la mentida mediàtica impulsant l’odi a tot allò que sigui català.

Després de constatar que s’empren les tècniques més vils per caçar els exiliats i decapitar qualsevol polític amb un mínim de dignitat.

Després de suportar una immobilització a causa de la pandèmia o, més aviat, aprofitar-la d’excusa.

Després de descobrir l’espionatge a líders i ciutadans com si fossin terroristes (i a aquests se’ls deixa fer)…

Tot i això, quan s’han convocat eleccions, l’independentisme ha seguit pujant, Si bé darrerament matisat per una creixent abstenció.

I llavors constatem que, tenint per primera vegada la majoria absoluta de vot independentista, la política que es fa des del Govern i el Parlament no deixa de ser un intent de recuperar el funcionament autonòmic dels anys 80. Però tot plegat no és més que un gran i doble engany: primer perquè no és per això pel que se’ls va votar; i després, perquè cal ser cec, ignorant o cínic per constatar que l’autonomia, aquella que va produir alguns avenços els primers anys de la transició, després d’aprovat aquell Estatut, ja no existeix a hores d’ara. Només cal comprovar com ens poden eliminar presidents de la Generalitat o del Parlament, anul·lar els acords i lleis que no els plauen, prohibir els temes de què es pot parlar a l’hemicicle, posar les seves grapes a les escoles…

Però quina vergonya és aquesta? Com poden tolerar-ho els electes? Com podem tolerar-ho nosaltres?

Per això cal sacsejar l’independentisme de dalt a baix. O millor: de baix cap a dalt. No hem de permetre que segueixi manant una classe política conformista, rendida, agenollada a la taula de capitulació, fent piruetes per evitar les represàlies, aferrats als càrrecs com si no tinguessin altres formes de subsistir (potser en molts casos això és literal: especialment aquells que no tenen més currículum que haver anat trepant dins del partit).

No es tracta, només, de canviar els dirigents dels partits. Certament que aquells que han passat per la presó s’haurien d’apartar, tot agraint-los els serveis prestats. Això és així en qualsevol procés revolucionari, pacífic o no. Perquè això és una revolució, no una evolució. Perquè Espanya, per definició, és un fòssil, És aquell dinosaure que segueix allà. I la seva història és una successiva reencarnació de “pronunciamientos”, cops d’estat, monarques autoritaris, corruptes i depravats; cícliques suspensions de pagaments de l’estat, famílies provinents de la noblesa i de les grans estafes  repartint-se el país com un pastís.

Però no és, només, un canvi de líders el que ens cal: molts dels nous dirigents polítics són relativament joves. No. El que cal és enderrocar l’actual sistema de partits. Que, d’altra banda, tenen uns nivells d’afiliació ridículs: amb els vots dels seus afiliats, els líders no arribarien ni a uixers del Parlament.

Cal una regeneració política al País. Cal liderar un nou sistema de representació molt més democràtic, amb unes llistes elaborades des de la ciutadania, amb un compromís per complir amb un programa de màxims independentista. On les promeses electorals, la paraula donada i la renúncia al caïnisme amb els contendents prevalguin. Disposats a validar el referèndum del 2017. I a jugar-se la pell, acomboiats per la societat mobilitzada.

Per això l’independentisme ha de fer un canvi de rumb, i passar del color groc de la solidaritat amb els repressaliats al negre de la lluita fins el final. Només així potser el món ens tornarà a mirar. No com ara que veuen com els nostres dirigents es reuneixen sovint amb els ocupants, amb taula entremig o a peu dret, com si tot estigués resolt o en vies de resolució. Sembla, talment, que s’hagin venut el País per 9 indults, reversibles en qualsevol moment, si no fan “bondat”.

I mentre, l’ús social del català a l’UVI, els serveis públics com la sanitat i l’educació surant per l’esforç dels professionals, les infraestructures que fan pena des de fa anys i panys, la banca pròpia desapareguda, cada cop més dependents energèticament, les pensions lluny de ser sostenibles a mitjà termini… i cada any, 20.000 milions d’euros més pobres, com l’aliment que cada any se’ns endrapa el dinosaure.

I qui ha de liderar a hores d’ara aquesta revolució política? Potser només l’Assemblea està en disposició de fer-ho, ja que altres entitats i organitzacions no semblen gaire disposades. L’ANC ha de potenciar i agrupar totes les tendències, plataformes i grups que malden per fer front al sistema colonitzat pel règim del 78. Cal una iniciativa radical (que vol dir que va al fons, a l’arrel del problema, en contraposició a superficial; distingim d’extremista, contraposat a moderat).

En tot cas, al Full de Ruta de l’Assemblea d’aquest curs hi consta aquesta proposta de plantejar una llista cívica a les properes eleccions al Parlament. No serà una opció més, serà LA LLISTA CÍVICA. Si es tira endavant o no, serà la prova del cotó per veure si aquesta organització que tan bé ha liderat les mobilitzacions els darrers deu anys està més o menys controlada pels partits del sistema. El moment és molt important, decisiu. Hi hem d’abocar tots els esforços. I, per començar, desemmascarar tots aquells que, des de la política professional i les institucions, ens volen ben quiets i desmobilitzats.

Prou d’actuar sempre per simple reacció. Siguem proactius. És una de les poques oportunitats d’endegar una iniciativa il·lusionant. Hi tindrem tot el sistema en contra. Però els reptes ens agraden. Tantes coses ens van dir que no eren possibles…

Vet-ho aquí la Nova Frontera de l’independentisme: reedificar el front interior.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

ELS TEMPS ESTAN CANVIANT: REFLEXIONS D’UN ESTIU TÒRRID.

Publicat el 4 d'agost de 2022 per joanmb

Estan canviant en molts sentits. Certament, ens cauen a sobre les plagues d’Egipte en forma de pandèmies, emergència climàtica, crisis del capitalisme desbocat, esgotament dels recursos, perill de confrontació bèl·lica global…Tot això, que sembla una estranya coincidència en el temps, no és casualitat. Podríem afirmar que totes aquestes amenaces i realitats estan interconnectades: només caldria furgar en les causes més o menys properes o remotes que les han engendrat.

Tampoc cal ser catastrofistes: al llarg de la història, i més en concret al segle passat, també hem hagut de patir barbaritats, guerres, esclavatges, fam, exterminis i tot el que vulgueu. I doncs, d’on ve aquesta sensació de fi de la civilització que tenim sovint? Potser perquè els problemes venen agreujats per la superpoblació del planeta, l’accés massiu a moltes comoditats, estris i tecnologies que fan pensar en l’esgotament de recursos, l’acumulació de residus que malmeten el medi, especialment l’atmosfera. En definitiva, el malbaratament de recursos d’uns pocs privilegiats s’ha anat estenent a capes més i més extenses de la humanitat. Diguem-ne que s’està democratitzant la dilapidació de recursos.

Decididament, no podem creure que aquesta sigui la pitjor època de la nostra civilització. En general hi ha menys morts per guerres i per fam, menys misèria, més esperança de vida, menys desesperació en els llocs més remots, que obren els ulls a la possibilitat d’emigrar a uns espais millors. Però que no sigui el pitjor moment no vol dir que no ens n’hem de preocupar, perquè, certament, els temps que vivim són decisius. I hi ha unes característiques inèdites que ens haurien d’alertar: la facilitat de les comunicacions acceleren la mundialització dels processos que afecten a la salut, a les novetats del consum, al desig de viatjar, a l’estandardització de les formes de viure, a la dependència de les xarxes…

I tot això provoca un creixement espectacular de les desigualtats, amb un nombre molt limitat de persones i corporacions que acumulen quantitats ingents de diners i d’informació, que en definitiva, és poder. Estem en un món amb més riquesa, però més mal repartida.

I, el més preocupant: a la nostra societat desenvolupada, quan la gent té les necessitats bàsiques cobertes, distret amb les pantalles i les sèries, carn de fake-news i víctima del populisme, les possibilitats d’una revolució que reverteixi el camí es fa més i més difícil. I al parlar de revolució no només pensem en les de caire social i polític, que també, sinó a les de canvi en el tarannà i estil de vida de cada ciutadà. Només un exemple puntual: tenim dret, amb visió de futur, a fer sovint viatges amb avió o en un creuer a canvi de que les generacions properes potser ja no ho puguin fer? Ens en podem estar una mica per solidaritat? O potser ni ens ho hem plantejat?

Unes reflexions finals: el fet que aquest estiu sigui tan insuportable no vol dir que, de cop i volta, ens hagi caigut a sobre el canvi climàtic. Potser els propers estius no seran tan forts. Però hem d’ampliar el focus, comparar el clima que feia fa unes quantes dècades amb la dècada actual. Allò important no és un any concret, sinó la tendència. I aquesta, és clara.

Una altra: igual que la pandèmia es va solucionant a base de vacunes, que reporten extraordinaris beneficis a les farmacèutiques, l’escalfament potser es podria revertir si es posés en marxa un sistema per anar absorbint el diòxid de carboni de l’atmosfera de forma massiva. No dubteu que, si això pot produir dividends, es farà. En tot cas, tinguem clar que tot allò que un mal ús o abús de la ciència i de la tecnologia han malmès, també es pot revertir amb les mateixes eines. Però potser no arribarem a temps, perquè el planeta té les seves pròpies inèrcies, que potser no coincideixen amb els interessos de les multinacionals.

I un altre dia parlarem dels temps que estan canviant en el món independentista i que ens han de fer canviar les prioritats de la nostra lluita. I no feu cas als que diuen que ara no toca parlar d’això “amb la que està caient”. Perquè, precisament, si volem un País lliure és, entre moltes altres coses, per contribuir, en la nostra mesura, a solucionar aquests problemes globals.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

I REFAREM EL CAMÍ CORRECTE, FINS CULMINAR-LO.

Publicat el 17 de juny de 2022 per joanmb

 

Sovint podem llegir en diaris o escoltar en tertúlies els comentaristes que critiquen, ridiculitzen o se’n riuen del camí fet per l’independentisme popular els darrers anys: la revolució dels somriures, això d’anar amb el lliri a la ma, ni un paper a terra, donar-se les mans fent una cadena quilomètrica, fer performances plenes de simbolismes, cada cop més complicades… Amb la conclusió, inevitable, que tot això no ha servit per a res, que ja veiem com va acabar tot…

No els feu ni mica de cas. Ja d’entrada, no s’ha acabat tot, que tot just comencem. Siguem conscients que, com en tota batalla, tracten de construir un relat, desprestigiant el dels altres, banalitzant els conceptes. Ens volen insegurs, però no presenten alternatives, o potser el que volien és que no l’haguéssim començat aquest camí. Repeteixo, no els feu cas, el camí fet va ser, a grans trets, el correcte. Penseu que si van ser possibles la consulta del 9N, la coalició de Junts pel Sí, el Referèndum de l’1 d’octubre van ser, precisament, pel recorregut fet, que va anar evidenciant el poder popular, la il·lusió de la gent, que ens va fer sentir protagonistes actius del procés (i defensem, també, aquesta paraula, aquest concepte). Algú pot creure que s’haurien format com si res les immenses cues del 9N, la complicada coalició que va portar l’independentisme al Govern, la defensa aferrissada de les urnes, així, de cop i volta, si no haguéssim sortit durant anys milions de persones al carrer, si no ens haguéssim convençut que tot era possible i no haguéssim pressionat la classe política?

I doncs, què va fallar? Per què estem com estem? Simplement, perquè els nostres dirigents es van fer enrere, els va tenallar la por. O potser més i tot, potser no tenien la intenció d’anar tan lluny i els va sorprendre la nostra determinació. I, per part nostra, més aviat excessivament confiats en que ens portarien més lluny. En qualsevol cas, defensem el camí que vàrem fer: era el correcte i, segurament, d’una manera o altre l’haurem de refer.

Pels que no ho vulguin entendre, permeteu-me usar una metàfora en el món de les relacions íntimes. Potser així, en el camp dels sentiments, de la tendresa, dels impulsos, comprendran el valor de cada pas. Algú negarà la importància dels petits gestos, de les mirades insinuants, del simple fet de donar-se la ma tot passejant, d’un sopar romàntic amb espelmes, d’una breu carícia, en definitiva, d’una cadena de complicitats i d’anar superant etapes que poden portar a la horitzontalitat i a la fusió dels cossos? Ara s’entén més? S’entén que un dels dos pot ser que es faci enrere en el moment culminant, qui sap si per por a enfrontar-se a les conseqüències d’engendrar un nou Estat, una nova República, poseu-li el sexe que vulgueu a la criatura?

Els qui neguen la importància dels preàmbuls, potser són partidaris d’anar per feina i de tirar pel dret? Qui sap si alguns d’ells fins i tot tenen al cap el model de “La Manada, tan si t’agrada com si no”? No correspondrà a alguns d’aquells que, en el camp de la història, sempre han volgut avançar amb l’espasa, el fusell, les porres o els blindats?

Retornem al moment del País: dèiem que haurem de refer el camí de nou, ple d’accions i rituals cívics que ens retornin la il·lusió, l’empoderament, el convenciment que ho aconseguirem. Però en aquesta relació poble/institucions potser haurem de canviar el tarannà de la nostra parella de ball, potser haurem de provocar-ne una regeneració, que no ens defraudi quan més la necessitem, que puguem, finalment, arribar a culminar el camí, a fer el cim. Ja triguem!

 

Per als més propers: avui, 17 de juny de 2022, és un dia especialment important per a mi. Tota una vida.

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

CARTA OBERTA ALS NOUS SECRETARIS NACIONALS DE L’ASSEMBLEA

Publicat el 16 de maig de 2022 per joanmb

Després de les eleccions de la setmana passada, vistos els resultats, suposo que aquesta setmana hi haurà una espessa xarxa de comunicacions per escollir els càrrecs electes el proper cap de setmana.

Voldria dir-vos que això és inevitable. I que, encara que l’entitat és una assemblea, cosa que us demano que no oblideu, és important el lideratge, i més en uns temps en què, aquestes figures que han d’encapçalar el moviment d’alliberament és ben mancat de persones que, des dels partits i les institucions, siguin capaces d’il·lusionar i posar en marxa les bases militants del País.

Per tant, us demano que tingueu present que, només des de la societat civil serem capaços de sortir del marasme en què ens trobem. Que uniu esforços i oblideu-vos i combateu les tendències de les diferents opcions polítiques de colonitzar la nostra Assemblea. Que penseu, només, en quin equip serà capaç d’aglutinar l’esforç de tants voluntaris insubornablement entregats a l’activisme polític. I que, surti l’equip que surti, tots a la una empenyent en la mateixa direcció: la del Full de Ruta recentment aprovat, i que cal dur fins a les darreres conseqüències. I el que no s’hi vegi en cor, que s’aparti.

Espero que no ens decebreu. Tothom empenyent plegats. I que passa, entre altres coses, per regenerar la vida política a casa nostra, per remoure de les seves poltrones aquells que n’hagin fet un modus vivendi sense arriscar per un País que volem molt més just, pròsper, acollidor i lliure.

Ja ho sabeu: volem un altre embat autèntic, no fingit, que ens dugui a l’alliberament definitiu.

Penseu en tot això aquest proper cap de setmana. Visca Catalunya Lliure!

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

UCRAÏNA I NOTES AL MARGE

Publicat el 8 de maig de 2022 per joanmb

Un cop esclatat el conflicte armat és molt fàcil elaborar teories sobre les causes que han portat a aquesta guerra al cor d’Europa. Però siguem prudents en fer simplificacions sobre els bons i els dolents, com en les pel·lícules d’indis i “americans”. Perquè aquí s’hi amaguen els populismes que tot ho impregnen en una societat en què els mitjans informatius tenen el cul llogat, fins i tot els públics, i les xarxes socials es basen en resums de poques línies i de frases contundents, sense matisos. Tot convida a la impulsivitat. Reflexionem. Que la realitat sempre té un component de complexitat.

D’entrada, l’equilibri del terror al conflicte nuclear, que va ser la guerra freda, va semblar desaparèixer amb l’esfondrament de la URSS. El món occidental va aprofitar la feblesa de la naixent Rússia i la volatilització del “teló d’acer” mirant d’eixamplar cap a l’est d’Europa la seva zona d’influència. I així ens trobem que pertanyen a l’OTAN no només estats del centre d’Europa que eren règims socialistes sinó també altres que eren ex-repúbliques soviètiques com els 3 estats bàltics. I Ucraïna també volia seguir el mateix camí després de la revolta del Maidan de 2014. Això sembla que trencava amb els pactes que s’havien fet en el sentit que l’OTAN no s’estendria fins a les fronteres de Rússia.

Personalment, fa temps que soc de l’opinió que, per preservar la pau a Europa i al món, calia no pressionar i encerclar el territori rus, doncs l’armament nuclear segueix existint als dos bàndols. La solució potser seria afavorir la conversió d’una sèrie d’estats tocant a Rússia en estats-matalàs o, si ho preferiu, estats-airbag, que funcionessin com a coixins per amortir el xoc entre orient i occident. Com que a ningú li interessa tenir míssils, avions i armament pesat a pocs quilòmetres de la seva frontera (recordo perfectament la crisi dels míssils de Cuba a principis dels 60 i l’angoixa mundial que vàrem patir per por a una guerra nuclear) aquests estats, per exemple Estònia, Letònia, Lituània, Bielorússia i Ucraïna haurien de tenir un estatus especial: no pertànyer a cap de les aliances militars d’un i altre bàndol. Tenir un exèrcit reduït, amb armament exclusivament defensiu. Declarar-se neutrals. I, a canvi d’una certa pèrdua de sobirania nacional per aquestes limitacions, els països de cada un dels blocs els oferirien avantatges econòmics en forma de subvencions, inversions, baixos aranzels comercials, etc. per tal d’esdevenir països relativament rics i socialment estables. I els dos bàndols, amb el compromís ferm de no envair-los per no provocar un conflicte generalitzat.

Ara ja fem tard. Les coses no han anat així. Potser no hi podien haver anat mai: molts d’aquests estats qui sap si haurien acceptat perdre la capacitat de decidir, sobretot per por que el gegant rus els volgués assimilar, recordant èpoques passades. És clar que l’OTAN hagués pogut aprofitar-se menys de la situació i impedir-los l’entrada. En tot cas, també cal tenir en compte el personatge, que potser justifica els temors: Putin, amb l’excusa d’evitar l’armament nuclear prop de les seves fronteres, sembla que tracta de refer la gran Rússia i reconquerir tots els territoris de l’antiga Unió Soviètica. I en la seva megalomania, esdevenir un nou Tsar que refà l’Imperi. Perillós, dictador i repressor. I assassí dels opositors dins de casa seva, tot perpetuant-se en el poder.

NOTES AL MARGE.

  • Tots estem commoguts per les mostres de solidaritat humana al voltant dels exiliats ucraïnesos. Especialment dels polonesos. Però em fa pensar que a Polònia i a altres països europeus varen construir tanques i barreres per impedir l’arribada de refugiats i emigrants procedents de Síria, de l’Àfrica… Pregunto: és que hi ha categories segons l’origen o el color de la pell? Igualment, no sembla que reaccionem igual davant d’aquesta guerra o la cinquantena d’altres guerres que hi ha al món. Potser per ser més propera? També tinguem present que una cosa són els governs i una altra la ciutadania.
  • En tot cas, els mitjans informatius, com sempre, abusen fins l’extenuació de determinades temàtiques que esdevenen modes, fins i tot plagues informatives: espremut el tema de la pandèmia, ara toca aquesta guerra que, si esdevé rutinària, serà substituïda per un altre centre d’interès obsessivament. Potser cal una mica d’amplitud de mires, obrir el focus de l’actualitat. I de vegades, menys rutines i més creativitat, menys recursos fàcils, com quan sistemàticament, passen imatges dels nens entrant a l’escola el primer dia del curs, les cues el primer dia de les rebaixes o la neteja de les platges l’endemà d’una revetlla…
  • Perillós fer paral·lelismes entre els conflictes entre Rússia/Ucraïna i Espanya/Catalunya i les interaccions entre un conflicte i l’altre. Cadascú ho explota com li convé, o ho aprofita de manera putinesca i rufianesca. Només dir que Rússia sembla que sempre ha necessitat o sofert un cabdill, tsar o dictador. Nacionalisme imperialista. De manera semblant Espanya, un altre nacionalisme imperialista, ara en hores baixes. És clar, ells no són nacionalistes, sinó “patriotes”. I els nazis són els altres, els sotmesos, els envaïts. Perversió del llenguatge. A Rússia aquests dies es prohibeix parlar de guerra, d’invasió.  A casa nostra no es pot dir presos polítics, violència policial…Putin nega l’existència d’Ucraïna com a nació. Us sona?  Dictadura allà i Democràcia “imperfecta” aquí?  O, simplement, plutocràcia, togacràcia, ibexcràcia, borbocràcia i altres “cràcies” que no són del “Demos”.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

ESPOLI: CATALUNYA, ON ELS RELLOTGES NO FAN TIC-TAC…

Publicat el 7 de febrer de 2022 per joanmb

A partir d’un cert moment del procés, algú va decidir que, amb la febre del “políticament correcte” i de ser prou empàtics amb tothom, no podíem parlar d’espoli fiscal i encara menys dir allò de ”Espanya ens roba”. Simplement es parlava de dèficit fiscal. I encara, no gaire, perquè a Europa podien prendre’ns per rics insolidaris. Potser hauríem d’anar escampant que la taxa de risc de pobresa i exclusió social a Catalunya és del 26%.

Això de no gosar dir les coses pel seu nom és tan absurd com no dir-li lladre i maltractador al marit que esquila bona part del sou a la seva dona per malgastar-s’ho amb els seus vicis, que a més li pega i viola la seva dignitat. Què ha de fer, dialogar amb ell?

Diguem-li com vulgueu, però parlem-ne, perquè les xifres són esfereïdores. I no són inventades. Provenen de dades dels mateixos ministeris i d’estudis fets per prestigiosos economistes i organismes econòmics. Veiem!

Recentment, el Conseller Giró valorava el nostre dèficit fiscal en uns 20000 milions €/any. Però aquesta quantitat és tan gran, que és lògic que no ens digui res. Per entendre’ns, això vol dir que cada segon, 634 € fugen de Catalunya cap a Madrid i no tornen! Cada segon, ho hem entès bé? I durant hores, dies, mesos, anys…

Per arrodonir-ho, i perquè les dades només són càlculs aproximats, suposarem que els diners que ens “volen” només són 600 € cada segon. Fem-ne un quadre:

Temps Espoli
1 segon 600 €
1 minut 36000 €
1 hora 2,16 Milions €
1 dia 51,84 M €
1 setmana 362 M €
1 mes 1555 M €
1 any 18922 M €

Posem-nos en context: el pressupost  de la Generalitat pel 2022, el més expansiu gràcies a afegir-hi els miraculosos 2142 M € dels fons “New Generation” és de 38000 M €. I aproximadament entre un 80% i 90% són finalistes, indefugibles: sous i despeses estructurals de Sanitat, Ensenyament, Mossos, Bombers, Administratius, interessos i retorn del deute, subvencions a molts organismes i agències…Afegir-hi aquests 20000 M € seria simplement extraordinari: passar de poder jugar amb uns 2000 M € no predeterminats a 22000 M €!

I què es pot fer amb tot aquest munt de diners que ens corresponen? A continuació tenim vàries propostes, atenent a algunes de les necessitats més sovint expressades al nostre País. I el seu cost, l’hem traduït en temps d’espoli fiscal. És possible que algun dels valors de certs apartats no siguin del tot correctes. Però el que interessa ara és l’ordre de magnitud. Errades grosses no sembla que n’hi hagi. Atenció:

Proposta Valor Temps d’espoli aproximat
Construcció de 10 escoles d’infantil i primària d’una línia 40 M € 19 hores
Construcció de 5 instituts de secundaria de doble línia 30 M € 14 hores
10000 sous de mestres i professors d’uns 41000 €/any 410 M € 8 dies
Construcció d’un hospital comarcal 40 M € 19 hores
10000 sous d’infermeres i sanitaris d’uns 41000 €/any 410 M € 8 dies
10000 sous de metges d’uns 50000 €/any 500 M € 10 dies
Construcció de 10 parcs eòlics de 50 Mw cada un 500 M € 10 dies
Construcció de 10 parcs fotovoltaics de 50 Mw cada un 400 M € 8 dies
Adquisició de 50 trens de rodalies 550 M € 11 dies
100000 ordinadors per a les escoles 40 M € 19 hores
Duplicar el pressupost de la CCMA ( TV3, CATràdio…) 240 M € 4,6 dies
Subvencions per a producció d’audiovisuals en català 100 M € 2 dies
Inversions en infraestructures ferroviàries ( pluja de milions…) 1000 M € 19 dies
Inversions en infraestructures viàries ( una altra pluja que mai arriba) 670 M € 13 dies
Renda Bàsica Universal de 12000 € per a 100000 persones 1200 M € 23 dies
Construcció de 20000 pisos per posar en lloguer 1540 M € 30 dies
TOTALS 7670 M € 150 dies

Segurament hi trobareu a faltar moltes coses. Tranquils. De moment només hem “gastat” 5 mesos d’espoli. No arriba ni a mig any!!!  Aneu afegint a pleret, que aquí hi cap tot. Bé, guardeu-ne per a anys successius, perquè aquest llistat només és per un any. I després en ve un altre, i un altre, i un altre…

Pel que fa a la controvertida Renda Bàsica Universal s’hauria de discutir per on es comença. Un criteri, entre d’altres, seria el d’afavorir la gent que viu en micro-pobles, de menys de 500 o 1000 habitants, comarques en perill de despoblament, barris degradats, etc. Mirar de reequilibrar el territori i disminuir les desigualtats.

Tornant al global de l’espoli, amb aquest munt de diners, no només es cobririen necessitats i millorarien les infraestructures, sinó que a més, tindrien un efecte multiplicador: es crearien molts llocs de treball, augment del consum, millora del sistema de pensions, etc.

Després de veure tot això, no s’entén com no es fa publicitat massiva d’aquestes dades, que corresponen a l’espoli més gran del món civilitzat. Conèixer la magnitud de la tragèdia faria que, qualsevol ciutadà de Catalunya, hagi nascut on hagi nascut, parli la llengua que parli, voti a qui voti i pensi com pensi, no podria, racionalment, sinó fer-se independentista de manera fulminant. Fins i tot des d’un punt de vista egoista: aquest robatori significa una mitjana de 2700 € a l’any per persona, 10800 € per a una família de 4 membres. Mirant-ho així, com una renda familiar bàsica universal per aquest valor.

Si algú encara es mostra reticent a parlar de que Espanya ens roba, és que, o s’ha begut l’enteniment o és de la mínima minoria que en treu benefici de la situació actual: gent enganxada a l’IBEX, els que s’han enriquit de defraudar o especular, els que envien els seus beneficis a paradissos fiscals, els que viuen enganxats a una bona menjadora, cobrant sense fer res…

Què us sembla si comencem a parlar-ne? Què us sembla si comencem a escampar-ho? Què us sembla si ho refreguem per la cara de la nostra classe política? És o no motiu per a una revolució?

imatge de Productesdelaterra.cat

 

En tot cas, quedeu-vos amb una idea: a Catalunya, els nostres rellotges no fan: tic-tac, tic-tac, tic-tac… 

sinó que fan:

600-euros, 600-euros, 600-euros, 600-euros, 600-euros…

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

NO EN EL MEU NOM!

Publicat el 23 de juny de 2021 per joanmb

Llegit a la concentració a Sants del dilluns 21/06/2021, a favor dels presos, exiliats i represaliats.

No acceptarem que es concedeixin els indults, en un gest de falsa magnanimitat, a canvi d’oblidar-se del dret a l’autodeterminació, de la vigència del mandat de l’1 d’octubre i de la declaració del 27 d’octubre. NO EN EL MEU NOM!

El futur de Catalunya no es pot decidir des de la presó. Ni que surtin. No deixaran de ser uns ostatges afeblits pel pes de l’amenaça i la injustícia. I el pitjor que podem fer, si surten, és desmobilitzar-nos, perquè tenim més de 3000 represaliats. NO EN EL MEU NOM!

L’Espanya autonòmica ha fet fallida i ha estat sustituïda per l’Espanya dels tribunals franquistes. Estem en contra d’acceptar el marc d’una autonomia escapçada i tutelada amb l’escusa de gestionar el “mentrestant”, fer bondat i amagar l’afany de copar càrrecs i col·locar-hi els quadres dels partits.  NO EN EL MEU NOM!

El “gobierno del estado que nos han dado” necessita els vots dels partits independentistes catalans per seguir governant. No acceptem de cap de les maneres que s’hi doni suport amb l’escusa de la por a la ultradreta. Com a mínim, exigir a canvi i a l’avançada, un millor tracte econòmic a Catalunya, l’eliminació del delicte de sedició, l’eliminació de la llei mordassa, no recórrer les lleis votades al Parlament…   NO EN EL MEU NOM!

El teòric diàleg Espanya-Catalunya només pot ser útil si l’ordre del dia és: autodeterminació i amnistia. I amb la presència d’àrbitres o relators internacionals que garanteixin l’acompliment dels acords. Pensar que  sense aquestes condicions pugui servir de res és propi d’il·lusionistes o de mentiders. I internacionalment s’interpreta com que el conflicte ha entrat en vies de solució.  NO EN EL MEU NOM!

Mentre segueix desbocada la repressió a tots els nivells, demanant i aplicant penes de presó per manifestar-se, tractant d’arruïnar la vida de tants polítics, consellers, alts càrrecs, i ciutadans, inventant sumaris policíacs com qui escriu una novel·la… Mentre tot això passi, no es pot rebre el borbó i els càrrecs del “gobierno” com si no passés res i acceptant la mentida de la “concordia”. NO EN EL MEU NOM!

Des de la Generalitat es pren part com a acusació cada vegada en més casos de judicis a independentistes. I s’ha de plantejar d’una vegada la regeneració del cos dels Mossos. I No es pot acceptar l’existència d’elements feixistes i mentiders en el cos. NO EN EL MEU NOM!

En aquests moments, en plena guerra amb l’ocupant, fomentar o defensar la divisió en les nostres files i no adoptar una estratègia política comuna porta a allunyar-nos de la independència i a boicotejar la nostra primera majoria absoluta electoral en vots. NO EN EL MEU NOM!

Per tot això, avui, quan SANTS MONTJUÏC PER LA INDEPENDÈNCIA acaba de complir 10 anys, cal que comencem una nova fase, una nova estació amb l’inici de l’estiu i deixant enrera la pandèmia que ens ha afeblit socialment i políticament, hem de reforçar el nostre compromís de retornar al carrer, de passar per damunt d’una classe política descol·locada com ja vàrem fer l’1 d’octubre. I segur, ben segur que més d’hora que tard, acabarem guanyant la independència. Vencerem!

I ara, després de l’ópera bufa que s’ha muntat avui don Pedro por su casa al Liceu, la nostra resposta és  convidar-vos a escoltar una gravació de Nessun Dorma en la veu del nostre il·lustre veí Josep Carreras. Endavant!

https://www.youtube.com/watch?v=TxJSeyzzF-s

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

DE LLEDONERS A TIANANMEN

Publicat el 28 de maig de 2021 per joanmb

Sóm una terra petita amb un somni immens!

Resum per a twitaires…

Si esteu acostumats als missatges breus, “obro fil”…

  • La independència de Catalunya és una causa justa d’una minoria nacional sotmesa.
  • Prèviament hem de trencar amb el funcionament corporatiu, piramidal i professionalitzat dels partits.
  • Cal alertar internacionalment del perill d’esclat d’un conflicte a casa nostra.
  • Només l’assolirem per sorpresa, de forma unilateral, decidits a anar fins el final.
  • Hem d’estar disposats a resistir durant dies o setmanes la violència desfermada de l’estat.

“Tanco el fil”

Tres puntals

Per tirar endavant el repte històric d’alliberar Catalunya del jou espanyol calen tres potes imprescindibles, totes tres actives i que vagin al màxim de connectades: unes institucions que prenguin les grans decisions oportunament, unes bases mobilitzades que facin trontollar tot el País i unes entitats o organitzacions que facin de corretja de transmissió entre uns i altres. Analitzem cadascun d’aquests components.

Les institucions

Arribats on som, un cop format un nou Govern, la gestió del dia a dia des de les institucions autonòmiques no ens portarà enlloc en el camí de l’alliberament. No hi ha més remei que fer-se algunes preguntes: aquesta generació de polítics està ja amortitzada? Els que són a la presó o l’exili han de seguir portant la veu cantant? Es pot dirigir el País des de Lledoners o Waterloo? És possible que sorgeixin nous líders? O bé la qüestió és encara més greu: és tot el sistema de partits el que està en crisi? Perquè, parlis amb qui parlis, la gran majoria accepta que va a votar tapant-se el nas, escollint el mal menor. Se’ls retreu, sobretot, l’afany d’aconseguir càrrecs, d’actuar com a màquines per acumular poder i no amb l’interès de servei al País ni ganes d’arriscar-se, de fer de la política una professió més. Alguna cosa d’això hi ha d’haver, quan veus que, tot i que l’autonomia de Catalunya fonamentalment està a l’UCI, amb respiració assistida pel control polític, econòmic i judicial de Madrid, i encara parlen d’inflar més l’estructura amb més conselleries. Quan el que convindria, per la poca capacitat de decisió, l’escassetat de recursos i la crisi pandèmica que patim, és aprimar el capítol de càrrecs institucionals, assessors i gent de confiança i dedicar tot el possible a aixecar l’economia i els serveis bàsics, sanitat, ensenyament i atenció social. I parlaven que el Govern no ha d’ésser tutelat per ningú. No veuen que l’autonomia catalana no és més que una franquícia d’una gestoria? I que, per tant, està totalment tutelada des de Madrid?: gobierno, fiscalia, tribunals, forces repressores, monarquia, clavegueres, mitjans de comunicació…

Les bases mobilitzades

Com en altres moments de la nostra història recent, des dels partits tracten de desmobilitzar-nos. Recordem després de la gran manifestació de 1977: no podien permetre que se’ls escapés de les mans. Per tant, l’11 de setembre havia de ser una Diada festiva, per fer sardinades, per exemple.

Ara van fent córrer que de la independència en parlarem d’aquí a una o dues dècades, que hem de preparar-nos, que hem d’ampliar la base, que un 52% no és suficient. Sembla que la via àmplia és una via morta. I ens donem dos anys de marge per un diàleg que fa més d’un any que no ha portat enlloc. I llavors, què, dos anys més? 33.000 milions d’euros més pobres? Més desmobilització? Desesperant! I mentrestant, deixar que vagin decidint empresonaments, inhabilitacions i aplicant multes estratosfèriques a tot el que piuli? I nosaltres anar omplint la caixa de solidaritat? Sincerament, voleu dir que aquest és el camí? Que ens estan destrossant a base de cedir i abaixar el cap?

Parlem clar: això és una guerra d’aniquilament premeditat. I no hi ha més remei que plantar cara en tots els fronts. En tot el que puguem, hem de fer Espanya ingovernable. També des del Congrés de Diputats. Hem d’aprofitar la debilitat econòmica i de prestigi de l’estat. Pensem, també, que els diners europeus per a subvencions per sortir del desastre aniran a l’IBEX i en bona part s’hauran de tornar. Que s’acosten temps d’apretar-se el cinturó, amb apujada d’impostos, esllanguiment de les pensions, retallades en serveis públics. Tot això vol dir malestar social. Si no ho aprofitem és que no tenim perdó. I internacionalment, l’adveniment de l’extrema dreta al govern de l’estat representarà un toc d’alarma a tot Europa. Més a favor nostre. I el pronunciament dels tribunals internacionals respecte a la injustícia sistemàtica peninsular hi ajudarà.

Però, tal com ens ho plantegen a casa nostra, també caldrà fer Catalunya ingovernable. Hem de fer actuacions davant les seus dels partits, del Parlament i de la Plaça de Sant Jaume. Hem de ridiculitzar la seva estratègia de mesells. I apostar per una nova forma de fer política, que doni resposta al clam de les bases mobilitzades. En un apunt anterior es detalla: ENLLAÇ. I més avall se’n fa un resum. Hem de reunir tots els descontents amb l’actual sistema. És el moment oportú, estan sorgint diverses iniciatives: Primàries, Donec Perficiam, i altres. Però cal un aglutinant, deixar de fer cadascú la guerra pel seu compte. No fer una altra capelleta. Amb generositat, voluntat de servei, esperit de sacrifici, poc afany de protagonisme. Si cal, recórrer a l’anonimat dels que s’hi apuntin. Tal com va sorgir l’Assemblea. I llavors, la gent seguia, il·lusionada, perquè podia percebre que allò era un moviment unitari.

Les entitats cíviques

Cal remarcar el paper que van fer l’Assemblea i Òmnium per arribar a l’octubre del 2017. Després, les institucions havien de portar la iniciativa. Era l’hora de la política. Però aquesta ens va fallar. No van assumir el repte. Després, les esmentades entitats han continuat fent feina, però sota l’amenaça d’escapçar-les quan els plagui. Han treballat per l’amnistia, fent una gran tasca de sensibilització internacional, apel·lant als més alts organismes jurídics. I amb mobilitzacions quan va sortir la sentència. Però sempre a la contra. Massa actes grocs. Potser ja va sent hora de passar a l’atac, d’anar escampant arreu la idea que la independència de Catalunya és una causa justa d’una minoria nacional sotmesa. Que s’ha intentat tot per mitjans pacífics. Demanant que, des d’Europa, especialment Parlaments, es posicionin per crear una taula de negociació amb relators o mediadors internacionals. N’hi haurien. Cal que vegin que això no ho accepten des d’Espanya. Nosaltres, sí.

També en l’àmbit intern les entitats han de jugar un gran paper. En el tema esmentat de la regeneració dels partits polítics per exemple. Només des del prestigi i el gran nombre d’associats i simpatitzants que tenen les nostres entitats es pot tirar endavant. Recollir el descontentament general envers els polítics és la peça clau.

En tot cas, es tracta de fer una rebolcada al funcionament dels partits en una sèrie d’aspectes que tornin a il·lusionar les bases actives de la nostra societat: transparència, elaboració de llistes a partir de primàries obertes, integració de gent independent no professionals de la política de sempre, limitació del temps d’exercici, eliminació de la disciplina de vot, promoció de la proximitat entre representants i representats a través de la distribució per cada comarca o districte, actitud constructiva i respectuosa amb les formacions rivals, eradicació de la corrupció, consultes freqüents a les bases, transparència de funcionament i de finançament. I, sobretot, absolut compromís d’anar fins al final en la proclamació efectiva de la República Catalana. I qui no gosi, que no s’hi presenti. Ara, en funció d’aquests barems, confronteu-hi, per exemple, la figura del flamant MHP acabat de proclamar i de moltes de les persones que ocupen les Conselleries.

Per provocar la regeneració del sistema de funcionament dels partits hi ha vàries estratègies que es poden activar, sempre en el sentit expressat en el paràgraf anterior. Aquestes estratègies no són mútuament excloents, fins i tot poden ser complementàries:

1) Promocionar l’entrada massiva d’associats en els partits per provocar-hi canvis des de dins. Cal advertir l’escàs nombre de militants dels nostres partits polítics: uns 9000 ERC i 6500 Junts. Tot i que cal preveure els seus mecanismes d’autodefensa organitzats jeràrquicament.

2) Promoure una organització o partit nou, que pugui aglutinar gent nova i integrar gent dels partits actuals, de manera semblant a l’experiment fallit de Primàries. Això no vol dir que l’Assemblea o Òmnium es converteixin en un partit, però el poden dissenyar i promocionar.

3) Elaborar un perfil de com haurien de funcionar els partits en el sentit esmentat i utilitzar els barems resultants per recomanar el vot només per aquelles formacions que els compleixin majoritàriament.

En qualsevol cas, per cap d’aquestes estratègies Òmnium i l’Assemblea no perdran la transversalitat pel simple fet que representa una esmena a la totalitat del funcionament de tots els actuals partits independentistes. I dels altres, evidentment; però aquests, ja s’ho faran! Ben mirat, això representarà un canvi radical en la línia d’actuació d’aquestes entitats. Arriscat? En tot cas, la situació és molt diferent del 2017. Si segueixes fent el mateix en un moment històric en forta evolució es corre el perill de caure en la inoperància.

L’unic camí.

La ruta que ens hem de marcar no és cap solució immediata, perquè els miracles són poc freqüents. Però no descartem fets extraordinaris que  permetin una drecera. Qui es pensava que, de cop i volta, el mur de Berlin esdevingués inútil en un dia? Qui podia imaginar el ràpid desmembrament de l’URSS? Qui podia preveure una pandèmia que tanqués mig món a casa? No descartem res. Però, mentrestant, anem fent passes:

-Dediquem-nos, des de les grans entitats, a regenerar les opcions electorals actuals, sigui per evolució o per substitució dels actuals, tal com hem dit abans. No serà cosa d’uns pocs mesos. Aprofitem aquests dos anys que es donen de marge? Ja triguem massa. Que és difícil? Amb el poder de les xarxes avui en dia es poden aconseguir adhesions de centenars de milers de persones en poc temps. Hem de pensar que la gent es mobilitza quan hi ha un motiu il·lusionant. Que no recordem la resposta a la cita del 1r d’octubre? Tothom convençut que hi hauria urnes, paperetes, locals i cens: autèntics murs humans davant les porres i la fúria desfermada. I la resposta massiva al Tsunami? Ara, necessitem fer aquest procés d’aconseguir una opció electoral per tenir gent absolutament fiable i convençuda al Parlament i al Govern: ells han de proclamar i aplicar la República, sota la pressió desfermada del poble, evidentment. Però tinguem-ho clar: els actuals, ni que controléssim el País sencer, ni que obríssim les presons, no farien el pas endavant.

-Mentrestant, anem confrontant l’actual classe política amb les seves promeses incomplertes, la seva inutilitat per aconseguir res de l’enemic, tant en el camp polític com en l’econòmic, el cultural i el de serveis públics, infraestructures… I menys si es dediquen a implorar clemència. Anem-ho escampant i recollint el malestar creixent de la població sobretot amb els ajustaments econòmics que vindran, sens dubte, i que rebaixaran el nivell de vida i de serveis que hem tingut fins ara. Canalitzem-ho.

-Mentalitzem-nos tots i anem mentalitzant tothom que en la confrontació pacífica amb l’estat haurem d’anar a totes. Hem d’anar entrenant-nos. És una lluita noviolenta, pura desobediència. Sense límits. Hem de pensar que ells no s’aturaran per res. Queda clar? Per res! I aquí no hi ha lloc per fer una catxa o “farol”. El secret de la qüestió és estar absolutament convençuts i decidits a arribar fins el final, costi el que costi, per dur que sigui. I que ells han de tenir tan clar com nosaltres de fins on volem resistir.

-Cal organitzar des del més estricte dels secrets una eina de coordinació total. No fer un Tsunami per aconseguir un diàleg inútil, sinó una mobilització i control del territori de llarga durada. Proposem noms. Què us sembla Tiananmen?

-Un apunt sobre com encarem la violència desfermada en tots els graus imaginables. Per això, hem d’anar pensant que, sobretot en institucions, però també en primera línia de resistència als carrers hi ha d’haver una forta participació de gent gran. Perquè, encara que totes i cadascuna de les vides tenen un valor infinit, no és el mateix una estada llarga a la presó d’una persona jove amb els seus projectes de vida a mig fer que d’una de gran. Tampoc per possibles danys físics greus o mortals. Tinguem-ho clar. És dur, però cal tenir-ho present. Ara penseu en l’edat d’alguns dels més alts càrrecs de la passada legislatura i de la que ara comença. Precisament!

-L’argument per a la confrontació decisiva sembla evident: Catalunya és una nació sotmesa que ha intentat de totes les maneres possibles ser respectada en el marc d’un estat mancat d’un funcionament democràtic, que tot ho fia a la violència física i judicial. La independència de Catalunya és, per tant, una causa justa d’una minoria nacional sotmesa i en perill d’aniquilació lingüística, cultural i econòmica.

-Caldrà fer una labor d’informació internacional per cridar l’atenció de les conselleries, els parlaments i l’opinió pública europees que passaran coses greus i que no se’n podran desentendre. Que poden intentar fer de mediadors abans no sigui massa tard. Que nosaltres ho acceptem, però, que els ho preguntin a ells! També deixar clar que, si ens constituïm en estat independent, deixa de ser un afer intern. En tota aquesta tasca hi pot jugar un paper molt important el Consell per la República. Tenint present la vigilància fèrria a què està subjecte l’acció internacional de la Generalitat, sembla obvi que, qüestionar l’esmentat Consell, és com a mínim, sospitós de voler jivaritzar aquest aspecte exterior de la nostra lluita.

-Queda pendent un aspecte crucial en tot l’esmentat. Quin serà el moment en que es desencadenarà la confrontació decisiva? Quan s’executarà el mandat de l’1 d’octubre o, si ho preferiu, es desconfinarà el 27 d’octubre de 2017? No es pot dir. Evidentment, cal que tinguem els aspectes anteriors preparats. Però en tot cas, el moment de la confrontació ha de ser una sorpresa. No ens deixaran fer un altre referèndum ni res que representi un procés de preparació i d’execució públiques. No siguem babaus!

Tinguem-ho clar: La iniciativa del procés d’independència de Catalunya no ha de ser de la classe política sinó del carrer. I qui digui el contrari, menteix. Expressat d’altra manera, el control del País ha de passar de Lledoners a Tiananmen.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

CONTENIDORS CREMATS I MATEMÀTICA RECREATIVA

Publicat el 23 de febrer de 2021 per joanmb

Primer de tot, aclarir que estic en contra de fer malbé material, sigui públic o privat. Propi o d’altri. Entre moltes altres raons de tipus ètic, també per una simple motivació mediambiental de generació de residus i de malbaratament de matèries primeres. Potser per això allargo l’ús d’algunes peces de vestir, electrodomèstics i estris tecnològics més enllà del que seria raonable.

També haig de confessar que vàries vegades havia contactat amb una amiga proposant-li, ep! en broma, d’anar a cremar contenidors quan el Barça guanyava algun campionat, ja que aquesta era la típica manera d’acabar les celebracions que començaven a Canaletes. Quins temps aquells!

Però anem a l’actualitat. A la crema de contenidors que s’ha produït aquests dies de protestes per l’engarjolament del Pablo Hasél. No sé quants se n’han cremat, però molts. I tots hem lamentat l’elevat cost que això tindrà per a l’Ajuntament. És a dir, per a nosaltres, els ciutadans que declarem i paguem impostos.

No he trobat informació fiable del cost de cada un, però podem fixar-lo en 1000 €. (Deixem de banda, de moment, preguntar per què no els compren metàl·lics, que també n’hi ha). Com que voldria comparar aquest cost amb altres accions o esdeveniments, usarem aquest valor monetari com si fos una criptomoneda, el “€-container”, encara que, per fer-ho més nostrat, li direm “Contenidor” . No sé si no seria més adequat qualificar-la de “piromoneda” en comptes de “criptomoneda”, però vaja…

Anem al gra: les eleccions del 14F van tenir un cost de 37,5M €, dels quals 8M eren en mesures de seguretat addicionals per fer-les en plena pandèmia per aprofitar l’efecte “Illa”. Cost equivalent d’aquesta estratègia-caprici del TSJ: 8000 contenidors.

El Piromusical de la Mercè, per deixar bocabadats als “camacos” val uns 500.000 €. Això és: 500 contenidors cremats en mitja hora. I provocant una contaminació equivalent a milers de cotxes circulant durant hores per la ciutat…

El cost de l’estança de l’emèrit (jo en diria demèrit) al seu paradís al “Golfo” (tot quadra) es fa difícil d’avaluar. Però entre la super-suite, els cuidadors, les “cuidadores”, els escortes, viatges amunt i avall d’uns i altres, etc, podem valorar-lo en 50.000 €/dia. I ens podem quedar molt curts… Equivalència: 50 contenidors cremats cada dia, 5000 en poc més de  tres mesos….

El cost del rescat de la plataforma Castor de l’ínclit Florentino s’avalua en uns 4400 M €, que anirem pagant amb la factura del gas durant 30 anys. Però ell ja té els diners a la butxaca. Equivalència: 4,4 milions de contenidors.

Seguim? Rescat dels bancs després de la “crisi” del 2008:  66.000 M €. Equivalents a 66 milions de contenidors. Per fer-vos a la idea, Barcelona en té uns 10.000. És a dir, que aquesta despesa representa els contenidors de 6600 ciutats com Barcelona, això és, per a uns 9.900 M d’habitants, més que tota la humanitat. I obviant que mig món no té on tirar les escombraries…

Ep! Si arribats aquí algú creu que això és demagògia, que comparo coses ben diferents, li diré que no tant: al cap i a la fi, tot això ho acabem pagant els mateixos, els que no defraudem hisenda, que sóm tots. ( tots els que paguem, és clar).

Per acabar, un consell. No expliqueu res d’això als joves: podria ser que llavors haguem d’anar a llençar la brossa i els reciclats a la Patagònia. Tu ja m’entens…

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

ELECCIONS: L’ESTRATÈGIA DELS 3 COMPROMISOS SOLEMNES.

Publicat el 3 d'octubre de 2020 per joanmb

CONSTRUIM LA NOSTRA OPCIÓ PER A LES PROPERES ELECCIONS: L’ESTRATÈGIA DELS 3 COMPROMISOS SOLEMNES.

1.CONSTATACIÓ.

Al llarg dels 3 anys que portem des de l’octubre de 2017 hem vist la inoperància de les nostres institucions: Presidència, Govern i Parlament.

Comencem per aquest darrer, convertit en un galliner per obra i gràcia dels unionistes, i una font de covardia i renúncia per part dels teòricament independentistes, acabant convertint-lo en una simple comèdia a mans de qualsevol tribunal espanyol o qualsevol obscur funcionari del mateix Parlament, que poden decidir qui pot ser President o no, de què es pot parlar o no i què es pot publicar o no. Vergonya i humiliació.

Un Govern dividit en dos, cadascun anant al seu aire, conscient que qualsevol decisió, sigui sobre la pandèmia o qualsevol altra qüestió, pot ser anul·lada pel jutge de guàrdia de torn. També fins al punt que, una remodelació de l’executiu, només és factible a una part dels titulars, el d’una de les dues formacions de la coalició, encara que alguns consellers de l’altra mereixerien anar a la paperera de la història.

Un President amb les mans lligades per la situació, ple de dignitat, però a l’ull de l’huracà de propis i enemics. Més sol que la una, tant quan va ser desposseït de l’escó, com en el vergonyós episodi de la seva inhabilitació. Potser precisament perquè no és un home de partit i era una pedra a la sabata per a tot l’statu quo: partits, alts càrrecs i funcionariat.

CONCLUSIÓ.

El sistema de partits català està ben podrit. Cap no ens fa servei per aconseguir la independència. Estan impregnats del tuf del règim post-franquista del 78. Són màquines per aconseguir parcel·les de poder, cada vegada més minses en el context català, però encara llamineres per tenir llocs a la menjadora pública. Massa gent que viu de la política, sense importar l’ esperit de servei a la societat. Si no, no s’entén la disbauxa de posar-se la traveta els uns als altres contínuament i els infumables pactes polítics, com els que varen fer a molts ajuntaments i alguna diputació. Cal fer foc nou de tot el nostre entramat de partits. Aquesta generació de polítics no ens portarà més enllà del que ho han fet. Agraïm els serveis prestats i la nostra solidaritat als que viuen la presó o l’exili.

PROPOSTA.

Tot i això, no vol dir que no puguin ser persones vàlides, tant els represaliats com els altres. Però en un altre context, amb unes altres regles de joc. No en el sí d’uns partits, amb tan pocs afiliats, sobretot si ho comparem amb les entitats cívico-polítiques com ANC i Òmnium. Tot i així, amb tanta capacitat per remenar les cireres. Amb tanta gent que no ha demostrat la seva vàlua fora de la bombolla política, sense un currículum acadèmic, professional o empresarial demostrable, com per tenir garanties de saber gestionar un equip i unes situacions de la màxima transcendència.

Per tant, cal construir una alternativa als actuals partits polítics. Pot ser crear-ne un altre o organitzar una agrupació d’electors, però partint de zero i amb unes característiques trencadores, tant pel que fa a l’elaboració de llistes electorals, com, sobretot, al funcionament en base a un codi ètic, unes línies programàtiques transversals i una estratègia d’alliberament clara i decidida.

Si a algú li interessa, en una entrada anterior d’aquest mateix blog hi ha una proposta de possible mecanisme, codi ètic i principis programàtics:
https://blocs.mesvilaweb.cat/joanmb/2020/05/02/les-emergencies-globals-i-el-nostre-futur/
Com que és un article molt llarg, aneu directament a l’apartat 4: la força de la gent.

I en aquesta proposta s’hi pot apuntar qui vulgui, obert a tothom, des de ciutadans de base anònims, passant per personalitats independents amb reconegut prestigi, una mica com quan es van apuntar a “Junts pel Sí”, fins a actuals dirigents dels partits, però respectant l’esperit de la proposta. I fent unes primàries per votació popular per decidir l’ordre d’unes llistes que haurien de ser obertes, però que, ara com ara, han de seguir essent tancades i bloquejades.

L’ESTRATÈGIA DELS 3 COMPROMISOS SOLEMNES.

Suposo que estarem d’acord que, després de l’1 d’octubre i de la forta repressió posterior, Espanya està disposada a tot per no deixar-nos anar. A tot! Queda clar? Perquè la nostra independència pot ser la fi de la seva història i de la seva supervivència en els termes actuals, vivint sempre d’escanyar les colònies.

I quina ha de ser la nostra resposta? Doncs en els mateixos termes, anem a tot! Nosaltres ho hem de tenir clar i ells també. Que no puguin pensar com els darrers segles que acabarem rendint-nos. I això ho hem d’explicitar de manera clara i rotunda. Amb un compromís total per anar a la una institucions i societat. Cal fer un pacte solemne.

Diguem-li prometences, juraments o compromisos solemnes. Tant li fa el nom. El que és important és que respongui a això tan històric a Catalunya com és el compliment de la paraula donada.

1.Electors: prometem o jurem que no votarem cap persona o llista que no s’hagi compromès explícitament en el sentit del següent apartat:

2.Elegibles: Prometen o juren que, si tenen la força parlamentària suficient, aniran a totes per donar compliment al mandat del 1r d’octubre de posar en marxa la República Catalana, si cal posant en perill el seu patrimoni, la seva llibertat, fins i tot la seva integritat física en l’intent.

3.Electors: Es clar que, com a ciutadans mobilitzats que els votem, haurem de fer una promesa o jurament amb un compromís semblant a l’anterior quan compleixin la seva paraula per no deixar-los sols, amb totes les mobilitzacions que facin falta.

PERSPECTIVES.

Pot ser que l’estratègia no funcioni i que, en base al primer punt, ens haguem d’abstenir en les properes eleccions? I tant. No se’ns acudeixi llavors fer un “vot útil” perquè no es perdin vots independentistes. Perquè llavors, la nostra classe política ja ens tindrà la mida presa, com actualment, i ens tornaran a aixecar la camisa. Recordeu allò de que el vot útil pot ser el més inútil dels vots, perquè si molta gent ho fa (pensem que el vot útil es basa en molts casos en unes enquestes manipulades) els resultats poden ser aberrants i ben lluny de les autèntiques preferències de la gent.

Pot ser que la nostra opció sigui titllada de radical i que dividirà més el vot? I tant. Però radical vol dir que va a l’arrel de la qüestió, que no es queda a la superfície. Potser a la primera no ho aconseguirem, però si tanta gent està farta dels partits actuals, què proposem, seguir-los votant? I la coherència on queda?

Pot ser que, fruit de l’abstenció, es pugui constituir un govern unionista a Catalunya? Pot ser. Llavors, els qui més hi perdran seran els càrrecs dels actuals partits independentistes, que entraran en crisi i la propera vegada serà més fàcil substituir-los. I la societat activa reaccionarà, com va reaccionar després d’un tripartit amb els botiflers.

En qualsevol cas, és la nostra responsabilitat evitar-ho amb una mobilització decidida i activa ja des d’ara. El moment és propici, ja que l’economia, la monarquia, la justícia, el prestigi i la credibilitat de l’estat estan sota mínims. Que no vol dir que no tinguin capacitat de fer mal, però nosaltres podem aguditzar tots aquests problemes. I no està clar que puguin resistir impunement un daltabaix com els plantejarem amb la nostra resposta inamovible, un conflicte total. I és ben cert que el món ens mirarà, però només si fem el què hem de fer, no un simulacre. I la via catalana a la independència, amb els seus valors: creativitat, regeneració democràtica, transparència, empoderament de la societat… pot esdevenir un camí que il·lumini una Europa decadent i a la defensiva.

Comencem a apuntar-nos els que ens comprometem amb el primer i tercer apartats? I comencem a proposar noms per al segon, com quan fèiem llistes de possibles candidats a la llista de Junts pel Sí?

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

TEST DEL CONSUMIDOR INDEPENDENTISTA

Publicat el 25 de juliol de 2020 per joanmb

Contínuament, des de fa temps, al món de les bases independentistes se sent un clamor contra els polítics que ocupen actualment les nostres institucions, Govern, Parlament i Ajuntaments, per la seva manca de decisió en tirar endavant el mandat de l’u d’octubre i, sobretot, per la discrepància en les seves estratègies d’actuació. Els acusen de dedicar moltes energies a desgastar-se mútuament cara a obtenir millor posició de sortida per quan es convoquin eleccions. Tot plegat, en un decorat clarament autonomista de baix nivell de decisió: allò de l’autogovern s’ha difuminat: pel 155, pel TC, per la repressió de la fiscalia, per l’estat d’alarma centralista i ara, pel sotmetiment a qualsevol jutge que vulgui burxar en qualsevol ordre de la Generalitat.

Absolutament d’acord amb aquest panorama. Sens dubte, caldria fer foc nou en tot el muntatge que tenen organitzats els partits, amb una molt escassa militància, manca de transparència i de democràcia interna. La immensa majoria de votants partidaris de fer la nostra República els vota perquè no hi ha més remei. Si cal tapant-se el nas. D’acord. Però, i nosaltres? Fem el que toca? Podem fer alguna cosa per accelerar el procés?

I aquí volia arribar. Tinguem present que ells, els nostres representants, si prenen decisions per la causa, s’hi juguen molt. Nosaltres, si participem en mobilitzacions i protestes, també: policia, mossos i fiscalia ens vigilen decidits a aturar-nos com sigui, a atemorir-nos i, si cal, a escalfar-nos. Però caldria que prenguéssim decisions en un àmbit tan segur i tan potent com en el nostre paper de ciutadans consumidors de productes i serveis. Proposo un test, per veure quina és la vostra contribució com a independentista pràctic. Analitzeu els deu ítems, respongueu-los amb sinceritat, i treieu-ne les vostres conclusions.

TEST:

  • Ets client d’una comercialitzadora d’ELECTRICITAT del País i, si pot ser, obtinguda per mitjans renovables?
  • De la mateixa manera, ets client d’una empresa GASISTA de casa nostra? En aquest cas, per ara, no podem parlar de renovables.
  • La TELEFONIA i INTERNET els tens contractats amb una empresa de proximitat?
  • El teu BANC o CAIXA és dels que no són forans, dels de sempre o dels que vàren fugir el 2017?
  • La teva companyia d’ASSEGURANCES és del País?
  • Poses CARBURANT al cotxe en benzineres de companyies ben distants de les de l’ÍBEX?
  • Passes la ITV del cotxe a una empresa d’aquí, i no de les que van fugir cames ajudeu-me?
  • Quan compres productes d’ALIMENTACIÓ i NETEJA, procures que siguin de proximitat? I en botigues o SUPERMERCATS amb seu aquí i que no siguin dels que financen els partits unionistes?
  • Una cosa semblant quan adquireixes ROBA o ELECTRODOMÈSTICS. Fixeu-vos amb les etiquetes. Fixeu-vos en la procedència.
  • Consumeixes i estàs subscrit a DIARIS i PUBLICACIONS favorables a la nostra independència?

Si no obtenim una molt bona nota, millor que afluixem la veu crítica cap als nostres polítics. Penseu que nosaltres tot això ho podem fer SENSE CAP RISC. Al contrari: en molts casos podem obtenir alguns estalvis i ser tractats amb respecte. Si no hem avançat gaire per mandra o manca de temps, val més que ens estalviem d’anar a alguna manifestació i dedicar-hi una estoneta. És molt més efectiu.

Penseu que si CENT MIL O UN MILIÓ de persones obtinguessin un deu en aquest test estaríem alarmant molt més i de forma permanent els nostres enemics que amb una concentració amb la mateixa quantitat de persones. No ho dubteu: això és una arma de destrucció massiva. Fem-la servir i deixem de rondinar.

I si no ho fem de manera majoritària, no cal que perseguim la independència: simplement, no ens la mereixem.

Podeu cercar informació al respecte, entre d’altres, als enllaços adjunts. Però això ha de ser una campanya feta entre tots com una taca d’oli: escampant-ho a familiars i amics, intercanviant informació i experiències, usant les xarxes socials…

http://smxi.cat/wp-content/uploads/2020/03/Empreses_alternatives-2-fulls-A5-2020-03.pdf

https://propdecasa.assemblea.cat/page/4/?order_by=title&order=ASC

https://adeuibex35.cat/ca/

https://catconsum.cat/

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’EPIDÈMIA DELS JUTGES

Publicat el 18 de juliol de 2020 per joanmb

La primera onada de la pandèmia va posar en evidència que ningú d’allà no creu en l‘Espanya de les autonomies, l’estat més descentralitzat del món segons alguns mentiders compulsius. Per això, sense pensar-s’ho gens van muntar un estat d’alarma que els permetia centralitzar-ho tot, donar gran rellevància a exèrcit, guàrdia civil i policia, i prendre les decisions per reial decret, assumint-ho des d’un ministeri de sanitat, pràcticament buit de competències ja transferides, per tant, sense cap experiència en la gestió del dia a dia ni de comandes ni de proveïdors, i alentint les decisions per l’eterna i tradicional burocràcia “mesetària”.

Acabat l’estat d’alarma i retornades les competències, sorgeix un rebrot d’infeccions. I cada comunitat ho ha de gestionar pel seu compte, amb l’amenaça que, si cal, tornarem a la casella de sortida i n’assumiran el control: com en el joc de l’oca, i “mano perquè em toca”.

Mentrestant, però, s’han inventat una nova manera de tenir el nostre feble Govern lligat de mans i peus, mirant de ridiculitzar-lo sempre que es pugui, evidenciant que l’autonomia és un miratge. I còm s’ho han fet? Doncs amb les eines d’obstrucció massiva que representen fiscalia i jutges. Analitzem-ho i donem-li la importància que té, perquè no se n’ha dit res, ni per part dels opinadors, ni partits, ni sanitaris ni del mateix Govern. I és una prova més de la feblesa de la democràcia.

Veient que es descontrola el nombre de positius a la zona del Segrià, lògicament a causa de la presència de temporers i aspirants a ser-ho, vivint en condicions més que precàries, la Conselleria de Sanitat dicta una ordre de confinament perimetral de Lleida i 8 municipis més, amb una sèrie de normes a complir per frenar la pandèmia. Immediatament, un jutge ho desacredita i invalida l’ordre. Revolta dels veins, comerciants, restauradors, etc. “’És que això és un desgavell…No sabem què podem fer i què no…”. De moment han sembrat el caos i el desconcert i han assenyalat clarament: la Generalitat no sap el que es fa i no té capacitat ni de decidir com combatre la infecció.

Llavors, el nostre executiu canvia de tàctica: per driblar l’actuació del jutge, emeten un Decret-Llei, de rang superior i que, en principi, sembla que fiscalia i jutges no hi poden fer res. Doncs sí: un jutge de guàrdia modifica el decret, exonera un dels 8 municipis perquè segons ell no s’hi ha detectat prou casos, limita la duració del decret a 15 dies i exigeix a la Generalitat que informi de l’evolució de la situació. I la fiscalia també intenta afinar el que s’està decidint per a la Regió Metropolitana.

Arribats aquí, ja podem anar pensant què pot fer el nostre Govern si qualsevol li pot esmenar la plana. Un jutge és epidemiòleg? És expert en tot? Pot qüestionar-ho tot? Pot argumentar que algunes decisions són anticonstitucionals? Doncs que ho porti al TC. I, si pot ser, que aquests se’n vagin a una cursa de braus i no tinguin pressa a estudiar-ho. En tot cas, és fa evident, cada vegada més, que no estem en una democràcia sinó en una togacràcia, on el nostre feble Govern escollit democràticament (però mediatitzat pel Suprem) està sotmès a un funcionariat que en molts casos es regeix per una ideologia franquista i autoritària passada de pares a fills, un engranatge visible més de les clavegueres de l’Estat. En fi, que tot això que passa és de jutjat de guàrdia.

Bé, no. Deixem-ho córrer. Només era una frase feta…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

EN QUINA FASE DE LA “NOVA ANORMALITAT” PODREM FER MANIFESTACIONS?

Publicat el 8 de maig de 2020 per joanmb

Primer aclarim conceptes: No era normalitat la d’abans del confinament, ni serà normalitat el que vindrà després. Al menys, no era ni serà normalitat democràtica, en un estat empantanegat en el franquisme més recalcitrant. Entre d’altres, amb la resurrecció del concepte de província, la lluentor de les medalles guanyades en mil batalles desconegudes, com no sigui la de l’1 d’octubre, la usurpació de funcions transferides, la confiscació de materials sanitaris, la compra de gangues a preu de tòfona, el cabdillisme dels inútils, el diàleg unidireccional, les togues endogàmiques, etc. etc. etc.

I anem al tema que ens ocupa. En el projecte del Gobierno en quina fase de “desconfitament” es parla de quan ens podrem manifestar? Ho heu vist en algun esborrany? O és que el dret a protestar se l’ha endut el virus?

Perquè potser caldria recordar que el dret de manifestació és un dels més sagrats. I el dret a la vida, el que més. I aquest l’han trepitjat amb una política imprudent, dubitativa, de nen malcriat i irresponsable. D’això també cal parlar-ne. Carregar-se l’estat de les autonomies per acabar tenint el rècord mundial de morts en relació a la població és tota una fita. Els podríem aplicar la dita adaptada: “L’eficàcia em persegueix, però jo soc més ràpid”.

El moment per manifestar-nos el deduirem per pura lògica. Quan es puguin fer reunions en cases o espais tancats per exemple, de fins a 10 o 30 persones, més segur serà fer reunions a l’aire lliure, al carrer i a les places, de 10 o 30 persones, mantenint les distàncies de seguretat… I en podem organitzar vàries, amb convocatòries separades per 10 o 15 minuts.

Quan es puguin fer funcions en un teatre de 500 persones ocupant la meitat de les localitats, igualment podrem fer manifestacions de 250 persones. Això sí, amb mascaretes, guants, escafandres i el que faci falta i ben distanciats els uns dels altres. A canvi, que els mossos o els repressors de torn, vagin separats també per les distàncies de seguretat adients i limitats en nombre, igualment. I amb mascaretes, guants, escafandres i tota la parafernàlia. I que no se’ns apropin a menys de 2 metres.

I quan es puguin omplir camps de futbol, en fotem una de grossa, no? I no patim pas: encara que siguem un milió, per a la guàrdia urbana no arribarem a 100.000. Total, un Camp Nou…

I quins seran els motius de les nostres manifestacions? Doncs a part de les habituals: llibertat de presos i exiliats, independència, república, fora la injustícia espanyola, els catalans no tenim rei amb maletí, (ni sense)…. hi podem afegir el d’exigir que el Presidente del Gobierno de España sigui jutjat per homicidi múltiple per imprudència. I això essent molt benèvol, ja que sabia perfectament que, prenent unes altres mesures que se li van demanar (no cal ara fer-ne un llistat)  s’haguéssin salvat moltes vides, de catalans i d’espanyols, segurament més de la meitat. Poca broma. Mireu estats com Portugal, Alemanya… I encara no s’ha acabat.

I sobretot, que cap formació que respecti el concepte d’autodeterminació, si te dignitat,  no li torni a donar mai més cap mena de suport. De passada, li podem demanar a l’ínclita alcaldessa de Barcelona que ens doni un cop de ma i que els seus amics al Gobierno, entre gripau i gripau que es van empassant, hi facin alguna cosa. Tampoc no cal que ella ens organitzi una mani als terrats, amb els nostres diners…

A més a més, vigilem que la sortida de la crisi no l’acabem pagant els de sempre. Cal que els bancs tornin tot el que ens varen robar. I que els diners d’Europa arribin a qui els necessiti i no es vagin repartint per la llotja del Bernabeu i fent via cap els bancs de Suïssa o Panamà. I quan hagin de rescatar Espanya, a veure si sabem jugar les nostres cartes internacionalment. Que nosaltres, a canvi de ser lliures, tornarem la part del deute que ens correspongui. I, sense l’espoliació que patim ara, encara ens sobraran diners…

Ens veurem als carrers!

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LES EMERGÈNCIES GLOBALS I EL NOSTRE FUTUR

Publicat el 2 de maig de 2020 per joanmb

Aquest escrit és molt llarg, massa. Havia previst fer-lo en vàries entrades i penjar-lo en diferents dies. Al final, ho faig de cop, i que cadascú que hi estigui interessat, que s’ho organitzi com vulgui, sabent que conté 4 apartats, ordenats del més global al més particular, i de l’anàlisi del trist present al futur il·lusionant i possible. Si a més hi podeu fer crítiques, aportacions, suggeriments, us ho agrairé.

 1.UNA TRIPLE EMERGÈNCIA MUNDIAL

Primera: la pandèmia del Covid-19

Evidentment és la més visible, intensa i imprevisible de les emergències, amb afectació directa a la nostra salut i seguretat vital, al nostre ritme de vida i costums del dia a dia. I que ha provocat un canvi en el paisatge de les nostres ciutats, com després d’una catàstrofe nuclear. Afectant tothom, les formes de treball o la pèrdua d’aquest, la vida familiar, l’acadèmica… Ocupant quasi tot el temps dels informatius i de les converses. Es diu que mai més les coses seran com abans, que en sortirà un nou món, uns nous costums. Ja veurem. Potser fem molts bons propòsits, com quan passem un ensurt en forma de malaltia o quan planifiquem canvis al començar un curs o un nou any. Però després dura el que dura…Alguna cosa canviarà, però. O hauria de canviar. Però positivament. No en forma de retallades de  drets i de nivell de vida.

Segona: el canvi climàtic

Se n’ha parlat molt, però la majoria no s’ho acaba de creure. I no és tan immediat ni sobtat com el coronavirus. És allò del “Ja farem”, en el millor dels casos. Però a la llarga pot ser pitjor que la pitjor de les pandèmies, amb efectes més devastadors per a la població i per a l’economia, amb moviments migratoris massius. I difícilment reversible. Precisament en els dies actuals s’emeten senyals enganyosos: que si els animals per la ciutat, que si els canals de Venècia nets…Com volent dir que tot és recuperable en pocs dies si fem bondat. Però, desenganyem-nos: ara com ara, no podem viure sense cotxes, sense avions, sense indústria, tots a casa…I una cosa és la contaminació visible i l’altra la concentració de CO2 a l’atmosfera, el desglaç, l’augment del nivell dels mars, perquè això no ha variat…

Tercera: la depravació política 

Fixem-nos en els dirigents de les que es consideren les tres potències mundials. Un omnipotent dictador del partit únic, el gran germà d’una cinquena part de la humanitat. Un milionari sense escrúpols, irresponsable, cregut i perillós. Un espia sorgit del fred, narcisista, repressor. Entre els tres estats representen prop de 2 mil milions d’habitants. I aquests són els que marquen la pauta de la humanitat! Afegim-hi altres grans estats com la Índia, el Brasil, Turquia… amb enormes desigualtats i governants autoritaris. Si fins i tot a la vella Europa floreix l’extrema dreta de la qual sembla que n’hauríem d’estar immunitzats. Per no parlar de les guerres permanents en indrets estratègics per dirimir la superioritat de les grans potències. I l’explotació imparable de recursos dels països en vies de desenvolupament. Capítol a part, pel que ens afecta, és el retorn al fosc passat de la política a Espanya. Tot plegat, vergonyós, preocupant i irritant.

Anem a l’arrel: la globalització

Resumint: les tres emergències citades, i alguna altra que podríem afegir o que veurem sorgir, no són més que diferents facetes d’un mateix fenomen, d’un únic procés: la globalització, tot i que algunes venen de fa anys, però ara accelerades i havent agafat una altra dimensió.

Vivim en un món en el que no hi ha distàncies, ni físiques, ni comunicatives, ni pels productes, ni pels capitals. On tot està interconnectat, on els esdeveniments i les decisions que es prenen en qualsevol lloc poden influir en indrets ben remots de forma immediata. Una pandèmia com l’actual no s’hauria escampat i mundialitzat en tan poc temps en qualsevol altra època. Però els avions, les persones, els objectes han actuat de vectors transportadors.

El canvi climàtic no és més que el resultat d’una superpoblació mundial usant sense límits els recursos energètics del subsol acumulats durant milions d’anys geològics. Sense atendre els avisos que la natura ens ha anat enviant. Però segueixen engreixant-se les grans corporacions energètiques. I aquest és un dels motors de l’actual model de globalització: un capitalisme salvatge que provoca cada vegada més desigualtats: més poder, més riquesa cada vegada en menys mans. Sigui en una economia planificada o en mans d’uns pocs multimilionaris.

El tema dels dirigents polítics es pot entendre com una conseqüència dels mecanismes de funcionament de les nostres societats. Els centres de poder estenen els seus tentacles sobre els mitjans de comunicació i les xarxes socials, intoxicant l’opinió pública i essent cada vegada més decisius en les votacions teòricament democràtiques, emetent informació tendenciosa. Les grans corporacions són capaces de canalitzar la població en el sentit més favorable als seus interessos. La forma d’abordar el tema és diferent en uns països o en uns altres. Des del control ferri de l’estat i l’eliminació de la dissidència per part dels països dictatorials, fins al poder dels lobbies en les democràcies formals. Arreu sorgeix i es fomenta el populisme, consistent, en essència, en una infantilització de l’opinió pública, apel·lant a l’ egoisme, donant solucions simples a problemes complexos, oferint progrés material i seguretat a canvi de renúncia a la crítica i a la privacitat i als drets individuals i col·lectius.

Però la globalització té marxa enrera? L’hem d’acceptar necessàriament? S’hi pot lluitar en contra? Diguem que és un fruit del nostre progrés científic i tecnològic que ho fa possible i de la marxa indeturable per treure’n rendibilitat. I això ha vingut per quedar-se. En principi potser no hauria de ser ni bo ni dolent. El que passa és que el model que s’ha imposat de globalització no és l’únic possible. S’ha configurat des de dalt. I potser l’hem d’anar revertint. És feina de picar pedra, d’aprofitar les possibilitats de tot tipus per anar-la dirigint per configurar un altre tipus de societat, sense deixar d’aprofitar el progrés científic i tecnològic.

Ens haurem de centrar a casa nostra, que és des d’on hem d’anar construint un món millor, analitzant primer on som ara i, posteriorment, cercar camins eficaços.

2.UN PAÍS DEVASTAT

Ens està quedant un País devastat en varis aspectes, indefectiblement enganxats a un estat pel qual no som més que una colònia a la que cal seguir exprimint. Més després d’un intent seriós d’assolir la independència. I més, encara, en temps d’una crisi espantosa que ja treu el nas.

Políticament. Presoners d’un estat centralista, ineficient, autoritari, militaritzat, ple de corruptes i de franquistes. S’ha ensorrat definitivament el fals decorat de democràcia que va representar el règim del 78. El repte independentista va trobar com a resposta l’aplicació del 155 sense cap fonament jurídic. Va obrir-se la capsa dels trons. Ara, amb motiu de la pandèmia, aplicació d’un estat d’alarma que, de fet, és un estat d’excepció continuat o, si ho preferiu, un estat de guerra. Prenent totes les decisions des de l’estultícia, la inutilitat, l’afany de protagonisme. I amb els uniformats per demostrar qui mana en un estat convertit en una immensa caserna. I subcampions del món en morts en relació a la població. Amb un tret distintiu i únic al món: l’obsessió per la unitat; el terror, literalment, a qualsevol descentralització que evidenciés que algún territori ho podia fer millor que ells, cosa, d’altra banda, ben senzilla d’aconseguir. Tot sota el comandament d’una dinastia minada per l’endogàmia, la corrupció i el desenfrenament.

Però és que, internament, també el panorama és de pena: Els líders a la presó o a l’exili. Els partits polítics teòricament independentistes en clar retrocés, per por a les represàlies penals i econòmiques, i acceptant les contínues humiliacions del “mando único” per gestionar la pandèmia. I entossudits a barallar-se entre ells per una minsa victòria electoral que només reporta càrrecs i sous, però sense cap poder decisori. Afegim-hi que les entitats socials que varen liderar el procés també tenen empresonats els seus líders.I els actuals capdavanters estan amenaçats per tots costats, sigui quina sigui l’activitat o campanya que proposin, amb qualsevol excusa. Les iniciatives populars anònimes també han estat perseguides, sigui els CDR o el Tsunami, el qual està hivernat o desaparegut, després de liderar la reacció a la sentència. Tot és terrorisme per als terroristes d’estat.

Econòmicament. Formem part d’un estat endeutat fins al capdamunt, com a conseqüència d’haver malgastat diners europeus i propis en infraestructures inútils, només en benefici de les grans empreses i bancs, què porten els seus beneficis espuris als paradissos fiscals. Amb una administració ineficient, un desgavell d’autonomies amb els seus governs, càrrecs i parlaments de fireta. I una administració central què no s’ha aprimat, plena de funcionaris què no tenen res a fer funcionar en molts ministeris, les competències dels quals han estat transferides. Unes despeses en exèrcit i armament absolutament inútils en el món d’avui en dia, on les guerres són, sobretot, cibernètiques. Però la indústria de l’armament és un sector amb alta rendibilitat, encara que penós en la fabricació de submarins què no suren, fragates infectades i manteniment d’avions què s’estavellen cada mes. Un cos diplomàtic escampat luxosament per tot el món, sobretot atent a pressionar altres governs, fent-los xantatge o untant-los per evitar qualsevol tipus de reconeixement de Catalunya. Per postres, ara que a nivell europeu s’ha acabat l’època de rebre’n subvencions per transferir-les a altres estats en vies de desenvolupament, ve la crisi pandèmica que posa potes enlaire el sistema productiu, basat sobretot en l’automoció, qüestionada per la emergència climàtica; i sobretot, el potent sector turístic, víctima a mitjà termini pel confinament. I ara, corrents a demanar ajuts a fons perdut o en préstecs d’impossible retorn a la mare Europa, què potser ja és hora que els vigili de ben a prop. I si acaba cedint, serà a canvi d’unes condicions que enriu-te’n de les de Grècia. Venen temps molt i molt difícils. Ara sí que la festa s’ha acabat!

I des de Catalunya, lligats al Titànic amb una via d’aigua impressionant. Si ja en qualsevol època, fos normal o de relativa bonança, ens estrenyien el dogall amb l’etern espoli del 8% del PIB, allargassant els terminis de retornar la part dels impostos que ens corresponen, i altres formes d’enginyeria financera, imaginem-nos el que ens espera. Esfereïdor. I especialment greu per a col·lectius molt nombrosos a casa nostra, com els autònoms i petits empresaris, abandonats a la seva sort i ofegats pels impostos i els deutes. No tenim cap dubte que es produiran autèntiques cues de gent passant fam i desnonats en unes proporcions superiors al que estem acostumats.

Sociològicament. Som en un estat en què la classe dirigent, representada per les grans empreses i bancs què viuen del BOE, dominen els polítics de torn que, si fan bondat, es veuran recompensats amb algun consell d’administració i una jubilació daurada. Amb total impunitat per saltar-se totes les normes, incloses les de confinament, sigui fent marxa gallega o anant a la segona residència pel seu bigoti. O el que deu viure a cos de rei al seu palau de Casablanca. Si els pobles tenen els governs que es mereixen, com deu ser el poble espanyol, al menys en la seva majoria? Si des de la transició els presidents de govern han sigut, quasi sempre, uns mediocres, incults i sense que hagin demostrat res professionalment fora de la política i el partit? I com és que són votats? Hi ha, certament, alternatives? O el franquisme sociològic ho domina tot? D’altra banda, hem de tenir clar que els mitjans de comunicació estan al servei del poder. Ells creen els líders i ells els derrueixen, si convé. I ells modulen les més baixes pulsions instintives. Com el boicot als productes catalans. Com el “a por ellos” de la tardor del 2017, que encara dura. Com el “tir al català” a través de les xarxes.

I a casa nostra, en quin estat ens trobem? Potser estarem d’acord en que, actualment, sobretot en l’àmbit de l’independentisme, hi ha una sensació barreja de desànim, de desorientació, d’irritabilitat respecte a la classe política per la seva manca d’unitat, les baralles internes, la manca de projecte, el sotmetiment a l’estat. Només ha faltat el confinament per impossibilitar la protesta, la manifestació, per acceptar supeditar els drets i llibertats personals a la salut i la seguretat física esperant temps millors.

Quin panorama! Però tenim alguna esperança? Cap on hem de tirar? De ben segur que haurem de desbrossar el camí. Al cap i a la fi, estem en una crisi prou fonda. I les crisis són també moments d’oportunitats i cal aprofitar-ho, perquè es produeixen canvis. I cal saber llegir-los i avançar. I perquè a casa nostra tenim una llarga tradició d’aprofitar tots els recursos, un bon coixí de societat madura, responsable, solidària, creativa, persistent: la bona gent. Ens en sortirem!

3.APROFITEM LES OPORTUNITATS

Analitzem les febleses.

Si és cert que en moments de crisi, de canvis importants, és possible aprofitar les oportunitats que es presenten, mai trobarem un moment millor que ara. Comencem per les de caràcter econòmic i social. Analitzem algunes de les febleses que s’han posat en evidència, com la necessitat d’importar material sanitari amb urgència, la dependència tecnològica de l’exterior, el mal moment de la indústria de l’automòbil, la poca viabilitat del turisme d’espardenya, el perill i la banalització del transport aeri de persones i materials, el nus irresoluble del trànsit a les grans conurbacions, la desaparició d’una classe mitjana que és sempre la que acaba traient les castanyes del foc, l’augment de l’atur i l’especulació … També, evidentment, en la gravíssima situació del medi ambient al nostre planeta, on ens cal agafar un dels darrers trens que evitin la catàstrofe. I mirem d’anar rescatant poder del que s’han pres els governs i les grans corporacions. Esforcem-nos a trobar solucions que estiguin en la línia de donar resposta al màxim nombre d’aspectes negatius, de les 3 emergències citades anteriorment, causades per la globalització.

Gosem ser creatius.

Fem una pluja d’idees per trobar solucions imaginatives per resoldre problemes i fer anar les coses cap un nou model de societat. Aquí en podem esbossar algunes, però de ben segur que la nostra creativa societat en sabrà proposar de noves, de la mateixa manera que aquests dies han sorgit iniciatives per fabricar respiradors, mascaretes, material sanitari divers, mecanismes de solidaritat veïnal…

Per començar, és ben probable que una de les grans empreses de fabricació d’automòbils acabi tancant. Podem crear en el seu lloc una fàbrica de tecnologia d’energies alternatives, aerogeneradors, instal·lacions fotovoltaiques, sistemes de col·lectors solars per aigua calenta sanitària? I inundem el territori i les vivendes d’aparells que permetin disminuir dràsticament la dependència de les nuclears i de combustibles fòssils? I per arrodonir-ho, que no sigui una S.A. sinó una cooperativa, que mai ens puguin arrabassar, que no reparteixi dividends. I des de l’administració, a l’hora de concedir llicències d’explotació o de subministrament, incloure en els barems els conceptes de proximitat i de cooperativisme. I a exportar!

D’altra banda, s’ha de promocionar l’aparició d’empreses que es dediquin a produïr objectes d’interès estratègic, siguin d’alta tecnologia, com mòbils, o materials clínics: és una vergonya, a nivell mundial, haver hagut de dependre sanitàriament de les importacions provinents de l’entorn on, precisament, va començar la pandèmia. On es produeix barat, però no sempre amb el control de qualitat desitjable. Estem pagant molt car el procés deslocalització industrial, aconseguit a base de fabricar en indrets amb ma d’obra barata, semiesclava, total per aconseguir preus una mica més baixos. Això sí, els consumidors, estarem disposats a pagar una mica més si ens garanteixen que el producte és de proximitat? I aquesta política, aplicable a tot tipus de productes, també d’alimentació, peces de vestir, electrodomèstics, etc. Igualment, hauríem d’afegir-hi un altre criteri a l’hora de fer compres: pensem en  el component ètic de triar un producte provinent d’empreses amb criteris de sostenibilitat en la fabricació, de respecte als drets dels treballadors, de formar part d’estats que hagin signat els tractats internacionals sobre el canvi climàtic…

Pensem també en el cas dels mòbils, que és escandalós. Siguin de la marca que siguin, molts dels components són xinesos. I si el problema és d’escala de producció, no es pot fer a nivell d’Europa? Oi que es fa en el camp de l’aeronàutica, amb l’Airbus? En aquest cas, la lliure competència (no us poseu a riure) es redueix a la lluita amb l’americana Boeing.

Una cosa semblant podem dir de la fabricació d’ordinadors i de robots. Per cert, si la robotització era imparable, ara, amb la pandèmia actual i altres que s’esperen, s’accelerarà el procés: entre altres coses, els robots no emmalalteixen ni s’han de confinar. I els PC i una xarxa potent seran cada vegada més imprescindibles per facilitar el teletreball, el teleensenyament, la “telesanitat” i la “telepolítica”. En aquests camp d’ús de les TIC també les coses faran un salt. Positiu en molts aspectes: disminuiran el transport de casa a la feina, escola, universitat…, amb l’estalvi energètic, de contaminació i de pèrdua de temps en desplaçaments. No ho podem eliminar del tot, però anar avançant. I uns efectes col·laterals importants: si es pot treballar a molts quilòmetres de l’empresa, aprofitem per convertir les ciutats dormitori en ciutats vivenda, les segones residències transformades en primeres. Descongestionem les grans ciutats, espongem el territori, també descentralitzant les seus socials de les empreses. De manera semblant, pot ser que disminueixi l’especulació en lloguers i compra de locals i oficines a l’àrea metropolitana. Des de l’administració, s’hauria de prioritzar, des d’un punt de vista fiscal, el món rural. Equilibrar el territori i, de passada, no sobredimensionar la xarxa viària de comunicacions.

En relació a l’important augment d’atur que es preveu, la precarització dels llocs de treball, aquells sous que  no permeten sortir de la pobresa, potser seria el moment de plantejar la implantació de la renda bàsica universal. Cal veure si seria econòmicament viable en un moment de fallida econòmica. Ho diran experts, però sembla que no seria excessivament car si a canvi es poden eliminar de forma radical multitud de subvencions, subsidis, préstecs, ajudes, etc. sempre de difícil control, costosos per la burocràcia que generen, i farcits de casos de la sempre rica picaresca peninsular. Permetria, també, minimitzar l’atenció de la beneficència als més indefensos. I, això sí, dissenyar de cap a peus un nou sistema fiscal. I amb voluntat política d’eliminar-ne el frau i l’elusió.

El tema del turisme també pot ser motiu de reflexió. Volem viure en un País en que la capital sigui una mena de parc temàtic on pot esdevenir complicat ser-ne ciutadà sense trobar-se amb contínues interferències i massificació? No seria hora de trencar amb el turisme d’espardenya, el de les tres esses, el de les despedides de solter, etc. i d’optar, decididament, per un turisme cultural, de qualitat i limitat? Inevitable augmentar significativament la taxa turística. I l’argument té la seva altra cara: ens plantegem que nosaltres, com a turistes, hem de seguir viatjant a llocs molt distants de manera sistemàtica, o a ciutats visitables a cop d’avió en cap de setmana? Això és sostenible? Veure món és positiu i culturalment pot ser enriquidor, però l’abús dels vols, siguin low cost o no, per anar enviant selfies a les amistats és més aviat una frivolitat. Com a civilització no ens ho podem permetre, cal que ens ho limitem. Afegim-hi molts viatges de “negocis” i “congressos” que bé es podrien fer, sistemàticament o en part, per videoconferència. Potser que apugem, a nivell internacional, l’IVA dels viatges aeris d’acord amb l’alçada del vol i el querosè consumit…Per cert, aquest any, pel control de fronteres i per solidaritat amb els empresaris locals, estaria bé fer vacances ben a prop…

A través d’algunes eines proposades de control de la pandèmia s’ha deixat veure la facilitat amb que, des de les companyies servidores de telecomunicacions i, per extensió, de l’administració, es poden controlar els moviments, les accions, les converses, els missatges, els documents de tota la ciutadania. Si hi afegim la creixent presència de càmeres de seguretat als carrers, bancs, comerços, etc. tenim un seriós panorama propi del 1984 orwellià. Que d’altra banda, es troba ja ben avançat a la Xina, on es puntua el “civisme” és a dir, l’obediència de tothom al “Gran Germà” Xi Jinping. Encara hi som a temps de posar-hi remei i evitar, amb una adequada legislació, que deixem de ser titelles controlats a distància per esdevenir ciutadans lliures i empoderats.

Aquests són alguns dels aspectes que ens hauríem d’anar plantejant en aquests temps de canvis. Se’n poden proposar molts més, segurament. Pensem-hi tots. El que volem fer és una nova societat basada en uns altres valors.

I tot això com es fa? Per on comencem? I aixó ja ho podem fer ara i aquí? Doncs hi ha coses que, en l’àmbit personal, ja podem anar tirant, sobretot en el tema del consum responsable a nivell local i global, la pràctica de l’economia col·laborativa, la solidaritat… Ara, hi ha aspectes d’organització social, de projecte de País, de legislació, pels quals ja haureu endevinat que ens cal: ser independents, formar el nostre propi estat que pugui dir-hi la seva en el concert internacional. Perquè, ara com ara, ningú no ens sentirà ni escoltarà i difícilment podrem ser exemple a seguir ni podrem intercanviar iniciatives amb altres pobles, ni implementar-les.

Per tant, posem-nos a la feina que, com deia el poeta, “Tot està per fer i tot és possible”. Cerquem el cami!

4.LA FORÇA DE LA GENT

Aquest és el secret. No n’hi ha d’altre. La força de la gent defensant les urnes. Caminant, corrent i protestant per una sentència injusta. Però també cal una eina imprescindible, perquè aquest impuls ha de ser culminat per unes institucions que proclamin la República Catalana. I cada vegada tenim més clar que l’actual classe política ja no permet anar més enllà. La por a la repressió, amb l’empresonament o l’exili dels dirigents, les eternes picabaralles entre partits per assolir el lideratge i acumular càrrecs i sous, deixant per més endavant la revolució, ens fan ser pessimistes. L’actual sistema de partits està impregnat de l’esperit del règim del 78. Ens cal fer foc nou. Per on comencem?

Aconseguir una unitat estratègica per la independència s’ha de fer des de fora dels partits: qualsevol iniciativa al respecte per part d’un d’ells és immediatament boicotada pels altres. Podem entendre la manca d’empenta del Consell per la República segurament des d’aquesta perspectiva, tot i poder-lo interpretar com una forma de Govern Republicà a l’exili.

Per tant, des d’un punt de vista electoral, no queda altra camí que implementar una opció fora del recinte dels partits. També per no acabar entrant en la seva dinàmica perversa com a màquines d’aconseguir i mantenir el poder, per fictici que sigui aquest en el nostre actual moment històric.

S’ha d’organitzar, doncs, un procediment d’acumulació de voluntats i de candidats que cristal·litzi en una opció electoral viable. Partint de zero i des de la base. Pot servir de model l’intent de “Primàries” de les darreres eleccions municipals, però ara amb vista a unes eleccions al Parlament per configurar després un Govern de la Generalitat. Perill que tots hi podem veure: en comptes de 3 opcions independentistes en tindrem 4, amb més dispersió de vots i possibles pèrdues d’escons si alguna de les llistes no obté representació, i també a l’haver-hi més cues que es perden per la llei d’Hont. I quedi clar que sense espais electorals als mitjans i, per si fos poc, silenciats també fora d’època electoral fins i tot per TV3, lògicament controlada pels partits, com ja va passar quan les consultes i altres campanyes més enllà del sistema. Per tant, caldrà picar pedra a través de les xarxes. Però aquestes són molt potents si recullen una aspiració prou compartida. Pensem en el Tsunami democràtic: prop de mig milió de seguidors en pocs dies.

En tot cas, per assolir l’èxit, aquesta opció ha de trencar radicalment amb el tarannà i maneres de fer dels partits. Si voleu més detall, podeu veure-ho en una entrada anterior d’ aquest blog:  enllaç   Però fem-ne un resum:

-Basar-se en un procés de primàries on tothom s’hi pot apuntar i, si es vol, presentar-se com a candidat. Les llistes es farien per votació popular.

-S’hauria de convidar els militants i dirigents dels partits polítics a afegir-s’hi. Però el lloc a les llistes se l’haurien de guanyar.

-Tots els candidats haurien de comprometre’s a un estricte codi ètic basat en uns principis acceptats per tothom i en uns compromisos programàtics prou amplis per suportar la transversalitat, però prou concrets per configurar un esperit republicà.

POSSIBLE CODI ÈTIC:

-Disposició personal a afrontar totes les conseqüències de les pròpies decisions, individuals o col·lectives i a no desmobilitzar la ciutadania.

Respecte a la paraula donada, a les promeses electorals, al compromís programàtic. I si s’incompleix o no s’hi veu en cor, estar disposat a dimitir o fer dimitir qui pertoqui de forma immediata.

-En els debats públics, sigui als mitjans, en seu parlamentària o com a càrrec de Govern, actitud constructiva, respectuosa amb els rivals, argumentant les diferències i, si cal, acceptant els punts de coincidència o les seves propostes en allò que puguin tenir de bo. És a dir, un tarannà que permeti veure l’esperit de servei al País, ben lluny de la picabaralla habitual.

-Compromís total d’erradicació de la corrupció a tots nivells i inflexibilitat en depurar responsabilitats polítiques, més enllà de les administratives o penals que se’n puguin derivar.

-Per evitar l’actual allunyament entre representants i representats, promoció de la proximitat entre càrrecs electes i la ciutadania pels mecanismes més diversos: atenció presencial, mitjançant la xarxa, els mitjans de comunicació de tot tipus…

-Entendre la dedicació a la política com un parèntesi en la seva trajectòria professional. S’hauria de fer públic el curriculum dels candidats a partir de la campanya electoral. Així s’aconseguiria bandejar el típic personatge que s’ha dedicat tota la vida a l’estructura d’un partit sense haver demostrat la seva vàlua en l’àmbit professional, en l’activisme social, en el voluntariat…

Limitació del temps d’exercici en càrrecs públics. Renúncia als mecanismes de les portes giratòries un cop acabat el mandat.

Compromís per la transparència. En la gestió pública i també en la campanya electoral, promocionant els mecanismes i organismes de control de tot tipus.

POSSIBLES LÍNIES PROGRAMÀTIQUES:

Compromís ferm amb la unilateralitat per assolir la independència si es superen barems de majoria absoluta en vots o escons.

-Aceptació del diàleg sempre que hi hagi garanties de bona fe i d’acceptació del principi d’unilateralitat, amb participació de mediadors internacionals.

-Valoració de la participació freqüent de la ciutadania en consultes freqüents, més enllà de les eleccions periòdiques.

-Decisió en la defensa de la llengua catalana, la seva cultura i la seva història, en un marc de respecte i promoció de les altres llengües i identitats.

-Aproximació efectiva de l’accés de tota la ciutadania a uns serveis mínims bàsics que permeten una vida digna.

-Organització de la fiscalitat, dels recursos i inversions que tendeixin clarament a la disminució de les diferències socials actuals i promoció de la solidaritat i el civisme.

-Defensa de la lliure expressió de les idees, la seva manifestació, respecte a la dissidència.

-Aposta per la diversitat com un valor a protegir, respectant les creences i opcions personals.

-Efectivitat en la consideració de la igualtat a tots nivells entre sexes i respecte a les diverses formes de viure la sexualitat.

-Promoció decidida per la societat del coneixement, la ciència i la tecnologia.

-Defensa de la privacitat de les persones enfront de les grans corporacions i empreses de comunicacions.

-Aposta rotunda per la sostenibilitat i el respecte al medi, el consum de proximitat, l’estalvi energètic i de recursos naturals.

-Catalunya com a País d’acollida i de mediació en conflictes.

Tot això, evidentment, és un llistat obert i modificable. Una simple proposta inicial.

ON ÉS LA NOSTRA FORÇA?

Aquestes propostes de codi ètic i línies programàtiques poden suportar en bona part qualsevol ideologia que vagi del centre-dreta a l’esquerra radical. Quina és, doncs, la clau de tot? Senzillament, que nosaltres imposem com a condició imprescindible per votar-los que ho facin a través d’aquest mecanisme de primàries i de decisions que vagin de baix a dalt, fora del marc actual dels partits i concretar-ho, arribat el moment, en una agrupació d’electors o registrant un partit amb aquestes característiques, amb totes les precaucions possibles. I saber trobar nous líders que es guanyin la confiança de tots nosaltres. Potser tenim al cap alguns noms, però el més important no són els líders, sinó el projecte.

Aquesta proposta tindrà èxit en la mesura que siguem un nombre prou considerable de persones que manifestem el nostre compromís irrevocable de votar només una opció independentista feta des de baix com aquesta. I sinó, abstenir-nos. I fer-ho!

Quedi clar que això és un torcebraç, un repte, entre nosaltres i l’actual classe política, i que no podem anar de “farol”. Que això és molt fort? Que pot ser que en les primeres eleccions no ens en sortim? Que acabin guanyant les forces unionistes? Dependrà de nosaltres, de la força de la gent, però sobretot, de que els partits diguem-ne independentistes vegin clarament que, ni amb la por que passi això, estiguin ben segurs que no els votarem, com acabem fent sempre. Ja veurem quina postura prenen si poden perdre, per exemple, mig milió de vots o més. I aquesta campanya l’hauríem de començar ja ara, molt abans que es convoquin les eleccions. En aquests moments disposem d’un temps que, abans del confinament, no teníem perquè les eleccions a hores d’ara ja estarien concretades.

I si les primeres les guanyessin els unionistes, tampoc seria cap drama. A nivell espanyol s’ha vist que no hi ha cap diferència entre un teòric  “gobierno de progreso” i un de dretes. I aquí, poques n’hi haurien entre un govern unionista o un d’una autonomia escarransida i sense competències. En tot cas, la força de la gent seguiria intacta.

I si aquesta proposta regeneracionista de l’independentisme acaba triomfant, llavors serà quan haurem d’empènyer els nostres dirigents a implementar la República i nosaltres a defensar-la a totes. I no tornar a casa com l’octubre del 2017.

Potser el camí que aquí es proposa no és curt i resulta un xic tortuós. Acceptem-ho. Però si algú sap d’una drecera, que ho digui i ens l’expliqui. Solucions màgiques no n’hi ha. I el moment és històricament irrepetible: Espanya està entrant en una monumental crisi econòmica i de prestigi. Ara és l’hora!

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

ESO LO VENCEREMOS UNIDOS? O MILLOR SEPARATS?

Publicat el 27 de març de 2020 per joanmb

Els virus no entenen d’uniformes, no distingeixen un tricorni d’una boina, però entenen de barreres físiques, siguin mascaretes, bates esterilitzades, i també de fronteres infranquejables o confinaments domiciliaris i territorials.

Els virus ens volen com més “unidos” millor: així tenen més fàcil el contagi. I si és embolicats amb una bandera, millor. Com aquell que s’hi mocava!

Fet objectiu: Espanya és, a hores d’ara, l’estat  amb creixement de morts per la pandèmia més vertiginós del món. Si fos cert que les mesures són les més radicals que hi ha, per què aquests resultats tan catastròfics? S’ha superat Xina en nombre de morts i ben probablement superarem Itàlia. Què hauria passat si a la Xina, una quarta part de la població mundial, no haguessin confinat territoris?

Ës clar que si per radicals cal entendre l’estat d’alarma o d’excepció, els militars al carrer, tots els poders centralitzats en les autoritats incompetents, llavors, sí. Són els campions de la radicalitat inútil. Calia permetre la mobilitat entre territoris i la centralització i confiscació de recursos i decisions per dissimular la improvisació en l’aprovisionament de material clínic, la manca d’idees, creant un clima de por estès entre la població?. I la cirereta inicial: anunciar l’estat d’alarma, deixar que la població s’escampés per tot arreu durant un cap de setmana i aplicar-ho a partir de dilluns matí, quan tothom hagués tornat de la segona residència a ”Provincias”. De tot això se’n pot dir comportament criminal.

L’alternativa era aturar tota activitat laboral no imprescindible per combatre el virus. Confinar territorialment els brots més actius, crear una app per seguir els símptomes dels usuaris i elaborar un mapa d’incidència, apel·lar a la col·laboració ciutadana, la creativitat de sectors industrials punters, la potència investigadora de les universitats i el voluntariat del món sanitari, jubilats i estudiants avançats. Però tot això seria impensable en una població acostumada històricament al cabdillisme, a esperar que els hi resolguin els problemes els que manen, que per això hi són. I si no, a protestar. Però els tornaran a votar. Ja ho veureu.

I què me’n dieu de la vergonya infame de l’equip que té el comandament de la situació, i les rodes de premsa amb uniformes i medalles, amb llenguatge xusquero i regalimant verí respecte al MHP Torra?  Qui assessora el “Presidente del Gobierno”? Realment, aquest home, a part de ser inepte, té un control efectiu de la situació, o hi ha una bona part que li ve imposada des de més amunt? Voleu dir que no estem en una dictadura militar dirigida des de la Zarzuela i l’extrema dreta, que imposa la presència dels uniformes i la seva disseminació pels territoris desafectes? I de retop paren el cop que podia representar la publicació dels afers delictius del seu pare emèrit, una enorme crisi de la institució? Això sí, amb l’impuls de les grans empreses de l’ÍBEX, beneficiàries de tot aquest entramat.

I de passada, tenen tots els catalans confinats, sense poder-se manifestar ni circular pel carrer. I no ens creiem pas allò de que han optat per salvar l’economia en comptes de la vida de les persones. Això és un fals dilema, ja que com més es resisteixin a prendre mesures dràstiques, més s’allargarà l’epidèmia, més gran serà el nombre de morts, fins a 10 vegades més, fins i tot, i més temps i diners costarà refer el país en termes econòmics. Els governants que optaven clarament per aquesta estratègia de deixar fer, a USA i al Regne Unit, estan canviant a corre-cuita, ja que l’escalada de casos és important i la opinió pública se’ls està girant en contra. I el seu futur polític pot veure’s amenaçat.

En resum, “Ese virus lo venceremos unidos”? O millor separats? Pocs dubtes. Primer per qüestions de confinament. Segon perquè no té color haver d’escollir entre uniformes o científics. Entre improvisació o previsió. Entre confiscació centralitzada o iniciativa eficient. Entre monarquia corrupta o esperit repúblicà.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari