De Sants estant

En seu parlamentària, si és que el de la Ciutadella es pot considerar plenament un Parlament, el “President de tots” ( de tots els soferts, espiats, atonyinats, espoliats, odiats i menyspreats catalans) va fer un comentari qüestionant si la mesura d’eliminar els peatges de les nostres principals autopistes havia estat una bona mesura. I ja es dona per fet que caldrà reinstaurar-los. El país del fem i desfem.

S’ha de ser molt cínic o tenir la cara molt dura per plantejar així la qüestió. Analitzem alguns dels fets comprovables:

-Es va reclamar llargament l’eliminació dels peatges perquè a Catalunya els estàvem pagant des de feia dècades, havent representat per a les empreses adjudicatàries uns beneficis fora mida: les despeses de construcció i conservació s’havien amortitzat desenes de vegades. Beneficiaris: la Caixa i altres empreses de l’ÍBEX.

-Ben pocs peatges més hi ha a Espanya. I en alguns casos com en el cas de les radials de Madrid, com que no eren rendibles perquè disposen d’autovies gratuïtes, es varen rescatar amb els diners de tots. Seguint la norma del capitalisme mesetari que quan un negoci funciona, millor per a l’empresa, i si fracassa, doncs es tira de  diners públics.

-El desastre en que s’ha convertit circular per la principal autopista que creua de sud a nord el nostre País té moltes causes: no hi ha una carretera nacional N-2 i altres paral·leles amb alta capacitat. En alguns trams se l’havia qualificat de “carretera de la mort”. Les obres d’ampliació i desdoblament s’han eternitzat, de vegades a un ritme de construcció d’1 km per any.

-Mentre hi havia peatges a l’autopista, hi havia un cert manteniment de la via i un servei d’atenció a les incidències. Ara, com amb tot el que depèn del govern central, tot és pura deixadesa: res d’invertir a Catalunya. Model Rodalies. Model desastre. Model enderroc.

-Tothom sap que la gran concentració actual de camions a les que eren considerades vies ràpides és causat per la gasiveria de les autoritats de l’estat de no executar el corredor mediterrani, reclamat des de fa 20 o 30 anys. Els diners europeus es desvien per fer el “Corredor Madriterrani” origen i fi de totes les comunicacions del món mundial.

-Voler imposar un peatge ara és de cretins: d’acord que hi ha una directiva europea que proposa instaurar un sistema de pagament per a qui les usi. Però recordem que es pagava i s’hauria de pagar per circular amb rapidesa i seguretat. Algú creu que retornant als peatges es solucionarà alguna cosa i es podrà circular com abans? Comparat amb anys enrere, la població del territori ha augmentat, i també les importacions i exportacions, el turisme motoritzat, etc. I les vies de comunicació paral·leles continuen com estaven.

-Potser hi podríem anar afegint arguments. Però la qüestió més greu és una altra: no hi va haver cap veu al “Parlament” que li respongués d’una manera digna? Que li tirés en cara el càstig a que ens té sotmesos el govern central, el dels amics del “President”, que sembla haver adoptat cada vegada més el paper de l’escolanet de la Moncloa? Potser ens cal començar a preparar una escombra gegant i fer neteja a fons de tot l’hemicicle. I al dir tot, vull dir tot.

Portem infinitat d’anys amb uns serveis ferroviaris estatals tercermundistes, moltes línies sense cap millora estructural. I algunes sense ni desdoblament des de fa més de 100 anys.

Porten setmanes fent “obres d’urgència” en el seus trams més perillosos, que ja ho eren abans del mortal accident, fruit de la desídia d’un estat depredador.

Les autovies i carreteres s’apedacen quan la circulació esdevé ja perillosa i provoca accidents. Moltes col·lapsades per la manca d’infraestructures adequades per al transport de mercaderies per tren.

El món educatiu fart de ser oblidat, amb sous cada vegada més devaluats, sense  recursos estructurals, amb barracons provisionals que esdevenen definitius, mancances de personal per atendre la creixent diversitat de l’alumnat i una matrícula viva distorsionadora.

Els professionals de la sanitat revoltats per les condicions de treball, les guàrdies esgotadores, poc personal a l’atenció primària, un sistema de salut estructuralment a punt de fer fallida per la previsible jubilació de tota una generació de metges, amb fuites de personal dels diferents estaments cap a altres països on són més valorats els seus serveis.

Una emergència social en relació a un dret fonamental com és l’habitatge, absolutament fora de l’abast d’un sector creixent de la població, especialment dels joves.

Uns nivells molt alts de precarització social, amb un percentatge d’infants en risc de pobresa del 34 %.

Una manca de compromís per donar suport a sectors vitals per al País, com agricultors, ramaders i pescadors. Vitals per ser autosuficients i no dependre de productes foranis de dubtosa qualitat.

Uns mitjans de comunicació en general al servei de les classes dirigents i dels partits polítics, començant pels directament dependents de la Generalitat, transformats en eina de propaganda i d’evasió acrítica de la població.

Uns nivells de corrupció institucionals fins i tot a costa del funcionament de serveis tan sensibles com la protecció de la infància i l’adolescència en situació vulnerable.

Qualsevol podria anar afegint greuges que hem de suportar els catalans, començant per l’històric robatori fiscal, la mentida i el foment de la catalanofòbia peninsular com a eina electoral…

I continuant per la impossibilitat de viure en català a casa nostra, tractant de convertir-lo en residual.

Tot  això i més. I ens podem preguntar, què més ha de passar perquè s’aixequi un clam global, farts de tant de caos i d’ignomínia?

Ja fa temps, alguns xulejaven d’haver-nos destrossat el sistema sanitari. Des de fa anys fan el mateix amb l’ensenyament, les infraestructures, la llengua i la cultura… I els “nostres”, els que teòricament ens haurien de defensar, mostrant un comportament autista.

Què més ha de passar? Estem anestesiats, espantats o massa amorrats a la pantalleta? Espavilem, perquè les coses van a pitjor. Fixem-nos en la tendència dels darrers anys.

Catalunya a prop del col·lapse i no hi ha cap veu, sigui d’un partit, d’un sindicat, d’una organització cívica que proposi una vaga general? De professionals i d’usuaris. Perquè tot això afecta a la totalitat de la població, a treballadors i a empresaris, a gent del sector primari o terciari, a natius i a nouvinguts, a joves i a jubilats. Abans no sigui massa tard, vaga general i posem el País potes enlaire. Evidentment, és poc probable que es faci, però anem-ne parlant i fem bullir l’olla, com a mínim per despertar consciències.

Ara, encara que tinguem clar que l’única solució possible és la independència, silenci, no ho diguem pas, que encara hi haurà partits, sindicats i entitats que no s’hi afegiran amb l’excusa que estem polititzant el desastre…Quins nassos!

En tot el desgavell originat a rel del recent accident ferroviari del Penedès, hi ha una sèrie de circumstàncies que ens interroguen de manera preocupant. Pendents encara de com vagi evolucionant l’emergència i en plena desfilada de llevantades i pluges diverses, cal plantejar-se un conjunt de preguntes que no crec que tinguin una resposta fàcil. Però com a mínim, ens poden servir per reflexionar:

-La llevantada tenia fronteres administratives? O va afectar també el litoral mediterrani, més enllà del Principat? Perquè sembla que la paralització del servei només afecta a Rodalies i Regionals de Catalunya.

-En episodis meteorològics durs, principalment de pluja o vent, no hi ha uns protocols establerts de revisió nocturna d’infraestructures per garantir la seguretat i el funcionament el dia següent, o per organitzar solucions alternatives?

-Potser és que viatjar en tren a casa nostra era com jugar a la ruleta russa i nosaltres sense saber-ho?

-Potser ha influit en la postura del col·lectiu de maquinistes la coincidència amb un esgarrifós accident amb més de 40 morts a la línia d’alta velocitat? Però sorprèn que la constatació d’elements estructurals defectuosos en altres punts d’aquella xarxa no ha representat l’aturada general de l’AVE a tot el territori espanyol. Com ho hem d’interpretar, que Espanya no pot paralitzar-se però Catalunya sí, i durant varis dies? I sobretot si afecta el tipus de trens més necessaris per al conjunt de la població, el més bàsic, els que van més a poc a poc, de vegades desesperadament a poc a poc!, i per tant, amb menys perill objectiu de catàstrofe de grans dimensions?

-Parlem del col·lectiu de treballadors de Renfe, especialment dels maquinistes. Evidentment, cal exigir el màxim de seguretat en aquest i en qualsevol ofici, tot i que hem d’acceptar que el risc zero no existeix en cap activitat humana. Hem detectat coses que són molt preocupants: un col·lectiu que aprofita la feblesa extrema del govern-gestoria de la Plaça de Sant Jaume per imposar les seves condicions, que no sé si exigeixen en altres territoris. Recordem que temps enrera el personal de Renfe ja va boicotejar i escapçar el traspàs efectiu de Rodalies, segurament en defensa d’uns drets laborals legítims i, potser, per una animadversió a tot el que representa Catalunya.

-En tot cas, des del punt de vista del simple usuari, el col·lectiu de maquinistes i d’altres treballadors de Renfe haurien d’estar informats del funcionament proper a l’excel·lència dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, tant pel que fa a puntualitat, manteniment i renovació del material mòbil i com de l’estat general de les infraestructures. Suposo que el secret està, simplement en unes inversions i una gestió adequades i no en l’abandonament sistemàtic al que ens sotmet l’estat espanyol, garrepa en tot el que fa referència a Catalunya, castigada i explotada per la seva condició de Colònia rebel. No creuen que potser treballarien amb millors garanties de seguretat en la xarxa de FGC? Jo m’ho plantejaria.

I ara què?

La feblesa de la nostra classe política és majúscula. Un govern/gestoria absolutament dedicat a pacificar la població, a desmobilitzar-la i descatalanitzar-la, arraulit en la seva feblesa, dedicat a obeir la veu del seu amo a Madrid. I uns partits independentistes que juguen a negociar amb ells com si no fossin conscients que és picar en ferro fred, venent com a grans èxits els trucs de màgia amb què els van enganyant. Tot plegat per continuar en els càrrecs, siguin en les institucions o en els partits en els que es van eternitzant, mentre el País se’ns desfà a les mans. I així anys i panys.

I la societat civil, ben adormida: un desgavell tan general, no només de comunicacions, infraestructures, també de serveis bàsics com l’ensenyament o la sanitat, la problemàtica de l’habitatge, dels agricultors i pescadors… Voleu dir que alguna cosa a casa nostra funciona dignament, i no per manca d’esforç dels que hi treballen?

Prou!

Sembla que, finalment, algun moviment  cívic proposarà sortir al carrer. Però amb algunes prevencions: que no sigui només flor d’un dia. Cal que sigui el principi d’una onada. I que no sigui per anar contra uns d’aquí o d’allà. Contra els uns o els altres. Per canviar i que res no canvïi. No desviem l’atenció del fet fonamental. Anem a l’arrel de la qüestió: aquesta no és sinó no haver fet la feina que tocava el 2017. I acabar-la com més aviat millor és l’única sortida possible. Per tant, caldrà sortir al carrer, amb estelades, ràbia i el cap ben clar. I no un dia: el primer de molts. I un lema clar, trieu o inventeu:

Independència o desgavell.

Independència o caos.

Independència o desaparició.

Independencia o col·lapse.

Independència o independència.

…..

El Conte:

Hi havia una vegada una presó de presos polítics on, una vegada l’any, organitzaven una jornada per recollir donatius entre els presos per tenir fons per al tractament dels malalts del propi centre. Molts hi participaven perquè eren generosos i perquè potser en una altra ocasió se’n beneficiarien. I així, Com a mínim, s’encarrilava una de les seves necessitats urgents.

Mirant-ho bé, no us plantejaríeu que seria bastant millor que es rebel·lessin i s’alliberessin dels seus carcellers i aquesta seria l’autèntica i definitiva solució als seus problemes de salut i de qualsevol altre tipus i, sobretot, portarien una vida digna?

I ara, els Comptes:

A la Marató de l’any passat, es varen recollir 10 milions d’euros. Si fossim un poble lliure i ens beneficiéssim dels nostres impostos, generats amb el nostre treball, tindríem al cap de l’any 22.000 milions d’euros més. Sabeu què vol dir, això? L’equivalent a 2.200 maratons l’any: És a dir,  6 maratons cada dia! Si en podríem resoldre de problemes!  Sanitat, ensenyament, vivenda, equipaments, infraestructures de comunicació i transport, instal·lacions generadores d’energia renovables, serveis a persones dependents, residències, acolliment a nouvinguts, agricultura i pesca rendibles i de proximitat… I aneu afegint. Només perquè us en feu a la idea; el pressupost del nostre Govern Subirà passaria dels 40.000 milions a més de 60.000 milions d’euros.

I una reflexió: ben al contrari del que s’escampa entre els nostres carcellers, el Poble Català és molt generós. Cap campanya semblant a la de la nostra marató feta en altres indrets no ha obtingut recaptacions similars a les nostres. I el mateix podem dir d’altres formes d’altruïsme, com l’índex de donacions d’òrgans, per exemple. Ës clar que l’èxit de la nostra Marató no s’entendria sense els esforços propagandístics extraordinaris de la nostra TV des de moltes setmanes abans, que alguns arribem a viure com una mena de rentat de cervell, generant uns nivells de mobilització social realment extraordinaris.

I una demanda: Seria molt demanar que aquest tipus d’extraordinàries campanyes i de mobilització massiva s’enfoquessin cap a l’únic objectiu realment solucionador de totes les nostres mancances, com és la nostra independència? Però ara que no s’argumenti que seria un objectiu partidista i parcial: ens en beneficiaríem tots el 8 milions de presos polítics, sense excepció. Vols una cosa menys parcial i tendenciosa que això?

L’únic problema és que els que ho organitzen són els nostres propis carcellers. I si ens alliberem, es queden sense feina.

I  una reflexió: Apliquem-nos-ho a cadascun de nosaltres: no valdria la pena canalitzar la nostra generositat, i no exclusivament ni precisament econòmica, en l’única campanya digna del nostre esforç titànic?

Fa vuit anys d’un mes durant el qual van produir-se a Catalunya els esdeveniments més importants de les darreres dècades i que, segons com, podrien haver estat els més rellevants dels darrers segles.

El panorama actual provoca en molts independentistes una tristesa intensa, una sensació d’impotència, repartida en dues lectures dels fets ben diferents: per a uns, el convenciment que tot va ser una aventura il·lusionant però quimèrica, sense cap possibilitat d’èxit; per a d’altres, la sensació que es va desaprofitar una conjunció de fets que haguessin portat al triomf si no fos per algunes mancances, sobretot dels líders i, en menor mesura, del gruix de l’activisme.

I ara? Què hi podem fer, especialment els del segon grup, el d’aquells que creiem que vàrem deixar passar una bona oportunitat? Ben senzill, crear-ne una altra però acabant la feina, tractant de convèncer-nos que està a les nostres mans i convèncer els altres, els que ho veuen amb pessimisme.

El camí no serà fàcil. Els mitjans estan segrestats pels ocupants de les institucions, tant dels espanyolistes, pels qui tornar a la normalitat vol dir continuar essent un poble colonitzat, com pels que, prou els agradaria la independència si ens la regalessin, però que es resignen a fer la viu-viu i mantenir càrrecs, sous i influències.

Ja han passat vuit anys. Vuit anys perduts!

En aquest temps, ens han escatimat de l’ordre de 160 mil milions d’euros, que posats en bitllets de 50, un darrera l’altre, anirien, sobradament, de la Terra a la Lluna! Un espoli sideral!

A més a més, la població de Catalunya ha augmentat en 600.000 persones, amb el dèficit endèmic d’infraestructures, habitatges, serveis sanitaris, educatius i de protecció social, pràcticament sense redimensionar-los per fer-hi front. I sense les eines pròpies d’un estat per facilitar la integració dels nouvinguts.

Han legislat i jutjat sense treva en contra de la llengua catalana.

Han posat tota la força de l’estat, especialment la judicatura, en la repressió de la dissidència i l’enaltiment dels repressors. I tantes altres qüestions, com l’asfixia de la llengua catalana, l’espionatge, la mentida, i el foment de la catalanofòbia.

No podem seguir així. I ens hem de convèncer que cap dels nostres problemes no només no tenen solució dins d’Espanya sinó que tendeixen a agreujar-se dins d’un estat en descomposició i clar reforçament del franquisme. I en un entorn europeu de ressorgiment de l’extrema dreta paranoica.

Tinguem-ho clar: tot el que no fem des de la base no ho farà ningú. Ens hi hem de posar. És urgent però és possible. I hem d’atendre els dos pilars: el social i el polític.

Pel que fa al primer aspecte, hem d’aconseguir mobilitzacions que es distingeixin del simple seguidisme de les campanyes dels partits processistes i de les d’aquells que reivindiquen totes les lluites d’altres indrets però fugen d’estudi quan es tracta de les batalles democràtiques dels catalans. Mobilitzacions que vagin directes al nostre dret irrenunciable a tenir un estat propi i acomplir el veredicte de les urnes.

Pel que fa al segon, cal crear iniciatives electorals que assumeixin el repte de ser fidels al Primer d’Octubre i que promoguin una dedicació a la política per servir la societat i fer cau i net d’un model que només pretén fer-ne una professió, servir-se’n personalment, i avantposant els interessos del partit al País, quan no s’acaba convertint en una eina de corrupció. Tinguem clar, també, el perill creixent d’una forma d’independentisme populista i islamòfob que tracta de convencer la gent que, amb solucions màgiques i simplistes, es poden resoldre problemes complexos. Opció que és alimentada des de l’espanyolisme per dividir-nos i debilitar-nos.

I unes quantes observacions sobre aquests dos aspectes de la nostra lluita, el front social i el polític: no esperem líders messiànics que encapçalin les nostres iniciatives. Sabem per pròpia experiència que allò que va funcionar fou el que depenia de les bases. I això sempre serà així. No ens preocupem de qui hi ha darrera d’aquest moviment o darrera d’aquest partit, si hi ha gent mediàtica o no: hi hem de ser nosaltres. I potser ens haurem de dedicar a les dues coses indestriablement, mobilització i campanya política, perquè una reforça l’altra i les dues són ben precàries a hores d’ara. I com més ens hi impliquem, més transparent serà i més controlable en les seves fortaleses i en les seves febleses. Nosaltres, les bases, n’hem de ser els autèntics protagonistes i els veritables baluards, com ho vàrem ser aquell dia plujós, quan començava un decisiu mes d’octubre.

La recent aturada temporal del malson de Gaza ens permet un respir després de dos anys de mort i destrucció. Però obre preguntes inquietants: serà duradora aquesta pausa? O un cop recuperats els ostatges vius, el líder d’Israel podrà actuar amb més llibertat d’acció, sense la pressió que li feien els familiars d’aquells que calia rescatar?

Imaginem que la pausa és definitiva. Quines són les intencions del primer mandatari nordamericà respecte a la reconstrucció de la franja de Gaza, convertida en una gegantina zona devastada? Pensa iniciar-ne la reconstrucció? Per convertir-la en què? En una mena de parc temàtic, en una mena de “Las Vegas” al Mediterrani? I els palestins, on els pensa col·locar o enviar? O realment pensa que sigui la terra dels palestins, però ben controlats per forces internacionals?

Aspecte econòmic. Quines grans empreses n’assumiran la reconstrucció, sigui per fer-ne una zona de turisme o per viure-hi els seus habitants, eternament desplaçats d’un lloc a l’altre?. Segurament per fer un gran negoci? Empreses nordamericanes, obviament? De l’entorn de Trump? I d’on sortiran els diners?

Parlant de diners. S’ha calculat que la reconstrucció de Gaza tindrà un cost aproximat de 70.000 milions de dòlars, uns 60.000 milions d’euros. Realment, per desenrunar un país, construir edificis i refer totes les infraestructures cal una inversió difícil d’imaginar. Potser aquestes xifres encara queden curtes.

I una reflexió des de l’altra punta del Mediterrani, des de casa nostra. Ens adonem que amb tres anys del que ens roba Espanya podríem fer-nos càrrec de la reconstrucció de Gaza? Potser llavors serien més útils els nostres diners. Ens adonem de la monstruositat del que ens poleixen cada any? Som conscients de com canviaria la nostra vida com a estat independent? Ves a saber si ens sortirien els diners per les orelles, però tenint present que el nostre País no cal ni desenrunar-lo ni reconstruir-lo, podríem tenir unes infraestructures extraordinàries, uns serveis públics, un estat del benestar i un sistema de pensions realment envejables.

I la pregunta del milió: Amb què coi es malgasten els nostres diners cada any? Quantes subvencions i luxes asiàtics es poden permetre els beneficiaris de l’espoli? Quants funcionaris desvagats cobren cada mes sense fer gran cosa? Quantes infraestructures inútils? Quantes fortunes fàcils enviades a l’estranger?

I a sobre no ens poden ni veure, ens odien. Ves a saber si perquè els causa admiració que, tot i això, encara anem tirant o perquè tenen por que un dia decidim deixar de ser estúpids i alliberar-nos d’aquest atracament a ma armada.

La veritat, no sé què esperem!

D’entrada, algú hauria d’explicar per què es fa una Assemblea General Ordinària o AGO, de forma telemàtica i no presencial, com s’ha fet sempre, en l’única trobada massiva anual dels socis. On cada punt de l’ordre del dia es presenta i es vota. On tothom, prescindint de la seva edat, sap aixecar una cartolina verda o vermella. On la gent sent que forma part d’una entitat potent. On es pot connectar amb companys de diferents territoris. Fer-ho telemàticament no és un senyal de progrés. És una mostra de temor a la realitat. O potser més fàcil de manipular-ne el vot?

Perquè Les votacions en aquesta AGO, que es faran aquesta darrera setmana de juny, sens dubte, marcaran el futur de l’Assemblea. Si s’aprova la proposta de modificació dels Estatuts i RRI de l’entitat, aquesta canviarà de tarannà, i perdrà, a la meva manera de veure, la seva característica que l’ha fet diferent de les altres entitats i organitzacions de la societat civil. I l’única que, ara com ara, defensa la vigència del Primer d’Octubre del 2017.

Enmig d’una gran faramalla de modificació de molts articles, cal assenyalar 3 característiques fonamentals: la supressió dels 2/3 de vots per escollir els càrrecs més rellevants; la possibilitat de retorn d’antics Secretaris Nacionals i el major control de les Assemblees Territorials. Amb això es perd la necessitat de consens, augmenta la possibilitat de control de l’entitat per faccions polítiques i es posa en perill el funcionament assembleari, acostant-se a l’estructura piramidal de partits polítics i altres entitats civils que, actualment ja estan en mans de partits. Ens hi volem assemblar?

De fet, en les darreres eleccions al Secretariat de l’Assemblea ja es va enregistrar la victòria d’una tendència, no publicitada, però evident, de controlar la nostra entitat aprofitant el carisme de Lluís Llach, de la mateixa manera que s’ha controlat el Consell de la República amb en Jordi Domingo. Tot quadra. I això no és imaginar conspiracions, en tenim documentació. En tot cas, transcric un paràgraf de les instruccions donades als candidats al Secretariat de l’Assemblea a les eleccions de l’any passat per part d’un col·lectiu:

• Assemblea General Extraordinària: S’ha de celebrar en un termini de 4 mesos, com a màxim, des de la constitució del nou SN, amb aquests punts bàsics:
• Elaboració d’un Nou Full de Ruta
  • Reforma dels Estatuts, entre d’altres temes per: Canviar la norma sobre la reelecció d’antics S.N.
  • Preveure una representació pública de l’ANC plural, col·lectiva, separant aquesta representació de la Presidència i assignant la representació als responsables dels temes que es volen fer públics
  • Creació d’un Consell Assessor del S.N.
  • Elaborar una nova “Delegació de funcions” del Secretariat Nacional al Comitè Permanent

Aquest programa l’estan executant pas a pas. Si ara se surten amb la seva de canviar els estatuts, en tindran un control des de dins del Secretariat, no per la porta del darrera com fins ara.

I quin és l’objectiu de tot això? Evidentment, posar l’Assemblea al servei de forces polítiques concretes, transformar-la en un instrument de mobilització de les seves campanyes. I no precisament com una entitat transversal de l’independentisme. Curiosament, aquesta tropa era la que va batallar durament per fer descarrilar l’opció de la Llista Cívica, perquè, deien, convertiria l’Assemblea en un partit, mancada de transversalitat. De fet s’hi oposaven per no perjudicar cap opció política independentista “tradicional”. En tot cas, el que ara pretenen aconseguir és pitjor, perquè pot acabar controlada per partits nominalment independentistes, però autonomistes en la seva pràctica des de fa més de 7 anys. I això pot portar a la irrellevància de la nostra entitat, arrossegada pel descrèdit de la classe política independentista. I si no ho aturem, qui mobilitzarà les bases independentistes a partir d’ara?

Per això és important que els socis de l’Assemblea votem no a la proposta de modificació dels nostres documents bàsics que es farà els dies 29 o 30 (diumenge o dilluns) en votació única.

Penseu-hi: Ens hi juguem l’Assemblea!

Al fer balanç de l’any pel que fa a desastres climàtics al món, s’ha valorat a nivell mundial que la gota freda o DANA que va afectar el País Valencià va ser un dels 10 fenòmens més costosos en termes econòmics, a part de la pèrdua de més de 200 vides que va provocar. Aquests estudis internacionals, concretament a càrrec d’una ONG britànica, “Christian Aid”, valoren en uns 4000 milions d’euros les pèrdues materials que ha comportat. Aquesta quantitat s’escapa clarament de la nostra comprensió immediata però, sens dubte, ha de ser enorme. Només cal pensar en les infraestructures destrossades: carreteres, vies fèrries, ponts, els edificis d’habitatges, els electrodomèstics, mobles, els milers de vehicles destrossats, els polígons industrials arrassats amb la seva maquinària i estocs, camps de conreus inundats … realment una destrossa ingent en un territori molt poblat.

Quan es va avaluar el cost material de pèrdues, que d’altra banda hem hagut d’esperar que ens ho valorin des de l’estranger ja que aquí no s’ha fet, que se sàpiga, cap càlcul similar, em va venir al cap, inevitablement, una altra xifra mítica que, per ella sola, no ens diu gran cosa: el dèficit fiscal de Catalunya, uns 20.000 milioms d’euros cada any. I d’immediat, em va sorgir el càlcul inevitable: l’espoli al que Espanya ens sotmet és equivalent a 5 DANES cada any. I això durant dècades!!! Monstruós. I això no són coses del canvi climàtic sinó del no-canvi polític, de la manca d’independència. Perquè no depèn de qui mani o deixi de manar a la metròpoli, perquè sempre manen els mateixos: els espoliadors. I això del finançament singular és un brindis al sol, que ens il.lumina quan no hi ha DANA.

Reflexionem: I doncs, amb l’equivalent a una gota freda excepcional cada 72 dies, com és que encara podem sobreviure? Còm no estem socialment enfangats en una misèria perpètua? La resposta sembla complexa, però són faves comptades, això del dèficit fiscal no és una exageració. És talment així. Però forma part d’una suma de dos aspectes:

El primer: les misèries acumulades i disperses del nostre País: el dèficit d’infraestructures, carreteres col·lapsades, contaminació insuportable, una sanitat pública agafada amb agulles, cues en atenció primària i en urgències, llistes d’espera aterridores, sous escassos que impulsen els professionals a emigrar a llocs on se’ls valora més, ensenyament primari i secundari desajustats i amb pocs recursos per atendre la diversitat d’alumnat de tot tipus, emergència nacional de la vivenda, fins i tot pels que tenen un sou acceptable, dificultats del jovent per independitzar-se, crear i fer créixer una família, 20% de pobresa…Tots podríem anar allargant aquest memorial de greuges de manera indefinida.

Segon terme de la suma: fer front a tot això no esgota l’enorme quantia del dèficit. Ras i curt, podriem disposar d’uns serveis i infraestructures al nivell dels més avançats i rics paisos d’Europa i del món: Suissa, Noruega, Irlanda, Luxemburg, Singapur… i sense tenir riqueses naturals, pous de petroli ni bancs poderosos. Simplement amb la feina, la creativitat, la iniciativa i el bon fer d’aquest País que sap mantenir-se surant tot i estar subjectat a una pesada rèmora, la qual pretén justament mantenir-nos a la superfície a base de grans esforços, per seguir disfrutant de les nostres energies.

Potser alguns argumentaran que 20.000 milions d’euros l’any tampoc no donarien per a tant. Doncs mireu, donarien per això i per molt més: A part d’aquesta quantitat, els economistes calculen que cada euro de més invertit en un país té un efecte multiplicador de 3 euros, pel fet que es creen molts llocs de treball, augmenta el consum i l’estalvi, creixement de la recaptació d’impostos i del sistema de pensions, per no parlar de la millora del medi ambient amb uns transports públics potents i menys circulació de vehicles, un corredor mediterrani que eliminaria milers de camions circulant, inversions i préstecs a empreses tecnològiques amb un elevat valor afegit i pol d’atracció d’inversors, enormes inversions en instal·lacions d’energies renovables, foment de la investigació pura i aplicada…

Potser que preguntem a la inteligència artificial on se situaria Catalunya si durant aquest segle XXI no hagués hagut de suportar l’equivalent a més de 100 danes d’espoli. I potser que després fem servir la intel·ligència personal i col·lectiva per deslliurar-nos decididament del colonialisme pervers que ens esclavitza.

Via Fora!

PS: Intencionadament no he entrat a considerar el tema esgarrifós de les víctimes mortals de la DANA, la majoria evitables amb una bona resposta institucional a l’abast de qualsevol administració responsable. Però no puc evitar de dir-vos que la DANA permanent a Catalunya per part de l’opressor també provoca víctimes més o menys indirectes però quantificables pels experts. Us remeto a una altra entrada d’aquest bloc, de juny de 2017. Tema polèmic, però que hem de ser capaços d’afrontar: https://blocs.mesvilaweb.cat/joanmb/la-independencia-pot-provocar-martirs/

(Dècima de Nadal: poesia que els nens adrecen als seus familiars a l’hora de les postres del dinar de Nadal, enfilats a una cadira. Acostumen a ser recompensats amb un petit aguinaldo)

Això de la Constitució

rima amb prostitució

Lamela, Llerena, Marchena

i una justícia de pena

Els milions a Abu Dhabi

i tots a viure de l’avi

El dia que l’emètic (1) mori

farem un gran rebombori

Amnistia general

perdonant tot carcamal

Mani dreta, mani esquerra

sempre el País s’esguerra

Set anys després del sidral

els mateixos fan igual

On ara hi ha un munt d’escòria

serà un espai de memòria

La unitat: “Lo tuyo es mio”

i després: “Que hay de lo mio?”

La unitat, cosa estranya

bona nit i puta …………… (il·legible en l’original)

(Romanç anònim del segle XXI, trobat entre els papers d’un infiltrat de la trama russa)

(1): No confondre amb “emèrit”

A partir d’aquí, expresseu la vostra creativitat literària amb nous rodolins…

Primer de tot, una mica de context: Al Secretariat Nacional de l’Assemblea hi ha diferents tendències, hi ha dissensions. Però això no ens hauria de sorprendre: és una conseqüencia de la divisió de l’independentisme, tant l’institucional com el de les bases. Si no hi haguessin diferents estratègies dins de l’Assemblea voldria dir que aquesta no respon a la realitat social i política.

Després de mig any de funcionament del nou Secretariat, a la vista de les campanyes, manifestacions, manifestos, declaracions i filtracions periodístiques podem fer-ne una anàlisi. Potser així entendrem el perquè del projecte de Full de Ruta presentat a discussió de les bases i en podem fer una valoració acceptant, d’entrada, que hi ha com dos sectors dins del Secretariat: un de majoritari que representa l’actual equip directiu i l’altre, considerat crític, tot i que la realitat és més difusa i la frontera depèn de la temàtica concreta que s’abordi. Jo, personalment, em sento més proper a aquests darrers.

La clau de la situació actual és la manca de mobilització. I no cal insistir en les causes. Tots les sabem, si bé la més important és el cul de sac a que ens han menat les forces polítiques independentistes. El repte al que ens enfrontem és com aconseguirem aquesta mobilització. Uns tenen en ment la via de la desobediència i la lluita noviolenta i els altres més aviat ens inclinem per l’activisme il·lusionat en construir una mena de via escocesa per trencar el sistema de partits, que són fills d’una malaurada transició.

Una de les diferències més importants és que, mentre uns potser encara tenen l’esperança que algun partit o líder accepti el repte d’alliberar-nos com a Poble, els altres no n’esperem gran cosa i creiem que cal cercar noves eines polítiques i nous lideratges.

Uns manifesten el desig de tornar als origens, cap allà el 2012 i següents, quan l’Assemblea va actuar com una eina meravellosa per empènyer el nacionalisme polític cap a l’independentisme. Els altres valorem que les circumstàncies han canviat, que no és possible fer marxa enrere, que el fracàs, la repressió i l’engany passen factura en les bases i en la classe política, i que cal trobar noves maneres d’avançar, inèdites i disruptives, sense oblidar que hi va haver un octubre de 2017 que ho canvia tot i que no es pot evitar ni menystenir.

-Mentre uns tenen focalitzat absolutament l’embat contra Espanya, els altres, sense oblidar-ho, hi afegim l’embat contra la inoperància dels nostres líders independentistes. Per a uns, hem de treballar amb els partits i pressionar-los, i els altres creiem que només reaccionaran, potser, quan vegin en perill el seu terreny de joc amb noves opcions electorals. I ni així és segur que es moguin. Només cal veure com s’han desenvolupat els respectius i recents congressos i processos de reflexió.

I aquí és important formular de manera ràpida què entenem per regeneració dels partits: desprofessionalització, dedicació política com un servei temporal al País, democratització de funcionament, elaboració de les llistes amb participació dels socis o votants, compliment de compromisos i de programes, proximitat als electors amb consultes freqüents, elecció dels càrrecs per meritocràcia i no per amiguisme, renúncia explícita a la política de portes giratòries, transparència de finançament i de funcionament intern, rendiment de comptes de l’acció endegada…

Coincidim en que és del tot imprescindible una renovació i regeneració de la política a casa nostra en general i, en particular, dels partits independentistes. Però mentre uns creuen que l’Assemblea no ha d’indicar als partits com han d’organitzar-se i qui els ha de dirigir, els altres creiem que és absolutament imprescindible pressionar fins al límit i mostrar que una nova manera de fer política és possible. Només així aconseguirem l’activació del moviment civil, que permeti l’augment de la participació a les eleccions i la recuperació de la majoria absoluta al Parlament.

Per tot això, creiem que l’Assemblea ha de plantejar-se seriosament la necessitat de promoure d’alguna manera la formació d’una nova opció independentista al Parlament, per remoure’n les seves aigües estancades i per impulsar la represa de la llibertat. Després de l’entrega de la presidència de la Generalitat als opressors i el fracàs de qualsevol tipus de negociació amb el govern de Madrid, molts ciutadans de Catalunya no troben cap opció electoral que els representi, i això fa augmentar l’abstenció, amb els efectes que aquest fet comporta, i el progrés de formacions xenòfobes. Tot i així, hem de tenir clar que l’Assemblea, encara que assumeixi sola o amb altres entitats aquest paper de promotora d’un nou projecte, no ha de convertir-se en un partit, perquè haurà de seguir essent eina de mobilització social i de fiscalització de les formacions polítiques, també de la que pugui impulsar d’inici.

Finalment, és evident que els nostres partits estan desprestigiats. Demanar la seva regeneració sense més no porta enlloc, com tampoc no és el camí tractar de fer la revolució només des dels carrers. O s’ofereix una alternativa electoral potent i il·lusionant i engeguem la mobilització, o no farem res. Amb el perill que l’Assemblea caigui en la irrellevància, arrossegada per les mateixes formacions polítiques. A no ser que se’n distanciï, sobretot defensant aferrissadament la validesa del referèndum de l’u d’octubre, la declaració d’Independència, la unilateralitat. També promovent la regeneració del seu funcionament com hem explicitat. Tampoc és descartable que als partits ja els vagi bé una Assemblea feble, que no torbi la tranquil·litat dels cementiris.

Estem en un moment políticament pervers per a Catalunya. La darrera legislatura ha estat l’ùnica en que l’independentisme, al menys nominalment, havia aconseguit la majoria absoluta en vots i escons.  Però ha estat calamitosa des del punt de vista de l’acció del Govern i de l’actuació dels diferents partits implicats. La convocatòria precipitada d’eleccions ha representat, una vegada més, la pèrdua de centenars de milers de vots i que s’entregui el Govern a un partit dels repressors del 155. No es podien fer pitjor les coses.

Durant aquest temps, s’ha negociat amb Madrid com si s’ignorés que mai compleixen cap dels seus compromisos. Afegim-hi la disputa per l’hegemonia i entre partits que haurien de ser al mateix bàndol i de les contínues estrategies de desgast mutu i de lideratges de vegades tòxics i inflats d’ego.

Com a conseqüència, han anat convocant congressos, per mirar de redreçar el rumb. Anirant al moll de l’òs, a l’origen real d’aquest fracàs? No ho sembla: els partits funcionen com una excrecència del règim del 78. I, és de témer que tot quedi en una lluita per aconseguir càrrecs, sous i influències. Amb joc més o menys net o amb clavegueres.

No podem esperar més. Portem set anys de retrocés institucional. Ara és el moment en que l’independentisme social i organitzat jugui fort i sotmeti els partits a una pressió asfixiant. Han llançat per la borda milers i milers d’hores de voluntariat, l’esforç de ciutadans jugant-se el físic als centres de votació i als carrers, i han desfet les il·lusions de milions de catalans que volen i necessiten un nou estat. Necessari per a tots, pensin com pensin i votin a qui votin.

Per tant, crec que cal fer a aquests partits qualificats d’independentistes, i a tota l’opinió pública en general, una sèrie de consideracions sobre el capteniment d’aquestes formacions i unes exigències de canvi de rumb immediat i d’una regeneració política en profunditat, si realment es vol aconseguir el suport de l’electorat, la mobilització cívica i la llibertat de Catalunya.

Consideracions:

-Una de les principals causes d’aquest retrocés és, sens dubte, l’actuació política dels darrers temps, començant per la renúncia a implementar la proclamació de la independència el 2017 i l’errònia estratègia d’intentar negociar amb partits i govern de l’estat, ignorant que mai compleixen el que pacten.

-El desengany de molts votants independentistes pot conduïr-los a optar per l’abstenció o per votar formacions molt allunyades de l’esperit democràtic i tolerant que sempre ens ha caracteritzat. Els tres partits fins ara amb representació parlamentària s’han de sentir els principals responsables d’aquestes tendències de l’electorat.

-Cal una renovació de lideratges: els dirigents que estaven al front durant els fets de 2017 han de donar pas a noves persones. Així es fa a tot arreu després d’un fracàs polític.

-Aquest renovació ha d’anar acompanyada d’una aposta sincera en el seu discurs, comprovable per la seva actuació: Fidelitat a l’octubre de 2017 i a la via de la unilateralitat per aconseguir la independència.

-Prou de pactes amb l’enemic. L’actuació de qualsevol dirigent independentista digne d’aquest nom ha de procurar debilitar l’estat opressor, fer-lo ingovernable.

-Cal endegar una necessària regeneració del sistema de partits, una renovació. Fins i tot hauríem de parlar d’una refundació: és imprescindible canviar la forma d’entendre i de funcionar d’un partit democràtic i d’exercir un càrrec públic: compromís amb els programes electorals, transparència en el funcionament i en el finançament, limitació de mandats, desprofessionalització de la figura del polític, entès com un servei temporal al País, com una pausa en la seva carrera professional. Renúncia expressa a la tàctica de les portes giratòries. Democratització del seu funcionament, amb realització de primàries en l’elaboració sencera de les llistes electorals, i no només per escollir al cap de cartell. Proximitat dels càrrecs electes amb els seus electors: és impensable, amb els mitjans d’avui en dia, que no s’hagi de rendir comptes de les decisions preses, de les votacions parlamentàries i de no obrir-se a la societat, fent consultes freqüents i canalitzant demandes.

-Considero que aquesta exigència de renovació i regeneració l’hauria de liderar l’Assemblea, per la seva capacitat de mobilització, tot cercant l’adhesió d’altres entitats civils, sempre que estiguin plenament d’acord amb aquesta estratègia.

-L’Assemblea hauria d’actuar de la manera més transversal possible. Que hi hagi socis que formin part d’aquests partits no representaria una contradicció, ans al contrari: aquests socis haurien de ser la punta de llança d’aquests objectius transformadors. D’altra banda si s’aconseguís aquest canvi de rumb dels partits, a la llarga és possible que molts ciutadans s’acabin fent militants d’algun partit autenticament independentista, millorant la seva mínima implantació actual, inferior, entre tots, a l’u per cent del seu l’electorat potencial.

– Finalment, si la partitocràcia segueix sorda al clam social que demana un canvi de rumb decisiu en l’estratègia política de l’independentisme, d’una forma o altra caldrà unir esforços per formular i formar una alternativa política transversal que compleixi aquests paràmetres enunciats, amb la garantia que els representants d’aquesta força emergent no se’n puguin desviar gràcies a unes normes, estatuts, i codis de bones pràctiques en mans dels electors o afiliats. Si s’arriba a aquesta situació, ben segur que tindrem una militància ja sensibilitzada i mobilitzada a punt per dur-ho a terme. Ja des d’ara els partits actuals n’estan assabentats.

– No tenim temps per perdre. Ara és el moment. No siguem esclaus d’una falsedat que ve de la tan publicitada transició modèlica. Vivim en un estat aparentment democràtic però ideològicament franquista. I només amb una societat mobilitzada i unes opcions electorals renovades i fiables serà possible reprendre el camí que es va estroncar per la por, la renúncia o l’engany d’uns dirigents que encara dirigeixen

Analitzem alguns aspectes cabdals d’uns dies històrics molt relacionats entre sí:

1.Puigdemont

La seva jugada ben arriscada té aspectes positius i altres que no ho són tant:

Ha tingut la valentia de tornar a risc de ser empresonat, i ha ridiculitzat les autoritats espanyoles i també les del govern autonomista de Catalunya, que ha reaccionat a la manera dels verds o dels grisos, amb unes tàctiques de persecució pròpies d’un atemptat i l’ús de gas pebre amb gent pacífica, tot i que pràcticament no s’havia fet servir mai. Per fer mèrits o per simple por? O perquè els seus càrrecs ja eren caducats? En tot cas, van perdre la xaveta en una compareixença digne de nen malcriat.

Ha complert la paraula de tornar per la investidura, però no ha anat a la sessió al Parlament. I no és la primera vegada que incompleix una promesa. Els seus acèrrims seguidors tot li perdonen. Altres no, així com el fet de pactar amb el “gobierno” que mai compleix els pactes, ni per avançat ni a posteriori.

Calia potser, deixar-se capturar per la policia i afrontar una estada a la presó, possiblement llarga? Això era una mostra clara de desobediència a les estructures de l’estat. Sempre quedarà el dubte de la repercusió extra que aquest fet hauria tingut, més enllà de l’aparició i desaparició dalt d’un escenari en terreny prohibit.

Ha aconseguit la irritació suprema de la classe política, judicial i mediàtica de tot l’estat. No sabem còm reaccionarà a aquesta humiliació el jutge que el persegueix i si això reforçarà o debilitarà els arguments d’un i altre cara a la justícia europea.

Internacionalment ha tingut un bon ressò mediàtic: s’ha aconseguit tornar a posar d’actualitat que l’independentisme segueix viu en un moment que se’l donava per acabat i enterrat amb l’elecció d’un president de la Generalitat espanyolista, diuen que amb cara de comercial d’una funerària i practicant l’ofici amb un desnonat partit independentista.

En Puigdemont és molt conegut arreu i ha posat en evidència que hi ha una llei d’amnistia pensada per a l’independentisme català que els jutges no apliquen. En tot cas, alguns diaris de renom parlen de les greus mancances democràtiques de l’estat espanyol. Potser que algunes autoritats polítiques i judicials europees vagin despertant. Els fets són tan greus i evidents que no poden posar el cap sota l’ala, com sempre.

2. La política i les institucions catalanes

L’ascensió a la presidència d’un socialista dels més abrandats defensors de l’aplicació del 155, capaç de fer bona part dels seus mitings en castellà i traduint els topònims, obra un nou capítol en la maleïda història d’una institució secular com la Generalitat. Molts ho entenen com el punt i final d’un procés ara sembla que definitivament esclafat.

De totes maneres, convé centrar el focus en les causes d’aquest terrabastall: ERC els ha obert les portes de bat a bat a canvi de res de bo per al País. I ells ho saben. Segurement a canvi en treuen salvar uns quants càrrecs del sotogoverno i no afrontar amb terror i sense candidats clars una repetició electoral que els podia portar a les catacombes. Tenen uns quants anys per resoldre els seus problemes o acabar com Ciutadans. I que no diguin que el seu partit ve de molt lluny. Recordem la fi d’Unió Democràtica en quatre dies.

En tot cas, a partir d’ara ja no el considero una formació independentista, encara que una part dels seus afiliats ho segueixin essent. Com a organització, no és que portin una estratègia més o menys diferent o de dubtosa eficàcia: és que remen en sentit contrari.

I, sobretot, cada vegada que el govern d’Illa faci una acció, no només contra la independència de Catalunya, sinó també contra la seva cultura, la seva llengua, el seu territori, la seva petita empresa, la seva pagesia, etc. tinguem ben present de maleïr un partit i els seus líders, que es feien dir independentistes i que presumien de bones persones, i que al final han actuat com el cavall de Troia.

Convé no oblidar com a fet molt greu la pèrdua de la majoria independentista al Parlament després de diverses legislatures. I les causes d’això no són, només, per la rendició d’ERC. El conjunt dels partits que consideràvem nostres ha navegat sense rumb, pactant amb el PSOE a canvi d’afluixar la repressió i de fer una comèdia de diàleg. Ens hem sentit orfes, fins i tot traïts. I molts votants han optat per l’abstenció, altres a votar opcions teòricament progressistes o a radicals xenòfobs. Tot s’ha torçat.

I els que encara ens considerem partidaris de la validesa del referèndum i la proclamació no executada de la independència, podem témer el pitjor: si el nostre argument és que ho va decidir un Parlament plenament legitimat per fer-ho, qui ens diu que l’actual, amb una legitimitat de les urnes semblant, encara que sigui sota la tutela dels tribunals espanyols, no pot fer una votació solemne, fent-se enrera d’aquell pronunciament? No vull donar idees, però en el cas que es plantegés el tema, no crec que aquells que propugnen un referèndum acordat els sàpiga gaire greu fer el pas contrari, amb l’estupidesa de fer creure que, algun dia, l’estat espanyol ens concedirà una impossible oportunitat. I els quedaria la tranquil·litat de seguir jugant a l’autonomisme en mode holograma, a recer de cap risc i amb la garantia indefinida de poltrones i menjadora.

3. El moviment independentista

I ara, l’independentisme popular, com queda?

Per una banda, aconseguir reunir uns 5000 persones a la primera quinzena d’agost, quan més de mig país està de vacances i fa una calor insofrible, té el seu mèrit, si bé érem conscients que podia ser, en algun sentit, decisiu per diverses raons. Res a veure amb les Diades milionàries, però és que estem en un altre moment: hi ha un desencant bastant generalitzat, comprovable amb l’alt nivell d’abstencionisme de les successives eleccions. Sobretot perquè a nivell institucional hi ha una rendició o confraternització amb l’ocupant i no hi ha una estratègia clara de quin camí cal seguir per avançar. Tampoc a nivell d’organitzacions cíviques, lògicament contaminades de la desunió, picabaralles i, fins i tot, rendició de la partitocràcia fruit de la repressió. I el que és més greu, amb la imatge desgastada d’uns partits on segueixen tallant el bacallà els indultats i amnistiats.

També caldrà estar atents a l’evolució del relat de les entitats més potents ara que a nivell polític han caigut moltes caretes. S’ha de fer seguidisme, crític o acrític? Cal alinear-se amb uns o altres? És possible jugar a una transversalitat eixorca? De veritat creiem que és possible fer-los evolucionar mentre ells lluiten per les seves fonts de supervivència? Valorem-ho. En tot cas, sembla que, malauradament, disposem d’uns anys per madurar la nostra estratègia. Hem perdut set anys, massa temps, a obrir els ulls, després de plorar en groc i de confiar en un sistema pervers des del 78.

4. Fins aquí hem arribat

Per ara n’hi ha prou. Potser hauríem d’entrar en el capítol de cercar solucions, camins de futur que ens portin a impulsar l’independentisme i acostar-nos a l’objectiu. En tot cas, de moment, només apuntar que les grans fites les hem aconseguit quan els independentistes conscienciats i il·lusionats ens hem mogut i activat, segurs que teníem un camí viable i que tots, poble i dirigents, anavem a una. Però s’han de donar algunes condicions, algunes passes en la direcció adequada. En parlarem properament i tornem als carrers!

Afecta a la nostra dignitat individual i com a Poble pertànyer a un estat democràticament fallit en què:

-La cúpula judicial  es permet incomplir i boicotar les lleis aprovades per un parlament escollit democràticament

-Gira com un mitjó l’aplicació d’una amnistia que, com amb la dels anys de la transició, serveix per a blanquejar les forces de l’ordre que varen apallisssar un poble pacífic i democràtic i en canvi, es nega als polítics i activistes de l’independentisme.

-Reconeix obertament que econòmicament Espanya no és viable sense Catalunya i, encara menys, sense els altres Països Catalans. El mateix argument emprat segles enrera per negar la independència a les colònies americanes perquè necessitava la plata i altres riqueses que n’extreia.

-Ha emprat els nostres propis recursos per espiar, publicar dades i acusar polítics, periodistes, científics, entitats socials, polítiques, esportives i ciutadans de tota mena i llurs familiars pel fet de considerar-los perillosos per al manteniment de la seva dominació perpètua.

-Ha alterat sense vergonya els nostres resultats electorals fent circular de manera premeditada mentides de tot tipus respecte als líders polítics en plena campanya electoral.

-La màxima autoritat de l’estat es va dedicar directament a pressionar i amenaçar amb arruïnar les principals empreses del País per obligar-les a posicionar-se en contra de la independència i traslladar la seva seu.

-Alguns dels seus ministres i altres autoritats presumeixen d’haver destrossat el nostre sistema sanitari.

-Utilitza tots els mitjans de comunicació per enfrontar bona part del seus súbdits en contra d’uns altres que, teòricament també ho son, els catalans, establint una distinció entre un “nosotros” i un “ellos” i que aquests mereixen ser apallissats. Paral·lelament, som els autèntics “colpistes” i els que volen quedar-se els “seus” diners.

-Porta dècades, per no dir segles, extraient els nostres recursos econòmics per mantenir un estat model d’una sobredimensionada i mala administració, de subvencions eternes, d’obres faraòniques, i ofegant-nos sense acabar de matar la gallina dels ous d’or.

-Executant els pressupostos de forma vergonyosament desequilibrada, impedint una millora de les nostres infraestructures i la possibilitat d’oferir uns serveis sanitaris, educatius i socials propis d’un País democràtic.

-Secularment ha prohibit i atacat la nostra cultura i la nostra llengua, en un desig indissimulat d’assimilar-nos i acabar amb la nostra pròpia riquesa com a Poble.

-Altera la nostra demografia facilitant l’establiment de milions de nouvinguts que han representat augmentar la població en un terç en poc més d’una dècada i, sobretot, impedint-nos d’aplicar polítiques que facilitin la seva integració a la nostra societat, tradicionalment oberta.

– (llistat ampliable)

D’altra banda, també hem de denunciar la manca de tremp, de lucidesa i de valentia dels nostres dirigents politics aquests darrers anys en què:

-Varen ser incapaços de culminar la independència quan tenien el Poble mobilitzat i convençut que s’havia preparat el salt de forma adequada.

-Varen rendir-se, en bona part, a la justícia espanyola, acceptant un judici de forma poc edificant als ulls de tothom.

-Han continuat centrant-se en la disputa per la preponderància política de forma fratricida.

-Han acceptat el sotmetiment de les institucions, especialment el Parlament, als capricis i decisions judicials.

-Han malbaratat les majories en vots i escons independentistes i han desmobilitzat el moviment popular.

-Han caigut una vegada i una altra en la trampa de la negociació amb l’estat espanyol a canvi de quasi res. Recordem: els indults, l’amnistia, el català a Europa, els repetits traspassos sense efectivitat ni recursos, les taules de negociació sense terminis ni reunions…

-No han afrontat una renovació de lideratges després del fracàs, com es fa en qualsevol país democràtic.

-No han fet cap mena d’autocrítica ni intent de regeneració democràtica dels partits, presoners del segell fruit de la transició i d’una llei electoral que facilita unes estructures piramidals poc democràtiques i clarament residuals pel que fa a nombre d’afiliats.

– ( llistat ampliable…)

Conclusió:

Per tot això i més, hauríem de mobilitzar-nos aquesta Diada i sempre que calgui. Per això, centrar els actes de l’11 de setembre, com sembla, en l’espoli fiscal és un reduccionisme patètic: va ser adequat quan la primera dècada del XXI, fruit de manifestacions concretes i prèvies a l’esclat de les concentracions de la Diada.

Si n’hi ha d’arguments, que ara  es descarten olimpicament! Tots basats en el que ha passat en aquest quart de segle, i alguns ben recentment. Prou importants per impulsar una mobilització general per una simple qüestió de dignitat. Qüestió que, en el fons, era darrera les grans fites aconseguides pel nostre poble: manifestació de rebuig a la retallada de l’Estatut, Consulta del 9N, Referèndum de l’u d’octubre…

Independència perquè hi tenim dret i per dignitat com a Poble.

Després dels resultats de la consulta de l’Assemblea sobre la Llista Cívica, en Josep Pinyol, fervent opositor al projecte, analitza la situació a través del seu bloc https://blocs.mesvilaweb.cat/joseppinyol/el-resultat-de-la-consulta-referma-els-valors-fundacionals-de-lassemblea/

Us recomano que el llegiu. Jo em permeto respondre-li i mostrar la meva opinió, respectuosament, a través d’aquest escrit.

Quan afirma que “el resultat de la consulta sobre la Llista Cívica referma els valors fundacionals de l’Assemblea”, i després ho remata dient que “l’entitat n’ha sortit reforçada” em permeto dissentir: L’Assemblea n’ha sortit dividida en dues meitats, esperem que no siguin irreconciliables, sobretot perquè la seva discrepància la van airejar per tots els mitjans al seu abast, que eren molts i més aviat proclius a les seves postures. Es pot dissentir, però sense fracturar. Hi ha maneres i maneres. Perquè el projecte de Llista Cívica també va d’això, del respecte al discrepant, de fugir de la desqualificació sistemàtica. No tot val per guanyar el debat i les votacions. D’això ja en tenim el pap ple.

En una altra part afirma que “sorprenia que tant els partidaris del SÍ com els dels NO quedessin contents: els del NO perquè havien guanyat, encara que fos per poc, i els del SÍ perquè respiraven alleugerits per no haver d’afrontar una feinada impossible”. També aquí discrepo: per començar, jo com a impulsor del SÍ des de fa temps, em sento contrariat perquè l’actual Secretariat hagués retardat tant la consulta, en comptes de fer-la el 2013 com deia el Full de Ruta. És clar que potser llavors el MHP s’hagués tret de la màniga unes eleccions a la tardor. Sempre em quedarà, a més, el meu dubte de com hauria reaccionat el bloc crític si el SÍ hagués triomfat per poc: hauríen impugnat els resultats, com tantes coses han impugnat per manca d’una sindicatura electoral o altres galindaines? Però quedi clar que només és un dubte, potser raonable. L’altra dubte que em queda és si haurien pretès crear una “Assemblea” alternativa a l’actual. També aquí hi ha indicis que m’ho fan pensar. I ja tindríem ben desactivada la societat civil. I carta blanca pels partits. Ens ho explicaran mai? Tampoc ho puc demostrar, però em temo que tot el sector crític potser estava al servei d’alguna formació política i, per tant, la protegien de l’embat de la Llista Cívica que els podia perjudicar.

Més endavant, en l’apartat de “Catarsi”, s’afirma que “Sense eleccions (se suposa que es refereix a les Autonòmiques) en els propers dos anys de mandat del nou Secretariat Nacional de l’ANC, sense aquesta fita els qui han governat l’entitat fins ara no tenen ni estratègia, ni discurs”. Es dedueix, doncs que ara els toca dirigir l’Assemblea a ells. Em permeto aventurar si no hi haurà noves eleccions al Parlament a la tardor, cas que no hi hagi consens per escollir un President. Caldrà veure l’aritmètica parlamentària. I si no s’avancen, perdrem 4 anys més de decadència política, institucional, cultural, lingüística, social i econòmica. És a dir, de País. Perquè a més, amb el pas dels anys, el cens electoral se’ns va posant a la contra.

A l’apartat “El “Manifest del CIEMEN i la nova etapa de l’Assemblea” es proposa “Una estratègia de confrontació amb Espanya en base a la desobediència civil, i ha de partir del baix nivell actual de mobilització i de les baralles i actuacions dels partits independentistes dels darrers anys i anar incrementant la capacitat de convocatòria… i això provocarà la reactivació de les Assemblees de Base…” i acaba dient “el resultat de la consulta pot esdevenir el tret de sortida d’una nova etapa d’esplendor de la nostra entitat.” Evidentment, difereixo d’aquesta anàlisi. Per començar, penso que la situació política a casa nostra no té res a veure amb el “quinqueni gloriós de 2012-2017”. Persistir en l’estratègia d’aquells anys és no saber llegir els fets històrics. Entre altres coses, ja poden “eixamplar la base” que no es poden treure, en les actuals circumstàncies, 2 milions de persones al carrer. I encara que fos possible, la classe política no ens faria ni cas. La clau de volta de la proposta de Llista Cívica era engrescar les bases en una estratègia propositiva, en un projecte amb un termini clar i concret, acotat en el temps: unes eleccions com a punt de partida. I després, exigir-los coherència i valentia. Perquè suposo que tots tenim clar que cal una regeneració política, i aquesta només es pot fer des de fora dels partits, posant-los al mirall i fent-los veure que no s’agraden. Això no va de més o menys escons. Va de fer veure a la nostra societat que una altra manera de fer política és possible. Amb altres paraules, hem d’assumir que no només hem de fer una confrontació o embat a Espanya, sinó també a nivell intern de País. Perquè les institucions catalanes, actualment són la representació a casa nostra d’Espanya. Ens agradi o no.

Un dels mantres en contra de la Llista Cívica era que “si anem contra els partits després no podrem pactar amb ells”. És que tal com funcionen i actuen no podem pactar-hi res. Perquè ells ho fan amb l’enemic i això invalida la nostra confrontació amb l’Estat.

No cal gaires arguments per invalidar la bonista conclusió que quan ells dirigeixin l’ANC “arribarà una nova etapa d’esplendor de l’entitat”. Segur? Una entitat dividida en dues meitats, per haver tret tots els drapets al sol?

Per acabar, presentar el futur de l’Assemblea com una lluita entre un sector que ho fia tot a participar en la política parlamentària i un altre que pretén centrar-ho tot en l’activisme al carrer i la no-violència és una falsa dicotomia. Perquè, sense anar més lluny, la nostra territorial ha estat present en totes les lluites: precursors del consum estratègic, la denúncia de l’espoli fiscal, les concentracions davant les seus dels partits i de la Generalitat demanant unitat, la campanya per les Cambres de Comerç, les protestes a les presons, als tribunals d’injustícia i concentracions contra la repressió durant 6 anys i tantes altres. I, evidentment, per la irrupció d’una Llista Cívica al Parlament. I com nosaltres, moltes altres assemblees de base.

Qualsevol simplificació que es faci al respecte és voler deixar fora una part del nostre esperit. És tractar de dividir i inactivar l’Assemblea. Perquè aquesta no necessita salvadors que la vulguin preservar en formol. Necessita picapedrers en totes les lluites.

Disculpes, Josep: sóc conscient que sortir a criticar un escrit anterior és jugar amb avantatge. En tot cas, he tractat d’argumentar-ho i no fer la carregada simple i dura que acostumem a veure arreu. Dissentim des del respecte. És allò que dèiem de la nova manera de fer política. I primer de tot ens ho hem d’aplicar a nosaltres mateixos.

Una mica de context: quan ETA encara actuava, es va fer famosa la frase d’Aznar: “En absència de violència es pot parlar de tot”. Passats molts anys, resulta que sense violència no es pot parlar de tot, ni tan sols al Parlament de Catalunya, lloc que, per definició, és on es tracta de “parlamentar” entre els representants legítimament escollits. És més, ara i aquí, qualsevol pacifista pot ser acusat de violència, encara que sigui per la mirada d’odi…

Perquè potser us preguntareu: com es poden qualificar de terrorisme les accions mobilitzadores del Tsunami Democràtic, amb un eslogan que deia “Spain, sit and talk”, que traduït seria, “Espanya, seu i parla”?. És a dir, “Fem una taula de diàleg”, que és una de les coses més pacífiques i inútils que es poden imaginar.

Perquè quan els pagesos que tallen carreteres i autopistes, inclosa La Jonquera, durant varis dies no són pas terroristes, oi? Defensen el seu futur i tenen dret a manifestar-se. Bé, per ara!

Perquè quan els taxistes que col·lapsen Barcelona i el seu aeroport, reivindicant els seus interessos laborals i de gremi, no són pas terroristes, oi?

Llavors, per què ho han de ser els qui van seguir les consignes del Tsunami Democràtic i els seus hipotètics inductors, tallant la Jonquera o col·lapsant l’aeroport durant unes hores?

Doncs perquè a Espanya el terrorisme no depèn del què es faci sinó de qui ho faci. I, sobretot, de per què ho faci.

Així, tot el que faci un independentista pot ser terrorisme, sigui manifestar-se, llençar consignes per internet o fer ganxet, que tot arribarà.

I quina lògica te això? Simplement que qüestionar la “sagrada unidad de España” és un crim de lesa humanitat: el que els causa terror és que Catalunya s’independitzi, perquè sense ella el seu estat és inviable. I qui són els que els provoca terror?: els independentistes, siguin del Tsunami o dels CDR, per exemple. Per tant, aquests, els qui els provoquen terror són, per la seva pintoresca definició, terroristes. No pel que fan, sinó pel que pretenen.

Aquesta és la gran perversitat de la dictadura dels togats. Perquè hem de tenir clar que aquesta convulsa Espanya no és pas una democràcia (govern del poble). Podem escollir entre els noms de togacràcia (govern de les togues), borbocràcia (govern dels borbons), mediacràcia (govern dels mitjans informatius) o femtacràcia (govern de les clavegueres). I encara podem anar afegint neologismes. En qualsevol cas, la fortor comença a ser insuportable.