RECONSTRUÏM  EL TRENCACLOSQUES.

Us proposo fer un exercici de reconstrucció de la realitat recent, de com va anar això de l’actuació de l’Estat Espanyol, així amb majúscules, per avortar la nostra independència. Començarem per ordre cronològic invers, pels més recents. I podreu apreciar com cada un d’ells dóna un nou sentit, que potser en el seu moment no haviem pogut detectar, a fets anteriors.

Per començar  en algun moment, fem-ho a partir de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Que segons els experts, no es podia aplicar perquè qualsevol precepte constitucional exigeix una legislació prèvia. I enlloc diu que es pugui destituir un Govern, ni convocar eleccions autonòmiques, ni destituïr càrrecs, ni desmuntar organismes, ni paralitzar el funcionament del País. I ho van fer. I en to de burla: “En liquidasió”. Ens ho podiem pensar que ho farien? Tan bèstia?

Tirem enrera. Discurs del Monarca el dia 3 d’octubre. Absolutament bel·ligerant, cosa que no ha de fer mai algú que té reservat el paper d’àrbitre. Diuen que per pròpia iniciativa. Justificant la massacre. Posant en perill la pròpia institució que molts dels seus consideren ja amortitzada, com van amortitzar Rajoy. Tampoc ens pensàvem que actués així. Que donés suport als Piolins desmadrats. Però ho va fer. Sempre més bèstia del previsible.

1 d’octubre. Esperàvem que tractessin d’impedir la votació, o prendre les urnes. Però una repressió violenta i sanguinària, plena de venjança, anant a humiliar i a fer mal on havien de votar el President del Govern o la Presidenta del Parlament? O en petits poblets?. Terroritzar la població. I després, negar els fets, girar com un mitjó la realitat als ciutadans espanyols, acostumats a combregar amb rodes de molí. Fins i tot mentir com estúpids en mitjans de comunicació estrangers de tota solvència. Si són capaços de tanta ignomínia, que no serien capaços de fer abans d’aquesta data per evitar-ho?

20 de setembre. Invasió a dependències de la Generalitat, detenció d’alts càrrecs. Intent d’entrar, sense manament judicial, a la seu d’un partit, curiosament el més radical dels independentistes. Això era un intent desesperat d’impedir el Referèndum? Això podia semblar llavors. Però no només. Posteriorment hem anat sabent que els vehicles de la Guàrdia Civil els van deixar al carrer, quan podien haver-los entrat al pàrquing. Sense protecció, amb armes i munició a dins. A qualsevol responsable militar d’un fet així li munten un consell de guerra en quatre dies. Però no. Potser al tinent corresponent li donaran una medalla al mèrit provocatiu. L’objectiu, vist amb l’experiència d’ara sembla clar: provocar violència armada, un bany de sang i justificar l’ocupació militar de Catalunya. I a veure si els de la CUP picaven l’ham. Però no els va sortir bé. Doncs a inventar-se la versió “tumulto”, la “gravetat” de pujar els Jordis sobre els vehicles ( amb permís de l’oficial ) per desconvocar la concentració. Uns vehicles ja massacrats pel pes de les tribus de periodistes al llarg de tot el dia. Si amb ulls d’ara veiem que són capaços de provocar i muntar un relat tan bèstia i fals, de què no seran capaços?

I una mica més enrera: 17 d’agost. Atemptat gihadista a les Rambles i a Cambrils. Estava cantat. Barcelona com a ciutat de moda no podia escapar-se d’un fet així, com Londres, París, Madrid…

Atenció, però: en poques hores un diari recalcitrant de la ciutat alerta d’un avís de la intel·ligència americana als Mossos que no va ser valorada per aquests. Comença l’operació fems. Aquest informació es demostra que és un muntatge, sens dubte interessat. El cas és que els Mossos en tres dies desarticulen o eliminen els responsables de l’atemptat. Lliguem-ho amb la coincidència que l’imam de Ripoll era confident de la Policia. Que mai van compartir amb Mossos aquesta informació. Que l’explosió del xalet ve a demostrar que el pla original era molt més mortífer que l’atropellament de la Rambla, una simple solució d’emergència. Comença a circular la versió de l’atemptat de falsa bandera. Tu ja m’entens. I allò que en el seu moment ens semblaria una bogeria, a la llum d’esdeveniments, comportaments i informacions posteriors ens gela la sang.

I en la llunyania dels fets, recordar les clavegueres de l’estat de presumir d’haver-nos destrossat el sistema sanitari, alterar els resultats de més d’unes eleccions a base de deixar anar falses informacions de comptes corrents a l’estranger, no respectar la inviolabilitat de la correspondència empènyer les empreses catalanes a marxar del País…

Per arrodonir-ho, podeu llegir les paraules del llavors Ministre Garcia-Margallo “el bocamoll”. Pel seu afany de protagonisme o d’aspirar a la successió, va fer afirmacions que semblen destapar greus tripijocs:

https://elmon.cat/politica/margallo-augura-que-a-mitjan-agost-passaran-coses-a-catalunya

I unes de més antigues, però que il·luminen la bola de vidre del profeta de l’Apocalipsi:

https://www.lavanguardia.com/politica/20160910/41222537764/margallo-ataque-terrorista-se-supera-disolucion-espana-irreversible.html

Si ve a dir que un atac terrorista es pot superar, però la separació de Catalunya no, quina és la conclusió del sil·logisme? Potser que amb un atemptat terrorista es pot evitar la secessió?…Fa feredat!

Mica en mica les peces van encaixant amb precisió mil·limètrica. Ja podem interpretar el dibuix del trencaclosques. No us sembla que ara tenim una visió molt més clara de la història recent?

Si voleu parlar de cop d’estat, veureu que no hi ha un dia concret en que es materialitza, sinó una sèrie d’episodis que condueixen a la vexació de la democràcia, a la violació de les seves pròpies lleis “que nos hemos dado” encara que seria millor afirmar “con las que les hemos dado…”

Per a ells i per a molts espanyols, trencar la unitat de la seva pàtria és una cosa tan inconcebible i tan anorreadora que cal evitar-la de totes les maneres possibles. I això està per sobre del bé i del mal. Jo encara diria més, Dupont!:  és bo per a la humanitat: “Unidad de destino en lo universal”. I aquest objectiu suprem justifica qualsevol actuació. Tinguem-ho clar: qualsevol vol dir qualsevol, sense límits, sense fre, sense tremolors. “A por ellos” fins el final. Encara que calgui una ocupació militar. Encara que es perdi el prestigi a tot Europa. Encara que calgui atacar la seva justícia. Encara que  hi hagi jutges talibans que són els que arriben a la cúpula. Pur instint autodestructiu. Paranoia.

 

DIÀLEG, TRIÀLEG O PRESA DE PÈL

Aquests dies es parla de diàleg entre els governs de Catalunya i Espanya. Ningú vol passar com aquell qui no vol dialogar. Però llavors comencen a formular-se qüestions de principi. Es parla de diàleg sense condicions prèvies: es pot parlar de tot. Alguns, però, tenen clar que s’han de posar límits: per una banda, tot dins el marc legal; per l’altra, no es pot excloure  el tema del referèndum d’autodeterminació. I una cosa no lliga amb l’altra. Ja som al cap del carrer.

I no es pot emprendre un diàleg, ja no parlem de negociació, amb posicions prèvies tan contradictòries. No és més que malgastar una oportunitat.

Però encara n’hi ha més. En tot diàleg convé que hi hagi un cert equilibri, una certa equitat en les posicions dels dos bàndols. No es pot qualificar així la conversa entre un amo i un esclau. No es pot dialogar si els d’un costat poden anorrear els de l’altre. Si uns són responsables de la violència policial i els altres les víctimes colpejades. Si uns empresonen i els acusen de delictes inventats i els altres tenen gent podrint-se a les presons. Si uns van permetre un 155 il·legal i desmesurat i els altres el varen patir. Si uns tornen a enviar “piolins” i els altres tenen els principals comandaments policials investigats per sedició. Si uns permeten l’economia extractiva de les elits financeres i els altres hi posen els impostos des de temps immemorials. Si uns porten les lleis dels rivals al Constitucional i els altres tenen un Parlament lligat de mans i peus…I podriem anar seguint…

Si amb aquest panorama algú dels nostres encara pensa que es pot anar a dialogar, sisplau, que s’ho treguin del cap. Que posin com a condicions prèvies, com a mínim, una mostra efectiva de bona voluntat. Efectiva, no promeses que sempre incompleixen des de fa segles.

Fem una petita llista de possibilitats, encara que sigui indicativa?

-Retirada dels piolins enviats aquests darrers dies a Catalunya. Enviar-los va ser una mesura mig ofensa, mig amenaça.

-Retirada dels recursos d’inconstitucionalitat de totes les lleis de caire social aprovades pel Parlament durant la legislatura anterior.

-Excarceració immediata dels presos polítics després de disminuir els càrrecs per part de la fiscalia.

-A més de retirar la mòmia del “Valle de los Caidos”, restablir l’honor del President Companys, vilment assassinat.

-Començar ja, de manera efectiva, a transferir part del deute de més de 7000 milions que ens impedeix funcionar de manera digna.

Potser sembla una llista molt ambiciosa, tot i que incompleta. Però és evident  que no es pot iniciar un diàleg des del fons del pou mentre els altres tenen la corda. Això seria un suicidi a més d’una presa de pèl.

I que els nostres dirigents tinguin clar que nosaltres no ho podem acceptar, ans ho qualificarem de traïció. I actuarem en conseqüència en la nostra acció diària i  en properes eleccions.

I una consideració final, i no menor: la presència d’observadors, negociadors o mitjancers internacionals, digueu-li com volgueu, de tal manera que sigui un diàleg a tres bandes, un triàleg. Que vagin entenent com les gasta aquest estat que ha sigut capaç de trepitjar la democràcia i els drets humans per tal de preservar la sacrosanta unitat d’Espanya, principi immutable de la història. Un estat que mai ha volgut negociar ni complir els pactes.

 

ELS COLORS DEL 17A: NEGRE, LILA, GROC, BLANC…

NEGRE

El color de la mort a la nostra civilització. El color dels vestits elegants de les màximes autoritats, usurpant el protagonisme en una data en què, el millor que podrien fer és amagar-se en un racó, envermellits de vergonya com a promotors del terrorisme jihadista, amb el lucratiu negoci de la venda d’armes als països promotors. I aquests individus han de venir a fer el paperot? I quan s’aclarirà el paper de les clavegueres de l’estat en la gestació de l’atemptat? Ja ho saben això els familiars de les víctimes? Ja ho saben que ells, possiblement, són efectes col·laterals de la voluntat de desestabilitzar Catalunya, d’intentar sembrar el caos, de tenir l’excusa per implantar la presència de l’exèrcit per tal d’aturar la realització del referèndum? Si l’esclat del xalet d’Alcanar s’hagués produït a les proximitats de la Sagrada Família o del Camp Nou és fàcil deduir quina hauria estat la seva decisió.

LILA

I les autoritats de Barcelona, amb la seva alcaldesa al front, no se’ls acut res més que, en una reacció típicament “republicana” i “progressista” organitzar un acte institucional i convidar-los? I s’obliden olímpicament de l’argumentació anterior, havent de posar en contacte els familiars de les víctimes amb els que, indirectament, en són els promotors o, com a mínim, els beneficiaris del negoci? I el paper repressor de l’estat contra la ciutadania catalana i les seves institucions i els seus dirigents, l’oblidem? I ens oblidem dels presos polítics injustament empresonats per uns delictes inventats? Crec que aquest dia, els comuns i podemites podrien passar-lo al racó de pensar…

GROC

I les entitats cíviques, Assemblea i Òmnium, organitzen una jornada d’homenatge als qui varen ser capaços de fer actuar els dispositius policíacs i d’emergències  com els d’un estat madur i democràtic. Positiu que s’apartin de la temptació de boicotejar i mostrar el desacord amb la presència de les autoritats. Però es munta un acte prop de la presó, amb el segell inconfusible del groc, com la immensa majoria d’actes que aquests darrers mesos s’han realitzat al País: llaços, creus, dinars, sopars… Tot groc. Afegim que els dos principals implicats, el Conseller i el Cap dels Mossos no volen que se’ls faci cap reconeixement especial. Potser primer haver-ho parlat amb ells, no?

Aclarim que s’han de fer totes les accions que calguin a favor de l’alliberament dels nostres presos. Però amb això no n’hi ha prou. I, una vegada més, la mobilització independentista perd la iniciativa, va a remolc dels esdeveniments, actua de forma reactiva i no proactiva.

No tenim interioritzat que només els alliberarà la República? Doncs avancem en aquesta direcció. Promovem actuacions i estratègies per apropar-la. En aquest sentit, sembla que la propera Diada va una mica cap aquí. Però ens cal fer més. Com encarem l’aniversari del referèndum?

BLANC

El color de la pau. Aquest hauria de ser el color del primer aniversari del 17A. Però no per quedar-se en la superfície, no en una pau “Happy flowers” i tan contents. Ser radicals en el sentit d’anar a l’arrel del problema dels atemptats de fa un any. I això xoca frontalment amb la idea de “no polititzar la commemoració”, “no aprofitar el dia per jugar partidistament amb els sentiments dels familiars de les víctimes”. A veure, la millor forma de respecte a ells no és tractar que un fet similar no torni a passar? Que el seu dolor, en certa manera sigui una mica útil a la societat? I això passa per denunciar el joc dels mercaders d’armes, les maquinacions dels serveis anomenats d’intel·ligència, per evitar la ghettització de l’islamisme i promoure la integració en una societat plural i acollidora. I també, per fer un homenatge als qui van tenir una actuació exemplar en auxili de les víctimes i persecució dels terroristes: mossos, bombers, guàrdies urbans, serveis sanitaris i veïns que varen col·laborar. I aquest acte commemoratiu ho havien d’haver organitzat les entitats del groc i altres més especialitzades en la defensa dels drets humans, la integració dels migrants, les organitzacions antifeixistes…  Hem deixat passar una bona ocasió d’anar tots a una, construint República, construint la Pau.

NO TENIM POR.

El lema del dia, “No tenim por”, com es va manifestar l’endemà mateix de l’atemptat. I com es va fer, novament evident, el 20 de setembre, en una altra provocació del maquinari repressor de l’estat. I encara més, durant la jornada del Referèndum. Només una societat madura, activa, creativa i responsable pot donar tan repetides mostres de valentia. I ho tornarem a fer.

 

 

OMPLIM LES RAMBLES EL 17 D’AGOST!!!

Precisament a les 5 de la tarda, just quan farà un any de l’atemptat que va tenyir de dol la capital catalana. També per commemorar el de Cambrils l’endemà.

INCÒGNITES…

Que hi ha de nou sobre els autors de l’atemptat? S’han esclarit les relacions del principal instigador del grup, el imam de Ripoll que va morir en la preparació d’un dispositiu explosiu de gran potència i que, segons sembla, era confident dels serveis secrets espanyols? Per què no es va trametre, durant anys, la informació prèvia adient als Mossos d’Esquadra? Per què aquests segueixen sense connexió directa amb l’Europol? Políticament, a qui podia beneficiar un esclat de violència terrorista en aquells moments?…

Aquestes i moltes altres preguntes segueixen vigents. I és possible que mai ningú dels que podrien fer-ho  es dignin donar-hi resposta.

LA FORÇA ENS ACOMPANYA…

Alternativament, recordem el costat positiu dels fets: la rapidesa d’acció del dispositiu d’emergència per atendre víctimes i familiars: la resolució en pocs dies de l’operatiu policíac per desmantellar la cèl·lula terrorista; la reacció l’endemà de la societat catalana al crit unànime de “No tenim por”; la manifestació multitudinària el dissabte 26, amb les màximes autoritats de l’Estat, enfangades en el negoci de venda d’armes als països que financen els terroristes, volent patrimonialitzar el que només podia ser una reacció de la madura societat catalana; les escenes commovedores de plors entre imams i familiars de víctimes…

UNA SOCIETAT UNIDA I ACOLLIDORA…

Aquells dies es va evidenciar que la nostra ciutadania no està dividida. Que el virus de la xenofòbia te mala peça al teler entre nosaltres. Que som un poble acollidor des de temps immemorials. Que les nostres institucions saben fer front a les emergències amb professionalitat i eficàcia. Que ningú ens pot enganyar amb falses propostes pacifistes sense anar a l’arrel del problema del negoci de les armes. I que deixar en ridícul les institucions estatals per la seva tradicional ineficàcia es paga i molt.

PRENEM LA INICIATIVA…

Per això, les nostres principals organitzacions socials, cíviques i culturals haurien de fer una convocatòria, com només elles saben fer, perquè tot el poble català es manifesti per la pau el dia, hora i lloc en que es complirà el primer aniversari, al marge dels lògics actes institucionals que es facin. Perquè no podem deixar que ningú es pugui apropiar d’aquest esperit cívic que és i ha de ser tot un referent en aquesta Europa malalta. Una Europa que posa barreres, crea camps de concentració, permet el negoci rendible del terrorisme i que va envellint demogràficament i ideològicament.

LEMA DE LA JORNADA…

Caldrà escollir adequadament i de forma inclusiva un eslogan que ho expressi tot i que no traeixi res. Potser repetir el “NO TENIM POR” o també “COMPROMESOS AMB LA PAU”, “DESMUNTEM EL TERRORISME” etc. Concurs d’idees.

I individualment, les pancartes que tothom consideri adients: “Què hi havia entre els serveis d’intel·ligència espanyols i els terroristes?“; “Volem la veritat, ja”; “Les seves guerres, els nostres morts”;  “Honorem i defensem els qui van liderar l’acció policial”; “Qui vol la pau no trafica amb armes”; “Catalunya, terra d’acollida”; i tantes altres…

I les flors, recordant la immensa catifa que va cobrir el paviment de la Rambla. Tothom novament allà, per mostrar el tremp extraordinari d’un poble que vol la pau des de temps immemorial. La “Pau i Treva”, des de fa segles.

SOM-HI…

Queden pocs dies. Però recordem que amb molt pocs hem organitzat manifestacions gegants quan ens hi hem posat i i hem sabut copsar les vibracions àmpliment majoritàries de la nostra admirable societat. Som-hi.

 

UN ALTRE 1 D’OCTUBRE, SI US PLAU!

Unes frases indicadores de per on van les coses: “Cal augmentar la base social independentista”, “Ens cal un període d’acumulació de forces”; “Retrocedir un pas per avançar-ne dos”; “Cal frenar els hiperventilats”; “Vàrem perdre la partida perquè no érem prou gent”, “Hem de treballar per quan sorgeixi una nova oportunitat” etc.

Potser que re-enfoquem: evidentment que cal augmentar la base social, però la republicana. Així. Perquè no es tracta d’assolir la independència i ja està. Es tracta de construir una nova societat i desterrar els vicis seculars de l’estat actual. On els tricornis, les grans empreses, la cort reial i les cúpules judicials franquistes deixin de ser els poders fàctics. On les aberracions d’alguns jutges deixin de fer envermellir els ciutadans de bona fe. On no s’arruini el país a base de  dilapidar quantitats ingents de recursos econòmics per al profit de les elits de sempre.

De totes maneres, no siguem incauts una vegada més: encara que hi hagués un 60 o 70% d’independentisme, no pactarien res. És més, com més difícil s’ho vegin, amb més recursos tractaran d’esclafar-nos. O sigui que és correcte mirar d’acumular partidaris però això no és garantia de res si no estem disposats a anar fins el final.

D’altra banda, està bé que ens ho formulem: com s’augmenta aquesta base social? Si analitzem els darrers anys, veurem que el progressos més importants no estan lligats a les nostres accions directament, sinó a les respostes sapastroses de l’opressor: Sentència del TC sobre l’Estatut, accions punitives a rel de la celebració del 9N, assalts de la Guàrdia Civil a les dependències de la Generalitat i, sobretot, la violència desfermada l’1 d’octubre. Aquest dia, molts van canviar de bàndol. I d’una manera irreversible: qui ha vist el capteniment d’uns i altres amb la ment oberta no tindrà mai més cap dubte sobre quins són els seus. I segueix el degoteig a causa de l’empresonament i l’exili de polítics, líders socials, artistes, activistes…

Per això cal un nou 1 d’octubre. Sembla confirmat que aquell dia una trucada des d’Europa va tallar en sec la repressió. Ja poden negar-ho. Màgicament, per pròpia iniciativa no l’haurien frenat mai. Doncs tornem-hi. Motiu: pot ser un referèndum sobre la implementació de la República declarada però no exercida ni defensada el 27 d’octubre. Això, després que s’intenti de totes les maneres possibles una mediació internacional per a una consulta negociada. I a veure si aquesta vegada la trucada des d’Europa la fan de bon matí o, millor encara, uns quants dies abans. I a veure com actuen els membres d’un Gobierno teòricament progressista, d’esquerres i tot el que vulgueu. Ens enviarien els piolins una altra vegada? Engarjolarien un altre cop el Govern? Versió renovada del 155 desfermat? Seria curiós de veure. En tot cas, demostració que el problema Catalunya-Espanya no s’ha resolt, que està ben enquistat i que no hi ha cap altra solució que afrontar-lo d’arrel.

Però hem de canviar de tàctica: això que en diuen “el relat” l’hem de marcar nosaltres: abans del referèndum de 2017 el debat es va centrar en si es podria votar o no. Molts ja donaven per descomptat que no es podria i per això no calia tenir un full de ruta pels següents dies. Però el poble va sorprendre la pròpia organització i, heroicament, ho va fer possible. Haguéssim hagut de dedicar els esforços a definir clarament perquè calia votar el Sí. I ara és el que hauríem  de fer, donar per descomptat que es podrà votar i dedicar les energies a dibuixar els valors de la nova República, la República Catalana, doncs no n’hi ha cap més de possible. I això ho hem d’escampar principalment entre els il·luminats que encara creuen en la regeneració d’Espanya. Ells sí que cerquen un unicorn tricolor republicà.

I l’endemà del Referèndum, a controlar el País de punta a punta. Això exigeix, però, la valentia de tots. I, si cal, els més grans al davant: a les institucions i al carrer. Però primer cal tenir un Govern i parlamentaris d’edat. Com el senat romà. La gerontocràcia dels somriures i de la revolta.  Poc hi tenen, (i hi tenim) a perdre. Ja tenim la vida feta. De ben segur que, si calgués, una condemna gaire llarga no la compliríem. I no ens podrien amenaçar amb el futur dels nostres fills petits. I, en general, no patiríem per una família per cuidar.

Creieu-me: un altre 1 d’octubre, si us plau!

BORRELLISME O TALIBANISME DIPLOMÀTIC

A Espanya tenen una curiosa manera de formar governs. I és que sobta  la impossibilitat metafísica de considerar determinades eleccions de càrrecs com adequats, es miri com es miri: posar al ministeri de medi ambient la persona que va donar el vist-i-plau a l’experiment-negoci sísmic del Castor n’és un bon exemple; a interior, el jutge que té el récord Guiness de mirar cap a un altre costat quan s’apunten casos de tortura; A hisenda, una de les conselleres quan el frau dels ERO a Andalusia, a Cultura un tertulià de teleporqueria…ja dimitit!

Però allà on més afinen és en el ministeri d’afers exteriors. Teòricament la persona que dirigeix la diplomàcia de l’estat. Repeteixo: diplomàcia!

Tots recordem la trajectòria del senyor Garcia-Margallo, que va confessar els favors que es deuen a diferents països i les pressions a canvi del seu silenci o postura contrària a Catalunya. I els embolics amb els britànics a rel de Gibraltar i el Brèxit. També la seva estratègia “diplomàtica” d’evitar l’1 d’octubre: destruïr les urnes!

El seu successor, el senyor Dastis va negar l’evidència de la violència del dia del Referèndum davant l’astorament del periodista de la BBC, potser sense saber que eren imatges d’aquesta prestigiosa cadena! I anar impedint  els actes que el Diplocat organitzava per tot Europa. I com a retrat final del seu mandat, la convocatòria d’un premi per veure quin periodista estranger la deia més grossa per mirar de refer la malmesa imatge internacional d’Espanya. Encara riuen…

I ara, un flamant president de govern espanyol accedeix al càrrec gràcies a una carambola propiciada pels poders fàctics, amb el mínim d’escons del seu partit a la seva disposició. Equilibri precari. Com mantenir-se-hi? Doncs fent un govern amb una barreja de persones, algunes de les quals les signarien els seus principals rivals polítics del bloc del 155. Especialment el cas del senyor Borrell a afers exteriors.

És curiós que tots ells considerin el tema de Catalunya com una qüestió pròpia i primordial del seu departament. Ells mateixos ja admeten que som més a fora que a dins.

I per això el “diplomàtic” Borrell ja feia mèrits abans d’accedir al càrrec i parlava del cas català com d’una ferida infectada que calia esterilitzar. Un cert to goebelià… I ara, un cop assolit el càrrec, s’esplaia omplint la pantalla del TV de mitges veritats i dobles mentides. I a més, amb plena “autoritat” i coneixement de causa, car és català, si bé només per fer de raier en aigües tèrboles, la seva especialitat.

Diu que Catalunya està al caire de l’enfrontament per culpa de l’independentisme. El que no diu és que hi ha uns escamots propiciats per gent talibana com ell, falangistes i franquistes, segurament paramilitars, que són pocs però ben armats i que actuen amb total impunitat, al carrer i a les xarxes. I una part de la societat civil activa i perfectament organitzada, segurament majoritaria, que durant anys ha sortit al carrer amb un exquisit comportament, pacífic i solidari. Aquells són els que ja ens advertien de l’Ulster que ens muntarien. I es tracta de provocar-nos per justificar les mesures més dràstiques possibles, si cal, una intervenció militar, la il·legalització de partits i entitats i la detenció continuada d’activistes i de tothom qui els alci la veu. El senyor Borrell menteix al parlar d’enfrontaments, i ho fa a consciència.

En tot cas, una societat no està dividida i menys encara fracturada a causa de les diferents opinions polítiques. Ni en cas de situacions que poden resultar trascendentals. S’ha partit la societat britànica pel Brexit? I l’escocesa pel referèndum? I Espanya per l’entrada a l’OTAN? I en aquests casos, què calia, no fer referendum? No afrontar la decisió popular?. Això ja seria una manera de decidir: que res no canvïï.

Clarament no han començat bé. Si volen encarar la resolució del conflicte han triat la persona més inadequada. Això sí, potser ara té molt de crèdit a Europa. Però ja el perdrà amb unes quantes decisions de torero. Potser hauran de tornar a convocar un nou concurs per refer la imatge internacional d’Espanya.

LES PRESONS SERAN SEMPRE NOSTRES…

La presentació de la moció de censura per enderrocar i substituir el “gobierno” de M.Rajoy sens dubte ens va portar a moltes estones de reflexió sobre la importància del moment i, sobretot, a decidir quina hauria de ser la postura dels partits independentistes en la votació.

Depenent del criteri preponderant, les opcions anaven variant als nostres ulls.

Des d’un punt de vista d’impuls primari, a mi se m’acudia d’aprofitar l’ocasió de tenir la paraula des de la tribuna d’oradors per dir-los el nom del porc a uns i altres: al president censurat, a l’aspirant a succeïr-lo, als col·laboradors necessaris dels primers, als oportunistes del nord i als antisistema integrats. Uns i altres ens han aixafat sota el jou d’un estat d’excepció i no tenen cap interès a afluixar el dogall. I en el moment de la votació, hauria proposat d’aixecar-se ostentosament i anar-se’n, engegant-los a tots a pastar fang, tot passant del possible resultat de la votació.

Si ho observava amb predomini del component sentimental, segurament m’inclinava per votar-hi a favor, i condemnar un govern i un partit que han propiciat l’odi, la humiliació i la violència, convertint-los en un executiu i una opció política “en li-qui-da-sió”, com diria la molt pèrfida.

Si tractava d’analitzar-ho des d’un punt de vista ètico-racional, tampoc cap dubte: calia foragitar del govern el partit més corrupte d’Europa, la mentida, la maquinació, la subversió de valors, el rescat de bancs empobrint la població, la violència desfermada, la mediocritat, la incultura, el sotmetiment dels mitjans informatius als seus dictats, l’enfrontament entre territoris…

Però encara quedava un altre aspecte que em neguitejava: en certa manera, una veueta em recordava que gràcies al “Sobresueldos” ( versió Cotarelo ), l’independentisme ha crescut entre nosaltres fins a nivells impensables fa una dècada. I mai no li estarem prou agraïts per això. És clar que ens ha fet molt de mal, ens ha mig arruïnat, pegat, humiliat, tancat dirigents a la presó, inventat i aplicat lleis injustes i tot el que vulgueu. Però els fets són els fets. I la pregunta és: I ara, amb el nou govern “socialista”, ens aniran més bé les coses? No valia la pena de salvar-los el govern de la forma més maquiavèlica possible i mantenir la tensió i l’enfrontament? No podria ser allò de “com pitjor, millor”? No estaven arribant a nivells de ridícul internacional amb les seves sol·licituds d’extradició, favors secrets, pressions diplomàtiques, tribunals de fireta i menyspreu per la democràcia i els drets humans?

No soc gaire inclinat a creure en conxorxes i conspiracions internacionals. Però no m’estranyaria que els poders fàctics espanyols i europeus hagin afavorit el desenllaç que tots hem vist. Massa ràpid, massa imprevisible, massa sospitós. Com diu el detectiu, “investigueu aquells qui en treuen profit…”. Un pas cap a la desescalada del conflicte. Europa ja en té molts. I l’ÍBEX 35 ja havia fet la seva opció. Potser no aquesta, però sí la següent.

En tot cas a Don Mariano ja li van donar la seva oportunitat i no la va aprofitar. En canvi, ara, tot torna a la normalitat: “gobierno dialogante” allà i govern autonòmic i sotmès aquí. Negociem sobre la llunyania dels presos, si ens heu d’enviar les factures cada setmana o cada mes, si deixarem reviscolar alguna llei innòcua, vigileu amb les oficines a l’estranger etc. Res de substancial. I compte, perquè a la primera concessió dels socialistes, eleccions generals i emergència d’un “gobierno” d’ultres.

Per això, encara que sembli una pocasoltada, no sé si s’ha fet una bona jugada col·laborant dòcilment al relleu a Madrid. Desgraciadament, crec que el camí de l’alliberament s’allunya una mica més. Que només l’enfrontament continuat, encara que molt desigual, pot arribar a desestabilitzar l’estat fins a forçar una negociació amb intermediaris. Que només serà possible en la mesura que la no-intervenció condueixi al desastre, sobretot econòmic, de confiança dels mercats, de prima de risc… I també d’ensulsiada democràtica. La desobediència sistemàtica des de la nostra població i dels nostres representants potser faria créixer el nombre persones investigades i jutjades. I qui sap si ompliria les presons fins a límits insospitats. Potser sí que, a més dels carrers, les presons seran sempre nostres!

Molt dur. Però, sinó, ja em direu com i quan en sortiran els que hi són ara. Caldria veure quants dels nostres dirigents polítics hi estan disposats. I quants de nosaltres…Massivament o res: aquesta és la qüestió.

 

DONCS JO HI VEIG ODI, PREPOTÈNCIA, MALA FE I AGRESSIVITAT

 

 

“Yo no veo rojos y azules, veo españoles… Yo no veo trabajadores o empresarios, yo veo españoles…” Albert Ribera

És perillós aquest home. I el seu partit. És evident i reconegut que són un invent dels poders fàctics espanyols, IBEX 35 i assimilats, una vegada el PP va anar caient en una putrefacció tan fonda que esdevingué inviable. I que ja els ha servit massa anys.

És preocupant el seu discurs: des de la seva creació a Catalunya llur missió ha estat, clarament, l’enfrontament, l’amenaça, “Os vamos a montar un Úlster que os vais a cagar”, i l’intent de dividir la societat en blocs. I el seu discurs, populista, simplista, fàcil d’acceptar per gent poc crítica, amb la seva crida a l’orgull nacional, “ I no pido perdón…”, de tots al servei de la unitat nacional, fa pensar en discursos de sinistres personatges que varen terroritzar i ensangonar Europa durant el segle XX. I quan això passa en un estat on quasi tots els mitjans de comunicació són al servei dels grans bancs que els hi condonen el deute a canvi del seu servilisme, el panorama no pot ser més alarmant.

Potser la gent hauria de percebre la falsedat del discurs del líder: de veritat que només veu espanyols? Deu tenir un problema greu de visió, perquè és fàcil distingir:

Votants pacífics sotmesos a les porres de manifestants violents amb total impunitat.

Grans empresaris amb comptes en paradissos fiscals de treballadors que paguen inevitablement els seus impostos.

Alts executius amb sous estratosfèrics de treballadors en règim de semiesclavatge.

Propietaris de xalets en zones residencials de desnonats per la bombolla immobiliària.

Polítics immersos en les portes giratòries de jubilats amb pensions congelades.

Grans propietaris i terratinents de gent esperant les “peonadas”…

Si tot això no ho distingeix, és lògic que el seu programa polític no faci propostes per atacar aquests problemes. Pot ben ser que per a ell aquestes coses siguin inevitables, són mostres de la “diversidad de  España en la unidad de destino…”. És a dir, que l‘únic important és que tots siguin espanyols. I allà dins, les diferències són meres anècdotes, mentre ells estiguin, evidentment, amb l’equip dels grans empresaris, de les portes giratòries, dels terratinents, dels impunes…

I no oblidem que són ideològicament engendrats pels dictats de la FAES, la fundació de l’Aznar. I ells, que es presenten per acabar amb la corrupció!. Potser oblidant que quasi tots els ministres del darrer govern de tan infame personatge estan tacats per multitud de delictes. Quina garantia poden oferir? Són els seus legítims hereus. Porten el seu ADN.

Ja ens podem afanyar per tots els mitjans pacífics a desemmascarar a casa nostra aquests venedors d’odi i ressentiment, aquests genocides de la llengua i de la cultura, aquests ressentits contra la tolerància i l’acolliment. O el fantasma del feixisme  tornarà a campar lliurement entre nosaltres. Com ara ja campen pels carrers i les platges.

 

 

 

 

CARTA OBERTA A LA REGIDORA DEL DISTRICTE DE SANTS-MONTJUÏC

La nit del dilluns 16 d’abril, un escamot se suposa que d’ultradreta, format per 20 o més persones, varen arrancar la gran estelada que des de fa anys tenia el Centre Social de Sants a la seva façana. A més, van mirar de fer el mateix a la Parròquia de Sant Medir i varen malmetre, per enèsima vegada, el mural del CDR del Passatge Fructuós Gelabert. Tot això mentre amenaçaven a aquells veins que els ho retreien.

Fa uns quants dies ja varen insultar i amenaçar persones que es dirigien a la concentració dels dilluns a favor dels presos polítics o en retornaven.

Sembla que tenen una certa impunitat. No hem sentit a dir que hagin identificat  a ningú per actes similars. Ni aquí ni enlloc. Forma part de l’Úlster que ens volien muntar?

Potser valdria la pena reforçar la vigilància nocturna als nostres carrers i places. I no em val l’excusa de manca de plantilla de la Guàrdia Urbana. Durant la campanya de l’1 d’octubre prou que perseguien els que penjaven propaganda pro referèndum.

I si és per qüestió de pressupost, el podeu treure dels equips de neteja que esborren amb tot tipus de dissolvents les pintades de groc de les voreres i carrers, amb una rapidesa insòlita pel que ens té acostumats l’Ajuntament. Despesa inútil, perquè molt em temo que, com sempre, tornaran a refer-se les pintades. Per cert, al voltant del mercat d’Hostafrancs, hi ha unes inscripcions feixistes en color blanc que no mereixen l’atenció dels esmentats equips. Algú controla els criteris amb els quals es seleccionen les pintades a fer desaparèixer?

Només a tall d’anècdota: fins fa pocs dies, a un fanal prop de la seu dels Districte, encara restava un cartell del vostre candidat del 21D, l’únic vestigi que quedava d’aquella campanya. Els equips de neteja no miren enlaire?

I si el que passa és que hi ha la consigna d’una Barcelona ben neta, podrien atacar amb els residus dels gossos i amb els xiclets al terra. De feina n’hi ha. El que cal són unes raonables prioritats polítiques que, ara com ara, em semblen discutibles.

 

SOM MILIONS DE CONSUMIDORS

En el context polític actual a casa nostra és normal sentir  dir que els partits polítics independentistes no es posen d’acord, que cadascú va a la seva, que prioritzen els interessos propis per davant dels col·lectius, etc.

Hem de recordar que la classe política catalana favorable al sobiranisme transita per una fina corda, suspesos sobre el precipici. Tots poden acabar davant del Suprem i d’allà inhabilitats o a la presó.

Les alternatives que es presenten són molt dures. És el que passa quan una revolució no es porta fins a les darreres conseqüències. I amb això no cal entrar en responsabilitats: mai ningú en els darrers temps ens havia portat tant lluny. I també, cal dir-ho, s’hi van veure obligats per la valentia, l’heroïcitat i la capacitat d’auto-organització d’un poble que va respondre més enllà del que podiem imaginar.

Com dèiem, les alternatives que es presenten des del punt de vista de les institucions és ben trist: O acceptes el jou del neofranquisme espanyol, mirant de gestionar les engrunes d’una Generalitat com si fos una simple gestoria, o tires pel dret, et reafirmes en la construcció de la República, i afrontes les conseqüències penals inevitables. Si s’escull aquesta darrera opció, qui hi està disposat? I qui no, que s’aparti? . Si optes per la primera, reconeixes que l’autogovern s’ha acabat, que tot ho controlaran, que impugnaran qualsevol petita desviació, que no podràs restaurar les oficines a l’estranger, que arrasaran els mitjans de comunicació públics, que prostituiran l’escola catalana, que tindran un control ferri del Mossos. No sé si hi haurà qui s’interessi en fer un paper tan galdós al Govern de la Generalitat.

En definitiva, els que ens ocupen, escarmentats, desmuntaran tot el possible perquè mai més estiguem en condicions de posar en greu perill la “sacrosanta unidad de la patria”, principi i fi, alfa i omega de tota la creació, al qual resta subordinat qualsevol altre concepte: democràcia, justícia, drets humans, respecte, ètica, progrés…

Arribats a aquest punt, la pregunta inevitable és: I doncs? Que hi podem fer?

Primer: constatar que com sempre, però ara molt més, el que no faci la ciutadania no ho farà ningú. Som una força de milions de persones que, en algun moment o altre, ens haurem de plantar i anar a totes. Però cal escollir el moment i anar-ho madurant, anar engruixin les files, a base d’evidenciar que pertànyer a un estat policia, corrupte i depravat no té sortida possible i que, més aviat que tard, és inviable econòmicament, la qual cosa sí que farà remoure els budells d’una Europa dels banquers.

Però ja des d’ara, nosaltres tenim una eina que de moment  no ens poden arrabassar: la nostra força com a consumidors que, si som prou i ens movem al mateix compàs, podem fer trontollar la seva precària estabilitat i re-dirigir la nostra economia.

Per a una anàlisi més detallada us adreço a un anterior escrit en aquest mateix bloc:

https://blocs.mesvilaweb.cat/joanmb/2016/09/22/proposta-dapadrinament-dempreses-i-productes-de-proximitat/

En el moment actual, però, cal tenir present que la nostra acció hauria de respondre a un triple eix o motivació.

  1. Un eix nacional, de defensa i potenciació de les nostres empreses i productes, amb les implicacions econòmiques i laborals que se’n derivaran. I en justa correspondència a la fuita d’empreses que ells varen propiciar per generar por entre la població.
  2. Un eix social, de valoració de les empreses petites, familiars i cooperatives, les autènticament creadores de llocs de treball i de riquesa al nostre país, amb capacitat d’innovació, d’exportació, lluny de les multinacionals i de la immensa majoria d’empreses de l’IBEX 35, que viuen de la distribució de favors de la casta extractiva de sempre, amb els seus beneficis guardats en paradissos fiscals.
  3. Un eix sostenible, en la mesura que els productes de proximitat necessiten menys costos energètics en transport, valorant també l’ús de fonts renovables d’energia, el reciclatge, la disminució de residus, el valor afegit dels productes ecològics.

 Per tot això, ens hem de mobilitzar i dedicar-nos, ja, si no ho hem fet encara, a escollir amb aquests criteris les nostres empreses subministradores d’energia, de comunicacions, de banca, d’alimentació, de joguines, de farmàcia, d’electrodomèstics, etc

Hem de perdre la por a canviar d’empresa perquè “fa molts anys que en soc client” , “ves a saber si aquests altres són de fiar”, “val més boig conegut” i altres grans arguments del mateix  tipus. Si no som capaços d’això, ja em direu si ho serem el dia que haguem de plantar cara al poder que ens sotmet. Potser no es tracta de tenir fusta d’heroi. Potser, de moment, tot es redueix a ser conseqüent a totes hores i en els àmbits més personals, d’acord a una idea de País i d’organització de la societat. Milions de consumidors tenim una força indeturable. Anem-ho escampant com taca d’oli. I ràpid!

I si no en som capaços, oblidem-nos de l’anhelada República, deixem de plorar pels presos i cerquem alguna activitat o distracció que ens serveixi d’anestèsia al corcó que ens hauria de rosegar per dins.