ESO LO VENCEREMOS UNIDOS? O MILLOR SEPARATS?

Els virus no entenen d’uniformes, no distingeixen un tricorni d’una boina, però entenen de barreres físiques, siguin mascaretes, bates esterilitzades, i també de fronteres infranquejables o confinaments domiciliaris i territorials.

Els virus ens volen com més “unidos” millor: així tenen més fàcil el contagi. I si és embolicats amb una bandera, millor. Com aquell que s’hi mocava!

Fet objectiu: Espanya és, a hores d’ara, l’estat  amb creixement de morts per la pandèmia més vertiginós del món. Si fos cert que les mesures són les més radicals que hi ha, per què aquests resultats tan catastròfics? S’ha superat Xina en nombre de morts i ben probablement superarem Itàlia. Què hauria passat si a la Xina, una quarta part de la població mundial, no haguessin confinat territoris?

Ës clar que si per radicals cal entendre l’estat d’alarma o d’excepció, els militars al carrer, tots els poders centralitzats en les autoritats incompetents, llavors, sí. Són els campions de la radicalitat inútil. Calia permetre la mobilitat entre territoris i la centralització i confiscació de recursos i decisions per dissimular la improvisació en l’aprovisionament de material clínic, la manca d’idees, creant un clima de por estès entre la població?. I la cirereta inicial: anunciar l’estat d’alarma, deixar que la població s’escampés per tot arreu durant un cap de setmana i aplicar-ho a partir de dilluns matí, quan tothom hagués tornat de la segona residència a ”Provincias”. De tot això se’n pot dir comportament criminal.

L’alternativa era aturar tota activitat laboral no imprescindible per combatre el virus. Confinar territorialment els brots més actius, crear una app per seguir els símptomes dels usuaris i elaborar un mapa d’incidència, apel·lar a la col·laboració ciutadana, la creativitat de sectors industrials punters, la potència investigadora de les universitats i el voluntariat del món sanitari, jubilats i estudiants avançats. Però tot això seria impensable en una població acostumada històricament al cabdillisme, a esperar que els hi resolguin els problemes els que manen, que per això hi són. I si no, a protestar. Però els tornaran a votar. Ja ho veureu.

I què me’n dieu de la vergonya infame de l’equip que té el comandament de la situació, i les rodes de premsa amb uniformes i medalles, amb llenguatge xusquero i regalimant verí respecte al MHP Torra?  Qui assessora el “Presidente del Gobierno”? Realment, aquest home, a part de ser inepte, té un control efectiu de la situació, o hi ha una bona part que li ve imposada des de més amunt? Voleu dir que no estem en una dictadura militar dirigida des de la Zarzuela i l’extrema dreta, que imposa la presència dels uniformes i la seva disseminació pels territoris desafectes? I de retop paren el cop que podia representar la publicació dels afers delictius del seu pare emèrit, una enorme crisi de la institució? Això sí, amb l’impuls de les grans empreses de l’ÍBEX, beneficiàries de tot aquest entramat.

I de passada, tenen tots els catalans confinats, sense poder-se manifestar ni circular pel carrer. I no ens creiem pas allò de que han optat per salvar l’economia en comptes de la vida de les persones. Això és un fals dilema, ja que com més es resisteixin a prendre mesures dràstiques, més s’allargarà l’epidèmia, més gran serà el nombre de morts, fins a 10 vegades més, fins i tot, i més temps i diners costarà refer el país en termes econòmics. Els governants que optaven clarament per aquesta estratègia de deixar fer, a USA i al Regne Unit, estan canviant a corre-cuita, ja que l’escalada de casos és important i la opinió pública se’ls està girant en contra. I el seu futur polític pot veure’s amenaçat.

En resum, “Ese virus lo venceremos unidos”? O millor separats? Pocs dubtes. Primer per qüestions de confinament. Segon perquè no té color haver d’escollir entre uniformes o científics. Entre improvisació o previsió. Entre confiscació centralitzada o iniciativa eficient. Entre monarquia corrupta o esperit repúblicà.

 

ENTRE EL CORONAVIRUS I EL VIRUS AMB CORONA

Estem immersos en un escenari com de pel·lícula de ciència-ficció. O de terror zombi. I quan al matí et despertes, potser encara dubtes de si ho has somniat o és ben cert que avui hauràs de seguir confinat a casa, per preservar-te a tu i als altres de possibles contagis mutus. I allò que ens semblava curiós, remot, veure per TV una ciutat amb milions d’habitants pràcticament buida, silenciosa, fantasmagòrica, resulta que es reprodueix al teu propi carrer. Sensació de mala sort, com quan agafes una malaltia greu i penses “Com és possible que m’hagi tocat a mi?”

Com hem arribat fins aquí? Algú ha actuat malament? No estàvem avisats? Encara riurem del “pangolí”? De les mascaretes dels orientals? Doncs mira, quan va tocar al nord d’Itàlia ja podíem intuir que ens arribaria ben aviat. Avui en dia no hi ha distància, per gran que sigui, que qualsevol virus no pugui fer en poques hores viatjant en avió. La globalització ja les té aquestes coses!

Bé. Si més no, durant uns quants dies el monotema ja no serà el “procés” amb totes les seves variants: que si presos polítics , que si taules de negociació… Doncs no! Ara resulta que la lluita contra la pandèmia no és sinó una variant més de la pugna entre Espanya i Catalunya. Cadascú amb el seu estil inconfusible, segons la manera de ser o el “talante” dels seus governants. Resulta que el govern d’aquí, assessorat per experts en epidèmies i lluites contra les infeccions, decreta unes accions immediates per mirar d’atacar el problema, que sembla escapar-se de les mans en alguna localitat. I els confina en un territori. I tanca escoles i proposa quedar-se a casa.

Els d’allà, en canvi, van de xulos, producte típic de la “Villa y Corte”. Com que sembla que la cadència d’infectats es descontrola, reacció: estat d’alarma, més que res perquè la gent s’alarmi i se’n vagi a passar el cap de setmana, que això dels virus ho hem de socialitzar, escampar-ho per tot arreu, perquè tots els espanyols som iguals, en la salut i en la malaltia, fins que la mort no ens separi. Això: perquè només la mort podrà separar-nos: Missatge subliminal als separatistes resilients.

Ni cas a les demandes de que tanquin el territori de la capital. Alternativa, tanquem el nostre! Ni pensar-ho. Que encara ho aprofitaríem per declarar-nos independents, actuant com un estat. Que això ja ho van viure i s’ho van prendre fatal. I a més, es notaria molt on es deixa treballar als experts i on tot es fa a toc de corneta xusquera. I això es veu fins i tot en les rodes de premsa, amb uniformes i medalles. I amb multitud d’arguments: tots darrera el “gobierno”. Tots “unidos”, pervertint el color groc en l’anunci. Però no hem quedat que a un metre de distància? També l’argument “És que el virus no entén de territoris, sinó de persones”. I a la Xina i a la Llombardia, els polítics eren analfabets, confinant províncies o regions? I des d’aquí es demana tancar fronteres per terra mar i aire. Que va! Però al cap de 24 hores, comencen per les carreteres. Però no hem quedat que no va de territoris? La qüestió és no reconèixer mai la ignorància. Amb tot això, és possible que amb una gestió tan nefasta ( retardant les decisions dos o tres dies alguns experts assenyalen que el pic de nous casos pot augmentar un 30 o 40%, suficient per desbordar el sistema sanitari ), d’aquí uns dies aconseguim ser el segon estat del món en víctimes, només per darrera de la Xina. Vaja, com amb el nombre de quilòmetres de trens d’alta velocitat. Un altre monument a la disbauxa i la corrupció “mesetaria”.

Per no parlar de la patacada econòmica que comportarà, i a la que, fins ara, no s’ha donat cap solució, a treballadors, autònoms, petits empresaris, llogaters, hipotecats… Fa por la seva resposta, perquè encara hi faran negoci els bancs, ara que els interessos són tan baixos. Com amb el FLA pel finançament de les autonomies: et faig un préstec amb els teus diners, però amb un cert interès… Les crisis sempre són una oportunitat… per als de sempre.

I passem a l’altre virus, el virus coronat, el que provoca la pesta borbònica. Curiosa coincidència. Ara que ens tenen distrets i espantats, aprofiten per deixar anar llast, perquè la corona deu ser d’or i s’ensorra. Ja era de domini públic que el Campechano era un braguetero i un comissionista. Quina família! Entre el pare, el cunyat, la germana i el nebot ultra. Ni el “Tribunal de Cuentos” ni el Suprem, ni cap altre organisme franquista no hi dirà res. L’Espanya eterna. Perquè ells seguiran cobrant comissions pel petroli que paguem religiosament, per l’armament que venen als que financen el terrorisme, perquè s’aprofiten dels negocis rendibles de les grans constructores del Bernabeu. Perquè són inviolables. Però poden violar qui vulguin. I la nostra butxaca. I la nostra dignitat. I la nostra paciència. Ni oblit ni perdó.

I a mode de conclusió inevitable. Als que podeu però no podeu, als que sou els més comuns dels comuns: Fins quan somiareu en una Espanya impossible? Com penseu redimir-la si en tant poc temps us heu tornat monàrquics, centralistes i digerits pel sistema? O només aspiràveu a la cadira? Si és així, sigueu maleïts per sempre! Perquè l’única llavor de coherència, de revolta, de dignitat, de progrés, ara i aquí, és l’independentisme de les bases. Perquè el de les altures, la meitat està agenollat i l’altra meitat, xiula.

 

 

PER UNA OPCIÓ TRANSVERSAL INDEPENDENTISTA

De moment, diguem-li “Independents per la Independència”. Però el nom no és el més important.

Context actual i motivació d’aquesta opció.

El moment actual del món polític independentista presenta una sèrie de característiques que porten a pensar si serà possible avançar cap a la llibertat si no es fa una autèntica deconstrucció i regeneració de tot el nostre sistema de partits.

Pensem, sinó, en el creixent allunyament entre la classe política i les bases més actives de la societat. Aquestes no poden entendre les lluites caïnites entre les diferents opcions, sobretot de les seves cúpules, més que entre els simples militants, per no parlar de la immensa porció d’activistes que senten una profunda aversió a apuntar-se a qualsevol partit, amb unes quotes d’afiliació realment pobres. Fa tota la impressió que, en molts casos, es defensa la cadira, el càrrec, el sou, més que el noble desig de servir la societat a la que representen.

Molts d’aquests ciutadans actius voldrien construir una única llista electoral, com l’SNP escocès. O, com a mínim, que fos possible establir una estratègia comuna per avançar cap a la independència.

Fruit de tot això han sorgit diferents iniciatives, com el moviment de “Primàries” i recentment l’anomenat “Independentistes d’Esquerres”, al voltant dels líders exiliats a Bèlgica i a l’entorn del Consell per la República.

Davant d’aquests intents de presentar noves opcions, la primera reacció ben freqüent és de preocupació, si no de desànim, doncs s’interpreta, no sense una part de raó, que això acabarà fraccionant encara més el vot independentista.

És possible que de forma immediata sigui així. Però hem de pensar més enllà de la propera convocatòria electoral. En tot cas, és inevitable opinar que cal una refundació del sistema de partits, tots ells empeltats de la realitat i els vicis sorgits del règim del 78, ideats com a eines per assolir el poder i per conservar-lo. Però hem de tenir presents algunes condicions perquè aquests intents siguin autènticament vàlids en el nostre moment, ara i aquí, i sobretot, a mitjà termini.

  • En el context actual espanyol, el poder dels partits i, fins i tot, del mateix govern central és força limitat, presoner dels poders fàctics. Encara més a Catalunya, per motius obvis.
  • Donada l’excepcionalitat de la situació a Catalunya, en un moment històric com l’actual, res no justifica la lluita entre les diferents faccions. Un minim de sentit històric i d’estat exigeix un funcionament ben diferent de la brega continuada.
  • Qualsevol intent de construir una nova opció política que tracti de concentrar el vot independentista no pot sorgir de les elits dirigents, prou enfrontades entre elles. Ha de sortir de les bases, des de fora de les seves organitzacions respectives.
  • Aquesta opció volgudament transversal ha de facilitar la integració dels dirigents i quadres dels diferents partits. Però això no serà immediat, sinó gradual, a mesura que les previsions del vot popular es vagin decantant.
  • La proposta no tindrà recorregut si no marca, des d’un principi, un canvi de tarannà radical respecte al funcionament actual dels partits, tant des del punt de vista de l’elecció popular dels seus líders a partir de llistes obertes, com de l’elaboració del seu programa i estratègies amb participació popular, i amb un codi ètic implacable en el seu funcionament.
  • Tinguem clar que això serà un procés llarg i dificultós, perquè representa una intromissió en l’statu quo, el qual dificultarà tot el que pugui l’atac al seu món. Hi haurà un buit dels mitjans de comunicació. Caldrà treballar intensament a partir de les xarxes.

En resum, la independència serà una revolució a nivell estatal, però també a nivell de casa nostra. O no serà.

Codi ètic o qüestions de principi.

-El principi fonamental ha de ser el de mantenir la paraula donada, el de complir el que s’ha promès i, conseqüentment, el de prometre només allò que s’està disposat a fer. I tot aquell que ocupi un càrrec electe, si no és capaç de ser fidel a una promesa electoral per exemple, ja sigui per haver canviat de parer o per por a les conseqüències, cal que dimiteixi, que abandoni.

-Sigui en debat electoral o en el dia a dia parlamentari o de govern, centrar-se en defensar i argumentar les pròpies posicions i propostes, més que en combatre sistemàticament les opinions del altres, com no sigui amb arguments clars i concrets. I mai fent desqualificacions o insults. I reconèixer sincerament quan s’està d’acord en alguns aspectes de les posicions i propostes dels contrincants polítics, matisant, si cal, les diferències.

-Fermesa en l’eradicació de la corrupció en totes les seves formes, sigui l’apropiació de diners, el tràfic d’influències, la concessió fraudulenta de permisos, concessions, subvencions, etc. i inflexibilitat immediata en la depuració de responsabilitats de totes aquelles persones que s’hi hagin vist implicades.

-Garantir el contacte dels càrrecs electes i representants públics amb la ciutadania, vehiculat pels més diversos mitjans: oficines d’atenció presencial, canals en línia, a través dels mitjans de comunicació, etc. valorant evitar el tradicional allunyament de la classe política de les bases.

-Limitar el temps d’exercir càrrecs polítics i valorar el currículum professional dels candidats més enllà de la seva tasca política que, essencialment, s’hauria de considerar com una etapa més de la seva vida, dedicada temporalment al servei de la societat.

-I segurament podríem afegir altres condicions, sempre en la línia de la regeneració, transparència, coherència…

Transversalitat.

En les circumstàncies actuals de rivalitat entre partits independentistes, tàctiques electoralistes i lluita pel lideratge del procés, una opció transversal només és possible si surt de les bases actives i d’un sector de personalitats històriques, líders socials i intel·lectuals que ho impulsin. Amb generositat, però sense un líder visible de bon principi. En tot cas, que s’ho guanyi pel vot popular en primàries obertes.

Aquesta transversalitat hauria d’acollir des del centre-dreta fins a l’esquerra radical. L’única condició ha de ser la de treballar per la independència, per construir, ja des d’ara, una República Catalana basada en els Drets Humans i la seva implementació dia a dia. Una societat que accepta el pluralisme com una riquesa, amb un sistema democràtic participatiu, amb un clar protagonisme de la ciutadania, la qual ha de influir a través no només del vot en les eleccions, sinó a través de freqüents debats, consultes i referèndums per prendre decisions de govern.

Estratègia d’alliberament.

El desafiament a l’estat espanyol que va representar l’octubre de 2017, tot i les nostres debilitats i dubtes, va demostrar que l’acció conjunta d’una societat activa i mobilitzada i d’uns dirigents decidits només va poder ser aturada per la violència de les forces repressores. Això va fer evident el tarannà de l’Estat espanyol, amb importants costos a nivell de credibilitat internacional. Cal tenir present que un nou repte a l’Estat com el de l’1 d’octubre de 2017 no agafaria de sorpresa a ningú, deixaria clar que el problema no és en vies de resolució i difícilment seria tolerat per la comunitat internacional.

Cal insistir en aquest camí, doncs el diàleg amb ells sempre ha estat una opció sense cap recorregut, negant la negociació, i incomplint els pactes, per petits que siguin. Internacionalment, una taula de diàleg inclina a pensar  que el conflicte està encarrilat, quan no hi res més lluny de la realitat. Unes converses o negociació sense equilibri de les dues parts, sense un mediador i sense unitat d’estratègia del nostre bàndol és un carreró sense sortida. I afirmar que “no ens aixecarem mai de la taula de diàleg” és posar-se la soga al coll: ens hi poden tenir 300 anys més.

Per això s’ha de programar una estratègia d’unilateralitat. S’han de fixar unes condicions objectives, ja sigui majoria absoluta en vots o en escons en unes eleccions al Parlament, que impliquin prendre la iniciativa per part del Govern i de la cambra i proclamar la independència de manera efectiva. Prèviament caldrà tenir preparada una estratègia que possibiliti un control del territori, amb una mobilització massiva i permanent, una decisió de resistir la repressió inevitable i ferotge, una àmplia labor prèvia de contactes internacionals que facin caure la imatge de l’estat espanyol com una democràcia exemplar, que visibilitzi que és una continuació de la dictadura franquista que, encapçalada per la família comissionista, ocupa la cúpula judicial, les forces policials i militars, les empreses que tenen fagocitats els recursos públics i la majoria dels mitjans de comunicació.

En tot cas, els nostres càrrecs públics han d’estar disposats a tot. I difícilment es pot exigir a persones joves, amb una vida per davant i amb responsabilitats familiars evidents. Perquè no ens enganyem: no tenim garantit al 100% l’èxit de la nostra revolta.

Línies programàtiques mínimes.

És evident que amb una proposta transversal com la que es pretén no es poden concretar determinadas posicions polítiques que, òbviament, seran diferents i, fins i tot oposades, entre diverses parts de l’espectre polític que la contenen i que hauran de tenir la seva diferenciació i disputa un cop assolida la independència. Però sí que hi ha un bon gruix de principis republicans fàcilment consensuables en el sentit de governar per a fer-ho possible o, si més no, per a apropar-s’hi:

-Aproximació efectiva de l’accés de tots els ciutadans a uns mínims bàsics: dret a l’habitatge, al treball mínimament estable, a unes remuneracions i sistema de pensions que permetin una vida sense angoixes. Dret a una educació pública de qualitat i a una sanitat universal.

-Dret a la lliure expressió de les idees, a la manifestació activa, a la vaga. Igualtat efectiva entre homes i dones, a tots nivells. Màxim respecte a les creences ideològiques i religioses des d’una societat laica. Reconeixement i protecció de les diferents formes de viure la sexualitat.

-Des de la perspectiva històrica del Poble Català i la persecució a que han estat sotmeses durant segles la seva llengua i la seva cultura, aposta decidida per la protecció i potenciació del català en tots els àmbits com a llengua pròpia i eix vertebrador del País, tot respectant i valorant l’ús i domini de les altres llengües nadiues dels ciutadans, especialment del castellà. Dedicar recursos a potenciar les manifestacions culturals, entenent que l’accés a les diferents formes de cultura, inclosa la pràctica de l’esport, ajudaran a assolir una societat més feliç, madura i crítica.

-Aposta decidida per una societat del coneixement, impuls a la investigació científica bàsica i aplicada, sempre sota la mirada del debat ètic en tots aquells camps que poden qüestionar la dignitat de la persona. Respecte a la privacitat personal, avui en dia seriosament compromesa per les tecnologies de la comunicació i les seves grans empreses.

-Pel que fa a l’organització social respecte a l’eix dreta-esquerra i del paper de l’Estat en la seva regulació, només es pot concretar que cal una fiscalitat progressiva, que serveixi per compensar i disminuir les desigualtats i una penalització exemplar del frau en totes les seves variants. També combatre amb eficàcia les posicions abusives de les grans multinacionals respecte a les petites i mitjanes empreses.

-La societat catalana farà una aposta irreductible per la sostenibilitat i el respecte al medi ambient i la seva conservació, potenciant el consum de proximitat, l’economia circular, els bons hàbits en la minimització de recursos i residus, l’estalvi energètic i no acceptant el creixement econòmic com un valor en si mateix.

-Des de la perspectiva de la futura República Catalana en el concert internacional, i continuant una tradició fruit de ser un lloc de pas, amb una  tendència a la negociació i al pacte, definir-nos com un poble d’acollida, apostant pel dret universal de les persones a cercar llocs per viure lliures i en pau. Catalunya com a ens promotor de la pau, de la pacificació, la  mediació i la negociació en els conflictes internacionals.

No està de més repetir-ho: la nostra independència serà una revolució a nivell estatal, però també a nivell de casa nostra. O no serà.

 

POT SER UN CAMÍ POSSIBLE?

Constatacions  de l’actualitat.

Les nostres institucions estan absolutament bloquejades per la repressió i la classe política, amb els partits dividits pel que fa a l’estratègia a seguir per l’independentisme. Fins i tot n’hi ha que, d’una manera més o menys clara, proposen un retorn a l’autonomisme, pactes amb el govern espanyol i retorn a la tàctica de peix al cove.

El nivell de militància i de mobilització dels partits polítics és força baix, res a veure amb la capacitat de convocatòria de les entitats, plataformes i iniciatives de la societat civil. Però els que acaben governant, o si més no ocupant càrrecs, són els partits.

Tot el que no faci la ciutadania mobilitzada no ho farà ningú. Però també se sent frenada per la repressió: la presó, fiances o multes desorbitades i violència contra els manifestants.

La qüestió que més adhesió popular genera és el suport als presos polítics, no tant la defensa del dret a l’autodeterminació i menys encara la reivindicació de la validesa dels resultats de l’1 d’octubre. Potser hauria de ser just a l’inrevés, però en general, a moltes persones els pesa més el sentiment que el raonament, la imatge d’un infant mort a la platja que les xifres esfereïdores de morts al Mediterrani.

Propostes per avançar cap a la independència.

Ara com ara, l’única manera de seguir avançant és a través de moviments sense cap visible, aprofitant les xarxes socials, però amb el perill que representa que puguin ser promoguts o controlats pels partits polítics i que s’acabin desactivant quan els convingui. I cal ser conscients que l’actual Govern i Parlament estan en un carreró sense sortida, atemorits per la repressió i agafats a una cadira irrellevant, però substanciosa.

Per això cara a unes properes i inevitables eleccions al Parlament, cal pressionar per tots els mitjans els partits independentistes, tot i que ja sabem que és molt difícil moure’ls. L’objectiu ha de ser que adoptin una estratègia unitària i d’acord amb la seva definició a favor de la nostra llibertat. Fem impossible un hipotètic govern “tripartit de progrés”, reedició d’aquells que no ens van portar enlloc.

Davant d’això, hi ha dues alternatives. A) Es produeix una massiva inscripció dels ciutadans mobilitzats als diferents partits, cadascú segons la seva proximitat ideològica, i mirar de canviar-los des de dins. B) Es crea un nou partit, una agrupació d’electors, o un moviment tipus Primàries com a les municipals, trencant esquemes respecte al funcionament de les actuals formacions pel que fa a la construcció del programa polític, l’elaboració de llistes, l’elecció de càrrecs, la transparència del seu finançament, la llibertat de vot dels seus representants al Parlament, etc.

En qualsevol cas, això no es fa d’avui per demà, és una estratègia a mitjà termini, però ens hi hem de posar, ja. Per un camí o per altre. O per tots dos alhora.

I com que la Independència no la proclamarem des del carrer, sinó des del Parlament i amb un Govern que l’executi, és evident que al capdavant s’hi ha de posar gent decidida a tot. D’on treurem els candidats? Qui està decidit a sacrificar-se personalment pel País? Segur que en trobarem, i una possible aposta és, entre d’altres, per gent gran: gent que ja no ha de pujar fills petits, que no té una llarga vida per davant. Gent forjada en la resistència de l’antifranquisme, de les lluites i convulsions de la “transició modèlica” o de la insubmissió contra el servei militar…una diguem-ne “gerontocràcia”, persones que no tenen necessitat d’escalar, que ja estan de tornada de moltes coses, que no pretenen ser els protagonistes, sinó que pensen, generosament, quin País i quin planeta deixaran als seus fills i néts. Que és, en definitiva, en el que haurien de pensar els polítics mereixedors de tal nom, els servidors de la cosa pública.

L’objectiu, la condició necessària, però no suficient, és aconseguir la majoria absoluta en vots i en escons. I després, fer el pas endavant que tots desitgem amb una mobilització massiva i sostinguda. Tal com se li va escapar a algun polític unionista en un moment de feblesa, “no està clar que l’estat pugui repetir impunement una segona actuació com la de l’1 d’octubre” sense que saltin totes les alarmes internacionals. Llavors, a Europa els va agafar de sorpresa. Ara ja no. Però, això sí: hem de creure en nosaltres mateixos, estar-ne convençuts i no “anar de farol”.

I si no ho aconseguim a la segona, serà a la tercera. Però serà!

CURIOSITATS DEL PAS DELS ANYS

Situem-nos just a l’any 1900, darrer del segle XIX. Un any molt suggeridor. Anem avançant ara fent salts de 39 anys:

1939: Entrada de Franco a Barcelona, final de la guerra incivil i inici d’una dictadura que portaria mort, repressió, sotmetiment de Catalunya i manca de drets humans a casa nostra i a la resta de l’estat. Fixem-nos, però, que van ser necessaris 3 anys, des del 1936 en què es va iniciar la revolta militar, per culminar el seu domini.

Avancem 39 anys més, 1978. Comença un règim, teòricament una democràcia formal, després de ser aprovada en referèndum una constitució ara sacralitzada, però redactada sota la pressió dels sabres. També en aquest cas podem veure que van caldre 3 anys, des de la mort del Dictador el 1975, per trobar el desllorigador del seu llegat lligat i ben lligat. I en el qual ens trobem, encara, entortolligats.

Un nou període de 39 anys. I ens trobem al 2017. Tots recordem el referèndum del 1r d’octubre, la República no exercida i el despertar de la repressió pura i dura contra els catalans, per atrevir-nos a fer tremolar els fonaments de l’estat. Constatem què va passar 3 anys abans, el 2014, amb la consulta no referendària del 9N: potser ara ens pot semblar anecdòtica però, en el seu moment, ens va emocionar i va començar a posar en alerta el costat fosc de la força, que no ha deixat d’acompanyar-nos.

I prou per ara, ja que amb 39 anys més ens plantaríem al 2056 i el futur no és pas escrit.

A tall merament anecdòtic, desenvolupem cada període de 39 anys en tres trams de 13 i fixem-nos amb alguns fets que hi varen destacar i que poden servir-nos de fites que emmarquen l’evolució històrica:

1952: Celebració a Barcelona del Congreso Eucarístico Internacional, cim del nacional-catolicisme de la dictadura. 1965: es redacta la Llei Fraga que s’aprova l’any següent, amb la qual, es canvia la censura prèvia a la premsa per l’autocensura. També és l’any del concert dels Beatles a Barcelona. Signes d’una tímida obertura del règim.

Ja en el postfranquisme: 1991 Moment àlgid del rock català, amb un històric concert al Palau Sant Jordi, amb rècord europeu d’assistència en un recinte tancat. També és inevitable pensar en com s’ultimaven detalls d’uns Jocs Olímpics que varen representar una descoberta de Barcelona en l’aparador mundial de les ciutats.  2004: A part de l’inefable Fòrum Internacional de les Cultures, sí que convé destacar els atemptats de Madrid que posen de relleu l’esclat de la mentida com a arma política i del mòbil com a eina de combat. I perquè no: primeres passes del tripartit, que portaria un nou estatut i l’origen de la nostra revolta contra un neofranquisme autoritari i embogit.

Tot això està molt bé. Però no deixa de ser voler lligar fets històrics amb dades numèriques. I, sobretot, no ens ha de fer caure en la creença que les revolucions es produeixen indefectiblement, per sí soles. Hem de ser nosaltres els que hem d’empènyer perquè els canvis s’accelerin. Si serveix d’estímul, començarem un any rodó, 2020, que alguns pronuncien com a win-win. Suggeridor.

I a més, farà 3 anys del 2017. Potser que en recollim els fruits, sembrats amb valentia popular durant una tardor calenta…

 

PER QUÈ ÉS IMPORTANT LA SEGURETAT I PRIVACITAT DE LES NOSTRES COMUNICACIONS

En aquest àmbit és ben coneguda la frase “Si un producte és gratuït, això vol dir, normalment, que el producte ets tu”.

Estem acostumats a fer servir navegadors, correus electrònics, xarxes socials, aplicacions… gratuïts. No és sorprenent que les empreses multinacionals que ens els ofereixen estiguin en mans de les principals fortunes del món? Com funciona això?

La resposta és ben senzilla: amb el seu ús, les nostres dades, preferències, gustos, desplaçaments, compres, amistats, etc. les oferim a les empreses corresponents. I això és usat per oferir-nos productes a consumir en funció de les nostres recerques, ubicació, edat i altres. La nostra vida sencera al descobert!

Potser ens plantejarem que no tenim res a amagar. Però no sempre és així: les nostres opinions polítiques, el nostre ritme de vida i totes aquestes dades, no només nostres, sinó de les nostres amistats i familiars també estan en joc. I no podem deixar de pensar que cada vegada sembla que ens acostem més a un món presidit per l’ull d’un “Gran Germà” com va descriure Orwell a “1984”, encara que amb uns anys de retard respecte a les seves previsions. En alguns països com la Xina aquest procés està molt avançat. I això sembla ser un camí bastant irreversible. Només cal pensar en la multitud de càmeres que ho graven tot a la via pública. I l’obligació que tenen determinades empreses, de telefonia i missatgeria, per exemple, de guardar durant un cert temps totes les comunicacions i localitzacions. Si a això hi afegim que, en el nostre cas concret, vivim en un estat que cada vegada tendeix a ser més policíac, és obvi que d’alguna manera hem de mirar de protegir-nos, essent conscients, però, que la protecció 100% segurament no existeix.

Potser ens fa mandra posar-nos en marxa en aquest sentit. Però podem afegir un parell d’arguments més propis de casa nostra: el procés d’alliberament endegat a Catalunya preocupa i molt les autoritats estatals, que no dubten a usar tots els recursos, legals o no, per aturar-ho i, si cal, culpabilitzar a qui els sembli perillós. D’altra banda, pensem que la protecció ha de ser com més massiva millor: si són uns pocs els que es “protegeixen” aquests seran qualificats de “sospitosos” per les clavegueres. I no serveix de res la nostra “protecció personal” si ens comuniquem amb gent que no ha adoptat cap precaució.

Per tant, per seguretat personal i dels nostres familiars, amics i companys de lluita, posem-nos en marxa i fem que ells també s’hi posin. També, a nivell de globalització, per no seguir alimentant les grans corporacions i per dignitat personal en lluita per un món millor que se’ns pot escapar de les mans.

Tinguem molt clar que tractar de fer la nostra revolució amb Gmail, Google, Wasapp i similars és d’un llirisme preocupant! Que és un tema complex? D’acord! Però demanem ajuda, anem a xerrades, consultem experts o a gent mínimament iniciada en aquest tema. Cadascú a la seva mesura. El que no podem és no afrontar el tema. És sorprenent que quasi mig milió de persones estiguem al Tsunami i no haguem fet massivament una migració a mètodes de comunicació més segurs. Així mateix, que un nombre similar d’usuaris no deixem de ser clients de les grans corporacions de l’Ibex i no consumim productes nostrats. És com si anéssim de vacances a Marina d’Or i a fer turisme al Valle de los Caidos

PD) Precisament aquests dies, les tres principals empreses de telefonia rebran de l’Estat una bona quantitat de diners (diners nostres!) per facilitar-li les dades de mobilitat dels seus clients. Amb finalitats “estadístiques”, però a ningú se li escapa que després ho poden utilitzar com vulguin. Per cert, les petites operadores no s’han prestat a aquest negoci…

PD) Si us interessa el tema de la seguretat i confidencialitat, podeu anar al següent enllaç i descarregar-vos un interessant llibre sobre la seguretat en l’entorn dels mòbils. Afortunadament, encara hi ha iniciatives gratuïtes que tracten de protegir-nos! Seguim!

https://www.criptica.org/blog/resistencia-digital/

 

LA PIRÀMIDE DE LA LLIBERTAT

A hores d’ara suposo que ja ningú no dubta gaire que si tenim possibilitats d’aconseguir la independència és per la força del carrer, per la força de la gent organitzada, com el primer d’octubre. Això vol dir estar disposats a fer una sèrie d’accions dures i persistents, pacífiques i imaginatives, però sobretot, decidides i inamovibles.

L’èxit dependrà de la quantitat de persones disposades en diferents graus de compromís i dedicació: és evident que no tothom hi jugarà un mateix paper o hi tindrà la mateixa implicació: cadascú ha de veure fins on pot comprometre’s en la mobilització i fins a quin punt està en disposició d’assumir-ne les conseqüències. Però, en tot cas, hem d’aconseguir ser molts i durant molt de temps. L’edifici que anem a bastir és com una piràmide: ampla per baix, punxeguda per dalt. Però amb un escalonat de cada pis ben adequat. En podem dir la piràmide de la llibertat. I la podem representar així, començant per la base:

1.000.000 de persones fent manifestacions pacífiques puntuals

100.000 disposades a aturar el País durant dies

10.000 decidides a rebre atacs a 1a línia

1.000 manifestants ferits

100 empresonats

10 morts

1 País Lliure

Evidentment, no cal que ens prenguem les xifres al peu de la lletra. Això no és un exercici de matemàtica recreativa ni una inspiració basada en la “Matemàtica de la Història” d’Alexandre Deulofeu. És, simplement, una reflexió basada en el sentit comú, a la vista de com han anat les coses darrerament en el nostre intent de desafiar un estat primitiu, acorralat, histèric i venjatiu com és l’espanyol. Diguem que pot servir de marc referencial i d’ordre numèric previsible en el que ens hem de moure.

Però analitzem una mica el quadre: La base ja la tenim i l’hem demostrada manta vegades. A partir d’aquí, cadascú ha de situar-se en el nivell al qual està disposat a arribar. I al dir això em refereixo als segments més nombrosos, ja que els altres, a mesura que ens apropem al vèrtex no són de lliure elecció sinó que, desgraciadament, es rifen.

Acceptem que la previsió de 10 morts ens pugui resultar colpidora. D’acord. Però pensem que la xifra és inferior al nombre de víctimes mortals a Catalunya per accidents de circulació en un mes. I no hem vist ningú que deixi de circular per aquest motiu, perquè la probabilitat que ens toqui és molt petita i “això sempre toca als altres”.

Tampoc no val a dir que l’independentisme cerca víctimes per aconseguir els seus objectius. Absolutament fals. Com és fals afirmar que la violència del dia del Referèndum la vàrem crear nosaltres, en comptes de l’invasor, disposat a tot. I que ja sabem com les gasta i que res no l’aturarà. I això segurament ho varen valorar els nostres dirigents quan es van fer enrera en aquell octubre convuls. D’altra banda, precisament, és en aquesta desmesura de violència irracional on ells tenen el seu punt feble, i que els pot conduir a la derrota. Com tantes vegades hem avançat en la lluita i en augmentar les nostres files a partir de les seves errades.

Anotació numèrica addicional: darrerament es parla força d’un estudi comentat en un article a El País en el qual s’afirma que una mobilització continuada i no violenta d’un 3,5 % de la població d’un territori acaba triomfant. Això vol dir 262.000 catalans. Una dada que convé tenir present.

Respecte al tema de les víctimes mortals en aquest procés i la manera de reflexionar-hi correctament, us remeto a una anterior entrada en aquest blog.

Finalment, si anem a totes, abandonem el “llirisme” recalcitrant. I no sé si podem muntar cap revolució comunicant-nos a través de whasapp, amb correus gmail o similars, cercadors com google, mòbils amb el localitzador activat… Ah, i si seguim essent clients de les seves empreses de serveis, bancs, supermercats, etc. potser haurem de recordar les paraules de Joan Sales oportunament difoses aquests dies: “Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils“.

D’això en podem parlar properament. Però urgeix: els dies decisius s’acosten.

 

QUE S’HAN BEGUT L’ENTENIMENT?

El proper dia 22 de juliol començarà al “Congreso de los Diputados” la sessió d’investidura del líder del PSOE, Pedro Sánchez, per mirar d’aconseguir els vots necessaris per esdevenir president del “Gobierno”.  Tots aquests mesos que han passat des de les eleccions de finals d’abril els ha dedicat a anar desfullant la margarida, pidolant el vot o l’abstenció d’uns i altres. Però des de la prepotència i sense oferir res a canvi. I està per veure com acabarà el tema. És clar que els poders fàctics el que desitgen és un govern de coalició PSOE-Ciudadanos. I l’alternativa és un govern teòricament d’esquerres, amb els de Podemos. Però calen més vots, potser els dels partits minoritaris i la possible abstenció dels independentistes catalans. I això, amics meus, és com esmentar el dimoni.

I com s’ho plantegen aquests? Doncs de manera confusa, poc clara. Esperant un gest, unes promeses? Sobre els presos? Sobre una possible sortida al conflicte? Sobre unes millors inversions i deixar de controlar amb ma de ferro qualsevol iniciativa del nostre Govern o del Parlament? No se n’adonen que donar suport a la moció de censura a Rajoy a canvi de res va ser una autèntica tonteria? I que potser hagués sigut millor no secundar-la?

I aquí és on molts de nosaltres comencem a posar-nos les mans al cap. Però és que se’n pot esperar alguna cosa de les seves promeses o simples insinuacions de gestos? Que no ens han pres el pèl prou vegades? Una més?  Però que no és prou clar que som un país ocupat, sense cap mena d’autogovern, sotmesos a una repressió incessant? Que la mateixa autonomia s’ha acabat? Com es pot confiar ni negociar amb els botxins?

La conclusió evident és que els nostres diputats allà només hi han de fer un paper: practicar una política obstruccionista que faci, fins allà on es pugui, Espanya ingovernable. I si cal tornar a fer eleccions, doncs tant de bo. Només des de la seva debilitat tindrem més possibilitats de reeixir en la nostra lluita. I sobretot, no ens creguem que amb els socialistes al poder les coses seran millor que amb el triunvirat de la dreta. Tant li fa si t’apunyalen de cara o per l’esquena.

I el més preocupant de l’actual situació política a casa nostra no és el que facin allà, que també, sinó el que estan fent aquí amb les lluites caïnites entre partits independentistes, pactant amb altres formacions en molts ajuntaments per una mena d’incomprensible rebequeria, com dient “Tu vas començar…Doncs ara m’hi torno”. I la traca final, fins ara: el pacte per la Diputació de Barcelona. Però, que s’han begut l’enteniment? Com poden justificar aquestes decisions?

Sembla que ja ha arribat l’hora de que la societat civil mobilitzada mogui fitxa, segurament amb la participació de bona part de les bases del mateixos partits, i es planti davant les seves respectives seus per dir que ja n’hi ha prou, que no deixarem que puguin malmetre tot l’aconseguit fins ara, que reclamem unitat d’acció. I que, si no es veuen en cor d’anar més enllà, potser que s’apartin i deixin pas a una nova fornada de líders. Fins i tot a unes noves organitzacions, si és que les carrosseries dels actuals partits està tan rovellada que ja no surt a compte reparar-les.

Quan comencem a assetjar-los? Tenim pressa. Potser encara hi som a temps. En aquest moment, el perill més gran és la debilitat interna. I els nostres enemics, els taurons, ensumen sang…

Ens veiem davant les seus dels partits. Cadascú amb la seva pancarta. Alguns suggeriments:

“JA N’HI HA PROU!  UNITAT”

“PROU DE PACTAR AMB ELS BOTXINS”

“O AVANCEU O US APARTEU”

“PEDRO SÁNCHEZ: NI AIGUA”

“UNITAT ESTRATÈGICA”

“LA MILLOR JUGADA MESTRA ÉS LA UNITAT”

“LA BASE S’EIXAMPLA AMB LA UNITAT I LA LLUITA”

Etc. Cadascú és responsable del contingut de la seva pancarta. El poble és savi i en sabrà trobar de millors. Però, sobretot, no caiguem ara nosaltres en el partidisme: cadascú, individualment, hauria d’equilibrar el temps que dedica a plantar-se davant de cada un dels dos partits independentistes majoritaris. Res de fílies i fòbies. A més, les respectives seus són molt properes. I més endavant, també haurem d’anar davant del tercer partit, que ha participat en alguns pactes vergonyants i ha adoptat actituds ben discutibles.

 

 

 

COALICIONS A ESPANYA?

 Constatem. Des del règim del 78 no hi ha hagut mai a Espanya un govern de coalició. Això, per sí sol, ja és una anomalia democràtica, almenys a Europa. I si no, repassem què ha passat en la majoria d’estats importants o propers. Però sembla que els conceptes de pacte i d’Espanya són antònims, com no sigui per arrasar Catalunya. Aquest fet ve fomentat, volgudament, pel sistema de circumscripcions electorals al Congrés: la major part de províncies són poc poblades i els corresponen 3 o 4 diputats, fet que afavoreix el bipartidisme, ja que només obtenen representació els dos partits més votats. Per això sovint s’ha passat de la majoria absoluta ( o quasi ) d’uns a la dels altres i en ambdós casos a governs que tenien les mans lliures per desfer les lleis de l’executiu anterior i fer-ne de noves.

Fem un parèntesi. Un cas ben conegut i que vaig patir com a professional és el de les lleis d’educació:   LOGSE 1990, PSOE;        LOCE 2002, PP;        LOE 2006, PSOE;        LOMQE, 2013  PP.

Cada una desfent criteris de l’anterior, centrant-se en aspectes ideològics, que si religió sí o no, que si Drets humans o Constitució…  O bé centrant-se en qualificacions numèriques o literals. O més hores d’una matèria o de l’altra. Tota una sèrie de criteris més propis de mitjans del segle XX que d’altra cosa. I ben sovint obviant temes més fonamentals com la metodologia, els recursos pedagògics i humans, l’organització i democratització del sistema, l’autonomia dels centres, el projecte educatiu…  Cal remarcar que vàries d’aquestes lleis ni es varen arribar a implantar del tot, perquè s’anaven estenent d’uns nivells educatius als següents. Però tot això no semblava que els preocupés gens. Cal remarcar que a Catalunya no va passar el mateix, si bé les seves atribucions en aquesta matèria són més aviat escasses, tot i que nominalment té “competències plenes”, és a dir, quasi res. Doncs sí: en temps del tripartit es va pactar entre PSC, ERC i CiU la LEC, concretament el 2009. I encara regeix. Igual que hem parlat d’educació, podríem citar altres camps legislatius, com les lleis referents a energies renovables, etc. En resum, Espanya és “el país del fem i desfem, que per això manem”. Ara bé: el dèficit fiscal català, el maltractament que patim en infraestructures, el boicot a qualsevol llei del Parlament, el dret penal de l’enemic, etc. això és invariable mani qui mani a Madrid. Com la velocitat de la llum al buit: una constant universal i eterna.

Tanquem el parèntesi. És evident que els governs de coalició, força freqüents en altres països destacats del nostre entorn,  representen una sèrie d’avantatges: el fet d’haver de pactar el contingut de les lleis i diferents decisions  de govern potser fa que el contingut final no acabi d’agradar a cap de les formacions que l’integren, però els pot satisfer mitjanament, així com a una bona majoria de la població. I genera una seguretat legislativa, una estabilitat legal i una tranquil·litat que, sens dubte, permet dedicar els esforços a la millora del funcionament de l’economia, les empreses, les polítiques socials, l’educació, la sanitat, la investigació… Perquè tothom sap quines són les regles del joc. I no com aquí, on determinades inversions, per exemple en matèria d’energies renovables, serien revocades al cap de poc temps i tothom entrampat. Excepte els privilegiats de sempre, que, en definitiva, són els que decideixen el quan i el com fer negocis garantits.

I ara, què?  Tornem als governs de coalició a Espanya. Ara s’ha trencat el bipartidisme, ja que el mateix sistema ha fet esberlar la teòrica esquerra en dos blocs, i la dreta en tres. Aquest fraccionament del vot no els fa pensar que s’han d’adaptar a la realitat. I es resisteixen a compartir govern amb uns o altres. I passen els mesos des de les darreres eleccions generals, de moment 60 dies, i el més calent a l’aigüera. També en això sembla que “Tanto monta monta tanto, Pedrito como Mariano”. Afortunadament, com que la seva acció de govern acostuma a ser bastant intranscendent, quan no és nefasta, el país s’ho pot permetre. Al cap i a la fi, mani qui mani, no afrontaran els grans reptes pendents: ni el deute públic i privat irretornables, ni la ruïna del sistema de pensions, ni el canvi climàtic, ni les creixents desigualtats socials, ni l’etern “problema catalan”, que d’aquest darrer  ja se’n cuiden els jutges. Quanta inconsciència! Quanta mediocritat!  Quanta tossuderia!

Deixem per a la setmana entrant parlar del paper que haurien de fer els nostres partits respecte a la governabilitat de l’estat espanyol. Tela marinera!

 

REFLEXIONS DE LA JORNADA

Aprofitant el final de l’enervant campanya electoral, potser és hora que els soferts votants hi diguem la nostra. I després, que cadascú es desfogui votant amb més o menys convenciment, amb més o menys recança, amb més o menys resignació. Però votem!

Una de les primeres consideracions que convé fer és sobre l’absència d’idees, de programes, en els mítings i debats que podíem patir. Quasi tot el temps es dedicava a atacar els rivals, a desqualificar-los. Constructiu, en general, poc.

També que més que unes eleccions generals espanyoles semblaven unes eleccions generals contra Catalunya. Deu ser que no hi ha problema més important: ni l’atur, ni el planeta en perill, ni el deute astronòmic irretornable, ni la crisi del sistema de pensions, ni l’augment de les desigualtats econòmiques i socials, ni la corrupció sistèmica, ni la desconfiança generalitzada en l’administració de justícia. De tot això, no cal parlar-ne. Potser perquè no hi veuen solució. Potser perquè no tenen cap projecte per Espanya, ni engrescador, ni exigent ni eficaç.  Això sí: aplicar-nos el 155 durant un cert temps, de manera indefinida, més bèstia o menys, això és fonamental, i deu ajudar a arreglar aquells problemes.

En tot cas, gràcies a tots els partits unionistes per fer-nos adonar que ni vosaltres ens considereu espanyols, perquè als que es valoren com de la pròpia comunitat no se’ls humilia, no se’ls apallissa, no se’ls esprem com una llimona, no se’ls priven dels Drets Fonamentals, no se’ls maltracta la llengua. Gràcies per reconèixer que som una colònia. Heu sembrat l’odi i heu enfilat un camí sense retorn. Com en una parella quan sorgeixen maltractaments. Ni oblit ni perdó.

Nosaltres preferim considerar-nos, simplement, com una altra Nació que, d’una manera o altra, és expulsada d’un Estat que només preteneu des de la uniformitat, que sempre heu entès la diversitat com un perill, no com una riquesa a compartir. I els resultats electorals confirmaran, una vegada més, que votem diferent, que Espanya i Catalunya som comunitats divergents, ja des de les primeres eleccions de la transició. I, una vegada més, suposo que els sondeigs d’opinió de les darreres setmanes es demostraran tan inútils i manipuladors com de costum.

Respirem a fons i ànims, que el mes que ve tenim una altra campanya i jornada electoral.

Nota final:  diguem les coses pel seu nom: deixem de dir “155”, que no és més que un nombre asèptic, sinó “estat d’excepció”, que és el que més li quadra: suspensió dels drets polítics més elementals. I molta atenció a aquells que el volen aplicar d’una manera indefinida i llarga: és una contradicció en ella mateixa aplicar un estat d’excepció de manera indefinida, perquè ja no és per situacions excepcionals. Llavors té un altre nom: dictadura.