Un cop esclatat el conflicte armat és molt fàcil elaborar teories sobre les causes que han portat a aquesta guerra al cor d’Europa. Però siguem prudents en fer simplificacions sobre els bons i els dolents, com en les pel·lícules d’indis i “americans”. Perquè aquí s’hi amaguen els populismes que tot ho impregnen en una societat en què els mitjans informatius tenen el cul llogat, fins i tot els públics, i les xarxes socials es basen en resums de poques línies i de frases contundents, sense matisos. Tot convida a la impulsivitat. Reflexionem. Que la realitat sempre té un component de complexitat.
D’entrada, l’equilibri del terror al conflicte nuclear, que va ser la guerra freda, va semblar desaparèixer amb l’esfondrament de la URSS. El món occidental va aprofitar la feblesa de la naixent Rússia i la volatilització del “teló d’acer” mirant d’eixamplar cap a l’est d’Europa la seva zona d’influència. I així ens trobem que pertanyen a l’OTAN no només estats del centre d’Europa que eren règims socialistes sinó també altres que eren ex-repúbliques soviètiques com els 3 estats bàltics. I Ucraïna també volia seguir el mateix camí després de la revolta del Maidan de 2014. Això sembla que trencava amb els pactes que s’havien fet en el sentit que l’OTAN no s’estendria fins a les fronteres de Rússia.
Personalment, fa temps que soc de l’opinió que, per preservar la pau a Europa i al món, calia no pressionar i encerclar el territori rus, doncs l’armament nuclear segueix existint als dos bàndols. La solució potser seria afavorir la conversió d’una sèrie d’estats tocant a Rússia en estats-matalàs o, si ho preferiu, estats-airbag, que funcionessin com a coixins per amortir el xoc entre orient i occident. Com que a ningú li interessa tenir míssils, avions i armament pesat a pocs quilòmetres de la seva frontera (recordo perfectament la crisi dels míssils de Cuba a principis dels 60 i l’angoixa mundial que vàrem patir per por a una guerra nuclear) aquests estats, per exemple Estònia, Letònia, Lituània, Bielorússia i Ucraïna haurien de tenir un estatus especial: no pertànyer a cap de les aliances militars d’un i altre bàndol. Tenir un exèrcit reduït, amb armament exclusivament defensiu. Declarar-se neutrals. I, a canvi d’una certa pèrdua de sobirania nacional per aquestes limitacions, els països de cada un dels blocs els oferirien avantatges econòmics en forma de subvencions, inversions, baixos aranzels comercials, etc. per tal d’esdevenir països relativament rics i socialment estables. I els dos bàndols, amb el compromís ferm de no envair-los per no provocar un conflicte generalitzat.
Ara ja fem tard. Les coses no han anat així. Potser no hi podien haver anat mai: molts d’aquests estats qui sap si haurien acceptat perdre la capacitat de decidir, sobretot per por que el gegant rus els volgués assimilar, recordant èpoques passades. És clar que l’OTAN hagués pogut aprofitar-se menys de la situació i impedir-los l’entrada. En tot cas, també cal tenir en compte el personatge, que potser justifica els temors: Putin, amb l’excusa d’evitar l’armament nuclear prop de les seves fronteres, sembla que tracta de refer la gran Rússia i reconquerir tots els territoris de l’antiga Unió Soviètica. I en la seva megalomania, esdevenir un nou Tsar que refà l’Imperi. Perillós, dictador i repressor. I assassí dels opositors dins de casa seva, tot perpetuant-se en el poder.
NOTES AL MARGE.
- Tots estem commoguts per les mostres de solidaritat humana al voltant dels exiliats ucraïnesos. Especialment dels polonesos. Però em fa pensar que a Polònia i a altres països europeus varen construir tanques i barreres per impedir l’arribada de refugiats i emigrants procedents de Síria, de l’Àfrica… Pregunto: és que hi ha categories segons l’origen o el color de la pell? Igualment, no sembla que reaccionem igual davant d’aquesta guerra o la cinquantena d’altres guerres que hi ha al món. Potser per ser més propera? També tinguem present que una cosa són els governs i una altra la ciutadania.
- En tot cas, els mitjans informatius, com sempre, abusen fins l’extenuació de determinades temàtiques que esdevenen modes, fins i tot plagues informatives: espremut el tema de la pandèmia, ara toca aquesta guerra que, si esdevé rutinària, serà substituïda per un altre centre d’interès obsessivament. Potser cal una mica d’amplitud de mires, obrir el focus de l’actualitat. I de vegades, menys rutines i més creativitat, menys recursos fàcils, com quan sistemàticament, passen imatges dels nens entrant a l’escola el primer dia del curs, les cues el primer dia de les rebaixes o la neteja de les platges l’endemà d’una revetlla…
- Perillós fer paral·lelismes entre els conflictes entre Rússia/Ucraïna i Espanya/Catalunya i les interaccions entre un conflicte i l’altre. Cadascú ho explota com li convé, o ho aprofita de manera putinesca i rufianesca. Només dir que Rússia sembla que sempre ha necessitat o sofert un cabdill, tsar o dictador. Nacionalisme imperialista. De manera semblant Espanya, un altre nacionalisme imperialista, ara en hores baixes. És clar, ells no són nacionalistes, sinó “patriotes”. I els nazis són els altres, els sotmesos, els envaïts. Perversió del llenguatge. A Rússia aquests dies es prohibeix parlar de guerra, d’invasió. A casa nostra no es pot dir presos polítics, violència policial…Putin nega l’existència d’Ucraïna com a nació. Us sona? Dictadura allà i Democràcia “imperfecta” aquí? O, simplement, plutocràcia, togacràcia, ibexcràcia, borbocràcia i altres “cràcies” que no són del “Demos”.
