De Sants estant

Bloc de Joan Mollà

CATALUNYA I L’EXPERIMENT BUTTERFLY

Publicat el 18 de setembre de 2022 per joanmb

 

 Embolcallada amb l’èxit popular de la manifestació de la Diada, la Presidenta de l’Assemblea en el discurs final va exigir al President de la Generalitat fer la independència o convocar eleccions. Pocs dies després, van parlar tots dos. Dolors Feliu li va fer la proposta de declarar la independència a finals de l’any vinent, 2023, aprofitant una sèrie d’esdeveniments previstos que podrien debilitar l’actuació repressiva de l’Estat. I guardant en la recambra la possibilitat que l’entitat lideri la presentació d’una Llista Cívica a les properes eleccions al Parlament, per desencallar l’enfangada situació política a casa nostra.

La sorprenent proposta va ser, evidentment, rebutjada i titllada de precipitada, irreal etc. En tot cas, el MH Pere Aragonès té la potestat d’acceptar-la i de convocar a les urnes o no. I l’Assemblea té perfecte dret a presentar una llista cívica a les eleccions, siguin quan siguin.

Tractant de mirar les coses amb objectivitat, cadascú pot esgrimir la seva legitimitat: un per la força dels vots en les darreres eleccions i l’altra per la capacitat de convocatòria un any i mig després, amb una marcada crítica cap a les institucions. Sens dubte, el Govern Aragonès té tota la legalitat, però potser és més dubtosa la legitimitat si no està fent ni un pas en l’aspecte fonamental en que ha d’avançar i va prometre: fer ruta cap a la independència.

Per tractar de resoldre aquesta desavinença, es pot proposar una prova, que podem anomenar experiment Butterfly, nom anglès de les papallones. Més que res perquè es tractaria de veure si els partits implicats estan en plena metamorfosi i en quin moment: ou, eruga, crisàlide o papallona adulta. Tot fa pensar que actualment estan en el tercer estadi, també anomenat capoll (i no penseu en la traducció directa al castellà) sobretot per la seva absoluta quietud i tancament.

Anem a l’experiment: consisteix en mirar de resoldre el tema de les legitimitats, perquè uns es basen en les urnes i els altres en les mobilitzacions. Doncs bé, mirem de dilucidar-ho primer en un terreny i després en l’altre, com en les eliminatòries a doble partit.

L’Assemblea ja ha fet la seva mobilització. Ara es tractaria que els 3 partits independentistes fessin la seva. I a veure si aconsegueixen superar la manifestació de la Diada, amb l’ajut inestimable de la Guàrdia Urbana en el recompte “precís” del nombre de manifestants. Esperem que siguin ben equànimes.

És clar que caldrà que acceptin l’experiment, i si ho fan, que es posin d’acord en el dia l’hora, el lloc, el lema i el color de la samarreta. Si no ho aconsegueixen, possibilitat no gens remota, sempre poden fer manifestacions separades i en sumem els participants. Comprem tones de crispetes!

Caldria la tornada, al seu camp: presentar-se a les eleccions, quan vulguin. L’Assemblea promocionant una Llista Cívica i a veure qui guanya llavors. I podríem ser generosos, renunciant a aquest partit de tornada, és a dir, a les eleccions, si ens han guanyat al carrer.

No us sembla una bona manera, ben esportiva, d’aclarir l’ombrívol panorama a casa nostra?

Fabricants de crispetes, uniu-vos!

Impactat per la desaparició d’un amic independentista. El to de l’article no és l’adequat per a fer-ne un panegíric, ni pretén ser-ho. Però, sens dubte, els que continuem dempeus hem de mantenir la  lluita amb el cap clar i  la mirada llarga. La ironia i el sarcasme també són eines vàlides. Perquè, companys, encara hi ha combat!

PER LA DIADA, A CASA

Publicat el 4 de setembre de 2022 per joanmb

Nota inicial: si t’agrada aquest escrit, fes-ne el màxim de difusió. Sinó, per la Diada, queda’t a casa…

El Molt Honorable ja ha manifestat que no participarà a la manifestació que organitza l’Assemblea. Hi té tot el dret. Només faltaria. Però és una demostració més de la distància sideral existent avui en dia entre la ciutadania i els seus “dirigents”, per dir-los d’alguna manera. Por a què el xiulin? Ho sento, però això va amb el càrrec i “qui no vulgui pols, que no vagi a l’era”

Ja us dic jo que, si voleu fer alguna cosa positiva pel País, aquesta Diada deixeu de rondinar i aixequeu-vos del sofà. Molta gent diu coses de l’estil “ho estan fent tots tant malament que aquest vegada em quedaré a casa; i la samarreta, que se la confitin”. Una reacció ben infantil, perquè barreja naps amb cols, càrrecs polítics i societat civil. I precisament ells, el que volen és que us quedeu a casa. O sigui que no els castigareu, els complaureu. I no oblideu que les samarretes, a l’Assemblea, ens dóna vida per mig any. I a més, aquest any és de color negre. I no perquè veiem el futur d’aquest color, sinó perquè és l’oposat a la bandera blanca de la rendició: la bandera negra amb la creu de Santa Eulàlia que portaven els herois de 1714: “fins a aconseguir-ho!”.  Aneu entenent el missatge?

Si us quedeu a casa, podreu connectar amb TV3. Ara ens expliquen, sense cap tipus de vergonya, que TV3 (Catalunya Ràdio potser també, però no n’estic tant al cas) la volen despolititzar. El que volen és fomentar la diversió: remenem el personal, posem els tertulians més addictes, eliminem programes incòmodes i anar fent. No us estrany que d’aquí a un temps ens ofereixin programes de l’estil “Cinema de barri”, “El gran Germà”, “Salveu-me” i similars. Potser sí que dissimularan una mica els noms, però no l’essència. Això sí, sense perdre, com de costum, la píldora de flamenc a cada Telenotícies. Tot plegat és aquell invent tan antic dels romans de “pa i circ”, que ara podríem actualitzar com “sushi i netflix”. La que era “La nostra” es va convertint de fa temps en “La seva” per tal de deixar de ser la de “La ceba”. El missatge és clar: deixeu la política per als professionals de la política, que ells ja saben el que es fan i nosaltres no en sabem ni un borrall. Ja ens demanaran el vot cada quatre anys a escollir entre aquelles persones que els seus dirigents decideixin, per no fer el que diuen que faran, sinó tot el contrari.

Doncs no. Precisament el que cal és capgirar-ho. La política és cosa del Poble, i quan hem anat bé és quan la batuta l’hem portada nosaltres. Però per a ells és perillós: la cosa se’ls pot descontrolar com l’1 i el 3 d’octubre del 2017. I llavors, “se’ls veu el plumero” o, si ho preferiu, “queden amb el cul a l’aire”.

Doncs prepareu-vos, perquè, o això ho redrecem nosaltres, o no ho farà ningú. Ve una etapa en què haurem d’agafar tot el protagonisme. Enteneu? Tot. Sense por, sense passar el testimoni als dirigents polítics perquè ara com ara, la Generalitat (Govern i Parlament) són purament virtuals. I ja mai tornaran als nivells de tolerància estatal que tenien. I només serveixen per posar pals a les rodes i frenar-nos: l’autonomia és el principal obstacle per a l’alliberament, perquè és la menjadora d’uns partits esquifits que en treuen molts càrrecs i llocs de treball tot engreixant una burocràcia inútil.

Amb la independència no perdríem l’astronòmica xifra del dèficit fiscal, equivalent a la meitat de tot el pressupost d’aquesta cadavèrica Generalitat. Tindríem uns serveis i un progrés social, econòmic, científic i cultural de “puta mare”. I perdoneu l’expressió, però no en trobo cap de més ajustada. Un país similar a Suècia, Dinamarca, Àustria…per citar-ne alguns. O millor. Us remeto a una entrada anterior d’aquest bloc. Al·lucinareu! ESPOLI: CATALUNYA, ON ELS RELLOTGES NO FAN TIC-TAC…

Ja sento gent que diu: “au va, deixeu-vos de collonades i per la Diada quedeu-vos a casa…”

Potser aquests el que voldrien és parodiar i contrariar el gran Joan Sales: “No hem de deixar de ser imbècils. El que hem de fer és deixar de ser catalans”. Vosaltres mateixos…

 

ELS TEMPS ESTAN CANVIANT: INDEPENDENTISME DE NOVA FRONTERA

Publicat el 13 d'agost de 2022 per joanmb

5 anys han passat des del punt més àlgid de l’independentisme a Catalunya.

Després de comprovar, astorats, que tot plegat només era una estratègia per negociar amb els qui mai han negociat.

Després de suportar l’empresonament dels líders i l’escenificació d’un judici neofranquista.

Després de veure el buidatge de la minsa autonomia pactada a la transició.

Després de comprovar com la repressió arbitrària s’estenia contra tota protesta.

Després de viure la violència física i la mentida mediàtica impulsant l’odi a tot allò que sigui català.

Després de constatar que s’empren les tècniques més vils per caçar els exiliats i decapitar qualsevol polític amb un mínim de dignitat.

Després de suportar una immobilització a causa de la pandèmia o, més aviat, aprofitar-la d’excusa.

Després de descobrir l’espionatge a líders i ciutadans com si fossin terroristes (i a aquests se’ls deixa fer)…

Tot i això, quan s’han convocat eleccions, l’independentisme ha seguit pujant, Si bé darrerament matisat per una creixent abstenció.

I llavors constatem que, tenint per primera vegada la majoria absoluta de vot independentista, la política que es fa des del Govern i el Parlament no deixa de ser un intent de recuperar el funcionament autonòmic dels anys 80. Però tot plegat no és més que un gran i doble engany: primer perquè no és per això pel que se’ls va votar; i després, perquè cal ser cec, ignorant o cínic per constatar que l’autonomia, aquella que va produir alguns avenços els primers anys de la transició, després d’aprovat aquell Estatut, ja no existeix a hores d’ara. Només cal comprovar com ens poden eliminar presidents de la Generalitat o del Parlament, anul·lar els acords i lleis que no els plauen, prohibir els temes de què es pot parlar a l’hemicicle, posar les seves grapes a les escoles…

Però quina vergonya és aquesta? Com poden tolerar-ho els electes? Com podem tolerar-ho nosaltres?

Per això cal sacsejar l’independentisme de dalt a baix. O millor: de baix cap a dalt. No hem de permetre que segueixi manant una classe política conformista, rendida, agenollada a la taula de capitulació, fent piruetes per evitar les represàlies, aferrats als càrrecs com si no tinguessin altres formes de subsistir (potser en molts casos això és literal: especialment aquells que no tenen més currículum que haver anat trepant dins del partit).

No es tracta, només, de canviar els dirigents dels partits. Certament que aquells que han passat per la presó s’haurien d’apartar, tot agraint-los els serveis prestats. Això és així en qualsevol procés revolucionari, pacífic o no. Perquè això és una revolució, no una evolució. Perquè Espanya, per definició, és un fòssil, És aquell dinosaure que segueix allà. I la seva història és una successiva reencarnació de “pronunciamientos”, cops d’estat, monarques autoritaris, corruptes i depravats; cícliques suspensions de pagaments de l’estat, famílies provinents de la noblesa i de les grans estafes  repartint-se el país com un pastís.

Però no és, només, un canvi de líders el que ens cal: molts dels nous dirigents polítics són relativament joves. No. El que cal és enderrocar l’actual sistema de partits. Que, d’altra banda, tenen uns nivells d’afiliació ridículs: amb els vots dels seus afiliats, els líders no arribarien ni a uixers del Parlament.

Cal una regeneració política al País. Cal liderar un nou sistema de representació molt més democràtic, amb unes llistes elaborades des de la ciutadania, amb un compromís per complir amb un programa de màxims independentista. On les promeses electorals, la paraula donada i la renúncia al caïnisme amb els contendents prevalguin. Disposats a validar el referèndum del 2017. I a jugar-se la pell, acomboiats per la societat mobilitzada.

Per això l’independentisme ha de fer un canvi de rumb, i passar del color groc de la solidaritat amb els repressaliats al negre de la lluita fins el final. Només així potser el món ens tornarà a mirar. No com ara que veuen com els nostres dirigents es reuneixen sovint amb els ocupants, amb taula entremig o a peu dret, com si tot estigués resolt o en vies de resolució. Sembla, talment, que s’hagin venut el País per 9 indults, reversibles en qualsevol moment, si no fan “bondat”.

I mentre, l’ús social del català a l’UVI, els serveis públics com la sanitat i l’educació surant per l’esforç dels professionals, les infraestructures que fan pena des de fa anys i panys, la banca pròpia desapareguda, cada cop més dependents energèticament, les pensions lluny de ser sostenibles a mitjà termini… i cada any, 20.000 milions d’euros més pobres, com l’aliment que cada any se’ns endrapa el dinosaure.

I qui ha de liderar a hores d’ara aquesta revolució política? Potser només l’Assemblea està en disposició de fer-ho, ja que altres entitats i organitzacions no semblen gaire disposades. L’ANC ha de potenciar i agrupar totes les tendències, plataformes i grups que malden per fer front al sistema colonitzat pel règim del 78. Cal una iniciativa radical (que vol dir que va al fons, a l’arrel del problema, en contraposició a superficial; distingim d’extremista, contraposat a moderat).

En tot cas, al Full de Ruta de l’Assemblea d’aquest curs hi consta aquesta proposta de plantejar una llista cívica a les properes eleccions al Parlament. No serà una opció més, serà LA LLISTA CÍVICA. Si es tira endavant o no, serà la prova del cotó per veure si aquesta organització que tan bé ha liderat les mobilitzacions els darrers deu anys està més o menys controlada pels partits del sistema. El moment és molt important, decisiu. Hi hem d’abocar tots els esforços. I, per començar, desemmascarar tots aquells que, des de la política professional i les institucions, ens volen ben quiets i desmobilitzats.

Prou d’actuar sempre per simple reacció. Siguem proactius. És una de les poques oportunitats d’endegar una iniciativa il·lusionant. Hi tindrem tot el sistema en contra. Però els reptes ens agraden. Tantes coses ens van dir que no eren possibles…

Vet-ho aquí la Nova Frontera de l’independentisme: reedificar el front interior.

 

 

ELS TEMPS ESTAN CANVIANT: REFLEXIONS D’UN ESTIU TÒRRID.

Publicat el 4 d'agost de 2022 per joanmb

Estan canviant en molts sentits. Certament, ens cauen a sobre les plagues d’Egipte en forma de pandèmies, emergència climàtica, crisis del capitalisme desbocat, esgotament dels recursos, perill de confrontació bèl·lica global…Tot això, que sembla una estranya coincidència en el temps, no és casualitat. Podríem afirmar que totes aquestes amenaces i realitats estan interconnectades: només caldria furgar en les causes més o menys properes o remotes que les han engendrat.

Tampoc cal ser catastrofistes: al llarg de la història, i més en concret al segle passat, també hem hagut de patir barbaritats, guerres, esclavatges, fam, exterminis i tot el que vulgueu. I doncs, d’on ve aquesta sensació de fi de la civilització que tenim sovint? Potser perquè els problemes venen agreujats per la superpoblació del planeta, l’accés massiu a moltes comoditats, estris i tecnologies que fan pensar en l’esgotament de recursos, l’acumulació de residus que malmeten el medi, especialment l’atmosfera. En definitiva, el malbaratament de recursos d’uns pocs privilegiats s’ha anat estenent a capes més i més extenses de la humanitat. Diguem-ne que s’està democratitzant la dilapidació de recursos.

Decididament, no podem creure que aquesta sigui la pitjor època de la nostra civilització. En general hi ha menys morts per guerres i per fam, menys misèria, més esperança de vida, menys desesperació en els llocs més remots, que obren els ulls a la possibilitat d’emigrar a uns espais millors. Però que no sigui el pitjor moment no vol dir que no ens n’hem de preocupar, perquè, certament, els temps que vivim són decisius. I hi ha unes característiques inèdites que ens haurien d’alertar: la facilitat de les comunicacions acceleren la mundialització dels processos que afecten a la salut, a les novetats del consum, al desig de viatjar, a l’estandardització de les formes de viure, a la dependència de les xarxes…

I tot això provoca un creixement espectacular de les desigualtats, amb un nombre molt limitat de persones i corporacions que acumulen quantitats ingents de diners i d’informació, que en definitiva, és poder. Estem en un món amb més riquesa, però més mal repartida.

I, el més preocupant: a la nostra societat desenvolupada, quan la gent té les necessitats bàsiques cobertes, distret amb les pantalles i les sèries, carn de fake-news i víctima del populisme, les possibilitats d’una revolució que reverteixi el camí es fa més i més difícil. I al parlar de revolució no només pensem en les de caire social i polític, que també, sinó a les de canvi en el tarannà i estil de vida de cada ciutadà. Només un exemple puntual: tenim dret, amb visió de futur, a fer sovint viatges amb avió o en un creuer a canvi de que les generacions properes potser ja no ho puguin fer? Ens en podem estar una mica per solidaritat? O potser ni ens ho hem plantejat?

Unes reflexions finals: el fet que aquest estiu sigui tan insuportable no vol dir que, de cop i volta, ens hagi caigut a sobre el canvi climàtic. Potser els propers estius no seran tan forts. Però hem d’ampliar el focus, comparar el clima que feia fa unes quantes dècades amb la dècada actual. Allò important no és un any concret, sinó la tendència. I aquesta, és clara.

Una altra: igual que la pandèmia es va solucionant a base de vacunes, que reporten extraordinaris beneficis a les farmacèutiques, l’escalfament potser es podria revertir si es posés en marxa un sistema per anar absorbint el diòxid de carboni de l’atmosfera de forma massiva. No dubteu que, si això pot produir dividends, es farà. En tot cas, tinguem clar que tot allò que un mal ús o abús de la ciència i de la tecnologia han malmès, també es pot revertir amb les mateixes eines. Però potser no arribarem a temps, perquè el planeta té les seves pròpies inèrcies, que potser no coincideixen amb els interessos de les multinacionals.

I un altre dia parlarem dels temps que estan canviant en el món independentista i que ens han de fer canviar les prioritats de la nostra lluita. I no feu cas als que diuen que ara no toca parlar d’això “amb la que està caient”. Perquè, precisament, si volem un País lliure és, entre moltes altres coses, per contribuir, en la nostra mesura, a solucionar aquests problemes globals.

 

I REFAREM EL CAMÍ CORRECTE, FINS CULMINAR-LO.

Publicat el 17 de juny de 2022 per joanmb

 

Sovint podem llegir en diaris o escoltar en tertúlies els comentaristes que critiquen, ridiculitzen o se’n riuen del camí fet per l’independentisme popular els darrers anys: la revolució dels somriures, això d’anar amb el lliri a la ma, ni un paper a terra, donar-se les mans fent una cadena quilomètrica, fer performances plenes de simbolismes, cada cop més complicades… Amb la conclusió, inevitable, que tot això no ha servit per a res, que ja veiem com va acabar tot…

No els feu ni mica de cas. Ja d’entrada, no s’ha acabat tot, que tot just comencem. Siguem conscients que, com en tota batalla, tracten de construir un relat, desprestigiant el dels altres, banalitzant els conceptes. Ens volen insegurs, però no presenten alternatives, o potser el que volien és que no l’haguéssim començat aquest camí. Repeteixo, no els feu cas, el camí fet va ser, a grans trets, el correcte. Penseu que si van ser possibles la consulta del 9N, la coalició de Junts pel Sí, el Referèndum de l’1 d’octubre van ser, precisament, pel recorregut fet, que va anar evidenciant el poder popular, la il·lusió de la gent, que ens va fer sentir protagonistes actius del procés (i defensem, també, aquesta paraula, aquest concepte). Algú pot creure que s’haurien format com si res les immenses cues del 9N, la complicada coalició que va portar l’independentisme al Govern, la defensa aferrissada de les urnes, així, de cop i volta, si no haguéssim sortit durant anys milions de persones al carrer, si no ens haguéssim convençut que tot era possible i no haguéssim pressionat la classe política?

I doncs, què va fallar? Per què estem com estem? Simplement, perquè els nostres dirigents es van fer enrere, els va tenallar la por. O potser més i tot, potser no tenien la intenció d’anar tan lluny i els va sorprendre la nostra determinació. I, per part nostra, més aviat excessivament confiats en que ens portarien més lluny. En qualsevol cas, defensem el camí que vàrem fer: era el correcte i, segurament, d’una manera o altre l’haurem de refer.

Pels que no ho vulguin entendre, permeteu-me usar una metàfora en el món de les relacions íntimes. Potser així, en el camp dels sentiments, de la tendresa, dels impulsos, comprendran el valor de cada pas. Algú negarà la importància dels petits gestos, de les mirades insinuants, del simple fet de donar-se la ma tot passejant, d’un sopar romàntic amb espelmes, d’una breu carícia, en definitiva, d’una cadena de complicitats i d’anar superant etapes que poden portar a la horitzontalitat i a la fusió dels cossos? Ara s’entén més? S’entén que un dels dos pot ser que es faci enrere en el moment culminant, qui sap si per por a enfrontar-se a les conseqüències d’engendrar un nou Estat, una nova República, poseu-li el sexe que vulgueu a la criatura?

Els qui neguen la importància dels preàmbuls, potser són partidaris d’anar per feina i de tirar pel dret? Qui sap si alguns d’ells fins i tot tenen al cap el model de “La Manada, tan si t’agrada com si no”? No correspondrà a alguns d’aquells que, en el camp de la història, sempre han volgut avançar amb l’espasa, el fusell, les porres o els blindats?

Retornem al moment del País: dèiem que haurem de refer el camí de nou, ple d’accions i rituals cívics que ens retornin la il·lusió, l’empoderament, el convenciment que ho aconseguirem. Però en aquesta relació poble/institucions potser haurem de canviar el tarannà de la nostra parella de ball, potser haurem de provocar-ne una regeneració, que no ens defraudi quan més la necessitem, que puguem, finalment, arribar a culminar el camí, a fer el cim. Ja triguem!

 

Per als més propers: avui, 17 de juny de 2022, és un dia especialment important per a mi. Tota una vida.

 

 

 

CARTA OBERTA ALS NOUS SECRETARIS NACIONALS DE L’ASSEMBLEA

Publicat el 16 de maig de 2022 per joanmb

Després de les eleccions de la setmana passada, vistos els resultats, suposo que aquesta setmana hi haurà una espessa xarxa de comunicacions per escollir els càrrecs electes el proper cap de setmana.

Voldria dir-vos que això és inevitable. I que, encara que l’entitat és una assemblea, cosa que us demano que no oblideu, és important el lideratge, i més en uns temps en què, aquestes figures que han d’encapçalar el moviment d’alliberament és ben mancat de persones que, des dels partits i les institucions, siguin capaces d’il·lusionar i posar en marxa les bases militants del País.

Per tant, us demano que tingueu present que, només des de la societat civil serem capaços de sortir del marasme en què ens trobem. Que uniu esforços i oblideu-vos i combateu les tendències de les diferents opcions polítiques de colonitzar la nostra Assemblea. Que penseu, només, en quin equip serà capaç d’aglutinar l’esforç de tants voluntaris insubornablement entregats a l’activisme polític. I que, surti l’equip que surti, tots a la una empenyent en la mateixa direcció: la del Full de Ruta recentment aprovat, i que cal dur fins a les darreres conseqüències. I el que no s’hi vegi en cor, que s’aparti.

Espero que no ens decebreu. Tothom empenyent plegats. I que passa, entre altres coses, per regenerar la vida política a casa nostra, per remoure de les seves poltrones aquells que n’hagin fet un modus vivendi sense arriscar per un País que volem molt més just, pròsper, acollidor i lliure.

Ja ho sabeu: volem un altre embat autèntic, no fingit, que ens dugui a l’alliberament definitiu.

Penseu en tot això aquest proper cap de setmana. Visca Catalunya Lliure!

 

UCRAÏNA I NOTES AL MARGE

Publicat el 8 de maig de 2022 per joanmb

Un cop esclatat el conflicte armat és molt fàcil elaborar teories sobre les causes que han portat a aquesta guerra al cor d’Europa. Però siguem prudents en fer simplificacions sobre els bons i els dolents, com en les pel·lícules d’indis i “americans”. Perquè aquí s’hi amaguen els populismes que tot ho impregnen en una societat en què els mitjans informatius tenen el cul llogat, fins i tot els públics, i les xarxes socials es basen en resums de poques línies i de frases contundents, sense matisos. Tot convida a la impulsivitat. Reflexionem. Que la realitat sempre té un component de complexitat.

D’entrada, l’equilibri del terror al conflicte nuclear, que va ser la guerra freda, va semblar desaparèixer amb l’esfondrament de la URSS. El món occidental va aprofitar la feblesa de la naixent Rússia i la volatilització del “teló d’acer” mirant d’eixamplar cap a l’est d’Europa la seva zona d’influència. I així ens trobem que pertanyen a l’OTAN no només estats del centre d’Europa que eren règims socialistes sinó també altres que eren ex-repúbliques soviètiques com els 3 estats bàltics. I Ucraïna també volia seguir el mateix camí després de la revolta del Maidan de 2014. Això sembla que trencava amb els pactes que s’havien fet en el sentit que l’OTAN no s’estendria fins a les fronteres de Rússia.

Personalment, fa temps que soc de l’opinió que, per preservar la pau a Europa i al món, calia no pressionar i encerclar el territori rus, doncs l’armament nuclear segueix existint als dos bàndols. La solució potser seria afavorir la conversió d’una sèrie d’estats tocant a Rússia en estats-matalàs o, si ho preferiu, estats-airbag, que funcionessin com a coixins per amortir el xoc entre orient i occident. Com que a ningú li interessa tenir míssils, avions i armament pesat a pocs quilòmetres de la seva frontera (recordo perfectament la crisi dels míssils de Cuba a principis dels 60 i l’angoixa mundial que vàrem patir per por a una guerra nuclear) aquests estats, per exemple Estònia, Letònia, Lituània, Bielorússia i Ucraïna haurien de tenir un estatus especial: no pertànyer a cap de les aliances militars d’un i altre bàndol. Tenir un exèrcit reduït, amb armament exclusivament defensiu. Declarar-se neutrals. I, a canvi d’una certa pèrdua de sobirania nacional per aquestes limitacions, els països de cada un dels blocs els oferirien avantatges econòmics en forma de subvencions, inversions, baixos aranzels comercials, etc. per tal d’esdevenir països relativament rics i socialment estables. I els dos bàndols, amb el compromís ferm de no envair-los per no provocar un conflicte generalitzat.

Ara ja fem tard. Les coses no han anat així. Potser no hi podien haver anat mai: molts d’aquests estats qui sap si haurien acceptat perdre la capacitat de decidir, sobretot per por que el gegant rus els volgués assimilar, recordant èpoques passades. És clar que l’OTAN hagués pogut aprofitar-se menys de la situació i impedir-los l’entrada. En tot cas, també cal tenir en compte el personatge, que potser justifica els temors: Putin, amb l’excusa d’evitar l’armament nuclear prop de les seves fronteres, sembla que tracta de refer la gran Rússia i reconquerir tots els territoris de l’antiga Unió Soviètica. I en la seva megalomania, esdevenir un nou Tsar que refà l’Imperi. Perillós, dictador i repressor. I assassí dels opositors dins de casa seva, tot perpetuant-se en el poder.

NOTES AL MARGE.

  • Tots estem commoguts per les mostres de solidaritat humana al voltant dels exiliats ucraïnesos. Especialment dels polonesos. Però em fa pensar que a Polònia i a altres països europeus varen construir tanques i barreres per impedir l’arribada de refugiats i emigrants procedents de Síria, de l’Àfrica… Pregunto: és que hi ha categories segons l’origen o el color de la pell? Igualment, no sembla que reaccionem igual davant d’aquesta guerra o la cinquantena d’altres guerres que hi ha al món. Potser per ser més propera? També tinguem present que una cosa són els governs i una altra la ciutadania.
  • En tot cas, els mitjans informatius, com sempre, abusen fins l’extenuació de determinades temàtiques que esdevenen modes, fins i tot plagues informatives: espremut el tema de la pandèmia, ara toca aquesta guerra que, si esdevé rutinària, serà substituïda per un altre centre d’interès obsessivament. Potser cal una mica d’amplitud de mires, obrir el focus de l’actualitat. I de vegades, menys rutines i més creativitat, menys recursos fàcils, com quan sistemàticament, passen imatges dels nens entrant a l’escola el primer dia del curs, les cues el primer dia de les rebaixes o la neteja de les platges l’endemà d’una revetlla…
  • Perillós fer paral·lelismes entre els conflictes entre Rússia/Ucraïna i Espanya/Catalunya i les interaccions entre un conflicte i l’altre. Cadascú ho explota com li convé, o ho aprofita de manera putinesca i rufianesca. Només dir que Rússia sembla que sempre ha necessitat o sofert un cabdill, tsar o dictador. Nacionalisme imperialista. De manera semblant Espanya, un altre nacionalisme imperialista, ara en hores baixes. És clar, ells no són nacionalistes, sinó “patriotes”. I els nazis són els altres, els sotmesos, els envaïts. Perversió del llenguatge. A Rússia aquests dies es prohibeix parlar de guerra, d’invasió.  A casa nostra no es pot dir presos polítics, violència policial…Putin nega l’existència d’Ucraïna com a nació. Us sona?  Dictadura allà i Democràcia “imperfecta” aquí?  O, simplement, plutocràcia, togacràcia, ibexcràcia, borbocràcia i altres “cràcies” que no són del “Demos”.

 

ESPOLI: CATALUNYA, ON ELS RELLOTGES NO FAN TIC-TAC…

Publicat el 7 de febrer de 2022 per joanmb

A partir d’un cert moment del procés, algú va decidir que, amb la febre del “políticament correcte” i de ser prou empàtics amb tothom, no podíem parlar d’espoli fiscal i encara menys dir allò de ”Espanya ens roba”. Simplement es parlava de dèficit fiscal. I encara, no gaire, perquè a Europa podien prendre’ns per rics insolidaris. Potser hauríem d’anar escampant que la taxa de risc de pobresa i exclusió social a Catalunya és del 26%.

Això de no gosar dir les coses pel seu nom és tan absurd com no dir-li lladre i maltractador al marit que esquila bona part del sou a la seva dona per malgastar-s’ho amb els seus vicis, que a més li pega i viola la seva dignitat. Què ha de fer, dialogar amb ell?

Diguem-li com vulgueu, però parlem-ne, perquè les xifres són esfereïdores. I no són inventades. Provenen de dades dels mateixos ministeris i d’estudis fets per prestigiosos economistes i organismes econòmics. Veiem!

Recentment, el Conseller Giró valorava el nostre dèficit fiscal en uns 20000 milions €/any. Però aquesta quantitat és tan gran, que és lògic que no ens digui res. Per entendre’ns, això vol dir que cada segon, 634 € fugen de Catalunya cap a Madrid i no tornen! Cada segon, ho hem entès bé? I durant hores, dies, mesos, anys…

Per arrodonir-ho, i perquè les dades només són càlculs aproximats, suposarem que els diners que ens “volen” només són 600 € cada segon. Fem-ne un quadre:

Temps Espoli
1 segon 600 €
1 minut 36000 €
1 hora 2,16 Milions €
1 dia 51,84 M €
1 setmana 362 M €
1 mes 1555 M €
1 any 18922 M €

Posem-nos en context: el pressupost  de la Generalitat pel 2022, el més expansiu gràcies a afegir-hi els miraculosos 2142 M € dels fons “New Generation” és de 38000 M €. I aproximadament entre un 80% i 90% són finalistes, indefugibles: sous i despeses estructurals de Sanitat, Ensenyament, Mossos, Bombers, Administratius, interessos i retorn del deute, subvencions a molts organismes i agències…Afegir-hi aquests 20000 M € seria simplement extraordinari: passar de poder jugar amb uns 2000 M € no predeterminats a 22000 M €!

I què es pot fer amb tot aquest munt de diners que ens corresponen? A continuació tenim vàries propostes, atenent a algunes de les necessitats més sovint expressades al nostre País. I el seu cost, l’hem traduït en temps d’espoli fiscal. És possible que algun dels valors de certs apartats no siguin del tot correctes. Però el que interessa ara és l’ordre de magnitud. Errades grosses no sembla que n’hi hagi. Atenció:

Proposta Valor Temps d’espoli aproximat
Construcció de 10 escoles d’infantil i primària d’una línia 40 M € 19 hores
Construcció de 5 instituts de secundaria de doble línia 30 M € 14 hores
10000 sous de mestres i professors d’uns 41000 €/any 410 M € 8 dies
Construcció d’un hospital comarcal 40 M € 19 hores
10000 sous d’infermeres i sanitaris d’uns 41000 €/any 410 M € 8 dies
10000 sous de metges d’uns 50000 €/any 500 M € 10 dies
Construcció de 10 parcs eòlics de 50 Mw cada un 500 M € 10 dies
Construcció de 10 parcs fotovoltaics de 50 Mw cada un 400 M € 8 dies
Adquisició de 50 trens de rodalies 550 M € 11 dies
100000 ordinadors per a les escoles 40 M € 19 hores
Duplicar el pressupost de la CCMA ( TV3, CATràdio…) 240 M € 4,6 dies
Subvencions per a producció d’audiovisuals en català 100 M € 2 dies
Inversions en infraestructures ferroviàries ( pluja de milions…) 1000 M € 19 dies
Inversions en infraestructures viàries ( una altra pluja que mai arriba) 670 M € 13 dies
Renda Bàsica Universal de 12000 € per a 100000 persones 1200 M € 23 dies
Construcció de 20000 pisos per posar en lloguer 1540 M € 30 dies
TOTALS 7670 M € 150 dies

Segurament hi trobareu a faltar moltes coses. Tranquils. De moment només hem “gastat” 5 mesos d’espoli. No arriba ni a mig any!!!  Aneu afegint a pleret, que aquí hi cap tot. Bé, guardeu-ne per a anys successius, perquè aquest llistat només és per un any. I després en ve un altre, i un altre, i un altre…

Pel que fa a la controvertida Renda Bàsica Universal s’hauria de discutir per on es comença. Un criteri, entre d’altres, seria el d’afavorir la gent que viu en micro-pobles, de menys de 500 o 1000 habitants, comarques en perill de despoblament, barris degradats, etc. Mirar de reequilibrar el territori i disminuir les desigualtats.

Tornant al global de l’espoli, amb aquest munt de diners, no només es cobririen necessitats i millorarien les infraestructures, sinó que a més, tindrien un efecte multiplicador: es crearien molts llocs de treball, augment del consum, millora del sistema de pensions, etc.

Després de veure tot això, no s’entén com no es fa publicitat massiva d’aquestes dades, que corresponen a l’espoli més gran del món civilitzat. Conèixer la magnitud de la tragèdia faria que, qualsevol ciutadà de Catalunya, hagi nascut on hagi nascut, parli la llengua que parli, voti a qui voti i pensi com pensi, no podria, racionalment, sinó fer-se independentista de manera fulminant. Fins i tot des d’un punt de vista egoista: aquest robatori significa una mitjana de 2700 € a l’any per persona, 10800 € per a una família de 4 membres. Mirant-ho així, com una renda familiar bàsica universal per aquest valor.

Si algú encara es mostra reticent a parlar de que Espanya ens roba, és que, o s’ha begut l’enteniment o és de la mínima minoria que en treu benefici de la situació actual: gent enganxada a l’IBEX, els que s’han enriquit de defraudar o especular, els que envien els seus beneficis a paradissos fiscals, els que viuen enganxats a una bona menjadora, cobrant sense fer res…

Què us sembla si comencem a parlar-ne? Què us sembla si comencem a escampar-ho? Què us sembla si ho refreguem per la cara de la nostra classe política? És o no motiu per a una revolució?

imatge de Productesdelaterra.cat

 

En tot cas, quedeu-vos amb una idea: a Catalunya, els nostres rellotges no fan: tic-tac, tic-tac, tic-tac… 

sinó que fan:

600-euros, 600-euros, 600-euros, 600-euros, 600-euros…

 

NO EN EL MEU NOM!

Publicat el 23 de juny de 2021 per joanmb

Llegit a la concentració a Sants del dilluns 21/06/2021, a favor dels presos, exiliats i represaliats.

No acceptarem que es concedeixin els indults, en un gest de falsa magnanimitat, a canvi d’oblidar-se del dret a l’autodeterminació, de la vigència del mandat de l’1 d’octubre i de la declaració del 27 d’octubre. NO EN EL MEU NOM!

El futur de Catalunya no es pot decidir des de la presó. Ni que surtin. No deixaran de ser uns ostatges afeblits pel pes de l’amenaça i la injustícia. I el pitjor que podem fer, si surten, és desmobilitzar-nos, perquè tenim més de 3000 represaliats. NO EN EL MEU NOM!

L’Espanya autonòmica ha fet fallida i ha estat sustituïda per l’Espanya dels tribunals franquistes. Estem en contra d’acceptar el marc d’una autonomia escapçada i tutelada amb l’escusa de gestionar el “mentrestant”, fer bondat i amagar l’afany de copar càrrecs i col·locar-hi els quadres dels partits.  NO EN EL MEU NOM!

El “gobierno del estado que nos han dado” necessita els vots dels partits independentistes catalans per seguir governant. No acceptem de cap de les maneres que s’hi doni suport amb l’escusa de la por a la ultradreta. Com a mínim, exigir a canvi i a l’avançada, un millor tracte econòmic a Catalunya, l’eliminació del delicte de sedició, l’eliminació de la llei mordassa, no recórrer les lleis votades al Parlament…   NO EN EL MEU NOM!

El teòric diàleg Espanya-Catalunya només pot ser útil si l’ordre del dia és: autodeterminació i amnistia. I amb la presència d’àrbitres o relators internacionals que garanteixin l’acompliment dels acords. Pensar que  sense aquestes condicions pugui servir de res és propi d’il·lusionistes o de mentiders. I internacionalment s’interpreta com que el conflicte ha entrat en vies de solució.  NO EN EL MEU NOM!

Mentre segueix desbocada la repressió a tots els nivells, demanant i aplicant penes de presó per manifestar-se, tractant d’arruïnar la vida de tants polítics, consellers, alts càrrecs, i ciutadans, inventant sumaris policíacs com qui escriu una novel·la… Mentre tot això passi, no es pot rebre el borbó i els càrrecs del “gobierno” com si no passés res i acceptant la mentida de la “concordia”. NO EN EL MEU NOM!

Des de la Generalitat es pren part com a acusació cada vegada en més casos de judicis a independentistes. I s’ha de plantejar d’una vegada la regeneració del cos dels Mossos. I No es pot acceptar l’existència d’elements feixistes i mentiders en el cos. NO EN EL MEU NOM!

En aquests moments, en plena guerra amb l’ocupant, fomentar o defensar la divisió en les nostres files i no adoptar una estratègia política comuna porta a allunyar-nos de la independència i a boicotejar la nostra primera majoria absoluta electoral en vots. NO EN EL MEU NOM!

Per tot això, avui, quan SANTS MONTJUÏC PER LA INDEPENDÈNCIA acaba de complir 10 anys, cal que comencem una nova fase, una nova estació amb l’inici de l’estiu i deixant enrera la pandèmia que ens ha afeblit socialment i políticament, hem de reforçar el nostre compromís de retornar al carrer, de passar per damunt d’una classe política descol·locada com ja vàrem fer l’1 d’octubre. I segur, ben segur que més d’hora que tard, acabarem guanyant la independència. Vencerem!

I ara, després de l’ópera bufa que s’ha muntat avui don Pedro por su casa al Liceu, la nostra resposta és  convidar-vos a escoltar una gravació de Nessun Dorma en la veu del nostre il·lustre veí Josep Carreras. Endavant!

https://www.youtube.com/watch?v=TxJSeyzzF-s

 

DE LLEDONERS A TIANANMEN

Publicat el 28 de maig de 2021 per joanmb

Sóm una terra petita amb un somni immens!

Resum per a twitaires…

Si esteu acostumats als missatges breus, “obro fil”…

  • La independència de Catalunya és una causa justa d’una minoria nacional sotmesa.
  • Prèviament hem de trencar amb el funcionament corporatiu, piramidal i professionalitzat dels partits.
  • Cal alertar internacionalment del perill d’esclat d’un conflicte a casa nostra.
  • Només l’assolirem per sorpresa, de forma unilateral, decidits a anar fins el final.
  • Hem d’estar disposats a resistir durant dies o setmanes la violència desfermada de l’estat.

“Tanco el fil”

Tres puntals

Per tirar endavant el repte històric d’alliberar Catalunya del jou espanyol calen tres potes imprescindibles, totes tres actives i que vagin al màxim de connectades: unes institucions que prenguin les grans decisions oportunament, unes bases mobilitzades que facin trontollar tot el País i unes entitats o organitzacions que facin de corretja de transmissió entre uns i altres. Analitzem cadascun d’aquests components.

Les institucions

Arribats on som, un cop format un nou Govern, la gestió del dia a dia des de les institucions autonòmiques no ens portarà enlloc en el camí de l’alliberament. No hi ha més remei que fer-se algunes preguntes: aquesta generació de polítics està ja amortitzada? Els que són a la presó o l’exili han de seguir portant la veu cantant? Es pot dirigir el País des de Lledoners o Waterloo? És possible que sorgeixin nous líders? O bé la qüestió és encara més greu: és tot el sistema de partits el que està en crisi? Perquè, parlis amb qui parlis, la gran majoria accepta que va a votar tapant-se el nas, escollint el mal menor. Se’ls retreu, sobretot, l’afany d’aconseguir càrrecs, d’actuar com a màquines per acumular poder i no amb l’interès de servei al País ni ganes d’arriscar-se, de fer de la política una professió més. Alguna cosa d’això hi ha d’haver, quan veus que, tot i que l’autonomia de Catalunya fonamentalment està a l’UCI, amb respiració assistida pel control polític, econòmic i judicial de Madrid, i encara parlen d’inflar més l’estructura amb més conselleries. Quan el que convindria, per la poca capacitat de decisió, l’escassetat de recursos i la crisi pandèmica que patim, és aprimar el capítol de càrrecs institucionals, assessors i gent de confiança i dedicar tot el possible a aixecar l’economia i els serveis bàsics, sanitat, ensenyament i atenció social. I parlaven que el Govern no ha d’ésser tutelat per ningú. No veuen que l’autonomia catalana no és més que una franquícia d’una gestoria? I que, per tant, està totalment tutelada des de Madrid?: gobierno, fiscalia, tribunals, forces repressores, monarquia, clavegueres, mitjans de comunicació…

Les bases mobilitzades

Com en altres moments de la nostra història recent, des dels partits tracten de desmobilitzar-nos. Recordem després de la gran manifestació de 1977: no podien permetre que se’ls escapés de les mans. Per tant, l’11 de setembre havia de ser una Diada festiva, per fer sardinades, per exemple.

Ara van fent córrer que de la independència en parlarem d’aquí a una o dues dècades, que hem de preparar-nos, que hem d’ampliar la base, que un 52% no és suficient. Sembla que la via àmplia és una via morta. I ens donem dos anys de marge per un diàleg que fa més d’un any que no ha portat enlloc. I llavors, què, dos anys més? 33.000 milions d’euros més pobres? Més desmobilització? Desesperant! I mentrestant, deixar que vagin decidint empresonaments, inhabilitacions i aplicant multes estratosfèriques a tot el que piuli? I nosaltres anar omplint la caixa de solidaritat? Sincerament, voleu dir que aquest és el camí? Que ens estan destrossant a base de cedir i abaixar el cap?

Parlem clar: això és una guerra d’aniquilament premeditat. I no hi ha més remei que plantar cara en tots els fronts. En tot el que puguem, hem de fer Espanya ingovernable. També des del Congrés de Diputats. Hem d’aprofitar la debilitat econòmica i de prestigi de l’estat. Pensem, també, que els diners europeus per a subvencions per sortir del desastre aniran a l’IBEX i en bona part s’hauran de tornar. Que s’acosten temps d’apretar-se el cinturó, amb apujada d’impostos, esllanguiment de les pensions, retallades en serveis públics. Tot això vol dir malestar social. Si no ho aprofitem és que no tenim perdó. I internacionalment, l’adveniment de l’extrema dreta al govern de l’estat representarà un toc d’alarma a tot Europa. Més a favor nostre. I el pronunciament dels tribunals internacionals respecte a la injustícia sistemàtica peninsular hi ajudarà.

Però, tal com ens ho plantegen a casa nostra, també caldrà fer Catalunya ingovernable. Hem de fer actuacions davant les seus dels partits, del Parlament i de la Plaça de Sant Jaume. Hem de ridiculitzar la seva estratègia de mesells. I apostar per una nova forma de fer política, que doni resposta al clam de les bases mobilitzades. En un apunt anterior es detalla: ENLLAÇ. I més avall se’n fa un resum. Hem de reunir tots els descontents amb l’actual sistema. És el moment oportú, estan sorgint diverses iniciatives: Primàries, Donec Perficiam, i altres. Però cal un aglutinant, deixar de fer cadascú la guerra pel seu compte. No fer una altra capelleta. Amb generositat, voluntat de servei, esperit de sacrifici, poc afany de protagonisme. Si cal, recórrer a l’anonimat dels que s’hi apuntin. Tal com va sorgir l’Assemblea. I llavors, la gent seguia, il·lusionada, perquè podia percebre que allò era un moviment unitari.

Les entitats cíviques

Cal remarcar el paper que van fer l’Assemblea i Òmnium per arribar a l’octubre del 2017. Després, les institucions havien de portar la iniciativa. Era l’hora de la política. Però aquesta ens va fallar. No van assumir el repte. Després, les esmentades entitats han continuat fent feina, però sota l’amenaça d’escapçar-les quan els plagui. Han treballat per l’amnistia, fent una gran tasca de sensibilització internacional, apel·lant als més alts organismes jurídics. I amb mobilitzacions quan va sortir la sentència. Però sempre a la contra. Massa actes grocs. Potser ja va sent hora de passar a l’atac, d’anar escampant arreu la idea que la independència de Catalunya és una causa justa d’una minoria nacional sotmesa. Que s’ha intentat tot per mitjans pacífics. Demanant que, des d’Europa, especialment Parlaments, es posicionin per crear una taula de negociació amb relators o mediadors internacionals. N’hi haurien. Cal que vegin que això no ho accepten des d’Espanya. Nosaltres, sí.

També en l’àmbit intern les entitats han de jugar un gran paper. En el tema esmentat de la regeneració dels partits polítics per exemple. Només des del prestigi i el gran nombre d’associats i simpatitzants que tenen les nostres entitats es pot tirar endavant. Recollir el descontentament general envers els polítics és la peça clau.

En tot cas, es tracta de fer una rebolcada al funcionament dels partits en una sèrie d’aspectes que tornin a il·lusionar les bases actives de la nostra societat: transparència, elaboració de llistes a partir de primàries obertes, integració de gent independent no professionals de la política de sempre, limitació del temps d’exercici, eliminació de la disciplina de vot, promoció de la proximitat entre representants i representats a través de la distribució per cada comarca o districte, actitud constructiva i respectuosa amb les formacions rivals, eradicació de la corrupció, consultes freqüents a les bases, transparència de funcionament i de finançament. I, sobretot, absolut compromís d’anar fins al final en la proclamació efectiva de la República Catalana. I qui no gosi, que no s’hi presenti. Ara, en funció d’aquests barems, confronteu-hi, per exemple, la figura del flamant MHP acabat de proclamar i de moltes de les persones que ocupen les Conselleries.

Per provocar la regeneració del sistema de funcionament dels partits hi ha vàries estratègies que es poden activar, sempre en el sentit expressat en el paràgraf anterior. Aquestes estratègies no són mútuament excloents, fins i tot poden ser complementàries:

1) Promocionar l’entrada massiva d’associats en els partits per provocar-hi canvis des de dins. Cal advertir l’escàs nombre de militants dels nostres partits polítics: uns 9000 ERC i 6500 Junts. Tot i que cal preveure els seus mecanismes d’autodefensa organitzats jeràrquicament.

2) Promoure una organització o partit nou, que pugui aglutinar gent nova i integrar gent dels partits actuals, de manera semblant a l’experiment fallit de Primàries. Això no vol dir que l’Assemblea o Òmnium es converteixin en un partit, però el poden dissenyar i promocionar.

3) Elaborar un perfil de com haurien de funcionar els partits en el sentit esmentat i utilitzar els barems resultants per recomanar el vot només per aquelles formacions que els compleixin majoritàriament.

En qualsevol cas, per cap d’aquestes estratègies Òmnium i l’Assemblea no perdran la transversalitat pel simple fet que representa una esmena a la totalitat del funcionament de tots els actuals partits independentistes. I dels altres, evidentment; però aquests, ja s’ho faran! Ben mirat, això representarà un canvi radical en la línia d’actuació d’aquestes entitats. Arriscat? En tot cas, la situació és molt diferent del 2017. Si segueixes fent el mateix en un moment històric en forta evolució es corre el perill de caure en la inoperància.

L’unic camí.

La ruta que ens hem de marcar no és cap solució immediata, perquè els miracles són poc freqüents. Però no descartem fets extraordinaris que  permetin una drecera. Qui es pensava que, de cop i volta, el mur de Berlin esdevingués inútil en un dia? Qui podia imaginar el ràpid desmembrament de l’URSS? Qui podia preveure una pandèmia que tanqués mig món a casa? No descartem res. Però, mentrestant, anem fent passes:

-Dediquem-nos, des de les grans entitats, a regenerar les opcions electorals actuals, sigui per evolució o per substitució dels actuals, tal com hem dit abans. No serà cosa d’uns pocs mesos. Aprofitem aquests dos anys que es donen de marge? Ja triguem massa. Que és difícil? Amb el poder de les xarxes avui en dia es poden aconseguir adhesions de centenars de milers de persones en poc temps. Hem de pensar que la gent es mobilitza quan hi ha un motiu il·lusionant. Que no recordem la resposta a la cita del 1r d’octubre? Tothom convençut que hi hauria urnes, paperetes, locals i cens: autèntics murs humans davant les porres i la fúria desfermada. I la resposta massiva al Tsunami? Ara, necessitem fer aquest procés d’aconseguir una opció electoral per tenir gent absolutament fiable i convençuda al Parlament i al Govern: ells han de proclamar i aplicar la República, sota la pressió desfermada del poble, evidentment. Però tinguem-ho clar: els actuals, ni que controléssim el País sencer, ni que obríssim les presons, no farien el pas endavant.

-Mentrestant, anem confrontant l’actual classe política amb les seves promeses incomplertes, la seva inutilitat per aconseguir res de l’enemic, tant en el camp polític com en l’econòmic, el cultural i el de serveis públics, infraestructures… I menys si es dediquen a implorar clemència. Anem-ho escampant i recollint el malestar creixent de la població sobretot amb els ajustaments econòmics que vindran, sens dubte, i que rebaixaran el nivell de vida i de serveis que hem tingut fins ara. Canalitzem-ho.

-Mentalitzem-nos tots i anem mentalitzant tothom que en la confrontació pacífica amb l’estat haurem d’anar a totes. Hem d’anar entrenant-nos. És una lluita noviolenta, pura desobediència. Sense límits. Hem de pensar que ells no s’aturaran per res. Queda clar? Per res! I aquí no hi ha lloc per fer una catxa o “farol”. El secret de la qüestió és estar absolutament convençuts i decidits a arribar fins el final, costi el que costi, per dur que sigui. I que ells han de tenir tan clar com nosaltres de fins on volem resistir.

-Cal organitzar des del més estricte dels secrets una eina de coordinació total. No fer un Tsunami per aconseguir un diàleg inútil, sinó una mobilització i control del territori de llarga durada. Proposem noms. Què us sembla Tiananmen?

-Un apunt sobre com encarem la violència desfermada en tots els graus imaginables. Per això, hem d’anar pensant que, sobretot en institucions, però també en primera línia de resistència als carrers hi ha d’haver una forta participació de gent gran. Perquè, encara que totes i cadascuna de les vides tenen un valor infinit, no és el mateix una estada llarga a la presó d’una persona jove amb els seus projectes de vida a mig fer que d’una de gran. Tampoc per possibles danys físics greus o mortals. Tinguem-ho clar. És dur, però cal tenir-ho present. Ara penseu en l’edat d’alguns dels més alts càrrecs de la passada legislatura i de la que ara comença. Precisament!

-L’argument per a la confrontació decisiva sembla evident: Catalunya és una nació sotmesa que ha intentat de totes les maneres possibles ser respectada en el marc d’un estat mancat d’un funcionament democràtic, que tot ho fia a la violència física i judicial. La independència de Catalunya és, per tant, una causa justa d’una minoria nacional sotmesa i en perill d’aniquilació lingüística, cultural i econòmica.

-Caldrà fer una labor d’informació internacional per cridar l’atenció de les conselleries, els parlaments i l’opinió pública europees que passaran coses greus i que no se’n podran desentendre. Que poden intentar fer de mediadors abans no sigui massa tard. Que nosaltres ho acceptem, però, que els ho preguntin a ells! També deixar clar que, si ens constituïm en estat independent, deixa de ser un afer intern. En tota aquesta tasca hi pot jugar un paper molt important el Consell per la República. Tenint present la vigilància fèrria a què està subjecte l’acció internacional de la Generalitat, sembla obvi que, qüestionar l’esmentat Consell, és com a mínim, sospitós de voler jivaritzar aquest aspecte exterior de la nostra lluita.

-Queda pendent un aspecte crucial en tot l’esmentat. Quin serà el moment en que es desencadenarà la confrontació decisiva? Quan s’executarà el mandat de l’1 d’octubre o, si ho preferiu, es desconfinarà el 27 d’octubre de 2017? No es pot dir. Evidentment, cal que tinguem els aspectes anteriors preparats. Però en tot cas, el moment de la confrontació ha de ser una sorpresa. No ens deixaran fer un altre referèndum ni res que representi un procés de preparació i d’execució públiques. No siguem babaus!

Tinguem-ho clar: La iniciativa del procés d’independència de Catalunya no ha de ser de la classe política sinó del carrer. I qui digui el contrari, menteix. Expressat d’altra manera, el control del País ha de passar de Lledoners a Tiananmen.

CONTENIDORS CREMATS I MATEMÀTICA RECREATIVA

Publicat el 23 de febrer de 2021 per joanmb

Primer de tot, aclarir que estic en contra de fer malbé material, sigui públic o privat. Propi o d’altri. Entre moltes altres raons de tipus ètic, també per una simple motivació mediambiental de generació de residus i de malbaratament de matèries primeres. Potser per això allargo l’ús d’algunes peces de vestir, electrodomèstics i estris tecnològics més enllà del que seria raonable.

També haig de confessar que vàries vegades havia contactat amb una amiga proposant-li, ep! en broma, d’anar a cremar contenidors quan el Barça guanyava algun campionat, ja que aquesta era la típica manera d’acabar les celebracions que començaven a Canaletes. Quins temps aquells!

Però anem a l’actualitat. A la crema de contenidors que s’ha produït aquests dies de protestes per l’engarjolament del Pablo Hasél. No sé quants se n’han cremat, però molts. I tots hem lamentat l’elevat cost que això tindrà per a l’Ajuntament. És a dir, per a nosaltres, els ciutadans que declarem i paguem impostos.

No he trobat informació fiable del cost de cada un, però podem fixar-lo en 1000 €. (Deixem de banda, de moment, preguntar per què no els compren metàl·lics, que també n’hi ha). Com que voldria comparar aquest cost amb altres accions o esdeveniments, usarem aquest valor monetari com si fos una criptomoneda, el “€-container”, encara que, per fer-ho més nostrat, li direm “Contenidor” . No sé si no seria més adequat qualificar-la de “piromoneda” en comptes de “criptomoneda”, però vaja…

Anem al gra: les eleccions del 14F van tenir un cost de 37,5M €, dels quals 8M eren en mesures de seguretat addicionals per fer-les en plena pandèmia per aprofitar l’efecte “Illa”. Cost equivalent d’aquesta estratègia-caprici del TSJ: 8000 contenidors.

El Piromusical de la Mercè, per deixar bocabadats als “camacos” val uns 500.000 €. Això és: 500 contenidors cremats en mitja hora. I provocant una contaminació equivalent a milers de cotxes circulant durant hores per la ciutat…

El cost de l’estança de l’emèrit (jo en diria demèrit) al seu paradís al “Golfo” (tot quadra) es fa difícil d’avaluar. Però entre la super-suite, els cuidadors, les “cuidadores”, els escortes, viatges amunt i avall d’uns i altres, etc, podem valorar-lo en 50.000 €/dia. I ens podem quedar molt curts… Equivalència: 50 contenidors cremats cada dia, 5000 en poc més de  tres mesos….

El cost del rescat de la plataforma Castor de l’ínclit Florentino s’avalua en uns 4400 M €, que anirem pagant amb la factura del gas durant 30 anys. Però ell ja té els diners a la butxaca. Equivalència: 4,4 milions de contenidors.

Seguim? Rescat dels bancs després de la “crisi” del 2008:  66.000 M €. Equivalents a 66 milions de contenidors. Per fer-vos a la idea, Barcelona en té uns 10.000. És a dir, que aquesta despesa representa els contenidors de 6600 ciutats com Barcelona, això és, per a uns 9.900 M d’habitants, més que tota la humanitat. I obviant que mig món no té on tirar les escombraries…

Ep! Si arribats aquí algú creu que això és demagògia, que comparo coses ben diferents, li diré que no tant: al cap i a la fi, tot això ho acabem pagant els mateixos, els que no defraudem hisenda, que sóm tots. ( tots els que paguem, és clar).

Per acabar, un consell. No expliqueu res d’això als joves: podria ser que llavors haguem d’anar a llençar la brossa i els reciclats a la Patagònia. Tu ja m’entens…

 

ELECCIONS: L’ESTRATÈGIA DELS 3 COMPROMISOS SOLEMNES.

Publicat el 3 d'octubre de 2020 per joanmb

CONSTRUIM LA NOSTRA OPCIÓ PER A LES PROPERES ELECCIONS: L’ESTRATÈGIA DELS 3 COMPROMISOS SOLEMNES.

1.CONSTATACIÓ.

Al llarg dels 3 anys que portem des de l’octubre de 2017 hem vist la inoperància de les nostres institucions: Presidència, Govern i Parlament.

Comencem per aquest darrer, convertit en un galliner per obra i gràcia dels unionistes, i una font de covardia i renúncia per part dels teòricament independentistes, acabant convertint-lo en una simple comèdia a mans de qualsevol tribunal espanyol o qualsevol obscur funcionari del mateix Parlament, que poden decidir qui pot ser President o no, de què es pot parlar o no i què es pot publicar o no. Vergonya i humiliació.

Un Govern dividit en dos, cadascun anant al seu aire, conscient que qualsevol decisió, sigui sobre la pandèmia o qualsevol altra qüestió, pot ser anul·lada pel jutge de guàrdia de torn. També fins al punt que, una remodelació de l’executiu, només és factible a una part dels titulars, el d’una de les dues formacions de la coalició, encara que alguns consellers de l’altra mereixerien anar a la paperera de la història.

Un President amb les mans lligades per la situació, ple de dignitat, però a l’ull de l’huracà de propis i enemics. Més sol que la una, tant quan va ser desposseït de l’escó, com en el vergonyós episodi de la seva inhabilitació. Potser precisament perquè no és un home de partit i era una pedra a la sabata per a tot l’statu quo: partits, alts càrrecs i funcionariat.

CONCLUSIÓ.

El sistema de partits català està ben podrit. Cap no ens fa servei per aconseguir la independència. Estan impregnats del tuf del règim post-franquista del 78. Són màquines per aconseguir parcel·les de poder, cada vegada més minses en el context català, però encara llamineres per tenir llocs a la menjadora pública. Massa gent que viu de la política, sense importar l’ esperit de servei a la societat. Si no, no s’entén la disbauxa de posar-se la traveta els uns als altres contínuament i els infumables pactes polítics, com els que varen fer a molts ajuntaments i alguna diputació. Cal fer foc nou de tot el nostre entramat de partits. Aquesta generació de polítics no ens portarà més enllà del que ho han fet. Agraïm els serveis prestats i la nostra solidaritat als que viuen la presó o l’exili.

PROPOSTA.

Tot i això, no vol dir que no puguin ser persones vàlides, tant els represaliats com els altres. Però en un altre context, amb unes altres regles de joc. No en el sí d’uns partits, amb tan pocs afiliats, sobretot si ho comparem amb les entitats cívico-polítiques com ANC i Òmnium. Tot i així, amb tanta capacitat per remenar les cireres. Amb tanta gent que no ha demostrat la seva vàlua fora de la bombolla política, sense un currículum acadèmic, professional o empresarial demostrable, com per tenir garanties de saber gestionar un equip i unes situacions de la màxima transcendència.

Per tant, cal construir una alternativa als actuals partits polítics. Pot ser crear-ne un altre o organitzar una agrupació d’electors, però partint de zero i amb unes característiques trencadores, tant pel que fa a l’elaboració de llistes electorals, com, sobretot, al funcionament en base a un codi ètic, unes línies programàtiques transversals i una estratègia d’alliberament clara i decidida.

Si a algú li interessa, en una entrada anterior d’aquest mateix blog hi ha una proposta de possible mecanisme, codi ètic i principis programàtics:
https://blocs.mesvilaweb.cat/joanmb/2020/05/02/les-emergencies-globals-i-el-nostre-futur/
Com que és un article molt llarg, aneu directament a l’apartat 4: la força de la gent.

I en aquesta proposta s’hi pot apuntar qui vulgui, obert a tothom, des de ciutadans de base anònims, passant per personalitats independents amb reconegut prestigi, una mica com quan es van apuntar a “Junts pel Sí”, fins a actuals dirigents dels partits, però respectant l’esperit de la proposta. I fent unes primàries per votació popular per decidir l’ordre d’unes llistes que haurien de ser obertes, però que, ara com ara, han de seguir essent tancades i bloquejades.

L’ESTRATÈGIA DELS 3 COMPROMISOS SOLEMNES.

Suposo que estarem d’acord que, després de l’1 d’octubre i de la forta repressió posterior, Espanya està disposada a tot per no deixar-nos anar. A tot! Queda clar? Perquè la nostra independència pot ser la fi de la seva història i de la seva supervivència en els termes actuals, vivint sempre d’escanyar les colònies.

I quina ha de ser la nostra resposta? Doncs en els mateixos termes, anem a tot! Nosaltres ho hem de tenir clar i ells també. Que no puguin pensar com els darrers segles que acabarem rendint-nos. I això ho hem d’explicitar de manera clara i rotunda. Amb un compromís total per anar a la una institucions i societat. Cal fer un pacte solemne.

Diguem-li prometences, juraments o compromisos solemnes. Tant li fa el nom. El que és important és que respongui a això tan històric a Catalunya com és el compliment de la paraula donada.

1.Electors: prometem o jurem que no votarem cap persona o llista que no s’hagi compromès explícitament en el sentit del següent apartat:

2.Elegibles: Prometen o juren que, si tenen la força parlamentària suficient, aniran a totes per donar compliment al mandat del 1r d’octubre de posar en marxa la República Catalana, si cal posant en perill el seu patrimoni, la seva llibertat, fins i tot la seva integritat física en l’intent.

3.Electors: Es clar que, com a ciutadans mobilitzats que els votem, haurem de fer una promesa o jurament amb un compromís semblant a l’anterior quan compleixin la seva paraula per no deixar-los sols, amb totes les mobilitzacions que facin falta.

PERSPECTIVES.

Pot ser que l’estratègia no funcioni i que, en base al primer punt, ens haguem d’abstenir en les properes eleccions? I tant. No se’ns acudeixi llavors fer un “vot útil” perquè no es perdin vots independentistes. Perquè llavors, la nostra classe política ja ens tindrà la mida presa, com actualment, i ens tornaran a aixecar la camisa. Recordeu allò de que el vot útil pot ser el més inútil dels vots, perquè si molta gent ho fa (pensem que el vot útil es basa en molts casos en unes enquestes manipulades) els resultats poden ser aberrants i ben lluny de les autèntiques preferències de la gent.

Pot ser que la nostra opció sigui titllada de radical i que dividirà més el vot? I tant. Però radical vol dir que va a l’arrel de la qüestió, que no es queda a la superfície. Potser a la primera no ho aconseguirem, però si tanta gent està farta dels partits actuals, què proposem, seguir-los votant? I la coherència on queda?

Pot ser que, fruit de l’abstenció, es pugui constituir un govern unionista a Catalunya? Pot ser. Llavors, els qui més hi perdran seran els càrrecs dels actuals partits independentistes, que entraran en crisi i la propera vegada serà més fàcil substituir-los. I la societat activa reaccionarà, com va reaccionar després d’un tripartit amb els botiflers.

En qualsevol cas, és la nostra responsabilitat evitar-ho amb una mobilització decidida i activa ja des d’ara. El moment és propici, ja que l’economia, la monarquia, la justícia, el prestigi i la credibilitat de l’estat estan sota mínims. Que no vol dir que no tinguin capacitat de fer mal, però nosaltres podem aguditzar tots aquests problemes. I no està clar que puguin resistir impunement un daltabaix com els plantejarem amb la nostra resposta inamovible, un conflicte total. I és ben cert que el món ens mirarà, però només si fem el què hem de fer, no un simulacre. I la via catalana a la independència, amb els seus valors: creativitat, regeneració democràtica, transparència, empoderament de la societat… pot esdevenir un camí que il·lumini una Europa decadent i a la defensiva.

Comencem a apuntar-nos els que ens comprometem amb el primer i tercer apartats? I comencem a proposar noms per al segon, com quan fèiem llistes de possibles candidats a la llista de Junts pel Sí?

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

TEST DEL CONSUMIDOR INDEPENDENTISTA

Publicat el 25 de juliol de 2020 per joanmb

Contínuament, des de fa temps, al món de les bases independentistes se sent un clamor contra els polítics que ocupen actualment les nostres institucions, Govern, Parlament i Ajuntaments, per la seva manca de decisió en tirar endavant el mandat de l’u d’octubre i, sobretot, per la discrepància en les seves estratègies d’actuació. Els acusen de dedicar moltes energies a desgastar-se mútuament cara a obtenir millor posició de sortida per quan es convoquin eleccions. Tot plegat, en un decorat clarament autonomista de baix nivell de decisió: allò de l’autogovern s’ha difuminat: pel 155, pel TC, per la repressió de la fiscalia, per l’estat d’alarma centralista i ara, pel sotmetiment a qualsevol jutge que vulgui burxar en qualsevol ordre de la Generalitat.

Absolutament d’acord amb aquest panorama. Sens dubte, caldria fer foc nou en tot el muntatge que tenen organitzats els partits, amb una molt escassa militància, manca de transparència i de democràcia interna. La immensa majoria de votants partidaris de fer la nostra República els vota perquè no hi ha més remei. Si cal tapant-se el nas. D’acord. Però, i nosaltres? Fem el que toca? Podem fer alguna cosa per accelerar el procés?

I aquí volia arribar. Tinguem present que ells, els nostres representants, si prenen decisions per la causa, s’hi juguen molt. Nosaltres, si participem en mobilitzacions i protestes, també: policia, mossos i fiscalia ens vigilen decidits a aturar-nos com sigui, a atemorir-nos i, si cal, a escalfar-nos. Però caldria que prenguéssim decisions en un àmbit tan segur i tan potent com en el nostre paper de ciutadans consumidors de productes i serveis. Proposo un test, per veure quina és la vostra contribució com a independentista pràctic. Analitzeu els deu ítems, respongueu-los amb sinceritat, i treieu-ne les vostres conclusions.

TEST:

  • Ets client d’una comercialitzadora d’ELECTRICITAT del País i, si pot ser, obtinguda per mitjans renovables?
  • De la mateixa manera, ets client d’una empresa GASISTA de casa nostra? En aquest cas, per ara, no podem parlar de renovables.
  • La TELEFONIA i INTERNET els tens contractats amb una empresa de proximitat?
  • El teu BANC o CAIXA és dels que no són forans, dels de sempre o dels que vàren fugir el 2017?
  • La teva companyia d’ASSEGURANCES és del País?
  • Poses CARBURANT al cotxe en benzineres de companyies ben distants de les de l’ÍBEX?
  • Passes la ITV del cotxe a una empresa d’aquí, i no de les que van fugir cames ajudeu-me?
  • Quan compres productes d’ALIMENTACIÓ i NETEJA, procures que siguin de proximitat? I en botigues o SUPERMERCATS amb seu aquí i que no siguin dels que financen els partits unionistes?
  • Una cosa semblant quan adquireixes ROBA o ELECTRODOMÈSTICS. Fixeu-vos amb les etiquetes. Fixeu-vos en la procedència.
  • Consumeixes i estàs subscrit a DIARIS i PUBLICACIONS favorables a la nostra independència?

Si no obtenim una molt bona nota, millor que afluixem la veu crítica cap als nostres polítics. Penseu que nosaltres tot això ho podem fer SENSE CAP RISC. Al contrari: en molts casos podem obtenir alguns estalvis i ser tractats amb respecte. Si no hem avançat gaire per mandra o manca de temps, val més que ens estalviem d’anar a alguna manifestació i dedicar-hi una estoneta. És molt més efectiu.

Penseu que si CENT MIL O UN MILIÓ de persones obtinguessin un deu en aquest test estaríem alarmant molt més i de forma permanent els nostres enemics que amb una concentració amb la mateixa quantitat de persones. No ho dubteu: això és una arma de destrucció massiva. Fem-la servir i deixem de rondinar.

I si no ho fem de manera majoritària, no cal que perseguim la independència: simplement, no ens la mereixem.

Podeu cercar informació al respecte, entre d’altres, als enllaços adjunts. Però això ha de ser una campanya feta entre tots com una taca d’oli: escampant-ho a familiars i amics, intercanviant informació i experiències, usant les xarxes socials…

http://smxi.cat/wp-content/uploads/2020/03/Empreses_alternatives-2-fulls-A5-2020-03.pdf

https://propdecasa.assemblea.cat/page/4/?order_by=title&order=ASC

https://adeuibex35.cat/ca/

https://catconsum.cat/

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’EPIDÈMIA DELS JUTGES

Publicat el 18 de juliol de 2020 per joanmb

La primera onada de la pandèmia va posar en evidència que ningú d’allà no creu en l‘Espanya de les autonomies, l’estat més descentralitzat del món segons alguns mentiders compulsius. Per això, sense pensar-s’ho gens van muntar un estat d’alarma que els permetia centralitzar-ho tot, donar gran rellevància a exèrcit, guàrdia civil i policia, i prendre les decisions per reial decret, assumint-ho des d’un ministeri de sanitat, pràcticament buit de competències ja transferides, per tant, sense cap experiència en la gestió del dia a dia ni de comandes ni de proveïdors, i alentint les decisions per l’eterna i tradicional burocràcia “mesetària”.

Acabat l’estat d’alarma i retornades les competències, sorgeix un rebrot d’infeccions. I cada comunitat ho ha de gestionar pel seu compte, amb l’amenaça que, si cal, tornarem a la casella de sortida i n’assumiran el control: com en el joc de l’oca, i “mano perquè em toca”.

Mentrestant, però, s’han inventat una nova manera de tenir el nostre feble Govern lligat de mans i peus, mirant de ridiculitzar-lo sempre que es pugui, evidenciant que l’autonomia és un miratge. I còm s’ho han fet? Doncs amb les eines d’obstrucció massiva que representen fiscalia i jutges. Analitzem-ho i donem-li la importància que té, perquè no se n’ha dit res, ni per part dels opinadors, ni partits, ni sanitaris ni del mateix Govern. I és una prova més de la feblesa de la democràcia.

Veient que es descontrola el nombre de positius a la zona del Segrià, lògicament a causa de la presència de temporers i aspirants a ser-ho, vivint en condicions més que precàries, la Conselleria de Sanitat dicta una ordre de confinament perimetral de Lleida i 8 municipis més, amb una sèrie de normes a complir per frenar la pandèmia. Immediatament, un jutge ho desacredita i invalida l’ordre. Revolta dels veins, comerciants, restauradors, etc. “’És que això és un desgavell…No sabem què podem fer i què no…”. De moment han sembrat el caos i el desconcert i han assenyalat clarament: la Generalitat no sap el que es fa i no té capacitat ni de decidir com combatre la infecció.

Llavors, el nostre executiu canvia de tàctica: per driblar l’actuació del jutge, emeten un Decret-Llei, de rang superior i que, en principi, sembla que fiscalia i jutges no hi poden fer res. Doncs sí: un jutge de guàrdia modifica el decret, exonera un dels 8 municipis perquè segons ell no s’hi ha detectat prou casos, limita la duració del decret a 15 dies i exigeix a la Generalitat que informi de l’evolució de la situació. I la fiscalia també intenta afinar el que s’està decidint per a la Regió Metropolitana.

Arribats aquí, ja podem anar pensant què pot fer el nostre Govern si qualsevol li pot esmenar la plana. Un jutge és epidemiòleg? És expert en tot? Pot qüestionar-ho tot? Pot argumentar que algunes decisions són anticonstitucionals? Doncs que ho porti al TC. I, si pot ser, que aquests se’n vagin a una cursa de braus i no tinguin pressa a estudiar-ho. En tot cas, és fa evident, cada vegada més, que no estem en una democràcia sinó en una togacràcia, on el nostre feble Govern escollit democràticament (però mediatitzat pel Suprem) està sotmès a un funcionariat que en molts casos es regeix per una ideologia franquista i autoritària passada de pares a fills, un engranatge visible més de les clavegueres de l’Estat. En fi, que tot això que passa és de jutjat de guàrdia.

Bé, no. Deixem-ho córrer. Només era una frase feta…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

EN QUINA FASE DE LA “NOVA ANORMALITAT” PODREM FER MANIFESTACIONS?

Publicat el 8 de maig de 2020 per joanmb

Primer aclarim conceptes: No era normalitat la d’abans del confinament, ni serà normalitat el que vindrà després. Al menys, no era ni serà normalitat democràtica, en un estat empantanegat en el franquisme més recalcitrant. Entre d’altres, amb la resurrecció del concepte de província, la lluentor de les medalles guanyades en mil batalles desconegudes, com no sigui la de l’1 d’octubre, la usurpació de funcions transferides, la confiscació de materials sanitaris, la compra de gangues a preu de tòfona, el cabdillisme dels inútils, el diàleg unidireccional, les togues endogàmiques, etc. etc. etc.

I anem al tema que ens ocupa. En el projecte del Gobierno en quina fase de “desconfitament” es parla de quan ens podrem manifestar? Ho heu vist en algun esborrany? O és que el dret a protestar se l’ha endut el virus?

Perquè potser caldria recordar que el dret de manifestació és un dels més sagrats. I el dret a la vida, el que més. I aquest l’han trepitjat amb una política imprudent, dubitativa, de nen malcriat i irresponsable. D’això també cal parlar-ne. Carregar-se l’estat de les autonomies per acabar tenint el rècord mundial de morts en relació a la població és tota una fita. Els podríem aplicar la dita adaptada: “L’eficàcia em persegueix, però jo soc més ràpid”.

El moment per manifestar-nos el deduirem per pura lògica. Quan es puguin fer reunions en cases o espais tancats per exemple, de fins a 10 o 30 persones, més segur serà fer reunions a l’aire lliure, al carrer i a les places, de 10 o 30 persones, mantenint les distàncies de seguretat… I en podem organitzar vàries, amb convocatòries separades per 10 o 15 minuts.

Quan es puguin fer funcions en un teatre de 500 persones ocupant la meitat de les localitats, igualment podrem fer manifestacions de 250 persones. Això sí, amb mascaretes, guants, escafandres i el que faci falta i ben distanciats els uns dels altres. A canvi, que els mossos o els repressors de torn, vagin separats també per les distàncies de seguretat adients i limitats en nombre, igualment. I amb mascaretes, guants, escafandres i tota la parafernàlia. I que no se’ns apropin a menys de 2 metres.

I quan es puguin omplir camps de futbol, en fotem una de grossa, no? I no patim pas: encara que siguem un milió, per a la guàrdia urbana no arribarem a 100.000. Total, un Camp Nou…

I quins seran els motius de les nostres manifestacions? Doncs a part de les habituals: llibertat de presos i exiliats, independència, república, fora la injustícia espanyola, els catalans no tenim rei amb maletí, (ni sense)…. hi podem afegir el d’exigir que el Presidente del Gobierno de España sigui jutjat per homicidi múltiple per imprudència. I això essent molt benèvol, ja que sabia perfectament que, prenent unes altres mesures que se li van demanar (no cal ara fer-ne un llistat)  s’haguéssin salvat moltes vides, de catalans i d’espanyols, segurament més de la meitat. Poca broma. Mireu estats com Portugal, Alemanya… I encara no s’ha acabat.

I sobretot, que cap formació que respecti el concepte d’autodeterminació, si te dignitat,  no li torni a donar mai més cap mena de suport. De passada, li podem demanar a l’ínclita alcaldessa de Barcelona que ens doni un cop de ma i que els seus amics al Gobierno, entre gripau i gripau que es van empassant, hi facin alguna cosa. Tampoc no cal que ella ens organitzi una mani als terrats, amb els nostres diners…

A més a més, vigilem que la sortida de la crisi no l’acabem pagant els de sempre. Cal que els bancs tornin tot el que ens varen robar. I que els diners d’Europa arribin a qui els necessiti i no es vagin repartint per la llotja del Bernabeu i fent via cap els bancs de Suïssa o Panamà. I quan hagin de rescatar Espanya, a veure si sabem jugar les nostres cartes internacionalment. Que nosaltres, a canvi de ser lliures, tornarem la part del deute que ens correspongui. I, sense l’espoliació que patim ara, encara ens sobraran diners…

Ens veurem als carrers!

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari