De Sants estant

Bloc de Joan Mollà

LA TEVA, LA MEVA, LA DE TOTHOM.

Publicat el 3 de febrer de 2023 per joanmb

 

Els recents esdeveniments polèmics que s’han produït darrerament a TV3, amb un transfons clarament de política domèstica, fan que calgui plantejar-se la situació d’aquest ens que, en el seu moment, va ser una autèntica estructura d’estat. Però que, a hores d’ara, no deixa de ser un camp de batalla més, on es juguen les garrofes els diferents grups polítics, també presents a tants i tants diaris en paper o digitals.

Anem al parell de fets de que parlàvem, tot i que no es pot descartar que se’n produeixin més, tal com està la situació.

En un programa, es veu la imatge del President Puigdemont mentre sona una cançó que pot interpretar-se com ofensiva. Cap reacció de la Direcció de l’ens. Només al cap d’alguns dies, per la pressió de les xarxes, s’aparten els tècnics sembla que “responsables” de la qüestió. Veurem fins on i fins quan els aparten.

En un altre, en un gag s’associa matusserament una esvàstica al PSC. Reacció immediata: l’autor del gag és expulsat i sembla que es qüestiona la continuïtat del programa.

Analitzem algunes qüestions. A part del biaix polític que pot representar la reacció de la Direcció en els dos casos, plantegem-nos el tema de la llibertat d’expressió, especialment en programes d’humor i entreteniment, que és un context ben diferent al de les tertúlies més o menys formals. S’està creant un ambient adequat per fomentar l’autocensura?

El més preocupant de tot és la definició d’intencions de la nova direcció de la TV pública, amb una aposta clara per l’entreteniment com una manera de captar nous públics (sona molt a allò d’ “ampliar la base”)  i fer un procés de despolitització de la cadena, perquè la política sembla que cada vegada interessa menys a la gent. Sobretot tal com està a casa nostra.

Es pot argumentar que, per primera vegada, la direcció de TV3 i de Catalunya Ràdio s’han escollit per concurs públic. Això sembla millor que per acord de les diferents forces parlamentàries. Però no és cap garantia de res. S’han fet públics els criteris per triar una persona o una altra? No pot ser que la influència s’hagi traslladat a l’elecció del jurat o comissió que ha fet la proposta i, finalment als membres del Consell de la “Corpo” que l’han nomenat, amb un clar component dels partits?

Altres greuges que podem fer a la que era “La Nostra” és el maltractament formal del català en molts dels seus programes, la concessió cada vegada més gran al castellà en entrevistes, com si no hi haguessin traductors i, sobretot, el marc mental cada vegada més “messetari” dels seus informatius. Tot això només explicable si es considera que ha de ser una TV autonòmica i autonomista, i no un mitjà al servei del País, una cadena que ara segueix, en bona mesura, al servei d’un 155 inconclòs.

En aquest sentit es pot assenyalar la pèrdua d’una bona oferta de programació infantil que hi havia en el passat i que ha de ser clau per remuntar l’ús social del català en les noves generacions. Si bé és just remarcar que això no és responsabilitat de l’actual direcció, sinó de fa bastants anys.

També es pot parlar de la inflació de càrrecs ben remunerats, i de com molts programes s’encarreguen a productores afins, en comptes d’assumir-ho amb el personal propi de la casa.

Es poden dir encara més coses, com la quota generosa de tertulians dels programes més formals a militants o simpatitzants d’ERC, del diari ARA i de la cadena Godó, que ja sabem de quin peu calcen. Es vol ser transversal, pluralista i representatiu de la societat, oi? Potser convé pensar que els afiliats a partits polítics al nostre País no arriben, ni de bon tros, a representar l’1% del total de la població. No és possible trobar, en el 99% restant, ciutadans, intel·lectuals, periodistes i especialistes en diferents disciplines que donin la seva opinió en els debats? I canviar-los sovint per no donar la sensació que alguns estan ja en plantilla? I que a més, sembla que són experts en tot?

Encara es pot afegir algun consell més, si es pretén, de veritat, que sigui “La Nostra”. Potser menys atenció a la política institucional i més al bategar del poble. De vegades es dediquen estones a actes “polítics” on es pot veure que són quatre gats, que estan muntats simplement per guanyar quota de pantalla, i no surten molts actes i reivindicacions populars de major transcendència i d’interès comú.

Potser caldrà anar pensant en portar les nostres demandes a Sant Joan Despí. Més fàcil no els ho podem posar per tenir una notícia a casa seva. O també ens obviaran perquè no formarà part de la seva prioritat per l’entreteniment? Si és així rai, podem fer alguna “performance”, que ja hi tenim la mà trencada.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

PER UN CAMÍ A ÍTACA DIGNE DE L’OBJECTIU

Publicat el 20 de gener de 2023 per joanmb

 

Anant des de la plaça del Mal Nom per la Gran Via m’ha donat la sensació de reviure, en certa manera, la manifestació del 3 d’octubre de 2017, quan tot era a les nostres mans.
Té un gran valor la concentració d’avui, i més en les difícils circumstàncies en que s’ha produït. I que sigui la quarta en pocs mesos. Però hem d’anar més enllà. Hem de ser més proactius. No moure’ns, només, des de la reacció als intents d’humiliació de governants frívols i creguts. Hem de ser creatius, positius: que ens mogui la il·lusió, el Projecte de País.
I un camí pot ser mirar d’edificar una nova política més d’acord amb el nostre tarannà. Perquè l’autèntica antipolítica és la que es fa prioritzant el partit, els càrrecs i les influències mediàtiques, que no l’autèntic poder, en comptes de treballar pel conjunt de la ciutadania.

I crec que això és el que ha d’acabar de cristal·litzar en l’elaboració i esclat d’una opció política, que no un partit, digueu-li LLISTA CÍVICA, on es pugui veure, amb tota claredat, aquest tarannà que es palpa des de sempre a les grans manifestacions que, des de fa més de 10 anys, omplen els nostres carrers.
Si ho sabem fer, arrasarem; perquè connectarem amb aquest esperit cívic, generós, insubornable i unitari que cada vegada ha aconseguit inundar el País. I perquè la nostra República no es pot edificar amb un sistema de partits infectat de ressentiments, personalismes, caïnismes i mirada estreta.

El camí cap a Ítaca ha de ser, també, digne de l’objectiu.

(Comentari personal a l’editorial de Vicent Partal del 19 de gener de 2023)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

CONTE DE NADAL, COMPTE AMB ELS DE DALT!

Publicat el 23 de desembre de 2022 per joanmb

Compte, perquè tractem dels de l’Alt Tribunal. Que, actuant en bé de l’interès general, no pas per l’interès personal, han hagut de prendre una decisió cabdal. Genial!

Però analitzem-ho amb tot el rigor mental: per fer una construcció matemàtica o lògica, sempre cal partir  d’un principi indemostrable, digueu-li postulat o axioma, que es dóna per cert, de tant evident que és. A partir d’aquí, per raonament, s’arriba a unes conclusions, que expliquen, satisfactòriament, algun fenomen científic, social, etc.

Per mirar de treure l’entrellat d’això que s’ha anomenat una crisi institucional, adoptem com a punt de partida el concepte, generalment acceptat, de la democràcia parlamentària com una separació i equilibri entre els tres poders: executiu, legislatiu i judicial.

Donem per suposat que és cert que Espanya és un estat democràtic. Doncs en el cas que ens ocupa, el Tribunal Constitucional ( ep, posem-nos drets! ) tot i no ser un ens judicial, però que actua com a tal, ha impedit al legislatiu discutir d’unes lleis que els afecten ben directament, fins i tot  al càrrec d’alguns d’ells!

Resulta que, basant-se en la Sacrosanta Constitución (“con la que nos han dado…”), han pres una decisió que trenca amb la definició de democràcia. Què pot haver fallat?

Ens enfrontem a un dilema: O no han interpretat correctament la “Sacrosanta” o potser sí. Però en qualsevol cas, les conseqüències són devastadores:

Si han errat en la seva valoració del cas, trobem que el Tribunal Constitucional és inconstitucional. Però si n’han fet una correcta interpretació, llavors la Constitució és inconstitucional, perquè no respecta la separació de poders. Carreró sense sortida, atzucac, “game over”, “Caput”.

És clar que potser no cal que ens posem tan transcendentals. Potser l’errada està en el postulat escollit: la definició clàssica de democràcia. Perquè, recordem allò tan sospitós de que gaudim d’una democràcia “plena”. I, la veritat, a la llum de la història, ja sabem que, quan s’ha d’adjectivar la democràcia, malament rai. Recordeu allò de les “democràcies populars”?

I em ve a la memòria ara allò de la “democràcia orgànica” que es va inventar aquell senyor del Ferrol. Sempre m’havia intrigat el per què d’aquest adjectiu. Vaig arribar a la conclusió que li deia així, “democràcia orgànica”, perquè des del Palacio del Pardo ens podia tocar els “òrgans” als “españoles todos!”, que deia ell amb la seva veu aflautada. No sé si ho feia per compensar que, segons una llegenda urbana, només disposava d’un sol testicle. Per cert, mai s’havia dit si el que tenia era el de la dreta o el de l’esquerra, si bé jo m’hi jugaria un ou (ep!, de xocolata, eh?) que era el de la dreta. Sinó, quin contrasentit, no?

Però tornem a l’actualitat. Què volen dir quan diuen “democracia plena”? Plena de què? de vividors?, d’ineptes?, de corruptes? de mediocres? de colpistes? de feixistes? de familiars reials depravats? d’infraestructures inútils? d’espolis territorials? d’incompliment de lleis i promeses? de deute irretornable? Ben plena de tot això sí que ho és…

La conseqüència de la decisió del TC és que han aconseguit prostituir la constitució o bé constituir la prostitució. En llenguatge de carrer podríem dir que han putejat Espanya o bé que l’han convertida en una casa de barrets. En tot cas, la diferència és de matís, i té ben poca importància per a nosaltres.

A la vista de tot això, i en relació a aquestes dates, no puc més que mostrar-me indignat pel Pessebre que s’han muntat, on tan animal és el bou de l’esquerra com la mula de la dreta, on l’infant tremola perquè els seus pares no poden pagar ni la llum ni el gas, on els reis van i venen de l’Orient carregats de bitllets i meuques, on el riu és de plata autèntica provinent de les empreses de l’ÍBEX, on han enfarinat les muntanyes per poder-hi fer uns Jocs d’Hivern. I sobretot, perquè en un racó hi ha un caganer amb barretina, adorant un àngel grassonet i dialogant, que mostra un cartell que diu “Volem l’Estatut”…

Total, fotem-los el pessebre enlaire d’una revolada. O millor, d’una revolta. Potser llavors ens quedarem en pau.

I que tinguem un bon Nadal!

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

DE LA SEDICIÓ A LA SEDUCCIÓ

Publicat el 13 de novembre de 2022 per joanmb

No em refereixo amb aquest títol a que, gràcies a l’eliminació del concepte de sedició del codi penal, el triler Sánchez pretengui seduir el crèdul Aragonès perquè li aprovi els pressupostos, ja que això està esculpit en granit des de fa mesos. Analitzem una mica els canvis legals i com afectaran a tota la ciutadania. I especialment, a dirigents i activistes independentistes.

La desaparició del delicte de sedició del Codi Penal respon a una exigència de la legislació europea que, com sempre, el govern espanyol tracta de presentar com un avenç democràtic i una adaptació als temps actuals. Però, com de costum, fa servir en forma de boomerang perquè esclati a la cara de tots nosaltres, i ho disfressen com una concessió important a l’independentisme, fruit d’una taula de diàleg virtual que aconsegueix dissoldre i resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya. Res de nou, com ja van fer amb els indults: rentat de cara del franquisme de sempre i tenir contents als “negociadors” catalans que es pensen qui sap què han aconseguit…

Però aquesta vegada la qüestió, si és possible, té aspectes més preocupants per a nosaltres:

  • Per un costat el canvi de nom, de sedició a desordres públics agreujats, amb reducció de penes, pretén reconduir el tema de l’extradició dels exiliats, especialment de Puigdemont, amb noves demandes amb més possibilitats d’èxit davant els tribunals europeus. Això ja s’ho han anat treballant gràcies als pactes acordats amb les exiliades que s’han rendit a Marchena, per anar aïllant el MHP.
  • Per altra banda, la redacció dels nous articles disminuiran les repercussions penals per als possibles líders polítics que intentin novament la independència, però agreujaran les penes dels activistes i simples manifestants, fins i tot la ocupació d’edificis, escoles, instal·lacions, carrers, etc. i afegint el relliscós concepte d’intimidació. Penseu com van quedar d’intimidats els repressors de l’1 d’octubre per les mirades d’odi, l’ús de fairy i altres “malèvoles” activitats dels pacífics votants.
  • En definitiva, es tracta d’una “democratització” de les penes, abans eren de 15 o més anys als dirigents polítics i de 2 a 5 dels manifestants. Ara el marge serà més estret. Posats a fer, tots pagarem un preu similar. I, curiosament, això ho han negociat els dirigents, que són els afavorits. Cap problema, oi? Sobretot, tenint en compte que els ja jutjats podran beneficiar-se de la reducció de penes i, en el futur, ells ni ho tornaran a intentar…

I això em porta a plantejar el que indica el títol: amb la desaparició de la sedició, no serà massa difícil exercir la seducció a persones que puguin i vulguin encapçalar el projecte de fer un nou embat a l’estat que ens porti a la independència. Perquè si tornéssim a fracassar, que ja ho veurem, no hi hauria massa diferència entre ser President de la Generalitat o un simple manifestant que li dona suport: un parell o tres d’anys? Què més dona?

I tot això té una lògica: els espanyols, com nosaltres, saben que el desllorigador, la clau del procés està en les bases, no en els dirigents. Per tant, es tracta d’espantar-nos tant com puguin. Que no gosem manifestar-nos massivament. Però el secret està, com ens deia fa pocs dies una de les veus més respectades de l’autèntic independentisme, en que no poden fer judicis massius a milers de persones. No hi ha prou jutges. Ni presons.

No us sedueix la idea?

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

KAFKA I EL PROCÉS

Publicat el 8 d'octubre de 2022 per joanmb

Després de la votació d’una gran proporció dels afiliats a Junts, que ha comportat la sortida de tots els consellers d’aquesta formació del Govern de la Generalitat, s’han pogut veure, escoltar i llegir un seguit d’intervencions, opinions, comentaris i sentències que fan bona la percepció que tot plegat és bastant “kafkià”, en el sentit que, si t’ho empasses acríticament, pots acabar tocat i enfonsat. Potser és el que pretenen. Anem a pams:

Alguns opinen que no és admissible que una decisió com la de deixar el Govern l’hagin presa una quantitat minúscula de persones, uns 3000 afiliats d’un partit, una cosa que afecta a tot el País. I doncs? Sembla que seria més “lògic”, i varis ho manifesten, que ho hauria d’haver decidit els de la cúpula del partit, que per això hi són. Perdó: aquesta és la reacció davant d’una de les poques ocasions en que es dona veu a les bases? Quina mena de concepció de la democràcia tenen aquesta gent que opinen de matinada? Potser perquè estan acostumats a un funcionament en que la paraula del líder o cabdill és sagrada? No és una mica ranci això? L’altra qüestió seria per què hi ha tan poques persones que militen en els partits en general. Potser perquè ningú se’ls escolta i quan fan primàries (només per escollir el cap de llista, no tota la llista, eh?) després, els dirigents, si els rota, canvien de persona per raons estratègiques?

Un altre tema: molts presentadors, opinadors i experts politòlegs fan afirmacions rotundes proclamant la fi del PROCÉS. Ara sí. Ara ja ens han vençut. Jo no tinc en absolut aquesta sensació, però si la van escampant goebelianament, igual “cola”. O entenem coses diferents amb aquesta paraula.

Evidentment, les tertúlies, editorials, tuits i altres artefactes parlen, sobretot, en termes de partits, institucions, influències, poders, càrrecs, sous i estratègies. En definitiva, d’allò que ells entenen per “política”, però que nosaltres podem qualificar de “menjadora”.

Perquè els que hem estat picant pedra tots aquests anys sabem que el procés és nostre, del carrer. Que sense aquesta tasca encara estaríem parlant de pacte fiscal, de traspàs de competències i, en el millor de casos, d’”exigir” i de “blindar” determinades reivindicacions que després cauen com fulles a la tardor. Foc d’encenalls fruit de la impotència, la inoperància o l’engany.

Que quedi clar, el procés no és mort ni enterrat. Potser és el desig de molts. Potser ara descansaran en pau aquells que es van esverar quan van veure que a les darreres eleccions el vot independentista obtenia la majoria absoluta en escons i, per primera vegada, en vots. Ja no tenien excusa. Ja era prou com per proclamar o ratificar la independència, si s’estava disposat a controlar el territori. Valga’m Déu! que diria l’ateu… Tot era un miratge: els vots potser eren independentistes, però no tots els escons, vist el que hem vist. I ara aniran quedant les coses clares. S’ha acabat la comèdia. Però tot no s’acaba aquí. Ni molt menys. Ho hem vist per la Diada, que alguns van menysprear. Que convoquin manifestacions els partits com vaig suggerir fa uns dies: https://blocs.mesvilaweb.cat/joanmb/catalunya-i-lexperiment-butterfly/

A veure quanta gent reuneixen. I no serem tan rucs de tornar-los a votar per falta d’alternatives, que en això basen la seva legalitat, que no legitimitat. Si cal, en crearem una de llista, ben diferent, pensant en el futur d’una societat amb valors republicans i no com un esqueix bord de l’espanyolisme recalcitrant.

Ho veurem a les properes eleccions, encara que llavors ja tindrem força més clar quines opcions són d’un color o d’un altre. Segurament no tindrem, com ara, la majoria absoluta, però és que ara era fictícia. I no només per una de les llistes, tinguem-ho present. Potser una i mitja, potser tres…

En tot cas, posem fil a l’agulla. Que tinguem temps d’organitzar-nos davant d’aquest descosit. Recordem el poeta:

Vam girar full temps ha, i alguns s’entesten a llegir, encara, la mateixa plana.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LA PÈRFIDA JUGADA INTERNACIONAL DEL SUPREM

Publicat el 23 de setembre de 2022 per joanmb

Resum: la cúpula judicial espanyola està disposada a sacrificar la persecució de bona part de les figures polítiques catalanes a l’exili a canvi d’obtenir la “grossa”, el premi de “caça major”, Puigdemont, aconseguint la seva extradició. I, eventualment, la dels seus propers: Comín, Puig i Ponsatí.

Això explicaria com ha maniobrat amb altres exiliats a causa del procés, segurament negociant amb ells una condemna lleu per desobediència si es presentaven al Suprem, és a dir, si es rendien. És el cas de Meritxell Serret en el passat, d’Anna Gabriel actualment i, intueixo en el futur, el de Marta Rovira.

La pregunta és, per què han estat tants anys a l’exili, només per un temps d’inhabilitació? Valia la pena? Què ha canviat? Hi ha hagut una negociació, un pacte? Feblesa del Tribunal Suprem? Això darrer no s’ho creu ningú! A què respon, doncs?

Evidentment, no nego que qualsevol perseguit per la “justícia espanyola” tingui el dret i les ganes de refer la seva vida. Però no sé si han valorat prou les implicacions d’aquesta maniobra del “Suprem”. Crec que això tindrà conseqüències. I greus!

Ja comencen a veure’s els fruits d’aquesta tàctica:

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-fiscalia-demana-un-inhabilitacio-per-meritxell-serret-per-desobediencia/

I també:

https://www.vilaweb.cat/noticies/llarena-tanca-la-investigacio-a-anna-gabriel-i-la-deixa-a-la-porta-de-judici/

I a què respon l’estratègia de la cúpula judicial de l’Estat?

Recomano llegir l’article de Vilaweb, 14/07/2022 de Josep Casulleras, del que selecciono uns fragments:  https://www.vilaweb.cat/noticies/advocat-tjue-prejudicials-llarena-belgica-extradicio/

L’advocat general del TJUE, Richard de la Tour, considera que Bèlgica no va actuar d’acord amb el dret de la Unió quan va denegar l’extradició de Lluís Puig a l’estat espanyol. En les conclusions que ha fet públiques avui sobre les qüestions pre-judicials plantejades pel jutge Pablo Llarena, diu que la justícia belga no podia qüestionar la competència de Llarena com a jutge predeterminat per llei, tal com va fer, i que en tot cas “hauria d’haver demostrat amb dades objectives, fiables, precises i degudament actualitzades” que hi ha un risc real de vulneració d’aquest dret fonamental per unes deficiències sistèmiques del poder judicial espanyol.

El TJUE ja ha constatat en sentències prèvies, i força recents, sobre casos de denegació d’euro-ordres, que, en estats com Polònia, les deficiències sistèmiques de l’estat de dret són demostrables. Però no és el cas d’Espanya. I en aquest sentit, l’advocat general diu que, quan no hi ha aquestes deficiències sistèmiques, el jutge que ha de decidir si executa l’euro-ordre no ha de dubtar que, “per mitjà de les vies de recurs judicial disponibles a l’estat membre emissor, la persona afectada podrà aconseguir que es declari i, si escau, es corregeixi o se sancioni una eventual vulneració del seu dret fonamental en un procés equitatiu davant un tribunal establert prèviament per la llei”, que és allò que qüestionava Bèlgica.

 A la meva manera de veure, les estructures judicials espanyoles, a part de manipular, i qui sap si extorquir, perquè l’advocat general del TJUE hagi fet les consideracions anteriors, estan obsedits per demostrar que les possibles deficiències del poder judicial espanyol no són sistèmiques, sinó puntuals. I per tant, convé mostrar una tolerància en molts casos d’exiliats del procés per aconseguir abatre, extradir, jutjar i empresonar l’autèntica bèstia negra per a l’estat: el President Puigdemont. Aïllar-lo, fer-ne una excepció. Perquè és un símbol: el President a l’exili d’una hipotètica República.

El perill és evident. Falta la sentència del TJUE, però, francament, la cosa no pinta bé. Segurament serà cap a finals d’any.

És clar que potser la jugada se’ls giri en contra. Com reaccionarà el poble de Catalunya davant d’aquesta eventualitat? Això ja depèn de nosaltres. Segons com, les reaccions a la sentència del judici poden quedar en poca cosa. Però, repeteixo, això dependrà de nosaltres.

Estiguem atents. I com diria el MHP: PREPAREM-NOS.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

CATALUNYA I L’EXPERIMENT BUTTERFLY

Publicat el 18 de setembre de 2022 per joanmb

 

 Embolcallada amb l’èxit popular de la manifestació de la Diada, la Presidenta de l’Assemblea en el discurs final va exigir al President de la Generalitat fer la independència o convocar eleccions. Pocs dies després, van parlar tots dos. Dolors Feliu li va fer la proposta de declarar la independència a finals de l’any vinent, 2023, aprofitant una sèrie d’esdeveniments previstos que podrien debilitar l’actuació repressiva de l’Estat. I guardant en la recambra la possibilitat que l’entitat lideri la presentació d’una Llista Cívica a les properes eleccions al Parlament, per desencallar l’enfangada situació política a casa nostra.

La sorprenent proposta va ser, evidentment, rebutjada i titllada de precipitada, irreal etc. En tot cas, el MH Pere Aragonès té la potestat d’acceptar-la i de convocar a les urnes o no. I l’Assemblea té perfecte dret a presentar una llista cívica a les eleccions, siguin quan siguin.

Tractant de mirar les coses amb objectivitat, cadascú pot esgrimir la seva legitimitat: un per la força dels vots en les darreres eleccions i l’altra per la capacitat de convocatòria un any i mig després, amb una marcada crítica cap a les institucions. Sens dubte, el Govern Aragonès té tota la legalitat, però potser és més dubtosa la legitimitat si no està fent ni un pas en l’aspecte fonamental en que ha d’avançar i va prometre: fer ruta cap a la independència.

Per tractar de resoldre aquesta desavinença, es pot proposar una prova, que podem anomenar experiment Butterfly, nom anglès de les papallones. Més que res perquè es tractaria de veure si els partits implicats estan en plena metamorfosi i en quin moment: ou, eruga, crisàlide o papallona adulta. Tot fa pensar que actualment estan en el tercer estadi, també anomenat capoll (i no penseu en la traducció directa al castellà) sobretot per la seva absoluta quietud i tancament.

Anem a l’experiment: consisteix en mirar de resoldre el tema de les legitimitats, perquè uns es basen en les urnes i els altres en les mobilitzacions. Doncs bé, mirem de dilucidar-ho primer en un terreny i després en l’altre, com en les eliminatòries a doble partit.

L’Assemblea ja ha fet la seva mobilització. Ara es tractaria que els 3 partits independentistes fessin la seva. I a veure si aconsegueixen superar la manifestació de la Diada, amb l’ajut inestimable de la Guàrdia Urbana en el recompte “precís” del nombre de manifestants. Esperem que siguin ben equànimes.

És clar que caldrà que acceptin l’experiment, i si ho fan, que es posin d’acord en el dia l’hora, el lloc, el lema i el color de la samarreta. Si no ho aconsegueixen, possibilitat no gens remota, sempre poden fer manifestacions separades i en sumem els participants. Comprem tones de crispetes!

Caldria la tornada, al seu camp: presentar-se a les eleccions, quan vulguin. L’Assemblea promocionant una Llista Cívica i a veure qui guanya llavors. I podríem ser generosos, renunciant a aquest partit de tornada, és a dir, a les eleccions, si ens han guanyat al carrer.

No us sembla una bona manera, ben esportiva, d’aclarir l’ombrívol panorama a casa nostra?

Fabricants de crispetes, uniu-vos!

Impactat per la desaparició d’un amic independentista. El to de l’article no és l’adequat per a fer-ne un panegíric, ni pretén ser-ho. Però, sens dubte, els que continuem dempeus hem de mantenir la  lluita amb el cap clar i  la mirada llarga. La ironia i el sarcasme també són eines vàlides. Perquè, companys, encara hi ha combat!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

PER LA DIADA, A CASA

Publicat el 4 de setembre de 2022 per joanmb

Nota inicial: si t’agrada aquest escrit, fes-ne el màxim de difusió. Sinó, per la Diada, queda’t a casa…

El Molt Honorable ja ha manifestat que no participarà a la manifestació que organitza l’Assemblea. Hi té tot el dret. Només faltaria. Però és una demostració més de la distància sideral existent avui en dia entre la ciutadania i els seus “dirigents”, per dir-los d’alguna manera. Por a què el xiulin? Ho sento, però això va amb el càrrec i “qui no vulgui pols, que no vagi a l’era”

Ja us dic jo que, si voleu fer alguna cosa positiva pel País, aquesta Diada deixeu de rondinar i aixequeu-vos del sofà. Molta gent diu coses de l’estil “ho estan fent tots tant malament que aquest vegada em quedaré a casa; i la samarreta, que se la confitin”. Una reacció ben infantil, perquè barreja naps amb cols, càrrecs polítics i societat civil. I precisament ells, el que volen és que us quedeu a casa. O sigui que no els castigareu, els complaureu. I no oblideu que les samarretes, a l’Assemblea, ens dóna vida per mig any. I a més, aquest any és de color negre. I no perquè veiem el futur d’aquest color, sinó perquè és l’oposat a la bandera blanca de la rendició: la bandera negra amb la creu de Santa Eulàlia que portaven els herois de 1714: “fins a aconseguir-ho!”.  Aneu entenent el missatge?

Si us quedeu a casa, podreu connectar amb TV3. Ara ens expliquen, sense cap tipus de vergonya, que TV3 (Catalunya Ràdio potser també, però no n’estic tant al cas) la volen despolititzar. El que volen és fomentar la diversió: remenem el personal, posem els tertulians més addictes, eliminem programes incòmodes i anar fent. No us estrany que d’aquí a un temps ens ofereixin programes de l’estil “Cinema de barri”, “El gran Germà”, “Salveu-me” i similars. Potser sí que dissimularan una mica els noms, però no l’essència. Això sí, sense perdre, com de costum, la píldora de flamenc a cada Telenotícies. Tot plegat és aquell invent tan antic dels romans de “pa i circ”, que ara podríem actualitzar com “sushi i netflix”. La que era “La nostra” es va convertint de fa temps en “La seva” per tal de deixar de ser la de “La ceba”. El missatge és clar: deixeu la política per als professionals de la política, que ells ja saben el que es fan i nosaltres no en sabem ni un borrall. Ja ens demanaran el vot cada quatre anys a escollir entre aquelles persones que els seus dirigents decideixin, per no fer el que diuen que faran, sinó tot el contrari.

Doncs no. Precisament el que cal és capgirar-ho. La política és cosa del Poble, i quan hem anat bé és quan la batuta l’hem portada nosaltres. Però per a ells és perillós: la cosa se’ls pot descontrolar com l’1 i el 3 d’octubre del 2017. I llavors, “se’ls veu el plumero” o, si ho preferiu, “queden amb el cul a l’aire”.

Doncs prepareu-vos, perquè, o això ho redrecem nosaltres, o no ho farà ningú. Ve una etapa en què haurem d’agafar tot el protagonisme. Enteneu? Tot. Sense por, sense passar el testimoni als dirigents polítics perquè ara com ara, la Generalitat (Govern i Parlament) són purament virtuals. I ja mai tornaran als nivells de tolerància estatal que tenien. I només serveixen per posar pals a les rodes i frenar-nos: l’autonomia és el principal obstacle per a l’alliberament, perquè és la menjadora d’uns partits esquifits que en treuen molts càrrecs i llocs de treball tot engreixant una burocràcia inútil.

Amb la independència no perdríem l’astronòmica xifra del dèficit fiscal, equivalent a la meitat de tot el pressupost d’aquesta cadavèrica Generalitat. Tindríem uns serveis i un progrés social, econòmic, científic i cultural de “puta mare”. I perdoneu l’expressió, però no en trobo cap de més ajustada. Un país similar a Suècia, Dinamarca, Àustria…per citar-ne alguns. O millor. Us remeto a una entrada anterior d’aquest bloc. Al·lucinareu! ESPOLI: CATALUNYA, ON ELS RELLOTGES NO FAN TIC-TAC…

Ja sento gent que diu: “au va, deixeu-vos de collonades i per la Diada quedeu-vos a casa…”

Potser aquests el que voldrien és parodiar i contrariar el gran Joan Sales: “No hem de deixar de ser imbècils. El que hem de fer és deixar de ser catalans”. Vosaltres mateixos…

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

ELS TEMPS ESTAN CANVIANT: INDEPENDENTISME DE NOVA FRONTERA

Publicat el 13 d'agost de 2022 per joanmb

5 anys han passat des del punt més àlgid de l’independentisme a Catalunya.

Després de comprovar, astorats, que tot plegat només era una estratègia per negociar amb els qui mai han negociat.

Després de suportar l’empresonament dels líders i l’escenificació d’un judici neofranquista.

Després de veure el buidatge de la minsa autonomia pactada a la transició.

Després de comprovar com la repressió arbitrària s’estenia contra tota protesta.

Després de viure la violència física i la mentida mediàtica impulsant l’odi a tot allò que sigui català.

Després de constatar que s’empren les tècniques més vils per caçar els exiliats i decapitar qualsevol polític amb un mínim de dignitat.

Després de suportar una immobilització a causa de la pandèmia o, més aviat, aprofitar-la d’excusa.

Després de descobrir l’espionatge a líders i ciutadans com si fossin terroristes (i a aquests se’ls deixa fer)…

Tot i això, quan s’han convocat eleccions, l’independentisme ha seguit pujant, Si bé darrerament matisat per una creixent abstenció.

I llavors constatem que, tenint per primera vegada la majoria absoluta de vot independentista, la política que es fa des del Govern i el Parlament no deixa de ser un intent de recuperar el funcionament autonòmic dels anys 80. Però tot plegat no és més que un gran i doble engany: primer perquè no és per això pel que se’ls va votar; i després, perquè cal ser cec, ignorant o cínic per constatar que l’autonomia, aquella que va produir alguns avenços els primers anys de la transició, després d’aprovat aquell Estatut, ja no existeix a hores d’ara. Només cal comprovar com ens poden eliminar presidents de la Generalitat o del Parlament, anul·lar els acords i lleis que no els plauen, prohibir els temes de què es pot parlar a l’hemicicle, posar les seves grapes a les escoles…

Però quina vergonya és aquesta? Com poden tolerar-ho els electes? Com podem tolerar-ho nosaltres?

Per això cal sacsejar l’independentisme de dalt a baix. O millor: de baix cap a dalt. No hem de permetre que segueixi manant una classe política conformista, rendida, agenollada a la taula de capitulació, fent piruetes per evitar les represàlies, aferrats als càrrecs com si no tinguessin altres formes de subsistir (potser en molts casos això és literal: especialment aquells que no tenen més currículum que haver anat trepant dins del partit).

No es tracta, només, de canviar els dirigents dels partits. Certament que aquells que han passat per la presó s’haurien d’apartar, tot agraint-los els serveis prestats. Això és així en qualsevol procés revolucionari, pacífic o no. Perquè això és una revolució, no una evolució. Perquè Espanya, per definició, és un fòssil, És aquell dinosaure que segueix allà. I la seva història és una successiva reencarnació de “pronunciamientos”, cops d’estat, monarques autoritaris, corruptes i depravats; cícliques suspensions de pagaments de l’estat, famílies provinents de la noblesa i de les grans estafes  repartint-se el país com un pastís.

Però no és, només, un canvi de líders el que ens cal: molts dels nous dirigents polítics són relativament joves. No. El que cal és enderrocar l’actual sistema de partits. Que, d’altra banda, tenen uns nivells d’afiliació ridículs: amb els vots dels seus afiliats, els líders no arribarien ni a uixers del Parlament.

Cal una regeneració política al País. Cal liderar un nou sistema de representació molt més democràtic, amb unes llistes elaborades des de la ciutadania, amb un compromís per complir amb un programa de màxims independentista. On les promeses electorals, la paraula donada i la renúncia al caïnisme amb els contendents prevalguin. Disposats a validar el referèndum del 2017. I a jugar-se la pell, acomboiats per la societat mobilitzada.

Per això l’independentisme ha de fer un canvi de rumb, i passar del color groc de la solidaritat amb els repressaliats al negre de la lluita fins el final. Només així potser el món ens tornarà a mirar. No com ara que veuen com els nostres dirigents es reuneixen sovint amb els ocupants, amb taula entremig o a peu dret, com si tot estigués resolt o en vies de resolució. Sembla, talment, que s’hagin venut el País per 9 indults, reversibles en qualsevol moment, si no fan “bondat”.

I mentre, l’ús social del català a l’UVI, els serveis públics com la sanitat i l’educació surant per l’esforç dels professionals, les infraestructures que fan pena des de fa anys i panys, la banca pròpia desapareguda, cada cop més dependents energèticament, les pensions lluny de ser sostenibles a mitjà termini… i cada any, 20.000 milions d’euros més pobres, com l’aliment que cada any se’ns endrapa el dinosaure.

I qui ha de liderar a hores d’ara aquesta revolució política? Potser només l’Assemblea està en disposició de fer-ho, ja que altres entitats i organitzacions no semblen gaire disposades. L’ANC ha de potenciar i agrupar totes les tendències, plataformes i grups que malden per fer front al sistema colonitzat pel règim del 78. Cal una iniciativa radical (que vol dir que va al fons, a l’arrel del problema, en contraposició a superficial; distingim d’extremista, contraposat a moderat).

En tot cas, al Full de Ruta de l’Assemblea d’aquest curs hi consta aquesta proposta de plantejar una llista cívica a les properes eleccions al Parlament. No serà una opció més, serà LA LLISTA CÍVICA. Si es tira endavant o no, serà la prova del cotó per veure si aquesta organització que tan bé ha liderat les mobilitzacions els darrers deu anys està més o menys controlada pels partits del sistema. El moment és molt important, decisiu. Hi hem d’abocar tots els esforços. I, per començar, desemmascarar tots aquells que, des de la política professional i les institucions, ens volen ben quiets i desmobilitzats.

Prou d’actuar sempre per simple reacció. Siguem proactius. És una de les poques oportunitats d’endegar una iniciativa il·lusionant. Hi tindrem tot el sistema en contra. Però els reptes ens agraden. Tantes coses ens van dir que no eren possibles…

Vet-ho aquí la Nova Frontera de l’independentisme: reedificar el front interior.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

ELS TEMPS ESTAN CANVIANT: REFLEXIONS D’UN ESTIU TÒRRID.

Publicat el 4 d'agost de 2022 per joanmb

Estan canviant en molts sentits. Certament, ens cauen a sobre les plagues d’Egipte en forma de pandèmies, emergència climàtica, crisis del capitalisme desbocat, esgotament dels recursos, perill de confrontació bèl·lica global…Tot això, que sembla una estranya coincidència en el temps, no és casualitat. Podríem afirmar que totes aquestes amenaces i realitats estan interconnectades: només caldria furgar en les causes més o menys properes o remotes que les han engendrat.

Tampoc cal ser catastrofistes: al llarg de la història, i més en concret al segle passat, també hem hagut de patir barbaritats, guerres, esclavatges, fam, exterminis i tot el que vulgueu. I doncs, d’on ve aquesta sensació de fi de la civilització que tenim sovint? Potser perquè els problemes venen agreujats per la superpoblació del planeta, l’accés massiu a moltes comoditats, estris i tecnologies que fan pensar en l’esgotament de recursos, l’acumulació de residus que malmeten el medi, especialment l’atmosfera. En definitiva, el malbaratament de recursos d’uns pocs privilegiats s’ha anat estenent a capes més i més extenses de la humanitat. Diguem-ne que s’està democratitzant la dilapidació de recursos.

Decididament, no podem creure que aquesta sigui la pitjor època de la nostra civilització. En general hi ha menys morts per guerres i per fam, menys misèria, més esperança de vida, menys desesperació en els llocs més remots, que obren els ulls a la possibilitat d’emigrar a uns espais millors. Però que no sigui el pitjor moment no vol dir que no ens n’hem de preocupar, perquè, certament, els temps que vivim són decisius. I hi ha unes característiques inèdites que ens haurien d’alertar: la facilitat de les comunicacions acceleren la mundialització dels processos que afecten a la salut, a les novetats del consum, al desig de viatjar, a l’estandardització de les formes de viure, a la dependència de les xarxes…

I tot això provoca un creixement espectacular de les desigualtats, amb un nombre molt limitat de persones i corporacions que acumulen quantitats ingents de diners i d’informació, que en definitiva, és poder. Estem en un món amb més riquesa, però més mal repartida.

I, el més preocupant: a la nostra societat desenvolupada, quan la gent té les necessitats bàsiques cobertes, distret amb les pantalles i les sèries, carn de fake-news i víctima del populisme, les possibilitats d’una revolució que reverteixi el camí es fa més i més difícil. I al parlar de revolució no només pensem en les de caire social i polític, que també, sinó a les de canvi en el tarannà i estil de vida de cada ciutadà. Només un exemple puntual: tenim dret, amb visió de futur, a fer sovint viatges amb avió o en un creuer a canvi de que les generacions properes potser ja no ho puguin fer? Ens en podem estar una mica per solidaritat? O potser ni ens ho hem plantejat?

Unes reflexions finals: el fet que aquest estiu sigui tan insuportable no vol dir que, de cop i volta, ens hagi caigut a sobre el canvi climàtic. Potser els propers estius no seran tan forts. Però hem d’ampliar el focus, comparar el clima que feia fa unes quantes dècades amb la dècada actual. Allò important no és un any concret, sinó la tendència. I aquesta, és clara.

Una altra: igual que la pandèmia es va solucionant a base de vacunes, que reporten extraordinaris beneficis a les farmacèutiques, l’escalfament potser es podria revertir si es posés en marxa un sistema per anar absorbint el diòxid de carboni de l’atmosfera de forma massiva. No dubteu que, si això pot produir dividends, es farà. En tot cas, tinguem clar que tot allò que un mal ús o abús de la ciència i de la tecnologia han malmès, també es pot revertir amb les mateixes eines. Però potser no arribarem a temps, perquè el planeta té les seves pròpies inèrcies, que potser no coincideixen amb els interessos de les multinacionals.

I un altre dia parlarem dels temps que estan canviant en el món independentista i que ens han de fer canviar les prioritats de la nostra lluita. I no feu cas als que diuen que ara no toca parlar d’això “amb la que està caient”. Perquè, precisament, si volem un País lliure és, entre moltes altres coses, per contribuir, en la nostra mesura, a solucionar aquests problemes globals.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

I REFAREM EL CAMÍ CORRECTE, FINS CULMINAR-LO.

Publicat el 17 de juny de 2022 per joanmb

 

Sovint podem llegir en diaris o escoltar en tertúlies els comentaristes que critiquen, ridiculitzen o se’n riuen del camí fet per l’independentisme popular els darrers anys: la revolució dels somriures, això d’anar amb el lliri a la ma, ni un paper a terra, donar-se les mans fent una cadena quilomètrica, fer performances plenes de simbolismes, cada cop més complicades… Amb la conclusió, inevitable, que tot això no ha servit per a res, que ja veiem com va acabar tot…

No els feu ni mica de cas. Ja d’entrada, no s’ha acabat tot, que tot just comencem. Siguem conscients que, com en tota batalla, tracten de construir un relat, desprestigiant el dels altres, banalitzant els conceptes. Ens volen insegurs, però no presenten alternatives, o potser el que volien és que no l’haguéssim començat aquest camí. Repeteixo, no els feu cas, el camí fet va ser, a grans trets, el correcte. Penseu que si van ser possibles la consulta del 9N, la coalició de Junts pel Sí, el Referèndum de l’1 d’octubre van ser, precisament, pel recorregut fet, que va anar evidenciant el poder popular, la il·lusió de la gent, que ens va fer sentir protagonistes actius del procés (i defensem, també, aquesta paraula, aquest concepte). Algú pot creure que s’haurien format com si res les immenses cues del 9N, la complicada coalició que va portar l’independentisme al Govern, la defensa aferrissada de les urnes, així, de cop i volta, si no haguéssim sortit durant anys milions de persones al carrer, si no ens haguéssim convençut que tot era possible i no haguéssim pressionat la classe política?

I doncs, què va fallar? Per què estem com estem? Simplement, perquè els nostres dirigents es van fer enrere, els va tenallar la por. O potser més i tot, potser no tenien la intenció d’anar tan lluny i els va sorprendre la nostra determinació. I, per part nostra, més aviat excessivament confiats en que ens portarien més lluny. En qualsevol cas, defensem el camí que vàrem fer: era el correcte i, segurament, d’una manera o altre l’haurem de refer.

Pels que no ho vulguin entendre, permeteu-me usar una metàfora en el món de les relacions íntimes. Potser així, en el camp dels sentiments, de la tendresa, dels impulsos, comprendran el valor de cada pas. Algú negarà la importància dels petits gestos, de les mirades insinuants, del simple fet de donar-se la ma tot passejant, d’un sopar romàntic amb espelmes, d’una breu carícia, en definitiva, d’una cadena de complicitats i d’anar superant etapes que poden portar a la horitzontalitat i a la fusió dels cossos? Ara s’entén més? S’entén que un dels dos pot ser que es faci enrere en el moment culminant, qui sap si per por a enfrontar-se a les conseqüències d’engendrar un nou Estat, una nova República, poseu-li el sexe que vulgueu a la criatura?

Els qui neguen la importància dels preàmbuls, potser són partidaris d’anar per feina i de tirar pel dret? Qui sap si alguns d’ells fins i tot tenen al cap el model de “La Manada, tan si t’agrada com si no”? No correspondrà a alguns d’aquells que, en el camp de la història, sempre han volgut avançar amb l’espasa, el fusell, les porres o els blindats?

Retornem al moment del País: dèiem que haurem de refer el camí de nou, ple d’accions i rituals cívics que ens retornin la il·lusió, l’empoderament, el convenciment que ho aconseguirem. Però en aquesta relació poble/institucions potser haurem de canviar el tarannà de la nostra parella de ball, potser haurem de provocar-ne una regeneració, que no ens defraudi quan més la necessitem, que puguem, finalment, arribar a culminar el camí, a fer el cim. Ja triguem!

 

Per als més propers: avui, 17 de juny de 2022, és un dia especialment important per a mi. Tota una vida.

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

CARTA OBERTA ALS NOUS SECRETARIS NACIONALS DE L’ASSEMBLEA

Publicat el 16 de maig de 2022 per joanmb

Després de les eleccions de la setmana passada, vistos els resultats, suposo que aquesta setmana hi haurà una espessa xarxa de comunicacions per escollir els càrrecs electes el proper cap de setmana.

Voldria dir-vos que això és inevitable. I que, encara que l’entitat és una assemblea, cosa que us demano que no oblideu, és important el lideratge, i més en uns temps en què, aquestes figures que han d’encapçalar el moviment d’alliberament és ben mancat de persones que, des dels partits i les institucions, siguin capaces d’il·lusionar i posar en marxa les bases militants del País.

Per tant, us demano que tingueu present que, només des de la societat civil serem capaços de sortir del marasme en què ens trobem. Que uniu esforços i oblideu-vos i combateu les tendències de les diferents opcions polítiques de colonitzar la nostra Assemblea. Que penseu, només, en quin equip serà capaç d’aglutinar l’esforç de tants voluntaris insubornablement entregats a l’activisme polític. I que, surti l’equip que surti, tots a la una empenyent en la mateixa direcció: la del Full de Ruta recentment aprovat, i que cal dur fins a les darreres conseqüències. I el que no s’hi vegi en cor, que s’aparti.

Espero que no ens decebreu. Tothom empenyent plegats. I que passa, entre altres coses, per regenerar la vida política a casa nostra, per remoure de les seves poltrones aquells que n’hagin fet un modus vivendi sense arriscar per un País que volem molt més just, pròsper, acollidor i lliure.

Ja ho sabeu: volem un altre embat autèntic, no fingit, que ens dugui a l’alliberament definitiu.

Penseu en tot això aquest proper cap de setmana. Visca Catalunya Lliure!

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

UCRAÏNA I NOTES AL MARGE

Publicat el 8 de maig de 2022 per joanmb

Un cop esclatat el conflicte armat és molt fàcil elaborar teories sobre les causes que han portat a aquesta guerra al cor d’Europa. Però siguem prudents en fer simplificacions sobre els bons i els dolents, com en les pel·lícules d’indis i “americans”. Perquè aquí s’hi amaguen els populismes que tot ho impregnen en una societat en què els mitjans informatius tenen el cul llogat, fins i tot els públics, i les xarxes socials es basen en resums de poques línies i de frases contundents, sense matisos. Tot convida a la impulsivitat. Reflexionem. Que la realitat sempre té un component de complexitat.

D’entrada, l’equilibri del terror al conflicte nuclear, que va ser la guerra freda, va semblar desaparèixer amb l’esfondrament de la URSS. El món occidental va aprofitar la feblesa de la naixent Rússia i la volatilització del “teló d’acer” mirant d’eixamplar cap a l’est d’Europa la seva zona d’influència. I així ens trobem que pertanyen a l’OTAN no només estats del centre d’Europa que eren règims socialistes sinó també altres que eren ex-repúbliques soviètiques com els 3 estats bàltics. I Ucraïna també volia seguir el mateix camí després de la revolta del Maidan de 2014. Això sembla que trencava amb els pactes que s’havien fet en el sentit que l’OTAN no s’estendria fins a les fronteres de Rússia.

Personalment, fa temps que soc de l’opinió que, per preservar la pau a Europa i al món, calia no pressionar i encerclar el territori rus, doncs l’armament nuclear segueix existint als dos bàndols. La solució potser seria afavorir la conversió d’una sèrie d’estats tocant a Rússia en estats-matalàs o, si ho preferiu, estats-airbag, que funcionessin com a coixins per amortir el xoc entre orient i occident. Com que a ningú li interessa tenir míssils, avions i armament pesat a pocs quilòmetres de la seva frontera (recordo perfectament la crisi dels míssils de Cuba a principis dels 60 i l’angoixa mundial que vàrem patir per por a una guerra nuclear) aquests estats, per exemple Estònia, Letònia, Lituània, Bielorússia i Ucraïna haurien de tenir un estatus especial: no pertànyer a cap de les aliances militars d’un i altre bàndol. Tenir un exèrcit reduït, amb armament exclusivament defensiu. Declarar-se neutrals. I, a canvi d’una certa pèrdua de sobirania nacional per aquestes limitacions, els països de cada un dels blocs els oferirien avantatges econòmics en forma de subvencions, inversions, baixos aranzels comercials, etc. per tal d’esdevenir països relativament rics i socialment estables. I els dos bàndols, amb el compromís ferm de no envair-los per no provocar un conflicte generalitzat.

Ara ja fem tard. Les coses no han anat així. Potser no hi podien haver anat mai: molts d’aquests estats qui sap si haurien acceptat perdre la capacitat de decidir, sobretot per por que el gegant rus els volgués assimilar, recordant èpoques passades. És clar que l’OTAN hagués pogut aprofitar-se menys de la situació i impedir-los l’entrada. En tot cas, també cal tenir en compte el personatge, que potser justifica els temors: Putin, amb l’excusa d’evitar l’armament nuclear prop de les seves fronteres, sembla que tracta de refer la gran Rússia i reconquerir tots els territoris de l’antiga Unió Soviètica. I en la seva megalomania, esdevenir un nou Tsar que refà l’Imperi. Perillós, dictador i repressor. I assassí dels opositors dins de casa seva, tot perpetuant-se en el poder.

NOTES AL MARGE.

  • Tots estem commoguts per les mostres de solidaritat humana al voltant dels exiliats ucraïnesos. Especialment dels polonesos. Però em fa pensar que a Polònia i a altres països europeus varen construir tanques i barreres per impedir l’arribada de refugiats i emigrants procedents de Síria, de l’Àfrica… Pregunto: és que hi ha categories segons l’origen o el color de la pell? Igualment, no sembla que reaccionem igual davant d’aquesta guerra o la cinquantena d’altres guerres que hi ha al món. Potser per ser més propera? També tinguem present que una cosa són els governs i una altra la ciutadania.
  • En tot cas, els mitjans informatius, com sempre, abusen fins l’extenuació de determinades temàtiques que esdevenen modes, fins i tot plagues informatives: espremut el tema de la pandèmia, ara toca aquesta guerra que, si esdevé rutinària, serà substituïda per un altre centre d’interès obsessivament. Potser cal una mica d’amplitud de mires, obrir el focus de l’actualitat. I de vegades, menys rutines i més creativitat, menys recursos fàcils, com quan sistemàticament, passen imatges dels nens entrant a l’escola el primer dia del curs, les cues el primer dia de les rebaixes o la neteja de les platges l’endemà d’una revetlla…
  • Perillós fer paral·lelismes entre els conflictes entre Rússia/Ucraïna i Espanya/Catalunya i les interaccions entre un conflicte i l’altre. Cadascú ho explota com li convé, o ho aprofita de manera putinesca i rufianesca. Només dir que Rússia sembla que sempre ha necessitat o sofert un cabdill, tsar o dictador. Nacionalisme imperialista. De manera semblant Espanya, un altre nacionalisme imperialista, ara en hores baixes. És clar, ells no són nacionalistes, sinó “patriotes”. I els nazis són els altres, els sotmesos, els envaïts. Perversió del llenguatge. A Rússia aquests dies es prohibeix parlar de guerra, d’invasió.  A casa nostra no es pot dir presos polítics, violència policial…Putin nega l’existència d’Ucraïna com a nació. Us sona?  Dictadura allà i Democràcia “imperfecta” aquí?  O, simplement, plutocràcia, togacràcia, ibexcràcia, borbocràcia i altres “cràcies” que no són del “Demos”.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

ESPOLI: CATALUNYA, ON ELS RELLOTGES NO FAN TIC-TAC…

Publicat el 7 de febrer de 2022 per joanmb

A partir d’un cert moment del procés, algú va decidir que, amb la febre del “políticament correcte” i de ser prou empàtics amb tothom, no podíem parlar d’espoli fiscal i encara menys dir allò de ”Espanya ens roba”. Simplement es parlava de dèficit fiscal. I encara, no gaire, perquè a Europa podien prendre’ns per rics insolidaris. Potser hauríem d’anar escampant que la taxa de risc de pobresa i exclusió social a Catalunya és del 26%.

Això de no gosar dir les coses pel seu nom és tan absurd com no dir-li lladre i maltractador al marit que esquila bona part del sou a la seva dona per malgastar-s’ho amb els seus vicis, que a més li pega i viola la seva dignitat. Què ha de fer, dialogar amb ell?

Diguem-li com vulgueu, però parlem-ne, perquè les xifres són esfereïdores. I no són inventades. Provenen de dades dels mateixos ministeris i d’estudis fets per prestigiosos economistes i organismes econòmics. Veiem!

Recentment, el Conseller Giró valorava el nostre dèficit fiscal en uns 20000 milions €/any. Però aquesta quantitat és tan gran, que és lògic que no ens digui res. Per entendre’ns, això vol dir que cada segon, 634 € fugen de Catalunya cap a Madrid i no tornen! Cada segon, ho hem entès bé? I durant hores, dies, mesos, anys…

Per arrodonir-ho, i perquè les dades només són càlculs aproximats, suposarem que els diners que ens “volen” només són 600 € cada segon. Fem-ne un quadre:

Temps Espoli
1 segon 600 €
1 minut 36000 €
1 hora 2,16 Milions €
1 dia 51,84 M €
1 setmana 362 M €
1 mes 1555 M €
1 any 18922 M €

Posem-nos en context: el pressupost  de la Generalitat pel 2022, el més expansiu gràcies a afegir-hi els miraculosos 2142 M € dels fons “New Generation” és de 38000 M €. I aproximadament entre un 80% i 90% són finalistes, indefugibles: sous i despeses estructurals de Sanitat, Ensenyament, Mossos, Bombers, Administratius, interessos i retorn del deute, subvencions a molts organismes i agències…Afegir-hi aquests 20000 M € seria simplement extraordinari: passar de poder jugar amb uns 2000 M € no predeterminats a 22000 M €!

I què es pot fer amb tot aquest munt de diners que ens corresponen? A continuació tenim vàries propostes, atenent a algunes de les necessitats més sovint expressades al nostre País. I el seu cost, l’hem traduït en temps d’espoli fiscal. És possible que algun dels valors de certs apartats no siguin del tot correctes. Però el que interessa ara és l’ordre de magnitud. Errades grosses no sembla que n’hi hagi. Atenció:

Proposta Valor Temps d’espoli aproximat
Construcció de 10 escoles d’infantil i primària d’una línia 40 M € 19 hores
Construcció de 5 instituts de secundaria de doble línia 30 M € 14 hores
10000 sous de mestres i professors d’uns 41000 €/any 410 M € 8 dies
Construcció d’un hospital comarcal 40 M € 19 hores
10000 sous d’infermeres i sanitaris d’uns 41000 €/any 410 M € 8 dies
10000 sous de metges d’uns 50000 €/any 500 M € 10 dies
Construcció de 10 parcs eòlics de 50 Mw cada un 500 M € 10 dies
Construcció de 10 parcs fotovoltaics de 50 Mw cada un 400 M € 8 dies
Adquisició de 50 trens de rodalies 550 M € 11 dies
100000 ordinadors per a les escoles 40 M € 19 hores
Duplicar el pressupost de la CCMA ( TV3, CATràdio…) 240 M € 4,6 dies
Subvencions per a producció d’audiovisuals en català 100 M € 2 dies
Inversions en infraestructures ferroviàries ( pluja de milions…) 1000 M € 19 dies
Inversions en infraestructures viàries ( una altra pluja que mai arriba) 670 M € 13 dies
Renda Bàsica Universal de 12000 € per a 100000 persones 1200 M € 23 dies
Construcció de 20000 pisos per posar en lloguer 1540 M € 30 dies
TOTALS 7670 M € 150 dies

Segurament hi trobareu a faltar moltes coses. Tranquils. De moment només hem “gastat” 5 mesos d’espoli. No arriba ni a mig any!!!  Aneu afegint a pleret, que aquí hi cap tot. Bé, guardeu-ne per a anys successius, perquè aquest llistat només és per un any. I després en ve un altre, i un altre, i un altre…

Pel que fa a la controvertida Renda Bàsica Universal s’hauria de discutir per on es comença. Un criteri, entre d’altres, seria el d’afavorir la gent que viu en micro-pobles, de menys de 500 o 1000 habitants, comarques en perill de despoblament, barris degradats, etc. Mirar de reequilibrar el territori i disminuir les desigualtats.

Tornant al global de l’espoli, amb aquest munt de diners, no només es cobririen necessitats i millorarien les infraestructures, sinó que a més, tindrien un efecte multiplicador: es crearien molts llocs de treball, augment del consum, millora del sistema de pensions, etc.

Després de veure tot això, no s’entén com no es fa publicitat massiva d’aquestes dades, que corresponen a l’espoli més gran del món civilitzat. Conèixer la magnitud de la tragèdia faria que, qualsevol ciutadà de Catalunya, hagi nascut on hagi nascut, parli la llengua que parli, voti a qui voti i pensi com pensi, no podria, racionalment, sinó fer-se independentista de manera fulminant. Fins i tot des d’un punt de vista egoista: aquest robatori significa una mitjana de 2700 € a l’any per persona, 10800 € per a una família de 4 membres. Mirant-ho així, com una renda familiar bàsica universal per aquest valor.

Si algú encara es mostra reticent a parlar de que Espanya ens roba, és que, o s’ha begut l’enteniment o és de la mínima minoria que en treu benefici de la situació actual: gent enganxada a l’IBEX, els que s’han enriquit de defraudar o especular, els que envien els seus beneficis a paradissos fiscals, els que viuen enganxats a una bona menjadora, cobrant sense fer res…

Què us sembla si comencem a parlar-ne? Què us sembla si comencem a escampar-ho? Què us sembla si ho refreguem per la cara de la nostra classe política? És o no motiu per a una revolució?

imatge de Productesdelaterra.cat

 

En tot cas, quedeu-vos amb una idea: a Catalunya, els nostres rellotges no fan: tic-tac, tic-tac, tic-tac… 

sinó que fan:

600-euros, 600-euros, 600-euros, 600-euros, 600-euros…

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

NO EN EL MEU NOM!

Publicat el 23 de juny de 2021 per joanmb

Llegit a la concentració a Sants del dilluns 21/06/2021, a favor dels presos, exiliats i represaliats.

No acceptarem que es concedeixin els indults, en un gest de falsa magnanimitat, a canvi d’oblidar-se del dret a l’autodeterminació, de la vigència del mandat de l’1 d’octubre i de la declaració del 27 d’octubre. NO EN EL MEU NOM!

El futur de Catalunya no es pot decidir des de la presó. Ni que surtin. No deixaran de ser uns ostatges afeblits pel pes de l’amenaça i la injustícia. I el pitjor que podem fer, si surten, és desmobilitzar-nos, perquè tenim més de 3000 represaliats. NO EN EL MEU NOM!

L’Espanya autonòmica ha fet fallida i ha estat sustituïda per l’Espanya dels tribunals franquistes. Estem en contra d’acceptar el marc d’una autonomia escapçada i tutelada amb l’escusa de gestionar el “mentrestant”, fer bondat i amagar l’afany de copar càrrecs i col·locar-hi els quadres dels partits.  NO EN EL MEU NOM!

El “gobierno del estado que nos han dado” necessita els vots dels partits independentistes catalans per seguir governant. No acceptem de cap de les maneres que s’hi doni suport amb l’escusa de la por a la ultradreta. Com a mínim, exigir a canvi i a l’avançada, un millor tracte econòmic a Catalunya, l’eliminació del delicte de sedició, l’eliminació de la llei mordassa, no recórrer les lleis votades al Parlament…   NO EN EL MEU NOM!

El teòric diàleg Espanya-Catalunya només pot ser útil si l’ordre del dia és: autodeterminació i amnistia. I amb la presència d’àrbitres o relators internacionals que garanteixin l’acompliment dels acords. Pensar que  sense aquestes condicions pugui servir de res és propi d’il·lusionistes o de mentiders. I internacionalment s’interpreta com que el conflicte ha entrat en vies de solució.  NO EN EL MEU NOM!

Mentre segueix desbocada la repressió a tots els nivells, demanant i aplicant penes de presó per manifestar-se, tractant d’arruïnar la vida de tants polítics, consellers, alts càrrecs, i ciutadans, inventant sumaris policíacs com qui escriu una novel·la… Mentre tot això passi, no es pot rebre el borbó i els càrrecs del “gobierno” com si no passés res i acceptant la mentida de la “concordia”. NO EN EL MEU NOM!

Des de la Generalitat es pren part com a acusació cada vegada en més casos de judicis a independentistes. I s’ha de plantejar d’una vegada la regeneració del cos dels Mossos. I No es pot acceptar l’existència d’elements feixistes i mentiders en el cos. NO EN EL MEU NOM!

En aquests moments, en plena guerra amb l’ocupant, fomentar o defensar la divisió en les nostres files i no adoptar una estratègia política comuna porta a allunyar-nos de la independència i a boicotejar la nostra primera majoria absoluta electoral en vots. NO EN EL MEU NOM!

Per tot això, avui, quan SANTS MONTJUÏC PER LA INDEPENDÈNCIA acaba de complir 10 anys, cal que comencem una nova fase, una nova estació amb l’inici de l’estiu i deixant enrera la pandèmia que ens ha afeblit socialment i políticament, hem de reforçar el nostre compromís de retornar al carrer, de passar per damunt d’una classe política descol·locada com ja vàrem fer l’1 d’octubre. I segur, ben segur que més d’hora que tard, acabarem guanyant la independència. Vencerem!

I ara, després de l’ópera bufa que s’ha muntat avui don Pedro por su casa al Liceu, la nostra resposta és  convidar-vos a escoltar una gravació de Nessun Dorma en la veu del nostre il·lustre veí Josep Carreras. Endavant!

https://www.youtube.com/watch?v=TxJSeyzzF-s

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari