De Sants estant

El Conte:

Hi havia una vegada una presó de presos polítics on, una vegada l’any, organitzaven una jornada per recollir donatius entre els presos per tenir fons per al tractament dels malalts del propi centre. Molts hi participaven perquè eren generosos i perquè potser en una altra ocasió se’n beneficiarien. I així, Com a mínim, s’encarrilava una de les seves necessitats urgents.

Mirant-ho bé, no us plantejaríeu que seria bastant millor que es rebel·lessin i s’alliberessin dels seus carcellers i aquesta seria l’autèntica i definitiva solució als seus problemes de salut i de qualsevol altre tipus i, sobretot, portarien una vida digna?

I ara, els Comptes:

A la Marató de l’any passat, es varen recollir 10 milions d’euros. Si fossim un poble lliure i ens beneficiéssim dels nostres impostos, generats amb el nostre treball, tindríem al cap de l’any 22.000 milions d’euros més. Sabeu què vol dir, això? L’equivalent a 2.200 maratons l’any: És a dir,  6 maratons cada dia! Si en podríem resoldre de problemes!  Sanitat, ensenyament, vivenda, equipaments, infraestructures de comunicació i transport, instal·lacions generadores d’energia renovables, serveis a persones dependents, residències, acolliment a nouvinguts, agricultura i pesca rendibles i de proximitat… I aneu afegint. Només perquè us en feu a la idea; el pressupost del nostre Govern Subirà passaria dels 40.000 milions a més de 60.000 milions d’euros.

I una reflexió: ben al contrari del que s’escampa entre els nostres carcellers, el Poble Català és molt generós. Cap campanya semblant a la de la nostra marató feta en altres indrets no ha obtingut recaptacions similars a les nostres. I el mateix podem dir d’altres formes d’altruïsme, com l’índex de donacions d’òrgans, per exemple. Ës clar que l’èxit de la nostra Marató no s’entendria sense els esforços propagandístics extraordinaris de la nostra TV des de moltes setmanes abans, que alguns arribem a viure com una mena de rentat de cervell, generant uns nivells de mobilització social realment extraordinaris.

I una demanda: Seria molt demanar que aquest tipus d’extraordinàries campanyes i de mobilització massiva s’enfoquessin cap a l’únic objectiu realment solucionador de totes les nostres mancances, com és la nostra independència? Però ara que no s’argumenti que seria un objectiu partidista i parcial: ens en beneficiaríem tots el 8 milions de presos polítics, sense excepció. Vols una cosa menys parcial i tendenciosa que això?

L’únic problema és que els que ho organitzen són els nostres propis carcellers. I si ens alliberem, es queden sense feina.

I  una reflexió: Apliquem-nos-ho a cadascun de nosaltres: no valdria la pena canalitzar la nostra generositat, i no exclusivament ni precisament econòmica, en l’única campanya digna del nostre esforç titànic?

Fa vuit anys d’un mes durant el qual van produir-se a Catalunya els esdeveniments més importants de les darreres dècades i que, segons com, podrien haver estat els més rellevants dels darrers segles.

El panorama actual provoca en molts independentistes una tristesa intensa, una sensació d’impotència, repartida en dues lectures dels fets ben diferents: per a uns, el convenciment que tot va ser una aventura il·lusionant però quimèrica, sense cap possibilitat d’èxit; per a d’altres, la sensació que es va desaprofitar una conjunció de fets que haguessin portat al triomf si no fos per algunes mancances, sobretot dels líders i, en menor mesura, del gruix de l’activisme.

I ara? Què hi podem fer, especialment els del segon grup, el d’aquells que creiem que vàrem deixar passar una bona oportunitat? Ben senzill, crear-ne una altra però acabant la feina, tractant de convèncer-nos que està a les nostres mans i convèncer els altres, els que ho veuen amb pessimisme.

El camí no serà fàcil. Els mitjans estan segrestats pels ocupants de les institucions, tant dels espanyolistes, pels qui tornar a la normalitat vol dir continuar essent un poble colonitzat, com pels que, prou els agradaria la independència si ens la regalessin, però que es resignen a fer la viu-viu i mantenir càrrecs, sous i influències.

Ja han passat vuit anys. Vuit anys perduts!

En aquest temps, ens han escatimat de l’ordre de 160 mil milions d’euros, que posats en bitllets de 50, un darrera l’altre, anirien, sobradament, de la Terra a la Lluna! Un espoli sideral!

A més a més, la població de Catalunya ha augmentat en 600.000 persones, amb el dèficit endèmic d’infraestructures, habitatges, serveis sanitaris, educatius i de protecció social, pràcticament sense redimensionar-los per fer-hi front. I sense les eines pròpies d’un estat per facilitar la integració dels nouvinguts.

Han legislat i jutjat sense treva en contra de la llengua catalana.

Han posat tota la força de l’estat, especialment la judicatura, en la repressió de la dissidència i l’enaltiment dels repressors. I tantes altres qüestions, com l’asfixia de la llengua catalana, l’espionatge, la mentida, i el foment de la catalanofòbia.

No podem seguir així. I ens hem de convèncer que cap dels nostres problemes no només no tenen solució dins d’Espanya sinó que tendeixen a agreujar-se dins d’un estat en descomposició i clar reforçament del franquisme. I en un entorn europeu de ressorgiment de l’extrema dreta paranoica.

Tinguem-ho clar: tot el que no fem des de la base no ho farà ningú. Ens hi hem de posar. És urgent però és possible. I hem d’atendre els dos pilars: el social i el polític.

Pel que fa al primer aspecte, hem d’aconseguir mobilitzacions que es distingeixin del simple seguidisme de les campanyes dels partits processistes i de les d’aquells que reivindiquen totes les lluites d’altres indrets però fugen d’estudi quan es tracta de les batalles democràtiques dels catalans. Mobilitzacions que vagin directes al nostre dret irrenunciable a tenir un estat propi i acomplir el veredicte de les urnes.

Pel que fa al segon, cal crear iniciatives electorals que assumeixin el repte de ser fidels al Primer d’Octubre i que promoguin una dedicació a la política per servir la societat i fer cau i net d’un model que només pretén fer-ne una professió, servir-se’n personalment, i avantposant els interessos del partit al País, quan no s’acaba convertint en una eina de corrupció. Tinguem clar, també, el perill creixent d’una forma d’independentisme populista i islamòfob que tracta de convencer la gent que, amb solucions màgiques i simplistes, es poden resoldre problemes complexos. Opció que és alimentada des de l’espanyolisme per dividir-nos i debilitar-nos.

I unes quantes observacions sobre aquests dos aspectes de la nostra lluita, el front social i el polític: no esperem líders messiànics que encapçalin les nostres iniciatives. Sabem per pròpia experiència que allò que va funcionar fou el que depenia de les bases. I això sempre serà així. No ens preocupem de qui hi ha darrera d’aquest moviment o darrera d’aquest partit, si hi ha gent mediàtica o no: hi hem de ser nosaltres. I potser ens haurem de dedicar a les dues coses indestriablement, mobilització i campanya política, perquè una reforça l’altra i les dues són ben precàries a hores d’ara. I com més ens hi impliquem, més transparent serà i més controlable en les seves fortaleses i en les seves febleses. Nosaltres, les bases, n’hem de ser els autèntics protagonistes i els veritables baluards, com ho vàrem ser aquell dia plujós, quan començava un decisiu mes d’octubre.

La recent aturada temporal del malson de Gaza ens permet un respir després de dos anys de mort i destrucció. Però obre preguntes inquietants: serà duradora aquesta pausa? O un cop recuperats els ostatges vius, el líder d’Israel podrà actuar amb més llibertat d’acció, sense la pressió que li feien els familiars d’aquells que calia rescatar?

Imaginem que la pausa és definitiva. Quines són les intencions del primer mandatari nordamericà respecte a la reconstrucció de la franja de Gaza, convertida en una gegantina zona devastada? Pensa iniciar-ne la reconstrucció? Per convertir-la en què? En una mena de parc temàtic, en una mena de “Las Vegas” al Mediterrani? I els palestins, on els pensa col·locar o enviar? O realment pensa que sigui la terra dels palestins, però ben controlats per forces internacionals?

Aspecte econòmic. Quines grans empreses n’assumiran la reconstrucció, sigui per fer-ne una zona de turisme o per viure-hi els seus habitants, eternament desplaçats d’un lloc a l’altre?. Segurament per fer un gran negoci? Empreses nordamericanes, obviament? De l’entorn de Trump? I d’on sortiran els diners?

Parlant de diners. S’ha calculat que la reconstrucció de Gaza tindrà un cost aproximat de 70.000 milions de dòlars, uns 60.000 milions d’euros. Realment, per desenrunar un país, construir edificis i refer totes les infraestructures cal una inversió difícil d’imaginar. Potser aquestes xifres encara queden curtes.

I una reflexió des de l’altra punta del Mediterrani, des de casa nostra. Ens adonem que amb tres anys del que ens roba Espanya podríem fer-nos càrrec de la reconstrucció de Gaza? Potser llavors serien més útils els nostres diners. Ens adonem de la monstruositat del que ens poleixen cada any? Som conscients de com canviaria la nostra vida com a estat independent? Ves a saber si ens sortirien els diners per les orelles, però tenint present que el nostre País no cal ni desenrunar-lo ni reconstruir-lo, podríem tenir unes infraestructures extraordinàries, uns serveis públics, un estat del benestar i un sistema de pensions realment envejables.

I la pregunta del milió: Amb què coi es malgasten els nostres diners cada any? Quantes subvencions i luxes asiàtics es poden permetre els beneficiaris de l’espoli? Quants funcionaris desvagats cobren cada mes sense fer gran cosa? Quantes infraestructures inútils? Quantes fortunes fàcils enviades a l’estranger?

I a sobre no ens poden ni veure, ens odien. Ves a saber si perquè els causa admiració que, tot i això, encara anem tirant o perquè tenen por que un dia decidim deixar de ser estúpids i alliberar-nos d’aquest atracament a ma armada.

La veritat, no sé què esperem!

D’entrada, algú hauria d’explicar per què es fa una Assemblea General Ordinària o AGO, de forma telemàtica i no presencial, com s’ha fet sempre, en l’única trobada massiva anual dels socis. On cada punt de l’ordre del dia es presenta i es vota. On tothom, prescindint de la seva edat, sap aixecar una cartolina verda o vermella. On la gent sent que forma part d’una entitat potent. On es pot connectar amb companys de diferents territoris. Fer-ho telemàticament no és un senyal de progrés. És una mostra de temor a la realitat. O potser més fàcil de manipular-ne el vot?

Perquè Les votacions en aquesta AGO, que es faran aquesta darrera setmana de juny, sens dubte, marcaran el futur de l’Assemblea. Si s’aprova la proposta de modificació dels Estatuts i RRI de l’entitat, aquesta canviarà de tarannà, i perdrà, a la meva manera de veure, la seva característica que l’ha fet diferent de les altres entitats i organitzacions de la societat civil. I l’única que, ara com ara, defensa la vigència del Primer d’Octubre del 2017.

Enmig d’una gran faramalla de modificació de molts articles, cal assenyalar 3 característiques fonamentals: la supressió dels 2/3 de vots per escollir els càrrecs més rellevants; la possibilitat de retorn d’antics Secretaris Nacionals i el major control de les Assemblees Territorials. Amb això es perd la necessitat de consens, augmenta la possibilitat de control de l’entitat per faccions polítiques i es posa en perill el funcionament assembleari, acostant-se a l’estructura piramidal de partits polítics i altres entitats civils que, actualment ja estan en mans de partits. Ens hi volem assemblar?

De fet, en les darreres eleccions al Secretariat de l’Assemblea ja es va enregistrar la victòria d’una tendència, no publicitada, però evident, de controlar la nostra entitat aprofitant el carisme de Lluís Llach, de la mateixa manera que s’ha controlat el Consell de la República amb en Jordi Domingo. Tot quadra. I això no és imaginar conspiracions, en tenim documentació. En tot cas, transcric un paràgraf de les instruccions donades als candidats al Secretariat de l’Assemblea a les eleccions de l’any passat per part d’un col·lectiu:

• Assemblea General Extraordinària: S’ha de celebrar en un termini de 4 mesos, com a màxim, des de la constitució del nou SN, amb aquests punts bàsics:
• Elaboració d’un Nou Full de Ruta
  • Reforma dels Estatuts, entre d’altres temes per: Canviar la norma sobre la reelecció d’antics S.N.
  • Preveure una representació pública de l’ANC plural, col·lectiva, separant aquesta representació de la Presidència i assignant la representació als responsables dels temes que es volen fer públics
  • Creació d’un Consell Assessor del S.N.
  • Elaborar una nova “Delegació de funcions” del Secretariat Nacional al Comitè Permanent

Aquest programa l’estan executant pas a pas. Si ara se surten amb la seva de canviar els estatuts, en tindran un control des de dins del Secretariat, no per la porta del darrera com fins ara.

I quin és l’objectiu de tot això? Evidentment, posar l’Assemblea al servei de forces polítiques concretes, transformar-la en un instrument de mobilització de les seves campanyes. I no precisament com una entitat transversal de l’independentisme. Curiosament, aquesta tropa era la que va batallar durament per fer descarrilar l’opció de la Llista Cívica, perquè, deien, convertiria l’Assemblea en un partit, mancada de transversalitat. De fet s’hi oposaven per no perjudicar cap opció política independentista “tradicional”. En tot cas, el que ara pretenen aconseguir és pitjor, perquè pot acabar controlada per partits nominalment independentistes, però autonomistes en la seva pràctica des de fa més de 7 anys. I això pot portar a la irrellevància de la nostra entitat, arrossegada pel descrèdit de la classe política independentista. I si no ho aturem, qui mobilitzarà les bases independentistes a partir d’ara?

Per això és important que els socis de l’Assemblea votem no a la proposta de modificació dels nostres documents bàsics que es farà els dies 29 o 30 (diumenge o dilluns) en votació única.

Penseu-hi: Ens hi juguem l’Assemblea!

Al fer balanç de l’any pel que fa a desastres climàtics al món, s’ha valorat a nivell mundial que la gota freda o DANA que va afectar el País Valencià va ser un dels 10 fenòmens més costosos en termes econòmics, a part de la pèrdua de més de 200 vides que va provocar. Aquests estudis internacionals, concretament a càrrec d’una ONG britànica, “Christian Aid”, valoren en uns 4000 milions d’euros les pèrdues materials que ha comportat. Aquesta quantitat s’escapa clarament de la nostra comprensió immediata però, sens dubte, ha de ser enorme. Només cal pensar en les infraestructures destrossades: carreteres, vies fèrries, ponts, els edificis d’habitatges, els electrodomèstics, mobles, els milers de vehicles destrossats, els polígons industrials arrassats amb la seva maquinària i estocs, camps de conreus inundats … realment una destrossa ingent en un territori molt poblat.

Quan es va avaluar el cost material de pèrdues, que d’altra banda hem hagut d’esperar que ens ho valorin des de l’estranger ja que aquí no s’ha fet, que se sàpiga, cap càlcul similar, em va venir al cap, inevitablement, una altra xifra mítica que, per ella sola, no ens diu gran cosa: el dèficit fiscal de Catalunya, uns 20.000 milioms d’euros cada any. I d’immediat, em va sorgir el càlcul inevitable: l’espoli al que Espanya ens sotmet és equivalent a 5 DANES cada any. I això durant dècades!!! Monstruós. I això no són coses del canvi climàtic sinó del no-canvi polític, de la manca d’independència. Perquè no depèn de qui mani o deixi de manar a la metròpoli, perquè sempre manen els mateixos: els espoliadors. I això del finançament singular és un brindis al sol, que ens il.lumina quan no hi ha DANA.

Reflexionem: I doncs, amb l’equivalent a una gota freda excepcional cada 72 dies, com és que encara podem sobreviure? Còm no estem socialment enfangats en una misèria perpètua? La resposta sembla complexa, però són faves comptades, això del dèficit fiscal no és una exageració. És talment així. Però forma part d’una suma de dos aspectes:

El primer: les misèries acumulades i disperses del nostre País: el dèficit d’infraestructures, carreteres col·lapsades, contaminació insuportable, una sanitat pública agafada amb agulles, cues en atenció primària i en urgències, llistes d’espera aterridores, sous escassos que impulsen els professionals a emigrar a llocs on se’ls valora més, ensenyament primari i secundari desajustats i amb pocs recursos per atendre la diversitat d’alumnat de tot tipus, emergència nacional de la vivenda, fins i tot pels que tenen un sou acceptable, dificultats del jovent per independitzar-se, crear i fer créixer una família, 20% de pobresa…Tots podríem anar allargant aquest memorial de greuges de manera indefinida.

Segon terme de la suma: fer front a tot això no esgota l’enorme quantia del dèficit. Ras i curt, podriem disposar d’uns serveis i infraestructures al nivell dels més avançats i rics paisos d’Europa i del món: Suissa, Noruega, Irlanda, Luxemburg, Singapur… i sense tenir riqueses naturals, pous de petroli ni bancs poderosos. Simplement amb la feina, la creativitat, la iniciativa i el bon fer d’aquest País que sap mantenir-se surant tot i estar subjectat a una pesada rèmora, la qual pretén justament mantenir-nos a la superfície a base de grans esforços, per seguir disfrutant de les nostres energies.

Potser alguns argumentaran que 20.000 milions d’euros l’any tampoc no donarien per a tant. Doncs mireu, donarien per això i per molt més: A part d’aquesta quantitat, els economistes calculen que cada euro de més invertit en un país té un efecte multiplicador de 3 euros, pel fet que es creen molts llocs de treball, augmenta el consum i l’estalvi, creixement de la recaptació d’impostos i del sistema de pensions, per no parlar de la millora del medi ambient amb uns transports públics potents i menys circulació de vehicles, un corredor mediterrani que eliminaria milers de camions circulant, inversions i préstecs a empreses tecnològiques amb un elevat valor afegit i pol d’atracció d’inversors, enormes inversions en instal·lacions d’energies renovables, foment de la investigació pura i aplicada…

Potser que preguntem a la inteligència artificial on se situaria Catalunya si durant aquest segle XXI no hagués hagut de suportar l’equivalent a més de 100 danes d’espoli. I potser que després fem servir la intel·ligència personal i col·lectiva per deslliurar-nos decididament del colonialisme pervers que ens esclavitza.

Via Fora!

PS: Intencionadament no he entrat a considerar el tema esgarrifós de les víctimes mortals de la DANA, la majoria evitables amb una bona resposta institucional a l’abast de qualsevol administració responsable. Però no puc evitar de dir-vos que la DANA permanent a Catalunya per part de l’opressor també provoca víctimes més o menys indirectes però quantificables pels experts. Us remeto a una altra entrada d’aquest bloc, de juny de 2017. Tema polèmic, però que hem de ser capaços d’afrontar: https://blocs.mesvilaweb.cat/joanmb/la-independencia-pot-provocar-martirs/

(Dècima de Nadal: poesia que els nens adrecen als seus familiars a l’hora de les postres del dinar de Nadal, enfilats a una cadira. Acostumen a ser recompensats amb un petit aguinaldo)

Això de la Constitució

rima amb prostitució

Lamela, Llerena, Marchena

i una justícia de pena

Els milions a Abu Dhabi

i tots a viure de l’avi

El dia que l’emètic (1) mori

farem un gran rebombori

Amnistia general

perdonant tot carcamal

Mani dreta, mani esquerra

sempre el País s’esguerra

Set anys després del sidral

els mateixos fan igual

On ara hi ha un munt d’escòria

serà un espai de memòria

La unitat: “Lo tuyo es mio”

i després: “Que hay de lo mio?”

La unitat, cosa estranya

bona nit i puta …………… (il·legible en l’original)

(Romanç anònim del segle XXI, trobat entre els papers d’un infiltrat de la trama russa)

(1): No confondre amb “emèrit”

A partir d’aquí, expresseu la vostra creativitat literària amb nous rodolins…

Primer de tot, una mica de context: Al Secretariat Nacional de l’Assemblea hi ha diferents tendències, hi ha dissensions. Però això no ens hauria de sorprendre: és una conseqüencia de la divisió de l’independentisme, tant l’institucional com el de les bases. Si no hi haguessin diferents estratègies dins de l’Assemblea voldria dir que aquesta no respon a la realitat social i política.

Després de mig any de funcionament del nou Secretariat, a la vista de les campanyes, manifestacions, manifestos, declaracions i filtracions periodístiques podem fer-ne una anàlisi. Potser així entendrem el perquè del projecte de Full de Ruta presentat a discussió de les bases i en podem fer una valoració acceptant, d’entrada, que hi ha com dos sectors dins del Secretariat: un de majoritari que representa l’actual equip directiu i l’altre, considerat crític, tot i que la realitat és més difusa i la frontera depèn de la temàtica concreta que s’abordi. Jo, personalment, em sento més proper a aquests darrers.

La clau de la situació actual és la manca de mobilització. I no cal insistir en les causes. Tots les sabem, si bé la més important és el cul de sac a que ens han menat les forces polítiques independentistes. El repte al que ens enfrontem és com aconseguirem aquesta mobilització. Uns tenen en ment la via de la desobediència i la lluita noviolenta i els altres més aviat ens inclinem per l’activisme il·lusionat en construir una mena de via escocesa per trencar el sistema de partits, que són fills d’una malaurada transició.

Una de les diferències més importants és que, mentre uns potser encara tenen l’esperança que algun partit o líder accepti el repte d’alliberar-nos com a Poble, els altres no n’esperem gran cosa i creiem que cal cercar noves eines polítiques i nous lideratges.

Uns manifesten el desig de tornar als origens, cap allà el 2012 i següents, quan l’Assemblea va actuar com una eina meravellosa per empènyer el nacionalisme polític cap a l’independentisme. Els altres valorem que les circumstàncies han canviat, que no és possible fer marxa enrere, que el fracàs, la repressió i l’engany passen factura en les bases i en la classe política, i que cal trobar noves maneres d’avançar, inèdites i disruptives, sense oblidar que hi va haver un octubre de 2017 que ho canvia tot i que no es pot evitar ni menystenir.

-Mentre uns tenen focalitzat absolutament l’embat contra Espanya, els altres, sense oblidar-ho, hi afegim l’embat contra la inoperància dels nostres líders independentistes. Per a uns, hem de treballar amb els partits i pressionar-los, i els altres creiem que només reaccionaran, potser, quan vegin en perill el seu terreny de joc amb noves opcions electorals. I ni així és segur que es moguin. Només cal veure com s’han desenvolupat els respectius i recents congressos i processos de reflexió.

I aquí és important formular de manera ràpida què entenem per regeneració dels partits: desprofessionalització, dedicació política com un servei temporal al País, democratització de funcionament, elaboració de les llistes amb participació dels socis o votants, compliment de compromisos i de programes, proximitat als electors amb consultes freqüents, elecció dels càrrecs per meritocràcia i no per amiguisme, renúncia explícita a la política de portes giratòries, transparència de finançament i de funcionament intern, rendiment de comptes de l’acció endegada…

Coincidim en que és del tot imprescindible una renovació i regeneració de la política a casa nostra en general i, en particular, dels partits independentistes. Però mentre uns creuen que l’Assemblea no ha d’indicar als partits com han d’organitzar-se i qui els ha de dirigir, els altres creiem que és absolutament imprescindible pressionar fins al límit i mostrar que una nova manera de fer política és possible. Només així aconseguirem l’activació del moviment civil, que permeti l’augment de la participació a les eleccions i la recuperació de la majoria absoluta al Parlament.

Per tot això, creiem que l’Assemblea ha de plantejar-se seriosament la necessitat de promoure d’alguna manera la formació d’una nova opció independentista al Parlament, per remoure’n les seves aigües estancades i per impulsar la represa de la llibertat. Després de l’entrega de la presidència de la Generalitat als opressors i el fracàs de qualsevol tipus de negociació amb el govern de Madrid, molts ciutadans de Catalunya no troben cap opció electoral que els representi, i això fa augmentar l’abstenció, amb els efectes que aquest fet comporta, i el progrés de formacions xenòfobes. Tot i així, hem de tenir clar que l’Assemblea, encara que assumeixi sola o amb altres entitats aquest paper de promotora d’un nou projecte, no ha de convertir-se en un partit, perquè haurà de seguir essent eina de mobilització social i de fiscalització de les formacions polítiques, també de la que pugui impulsar d’inici.

Finalment, és evident que els nostres partits estan desprestigiats. Demanar la seva regeneració sense més no porta enlloc, com tampoc no és el camí tractar de fer la revolució només des dels carrers. O s’ofereix una alternativa electoral potent i il·lusionant i engeguem la mobilització, o no farem res. Amb el perill que l’Assemblea caigui en la irrellevància, arrossegada per les mateixes formacions polítiques. A no ser que se’n distanciï, sobretot defensant aferrissadament la validesa del referèndum de l’u d’octubre, la declaració d’Independència, la unilateralitat. També promovent la regeneració del seu funcionament com hem explicitat. Tampoc és descartable que als partits ja els vagi bé una Assemblea feble, que no torbi la tranquil·litat dels cementiris.

Estem en un moment políticament pervers per a Catalunya. La darrera legislatura ha estat l’ùnica en que l’independentisme, al menys nominalment, havia aconseguit la majoria absoluta en vots i escons.  Però ha estat calamitosa des del punt de vista de l’acció del Govern i de l’actuació dels diferents partits implicats. La convocatòria precipitada d’eleccions ha representat, una vegada més, la pèrdua de centenars de milers de vots i que s’entregui el Govern a un partit dels repressors del 155. No es podien fer pitjor les coses.

Durant aquest temps, s’ha negociat amb Madrid com si s’ignorés que mai compleixen cap dels seus compromisos. Afegim-hi la disputa per l’hegemonia i entre partits que haurien de ser al mateix bàndol i de les contínues estrategies de desgast mutu i de lideratges de vegades tòxics i inflats d’ego.

Com a conseqüència, han anat convocant congressos, per mirar de redreçar el rumb. Anirant al moll de l’òs, a l’origen real d’aquest fracàs? No ho sembla: els partits funcionen com una excrecència del règim del 78. I, és de témer que tot quedi en una lluita per aconseguir càrrecs, sous i influències. Amb joc més o menys net o amb clavegueres.

No podem esperar més. Portem set anys de retrocés institucional. Ara és el moment en que l’independentisme social i organitzat jugui fort i sotmeti els partits a una pressió asfixiant. Han llançat per la borda milers i milers d’hores de voluntariat, l’esforç de ciutadans jugant-se el físic als centres de votació i als carrers, i han desfet les il·lusions de milions de catalans que volen i necessiten un nou estat. Necessari per a tots, pensin com pensin i votin a qui votin.

Per tant, crec que cal fer a aquests partits qualificats d’independentistes, i a tota l’opinió pública en general, una sèrie de consideracions sobre el capteniment d’aquestes formacions i unes exigències de canvi de rumb immediat i d’una regeneració política en profunditat, si realment es vol aconseguir el suport de l’electorat, la mobilització cívica i la llibertat de Catalunya.

Consideracions:

-Una de les principals causes d’aquest retrocés és, sens dubte, l’actuació política dels darrers temps, començant per la renúncia a implementar la proclamació de la independència el 2017 i l’errònia estratègia d’intentar negociar amb partits i govern de l’estat, ignorant que mai compleixen el que pacten.

-El desengany de molts votants independentistes pot conduïr-los a optar per l’abstenció o per votar formacions molt allunyades de l’esperit democràtic i tolerant que sempre ens ha caracteritzat. Els tres partits fins ara amb representació parlamentària s’han de sentir els principals responsables d’aquestes tendències de l’electorat.

-Cal una renovació de lideratges: els dirigents que estaven al front durant els fets de 2017 han de donar pas a noves persones. Així es fa a tot arreu després d’un fracàs polític.

-Aquest renovació ha d’anar acompanyada d’una aposta sincera en el seu discurs, comprovable per la seva actuació: Fidelitat a l’octubre de 2017 i a la via de la unilateralitat per aconseguir la independència.

-Prou de pactes amb l’enemic. L’actuació de qualsevol dirigent independentista digne d’aquest nom ha de procurar debilitar l’estat opressor, fer-lo ingovernable.

-Cal endegar una necessària regeneració del sistema de partits, una renovació. Fins i tot hauríem de parlar d’una refundació: és imprescindible canviar la forma d’entendre i de funcionar d’un partit democràtic i d’exercir un càrrec públic: compromís amb els programes electorals, transparència en el funcionament i en el finançament, limitació de mandats, desprofessionalització de la figura del polític, entès com un servei temporal al País, com una pausa en la seva carrera professional. Renúncia expressa a la tàctica de les portes giratòries. Democratització del seu funcionament, amb realització de primàries en l’elaboració sencera de les llistes electorals, i no només per escollir al cap de cartell. Proximitat dels càrrecs electes amb els seus electors: és impensable, amb els mitjans d’avui en dia, que no s’hagi de rendir comptes de les decisions preses, de les votacions parlamentàries i de no obrir-se a la societat, fent consultes freqüents i canalitzant demandes.

-Considero que aquesta exigència de renovació i regeneració l’hauria de liderar l’Assemblea, per la seva capacitat de mobilització, tot cercant l’adhesió d’altres entitats civils, sempre que estiguin plenament d’acord amb aquesta estratègia.

-L’Assemblea hauria d’actuar de la manera més transversal possible. Que hi hagi socis que formin part d’aquests partits no representaria una contradicció, ans al contrari: aquests socis haurien de ser la punta de llança d’aquests objectius transformadors. D’altra banda si s’aconseguís aquest canvi de rumb dels partits, a la llarga és possible que molts ciutadans s’acabin fent militants d’algun partit autenticament independentista, millorant la seva mínima implantació actual, inferior, entre tots, a l’u per cent del seu l’electorat potencial.

– Finalment, si la partitocràcia segueix sorda al clam social que demana un canvi de rumb decisiu en l’estratègia política de l’independentisme, d’una forma o altra caldrà unir esforços per formular i formar una alternativa política transversal que compleixi aquests paràmetres enunciats, amb la garantia que els representants d’aquesta força emergent no se’n puguin desviar gràcies a unes normes, estatuts, i codis de bones pràctiques en mans dels electors o afiliats. Si s’arriba a aquesta situació, ben segur que tindrem una militància ja sensibilitzada i mobilitzada a punt per dur-ho a terme. Ja des d’ara els partits actuals n’estan assabentats.

– No tenim temps per perdre. Ara és el moment. No siguem esclaus d’una falsedat que ve de la tan publicitada transició modèlica. Vivim en un estat aparentment democràtic però ideològicament franquista. I només amb una societat mobilitzada i unes opcions electorals renovades i fiables serà possible reprendre el camí que es va estroncar per la por, la renúncia o l’engany d’uns dirigents que encara dirigeixen

Analitzem alguns aspectes cabdals d’uns dies històrics molt relacionats entre sí:

1.Puigdemont

La seva jugada ben arriscada té aspectes positius i altres que no ho són tant:

Ha tingut la valentia de tornar a risc de ser empresonat, i ha ridiculitzat les autoritats espanyoles i també les del govern autonomista de Catalunya, que ha reaccionat a la manera dels verds o dels grisos, amb unes tàctiques de persecució pròpies d’un atemptat i l’ús de gas pebre amb gent pacífica, tot i que pràcticament no s’havia fet servir mai. Per fer mèrits o per simple por? O perquè els seus càrrecs ja eren caducats? En tot cas, van perdre la xaveta en una compareixença digne de nen malcriat.

Ha complert la paraula de tornar per la investidura, però no ha anat a la sessió al Parlament. I no és la primera vegada que incompleix una promesa. Els seus acèrrims seguidors tot li perdonen. Altres no, així com el fet de pactar amb el “gobierno” que mai compleix els pactes, ni per avançat ni a posteriori.

Calia potser, deixar-se capturar per la policia i afrontar una estada a la presó, possiblement llarga? Això era una mostra clara de desobediència a les estructures de l’estat. Sempre quedarà el dubte de la repercusió extra que aquest fet hauria tingut, més enllà de l’aparició i desaparició dalt d’un escenari en terreny prohibit.

Ha aconseguit la irritació suprema de la classe política, judicial i mediàtica de tot l’estat. No sabem còm reaccionarà a aquesta humiliació el jutge que el persegueix i si això reforçarà o debilitarà els arguments d’un i altre cara a la justícia europea.

Internacionalment ha tingut un bon ressò mediàtic: s’ha aconseguit tornar a posar d’actualitat que l’independentisme segueix viu en un moment que se’l donava per acabat i enterrat amb l’elecció d’un president de la Generalitat espanyolista, diuen que amb cara de comercial d’una funerària i practicant l’ofici amb un desnonat partit independentista.

En Puigdemont és molt conegut arreu i ha posat en evidència que hi ha una llei d’amnistia pensada per a l’independentisme català que els jutges no apliquen. En tot cas, alguns diaris de renom parlen de les greus mancances democràtiques de l’estat espanyol. Potser que algunes autoritats polítiques i judicials europees vagin despertant. Els fets són tan greus i evidents que no poden posar el cap sota l’ala, com sempre.

2. La política i les institucions catalanes

L’ascensió a la presidència d’un socialista dels més abrandats defensors de l’aplicació del 155, capaç de fer bona part dels seus mitings en castellà i traduint els topònims, obra un nou capítol en la maleïda història d’una institució secular com la Generalitat. Molts ho entenen com el punt i final d’un procés ara sembla que definitivament esclafat.

De totes maneres, convé centrar el focus en les causes d’aquest terrabastall: ERC els ha obert les portes de bat a bat a canvi de res de bo per al País. I ells ho saben. Segurement a canvi en treuen salvar uns quants càrrecs del sotogoverno i no afrontar amb terror i sense candidats clars una repetició electoral que els podia portar a les catacombes. Tenen uns quants anys per resoldre els seus problemes o acabar com Ciutadans. I que no diguin que el seu partit ve de molt lluny. Recordem la fi d’Unió Democràtica en quatre dies.

En tot cas, a partir d’ara ja no el considero una formació independentista, encara que una part dels seus afiliats ho segueixin essent. Com a organització, no és que portin una estratègia més o menys diferent o de dubtosa eficàcia: és que remen en sentit contrari.

I, sobretot, cada vegada que el govern d’Illa faci una acció, no només contra la independència de Catalunya, sinó també contra la seva cultura, la seva llengua, el seu territori, la seva petita empresa, la seva pagesia, etc. tinguem ben present de maleïr un partit i els seus líders, que es feien dir independentistes i que presumien de bones persones, i que al final han actuat com el cavall de Troia.

Convé no oblidar com a fet molt greu la pèrdua de la majoria independentista al Parlament després de diverses legislatures. I les causes d’això no són, només, per la rendició d’ERC. El conjunt dels partits que consideràvem nostres ha navegat sense rumb, pactant amb el PSOE a canvi d’afluixar la repressió i de fer una comèdia de diàleg. Ens hem sentit orfes, fins i tot traïts. I molts votants han optat per l’abstenció, altres a votar opcions teòricament progressistes o a radicals xenòfobs. Tot s’ha torçat.

I els que encara ens considerem partidaris de la validesa del referèndum i la proclamació no executada de la independència, podem témer el pitjor: si el nostre argument és que ho va decidir un Parlament plenament legitimat per fer-ho, qui ens diu que l’actual, amb una legitimitat de les urnes semblant, encara que sigui sota la tutela dels tribunals espanyols, no pot fer una votació solemne, fent-se enrera d’aquell pronunciament? No vull donar idees, però en el cas que es plantegés el tema, no crec que aquells que propugnen un referèndum acordat els sàpiga gaire greu fer el pas contrari, amb l’estupidesa de fer creure que, algun dia, l’estat espanyol ens concedirà una impossible oportunitat. I els quedaria la tranquil·litat de seguir jugant a l’autonomisme en mode holograma, a recer de cap risc i amb la garantia indefinida de poltrones i menjadora.

3. El moviment independentista

I ara, l’independentisme popular, com queda?

Per una banda, aconseguir reunir uns 5000 persones a la primera quinzena d’agost, quan més de mig país està de vacances i fa una calor insofrible, té el seu mèrit, si bé érem conscients que podia ser, en algun sentit, decisiu per diverses raons. Res a veure amb les Diades milionàries, però és que estem en un altre moment: hi ha un desencant bastant generalitzat, comprovable amb l’alt nivell d’abstencionisme de les successives eleccions. Sobretot perquè a nivell institucional hi ha una rendició o confraternització amb l’ocupant i no hi ha una estratègia clara de quin camí cal seguir per avançar. Tampoc a nivell d’organitzacions cíviques, lògicament contaminades de la desunió, picabaralles i, fins i tot, rendició de la partitocràcia fruit de la repressió. I el que és més greu, amb la imatge desgastada d’uns partits on segueixen tallant el bacallà els indultats i amnistiats.

També caldrà estar atents a l’evolució del relat de les entitats més potents ara que a nivell polític han caigut moltes caretes. S’ha de fer seguidisme, crític o acrític? Cal alinear-se amb uns o altres? És possible jugar a una transversalitat eixorca? De veritat creiem que és possible fer-los evolucionar mentre ells lluiten per les seves fonts de supervivència? Valorem-ho. En tot cas, sembla que, malauradament, disposem d’uns anys per madurar la nostra estratègia. Hem perdut set anys, massa temps, a obrir els ulls, després de plorar en groc i de confiar en un sistema pervers des del 78.

4. Fins aquí hem arribat

Per ara n’hi ha prou. Potser hauríem d’entrar en el capítol de cercar solucions, camins de futur que ens portin a impulsar l’independentisme i acostar-nos a l’objectiu. En tot cas, de moment, només apuntar que les grans fites les hem aconseguit quan els independentistes conscienciats i il·lusionats ens hem mogut i activat, segurs que teníem un camí viable i que tots, poble i dirigents, anavem a una. Però s’han de donar algunes condicions, algunes passes en la direcció adequada. En parlarem properament i tornem als carrers!

Afecta a la nostra dignitat individual i com a Poble pertànyer a un estat democràticament fallit en què:

-La cúpula judicial  es permet incomplir i boicotar les lleis aprovades per un parlament escollit democràticament

-Gira com un mitjó l’aplicació d’una amnistia que, com amb la dels anys de la transició, serveix per a blanquejar les forces de l’ordre que varen apallisssar un poble pacífic i democràtic i en canvi, es nega als polítics i activistes de l’independentisme.

-Reconeix obertament que econòmicament Espanya no és viable sense Catalunya i, encara menys, sense els altres Països Catalans. El mateix argument emprat segles enrera per negar la independència a les colònies americanes perquè necessitava la plata i altres riqueses que n’extreia.

-Ha emprat els nostres propis recursos per espiar, publicar dades i acusar polítics, periodistes, científics, entitats socials, polítiques, esportives i ciutadans de tota mena i llurs familiars pel fet de considerar-los perillosos per al manteniment de la seva dominació perpètua.

-Ha alterat sense vergonya els nostres resultats electorals fent circular de manera premeditada mentides de tot tipus respecte als líders polítics en plena campanya electoral.

-La màxima autoritat de l’estat es va dedicar directament a pressionar i amenaçar amb arruïnar les principals empreses del País per obligar-les a posicionar-se en contra de la independència i traslladar la seva seu.

-Alguns dels seus ministres i altres autoritats presumeixen d’haver destrossat el nostre sistema sanitari.

-Utilitza tots els mitjans de comunicació per enfrontar bona part del seus súbdits en contra d’uns altres que, teòricament també ho son, els catalans, establint una distinció entre un “nosotros” i un “ellos” i que aquests mereixen ser apallissats. Paral·lelament, som els autèntics “colpistes” i els que volen quedar-se els “seus” diners.

-Porta dècades, per no dir segles, extraient els nostres recursos econòmics per mantenir un estat model d’una sobredimensionada i mala administració, de subvencions eternes, d’obres faraòniques, i ofegant-nos sense acabar de matar la gallina dels ous d’or.

-Executant els pressupostos de forma vergonyosament desequilibrada, impedint una millora de les nostres infraestructures i la possibilitat d’oferir uns serveis sanitaris, educatius i socials propis d’un País democràtic.

-Secularment ha prohibit i atacat la nostra cultura i la nostra llengua, en un desig indissimulat d’assimilar-nos i acabar amb la nostra pròpia riquesa com a Poble.

-Altera la nostra demografia facilitant l’establiment de milions de nouvinguts que han representat augmentar la població en un terç en poc més d’una dècada i, sobretot, impedint-nos d’aplicar polítiques que facilitin la seva integració a la nostra societat, tradicionalment oberta.

– (llistat ampliable)

D’altra banda, també hem de denunciar la manca de tremp, de lucidesa i de valentia dels nostres dirigents politics aquests darrers anys en què:

-Varen ser incapaços de culminar la independència quan tenien el Poble mobilitzat i convençut que s’havia preparat el salt de forma adequada.

-Varen rendir-se, en bona part, a la justícia espanyola, acceptant un judici de forma poc edificant als ulls de tothom.

-Han continuat centrant-se en la disputa per la preponderància política de forma fratricida.

-Han acceptat el sotmetiment de les institucions, especialment el Parlament, als capricis i decisions judicials.

-Han malbaratat les majories en vots i escons independentistes i han desmobilitzat el moviment popular.

-Han caigut una vegada i una altra en la trampa de la negociació amb l’estat espanyol a canvi de quasi res. Recordem: els indults, l’amnistia, el català a Europa, els repetits traspassos sense efectivitat ni recursos, les taules de negociació sense terminis ni reunions…

-No han afrontat una renovació de lideratges després del fracàs, com es fa en qualsevol país democràtic.

-No han fet cap mena d’autocrítica ni intent de regeneració democràtica dels partits, presoners del segell fruit de la transició i d’una llei electoral que facilita unes estructures piramidals poc democràtiques i clarament residuals pel que fa a nombre d’afiliats.

– ( llistat ampliable…)

Conclusió:

Per tot això i més, hauríem de mobilitzar-nos aquesta Diada i sempre que calgui. Per això, centrar els actes de l’11 de setembre, com sembla, en l’espoli fiscal és un reduccionisme patètic: va ser adequat quan la primera dècada del XXI, fruit de manifestacions concretes i prèvies a l’esclat de les concentracions de la Diada.

Si n’hi ha d’arguments, que ara  es descarten olimpicament! Tots basats en el que ha passat en aquest quart de segle, i alguns ben recentment. Prou importants per impulsar una mobilització general per una simple qüestió de dignitat. Qüestió que, en el fons, era darrera les grans fites aconseguides pel nostre poble: manifestació de rebuig a la retallada de l’Estatut, Consulta del 9N, Referèndum de l’u d’octubre…

Independència perquè hi tenim dret i per dignitat com a Poble.

Després dels resultats de la consulta de l’Assemblea sobre la Llista Cívica, en Josep Pinyol, fervent opositor al projecte, analitza la situació a través del seu bloc https://blocs.mesvilaweb.cat/joseppinyol/el-resultat-de-la-consulta-referma-els-valors-fundacionals-de-lassemblea/

Us recomano que el llegiu. Jo em permeto respondre-li i mostrar la meva opinió, respectuosament, a través d’aquest escrit.

Quan afirma que “el resultat de la consulta sobre la Llista Cívica referma els valors fundacionals de l’Assemblea”, i després ho remata dient que “l’entitat n’ha sortit reforçada” em permeto dissentir: L’Assemblea n’ha sortit dividida en dues meitats, esperem que no siguin irreconciliables, sobretot perquè la seva discrepància la van airejar per tots els mitjans al seu abast, que eren molts i més aviat proclius a les seves postures. Es pot dissentir, però sense fracturar. Hi ha maneres i maneres. Perquè el projecte de Llista Cívica també va d’això, del respecte al discrepant, de fugir de la desqualificació sistemàtica. No tot val per guanyar el debat i les votacions. D’això ja en tenim el pap ple.

En una altra part afirma que “sorprenia que tant els partidaris del SÍ com els dels NO quedessin contents: els del NO perquè havien guanyat, encara que fos per poc, i els del SÍ perquè respiraven alleugerits per no haver d’afrontar una feinada impossible”. També aquí discrepo: per començar, jo com a impulsor del SÍ des de fa temps, em sento contrariat perquè l’actual Secretariat hagués retardat tant la consulta, en comptes de fer-la el 2013 com deia el Full de Ruta. És clar que potser llavors el MHP s’hagués tret de la màniga unes eleccions a la tardor. Sempre em quedarà, a més, el meu dubte de com hauria reaccionat el bloc crític si el SÍ hagués triomfat per poc: hauríen impugnat els resultats, com tantes coses han impugnat per manca d’una sindicatura electoral o altres galindaines? Però quedi clar que només és un dubte, potser raonable. L’altra dubte que em queda és si haurien pretès crear una “Assemblea” alternativa a l’actual. També aquí hi ha indicis que m’ho fan pensar. I ja tindríem ben desactivada la societat civil. I carta blanca pels partits. Ens ho explicaran mai? Tampoc ho puc demostrar, però em temo que tot el sector crític potser estava al servei d’alguna formació política i, per tant, la protegien de l’embat de la Llista Cívica que els podia perjudicar.

Més endavant, en l’apartat de “Catarsi”, s’afirma que “Sense eleccions (se suposa que es refereix a les Autonòmiques) en els propers dos anys de mandat del nou Secretariat Nacional de l’ANC, sense aquesta fita els qui han governat l’entitat fins ara no tenen ni estratègia, ni discurs”. Es dedueix, doncs que ara els toca dirigir l’Assemblea a ells. Em permeto aventurar si no hi haurà noves eleccions al Parlament a la tardor, cas que no hi hagi consens per escollir un President. Caldrà veure l’aritmètica parlamentària. I si no s’avancen, perdrem 4 anys més de decadència política, institucional, cultural, lingüística, social i econòmica. És a dir, de País. Perquè a més, amb el pas dels anys, el cens electoral se’ns va posant a la contra.

A l’apartat “El “Manifest del CIEMEN i la nova etapa de l’Assemblea” es proposa “Una estratègia de confrontació amb Espanya en base a la desobediència civil, i ha de partir del baix nivell actual de mobilització i de les baralles i actuacions dels partits independentistes dels darrers anys i anar incrementant la capacitat de convocatòria… i això provocarà la reactivació de les Assemblees de Base…” i acaba dient “el resultat de la consulta pot esdevenir el tret de sortida d’una nova etapa d’esplendor de la nostra entitat.” Evidentment, difereixo d’aquesta anàlisi. Per començar, penso que la situació política a casa nostra no té res a veure amb el “quinqueni gloriós de 2012-2017”. Persistir en l’estratègia d’aquells anys és no saber llegir els fets històrics. Entre altres coses, ja poden “eixamplar la base” que no es poden treure, en les actuals circumstàncies, 2 milions de persones al carrer. I encara que fos possible, la classe política no ens faria ni cas. La clau de volta de la proposta de Llista Cívica era engrescar les bases en una estratègia propositiva, en un projecte amb un termini clar i concret, acotat en el temps: unes eleccions com a punt de partida. I després, exigir-los coherència i valentia. Perquè suposo que tots tenim clar que cal una regeneració política, i aquesta només es pot fer des de fora dels partits, posant-los al mirall i fent-los veure que no s’agraden. Això no va de més o menys escons. Va de fer veure a la nostra societat que una altra manera de fer política és possible. Amb altres paraules, hem d’assumir que no només hem de fer una confrontació o embat a Espanya, sinó també a nivell intern de País. Perquè les institucions catalanes, actualment són la representació a casa nostra d’Espanya. Ens agradi o no.

Un dels mantres en contra de la Llista Cívica era que “si anem contra els partits després no podrem pactar amb ells”. És que tal com funcionen i actuen no podem pactar-hi res. Perquè ells ho fan amb l’enemic i això invalida la nostra confrontació amb l’Estat.

No cal gaires arguments per invalidar la bonista conclusió que quan ells dirigeixin l’ANC “arribarà una nova etapa d’esplendor de l’entitat”. Segur? Una entitat dividida en dues meitats, per haver tret tots els drapets al sol?

Per acabar, presentar el futur de l’Assemblea com una lluita entre un sector que ho fia tot a participar en la política parlamentària i un altre que pretén centrar-ho tot en l’activisme al carrer i la no-violència és una falsa dicotomia. Perquè, sense anar més lluny, la nostra territorial ha estat present en totes les lluites: precursors del consum estratègic, la denúncia de l’espoli fiscal, les concentracions davant les seus dels partits i de la Generalitat demanant unitat, la campanya per les Cambres de Comerç, les protestes a les presons, als tribunals d’injustícia i concentracions contra la repressió durant 6 anys i tantes altres. I, evidentment, per la irrupció d’una Llista Cívica al Parlament. I com nosaltres, moltes altres assemblees de base.

Qualsevol simplificació que es faci al respecte és voler deixar fora una part del nostre esperit. És tractar de dividir i inactivar l’Assemblea. Perquè aquesta no necessita salvadors que la vulguin preservar en formol. Necessita picapedrers en totes les lluites.

Disculpes, Josep: sóc conscient que sortir a criticar un escrit anterior és jugar amb avantatge. En tot cas, he tractat d’argumentar-ho i no fer la carregada simple i dura que acostumem a veure arreu. Dissentim des del respecte. És allò que dèiem de la nova manera de fer política. I primer de tot ens ho hem d’aplicar a nosaltres mateixos.

Una mica de context: quan ETA encara actuava, es va fer famosa la frase d’Aznar: “En absència de violència es pot parlar de tot”. Passats molts anys, resulta que sense violència no es pot parlar de tot, ni tan sols al Parlament de Catalunya, lloc que, per definició, és on es tracta de “parlamentar” entre els representants legítimament escollits. És més, ara i aquí, qualsevol pacifista pot ser acusat de violència, encara que sigui per la mirada d’odi…

Perquè potser us preguntareu: com es poden qualificar de terrorisme les accions mobilitzadores del Tsunami Democràtic, amb un eslogan que deia “Spain, sit and talk”, que traduït seria, “Espanya, seu i parla”?. És a dir, “Fem una taula de diàleg”, que és una de les coses més pacífiques i inútils que es poden imaginar.

Perquè quan els pagesos que tallen carreteres i autopistes, inclosa La Jonquera, durant varis dies no són pas terroristes, oi? Defensen el seu futur i tenen dret a manifestar-se. Bé, per ara!

Perquè quan els taxistes que col·lapsen Barcelona i el seu aeroport, reivindicant els seus interessos laborals i de gremi, no són pas terroristes, oi?

Llavors, per què ho han de ser els qui van seguir les consignes del Tsunami Democràtic i els seus hipotètics inductors, tallant la Jonquera o col·lapsant l’aeroport durant unes hores?

Doncs perquè a Espanya el terrorisme no depèn del què es faci sinó de qui ho faci. I, sobretot, de per què ho faci.

Així, tot el que faci un independentista pot ser terrorisme, sigui manifestar-se, llençar consignes per internet o fer ganxet, que tot arribarà.

I quina lògica te això? Simplement que qüestionar la “sagrada unidad de España” és un crim de lesa humanitat: el que els causa terror és que Catalunya s’independitzi, perquè sense ella el seu estat és inviable. I qui són els que els provoca terror?: els independentistes, siguin del Tsunami o dels CDR, per exemple. Per tant, aquests, els qui els provoquen terror són, per la seva pintoresca definició, terroristes. No pel que fan, sinó pel que pretenen.

Aquesta és la gran perversitat de la dictadura dels togats. Perquè hem de tenir clar que aquesta convulsa Espanya no és pas una democràcia (govern del poble). Podem escollir entre els noms de togacràcia (govern de les togues), borbocràcia (govern dels borbons), mediacràcia (govern dels mitjans informatius) o femtacràcia (govern de les clavegueres). I encara podem anar afegint neologismes. En qualsevol cas, la fortor comença a ser insuportable.

Des que el Secretariat Nacional de l’Assemblea va proposar tirar endavant aquesta iniciativa de la Llista Cívica fa més d’un any, després que fou aprovada per majoria dels socis als Fulls de Ruta de 2022 i de 2023, es va produir un remolí de reaccions que va conduïr a la dimissió d’un nombre significatiu de Secretaris Nacionals en contra d’aquest projecte estratègic. Es va crear un col·lectiu anomenat “Indesinenter” que ha anat fent campanya amb la instimable ajuda de varis mitjans de comunicació.

Ara, quan s’ha decidit que el projecte de Llista Cívica sigui ratificat per tots els socis de l’Assemblea en una votació telemàtica de l’1 al 14 de març, s’ha intensificat l’acció dels favorables i els contraris a aquesta iniciativa. Els que li donem suport veiem que els defensors de la postura contrària han convocat rodes de premsa, manifestos, etc. Amb arguments de tipus reglamentistes i premonicions sobre la desaparició de l’Assemblea. Però mai havia quedat clara una proposta alternativa a la nostra per sortir del cul de sac a que ens han portat el desencant, la repressió, la pandèmia i la desmobilització provocada per la nostra classe política resguardada en l’autonomisme més depauperat.

Ara sembla que comença a veure’s una alternativa dels crítics: en el trancurs d’un debat televisiu en que vàrem participar alguns defensors i detractors de la Llista Cívica, que podeu veure si voleu a https://www.youtube.com/watch?v=TUbUpV0l8wI , va formular-se el camí que proposen: una Llista de País unitària, no al marge dels partits, sinó amb la seva participació. I encapçalada, sembla, pel President Puigdemont. Perquè l’independentisme ha d’anar unit, fer front comú, manifesten, i la Llista Cívica dispersaria més el vot, seria la quarta o cinquena opció electoral!

Caram! Brillant deducció! I què ha estat predicant l’Assemblea durant anys, sobretot des del 2017 sobre la necessitat d’una opció única o, com a mínim, una estratègia comuna? I quina resposta hem obtingut de la classe política? Repassem-ho mentalment. I a aquest Llista hi convidem en Junqueres i els seus? I els de la CUP? I a la Sílvia Orriols i la seva Aliança Catalana? I a qui més? Que ho provin.

Recordo quan fa poques setmanes aquest col·lectiu contrari va presentar un manifest de denúncia de la Llista Cívica, un dels seus portaveus va afirmar que aquest iniciativa de l’Assemblea era una al·lucinació. I ara jo em pregunto, com es pot qualificar l’invent de la Llista de País unitària?. M’inclino per la nostrada expressió de “somiar truites”. I en aquest cas tant és que sigui feta amb ous belgues o madrilenys, tot i que, a parer meu, prefereixo els de gallines en llibertat, la llibertat que donen els carrers. I no interpreteu la broma ni en clau masclista ni atenent al concepte de cobardia associat a aquestes simpàtiques i productives aus. Ja hem demostrat històricament la nostra valentia, sense anar més lluny, l’octubre de 2017.

La clau de la qüestió és que, per a molts, l’Assemblea s’ha tornat incòmoda per a la classe política que sempre, poc o molt, l’ha colonitzada. Anava bé, perquè mobilitzava l’independentisme: l’ANC sembrava i els partits independentistes en feien la collita en forma de vots, escons, càrrecs, sous i influències (però quasi gens de poder polític real). Ara ja no cal l’Assemblea, l’autonomisme ja els va bé. No esvalotem el galliner (tornem-hi amb la metàfora).

En el que tots estem d’acord, em sembla, és que cal una regeneració política: aquests partits convertits en empreses, amb un funcionament vertical de dalt a baix, el principal objectiu dels quals és mantenir/augmentar el poder, els càrrecs, els sous, la professionalització eterna, sempre a punt de la picabaralla, la desqualificació sistemàtica del contrari, l’incompliment de les promeses electorals… etc. Uns partits com ecosistemes on, pel mètode dels cops de colze, el servilisme i l’adulació, fan que,en molts casos, arriben als càrrecs més alts els mediocres, els que mai han demostrat la seva vàlua fora del partit. Així no anem enlloc. Aquest model no és vàlid ni ara ni quan ja tinguem la independència.

El que em pregunto en aquests moments és si una nova manera de fer política, aquesta regeneració, com intentem aconseguir-la: amb la Llista Cívica des de dins del Parlament, que els posi davant del mirall i reaccionin si veuen perdre la seva força, o amb una Llista de País amb ells a dins, si fos possible, i mantenint les seves estructures de funcionament. Personalment ho tinc molt clar.

També tinc clar que els crítics tiraran endavant el seu projecte, surti el que surti en la votació dels socis de l’Assemblea. I potser crearan una Assemblea alternativa a l’actual, més dòcil i manejable. El més trist és que, a nivell de societat civil, intenten repetir el funcionament maldestre dels partits amb la desqualificació dels altres.

Per acabar, un prec: pel bé del País, els socis de l’ANC voteu en massa, que el resultat sigui el més democràtic possible. I després, surti el que surti, en qualsevol cas, tots continuem actius a l’entitat, ara com ara insustituïble, per avançar cap a la independència.

PS: Una de les estratègies dels crítics en aquest final de campanya és treure a passejar els “gerros xinesos” de l’independentisme. Un dels que han mobilitzat és en Lluís Llach. Ignoro què li han explicat. En tot cas, els promotors de la “Llista de País” suposo no deuen haver entès que la meravellosa cançó “País Petit” del cantant de Verges no es refereix a fer una llista electoral amb una opció d’un partit en concret que, com els altres, ha fet de l’autonomisme la seva línia d’actuació els darrers anys i que la seva proposta sigui fer una “Llista de País Petit”. I preservem el president Puigdemont, si us plau!

Aquesta entrada és un comentari a l’article publicat a VilaWeb el 08/12/2023:

https://www.vilaweb.cat/noticies/incognites-del-quart-espai/

Cada vegada més s’està tractant d’introduïr l’expressió “Quart espai independentista” com a sinònim d’una nova opció electoral que disputi el vot a les tres formacions, autoqualificades com a tals, que fins ara tenen representació al Parlament. Estic decididament en contra d’aquesta nomenclatura i per diverses raons. La primera: per què la quarta? No tothom estaria d’acord en considerar-les totes o algunes d’elles com a independentistes. I també, podria considerar-se que n’hi han més, encara que actualment no tinguin representació i alguna, potser per la seva ideologia, ens faci basarda pensar que en sigui d’independentista.
Però el principal rebuig a acceptar que ens encolomin el qualificatiu de “Quart espai”, com a convençut de la necessitat de promoure la Llista Cívica, és que aquesta no es pot afegir com una opció més i, sobretot, com un partit més. Perquè, per començar, no pretén ser un partit, sinó una agrupació d’electors vàlida només per a unes eleccions. També perquè no respon a l’esquema horitzontal dreta-esquerra de l’espectre polític, ja que la seva funció no és construïr una societat en un determinat sentit, sinó instaurar la República Catalana obeint el mandat de l’u d’octubre. Tampoc pretén imitar l’esquema vertical de la majoria dels actuals partits, amb un funcionament piramidal de dalt a baix, partint d’una base militant ridícula, però adicta per raons d’accés a la menjadora dels càrrecs.
La Llista Cívica vol respondre a l’anhel d’àmplies capes de la societat desencantada amb la rendició de l’actual classe política, allunyats d’aquell objectiu que ens va galvanitzar i que veu, amb incredulitat, com es prioritzen les picabaralles i l’afany de protagonisme i l’interès personal per damunt de l’interès del País. Cal una regeneració política que connecti amb la societat.
Per això, la Llista Cívica pretén surar per damunt de les aigües somortes de l’actual Parlament i de la política catalana en general, a partir d’una mobilització massiva i il·lusionada que pugui escollir, des de la base, aquells representants que estiguin decidits a portar el País a l’alliberament. No és, per tant, un quart espai, un més, sinó l’espai de retrobament de la unilateralitat, de la culminació d’un mandat històric secular.

D’entrada, no estic en contra d’una amnistia en relació a l’independentisme català. Però això no és el cas del que s’està tramant amb les negociacions (ai mare!) entre el triler de la Moncloa i els partits catalans qualificats d’independentistes, perquè té trampa.

Aclarim conceptes. No confonguem amnistia amb indult. Perquè d’això ja n’hi va haver un i va servir pel que va servir: per posar al carrer, de manera condicionada i reversible, 9 dirigents polítics condemnats pels fets de l’octubre de 2017. Condicionats a no reincidir i, en conseqüència, a actuar de fre als anhels independentistes de la societat catalana. Paper que els està sortint brodat. Obviament, si tinguessin un mínim de coherència, s’haurien d’haver retirat de la primera línia política i no acceptar ser-ne un tap. Els agraïríem els serveis prestats, perquè en van pagar un preu prou elevat, cal reconèixer-ho, i tenen perfecte dret a refer la seva vida. Camí que alguns d’ells han emprès.

Més coses: un indult és un perdó. No suposa esborrar la culpabilitat de qui el rep, i es concedeix individualment. És un tracte de favor del govern espanyol que no té per què justificar-ho. Una altra cosa és si l’indult hauria d’existir, si més no tal com s’ha emprat a l’estat. Perquè, en molts casos, s’ha fet servir per intercanviar-se favors entre els governs que s’han anat alternant en el poder. Com podeu recordar, per solucionar la situació penal dels seus amiguets culpables de fraus sistemàtics, malversacions continuades, terrorisme d’estat i altres minúcies.

I una amnistia, què és?. Etimològicament està relacionada amb el concepte d’amnèsia. És a dir, seria un oblit dels delictes comesos. Una amnistia es concreta a través d’una llei aprovada pel poder legislatiu. Normalment respon a una situació excepcional, com un canvi de règim, la fi d’una situació social nova,  el desig de fer un “reset” social. Sembla que es concedeix a un col·lectiu, si bé no pot ser general, i ha de tenir un justificació clara. I, diferència important, representa eliminar la causa delictiva per la qual els amnistiats varen ser condemnats. En certa manera, respon a una manera de reconèixer que, en el seu moment, les coses, des d’un punt de vista judicial, no es van fer del tot bé. Fos perquè les lleis corresponents no semblin acceptables des del punt de vista actual, o perquè l’aplicació dels jutges fos inadequada.  No és del tot cert doncs, el caire de perdó que se li atribueix des del Diccionario de la Real Academia de la Lengua. Però tinguem present que les definicions d’aquest, no són sempre “acadèmiques”, sinó que estan subjectes a pressions interessades, perquè sovint, les decisions dels jutges es basen en les definicions que conté aquest diccionari. Mig recordo que fa uns pocs anys, es va canviar alguna de les entrades, no sé si era del mot “tumulto” o similar. Amb intencions poc dissimulades…

No entrem ara a considerar la banalització interessada del concepte d’amnistia en casos típicament celtibèrics com l’amnistia fiscal. Seria motiu d’una altra reflexió, tot analitzant per què no va representar cap mena de protesta social com l’actual.

I entrem ara en el cas que ens ocupa, l’amnistia als represaliats independentistes. No seria lògic estar-hi a favor, tenint en compte els abusos de tot tipus, tant en els judicis, com en la feblesa o pura invenció de les proves acusatòries, el partidisme de molts jutges, i altres arguments que podem recordar? No seria lògic admetre que és una situació excepcional, després d’haver derivat a la via judicial un problema polític que ha de ser assumit i solucionat políticament?

Però tots aquests arguments portarien a una conclusió evident: si són amnistiats tots els actors polítics i socials de l’independentisme, si ho tornéssim a intentar, quins recursos tindrien per frenar-nos  a tots plegats? Què s’haurien d’inventar, com no sigui la intervenció armada pura i dura?

Per tant, ja veiem que una autèntica i veritable amnistia no és del que s’està parlant. Serà un producte descafeïnat, conservant-ne el nom o ni això.

Més qüestions a analitzar. Seria realment per a tothom? O els “desordres públics” en quedarien al marge? I els qualificats de terrorisme? I els de malversació dirigides explícitament a dirigents independentistes, obviant els d’altres filiacions que han fet el mateix o més? I els artistes i rapers per dir veritats incòmodes? No parlem ja del recorregut judicial que el redactat de la Llei tindria al TC, o de l’aplicació de la llei en cada cas particular per part del TS o d’altres tribunals.

Desenganyem-nos. Això de l’amnistia, si es pacta, quedarà empantanegada, com ho estarà, probablement, el tema de l’oficialitat del català a la Unió Europea. Cobrarem, per endavant, un avançament d’intencions. Això sí: possiblement serveixi per habilitar els líders del 2017 perquè es puguin tornar a presentar i així es tanqui, de la manera més sublim, el dogal al qual estem tots lligats.

Finalment, un altre argument, potser dels més importants, en contra de pactar qualsevol cosa semblant a una amnistia. Possiblement condicioni les conclusions del Tribunal Europeu dels Drets Humans sobre el funcionament de la “justícia” espanyola, en el sentit que, els poden renyar, però poden concloure que els perjudicats per un macrojudici irregular ja han estat rescabalats i no cal insistir-hi.

I aquí sí que podem perdre la gran ocasió de ser considerats com un grup objectivament identificable (en terminologia del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de les Nacions Unides) que ens hauria de permetre avançar en la consideració de Minoria Nacional Oprimida i, per tant, amb l’irrenunciable dret a assolir la independència unilateralment.

Per tot plegat, no us semblen prou motius per estar en desacord amb que es negociï amb l’argument d’una amnistia que resoldrà tots els problemes dels imputats? O el d’uns quants? A canvi de què? També de la impunitat de policies i els seus responsables que ens van atacar el dia del referendum? Com en l’amnistia de la Transició? Imagineu els pactes no escrits. No només per una investidura.

I recordem: una de les nostres eines més potents és fer Espanya ingovernable. Per tant, que negociïn tant com vulguin, però al final, noves eleccions. I llavors, si s’escau, ja en tornarem a parlar.