NO TENIM POR… D’ACTUAR AMB DIGNITAT

Una vegada més, després dels colpidors atemptats, la ciutadania catalana ha actuat amb maduresa i generositat i les seves institucions amb eficàcia i rapidesa. Prova superada.

Semblava que davant d’uns fets tan greus, es deixarien de banda les tensions amb el govern i autoritats espanyoles.

Però un cop més, el comportament indigne i el foment de l’odi i l’oportunisme per part seva han esclatat. I, sincerament, sap greu. Ni en aquests casos es poden comportar civilitzadament.

Analitzem breument alguns dels esdeveniments recents i altres de més llunyans:

Hi ha hagut una bon nombre d’usuaris de les xarxes que s’han despatxat a gust, com quan el cas de l’avió de Germanwings estavellat. Odi als catalans, fins i tot a les víctimes. També ara. És evident que descerebrats n’hi ha a tot arreu. Però seria interessant veure com actua d’ofici la fiscalia afinadora en aquests casos.

Atac mediàtic de mitjans de comunicació lligant el terrorisme amb l’independentisme. Segurament teledirigits des de ben amunt.

Manca de respecte de diaris unionistes d’Espanya i de Catalunya mostrant fotografies explícites de la massacre, desoint les recomanacions dels Mossos.

Fotografies del monarca i el seu seguici amb les víctimes als hospitals, fins i tot infants. Però és clar, el Rei és inviolable, no podria ser acusat de cap delicte encara que fos flagrant. Hem vist alguna fotografia similar de les autoritats catalanes als hospitals?

Recordem l’amistat tradicional de la Corona amb les autoritats de l’Aràbia Saudita, règim reconegut com un dels principals finançadors del terrorisme islàmic.

Per no citar la responsabilitat del govern de Rajoy per impedir el funcionament normal del cos de Mossos d’Esquadra: no permetent la convocatòria de places, impedint l’accés a les bases de dades sobre terrorisme i participació en la Interpol, molts anys sense convocar la Junta de Seguretat i, segons es va confirmant, amagant informació crítica als Mossos. Comportament criminal, simplement.

Aquests dies, tot això ens ho hem callat. Potser no era el moment. Tots units fent front al terrorisme.

Pel dissabte vinent. 26 d’agost, hi ha prevista una manifestació, convocada per la Generalitat i l’Ajuntament, potser també per altres entitats que s’hi poden anar afegint.

Però caldrà veure si tornen a aparèixer les autoritats de l’Estat. Com que suposem que cap de les problemàtiques anteriors haurà estat rectificada, ni la fiscalia haurà mogut un dit, ni els mitjans demanaran excuses, ni la Casa Real tampoc, ni els Mossos ja tindran accés a tota la informació, etc. no s’entén com podem participar tranquil·lament en un acte de repulsa al terrorisme amb aquells que l’han facilitat o que l’han aprofitat per faltar-nos al respecte i fomentar la mentida i l’odi una vegada més.

Per això, o no hi assistim, o n’organitzem una d’alternativa, o hi anem amb una acció decidida de denúncia d’aquests fets. Potser aquesta darrera sigui la més raonable.

En tot cas, és d’esperar que l’Assemblea, Òmnium i altres entitats semblants no podran acceptar-ho passivament. A poc més d’un mes de l’1 d’octubre no podem deixar-nos trepitjar una altra vegada. Som una Nació, volem ser un Estat i tenim una bona ocasió per demostrar la nostra dignitat.

I desmuntem d’una vegada la cançoneta de no barrejar la política amb el terrorisme. Són ells qui ho han barrejat sense miraments, com rates de les clavegueres de l’Estat.

DISSONÀNCIES I IMPERTINÈNCIES

Breus reflexions per a ser usades o modificades a discreció.

Expropiacions AVE a Catalunya: a 5 € el m2. Pagesos catalans. Autopistes radials de Madrid: a 3000 € el m2.  Franco, Serrano Suñer, Abelló, Florentino, Botín, Casa de Alba… LA CONSTITUCIÓ ENS IGUALA A TOTS!

Un Rei que premia un ex-ministre perseguit per la Justícia internacional o un Parlament que anul·la judicis franquistes: POTS DUBTAR O NO VOTAR?

Els de l’amnistia fiscal van pagar de mitjana  el 3%. Quan paguem els altres?: TU MATEIX

Votar en llibertat o fer cas als ex-presidents momificats:  FUTUR O PASSAT

Per 1 € alguns compren un banc. Tu, una barra de pa: QUINA BARRA!!!

Un Ministeri alterà els resultats electorals amb mentides. Alguns dels beneficiats volen ara garanties: VERGONYA.

Per què no votem a les eleccions USA si ens afecta a tots?:  INCOMPRENSIBLE!

El castellà és una llengua. El català, una molèstia: CULTURA?

Rescat de bancs o pisos socials: QUÈ ÉS MÉS CONSTITUCIONAL?

Presoners de les elèctriques o energia renovable lliure: MIRA LES FACTURES I VOTA

Corredor Mediterrani o Madriterrani? No és un joc de paraules: PENSA’HI I VOTA

Avions de combat o atenció a la dependència: QUÈ NECESSITARÀS? DONCS VOTA

Ferrocarrils dignes o Rodalies ruïnoses: SÍ O NO

Tribunal Constitucional i Fiscalia que afina o Justícia digna: PODEM O NO PODEM?

15M: de l’ocupació de les places a l’ocupació de les cadires: TEORIA DE L’EVOLUCIÓ EXPRÉS.

La fitxa de la puta-ramoneta ha canviat de mans: JOC DEL MONOPOLI.

Posar urnes és un delicte. Impedir-les és democràcia: LA REVOLTA  DE LES NEURONES.

Cada dia volen de Catalunya 40 milions d’euros. Esperem a una reforma de la Constitució?: RETORN A ATAPUERCA.

És possible una Espanya federal?: EL SECRET DE L’UNICORN.

Autonomia: et donen els diners que els sembla, diuen en què te’ls has de gastar i et fan un préstec amb interessos pels teus propis diners: AUTOGOVERN O EUTANÀSIA?

 

LA INDEPENDÈNCIA POT PROVOCAR MÀRTIRS?

El tema és delicat, però l’afronto com un exercici per il·lustrar les estratègies populistes de l’unionisme, que fa servir el foment de la por per espantar sectors càndids de la població i aconseguir els seus propòsits. La mateixa tàctica es pot aplicar a diferents temàtiques, com les pensions, la pertinença a la Unió Europea o el reconeixement internacional de la nova República.

Però abordem el cas concret: L’afirmació que el procés pot comportar una escalada de violència i que no és descartable que es produeixin víctimes. La qüestió es pot formular així: “Voleu dir que la independència val més que la vida d’una o diverses persones?”

D’entrada us dono la meva resposta: no, cap ni una, si ho presentem com una condició imprescindible. La conseqüència, simplista: “Doncs deixeu d’aspirar a la independència, abandoneu el procés, perquè pot passar de tot”. I aquí s’acaba la història.

Però analitzem la pregunta, la meva resposta i la conclusió. Es planteja com una condició inel·ludible, a la manera dels contes infantils en què un poble ha d’oferir com a sacrifici, cada any, una donzella per apaivagar les ires del drac de la cova. Però les coses, a la vida real, no funcionen així. Per començar, us diré que no és descartable que es produeixin morts. Poden ser per causa directa o més o menys indirecta del conflicte: des d’una càrrega descontrolada de la policía, una estampida provocada per una explosió en una concentració, manifestació o míting, un accident de circulació per assistir a un acte determinat… Però fixeu-vos que hi ha una gradació diferent de lligam amb el procés en un cas o altre, i a més, estem parlant no de fets inevitables, sinó de possibilitats. I del que es tracta és de seguir fent, pacíficament, tal i com s’ha fet fins ara, amb una tasca de prevenció de riscos, amb servei d’ordre, d’emergències, passadissos d’escapament, etc.

Perquè sabem que no hi ha activitat humana amb risc zero. I el que no podem és renunciar al somni de tot un poble per una probabilitat que es produeixin desgràcies. Pensem en algunes situacions del dia a dia. Sabem que cada setmana, estadísticament i inevitablement es produiran accidents de circulació amb morts. Hem de fer esforços per minimitzar-ne els casos. Però a ningú se li acudirà prohibir els mitjans de transport, amb cotxe, tren, vaixell o avió, públics i privats, per eliminar el risc de víctimes. Això seria tant com renunciar a la nostra civilització. En tot cas, prevenció, normatives raonables i mentalització.

Deixeu-me caricaturitzar-ho amb un plantejament límit: és un fet que alguns alumnes són víctimes de l’assetjament escolar, i alguns dels seus companys en són els executors. Oi que per eliminar el problema no prohibirem les escoles? Ni els nens?

Per tant, en el tema dels riscs del procés d’independència, la pregunta inicial  és tendenciosa i la resposta és maximalista i alhora simplista.

Però anem més enllà. Perquè la realitat és més complexa de com se’ns presenta al principi. La qüestió podria reformular-se així: “què pot ser més car en vides humanes, la independència o la no-independència?”. I analitzem-ho fredament. Perquè podem citar moltes víctimes indirectes de la no-independència. Sabem que des de fa anys, el govern espanyol ha estat negant-nos moltes infraestructures i dotacions econòmiques imprescindibles per a un correcte funcionament de la societat. I com a conseqüència, s’han perdut vides humanes per aquesta causa. Quants accidents  mortals hi ha hagut a la Nacional-II, anomenada la carretera de la mort, i en d’altres vies de circulació? Quantes víctimes als passos a nivell del tren en poblacions importants? Quants malalts no han pogut resistir, esperant intervencions quirúrgiques amb llargues llistes d’espera? Quantes persones han mort a casa seva en un incendi provocat per causa de la pobresa energètica? Quants suïcidis de persones desesperades per manca de recursos? La llista pot allargar-se en altres àmbits.

En arribar aquí, és possible que algú m’acusi de demagògia, argumentant que els recursos són limitats, que sempre hi haurà necessitats per satisfer, que hem passat anys de crisi… Però aquesta acusació salta pels aires si analitzem objectivament en què s’han gastat part dels nostres impostos: en infraestructures inútils, que després són rescatades amb els nostres diners i els dels nostres fills i néts, en rescat de bancs, en manteniment de ministeris sense continguts i funcionaris desvagats, en despeses suntuàries en embaixades, en caceres reials, permetent l’evasió fiscal de les castes extractives i organitzant-los una amnistia fiscal…Ara podem respondre amb més criteri a la pregunta sense bandejar la complexitat real.

En resum podriem afirmar que un dels trets característics del populisme és formular preguntes equivocades, per tendencioses, i donar-los una resposta simplista, en comptes de formular preguntes correctes i donar-hi respostes complexes, perquè la realitat i el funcionament de la societat tenen molts matisos i aspectes relacionats, i no es poden enganyar els ciutadans com si fossin infants.

Nota final: aquests que ens amenacen amb desgràcies, no recorden que en el pas des del franquisme a la democràcia formal que tenim ara es van produir víctimes? Algú defensa que no podiem fer la transició “modèlica” per evitar-ho? I aleshores què? Continuariem encara amb el règim del general colpista? O potser a alguns ja els estaria bé…

 

ESPANYA O MADRILÀNDIA?

Segurament, d’aquí a uns quants anys, quan Catalunya funcioni a ple rendiment com a estat independent, girant la vista enrera i al nostre voltant, sentirem veus provinents de la península que en el fons ens agrairan haver-los obert els ulls. I doncs?

Per una banda, segurament s’hauran adonat que moltes de les coses que deien dels catalans eren absolutament falses. I ja no entrem en barbaritats com que la resta d’Espanya finançava Catalunya, sinó, per exemple, la qüestió de la insolidaritat. Estic segur que les relacions amb els veïns de ponent seran bones, l’intercanvi comercial i les col·laboracions seran fructíferes. I allò que vagaríem per l’espai sideral, pobres, aïllats d’Europa, expulsant habitants forans i amb una pèrdua del vigor econòmic considerable, no eren sinó contes de la vora del foc.

Però sobretot, ens agrairan haver-los permès descobrir que Espanya anava nua, ensenyant les vergonyes. Que la seva estructura d’acumulació de poder i de diners en un nucli dur anomenat Madrid  era a costa d’anar arruinant la resta de territoris, i que això era insostenible. Amb Catalunya es podia anar dissimulant, sempre que la crisi no s’aguditzés. Però igualment a la llarga, resultava inviable, endeutant-se per pagar les pensions, incapacitats per disminuir l’atur i la precarietat, per no prendre mesures dràstiques de reorientació de l’economia, com ara prioritzar la productivitat industrial en comptes de la pura especulació o les construccions faraòniques inútils.  (inútils excepte per a les butxaques dels escollits )

En definitiva, vist de fora estant, veurem que el concepte d’Espanya és com una galàxia en descomposició: un forat  negre que xucla tota la matèria del seu voltant, establint una estructura fèrria, d’autopistes i trens que tots surten o van a parar al mateix lloc. I que els serveix per anar estenent els seus tentacles més i més lluny: amb un parell d’hores, des del melic del món poden anar a qualsevol punt dels seus dominis: un concepte d’estat que consisteix, essencialment, en Madrid i el seu extraradi. Vet-ho aquí. Per això crec que això no és Espanya, i suggereixo anomenar-la Madrilàndia.

I si llavors ens demanessin com fer-ho per tirar endavant, els podrem dir que cada país ha de trobar el seu camí. Però possiblement, si no és amb una autèntica revolució, no faran net: arranar el franquisme, passar de monarquia a república, fer una autèntica neteja de les poques famílies que sempre han anat acumulant diners i poder, oblidar-se de la supervivència a base de subsidis i picaresca, guerra a la corrupció des de dalt de tot fins a cadascú, no esperar que l’estat resolgui els problemes sinó tenir iniciativa…Feina ingent, però que fomentant-ho des de les escoles, uns mitjans de comunicació dignes i l’ús de les xarxes d’interacció social d’avui en dia pot ser factible. Però no en quatre dies…

Emprant terminologia matemàtica, podriem concloure que la independència de Catalunya és condició necessària, però no suficient, per a la regeneració d’Espanya. O sigui que, a més de per la nostra pròpia supervivència, també per a fer-ho possible, enllestim i fem via. I després, si s’ho proposen, que ells facin la seva feina i ja els donarem la mà.

ON ÉS LA NOTÍCIA, VIDAL O RAJOY?

L’esclat de l’afer “Santi Vidal” és un exemple més de la planificació unionista de desacreditar el procés o fer-lo invisible. Tots sabem, i la “intel·ligència” de l’estat també, que el castigat jutge Vidal diu, si fa no fa, el mateix des de fa més d’un any. Per què ha sortit ara? Doncs per eclipsar l’èxit de la conferència a Brusel·les de Puigdemont i companyia.

I evidentment, a Espanya, on tots els mitjans de comunicació estan al servei de l’espanyolisme, hi han sucat pa. Inevitable. Però aquí, els mitjans babaus bonistes i pluralistes també ho han ressaltat. Per no parlar dels de la quinta columna. Tot col·locat al centre de les tertúlies i notícies!

No vull entrar en les afirmacions del jutge ( per a mi, segueix essent jutge, tot i que inhabilitat). Respecte al cas, a aquells que s’equincen les vestidures i a la fiscalia que entrarà a sac per investigar la Generalitat, pregunto: quina credibilitat té una persona que no és al Govern? . Per què no varen moure un dit quan les converses del Fernández Diaz amb el de Alfonso? Aquell sí que era membre d’un govern i actuava en perjudici de ciutadans amb la seva guerra bruta. Només per això, la justícia espanyola ja es veu que no és més que un apèndix infectat del govern central.

Tornant a aquí: per què no creem el nostre propi relat? Per què hem de fer seguidisme del seu? No es pot silenciar el cas, però sí fer-ho marginalment. I remarcar aquells fets, notícies i declaracions que són més significatius. Per exemple, l’entrevista a Rajoy, un autèntic filó argumentari pro independència. Un polític que té com a diari de capçalera el “Marca”, d’on deu treure informació internacional estratègica. Que l’única solució que dóna a la pujada de l’electricitat és que l’endemà plourà. I es queda tan ample. Si us plau, que em poso vermell de vergonya aliena. I això és el líder més votat pels espanyols? “Manda huevos” ( sense trencar-los “por supuesto” ).

I encara queda el millor: “Res de concedir un concert econòmic a Catalunya, ja que generaria un problema descomunal a Espanya. Aclariment: descomunal és equivalent a extraordinari, enorme!

Analitzem la informació. Si la desaparició del dèficit fiscal representaria això per a la resta d’Espanya, per a Catalunya representaria un avantatge descomunal. No?  Més encara. Si representem una cinquena part de la població de la resta d’Espanya, a l’hora de repartir ens representaria un avantatge descomunal 5 vegades més gran!!!. Ni més ni menys! Extraordinari! Faraònic!

Per entendre-ho, fem quatre números. Posem que el dèficit fiscal és d’uns 12.800 milions d’euros. I ens mostrem moderats. Repartits entre els 38,4 milions d’habitants dels seus ciutadans, venen a representar una pèrdua de 332 euros per persona i any. Adéu AVE, adéu rescat d’autopistes, adéu luxes asiàtics a les seves ambaixades…

I aquella mateixa quantitat, repartida entre els 7,4 milions de catalans, representarien un guany de 1730 euros per persona i any! Qui torni a parlar de les maleïdes retallades li financem un curs de matemàtica bàsica. I si no l’aprova, l’enviem a fer entrevistes a don Mariano, el del plasma.

Potser el clarivident cap de govern també pensava que, amb la independència perdrien el 20% del PIB, el 25% de les exportacions, per població serien avançats per Polònia ( per culpa, no dels polonesos, sinó dels polacs! ). I posats a fer, quantes victòries en el món de l’esport es perdrien? Pensem en hoquei sobre patins i herba, handbol, waterpolo, natació i sincronitzada, curses de muntanya, i en menor grau, futbol, bàsquet, atletisme…un autèntic desastre.

Ah! i el rescat dels bancs, del Castor i altres negociets del Florentino i amics, del previsible fiasco de l’AVE a la Meca, dels aeroports tancats, de les comissions pel petroli comprat per enriquir caçadors d’elefants… Bé, de tot això en parlarem si mai hem de negociar sobre com retornar el deute públic del Regne d’Espanya.

Una recomanació final als mitjans de comunicació nostrats: per què no remeneu amb un bastó tota aquesta informació? Diuen que no fa pudor…

Independitzeu-vos mentalment: creeu el vostre propi relat!

 

NOMÉS CAL QUE UNA SOLA D’AQUESTES OPCIONS SIGUI CONVINCENT…

Formar part d’un regne amb una monarquia borbònica, herència del franquisme o d’una república democràtica i social.

Viure en un estat on els antics governants de la dictadura tenen total impunitat o en una societat que proposa la reparació històrica de les víctimes oblidades de la guerra.

Estar indefensos en mans dels oligopolis de les grans empreses energètiques i de serveis o en una economia amb transparència, ja sigui amb gestió pública o amb control efectiu de les empreses concessionàries.

Pertànyer a una comunitat autònoma econòmicament intervinguda i ofegada o en un estat lliure, amb l’administració dels propis recursos.

Suportar un sistema de partits polítics de funcionament vertical, endogàmics, fàcilment corruptibles, finançament fosc i amants de les portes giratòries o una organització amb partits  democràtics, organitzats des de la base, amb finançament transparent i impediment de formar part d’empreses relacionades amb la seva gestió pública.

Participar en política només en unes eleccions amb llistes tancades i bloquejades cada 4 anys, sense cap coneixement dels components de la candidatura o bé eleccions amb llistes obertes, debats públics, garanties raonables de compliment de les promeses electorals i freqüents consultes sobre els temes més conflictius.

Finançar unes infraestructures faraòniques de nul·la rendibilitat pública, només per beneficiar les grans constructores i el propi partit o disposar d’una xarxa de ferrocarrils d’ample europeu, eficaç, puntual, racional i prioritzant els serveis de  rodalies.

Tenir un govern que es desentén de les persones que fugen de les guerres i de la misèria o acollir una quantitat adequada de refugiats i crear una política d’integració a la nostra societat.

Estar subjectes a un estat que considera les curses de braus la seva “Fiesta Nacional” o tenir una legislació que impedeixi les curses de braus i qualsevol altre espectacle o acció que suposi maltractament d’animals.

Haver de finançar durant generacions el rescat dels bancs i infraestructures fallides dels amiguets o dedicar els impostos a garantir els drets fonamental a un habitatge digne, renda mínima garantida, sanitat i ensenyament públics i gratuïts.

ENCARA DUBTES DE VOTAR A FAVOR D’UNA REPÚBLICA CATALANA INDEPENDENT?

I entre tots, podem anar allargant o reformulant aquesta llista. Continuarà!

 

 

CATALUNYA: LA MÉS CORRUPTA?

Al diari El Punt-Avui del 13/01/2017 podem veure la notícia d’un estudi del CGPJ en que s’afirma, amb dades numèriques, que Catalunya és la comunitat amb més implicats en corrupció. Podeu veure-ho: https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/1042019-303-processats-per-casos-de-corrupcio-en-quinze-mesos.html

On destaca el titular  Catalunya és on més acusats hi ha de tot l’Estat, amb un 22% del total de casos. Això ho diu un dels nostres mitjans, sense cap acotació…

Cercant informació del tema en mitjans de comunicació espanyols i algun dels seus titulars:

https://www.elmundo.es/espana/2017/01/12/5877764aca4741d8738b464b.html

“Cataluña, la que más corruptos”

“Por comunidades autónomas, el ranking lo lidera con holgura Cataluña, con 303 personas enviadas a juicio. Dobla así a Andalucía (153) y Madrid (145) y supera también a la suma de los encausados en la Audiencia Nacional, tribunal especializado en corrupción.”

https://www.rtve.es/noticias/20170112/total-1378-personas-fueron-juzgadas-espana-casos-corrupcion-entre-2015-2016/1472600.shtml

“El doble de corruptos en Cataluña que en Madrid o Andalucía”

“En cuanto al mapa de la corrupción por regiones, Cataluña registró el doble de responsables públicos procesados por delitos de corrupción que Andalucía o Madrid desde julio de 2015 a septiembre de 2016.”

Anem a les fonts, al web del CGPJ: https://www.poderjudicial.es/cgpj/es/Poder-Judicial/Consejo-General-del-Poder-Judicial/En-Portada/El-CGPJ-reune-los-principales-indicadores-de-la-actividad-judicial-contra-la-corrupcion-en-un-repositorio-de-acceso-publico-

Aquí podem veure alguns dels delictes que engloba el terme “corrupción política”:

“…un amplio listado de delitos que incluye la prevaricación urbanística, la prevaricación administrativa, la infidelidad en la custodia de documentos y la violación de secretos, el cohecho, el tráfico de influencias , la malversación, los fraudes y exacciones ilegales, las negociaciones y actividades prohibidas a los funcionarios públicos y los abusos en el ejercicio de su función y la corrupción en las transacciones comerciales internacionales “.

Aquesta informació del CGPJ és un “Repositorio” que s’anirà actualitzant. De moment, engloba, per trimestres, des del 3r de 2015 al 3r del 2016.

La conclusió de tot això és evident: “Catalunya és on hi ha més corrupció”. El titular i l’efecte ja el tenen. Ningú els ho discutirà. Al menys, allà.

Però el cas és que aquí també farà forat: “Per què ens hem d’independitzar si estem manats per una colla de lladres?”

 Anem a pams.  No sóc un expert en el tema, però sí que tots tenim llarga experiència en la manipulació informativa a tots els nivells. Si les clavegueres de l’estat poden fer impunement les acusacions i els informes falsos que vulguin… Si la fiscalia i els jutjats poden deixar impunes agressions i comentaris odiosos als independentistes o als polítics catalans i no en deixen passar ni una als que fan broma dels franquistes o de les altes institucions del seu estat, potser tenim dret a preguntar-nos unes quantes coses, oi?

Per exemple: per què l’estudi comença el 3r trimestre del 2015? Per què, curiosament, en aquest s’acumulen les dues terceres parts ( 210 ) del total d’investigats ( 303 ) referits a Catalunya? Els altres trimestres, estem en una posició intermitja.

En aquests casos s’inclouen tots els càrrecs públics implicats en relació al “Procés”? : que si malversació de fons per llogar trens, que si abusos en les seves funcions a l’aprovar mocions inadequades, etc. No ho sé. Pregunto.

Més preguntes: no serà que, com en el cas de frau fiscal, Catalunya està a la capçalera, si bé el que no diuen és que aquí hi ha el triple o més d’inspeccions que en territoris similars? No serà que aquí es fila més prim? S’observa amb lupa? Es paguen fins i tot investigadors privats per fer la feina?

I encara, afegim-hi més qüestions: Sobre el muntant econòmic del frau per Comunitats, no se’n diu res. Els casos ERO i EDU a Andalusia, Bàrcenas, Bankia, Gürtel, Noos, Palma Arena, etc. alguns d’ells amb quantitats esfereïdores. És clar que aquests potser són casos més antics… fora, per tant d’aquest “repositorio”.

Si anem una mica més enrere, en aquest article de l’any 2014 d’un diari gens sospitós de ser favorable als nostres propòsits, sembla que la distribució de casos és molt diferent. Sobretot, mireu el mapa del final, poseu el ratolí sobre cada comunitat autònoma i traieu les vostres pròpies conclusions. Per cert, fixeu-vos en el nombre d’implicats de Madrid i el nombre dels condemnats i dels empresonats. Curiós, oi?

https://www.elmundo.es/grafico/espana/2014/11/06/5458f3c1268e3e962f8b457b.html

I, evidentment, el pitjor, amb diferència, és tot aquell sistema absolutament “legal” de corrupció generalitzada, institucionalitzada, que permet o, millor, que promociona les inversions ruïnoses en infraestructures absurdes, amb les absolutament segures pèrdues a càrrec dels pressupostos generals de l’estat, és a dir, de les nostres butxaques. I les requalificacions de terrenys  on es fan, convenientment inflades en benefici de les eternes famílies de sempre. I les mai demostrades comissions als partits governants. Estem parlant de milers de milions d’euros: rescat de la banca ( 60.000 M € ), negocis fallits i cobrats del Florentino, com el Càstor, túnel del Portús i altres ( posem que 4000 M € ). Autovies radials de Madrid ( uns altres 4000 M € ), línies d’AVE ja tancades per manca de viatgers, aeroports amb menys de 1000 viatgers l’any ( Osca: 95 passatgers. Algesires: 136 ). I no cal citar les comissions del Borbó abdicat que, segons diuen, cobrava de cada barril de petroli comprat a l’Aràbia Saudita, curiosament sembla que el principal proveïdor de l’estat en aquest combustible. De tot això, no hi ha segur algú responsable de malversació de fons públics? Qui autoritzava els estudis de viabilitat de cada infraestructura?. Qui signa contractes amb garanties d’assumpció de les pèrdues a càrrec de l’estat? . I tot això no és passat: és el trist futur. Perquè tot plegat, les generacions presents i les properes ho anirem pagant. I encara se seguiran fent els mateixos negocis, perquè tothom calla i paga.

No podem deduir de tot l’anterior que a Catalunya no hi hagi corrupció, com a tot arreu. Ara bé, no és gens agosarat pensar que als corruptes d’aquí ja els va bé continuar a Espanya. On trobaran un ecosistema que els garanteixi amb més seguretat continuar fent negoci?

Resumint:

1)    Tot s’hi val amb Catalunya: deformen la realitat segons els convé.

2)    La pitjor corrupció és la legal, quantitativament i per la seva impunitat.

 

COMPTE AMB ELS REFRANYS I FRASES FETES CATALANS

Ja hem vist les conseqüències de pronunciar una dita com que “Per fer una truita cal trencar els ous”. Se’n poden fer interpretacions variades per un inexpert en la riquesa idiomàtica de la llengua catalana. I encara prou com no van imaginar-la en un sentit més literal, entenent que es referia a una invitació a atacar els genitals d’una alta autoritat de l’estat.

En tot cas, càrrecs electes i ciutadans en general: aneu en compte en les vostres intervencions públiques de no usar segons quines expressions que poden ser tergiversades al marge de les vostres intencions honestes. Ja sabeu que estem vigilats per un Gran Germà que vetlla per nosaltres i no en deixa passar ni una.

Adjunto una taula amb alguns exemples. Però la llista pot ser molt més llarga. Ben bé hi ha 10.000 refranys catalans i a tots se’ls pot treure la punta, si aquesta és la predisposició del que ho interpreta.

REFRANY O FRASE FETA POSSIBLE INTERPRETACIÓ JURÍDICA
Endavant les atxes Llamada a atacar usando hachas y otras armas de filo
Fer Pasqua abans de Rams Promover la Declaración de Independencia antes del Referéndum
Morta la cuca mort el verí Incitación a cometer atentados para la resolución de conflictos
Anar amb una sabata i una espardenya Vestirse de camuflaje para llevar a cabo una acción armada
Feina feta no fa destorb Invitación a pasar a la acción directa de inmediato
Donar un cop de mà Ejecutar un golpe de mano, asalto, etc.
Matar el cuc Atentar provocando la muerte de una persona a la que se aborrece
Com un pegat en un banc Pretender hacer un escrache a una entidad bancaria
Els testos s’assemblen a les olles Crítica velada a la institución monárquica
Anar a escampar la boira Intentar publicar documentos o articulos confidenciales
Anar-li darrera amb un flabiol sonant Perseguir y molestar en la via pública a un empresario, cargo o autoridad
Pel juny, la falç al puny Contraseña clara para organizar una revuelta armada el mes de junio
No diguis blat que no el tinguis al sac, i ben lligat No dar nunca por vencido al enemigo si no lo tienes encarcelado
A la taula i al llit, al primer crit Promover la obediencia ciega en una organización violenta i/o separatista
Entre caixes i bancs, tot són entrebancs Manifiesto boicot a las entidades del sistema bancario
Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit Incitación implícita al autogobierno y a la independencia
La llei de l’embut: ample per a mi, estret per a tu Ignominiosa referencia a una supuesta injusticia de la Administración de Justicia
Val mes ser cap d’arengada que cua de lluç Llamada a preferir el separatismo de una región por encima de la gloria de una gran nación
S’ha acabat el bròquil Incitación a la insurrección generalizada

DIÀLEG? AU VA…

En les relacions entre persones, grups o, en el cas que ens interessa, entre entitats i institucions polítiques, podem definir una senzilla escala  graduada:

Nivell 0: Indiferència. També definible com ignorància, absència d’interès, no presa en consideració…

Nivell 1: Diàleg. Conversa amb intercanvi d’idees i arguments.

Nivell 2: Negociació. Exposició d’arguments amb intenció d’arribar a algun acord, modificant les postures inicials.

Nivell 3: Acord. Decisió mútuament acceptada, amb la intenció de respectar-la.

Nivell 4: Acompliment. D’allò acordat, evidentment.  Realització pràctica del compromís adquirit.

Ve a tomb, tot això, en relació a la campanya mediàtica i mediatitzada per part del govern espanyol, qualificada d’operació diàleg, com si això tingués cap altre objectiu que els següents:

A) Fer veure a instàncies internacionals una imatge menys denigrant de la política duta a terme fins ara de clara hostilitat envers les institucions catalanes a rel del procés d’independència endegat.

B) Confondre a alguns il·lusos i indecisos residents a Catalunya en el sentit que tot té una via de sortida i que un referèndum no en té cap de sentit, que ara s’hi posen a recompondre les relacions.

S’ha de ser, però, molt pocapena per empassar-se la carnavalada del diàleg. Perquè el nivell actual de les relacions és negatiu, està per sota de la indiferència: és pura i simplement el d’hostilitat i traïció. Com es pot dialogar amb algú a qui traeixes repetidament? A qui impugnes lleis socials que podrien beneficiar els ciutadans més necessitats de Catalunya i, per extensió, de tot Espanya? A qui impedeixes que posi en marxa imposts que immediatament boicoteges per imitació? Amb qui incompleixes unes ja de per sí reduïdes assignacions pressupostàries per infraestructures amb uns nivells reals d’execució del 5, 10, 20% any rere any? A qui trepitges l’ús de la llengua que la teva refumuda constitució remarca que cal protegir? A qui amenaces càrrecs electes per defensar la democràcia? A qui puteges en plena campanya electoral amb informes falsos pagats amb diners públics?…

No és creïble l’oferta de diàleg. En absolut. Perquè no en saben ni en volen. Perquè ni parlen de negociació. I per que, si n’hi hagués, no s’arribaria a cap acord en la immensa majoria de temes. I si en algun cas, altament improbable, s’hi arribés, mai arribarien a complir l’acordat. Com sempre!

Diàleg? I encapçalat per la persona que cada divendres, durant anys, ens anava castigant amb somriure foteta? I amb aire de perdonavides? Au, va!

I, en tot cas, el que mai de la vida ha de ser tolerat és que, amb quatre vagues promeses, vulguin desactivar el referèndum. Certament, l’únic acceptable és l’acompliment dels compromisos adquirits i la resposta efectiva a les demandes històriques que s’han anat fent. Poden ser útils en el dia a dia mentre no fem el salt endavant. Però a canvi de res, simplement per justícia!

I anem prenent nota dels greuges i espolis soferts per tenir-ho tot sumat quan ens asseiem a negociar, llavors sí, i amb mediadors internacionals, sobre les condicions d’una separació mínimament raonable. Tot i que aquest darrer terme mai se’ls ha pogut aplicar al llarg de la història: la pèrdua de totes les colònies, una rere l’altra, és plena de postures maximalistes que varen acabar com tots sabem, fins i tot amb propostes inversemblants anys després d’haver-se consumat la independència.

 

 

LA NOVA POLÍTICA REQUEREIX UN NOU ESTAT

Després d’analitzar la presentació que es va fer recentment del projecte de nova força política a Catalunya encara sense nom, però que, per entendre’ns, en direm “Els Comuns” convé desgranar algunes consideracions.

La primera és que hi ha actualment una gran tendència, per part de polítics i mitjans de comunicació, de cercar noves expressions que poden fer fortuna, donen un cert prestigi i volen representar una renovació que no deixa de ser de llenguatge, però que simbolitzen conceptes ja existents. Parlen de “nova política”, de “discurs”, de  “relat”, d’”empoderament”, de “paradigma”, de “capteniment”, etc. No cal deixar-nos seduir per expressions “novedoses” i analitzem-ne el contingut en el seu sentit real.

Concretament, en diverses presentacions dels comuns, podemites, ICV, etc, s’evidencia una clara animadversió cap al que ha representat CDC fins ara. Des de muntar campanyes “fomentant l’odi a Mas”, laments sobre la llarga hegemonia dels seus governs a la Generalitat, etc. Només tres consideracions: 1) No cal patir actualment per aquesta opció: ja no és el que era. 2) A Catalunya la corrupció sí que penalitza a les urnes, no com en altres indrets. 3) I fonamentalment, una nova opció política s’ha de valorar per les seves propostes positives, pel seu projecte, no per les seves fòbies.

I unes consideracions anecdòtiques, però interessants: La paraula “Confluència” és molt semblant en el seu sentit al de “Convergència”. I quan es defuig el concepte de sobirania nacional, parlant de les diferents sobiranies, sona a una fugida d’estudi com quan el President Mas evitava parlar d’independència i es referia a interdependència per representar el lligam inevitable entre els estats avui en dia. Semblantment com quan es parla de la crisi dels estats-nació ( propis del segle XIX, es diu ) i es proposa el concepte de nació-xarxa ( del segle XXI, es diu ). Au va, això es pot proposar a qualsevol govern d’Europa o Amèrica i a veure qui ho compra! Que vivim en un món en xarxa, d’acord. Que la globalització condiciona la capacitat de decisió dels governs, efectivament. Però que això vulgui dir que renunciïn i renunciem a la sobirania nacional, simplement, no cola.

I una altra maleïda semblança amb els ex-convergents, els inventors del binomi puta-ramoneta: la manifesta ambigüetat en la qüestió nacional, fent equilibris de funambulista per mirar d’arreplegar vots de les diferents sensibilitats sentimentals dels ciutadans.

I anant a la frase estrella de que “som sobiranistes de  totes les sobiranies, l’energètica, la mediambiental, la feminista, la social, la laboral…” i totes les que s’hi puguin afegir, d’acord. Però en un atac de sinceritat, s’haurà de reconèixer que totes aquestes sobiranies, ara i aquí, a Catalunya,  es redueixen a una sola, imprescindible, primordial: la sobirania nacional. Sense aquesta, la resta són purament fum. Potser l’amnèsia no permet recordar el munt de lleis i iniciatives, fins i tot ILP, que han sigui tatxades per la ploma neofranquista del Tribunal Constitucional? Cal recordar-les?: La de pobresa energètica, la d’igualtat home-dona, la penalització de les energies renovables, la prohibició del fracking, la d’impostos a la contaminació, la d’impostos als dipòsits bancaris, la prohibició de les curses de braus. Per no parlar de les seves pròpies iniciatives legislatives i executives: la llei mordaça,  la llei Wert d’educació, el rescat dels bancs, de les autopistes deficitàries, de la plataforma Castor…

Potser es pot argumentar que això no és representatiu d’Espanya, sinó del seu govern actual en mans del PP, i que això canviarà en un futur proper. No ens enganyem a nosaltres mateixos ni als altres: el tripartit constitucional, PP+ PSOE+C’s, té prou força i representa adequadament el sentir de la gran majoria d’espanyols com per pensar que això pugui canviar en molt de temps, potser dècades. A més, durant aquests anys del que anomenem “procés català”, s’ha anat fomentant un anticatalanisme visceral des dels mitjans de comunicació que fan l’ambient irrespirable. I això dóna allà més i més vots. Sentimentalment, Catalunya ja no forma part d’Espanya, és vista com una anormalitat que cal combatre. I l’opció Podemos corre el risc de convertir-se en una operació PSOE-punt-dos. I ja sabem com es va transformar aquell partit quan va arribar al poder. I a més, ara, qualsevol opció que estigui a favor de l’autodeterminació serà castigada sense remei.

Tinguem-ho clar: transformar l’estat espanyol en una nova realitat tolerant, que accepta ser una nació de nacions, amb una organització federal, respectuosa amb les diferents llengües i cultures, això és conceptualment impossible. I ho sap qualsevol que conegui mínimament la història dels darrers segles. Espanya no ha suportat ni la mascarada de les autonomies, procediment per multiplicar de forma ineficaç el funcionariat i els càrrecs, i per centrifugar i descentralitzar la corrupció. Espanya és i seguirà sent, per definició, una nació que es vol única, amb una llengua única, un melic únic, un poder únic. Una presó de nacions.

Per això, l’única opció de regeneració de la nostra societat, l’única revolució possible ho és a nivell de Catalunya. Pel seu tamany, per la seva situació com a lloc de pas, per la seva tradicional mirada nord enllà, per la seva riquesa associativa, per la seva capacitat de renovació i innovació i, sobretot, per la possibilitat de fer un nou estat partint de zero, començant a escriure el seu futur. Tinguem-ho clar, la revolució pacífica i constructiva és aquesta. Les grans mobilitzacions recents ho demostren. I no deixarem que s’aturin un cop realitzat el nostre somni. Potser que arribi un moment que diguem que és l’hora dels polítics, però els minuts i els segons han de seguir essent nostres, i tots aquests elements són els que configuren el pas del temps.

Per això convidem a qui cregui en aquesta “nova política” a afegir-se al nostre impuls. És des de la nostra transversalitat que projectes progressistes com aquests tindran el seu espai en el futur Estat, al costat d’altres de diferent estil, perquè allà hi han de tenir el seu lloc totes les opcions polítiques Però això serà fruit del debat permanent de cada dia.

I llavors, com a nou Estat en el concert internacional, podrem decidir sobre les diferents sobiranies abans explicitades i incidir, en la nostra mesura, en el futur d’una civilització, d’un planeta que, d’alguna forma,  necessita la veu d’aquesta mil·lèssima part de la humanitat. Ara i aquí, una nova Política des d’un nou Estat.