De Sants estant

Un aclariment inicial: exposo la meva postura personal respecte a l’article d’en Josep Pinyol

https://blocs.mesvilaweb.cat/joseppinyol/full-de-ruta-pel-nou-embat-per-la-independencia-o-per-entrar-al-parlament/

Evidentment, no represento la postura oficial de l’Assemblea ni tan sols la del grup de treball de la Llista Cívica que vàrem crear des de la territorial de Sants-Montjuïc amb l’afegit de persones d’altres territorials, tot i que els membres d’aquest grup no crec que en siguin massa distants.

L’objectiu d’aquest escrit és ajudar-nos a reflexionar, a uns i altres, sobre el tema de la Llista Cívica que motiva tantes discrepàncies. Des del respecte. Com mana el Codi Ètic que conté la nostra proposta.

Encara no he entès amb quin argumentari o situacions es preveu fer l’escalada de la tensió al carrer. Amb manifestacions i protestes reactives davant dels múltiples atacs i humiliacions a que ens sotmet l’estat espanyol? Evidentment, això hem de seguir-ho fent, davant qualsevol judici, atac a la llengua, visites reials o del “gobierno”. Però això no pot ser el nucli de la nostra acció, perquè les mobilitzacions reactives tenen el recorregut que tenen. Recordem les que es van fer amb motiu de la sentència.

Les mobilitzacions més potents sempre són les propositives, les que són capaces d’il·lusionar i crear un extens voluntariat a l’entorn d’un objectiu proper i constructiu: 9-N i 1-O com a casos més paradigmàtics.

Creiem que la presentació d’una Llista Cívica potent per trasbalsar el Parlament i tenir uns representants decidits a implementar la República és un objectiu prou motivador.

La participació en unes eleccions espanyoles o europees difícilment poden motivar gaire gent. I creure que serà possible una candidatura única independentista en aquestes i en les properes al nostre Parlament sembla ignorar la realitat actual d’uns partits rendits a la repressió, fins i tot dedicats a blanquejar-la i desmuntar la falsa autonomia. Què van fer els dirigents polítics quan les mobilitzacions del novembre de 2019? No van moure un dit. I què estan fent per evitar les contínues represàlies i judicis als manifestants independentistes, després que nosaltres féssim de tot quan ells estaven a la presó?

Tracteu de ridiculitzar la proposta de Llista Cívica qualificant-la de 4a llista. En tot cas, seria la única a favor de la unilateralitat. La Llista Única que proposeu vosaltres amb els diferents partits és un impossible. S’ha acabat el temps en què la mobilització els feia modificar el seu missatge, tot i que, segurament, no la seva decisió de seguir-nos fins al final. Ara, la repressió i l’escalf de l’escó els té lligats. Potser la vostra postura pretén salvar el sistema de partits o algun d’ells. No ho sé, només dic potser.

Pel que fa als perills per a l’Assemblea, crec que ho és molt més tractar d’enderrocar un Secretariat elegit democràticament, impulsant unes noves eleccions. No puc opinar, perquè no ho he viscut, les acusacions de ser poc democràtiques les actuacions de la cúpula dirigent. Però, posats a criticar, els militants de base també podem retreure al conjunt del Secretariat, i no només de l’actual, la poca consideració cap a les assemblees territorials: més d’una vegada varis secretaris han manifestat que, en els plenaris, ells voten en funció de les seves opinions personals i no en base a les  dels seus representats. Això és una assemblea?

Pel que fa als estatuts, certament, jo faria una modificació a l’article 2.4. eliminant “o grup d’electors”, mantenint la resta del punt relativa a partits i coalicions. Però no és rellevant: recordem que aquest article ja existia quan el 2015 l’ANC va donar ple suport ( de fet, ho va impulsar ) Junts pel Sí. I no recordo que ningú protestés basant-se en els Estatuts. I pel que fa a la transversalitat, l’Assemblea no la perdria, ja que tractaria tots els partits independentistes per un igual: incapaços d’avançar ni un pam en la consecució del nostre objectiu.

Per cert, crec que tots opinem que les grans manifestacions segueixen sent imprescindibles, però no les úniques accions a fer. Segons com, la vostra postura em recorda la dels polítics que creuen que l’Assemblea només ha de mobilitzar la gent, i que ells ja en recolliran els fruits (fins a deixar-los podrir?).

També és discutible la vostra afirmació que l’Assemblea s’ho vol fer tota sola: veiem imprescindible que tracti de teixir aliances amb altres entitats i plataformes, moviments socials, sindicats, etc. que pretenguin construir una opció unilateralista a les properes eleccions, si bé, ara com ara, només l’ANC té suficient capacitat de mobilització com per encapçalar-ho.

Per cert, nosaltres també creiem que el projecte de Full de Ruta 2023-2024 és millorable, i també hem redactat i enviat esmenes.

Com a resum, un breu llistat de quines poden ser les principals diferències entre nosaltres:

Creieu que cal anar a noves eleccions al Secretariat de l‘Assemblea. Nosaltres creiem que cal respectar els resultats de les darreres eleccions.

Opineu que, tot i que la situació política és ben diferent de fa uns quants anys, l’Assemblea ha de seguir fent pressió sobre els partits només des del carrer. Nosaltres opinem que també cal fer mobilitzacions d’aquest tipus, però ha de provar noves estratègies. Acceptem que és tan perillós per a l’Assemblea no moure’s i caure en la inoperància com cercar nous camins i provocar certes desercions.

Vosaltres creieu que la pressió del carrer farà que els partits canviïn la forma d’actuar. Nosaltres creiem que cal una regeneració de la política a casa nostra, que només confrontant els partits amb una nova manera de fer política dins del Parlament hi ha la possibilitat que evolucionin. Però tampoc no n’és cap garantia.

Formulat d’una altra manera, sembla que creieu que hi ha un únic front, l’exterior amb Espanya. Nosaltres també hi veiem un front interior, amb aquells que tracten de desmobilitzar-nos des de les nostres institucions.

Vosaltres interpreteu que cal ampliar l’acció política en un augment de la tensió a través de les successives eleccions i nosaltres ho centrem en les del Parlament, d’on han de sortir els que han d’implementar la independència. Però hem de començar a preparar-ho ara.

Sembla que proposeu mobilitzacions del tipus de desobediència, majoritàriament reactives i nosaltres creiem que les mobilitzacions més permanents i massives han de ser de tipus propositiu, i que la posta en marxa d’un gran moviment de voluntariat per la Llista Cívica crearà aquest crescendo.

Evidentment, uns i altres estem d’acord en que la República s’haurà de defensar al carrer i durant dies.

I suposo que també, uns i altres, estem d’acord que no hi ha varetes màgiques ni dreceres per assolir la llibertat de nostre Poble.

En qualsevol cas, ens veiem als carrers.

En tot el que està passant a l’Assemblea, amb la dimissió d’un bon grup de persones del Secretariat Nacional, segur que s’hi barregen diferents factors. Per un costat, una sèrie d’egos excessius, un cert afany de notorietat, unes possibles discrepàncies personals. Fins i tot, unes certes maniobres poc democràtiques o intolerants de la cúpula dirigent, que s’haurien de clarificar i d’evitar-ne la repetició. Però en tot cas, segur que hi ha alguna cosa més, uns arguments de fons, unes discrepàncies d’estratègia que també hi pesen. I parlant de democràcia, caldria aclarir d’una vegada si els secretaris nacionals quan defensen les seves posicions en el plenari ho fan a títol personal o en funció d’aquells a qui representen. Potser no en el dia a dia però sí, al menys, en els temes importants. I havent captat, abans l’opinió de les bases. Perquè és una assemblea, oi?

Entenc que els “Indesinenter”  o crítics proposen anar augmentant les mobilitzacions en un crescendo fins que arribarà un moment en que la nostra classe política farà un tomb. I que la possible llista cívica la farem amb ells, en una llista conjunta i amb empenta per arribar al repte d’implementar el mandat de l’1 d’octubre. I que la classe política es veurà obligada a acceptar la proposta. Potser una mena de re-edició del Junts pel Sí, amb independents que aglutinin?

Però discrepo d’aquesta estratègia. Analitzem la realitat política actual:

• Veure que els partits segueixen dirigits per aquells que van humiliar-se en un judici vergonyós és un espectacle pornogràfic. Els entenc. Suposem que quan tenien el poder anaven de bona voluntat però no van gosar fer el pas. Honorem-los perquè han patit prou trasbals i uns bons anys de la seva vida, però no poden tornar a manar. Jubilació política. Cap d’ells no va defensar el català al judici. Cap d’ells no va acceptar de dir, per exemple, que es van aturar per evitar un bany de sang. No. Simplement passaven per allà, però amb prou feines van desobeir, ni dedicar diners públics per assolir la independència. Tot plegat els invalida per ni tan sols gestionar les engrunes, que és el que estan fent. Foc nou. I no un simple canvi de cares dins dels mateixos partits, no. El que cal és una regeneració de la política. Experimentar i trobar altres formes d’exercir el poder, de respectar la voluntat de les majories segons els compromisos electorals. Això és el que significa la Llista Cívica, no fer una simple recerca de persones que es vulguin presentar a unes eleccions al Parlament. Per això, en el que no estic d’acord amb els secretaris nacionals dimissionaris és que neguen l’existència de dos fronts per assolir la independència, l’exterior, Espanya i l’interior, les nostres pròpies institucions ocupades. L’estratègia de que hem d’anar tots units, institucions, societat civil i ciutadania és una utopia: això sí que és independentisme màgic. No podem confiar en les nostres institucions: recordem que per la Diada ja varen tractar de desmobilitzar-nos. I n’hi ha per a tothom: uns i altres ens volen massacrar el País amb infraestructures contràries a l’emergència climàtica. I l’eina del Consell de la República està bloquejada i sembla voler fer una mena d’imitació clònica de l’organització territorial de l’Assemblea.
• El crescendo de mobilització política que proposen no sé com el volen aconseguir. Més mobilització que quan l’1 i 3 d’octubre i la reacció de la tardor del 2019 quan va sortir la sentència no crec pas que en siguem capaços. I llavors, ni Parlament ni Govern no van moure un dit. Siguem realistes. Mirem el nivell de mobilització que estem aconseguint. La campanya “Nosaltres Acusem” ha tingut el ressò que ha tingut. Potser sí que la cúpula de l’ANC va posar pals a les rodes, però marcar-se com a fita una comissió al Parlament també és un objectiu ben galdós. Només aconseguirem, potser, una adhesió il·lusionada de la ciutadania si hi ha un objectiu a curt o mitjà termini ben concret i propositiu: endegar una campanya per assolir una bona representació al Parlament que estigui disposada a tot per fer l’embat definitiu. Amb la condició d’abocar-hi molta tasca de voluntariat al carrer i a les xarxes. Una mena de tsunami, encara que aquesta paraula ens porta mals records i n’hauríem d’inventar una altra. I sense oblidar que l’Assemblea també ha de treballar altres flancs de la lluita: denúncia de la repressió, l’encerclament de la llengua catalana, la denúncia continuada de l’espoli, el maltractament lligat a les infraestructures, la lluita a favor de les empreses de proximitat i en contra de les multinacionals i estatals estorquidores, l’augment d’influència en les entitats econòmiques, socials, universitàries i sindicals… Molta feina com perquè anem dividint-nos…
• La facilitat amb que els “Indesinenter” han pogut copar els mitjans de comunicació pot ser, també, un indicador de la preparació meticulosa de la campanya endegada. I l’adhesió dels ex-vicepresidents i secretaris nacionals. Aquests, per cert, no parlen de problemes del tarannà poc democràtic o autoritari de la direcció del ‘Assemblea. Es centren en el moll de l’os, la mare dels ous, la Llista Cívica. No ho neguen, si més no. I proposar noves eleccions al Secretariat Nacional evidencia el desig d’intentar assaltar la institució, cosa relativament legítima, si no fos que fer-les en un futur immediat és considerar que el resultat de la darrera votació de l’ANC no és vàlid.

Deixem de banda aquells, cada vegada menys, que creuen que l’Assemblea corre el perill de convertir-se en un partit. No. L’Assemblea hauria d’intentar aglutinar les diverses iniciatives que veuen clara l’opció de cercar una via alternativa al sistema de partits, que és útil només per mantenir la ficció democràtica al servei del règim del 78. No ho ha de fer sola. Però només ella pot liderar-ho. I no creant un nou partit, que acabaria com tots. I en això coincidim uns i altres. Hauria de crear-se una eina lleugera i provisional, una agrupació d’electors que només serveix per a una única convocatòria d’eleccions. I si cal repetir, tornar a partir de zero. Aconseguir una llista electoral potent per votació popular. Això sí, cal que els representants electes prometin i es comprometin per escrit amb uns principis i línia d’actuació. I on la consulta a les bases sigui del tot freqüent i esdevingui mandat. Anem dibuixant el nou estat.

Per acabar, sembla que, quasi tothom al Secretariat Nacional està d’acord en la Llista Cívica però aquesta és l’arrel del conflicte. Curiós que no sabem quin concepte en tenen uns i altres. Es barallen per una cosa que cap d’ells ha definit de manera clara, ni el concepte, ni el procediment, ni els terminis? O potser uns la volen allunyar dia a dia i altres pensen en una estratègia de “colar-ho” a través d’una votació dels socis i després tenir les mans lliures per fer i desfer llistes amb persones que tenen ganes d’entrar a la política? No ho tenim clar.

Des de Sants ho estem treballant i definint. No sabem què en pensen del nostre projecte ni els uns ni els altres. Tampoc no volem caure en protagonismes ni creure que som els millors i que tenim tota la raó. Què més voldríem que s’haguessin treballat diferents projectes i que ara la feina fos d’arribar a consensos democràtics! Fa basarda, tot plegat. Però del que estem segurs és d’exigir a partir d’ara un bon debat de les bases, constructiu, creatiu. Això ningú no ens ho pot prendre. Amb els de dins i amb els de fora. Afortunadament ara no tenim massa pressa: sembla que, amb les servituds que sigui, no tindrem eleccions al Parlament en els propers mesos. Aprofitem-ho. Per treballar, no per conspirar. Sembla que, cada vegada més, l’Assemblea és un ens que fa nosa a massa gent. I ha de seguir essent, essencialment i com sempre, una poderosa eina per remoure el sistema. Fins i tot, per ser anti-sistema. I això fa por a molts. I per això es troba en un camp minat, amb l’esclat de les primeres càrregues de profunditat. Qüestió d’arremangar-nos i avançar. I anar desbrossant el camí, encara que sigui a cops de lliri.

Els recents esdeveniments polèmics que s’han produït darrerament a TV3, amb un transfons clarament de política domèstica, fan que calgui plantejar-se la situació d’aquest ens que, en el seu moment, va ser una autèntica estructura d’estat. Però que, a hores d’ara, no deixa de ser un camp de batalla més, on es juguen les garrofes els diferents grups polítics, també presents a tants i tants diaris en paper o digitals.

Anem al parell de fets de que parlàvem, tot i que no es pot descartar que se’n produeixin més, tal com està la situació.

En un programa, es veu la imatge del President Puigdemont mentre sona una cançó que pot interpretar-se com ofensiva. Cap reacció de la Direcció de l’ens. Només al cap d’alguns dies, per la pressió de les xarxes, s’aparten els tècnics sembla que “responsables” de la qüestió. Veurem fins on i fins quan els aparten.

En un altre, en un gag s’associa matusserament una esvàstica al PSC. Reacció immediata: l’autor del gag és expulsat i sembla que es qüestiona la continuïtat del programa.

Analitzem algunes qüestions. A part del biaix polític que pot representar la reacció de la Direcció en els dos casos, plantegem-nos el tema de la llibertat d’expressió, especialment en programes d’humor i entreteniment, que és un context ben diferent al de les tertúlies més o menys formals. S’està creant un ambient adequat per fomentar l’autocensura?

El més preocupant de tot és la definició d’intencions de la nova direcció de la TV pública, amb una aposta clara per l’entreteniment com una manera de captar nous públics (sona molt a allò d’ “ampliar la base”)  i fer un procés de despolitització de la cadena, perquè la política sembla que cada vegada interessa menys a la gent. Sobretot tal com està a casa nostra.

Es pot argumentar que, per primera vegada, la direcció de TV3 i de Catalunya Ràdio s’han escollit per concurs públic. Això sembla millor que per acord de les diferents forces parlamentàries. Però no és cap garantia de res. S’han fet públics els criteris per triar una persona o una altra? No pot ser que la influència s’hagi traslladat a l’elecció del jurat o comissió que ha fet la proposta i, finalment als membres del Consell de la “Corpo” que l’han nomenat, amb un clar component dels partits?

Altres greuges que podem fer a la que era “La Nostra” és el maltractament formal del català en molts dels seus programes, la concessió cada vegada més gran al castellà en entrevistes, com si no hi haguessin traductors i, sobretot, el marc mental cada vegada més “messetari” dels seus informatius. Tot això només explicable si es considera que ha de ser una TV autonòmica i autonomista, i no un mitjà al servei del País, una cadena que ara segueix, en bona mesura, al servei d’un 155 inconclòs.

En aquest sentit es pot assenyalar la pèrdua d’una bona oferta de programació infantil que hi havia en el passat i que ha de ser clau per remuntar l’ús social del català en les noves generacions. Si bé és just remarcar que això no és responsabilitat de l’actual direcció, sinó de fa bastants anys.

També es pot parlar de la inflació de càrrecs ben remunerats, i de com molts programes s’encarreguen a productores afins, en comptes d’assumir-ho amb el personal propi de la casa.

Es poden dir encara més coses, com la quota generosa de tertulians dels programes més formals a militants o simpatitzants d’ERC, del diari ARA i de la cadena Godó, que ja sabem de quin peu calcen. Es vol ser transversal, pluralista i representatiu de la societat, oi? Potser convé pensar que els afiliats a partits polítics al nostre País no arriben, ni de bon tros, a representar l’1% del total de la població. No és possible trobar, en el 99% restant, ciutadans, intel·lectuals, periodistes i especialistes en diferents disciplines que donin la seva opinió en els debats? I canviar-los sovint per no donar la sensació que alguns estan ja en plantilla? I que a més, sembla que són experts en tot?

Encara es pot afegir algun consell més, si es pretén, de veritat, que sigui “La Nostra”. Potser menys atenció a la política institucional i més al bategar del poble. De vegades es dediquen estones a actes “polítics” on es pot veure que són quatre gats, que estan muntats simplement per guanyar quota de pantalla, i no surten molts actes i reivindicacions populars de major transcendència i d’interès comú.

Potser caldrà anar pensant en portar les nostres demandes a Sant Joan Despí. Més fàcil no els ho podem posar per tenir una notícia a casa seva. O també ens obviaran perquè no formarà part de la seva prioritat per l’entreteniment? Si és així rai, podem fer alguna “performance”, que ja hi tenim la mà trencada.

Anant des de la plaça del Mal Nom per la Gran Via m’ha donat la sensació de reviure, en certa manera, la manifestació del 3 d’octubre de 2017, quan tot era a les nostres mans.
Té un gran valor la concentració d’avui, i més en les difícils circumstàncies en que s’ha produït. I que sigui la quarta en pocs mesos. Però hem d’anar més enllà. Hem de ser més proactius. No moure’ns, només, des de la reacció als intents d’humiliació de governants frívols i creguts. Hem de ser creatius, positius: que ens mogui la il·lusió, el Projecte de País.
I un camí pot ser mirar d’edificar una nova política més d’acord amb el nostre tarannà. Perquè l’autèntica antipolítica és la que es fa prioritzant el partit, els càrrecs i les influències mediàtiques, que no l’autèntic poder, en comptes de treballar pel conjunt de la ciutadania.

I crec que això és el que ha d’acabar de cristal·litzar en l’elaboració i esclat d’una opció política, que no un partit, digueu-li LLISTA CÍVICA, on es pugui veure, amb tota claredat, aquest tarannà que es palpa des de sempre a les grans manifestacions que, des de fa més de 10 anys, omplen els nostres carrers.
Si ho sabem fer, arrasarem; perquè connectarem amb aquest esperit cívic, generós, insubornable i unitari que cada vegada ha aconseguit inundar el País. I perquè la nostra República no es pot edificar amb un sistema de partits infectat de ressentiments, personalismes, caïnismes i mirada estreta.

El camí cap a Ítaca ha de ser, també, digne de l’objectiu.

(Comentari personal a l’editorial de Vicent Partal del 19 de gener de 2023)

Compte, perquè tractem dels de l’Alt Tribunal. Que, actuant en bé de l’interès general, no pas per l’interès personal, han hagut de prendre una decisió cabdal. Genial!

Però analitzem-ho amb tot el rigor mental: per fer una construcció matemàtica o lògica, sempre cal partir  d’un principi indemostrable, digueu-li postulat o axioma, que es dóna per cert, de tant evident que és. A partir d’aquí, per raonament, s’arriba a unes conclusions, que expliquen, satisfactòriament, algun fenomen científic, social, etc.

Per mirar de treure l’entrellat d’això que s’ha anomenat una crisi institucional, adoptem com a punt de partida el concepte, generalment acceptat, de la democràcia parlamentària com una separació i equilibri entre els tres poders: executiu, legislatiu i judicial.

Donem per suposat que és cert que Espanya és un estat democràtic. Doncs en el cas que ens ocupa, el Tribunal Constitucional ( ep, posem-nos drets! ) tot i no ser un ens judicial, però que actua com a tal, ha impedit al legislatiu discutir d’unes lleis que els afecten ben directament, fins i tot  al càrrec d’alguns d’ells!

Resulta que, basant-se en la Sacrosanta Constitución (“con la que nos han dado…”), han pres una decisió que trenca amb la definició de democràcia. Què pot haver fallat?

Ens enfrontem a un dilema: O no han interpretat correctament la “Sacrosanta” o potser sí. Però en qualsevol cas, les conseqüències són devastadores:

Si han errat en la seva valoració del cas, trobem que el Tribunal Constitucional és inconstitucional. Però si n’han fet una correcta interpretació, llavors la Constitució és inconstitucional, perquè no respecta la separació de poders. Carreró sense sortida, atzucac, “game over”, “Caput”.

És clar que potser no cal que ens posem tan transcendentals. Potser l’errada està en el postulat escollit: la definició clàssica de democràcia. Perquè, recordem allò tan sospitós de que gaudim d’una democràcia “plena”. I, la veritat, a la llum de la història, ja sabem que, quan s’ha d’adjectivar la democràcia, malament rai. Recordeu allò de les “democràcies populars”?

I em ve a la memòria ara allò de la “democràcia orgànica” que es va inventar aquell senyor del Ferrol. Sempre m’havia intrigat el per què d’aquest adjectiu. Vaig arribar a la conclusió que li deia així, “democràcia orgànica”, perquè des del Palacio del Pardo ens podia tocar els “òrgans” als “españoles todos!”, que deia ell amb la seva veu aflautada. No sé si ho feia per compensar que, segons una llegenda urbana, només disposava d’un sol testicle. Per cert, mai s’havia dit si el que tenia era el de la dreta o el de l’esquerra, si bé jo m’hi jugaria un ou (ep!, de xocolata, eh?) que era el de la dreta. Sinó, quin contrasentit, no?

Però tornem a l’actualitat. Què volen dir quan diuen “democracia plena”? Plena de què? de vividors?, d’ineptes?, de corruptes? de mediocres? de colpistes? de feixistes? de familiars reials depravats? d’infraestructures inútils? d’espolis territorials? d’incompliment de lleis i promeses? de deute irretornable? Ben plena de tot això sí que ho és…

La conseqüència de la decisió del TC és que han aconseguit prostituir la constitució o bé constituir la prostitució. En llenguatge de carrer podríem dir que han putejat Espanya o bé que l’han convertida en una casa de barrets. En tot cas, la diferència és de matís, i té ben poca importància per a nosaltres.

A la vista de tot això, i en relació a aquestes dates, no puc més que mostrar-me indignat pel Pessebre que s’han muntat, on tan animal és el bou de l’esquerra com la mula de la dreta, on l’infant tremola perquè els seus pares no poden pagar ni la llum ni el gas, on els reis van i venen de l’Orient carregats de bitllets i meuques, on el riu és de plata autèntica provinent de les empreses de l’ÍBEX, on han enfarinat les muntanyes per poder-hi fer uns Jocs d’Hivern. I sobretot, perquè en un racó hi ha un caganer amb barretina, adorant un àngel grassonet i dialogant, que mostra un cartell que diu “Volem l’Estatut”…

Total, fotem-los el pessebre enlaire d’una revolada. O millor, d’una revolta. Potser llavors ens quedarem en pau.

I que tinguem un bon Nadal!

No em refereixo amb aquest títol a que, gràcies a l’eliminació del concepte de sedició del codi penal, el triler Sánchez pretengui seduir el crèdul Aragonès perquè li aprovi els pressupostos, ja que això està esculpit en granit des de fa mesos. Analitzem una mica els canvis legals i com afectaran a tota la ciutadania. I especialment, a dirigents i activistes independentistes.

La desaparició del delicte de sedició del Codi Penal respon a una exigència de la legislació europea que, com sempre, el govern espanyol tracta de presentar com un avenç democràtic i una adaptació als temps actuals. Però, com de costum, fa servir en forma de boomerang perquè esclati a la cara de tots nosaltres, i ho disfressen com una concessió important a l’independentisme, fruit d’una taula de diàleg virtual que aconsegueix dissoldre i resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya. Res de nou, com ja van fer amb els indults: rentat de cara del franquisme de sempre i tenir contents als “negociadors” catalans que es pensen qui sap què han aconseguit…

Però aquesta vegada la qüestió, si és possible, té aspectes més preocupants per a nosaltres:

• Per un costat el canvi de nom, de sedició a desordres públics agreujats, amb reducció de penes, pretén reconduir el tema de l’extradició dels exiliats, especialment de Puigdemont, amb noves demandes amb més possibilitats d’èxit davant els tribunals europeus. Això ja s’ho han anat treballant gràcies als pactes acordats amb les exiliades que s’han rendit a Marchena, per anar aïllant el MHP.
• Per altra banda, la redacció dels nous articles disminuiran les repercussions penals per als possibles líders polítics que intentin novament la independència, però agreujaran les penes dels activistes i simples manifestants, fins i tot la ocupació d’edificis, escoles, instal·lacions, carrers, etc. i afegint el relliscós concepte d’intimidació. Penseu com van quedar d’intimidats els repressors de l’1 d’octubre per les mirades d’odi, l’ús de fairy i altres “malèvoles” activitats dels pacífics votants.
• En definitiva, es tracta d’una “democratització” de les penes, abans eren de 15 o més anys als dirigents polítics i de 2 a 5 dels manifestants. Ara el marge serà més estret. Posats a fer, tots pagarem un preu similar. I, curiosament, això ho han negociat els dirigents, que són els afavorits. Cap problema, oi? Sobretot, tenint en compte que els ja jutjats podran beneficiar-se de la reducció de penes i, en el futur, ells ni ho tornaran a intentar…

I això em porta a plantejar el que indica el títol: amb la desaparició de la sedició, no serà massa difícil exercir la seducció a persones que puguin i vulguin encapçalar el projecte de fer un nou embat a l’estat que ens porti a la independència. Perquè si tornéssim a fracassar, que ja ho veurem, no hi hauria massa diferència entre ser President de la Generalitat o un simple manifestant que li dona suport: un parell o tres d’anys? Què més dona?

I tot això té una lògica: els espanyols, com nosaltres, saben que el desllorigador, la clau del procés està en les bases, no en els dirigents. Per tant, es tracta d’espantar-nos tant com puguin. Que no gosem manifestar-nos massivament. Però el secret està, com ens deia fa pocs dies una de les veus més respectades de l’autèntic independentisme, en que no poden fer judicis massius a milers de persones. No hi ha prou jutges. Ni presons.

No us sedueix la idea?

Després de la votació d’una gran proporció dels afiliats a Junts, que ha comportat la sortida de tots els consellers d’aquesta formació del Govern de la Generalitat, s’han pogut veure, escoltar i llegir un seguit d’intervencions, opinions, comentaris i sentències que fan bona la percepció que tot plegat és bastant “kafkià”, en el sentit que, si t’ho empasses acríticament, pots acabar tocat i enfonsat. Potser és el que pretenen. Anem a pams:

Alguns opinen que no és admissible que una decisió com la de deixar el Govern l’hagin presa una quantitat minúscula de persones, uns 3000 afiliats d’un partit, una cosa que afecta a tot el País. I doncs? Sembla que seria més “lògic”, i varis ho manifesten, que ho hauria d’haver decidit els de la cúpula del partit, que per això hi són. Perdó: aquesta és la reacció davant d’una de les poques ocasions en que es dona veu a les bases? Quina mena de concepció de la democràcia tenen aquesta gent que opinen de matinada? Potser perquè estan acostumats a un funcionament en que la paraula del líder o cabdill és sagrada? No és una mica ranci això? L’altra qüestió seria per què hi ha tan poques persones que militen en els partits en general. Potser perquè ningú se’ls escolta i quan fan primàries (només per escollir el cap de llista, no tota la llista, eh?) després, els dirigents, si els rota, canvien de persona per raons estratègiques?

Un altre tema: molts presentadors, opinadors i experts politòlegs fan afirmacions rotundes proclamant la fi del PROCÉS. Ara sí. Ara ja ens han vençut. Jo no tinc en absolut aquesta sensació, però si la van escampant goebelianament, igual “cola”. O entenem coses diferents amb aquesta paraula.

Evidentment, les tertúlies, editorials, tuits i altres artefactes parlen, sobretot, en termes de partits, institucions, influències, poders, càrrecs, sous i estratègies. En definitiva, d’allò que ells entenen per “política”, però que nosaltres podem qualificar de “menjadora”.

Perquè els que hem estat picant pedra tots aquests anys sabem que el procés és nostre, del carrer. Que sense aquesta tasca encara estaríem parlant de pacte fiscal, de traspàs de competències i, en el millor de casos, d’”exigir” i de “blindar” determinades reivindicacions que després cauen com fulles a la tardor. Foc d’encenalls fruit de la impotència, la inoperància o l’engany.

Que quedi clar, el procés no és mort ni enterrat. Potser és el desig de molts. Potser ara descansaran en pau aquells que es van esverar quan van veure que a les darreres eleccions el vot independentista obtenia la majoria absoluta en escons i, per primera vegada, en vots. Ja no tenien excusa. Ja era prou com per proclamar o ratificar la independència, si s’estava disposat a controlar el territori. Valga’m Déu! que diria l’ateu… Tot era un miratge: els vots potser eren independentistes, però no tots els escons, vist el que hem vist. I ara aniran quedant les coses clares. S’ha acabat la comèdia. Però tot no s’acaba aquí. Ni molt menys. Ho hem vist per la Diada, que alguns van menysprear. Que convoquin manifestacions els partits com vaig suggerir fa uns dies: https://blocs.mesvilaweb.cat/joanmb/catalunya-i-lexperiment-butterfly/

A veure quanta gent reuneixen. I no serem tan rucs de tornar-los a votar per falta d’alternatives, que en això basen la seva legalitat, que no legitimitat. Si cal, en crearem una de llista, ben diferent, pensant en el futur d’una societat amb valors republicans i no com un esqueix bord de l’espanyolisme recalcitrant.

Ho veurem a les properes eleccions, encara que llavors ja tindrem força més clar quines opcions són d’un color o d’un altre. Segurament no tindrem, com ara, la majoria absoluta, però és que ara era fictícia. I no només per una de les llistes, tinguem-ho present. Potser una i mitja, potser tres…

En tot cas, posem fil a l’agulla. Que tinguem temps d’organitzar-nos davant d’aquest descosit. Recordem el poeta:

Vam girar full temps ha, i alguns s’entesten a llegir, encara, la mateixa plana.

Resum: la cúpula judicial espanyola està disposada a sacrificar la persecució de bona part de les figures polítiques catalanes a l’exili a canvi d’obtenir la “grossa”, el premi de “caça major”, Puigdemont, aconseguint la seva extradició. I, eventualment, la dels seus propers: Comín, Puig i Ponsatí.

Això explicaria com ha maniobrat amb altres exiliats a causa del procés, segurament negociant amb ells una condemna lleu per desobediència si es presentaven al Suprem, és a dir, si es rendien. És el cas de Meritxell Serret en el passat, d’Anna Gabriel actualment i, intueixo en el futur, el de Marta Rovira.

La pregunta és, per què han estat tants anys a l’exili, només per un temps d’inhabilitació? Valia la pena? Què ha canviat? Hi ha hagut una negociació, un pacte? Feblesa del Tribunal Suprem? Això darrer no s’ho creu ningú! A què respon, doncs?

Evidentment, no nego que qualsevol perseguit per la “justícia espanyola” tingui el dret i les ganes de refer la seva vida. Però no sé si han valorat prou les implicacions d’aquesta maniobra del “Suprem”. Crec que això tindrà conseqüències. I greus!

Ja comencen a veure’s els fruits d’aquesta tàctica:

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-fiscalia-demana-un-inhabilitacio-per-meritxell-serret-per-desobediencia/

I també:

https://www.vilaweb.cat/noticies/llarena-tanca-la-investigacio-a-anna-gabriel-i-la-deixa-a-la-porta-de-judici/

I a què respon l’estratègia de la cúpula judicial de l’Estat?

Recomano llegir l’article de Vilaweb, 14/07/2022 de Josep Casulleras, del que selecciono uns fragments:  https://www.vilaweb.cat/noticies/advocat-tjue-prejudicials-llarena-belgica-extradicio/

L’advocat general del TJUE, Richard de la Tour, considera que Bèlgica no va actuar d’acord amb el dret de la Unió quan va denegar l’extradició de Lluís Puig a l’estat espanyol. En les conclusions que ha fet públiques avui sobre les qüestions pre-judicials plantejades pel jutge Pablo Llarena, diu que la justícia belga no podia qüestionar la competència de Llarena com a jutge predeterminat per llei, tal com va fer, i que en tot cas “hauria d’haver demostrat amb dades objectives, fiables, precises i degudament actualitzades” que hi ha un risc real de vulneració d’aquest dret fonamental per unes deficiències sistèmiques del poder judicial espanyol.

El TJUE ja ha constatat en sentències prèvies, i força recents, sobre casos de denegació d’euro-ordres, que, en estats com Polònia, les deficiències sistèmiques de l’estat de dret són demostrables. Però no és el cas d’Espanya. I en aquest sentit, l’advocat general diu que, quan no hi ha aquestes deficiències sistèmiques, el jutge que ha de decidir si executa l’euro-ordre no ha de dubtar que, “per mitjà de les vies de recurs judicial disponibles a l’estat membre emissor, la persona afectada podrà aconseguir que es declari i, si escau, es corregeixi o se sancioni una eventual vulneració del seu dret fonamental en un procés equitatiu davant un tribunal establert prèviament per la llei”, que és allò que qüestionava Bèlgica.

 A la meva manera de veure, les estructures judicials espanyoles, a part de manipular, i qui sap si extorquir, perquè l’advocat general del TJUE hagi fet les consideracions anteriors, estan obsedits per demostrar que les possibles deficiències del poder judicial espanyol no són sistèmiques, sinó puntuals. I per tant, convé mostrar una tolerància en molts casos d’exiliats del procés per aconseguir abatre, extradir, jutjar i empresonar l’autèntica bèstia negra per a l’estat: el President Puigdemont. Aïllar-lo, fer-ne una excepció. Perquè és un símbol: el President a l’exili d’una hipotètica República.

El perill és evident. Falta la sentència del TJUE, però, francament, la cosa no pinta bé. Segurament serà cap a finals d’any.

És clar que potser la jugada se’ls giri en contra. Com reaccionarà el poble de Catalunya davant d’aquesta eventualitat? Això ja depèn de nosaltres. Segons com, les reaccions a la sentència del judici poden quedar en poca cosa. Però, repeteixo, això dependrà de nosaltres.

Estiguem atents. I com diria el MHP: PREPAREM-NOS.

 Embolcallada amb l’èxit popular de la manifestació de la Diada, la Presidenta de l’Assemblea en el discurs final va exigir al President de la Generalitat fer la independència o convocar eleccions. Pocs dies després, van parlar tots dos. Dolors Feliu li va fer la proposta de declarar la independència a finals de l’any vinent, 2023, aprofitant una sèrie d’esdeveniments previstos que podrien debilitar l’actuació repressiva de l’Estat. I guardant en la recambra la possibilitat que l’entitat lideri la presentació d’una Llista Cívica a les properes eleccions al Parlament, per desencallar l’enfangada situació política a casa nostra.

La sorprenent proposta va ser, evidentment, rebutjada i titllada de precipitada, irreal etc. En tot cas, el MH Pere Aragonès té la potestat d’acceptar-la i de convocar a les urnes o no. I l’Assemblea té perfecte dret a presentar una llista cívica a les eleccions, siguin quan siguin.

Tractant de mirar les coses amb objectivitat, cadascú pot esgrimir la seva legitimitat: un per la força dels vots en les darreres eleccions i l’altra per la capacitat de convocatòria un any i mig després, amb una marcada crítica cap a les institucions. Sens dubte, el Govern Aragonès té tota la legalitat, però potser és més dubtosa la legitimitat si no està fent ni un pas en l’aspecte fonamental en que ha d’avançar i va prometre: fer ruta cap a la independència.

Per tractar de resoldre aquesta desavinença, es pot proposar una prova, que podem anomenar experiment Butterfly, nom anglès de les papallones. Més que res perquè es tractaria de veure si els partits implicats estan en plena metamorfosi i en quin moment: ou, eruga, crisàlide o papallona adulta. Tot fa pensar que actualment estan en el tercer estadi, també anomenat capoll (i no penseu en la traducció directa al castellà) sobretot per la seva absoluta quietud i tancament.

Anem a l’experiment: consisteix en mirar de resoldre el tema de les legitimitats, perquè uns es basen en les urnes i els altres en les mobilitzacions. Doncs bé, mirem de dilucidar-ho primer en un terreny i després en l’altre, com en les eliminatòries a doble partit.

L’Assemblea ja ha fet la seva mobilització. Ara es tractaria que els 3 partits independentistes fessin la seva. I a veure si aconsegueixen superar la manifestació de la Diada, amb l’ajut inestimable de la Guàrdia Urbana en el recompte “precís” del nombre de manifestants. Esperem que siguin ben equànimes.

És clar que caldrà que acceptin l’experiment, i si ho fan, que es posin d’acord en el dia l’hora, el lloc, el lema i el color de la samarreta. Si no ho aconsegueixen, possibilitat no gens remota, sempre poden fer manifestacions separades i en sumem els participants. Comprem tones de crispetes!

Caldria la tornada, al seu camp: presentar-se a les eleccions, quan vulguin. L’Assemblea promocionant una Llista Cívica i a veure qui guanya llavors. I podríem ser generosos, renunciant a aquest partit de tornada, és a dir, a les eleccions, si ens han guanyat al carrer.

No us sembla una bona manera, ben esportiva, d’aclarir l’ombrívol panorama a casa nostra?

Fabricants de crispetes, uniu-vos!

Impactat per la desaparició d’un amic independentista. El to de l’article no és l’adequat per a fer-ne un panegíric, ni pretén ser-ho. Però, sens dubte, els que continuem dempeus hem de mantenir la  lluita amb el cap clar i  la mirada llarga. La ironia i el sarcasme també són eines vàlides. Perquè, companys, encara hi ha combat!

Nota inicial: si t’agrada aquest escrit, fes-ne el màxim de difusió. Sinó, per la Diada, queda’t a casa…

El Molt Honorable ja ha manifestat que no participarà a la manifestació que organitza l’Assemblea. Hi té tot el dret. Només faltaria. Però és una demostració més de la distància sideral existent avui en dia entre la ciutadania i els seus “dirigents”, per dir-los d’alguna manera. Por a què el xiulin? Ho sento, però això va amb el càrrec i “qui no vulgui pols, que no vagi a l’era”

Ja us dic jo que, si voleu fer alguna cosa positiva pel País, aquesta Diada deixeu de rondinar i aixequeu-vos del sofà. Molta gent diu coses de l’estil “ho estan fent tots tant malament que aquest vegada em quedaré a casa; i la samarreta, que se la confitin”. Una reacció ben infantil, perquè barreja naps amb cols, càrrecs polítics i societat civil. I precisament ells, el que volen és que us quedeu a casa. O sigui que no els castigareu, els complaureu. I no oblideu que les samarretes, a l’Assemblea, ens dóna vida per mig any. I a més, aquest any és de color negre. I no perquè veiem el futur d’aquest color, sinó perquè és l’oposat a la bandera blanca de la rendició: la bandera negra amb la creu de Santa Eulàlia que portaven els herois de 1714: “fins a aconseguir-ho!”.  Aneu entenent el missatge?

Si us quedeu a casa, podreu connectar amb TV3. Ara ens expliquen, sense cap tipus de vergonya, que TV3 (Catalunya Ràdio potser també, però no n’estic tant al cas) la volen despolititzar. El que volen és fomentar la diversió: remenem el personal, posem els tertulians més addictes, eliminem programes incòmodes i anar fent. No us estrany que d’aquí a un temps ens ofereixin programes de l’estil “Cinema de barri”, “El gran Germà”, “Salveu-me” i similars. Potser sí que dissimularan una mica els noms, però no l’essència. Això sí, sense perdre, com de costum, la píldora de flamenc a cada Telenotícies. Tot plegat és aquell invent tan antic dels romans de “pa i circ”, que ara podríem actualitzar com “sushi i netflix”. La que era “La nostra” es va convertint de fa temps en “La seva” per tal de deixar de ser la de “La ceba”. El missatge és clar: deixeu la política per als professionals de la política, que ells ja saben el que es fan i nosaltres no en sabem ni un borrall. Ja ens demanaran el vot cada quatre anys a escollir entre aquelles persones que els seus dirigents decideixin, per no fer el que diuen que faran, sinó tot el contrari.

Doncs no. Precisament el que cal és capgirar-ho. La política és cosa del Poble, i quan hem anat bé és quan la batuta l’hem portada nosaltres. Però per a ells és perillós: la cosa se’ls pot descontrolar com l’1 i el 3 d’octubre del 2017. I llavors, “se’ls veu el plumero” o, si ho preferiu, “queden amb el cul a l’aire”.

Doncs prepareu-vos, perquè, o això ho redrecem nosaltres, o no ho farà ningú. Ve una etapa en què haurem d’agafar tot el protagonisme. Enteneu? Tot. Sense por, sense passar el testimoni als dirigents polítics perquè ara com ara, la Generalitat (Govern i Parlament) són purament virtuals. I ja mai tornaran als nivells de tolerància estatal que tenien. I només serveixen per posar pals a les rodes i frenar-nos: l’autonomia és el principal obstacle per a l’alliberament, perquè és la menjadora d’uns partits esquifits que en treuen molts càrrecs i llocs de treball tot engreixant una burocràcia inútil.

Amb la independència no perdríem l’astronòmica xifra del dèficit fiscal, equivalent a la meitat de tot el pressupost d’aquesta cadavèrica Generalitat. Tindríem uns serveis i un progrés social, econòmic, científic i cultural de “puta mare”. I perdoneu l’expressió, però no en trobo cap de més ajustada. Un país similar a Suècia, Dinamarca, Àustria…per citar-ne alguns. O millor. Us remeto a una entrada anterior d’aquest bloc. Al·lucinareu! ESPOLI: CATALUNYA, ON ELS RELLOTGES NO FAN TIC-TAC…

Ja sento gent que diu: “au va, deixeu-vos de collonades i per la Diada quedeu-vos a casa…”

Potser aquests el que voldrien és parodiar i contrariar el gran Joan Sales: “No hem de deixar de ser imbècils. El que hem de fer és deixar de ser catalans”. Vosaltres mateixos…

5 anys han passat des del punt més àlgid de l’independentisme a Catalunya.

Després de comprovar, astorats, que tot plegat només era una estratègia per negociar amb els qui mai han negociat.

Després de suportar l’empresonament dels líders i l’escenificació d’un judici neofranquista.

Després de veure el buidatge de la minsa autonomia pactada a la transició.

Després de comprovar com la repressió arbitrària s’estenia contra tota protesta.

Després de viure la violència física i la mentida mediàtica impulsant l’odi a tot allò que sigui català.

Després de constatar que s’empren les tècniques més vils per caçar els exiliats i decapitar qualsevol polític amb un mínim de dignitat.

Després de suportar una immobilització a causa de la pandèmia o, més aviat, aprofitar-la d’excusa.

Després de descobrir l’espionatge a líders i ciutadans com si fossin terroristes (i a aquests se’ls deixa fer)…

Tot i això, quan s’han convocat eleccions, l’independentisme ha seguit pujant, Si bé darrerament matisat per una creixent abstenció.

I llavors constatem que, tenint per primera vegada la majoria absoluta de vot independentista, la política que es fa des del Govern i el Parlament no deixa de ser un intent de recuperar el funcionament autonòmic dels anys 80. Però tot plegat no és més que un gran i doble engany: primer perquè no és per això pel que se’ls va votar; i després, perquè cal ser cec, ignorant o cínic per constatar que l’autonomia, aquella que va produir alguns avenços els primers anys de la transició, després d’aprovat aquell Estatut, ja no existeix a hores d’ara. Només cal comprovar com ens poden eliminar presidents de la Generalitat o del Parlament, anul·lar els acords i lleis que no els plauen, prohibir els temes de què es pot parlar a l’hemicicle, posar les seves grapes a les escoles…

Però quina vergonya és aquesta? Com poden tolerar-ho els electes? Com podem tolerar-ho nosaltres?

Per això cal sacsejar l’independentisme de dalt a baix. O millor: de baix cap a dalt. No hem de permetre que segueixi manant una classe política conformista, rendida, agenollada a la taula de capitulació, fent piruetes per evitar les represàlies, aferrats als càrrecs com si no tinguessin altres formes de subsistir (potser en molts casos això és literal: especialment aquells que no tenen més currículum que haver anat trepant dins del partit).

No es tracta, només, de canviar els dirigents dels partits. Certament que aquells que han passat per la presó s’haurien d’apartar, tot agraint-los els serveis prestats. Això és així en qualsevol procés revolucionari, pacífic o no. Perquè això és una revolució, no una evolució. Perquè Espanya, per definició, és un fòssil, És aquell dinosaure que segueix allà. I la seva història és una successiva reencarnació de “pronunciamientos”, cops d’estat, monarques autoritaris, corruptes i depravats; cícliques suspensions de pagaments de l’estat, famílies provinents de la noblesa i de les grans estafes  repartint-se el país com un pastís.

Però no és, només, un canvi de líders el que ens cal: molts dels nous dirigents polítics són relativament joves. No. El que cal és enderrocar l’actual sistema de partits. Que, d’altra banda, tenen uns nivells d’afiliació ridículs: amb els vots dels seus afiliats, els líders no arribarien ni a uixers del Parlament.

Cal una regeneració política al País. Cal liderar un nou sistema de representació molt més democràtic, amb unes llistes elaborades des de la ciutadania, amb un compromís per complir amb un programa de màxims independentista. On les promeses electorals, la paraula donada i la renúncia al caïnisme amb els contendents prevalguin. Disposats a validar el referèndum del 2017. I a jugar-se la pell, acomboiats per la societat mobilitzada.

Per això l’independentisme ha de fer un canvi de rumb, i passar del color groc de la solidaritat amb els repressaliats al negre de la lluita fins el final. Només així potser el món ens tornarà a mirar. No com ara que veuen com els nostres dirigents es reuneixen sovint amb els ocupants, amb taula entremig o a peu dret, com si tot estigués resolt o en vies de resolució. Sembla, talment, que s’hagin venut el País per 9 indults, reversibles en qualsevol moment, si no fan “bondat”.

I mentre, l’ús social del català a l’UVI, els serveis públics com la sanitat i l’educació surant per l’esforç dels professionals, les infraestructures que fan pena des de fa anys i panys, la banca pròpia desapareguda, cada cop més dependents energèticament, les pensions lluny de ser sostenibles a mitjà termini… i cada any, 20.000 milions d’euros més pobres, com l’aliment que cada any se’ns endrapa el dinosaure.

I qui ha de liderar a hores d’ara aquesta revolució política? Potser només l’Assemblea està en disposició de fer-ho, ja que altres entitats i organitzacions no semblen gaire disposades. L’ANC ha de potenciar i agrupar totes les tendències, plataformes i grups que malden per fer front al sistema colonitzat pel règim del 78. Cal una iniciativa radical (que vol dir que va al fons, a l’arrel del problema, en contraposició a superficial; distingim d’extremista, contraposat a moderat).

En tot cas, al Full de Ruta de l’Assemblea d’aquest curs hi consta aquesta proposta de plantejar una llista cívica a les properes eleccions al Parlament. No serà una opció més, serà LA LLISTA CÍVICA. Si es tira endavant o no, serà la prova del cotó per veure si aquesta organització que tan bé ha liderat les mobilitzacions els darrers deu anys està més o menys controlada pels partits del sistema. El moment és molt important, decisiu. Hi hem d’abocar tots els esforços. I, per començar, desemmascarar tots aquells que, des de la política professional i les institucions, ens volen ben quiets i desmobilitzats.

Prou d’actuar sempre per simple reacció. Siguem proactius. És una de les poques oportunitats d’endegar una iniciativa il·lusionant. Hi tindrem tot el sistema en contra. Però els reptes ens agraden. Tantes coses ens van dir que no eren possibles…

Vet-ho aquí la Nova Frontera de l’independentisme: reedificar el front interior.

Estan canviant en molts sentits. Certament, ens cauen a sobre les plagues d’Egipte en forma de pandèmies, emergència climàtica, crisis del capitalisme desbocat, esgotament dels recursos, perill de confrontació bèl·lica global…Tot això, que sembla una estranya coincidència en el temps, no és casualitat. Podríem afirmar que totes aquestes amenaces i realitats estan interconnectades: només caldria furgar en les causes més o menys properes o remotes que les han engendrat.

Tampoc cal ser catastrofistes: al llarg de la història, i més en concret al segle passat, també hem hagut de patir barbaritats, guerres, esclavatges, fam, exterminis i tot el que vulgueu. I doncs, d’on ve aquesta sensació de fi de la civilització que tenim sovint? Potser perquè els problemes venen agreujats per la superpoblació del planeta, l’accés massiu a moltes comoditats, estris i tecnologies que fan pensar en l’esgotament de recursos, l’acumulació de residus que malmeten el medi, especialment l’atmosfera. En definitiva, el malbaratament de recursos d’uns pocs privilegiats s’ha anat estenent a capes més i més extenses de la humanitat. Diguem-ne que s’està democratitzant la dilapidació de recursos.

Decididament, no podem creure que aquesta sigui la pitjor època de la nostra civilització. En general hi ha menys morts per guerres i per fam, menys misèria, més esperança de vida, menys desesperació en els llocs més remots, que obren els ulls a la possibilitat d’emigrar a uns espais millors. Però que no sigui el pitjor moment no vol dir que no ens n’hem de preocupar, perquè, certament, els temps que vivim són decisius. I hi ha unes característiques inèdites que ens haurien d’alertar: la facilitat de les comunicacions acceleren la mundialització dels processos que afecten a la salut, a les novetats del consum, al desig de viatjar, a l’estandardització de les formes de viure, a la dependència de les xarxes…

I tot això provoca un creixement espectacular de les desigualtats, amb un nombre molt limitat de persones i corporacions que acumulen quantitats ingents de diners i d’informació, que en definitiva, és poder. Estem en un món amb més riquesa, però més mal repartida.

I, el més preocupant: a la nostra societat desenvolupada, quan la gent té les necessitats bàsiques cobertes, distret amb les pantalles i les sèries, carn de fake-news i víctima del populisme, les possibilitats d’una revolució que reverteixi el camí es fa més i més difícil. I al parlar de revolució no només pensem en les de caire social i polític, que també, sinó a les de canvi en el tarannà i estil de vida de cada ciutadà. Només un exemple puntual: tenim dret, amb visió de futur, a fer sovint viatges amb avió o en un creuer a canvi de que les generacions properes potser ja no ho puguin fer? Ens en podem estar una mica per solidaritat? O potser ni ens ho hem plantejat?

Unes reflexions finals: el fet que aquest estiu sigui tan insuportable no vol dir que, de cop i volta, ens hagi caigut a sobre el canvi climàtic. Potser els propers estius no seran tan forts. Però hem d’ampliar el focus, comparar el clima que feia fa unes quantes dècades amb la dècada actual. Allò important no és un any concret, sinó la tendència. I aquesta, és clara.

Una altra: igual que la pandèmia es va solucionant a base de vacunes, que reporten extraordinaris beneficis a les farmacèutiques, l’escalfament potser es podria revertir si es posés en marxa un sistema per anar absorbint el diòxid de carboni de l’atmosfera de forma massiva. No dubteu que, si això pot produir dividends, es farà. En tot cas, tinguem clar que tot allò que un mal ús o abús de la ciència i de la tecnologia han malmès, també es pot revertir amb les mateixes eines. Però potser no arribarem a temps, perquè el planeta té les seves pròpies inèrcies, que potser no coincideixen amb els interessos de les multinacionals.

I un altre dia parlarem dels temps que estan canviant en el món independentista i que ens han de fer canviar les prioritats de la nostra lluita. I no feu cas als que diuen que ara no toca parlar d’això “amb la que està caient”. Perquè, precisament, si volem un País lliure és, entre moltes altres coses, per contribuir, en la nostra mesura, a solucionar aquests problemes globals.

Sovint podem llegir en diaris o escoltar en tertúlies els comentaristes que critiquen, ridiculitzen o se’n riuen del camí fet per l’independentisme popular els darrers anys: la revolució dels somriures, això d’anar amb el lliri a la ma, ni un paper a terra, donar-se les mans fent una cadena quilomètrica, fer performances plenes de simbolismes, cada cop més complicades… Amb la conclusió, inevitable, que tot això no ha servit per a res, que ja veiem com va acabar tot…

No els feu ni mica de cas. Ja d’entrada, no s’ha acabat tot, que tot just comencem. Siguem conscients que, com en tota batalla, tracten de construir un relat, desprestigiant el dels altres, banalitzant els conceptes. Ens volen insegurs, però no presenten alternatives, o potser el que volien és que no l’haguéssim començat aquest camí. Repeteixo, no els feu cas, el camí fet va ser, a grans trets, el correcte. Penseu que si van ser possibles la consulta del 9N, la coalició de Junts pel Sí, el Referèndum de l’1 d’octubre van ser, precisament, pel recorregut fet, que va anar evidenciant el poder popular, la il·lusió de la gent, que ens va fer sentir protagonistes actius del procés (i defensem, també, aquesta paraula, aquest concepte). Algú pot creure que s’haurien format com si res les immenses cues del 9N, la complicada coalició que va portar l’independentisme al Govern, la defensa aferrissada de les urnes, així, de cop i volta, si no haguéssim sortit durant anys milions de persones al carrer, si no ens haguéssim convençut que tot era possible i no haguéssim pressionat la classe política?

I doncs, què va fallar? Per què estem com estem? Simplement, perquè els nostres dirigents es van fer enrere, els va tenallar la por. O potser més i tot, potser no tenien la intenció d’anar tan lluny i els va sorprendre la nostra determinació. I, per part nostra, més aviat excessivament confiats en que ens portarien més lluny. En qualsevol cas, defensem el camí que vàrem fer: era el correcte i, segurament, d’una manera o altre l’haurem de refer.

Pels que no ho vulguin entendre, permeteu-me usar una metàfora en el món de les relacions íntimes. Potser així, en el camp dels sentiments, de la tendresa, dels impulsos, comprendran el valor de cada pas. Algú negarà la importància dels petits gestos, de les mirades insinuants, del simple fet de donar-se la ma tot passejant, d’un sopar romàntic amb espelmes, d’una breu carícia, en definitiva, d’una cadena de complicitats i d’anar superant etapes que poden portar a la horitzontalitat i a la fusió dels cossos? Ara s’entén més? S’entén que un dels dos pot ser que es faci enrere en el moment culminant, qui sap si per por a enfrontar-se a les conseqüències d’engendrar un nou Estat, una nova República, poseu-li el sexe que vulgueu a la criatura?

Els qui neguen la importància dels preàmbuls, potser són partidaris d’anar per feina i de tirar pel dret? Qui sap si alguns d’ells fins i tot tenen al cap el model de “La Manada, tan si t’agrada com si no”? No correspondrà a alguns d’aquells que, en el camp de la història, sempre han volgut avançar amb l’espasa, el fusell, les porres o els blindats?

Retornem al moment del País: dèiem que haurem de refer el camí de nou, ple d’accions i rituals cívics que ens retornin la il·lusió, l’empoderament, el convenciment que ho aconseguirem. Però en aquesta relació poble/institucions potser haurem de canviar el tarannà de la nostra parella de ball, potser haurem de provocar-ne una regeneració, que no ens defraudi quan més la necessitem, que puguem, finalment, arribar a culminar el camí, a fer el cim. Ja triguem!

Per als més propers: avui, 17 de juny de 2022, és un dia especialment important per a mi. Tota una vida.

Després de les eleccions de la setmana passada, vistos els resultats, suposo que aquesta setmana hi haurà una espessa xarxa de comunicacions per escollir els càrrecs electes el proper cap de setmana.

Voldria dir-vos que això és inevitable. I que, encara que l’entitat és una assemblea, cosa que us demano que no oblideu, és important el lideratge, i més en uns temps en què, aquestes figures que han d’encapçalar el moviment d’alliberament és ben mancat de persones que, des dels partits i les institucions, siguin capaces d’il·lusionar i posar en marxa les bases militants del País.

Per tant, us demano que tingueu present que, només des de la societat civil serem capaços de sortir del marasme en què ens trobem. Que uniu esforços i oblideu-vos i combateu les tendències de les diferents opcions polítiques de colonitzar la nostra Assemblea. Que penseu, només, en quin equip serà capaç d’aglutinar l’esforç de tants voluntaris insubornablement entregats a l’activisme polític. I que, surti l’equip que surti, tots a la una empenyent en la mateixa direcció: la del Full de Ruta recentment aprovat, i que cal dur fins a les darreres conseqüències. I el que no s’hi vegi en cor, que s’aparti.

Espero que no ens decebreu. Tothom empenyent plegats. I que passa, entre altres coses, per regenerar la vida política a casa nostra, per remoure de les seves poltrones aquells que n’hagin fet un modus vivendi sense arriscar per un País que volem molt més just, pròsper, acollidor i lliure.

Ja ho sabeu: volem un altre embat autèntic, no fingit, que ens dugui a l’alliberament definitiu.

Penseu en tot això aquest proper cap de setmana. Visca Catalunya Lliure!

Un cop esclatat el conflicte armat és molt fàcil elaborar teories sobre les causes que han portat a aquesta guerra al cor d’Europa. Però siguem prudents en fer simplificacions sobre els bons i els dolents, com en les pel·lícules d’indis i “americans”. Perquè aquí s’hi amaguen els populismes que tot ho impregnen en una societat en què els mitjans informatius tenen el cul llogat, fins i tot els públics, i les xarxes socials es basen en resums de poques línies i de frases contundents, sense matisos. Tot convida a la impulsivitat. Reflexionem. Que la realitat sempre té un component de complexitat.

D’entrada, l’equilibri del terror al conflicte nuclear, que va ser la guerra freda, va semblar desaparèixer amb l’esfondrament de la URSS. El món occidental va aprofitar la feblesa de la naixent Rússia i la volatilització del “teló d’acer” mirant d’eixamplar cap a l’est d’Europa la seva zona d’influència. I així ens trobem que pertanyen a l’OTAN no només estats del centre d’Europa que eren règims socialistes sinó també altres que eren ex-repúbliques soviètiques com els 3 estats bàltics. I Ucraïna també volia seguir el mateix camí després de la revolta del Maidan de 2014. Això sembla que trencava amb els pactes que s’havien fet en el sentit que l’OTAN no s’estendria fins a les fronteres de Rússia.

Personalment, fa temps que soc de l’opinió que, per preservar la pau a Europa i al món, calia no pressionar i encerclar el territori rus, doncs l’armament nuclear segueix existint als dos bàndols. La solució potser seria afavorir la conversió d’una sèrie d’estats tocant a Rússia en estats-matalàs o, si ho preferiu, estats-airbag, que funcionessin com a coixins per amortir el xoc entre orient i occident. Com que a ningú li interessa tenir míssils, avions i armament pesat a pocs quilòmetres de la seva frontera (recordo perfectament la crisi dels míssils de Cuba a principis dels 60 i l’angoixa mundial que vàrem patir per por a una guerra nuclear) aquests estats, per exemple Estònia, Letònia, Lituània, Bielorússia i Ucraïna haurien de tenir un estatus especial: no pertànyer a cap de les aliances militars d’un i altre bàndol. Tenir un exèrcit reduït, amb armament exclusivament defensiu. Declarar-se neutrals. I, a canvi d’una certa pèrdua de sobirania nacional per aquestes limitacions, els països de cada un dels blocs els oferirien avantatges econòmics en forma de subvencions, inversions, baixos aranzels comercials, etc. per tal d’esdevenir països relativament rics i socialment estables. I els dos bàndols, amb el compromís ferm de no envair-los per no provocar un conflicte generalitzat.

Ara ja fem tard. Les coses no han anat així. Potser no hi podien haver anat mai: molts d’aquests estats qui sap si haurien acceptat perdre la capacitat de decidir, sobretot per por que el gegant rus els volgués assimilar, recordant èpoques passades. És clar que l’OTAN hagués pogut aprofitar-se menys de la situació i impedir-los l’entrada. En tot cas, també cal tenir en compte el personatge, que potser justifica els temors: Putin, amb l’excusa d’evitar l’armament nuclear prop de les seves fronteres, sembla que tracta de refer la gran Rússia i reconquerir tots els territoris de l’antiga Unió Soviètica. I en la seva megalomania, esdevenir un nou Tsar que refà l’Imperi. Perillós, dictador i repressor. I assassí dels opositors dins de casa seva, tot perpetuant-se en el poder.

NOTES AL MARGE.

• Tots estem commoguts per les mostres de solidaritat humana al voltant dels exiliats ucraïnesos. Especialment dels polonesos. Però em fa pensar que a Polònia i a altres països europeus varen construir tanques i barreres per impedir l’arribada de refugiats i emigrants procedents de Síria, de l’Àfrica… Pregunto: és que hi ha categories segons l’origen o el color de la pell? Igualment, no sembla que reaccionem igual davant d’aquesta guerra o la cinquantena d’altres guerres que hi ha al món. Potser per ser més propera? També tinguem present que una cosa són els governs i una altra la ciutadania.
• En tot cas, els mitjans informatius, com sempre, abusen fins l’extenuació de determinades temàtiques que esdevenen modes, fins i tot plagues informatives: espremut el tema de la pandèmia, ara toca aquesta guerra que, si esdevé rutinària, serà substituïda per un altre centre d’interès obsessivament. Potser cal una mica d’amplitud de mires, obrir el focus de l’actualitat. I de vegades, menys rutines i més creativitat, menys recursos fàcils, com quan sistemàticament, passen imatges dels nens entrant a l’escola el primer dia del curs, les cues el primer dia de les rebaixes o la neteja de les platges l’endemà d’una revetlla…
• Perillós fer paral·lelismes entre els conflictes entre Rússia/Ucraïna i Espanya/Catalunya i les interaccions entre un conflicte i l’altre. Cadascú ho explota com li convé, o ho aprofita de manera putinesca i rufianesca. Només dir que Rússia sembla que sempre ha necessitat o sofert un cabdill, tsar o dictador. Nacionalisme imperialista. De manera semblant Espanya, un altre nacionalisme imperialista, ara en hores baixes. És clar, ells no són nacionalistes, sinó “patriotes”. I els nazis són els altres, els sotmesos, els envaïts. Perversió del llenguatge. A Rússia aquests dies es prohibeix parlar de guerra, d’invasió.  A casa nostra no es pot dir presos polítics, violència policial…Putin nega l’existència d’Ucraïna com a nació. Us sona?  Dictadura allà i Democràcia “imperfecta” aquí?  O, simplement, plutocràcia, togacràcia, ibexcràcia, borbocràcia i altres “cràcies” que no són del “Demos”.