BORRELLISME O TALIBANISME DIPLOMÀTIC

A Espanya tenen una curiosa manera de formar governs. I és que sobta  la impossibilitat metafísica de considerar determinades eleccions de càrrecs com adequats, es miri com es miri: posar al ministeri de medi ambient la persona que va donar el vist-i-plau a l’experiment-negoci sísmic del Castor n’és un bon exemple; a interior, el jutge que té el récord Guiness de mirar cap a un altre costat quan s’apunten casos de tortura; A hisenda, una de les conselleres quan el frau dels ERO a Andalusia, a Cultura un tertulià de teleporqueria…ja dimitit!

Però allà on més afinen és en el ministeri d’afers exteriors. Teòricament la persona que dirigeix la diplomàcia de l’estat. Repeteixo: diplomàcia!

Tots recordem la trajectòria del senyor Garcia-Margallo, que va confessar els favors que es deuen a diferents països i les pressions a canvi del seu silenci o postura contrària a Catalunya. I els embolics amb els britànics a rel de Gibraltar i el Brèxit. També la seva estratègia “diplomàtica” d’evitar l’1 d’octubre: destruïr les urnes!

El seu successor, el senyor Dastis va negar l’evidència de la violència del dia del Referèndum davant l’astorament del periodista de la BBC, potser sense saber que eren imatges d’aquesta prestigiosa cadena! I anar impedint  els actes que el Diplocat organitzava per tot Europa. I com a retrat final del seu mandat, la convocatòria d’un premi per veure quin periodista estranger la deia més grossa per mirar de refer la malmesa imatge internacional d’Espanya. Encara riuen…

I ara, un flamant president de govern espanyol accedeix al càrrec gràcies a una carambola propiciada pels poders fàctics, amb el mínim d’escons del seu partit a la seva disposició. Equilibri precari. Com mantenir-se-hi? Doncs fent un govern amb una barreja de persones, algunes de les quals les signarien els seus principals rivals polítics del bloc del 155. Especialment el cas del senyor Borrell a afers exteriors.

És curiós que tots ells considerin el tema de Catalunya com una qüestió pròpia i primordial del seu departament. Ells mateixos ja admeten que som més a fora que a dins.

I per això el “diplomàtic” Borrell ja feia mèrits abans d’accedir al càrrec i parlava del cas català com d’una ferida infectada que calia esterilitzar. Un cert to goebelià… I ara, un cop assolit el càrrec, s’esplaia omplint la pantalla del TV de mitges veritats i dobles mentides. I a més, amb plena “autoritat” i coneixement de causa, car és català, si bé només per fer de raier en aigües tèrboles, la seva especialitat.

Diu que Catalunya està al caire de l’enfrontament per culpa de l’independentisme. El que no diu és que hi ha uns escamots propiciats per gent talibana com ell, falangistes i franquistes, segurament paramilitars, que són pocs però ben armats i que actuen amb total impunitat, al carrer i a les xarxes. I una part de la societat civil activa i perfectament organitzada, segurament majoritaria, que durant anys ha sortit al carrer amb un exquisit comportament, pacífic i solidari. Aquells són els que ja ens advertien de l’Ulster que ens muntarien. I es tracta de provocar-nos per justificar les mesures més dràstiques possibles, si cal, una intervenció militar, la il·legalització de partits i entitats i la detenció continuada d’activistes i de tothom qui els alci la veu. El senyor Borrell menteix al parlar d’enfrontaments, i ho fa a consciència.

En tot cas, una societat no està dividida i menys encara fracturada a causa de les diferents opinions polítiques. Ni en cas de situacions que poden resultar trascendentals. S’ha partit la societat britànica pel Brexit? I l’escocesa pel referèndum? I Espanya per l’entrada a l’OTAN? I en aquests casos, què calia, no fer referendum? No afrontar la decisió popular?. Això ja seria una manera de decidir: que res no canvïï.

Clarament no han començat bé. Si volen encarar la resolució del conflicte han triat la persona més inadequada. Això sí, potser ara té molt de crèdit a Europa. Però ja el perdrà amb unes quantes decisions de torero. Potser hauran de tornar a convocar un nou concurs per refer la imatge internacional d’Espanya.

LES PRESONS SERAN SEMPRE NOSTRES…

La presentació de la moció de censura per enderrocar i substituir el “gobierno” de M.Rajoy sens dubte ens va portar a moltes estones de reflexió sobre la importància del moment i, sobretot, a decidir quina hauria de ser la postura dels partits independentistes en la votació.

Depenent del criteri preponderant, les opcions anaven variant als nostres ulls.

Des d’un punt de vista d’impuls primari, a mi se m’acudia d’aprofitar l’ocasió de tenir la paraula des de la tribuna d’oradors per dir-los el nom del porc a uns i altres: al president censurat, a l’aspirant a succeïr-lo, als col·laboradors necessaris dels primers, als oportunistes del nord i als antisistema integrats. Uns i altres ens han aixafat sota el jou d’un estat d’excepció i no tenen cap interès a afluixar el dogall. I en el moment de la votació, hauria proposat d’aixecar-se ostentosament i anar-se’n, engegant-los a tots a pastar fang, tot passant del possible resultat de la votació.

Si ho observava amb predomini del component sentimental, segurament m’inclinava per votar-hi a favor, i condemnar un govern i un partit que han propiciat l’odi, la humiliació i la violència, convertint-los en un executiu i una opció política “en li-qui-da-sió”, com diria la molt pèrfida.

Si tractava d’analitzar-ho des d’un punt de vista ètico-racional, tampoc cap dubte: calia foragitar del govern el partit més corrupte d’Europa, la mentida, la maquinació, la subversió de valors, el rescat de bancs empobrint la població, la violència desfermada, la mediocritat, la incultura, el sotmetiment dels mitjans informatius als seus dictats, l’enfrontament entre territoris…

Però encara quedava un altre aspecte que em neguitejava: en certa manera, una veueta em recordava que gràcies al “Sobresueldos” ( versió Cotarelo ), l’independentisme ha crescut entre nosaltres fins a nivells impensables fa una dècada. I mai no li estarem prou agraïts per això. És clar que ens ha fet molt de mal, ens ha mig arruïnat, pegat, humiliat, tancat dirigents a la presó, inventat i aplicat lleis injustes i tot el que vulgueu. Però els fets són els fets. I la pregunta és: I ara, amb el nou govern “socialista”, ens aniran més bé les coses? No valia la pena de salvar-los el govern de la forma més maquiavèlica possible i mantenir la tensió i l’enfrontament? No podria ser allò de “com pitjor, millor”? No estaven arribant a nivells de ridícul internacional amb les seves sol·licituds d’extradició, favors secrets, pressions diplomàtiques, tribunals de fireta i menyspreu per la democràcia i els drets humans?

No soc gaire inclinat a creure en conxorxes i conspiracions internacionals. Però no m’estranyaria que els poders fàctics espanyols i europeus hagin afavorit el desenllaç que tots hem vist. Massa ràpid, massa imprevisible, massa sospitós. Com diu el detectiu, “investigueu aquells qui en treuen profit…”. Un pas cap a la desescalada del conflicte. Europa ja en té molts. I l’ÍBEX 35 ja havia fet la seva opció. Potser no aquesta, però sí la següent.

En tot cas a Don Mariano ja li van donar la seva oportunitat i no la va aprofitar. En canvi, ara, tot torna a la normalitat: “gobierno dialogante” allà i govern autonòmic i sotmès aquí. Negociem sobre la llunyania dels presos, si ens heu d’enviar les factures cada setmana o cada mes, si deixarem reviscolar alguna llei innòcua, vigileu amb les oficines a l’estranger etc. Res de substancial. I compte, perquè a la primera concessió dels socialistes, eleccions generals i emergència d’un “gobierno” d’ultres.

Per això, encara que sembli una pocasoltada, no sé si s’ha fet una bona jugada col·laborant dòcilment al relleu a Madrid. Desgraciadament, crec que el camí de l’alliberament s’allunya una mica més. Que només l’enfrontament continuat, encara que molt desigual, pot arribar a desestabilitzar l’estat fins a forçar una negociació amb intermediaris. Que només serà possible en la mesura que la no-intervenció condueixi al desastre, sobretot econòmic, de confiança dels mercats, de prima de risc… I també d’ensulsiada democràtica. La desobediència sistemàtica des de la nostra població i dels nostres representants potser faria créixer el nombre persones investigades i jutjades. I qui sap si ompliria les presons fins a límits insospitats. Potser sí que, a més dels carrers, les presons seran sempre nostres!

Molt dur. Però, sinó, ja em direu com i quan en sortiran els que hi són ara. Caldria veure quants dels nostres dirigents polítics hi estan disposats. I quants de nosaltres…Massivament o res: aquesta és la qüestió.

 

DONCS JO HI VEIG ODI, PREPOTÈNCIA, MALA FE I AGRESSIVITAT

 

 

“Yo no veo rojos y azules, veo españoles… Yo no veo trabajadores o empresarios, yo veo españoles…” Albert Ribera

És perillós aquest home. I el seu partit. És evident i reconegut que són un invent dels poders fàctics espanyols, IBEX 35 i assimilats, una vegada el PP va anar caient en una putrefacció tan fonda que esdevingué inviable. I que ja els ha servit massa anys.

És preocupant el seu discurs: des de la seva creació a Catalunya llur missió ha estat, clarament, l’enfrontament, l’amenaça, “Os vamos a montar un Úlster que os vais a cagar”, i l’intent de dividir la societat en blocs. I el seu discurs, populista, simplista, fàcil d’acceptar per gent poc crítica, amb la seva crida a l’orgull nacional, “ I no pido perdón…”, de tots al servei de la unitat nacional, fa pensar en discursos de sinistres personatges que varen terroritzar i ensangonar Europa durant el segle XX. I quan això passa en un estat on quasi tots els mitjans de comunicació són al servei dels grans bancs que els hi condonen el deute a canvi del seu servilisme, el panorama no pot ser més alarmant.

Potser la gent hauria de percebre la falsedat del discurs del líder: de veritat que només veu espanyols? Deu tenir un problema greu de visió, perquè és fàcil distingir:

Votants pacífics sotmesos a les porres de manifestants violents amb total impunitat.

Grans empresaris amb comptes en paradissos fiscals de treballadors que paguen inevitablement els seus impostos.

Alts executius amb sous estratosfèrics de treballadors en règim de semiesclavatge.

Propietaris de xalets en zones residencials de desnonats per la bombolla immobiliària.

Polítics immersos en les portes giratòries de jubilats amb pensions congelades.

Grans propietaris i terratinents de gent esperant les “peonadas”…

Si tot això no ho distingeix, és lògic que el seu programa polític no faci propostes per atacar aquests problemes. Pot ben ser que per a ell aquestes coses siguin inevitables, són mostres de la “diversidad de  España en la unidad de destino…”. És a dir, que l‘únic important és que tots siguin espanyols. I allà dins, les diferències són meres anècdotes, mentre ells estiguin, evidentment, amb l’equip dels grans empresaris, de les portes giratòries, dels terratinents, dels impunes…

I no oblidem que són ideològicament engendrats pels dictats de la FAES, la fundació de l’Aznar. I ells, que es presenten per acabar amb la corrupció!. Potser oblidant que quasi tots els ministres del darrer govern de tan infame personatge estan tacats per multitud de delictes. Quina garantia poden oferir? Són els seus legítims hereus. Porten el seu ADN.

Ja ens podem afanyar per tots els mitjans pacífics a desemmascarar a casa nostra aquests venedors d’odi i ressentiment, aquests genocides de la llengua i de la cultura, aquests ressentits contra la tolerància i l’acolliment. O el fantasma del feixisme  tornarà a campar lliurement entre nosaltres. Com ara ja campen pels carrers i les platges.

 

 

 

 

CARTA OBERTA A LA REGIDORA DEL DISTRICTE DE SANTS-MONTJUÏC

La nit del dilluns 16 d’abril, un escamot se suposa que d’ultradreta, format per 20 o més persones, varen arrancar la gran estelada que des de fa anys tenia el Centre Social de Sants a la seva façana. A més, van mirar de fer el mateix a la Parròquia de Sant Medir i varen malmetre, per enèsima vegada, el mural del CDR del Passatge Fructuós Gelabert. Tot això mentre amenaçaven a aquells veins que els ho retreien.

Fa uns quants dies ja varen insultar i amenaçar persones que es dirigien a la concentració dels dilluns a favor dels presos polítics o en retornaven.

Sembla que tenen una certa impunitat. No hem sentit a dir que hagin identificat  a ningú per actes similars. Ni aquí ni enlloc. Forma part de l’Úlster que ens volien muntar?

Potser valdria la pena reforçar la vigilància nocturna als nostres carrers i places. I no em val l’excusa de manca de plantilla de la Guàrdia Urbana. Durant la campanya de l’1 d’octubre prou que perseguien els que penjaven propaganda pro referèndum.

I si és per qüestió de pressupost, el podeu treure dels equips de neteja que esborren amb tot tipus de dissolvents les pintades de groc de les voreres i carrers, amb una rapidesa insòlita pel que ens té acostumats l’Ajuntament. Despesa inútil, perquè molt em temo que, com sempre, tornaran a refer-se les pintades. Per cert, al voltant del mercat d’Hostafrancs, hi ha unes inscripcions feixistes en color blanc que no mereixen l’atenció dels esmentats equips. Algú controla els criteris amb els quals es seleccionen les pintades a fer desaparèixer?

Només a tall d’anècdota: fins fa pocs dies, a un fanal prop de la seu dels Districte, encara restava un cartell del vostre candidat del 21D, l’únic vestigi que quedava d’aquella campanya. Els equips de neteja no miren enlaire?

I si el que passa és que hi ha la consigna d’una Barcelona ben neta, podrien atacar amb els residus dels gossos i amb els xiclets al terra. De feina n’hi ha. El que cal són unes raonables prioritats polítiques que, ara com ara, em semblen discutibles.

 

SOM MILIONS DE CONSUMIDORS

En el context polític actual a casa nostra és normal sentir  dir que els partits polítics independentistes no es posen d’acord, que cadascú va a la seva, que prioritzen els interessos propis per davant dels col·lectius, etc.

Hem de recordar que la classe política catalana favorable al sobiranisme transita per una fina corda, suspesos sobre el precipici. Tots poden acabar davant del Suprem i d’allà inhabilitats o a la presó.

Les alternatives que es presenten són molt dures. És el que passa quan una revolució no es porta fins a les darreres conseqüències. I amb això no cal entrar en responsabilitats: mai ningú en els darrers temps ens havia portat tant lluny. I també, cal dir-ho, s’hi van veure obligats per la valentia, l’heroïcitat i la capacitat d’auto-organització d’un poble que va respondre més enllà del que podiem imaginar.

Com dèiem, les alternatives que es presenten des del punt de vista de les institucions és ben trist: O acceptes el jou del neofranquisme espanyol, mirant de gestionar les engrunes d’una Generalitat com si fos una simple gestoria, o tires pel dret, et reafirmes en la construcció de la República, i afrontes les conseqüències penals inevitables. Si s’escull aquesta darrera opció, qui hi està disposat? I qui no, que s’aparti? . Si optes per la primera, reconeixes que l’autogovern s’ha acabat, que tot ho controlaran, que impugnaran qualsevol petita desviació, que no podràs restaurar les oficines a l’estranger, que arrasaran els mitjans de comunicació públics, que prostituiran l’escola catalana, que tindran un control ferri del Mossos. No sé si hi haurà qui s’interessi en fer un paper tan galdós al Govern de la Generalitat.

En definitiva, els que ens ocupen, escarmentats, desmuntaran tot el possible perquè mai més estiguem en condicions de posar en greu perill la “sacrosanta unidad de la patria”, principi i fi, alfa i omega de tota la creació, al qual resta subordinat qualsevol altre concepte: democràcia, justícia, drets humans, respecte, ètica, progrés…

Arribats a aquest punt, la pregunta inevitable és: I doncs? Que hi podem fer?

Primer: constatar que com sempre, però ara molt més, el que no faci la ciutadania no ho farà ningú. Som una força de milions de persones que, en algun moment o altre, ens haurem de plantar i anar a totes. Però cal escollir el moment i anar-ho madurant, anar engruixin les files, a base d’evidenciar que pertànyer a un estat policia, corrupte i depravat no té sortida possible i que, més aviat que tard, és inviable econòmicament, la qual cosa sí que farà remoure els budells d’una Europa dels banquers.

Però ja des d’ara, nosaltres tenim una eina que de moment  no ens poden arrabassar: la nostra força com a consumidors que, si som prou i ens movem al mateix compàs, podem fer trontollar la seva precària estabilitat i re-dirigir la nostra economia.

Per a una anàlisi més detallada us adreço a un anterior escrit en aquest mateix bloc:

https://blocs.mesvilaweb.cat/joanmb/2016/09/22/proposta-dapadrinament-dempreses-i-productes-de-proximitat/

En el moment actual, però, cal tenir present que la nostra acció hauria de respondre a un triple eix o motivació.

  1. Un eix nacional, de defensa i potenciació de les nostres empreses i productes, amb les implicacions econòmiques i laborals que se’n derivaran. I en justa correspondència a la fuita d’empreses que ells varen propiciar per generar por entre la població.
  2. Un eix social, de valoració de les empreses petites, familiars i cooperatives, les autènticament creadores de llocs de treball i de riquesa al nostre país, amb capacitat d’innovació, d’exportació, lluny de les multinacionals i de la immensa majoria d’empreses de l’IBEX 35, que viuen de la distribució de favors de la casta extractiva de sempre, amb els seus beneficis guardats en paradissos fiscals.
  3. Un eix sostenible, en la mesura que els productes de proximitat necessiten menys costos energètics en transport, valorant també l’ús de fonts renovables d’energia, el reciclatge, la disminució de residus, el valor afegit dels productes ecològics.

 Per tot això, ens hem de mobilitzar i dedicar-nos, ja, si no ho hem fet encara, a escollir amb aquests criteris les nostres empreses subministradores d’energia, de comunicacions, de banca, d’alimentació, de joguines, de farmàcia, d’electrodomèstics, etc

Hem de perdre la por a canviar d’empresa perquè “fa molts anys que en soc client” , “ves a saber si aquests altres són de fiar”, “val més boig conegut” i altres grans arguments del mateix  tipus. Si no som capaços d’això, ja em direu si ho serem el dia que haguem de plantar cara al poder que ens sotmet. Potser no es tracta de tenir fusta d’heroi. Potser, de moment, tot es redueix a ser conseqüent a totes hores i en els àmbits més personals, d’acord a una idea de País i d’organització de la societat. Milions de consumidors tenim una força indeturable. Anem-ho escampant com taca d’oli. I ràpid!

I si no en som capaços, oblidem-nos de l’anhelada República, deixem de plorar pels presos i cerquem alguna activitat o distracció que ens serveixi d’anestèsia al corcó que ens hauria de rosegar per dins.

 

L’EQUIDISTÀNCIA IMPOSSIBLE

L’equidistància, concepte geomètric que vol dir, simplement, a la mateixa distància de dos punts o dues rectes, quan es transfereix al camp de la política deixa de tenir sentit en la majoria de casos. Què vol dir ser equidistant entre els que volen que voti tothom i els que no volen que voti ningú? Que voti la meitat de la gent?

I l’equidistància entre opressor i oprimit què significa,  a favor de qui oprimeixi, però només una mica? O en dies alterns?

I entre víctima i botxí? Que al condemnat li tallin només mig coll? Que li electrocutin mig cos? És manifestament impossible.

Tant com és políticament inviable l’equilibri funambulista entre els que apliquen el 155 i els que varen impulsar un referèndum. L’equidistància era prendre’s el referèndum com una simple mobilització, com deien? Una mobilització de porres voladores, bales de goma i robocops furiosos? No, home, potser era tenir més paciència fins a negociar un referèndum acordat? De veritat? Per a quin segle? I a quin país?

Equidistància entre els que van resoldre en pocs dies els atemptats sagnants d’aquest estiu i els que varen amagar informació sobre el cervell de l’operació? I com es valora que al cap d’uns mesos el responsable dels primers sigui degradat i omplint formularis i els altres protegits pel secret oficial? Equidistància?

No oblidem que els capdavanters d’aquesta opció política s’han transformat en poc temps des de l’assemblearisme antisistema exercit al carrer fins a les cadires i els càrrecs remunerats, plenament integrats a l’establishment, defensors de l’escrupulós respecte a les lleis.

Una altra característica d’aquest col·lectiu és la importància que donen a la potenciació de les polítiques socials, prioritzant aquest camp per sobre de les reivindicacions sobiranistes. Però tenen en aquesta opció una impossibilitat evident: no hi ha a casa nostra polítiques socials sense sobirania política. Còm s’ho farien per aconseguir els fons econòmics en el marc d’una galopant recentralització territorial, econòmica i competencial, si cal amb una reforma constitucional que trencarà decididament amb el pacte del 1978? Que no ho veuen que, a més, l’Estat s’encamina cap a una molt  probable situació de regressió econòmica, endeutament creixent i una fallida, d’impossible rescat per part d’Europa?

I si algun o alguna de les persones que lideren aquesta opció campiona de l’ambigüitat  té esperances de fer política en el marc del govern espanyol, millor que ho deixi córrer. Per un costat, es trobaran amb un panorama desolador, un deute d’impossible retorn, un malson per a qualsevol executiu. Per un altre costat, descobriran, una vegada més, l’eterna muralla anticatalana que impedeix a un polític d’aquest origen arribar a dirigir un govern espanyol. Això  és una llosa massa gran de superar. Segles d’història ho confirmen: els 3 darrers presidents de govern espanyol provinents de Catalunya, i d’això fa prop de 150 anys, van exercir el càrrec uns pocs mesos i un d’ells fou assassinat. I en els temps que corren, la campanya del “A por ellos” no ha fet més que agreujar fins a la nàusea aquesta campanya tradicionalment aplicada als pobles colonitzats.

Definitivament, l’ambigüitat al nostre País és com un electrodomèstic amb l’obsolescència programada.

 

ADÉU A “LA CAIXA”

Nota enviada per si us pot servir de font d’inspiració:

Direcció de l’agència ………… de La Caixa.

Benvolgut:

El motiu de la present és per comunicar-li que properament cancel·larem el compte que tenim amb aquesta entitat. Compte provinent de la fusió d’antics comptes oberts pels nostres pares quan érem petits.

Ja fa temps que l’esperit de La Caixa ha deixat de ser el que era originàriament per convertir-se en un excel·lent negoci bancari, Les comissions per tot, que cal regatejar contínuament, així ho avalen. Això, des de fa bastants anys. I la funció social de l’entitat no deixa de ser un vernís més que pretén fer creure que el sentit fundacional de l’entitat continua vigent.

També cal tenir present que La Caixa forma part de l’elit d’empreses de l’IBEX 35 i del lobby “Puente Aéreo” que gaudeixen de forma aclaparadora les prebendes de ser tan propers al poder central de l’Estat, que fan i desfan en profit propi, però a l’esquena de tots els contribuents, com és evident en les astronòmiques quantitats emprades en el rescat bancari i en l’execució d’infraestructures faraòniques perfectament inútils.

No és sobrer recordar que una de les empreses participades de La Caixa com és Abertis, fa mig segle que disfruta del sanejat negoci dels peatges de les nostres autopistes, amortitzades centenars de vegades, que són rendibles gràcies a la manca d’infraestructures a que ens han tingut sotmesos els successius Gobiernos al llarg dels anys.

La raó que ha desencadenat finalment la nostra decisió ha estat la vergonyosa iniciativa de canviar la seu social fora de Catalunya, facilitada pel canvi de la legislació estatal  al respecte, saltant-se així la reglamentària consulta als seus accionistes.

I no ens vingueu amb l’argument que era per donar garanties als vostres impositors. Tenieu molt clar el desenllaç brutal del procés d’independència de Catalunya i vàreu fer el joc polític al Gobierno de l’estat, el més corrupte d’Europa. I a sobre ara dieu que el canvi de seu social és permanent. Bon vent i barca nova.

Tot molt legal. Però no compteu més amb els nostres estalvis ni pensions. Volem oblidar la vostra existència perquè us heu alineat amb el bàndol dels opressors. I recordeu que el negoci que perdreu a Catalunya possiblement no el compensareu amb el que guanyeu a Espanya. Tingueu present que, per a ells, l’origen català de les entitats o de les persones no deixa de ser un estigma imperdonable. Reedició d’allò que deien: “Roma no paga els traïdors”.

Nosaltres, almenys, així us considerem.

Agrairem que feu arribar aquesta nota tan amunt com pugueu. Nosaltres, per la nostra banda en farem el màxim de publicitat entre els nostres familiars, amics i societat en general.

Atentament

AL PRESIDENT DE LA COMISSIÓ EUROPEA, JEAN-CLAUDE JUNCKER

15.09.2017 “És evident que davant un “Sí” a la independència de Catalunya, respectaríem aquesta decisió, però Catalunya no podrà convertir-se en membre de la Unió Europea al dia següent”

 13.10.2017 “Si permetem, encara que no sigui cosa nostra, que Catalunya s’independitzi, també ho faran uns altres després i això no m’agrada. No vull una Unió Europea que d’aquí a quinze anys sigui formada per noranta països, seria impossible.”

Aquestes són frases tretes de les seves declaracions dels darrers dies sobre la “qüestió catalana”, tot i que, amb uns mínims coneixements d’història l’hauria de rebatejar com a “qüestió espanyola”.

Aquestes frases no són més que els indicadors d’un episodi més de la tradicional i repetida traïció dels països europeus envers Catalunya, deixant-la sola davant la cobdícia i l’afany del conqueridor hispànic per motius domèstics.

Ves quina por, una Europa formada per 90 països. Potser n’hauríem de dir regions, nacions o el que convingui. En tot cas, no seria, com ara, un club d’estats molt gelosos de la seva particular sobirania, on és impossible posar-se d’acord en temes de política internacional, de conflictes armats com els de Iugoslàvia, d’atenció als problemes del món actual, com el canvi climàtic, els dramàtics moviments migratoris, els creixents desequilibris socials, l’augment de la xenofòbia…

I si li serveix de pista, diria que no hi ha gaire perill que el cas català contamini l’estabilitat dels estats del seu club d’amics. Perquè la immensa majoria d’aquests, davant les raonades reivindicacions de les minories ètniques, culturals o nacionals, tenen prou intel·ligència per evitar estrènyer el dogall, reconeixent les seves característiques pròpies, facilitant camins d’autogovern, respectant la seva llengua i cultura, implementant raonables quotes de solidaritat interterritorials, facilitant les infraestructures potenciadores de riquesa. I si fos el cas, permetent un referèndum acordat, com en el cas d’Escòcia al Regne Unit.

Res d’això és vàlid per al conflicte entre Espanya i Catalunya. Coneix algun cas d’una minoria amb un dèficit fiscal de l’ordre del 8% del PIB durant molts anys? Alguna llengua oficial al territori, parlada per uns 10 milions d’habitants que està prohibida a la Unió Europea? Que no és vàlida ni per al festival d’Eurovisió? Amb un Estatut d’Autonomia referendat per tot un poble, que un tribunal de 12 sicaris dels partits majoritaris s’atreveixen a destrossar? Que fan de l’odi cap els catalans una eina per aconseguir vots  ( “A por ellos”, “Nos los cepillamos” …) a través de tots els seus mitjans de comunicació? Que ridiculitzin un Parlament elegit democràticament, impugnant qualsevol llei aprovada, simplement perquè sí, però que és permesa en altres parlaments de l’estat. Que neguen la realitat d’una transversalitat del moviment independentista, profundament cívic i democràtic, que no vol imposar la separació sinó votar-la i acceptar-ne el resultat? Que menteixen descaradament dient que Catalunya està fracturada ( ho estava Escòcia abans de votar? ). Que diuen que la llengua castellana està perseguida a casa nostra?.

Suposo que coneixeu que l’Estat Espanyol, el que té sempre a la boca “l’estat de dret”, és el que més incompleix les directives europees. Que se salta la seva pròpia legislació, per exemple, porta més de 15 anys sense fer cas d’algunes sentències del seu Tribunal Constitucional en casos guanyats per la Generalitat. Que durant l’assetjament abans, durant i després del Referèndum s’ha pentinat un grapat de drets fonamentals que Europa hauria de tenir com a sagrats, assaltant oficines de la Generalitat sense ordre judicial, detenint i emmanillant alts càrrecs, violant la correspondència, tancant pàgines web, atonyinant ciutadans indefensos que volien votar, amenaçant en aniquilar-nos i enviant l’exèrcit…

Simplement, estem astorats. Que no tingueu notícia que molts dels fons europeus han estat malgastats a Espanya en infraestructures rotundament inviables, com aeroports, autovies, trens de gran velocitat, corredors mediterranis pel mig de la “meseta”, només per a negoci d’algunes empreses i dels partits governants i els seus sinistres dirigents.

No vull oblidar, però, que com a Primer Ministre de Luxemburg vàreu tenir un tracte de favor amb grans multinacionals, mantenint el vostre minúscul país com una mena de paradís fiscal. Tot quadra.

En tot cas, tingueu present que el vostre menyspreu vers Catalunya s’us pot convertir en un bumerang. Primer perquè no hem fet un llarg, increïble, pacífic, cívic i meritori camí com per deixar-ho córrer ara per la desídia dels buròcrates de Brusel·les. I per tant, si això s’allarga, cosa bastant probable, pot fer trontollar el nostre País. Però de retruc trontollarà Espanya, ja prou debilitada per unes polítiques irracionals al límit de la supervivència. I com que Espanya és bastant més gran que Grècia, no crec que us en sortiu per rescatar-la. Pot ser la fi d’Europa, al menys tal com l’entenem avui en dia, un mercat comú sense entranyes.

D’altra banda, amb Catalunya perdeu una seriosa possibilitat de regeneració que es podria estendre per tot el continent, amb una ciutadania mobilitzada, auto-organitzada, capaç de orientar la trajectòria dels seus dirigents, tot just al contrari del model vigent, consistent a votar al menys mediocre i incult dels candidats, ( o al més, segons on ) preparat, això sí, pels experts assessors d’imatge. És una pena. En ple segle XXI.

És clar que potser als que dirigiu no us interessa que canviï el model. Com dirien aquells, les papereres de la història quedarien col·lapsades.

 

NO TENIM POR… D’ACTUAR AMB DIGNITAT

Una vegada més, després dels colpidors atemptats, la ciutadania catalana ha actuat amb maduresa i generositat i les seves institucions amb eficàcia i rapidesa. Prova superada.

Semblava que davant d’uns fets tan greus, es deixarien de banda les tensions amb el govern i autoritats espanyoles.

Però un cop més, el comportament indigne i el foment de l’odi i l’oportunisme per part seva han esclatat. I, sincerament, sap greu. Ni en aquests casos es poden comportar civilitzadament.

Analitzem breument alguns dels esdeveniments recents i altres de més llunyans:

Hi ha hagut una bon nombre d’usuaris de les xarxes que s’han despatxat a gust, com quan el cas de l’avió de Germanwings estavellat. Odi als catalans, fins i tot a les víctimes. També ara. És evident que descerebrats n’hi ha a tot arreu. Però seria interessant veure com actua d’ofici la fiscalia afinadora en aquests casos.

Atac mediàtic de mitjans de comunicació lligant el terrorisme amb l’independentisme. Segurament teledirigits des de ben amunt.

Manca de respecte de diaris unionistes d’Espanya i de Catalunya mostrant fotografies explícites de la massacre, desoint les recomanacions dels Mossos.

Fotografies del monarca i el seu seguici amb les víctimes als hospitals, fins i tot infants. Però és clar, el Rei és inviolable, no podria ser acusat de cap delicte encara que fos flagrant. Hem vist alguna fotografia similar de les autoritats catalanes als hospitals?

Recordem l’amistat tradicional de la Corona amb les autoritats de l’Aràbia Saudita, règim reconegut com un dels principals finançadors del terrorisme islàmic.

Per no citar la responsabilitat del govern de Rajoy per impedir el funcionament normal del cos de Mossos d’Esquadra: no permetent la convocatòria de places, impedint l’accés a les bases de dades sobre terrorisme i participació en la Interpol, molts anys sense convocar la Junta de Seguretat i, segons es va confirmant, amagant informació crítica als Mossos. Comportament criminal, simplement.

Aquests dies, tot això ens ho hem callat. Potser no era el moment. Tots units fent front al terrorisme.

Pel dissabte vinent. 26 d’agost, hi ha prevista una manifestació, convocada per la Generalitat i l’Ajuntament, potser també per altres entitats que s’hi poden anar afegint.

Però caldrà veure si tornen a aparèixer les autoritats de l’Estat. Com que suposem que cap de les problemàtiques anteriors haurà estat rectificada, ni la fiscalia haurà mogut un dit, ni els mitjans demanaran excuses, ni la Casa Real tampoc, ni els Mossos ja tindran accés a tota la informació, etc. no s’entén com podem participar tranquil·lament en un acte de repulsa al terrorisme amb aquells que l’han facilitat o que l’han aprofitat per faltar-nos al respecte i fomentar la mentida i l’odi una vegada més.

Per això, o no hi assistim, o n’organitzem una d’alternativa, o hi anem amb una acció decidida de denúncia d’aquests fets. Potser aquesta darrera sigui la més raonable.

En tot cas, és d’esperar que l’Assemblea, Òmnium i altres entitats semblants no podran acceptar-ho passivament. A poc més d’un mes de l’1 d’octubre no podem deixar-nos trepitjar una altra vegada. Som una Nació, volem ser un Estat i tenim una bona ocasió per demostrar la nostra dignitat.

I desmuntem d’una vegada la cançoneta de no barrejar la política amb el terrorisme. Són ells qui ho han barrejat sense miraments, com rates de les clavegueres de l’Estat.

DISSONÀNCIES I IMPERTINÈNCIES

Breus reflexions per a ser usades o modificades a discreció.

Expropiacions AVE a Catalunya: a 5 € el m2. Pagesos catalans. Autopistes radials de Madrid: a 3000 € el m2.  Franco, Serrano Suñer, Abelló, Florentino, Botín, Casa de Alba… LA CONSTITUCIÓ ENS IGUALA A TOTS!

Un Rei que premia un ex-ministre perseguit per la Justícia internacional o un Parlament que anul·la judicis franquistes: POTS DUBTAR O NO VOTAR?

Els de l’amnistia fiscal van pagar de mitjana  el 3%. Quan paguem els altres?: TU MATEIX

Votar en llibertat o fer cas als ex-presidents momificats:  FUTUR O PASSAT

Per 1 € alguns compren un banc. Tu, una barra de pa: QUINA BARRA!!!

Un Ministeri alterà els resultats electorals amb mentides. Alguns dels beneficiats volen ara garanties: VERGONYA.

Per què no votem a les eleccions USA si ens afecta a tots?:  INCOMPRENSIBLE!

El castellà és una llengua. El català, una molèstia: CULTURA?

Rescat de bancs o pisos socials: QUÈ ÉS MÉS CONSTITUCIONAL?

Presoners de les elèctriques o energia renovable lliure: MIRA LES FACTURES I VOTA

Corredor Mediterrani o Madriterrani? No és un joc de paraules: PENSA’HI I VOTA

Avions de combat o atenció a la dependència: QUÈ NECESSITARÀS? DONCS VOTA

Ferrocarrils dignes o Rodalies ruïnoses: SÍ O NO

Tribunal Constitucional i Fiscalia que afina o Justícia digna: PODEM O NO PODEM?

15M: de l’ocupació de les places a l’ocupació de les cadires: TEORIA DE L’EVOLUCIÓ EXPRÉS.

La fitxa de la puta-ramoneta ha canviat de mans: JOC DEL MONOPOLI.

Posar urnes és un delicte. Impedir-les és democràcia: LA REVOLTA  DE LES NEURONES.

Cada dia volen de Catalunya 40 milions d’euros. Esperem a una reforma de la Constitució?: RETORN A ATAPUERCA.

És possible una Espanya federal?: EL SECRET DE L’UNICORN.

Autonomia: et donen els diners que els sembla, diuen en què te’ls has de gastar i et fan un préstec amb interessos pels teus propis diners: AUTOGOVERN O EUTANÀSIA?