De Sants estant

Aquest escrit és molt llarg, massa. Havia previst fer-lo en vàries entrades i penjar-lo en diferents dies. Al final, ho faig de cop, i que cadascú que hi estigui interessat, que s’ho organitzi com vulgui, sabent que conté 4 apartats, ordenats del més global al més particular, i de l’anàlisi del trist present al futur il·lusionant i possible. Si a més hi podeu fer crítiques, aportacions, suggeriments, us ho agrairé.

 1.UNA TRIPLE EMERGÈNCIA MUNDIAL

Primera: la pandèmia del Covid-19

Evidentment és la més visible, intensa i imprevisible de les emergències, amb afectació directa a la nostra salut i seguretat vital, al nostre ritme de vida i costums del dia a dia. I que ha provocat un canvi en el paisatge de les nostres ciutats, com després d’una catàstrofe nuclear. Afectant tothom, les formes de treball o la pèrdua d’aquest, la vida familiar, l’acadèmica… Ocupant quasi tot el temps dels informatius i de les converses. Es diu que mai més les coses seran com abans, que en sortirà un nou món, uns nous costums. Ja veurem. Potser fem molts bons propòsits, com quan passem un ensurt en forma de malaltia o quan planifiquem canvis al començar un curs o un nou any. Però després dura el que dura…Alguna cosa canviarà, però. O hauria de canviar. Però positivament. No en forma de retallades de  drets i de nivell de vida.

Segona: el canvi climàtic

Se n’ha parlat molt, però la majoria no s’ho acaba de creure. I no és tan immediat ni sobtat com el coronavirus. És allò del “Ja farem”, en el millor dels casos. Però a la llarga pot ser pitjor que la pitjor de les pandèmies, amb efectes més devastadors per a la població i per a l’economia, amb moviments migratoris massius. I difícilment reversible. Precisament en els dies actuals s’emeten senyals enganyosos: que si els animals per la ciutat, que si els canals de Venècia nets…Com volent dir que tot és recuperable en pocs dies si fem bondat. Però, desenganyem-nos: ara com ara, no podem viure sense cotxes, sense avions, sense indústria, tots a casa…I una cosa és la contaminació visible i l’altra la concentració de CO2 a l’atmosfera, el desglaç, l’augment del nivell dels mars, perquè això no ha variat…

Tercera: la depravació política 

Fixem-nos en els dirigents de les que es consideren les tres potències mundials. Un omnipotent dictador del partit únic, el gran germà d’una cinquena part de la humanitat. Un milionari sense escrúpols, irresponsable, cregut i perillós. Un espia sorgit del fred, narcisista, repressor. Entre els tres estats representen prop de 2 mil milions d’habitants. I aquests són els que marquen la pauta de la humanitat! Afegim-hi altres grans estats com la Índia, el Brasil, Turquia… amb enormes desigualtats i governants autoritaris. Si fins i tot a la vella Europa floreix l’extrema dreta de la qual sembla que n’hauríem d’estar immunitzats. Per no parlar de les guerres permanents en indrets estratègics per dirimir la superioritat de les grans potències. I l’explotació imparable de recursos dels països en vies de desenvolupament. Capítol a part, pel que ens afecta, és el retorn al fosc passat de la política a Espanya. Tot plegat, vergonyós, preocupant i irritant.

Anem a l’arrel: la globalització

Resumint: les tres emergències citades, i alguna altra que podríem afegir o que veurem sorgir, no són més que diferents facetes d’un mateix fenomen, d’un únic procés: la globalització, tot i que algunes venen de fa anys, però ara accelerades i havent agafat una altra dimensió.

Vivim en un món en el que no hi ha distàncies, ni físiques, ni comunicatives, ni pels productes, ni pels capitals. On tot està interconnectat, on els esdeveniments i les decisions que es prenen en qualsevol lloc poden influir en indrets ben remots de forma immediata. Una pandèmia com l’actual no s’hauria escampat i mundialitzat en tan poc temps en qualsevol altra època. Però els avions, les persones, els objectes han actuat de vectors transportadors.

El canvi climàtic no és més que el resultat d’una superpoblació mundial usant sense límits els recursos energètics del subsol acumulats durant milions d’anys geològics. Sense atendre els avisos que la natura ens ha anat enviant. Però segueixen engreixant-se les grans corporacions energètiques. I aquest és un dels motors de l’actual model de globalització: un capitalisme salvatge que provoca cada vegada més desigualtats: més poder, més riquesa cada vegada en menys mans. Sigui en una economia planificada o en mans d’uns pocs multimilionaris.

El tema dels dirigents polítics es pot entendre com una conseqüència dels mecanismes de funcionament de les nostres societats. Els centres de poder estenen els seus tentacles sobre els mitjans de comunicació i les xarxes socials, intoxicant l’opinió pública i essent cada vegada més decisius en les votacions teòricament democràtiques, emetent informació tendenciosa. Les grans corporacions són capaces de canalitzar la població en el sentit més favorable als seus interessos. La forma d’abordar el tema és diferent en uns països o en uns altres. Des del control ferri de l’estat i l’eliminació de la dissidència per part dels països dictatorials, fins al poder dels lobbies en les democràcies formals. Arreu sorgeix i es fomenta el populisme, consistent, en essència, en una infantilització de l’opinió pública, apel·lant a l’ egoisme, donant solucions simples a problemes complexos, oferint progrés material i seguretat a canvi de renúncia a la crítica i a la privacitat i als drets individuals i col·lectius.

Però la globalització té marxa enrera? L’hem d’acceptar necessàriament? S’hi pot lluitar en contra? Diguem que és un fruit del nostre progrés científic i tecnològic que ho fa possible i de la marxa indeturable per treure’n rendibilitat. I això ha vingut per quedar-se. En principi potser no hauria de ser ni bo ni dolent. El que passa és que el model que s’ha imposat de globalització no és l’únic possible. S’ha configurat des de dalt. I potser l’hem d’anar revertint. És feina de picar pedra, d’aprofitar les possibilitats de tot tipus per anar-la dirigint per configurar un altre tipus de societat, sense deixar d’aprofitar el progrés científic i tecnològic.

Ens haurem de centrar a casa nostra, que és des d’on hem d’anar construint un món millor, analitzant primer on som ara i, posteriorment, cercar camins eficaços.

2.UN PAÍS DEVASTAT

Ens està quedant un País devastat en varis aspectes, indefectiblement enganxats a un estat pel qual no som més que una colònia a la que cal seguir exprimint. Més després d’un intent seriós d’assolir la independència. I més, encara, en temps d’una crisi espantosa que ja treu el nas.

Políticament. Presoners d’un estat centralista, ineficient, autoritari, militaritzat, ple de corruptes i de franquistes. S’ha ensorrat definitivament el fals decorat de democràcia que va representar el règim del 78. El repte independentista va trobar com a resposta l’aplicació del 155 sense cap fonament jurídic. Va obrir-se la capsa dels trons. Ara, amb motiu de la pandèmia, aplicació d’un estat d’alarma que, de fet, és un estat d’excepció continuat o, si ho preferiu, un estat de guerra. Prenent totes les decisions des de l’estultícia, la inutilitat, l’afany de protagonisme. I amb els uniformats per demostrar qui mana en un estat convertit en una immensa caserna. I subcampions del món en morts en relació a la població. Amb un tret distintiu i únic al món: l’obsessió per la unitat; el terror, literalment, a qualsevol descentralització que evidenciés que algún territori ho podia fer millor que ells, cosa, d’altra banda, ben senzilla d’aconseguir. Tot sota el comandament d’una dinastia minada per l’endogàmia, la corrupció i el desenfrenament.

Però és que, internament, també el panorama és de pena: Els líders a la presó o a l’exili. Els partits polítics teòricament independentistes en clar retrocés, per por a les represàlies penals i econòmiques, i acceptant les contínues humiliacions del “mando único” per gestionar la pandèmia. I entossudits a barallar-se entre ells per una minsa victòria electoral que només reporta càrrecs i sous, però sense cap poder decisori. Afegim-hi que les entitats socials que varen liderar el procés també tenen empresonats els seus líders.I els actuals capdavanters estan amenaçats per tots costats, sigui quina sigui l’activitat o campanya que proposin, amb qualsevol excusa. Les iniciatives populars anònimes també han estat perseguides, sigui els CDR o el Tsunami, el qual està hivernat o desaparegut, després de liderar la reacció a la sentència. Tot és terrorisme per als terroristes d’estat.

Econòmicament. Formem part d’un estat endeutat fins al capdamunt, com a conseqüència d’haver malgastat diners europeus i propis en infraestructures inútils, només en benefici de les grans empreses i bancs, què porten els seus beneficis espuris als paradissos fiscals. Amb una administració ineficient, un desgavell d’autonomies amb els seus governs, càrrecs i parlaments de fireta. I una administració central què no s’ha aprimat, plena de funcionaris què no tenen res a fer funcionar en molts ministeris, les competències dels quals han estat transferides. Unes despeses en exèrcit i armament absolutament inútils en el món d’avui en dia, on les guerres són, sobretot, cibernètiques. Però la indústria de l’armament és un sector amb alta rendibilitat, encara que penós en la fabricació de submarins què no suren, fragates infectades i manteniment d’avions què s’estavellen cada mes. Un cos diplomàtic escampat luxosament per tot el món, sobretot atent a pressionar altres governs, fent-los xantatge o untant-los per evitar qualsevol tipus de reconeixement de Catalunya. Per postres, ara que a nivell europeu s’ha acabat l’època de rebre’n subvencions per transferir-les a altres estats en vies de desenvolupament, ve la crisi pandèmica que posa potes enlaire el sistema productiu, basat sobretot en l’automoció, qüestionada per la emergència climàtica; i sobretot, el potent sector turístic, víctima a mitjà termini pel confinament. I ara, corrents a demanar ajuts a fons perdut o en préstecs d’impossible retorn a la mare Europa, què potser ja és hora que els vigili de ben a prop. I si acaba cedint, serà a canvi d’unes condicions que enriu-te’n de les de Grècia. Venen temps molt i molt difícils. Ara sí que la festa s’ha acabat!

I des de Catalunya, lligats al Titànic amb una via d’aigua impressionant. Si ja en qualsevol època, fos normal o de relativa bonança, ens estrenyien el dogall amb l’etern espoli del 8% del PIB, allargassant els terminis de retornar la part dels impostos que ens corresponen, i altres formes d’enginyeria financera, imaginem-nos el que ens espera. Esfereïdor. I especialment greu per a col·lectius molt nombrosos a casa nostra, com els autònoms i petits empresaris, abandonats a la seva sort i ofegats pels impostos i els deutes. No tenim cap dubte que es produiran autèntiques cues de gent passant fam i desnonats en unes proporcions superiors al que estem acostumats.

Sociològicament. Som en un estat en què la classe dirigent, representada per les grans empreses i bancs què viuen del BOE, dominen els polítics de torn que, si fan bondat, es veuran recompensats amb algun consell d’administració i una jubilació daurada. Amb total impunitat per saltar-se totes les normes, incloses les de confinament, sigui fent marxa gallega o anant a la segona residència pel seu bigoti. O el que deu viure a cos de rei al seu palau de Casablanca. Si els pobles tenen els governs que es mereixen, com deu ser el poble espanyol, al menys en la seva majoria? Si des de la transició els presidents de govern han sigut, quasi sempre, uns mediocres, incults i sense que hagin demostrat res professionalment fora de la política i el partit? I com és que són votats? Hi ha, certament, alternatives? O el franquisme sociològic ho domina tot? D’altra banda, hem de tenir clar que els mitjans de comunicació estan al servei del poder. Ells creen els líders i ells els derrueixen, si convé. I ells modulen les més baixes pulsions instintives. Com el boicot als productes catalans. Com el “a por ellos” de la tardor del 2017, que encara dura. Com el “tir al català” a través de les xarxes.

I a casa nostra, en quin estat ens trobem? Potser estarem d’acord en que, actualment, sobretot en l’àmbit de l’independentisme, hi ha una sensació barreja de desànim, de desorientació, d’irritabilitat respecte a la classe política per la seva manca d’unitat, les baralles internes, la manca de projecte, el sotmetiment a l’estat. Només ha faltat el confinament per impossibilitar la protesta, la manifestació, per acceptar supeditar els drets i llibertats personals a la salut i la seguretat física esperant temps millors.

Quin panorama! Però tenim alguna esperança? Cap on hem de tirar? De ben segur que haurem de desbrossar el camí. Al cap i a la fi, estem en una crisi prou fonda. I les crisis són també moments d’oportunitats i cal aprofitar-ho, perquè es produeixen canvis. I cal saber llegir-los i avançar. I perquè a casa nostra tenim una llarga tradició d’aprofitar tots els recursos, un bon coixí de societat madura, responsable, solidària, creativa, persistent: la bona gent. Ens en sortirem!

3.APROFITEM LES OPORTUNITATS

Analitzem les febleses.

Si és cert que en moments de crisi, de canvis importants, és possible aprofitar les oportunitats que es presenten, mai trobarem un moment millor que ara. Comencem per les de caràcter econòmic i social. Analitzem algunes de les febleses que s’han posat en evidència, com la necessitat d’importar material sanitari amb urgència, la dependència tecnològica de l’exterior, el mal moment de la indústria de l’automòbil, la poca viabilitat del turisme d’espardenya, el perill i la banalització del transport aeri de persones i materials, el nus irresoluble del trànsit a les grans conurbacions, la desaparició d’una classe mitjana que és sempre la que acaba traient les castanyes del foc, l’augment de l’atur i l’especulació … També, evidentment, en la gravíssima situació del medi ambient al nostre planeta, on ens cal agafar un dels darrers trens que evitin la catàstrofe. I mirem d’anar rescatant poder del que s’han pres els governs i les grans corporacions. Esforcem-nos a trobar solucions que estiguin en la línia de donar resposta al màxim nombre d’aspectes negatius, de les 3 emergències citades anteriorment, causades per la globalització.

Gosem ser creatius.

Fem una pluja d’idees per trobar solucions imaginatives per resoldre problemes i fer anar les coses cap un nou model de societat. Aquí en podem esbossar algunes, però de ben segur que la nostra creativa societat en sabrà proposar de noves, de la mateixa manera que aquests dies han sorgit iniciatives per fabricar respiradors, mascaretes, material sanitari divers, mecanismes de solidaritat veïnal…

Per començar, és ben probable que una de les grans empreses de fabricació d’automòbils acabi tancant. Podem crear en el seu lloc una fàbrica de tecnologia d’energies alternatives, aerogeneradors, instal·lacions fotovoltaiques, sistemes de col·lectors solars per aigua calenta sanitària? I inundem el territori i les vivendes d’aparells que permetin disminuir dràsticament la dependència de les nuclears i de combustibles fòssils? I per arrodonir-ho, que no sigui una S.A. sinó una cooperativa, que mai ens puguin arrabassar, que no reparteixi dividends. I des de l’administració, a l’hora de concedir llicències d’explotació o de subministrament, incloure en els barems els conceptes de proximitat i de cooperativisme. I a exportar!

D’altra banda, s’ha de promocionar l’aparició d’empreses que es dediquin a produïr objectes d’interès estratègic, siguin d’alta tecnologia, com mòbils, o materials clínics: és una vergonya, a nivell mundial, haver hagut de dependre sanitàriament de les importacions provinents de l’entorn on, precisament, va començar la pandèmia. On es produeix barat, però no sempre amb el control de qualitat desitjable. Estem pagant molt car el procés deslocalització industrial, aconseguit a base de fabricar en indrets amb ma d’obra barata, semiesclava, total per aconseguir preus una mica més baixos. Això sí, els consumidors, estarem disposats a pagar una mica més si ens garanteixen que el producte és de proximitat? I aquesta política, aplicable a tot tipus de productes, també d’alimentació, peces de vestir, electrodomèstics, etc. Igualment, hauríem d’afegir-hi un altre criteri a l’hora de fer compres: pensem en  el component ètic de triar un producte provinent d’empreses amb criteris de sostenibilitat en la fabricació, de respecte als drets dels treballadors, de formar part d’estats que hagin signat els tractats internacionals sobre el canvi climàtic…

Pensem també en el cas dels mòbils, que és escandalós. Siguin de la marca que siguin, molts dels components són xinesos. I si el problema és d’escala de producció, no es pot fer a nivell d’Europa? Oi que es fa en el camp de l’aeronàutica, amb l’Airbus? En aquest cas, la lliure competència (no us poseu a riure) es redueix a la lluita amb l’americana Boeing.

Una cosa semblant podem dir de la fabricació d’ordinadors i de robots. Per cert, si la robotització era imparable, ara, amb la pandèmia actual i altres que s’esperen, s’accelerarà el procés: entre altres coses, els robots no emmalalteixen ni s’han de confinar. I els PC i una xarxa potent seran cada vegada més imprescindibles per facilitar el teletreball, el teleensenyament, la “telesanitat” i la “telepolítica”. En aquests camp d’ús de les TIC també les coses faran un salt. Positiu en molts aspectes: disminuiran el transport de casa a la feina, escola, universitat…, amb l’estalvi energètic, de contaminació i de pèrdua de temps en desplaçaments. No ho podem eliminar del tot, però anar avançant. I uns efectes col·laterals importants: si es pot treballar a molts quilòmetres de l’empresa, aprofitem per convertir les ciutats dormitori en ciutats vivenda, les segones residències transformades en primeres. Descongestionem les grans ciutats, espongem el territori, també descentralitzant les seus socials de les empreses. De manera semblant, pot ser que disminueixi l’especulació en lloguers i compra de locals i oficines a l’àrea metropolitana. Des de l’administració, s’hauria de prioritzar, des d’un punt de vista fiscal, el món rural. Equilibrar el territori i, de passada, no sobredimensionar la xarxa viària de comunicacions.

En relació a l’important augment d’atur que es preveu, la precarització dels llocs de treball, aquells sous que  no permeten sortir de la pobresa, potser seria el moment de plantejar la implantació de la renda bàsica universal. Cal veure si seria econòmicament viable en un moment de fallida econòmica. Ho diran experts, però sembla que no seria excessivament car si a canvi es poden eliminar de forma radical multitud de subvencions, subsidis, préstecs, ajudes, etc. sempre de difícil control, costosos per la burocràcia que generen, i farcits de casos de la sempre rica picaresca peninsular. Permetria, també, minimitzar l’atenció de la beneficència als més indefensos. I, això sí, dissenyar de cap a peus un nou sistema fiscal. I amb voluntat política d’eliminar-ne el frau i l’elusió.

El tema del turisme també pot ser motiu de reflexió. Volem viure en un País en que la capital sigui una mena de parc temàtic on pot esdevenir complicat ser-ne ciutadà sense trobar-se amb contínues interferències i massificació? No seria hora de trencar amb el turisme d’espardenya, el de les tres esses, el de les despedides de solter, etc. i d’optar, decididament, per un turisme cultural, de qualitat i limitat? Inevitable augmentar significativament la taxa turística. I l’argument té la seva altra cara: ens plantegem que nosaltres, com a turistes, hem de seguir viatjant a llocs molt distants de manera sistemàtica, o a ciutats visitables a cop d’avió en cap de setmana? Això és sostenible? Veure món és positiu i culturalment pot ser enriquidor, però l’abús dels vols, siguin low cost o no, per anar enviant selfies a les amistats és més aviat una frivolitat. Com a civilització no ens ho podem permetre, cal que ens ho limitem. Afegim-hi molts viatges de “negocis” i “congressos” que bé es podrien fer, sistemàticament o en part, per videoconferència. Potser que apugem, a nivell internacional, l’IVA dels viatges aeris d’acord amb l’alçada del vol i el querosè consumit…Per cert, aquest any, pel control de fronteres i per solidaritat amb els empresaris locals, estaria bé fer vacances ben a prop…

A través d’algunes eines proposades de control de la pandèmia s’ha deixat veure la facilitat amb que, des de les companyies servidores de telecomunicacions i, per extensió, de l’administració, es poden controlar els moviments, les accions, les converses, els missatges, els documents de tota la ciutadania. Si hi afegim la creixent presència de càmeres de seguretat als carrers, bancs, comerços, etc. tenim un seriós panorama propi del 1984 orwellià. Que d’altra banda, es troba ja ben avançat a la Xina, on es puntua el “civisme” és a dir, l’obediència de tothom al “Gran Germà” Xi Jinping. Encara hi som a temps de posar-hi remei i evitar, amb una adequada legislació, que deixem de ser titelles controlats a distància per esdevenir ciutadans lliures i empoderats.

Aquests són alguns dels aspectes que ens hauríem d’anar plantejant en aquests temps de canvis. Se’n poden proposar molts més, segurament. Pensem-hi tots. El que volem fer és una nova societat basada en uns altres valors.

I tot això com es fa? Per on comencem? I aixó ja ho podem fer ara i aquí? Doncs hi ha coses que, en l’àmbit personal, ja podem anar tirant, sobretot en el tema del consum responsable a nivell local i global, la pràctica de l’economia col·laborativa, la solidaritat… Ara, hi ha aspectes d’organització social, de projecte de País, de legislació, pels quals ja haureu endevinat que ens cal: ser independents, formar el nostre propi estat que pugui dir-hi la seva en el concert internacional. Perquè, ara com ara, ningú no ens sentirà ni escoltarà i difícilment podrem ser exemple a seguir ni podrem intercanviar iniciatives amb altres pobles, ni implementar-les.

Per tant, posem-nos a la feina que, com deia el poeta, “Tot està per fer i tot és possible”. Cerquem el cami!

4.LA FORÇA DE LA GENT

Aquest és el secret. No n’hi ha d’altre. La força de la gent defensant les urnes. Caminant, corrent i protestant per una sentència injusta. Però també cal una eina imprescindible, perquè aquest impuls ha de ser culminat per unes institucions que proclamin la República Catalana. I cada vegada tenim més clar que l’actual classe política ja no permet anar més enllà. La por a la repressió, amb l’empresonament o l’exili dels dirigents, les eternes picabaralles entre partits per assolir el lideratge i acumular càrrecs i sous, deixant per més endavant la revolució, ens fan ser pessimistes. L’actual sistema de partits està impregnat de l’esperit del règim del 78. Ens cal fer foc nou. Per on comencem?

Aconseguir una unitat estratègica per la independència s’ha de fer des de fora dels partits: qualsevol iniciativa al respecte per part d’un d’ells és immediatament boicotada pels altres. Podem entendre la manca d’empenta del Consell per la República segurament des d’aquesta perspectiva, tot i poder-lo interpretar com una forma de Govern Republicà a l’exili.

Per tant, des d’un punt de vista electoral, no queda altra camí que implementar una opció fora del recinte dels partits. També per no acabar entrant en la seva dinàmica perversa com a màquines d’aconseguir i mantenir el poder, per fictici que sigui aquest en el nostre actual moment històric.

S’ha d’organitzar, doncs, un procediment d’acumulació de voluntats i de candidats que cristal·litzi en una opció electoral viable. Partint de zero i des de la base. Pot servir de model l’intent de “Primàries” de les darreres eleccions municipals, però ara amb vista a unes eleccions al Parlament per configurar després un Govern de la Generalitat. Perill que tots hi podem veure: en comptes de 3 opcions independentistes en tindrem 4, amb més dispersió de vots i possibles pèrdues d’escons si alguna de les llistes no obté representació, i també a l’haver-hi més cues que es perden per la llei d’Hont. I quedi clar que sense espais electorals als mitjans i, per si fos poc, silenciats també fora d’època electoral fins i tot per TV3, lògicament controlada pels partits, com ja va passar quan les consultes i altres campanyes més enllà del sistema. Per tant, caldrà picar pedra a través de les xarxes. Però aquestes són molt potents si recullen una aspiració prou compartida. Pensem en el Tsunami democràtic: prop de mig milió de seguidors en pocs dies.

En tot cas, per assolir l’èxit, aquesta opció ha de trencar radicalment amb el tarannà i maneres de fer dels partits. Si voleu més detall, podeu veure-ho en una entrada anterior d’ aquest blog:  enllaç   Però fem-ne un resum:

-Basar-se en un procés de primàries on tothom s’hi pot apuntar i, si es vol, presentar-se com a candidat. Les llistes es farien per votació popular.

-S’hauria de convidar els militants i dirigents dels partits polítics a afegir-s’hi. Però el lloc a les llistes se l’haurien de guanyar.

-Tots els candidats haurien de comprometre’s a un estricte codi ètic basat en uns principis acceptats per tothom i en uns compromisos programàtics prou amplis per suportar la transversalitat, però prou concrets per configurar un esperit republicà.

POSSIBLE CODI ÈTIC:

-Disposició personal a afrontar totes les conseqüències de les pròpies decisions, individuals o col·lectives i a no desmobilitzar la ciutadania.

–Respecte a la paraula donada, a les promeses electorals, al compromís programàtic. I si s’incompleix o no s’hi veu en cor, estar disposat a dimitir o fer dimitir qui pertoqui de forma immediata.

-En els debats públics, sigui als mitjans, en seu parlamentària o com a càrrec de Govern, actitud constructiva, respectuosa amb els rivals, argumentant les diferències i, si cal, acceptant els punts de coincidència o les seves propostes en allò que puguin tenir de bo. És a dir, un tarannà que permeti veure l’esperit de servei al País, ben lluny de la picabaralla habitual.

-Compromís total d’erradicació de la corrupció a tots nivells i inflexibilitat en depurar responsabilitats polítiques, més enllà de les administratives o penals que se’n puguin derivar.

-Per evitar l’actual allunyament entre representants i representats, promoció de la proximitat entre càrrecs electes i la ciutadania pels mecanismes més diversos: atenció presencial, mitjançant la xarxa, els mitjans de comunicació de tot tipus…

-Entendre la dedicació a la política com un parèntesi en la seva trajectòria professional. S’hauria de fer públic el curriculum dels candidats a partir de la campanya electoral. Així s’aconseguiria bandejar el típic personatge que s’ha dedicat tota la vida a l’estructura d’un partit sense haver demostrat la seva vàlua en l’àmbit professional, en l’activisme social, en el voluntariat…

–Limitació del temps d’exercici en càrrecs públics. Renúncia als mecanismes de les portes giratòries un cop acabat el mandat.

–Compromís per la transparència. En la gestió pública i també en la campanya electoral, promocionant els mecanismes i organismes de control de tot tipus.

POSSIBLES LÍNIES PROGRAMÀTIQUES:

–Compromís ferm amb la unilateralitat per assolir la independència si es superen barems de majoria absoluta en vots o escons.

-Aceptació del diàleg sempre que hi hagi garanties de bona fe i d’acceptació del principi d’unilateralitat, amb participació de mediadors internacionals.

-Valoració de la participació freqüent de la ciutadania en consultes freqüents, més enllà de les eleccions periòdiques.

-Decisió en la defensa de la llengua catalana, la seva cultura i la seva història, en un marc de respecte i promoció de les altres llengües i identitats.

-Aproximació efectiva de l’accés de tota la ciutadania a uns serveis mínims bàsics que permeten una vida digna.

-Organització de la fiscalitat, dels recursos i inversions que tendeixin clarament a la disminució de les diferències socials actuals i promoció de la solidaritat i el civisme.

-Defensa de la lliure expressió de les idees, la seva manifestació, respecte a la dissidència.

-Aposta per la diversitat com un valor a protegir, respectant les creences i opcions personals.

-Efectivitat en la consideració de la igualtat a tots nivells entre sexes i respecte a les diverses formes de viure la sexualitat.

-Promoció decidida per la societat del coneixement, la ciència i la tecnologia.

-Defensa de la privacitat de les persones enfront de les grans corporacions i empreses de comunicacions.

-Aposta rotunda per la sostenibilitat i el respecte al medi, el consum de proximitat, l’estalvi energètic i de recursos naturals.

-Catalunya com a País d’acollida i de mediació en conflictes.

Tot això, evidentment, és un llistat obert i modificable. Una simple proposta inicial.

ON ÉS LA NOSTRA FORÇA?

Aquestes propostes de codi ètic i línies programàtiques poden suportar en bona part qualsevol ideologia que vagi del centre-dreta a l’esquerra radical. Quina és, doncs, la clau de tot? Senzillament, que nosaltres imposem com a condició imprescindible per votar-los que ho facin a través d’aquest mecanisme de primàries i de decisions que vagin de baix a dalt, fora del marc actual dels partits i concretar-ho, arribat el moment, en una agrupació d’electors o registrant un partit amb aquestes característiques, amb totes les precaucions possibles. I saber trobar nous líders que es guanyin la confiança de tots nosaltres. Potser tenim al cap alguns noms, però el més important no són els líders, sinó el projecte.

Aquesta proposta tindrà èxit en la mesura que siguem un nombre prou considerable de persones que manifestem el nostre compromís irrevocable de votar només una opció independentista feta des de baix com aquesta. I sinó, abstenir-nos. I fer-ho!

Quedi clar que això és un torcebraç, un repte, entre nosaltres i l’actual classe política, i que no podem anar de “farol”. Que això és molt fort? Que pot ser que en les primeres eleccions no ens en sortim? Que acabin guanyant les forces unionistes? Dependrà de nosaltres, de la força de la gent, però sobretot, de que els partits diguem-ne independentistes vegin clarament que, ni amb la por que passi això, estiguin ben segurs que no els votarem, com acabem fent sempre. Ja veurem quina postura prenen si poden perdre, per exemple, mig milió de vots o més. I aquesta campanya l’hauríem de començar ja ara, molt abans que es convoquin les eleccions. En aquests moments disposem d’un temps que, abans del confinament, no teníem perquè les eleccions a hores d’ara ja estarien concretades.

I si les primeres les guanyessin els unionistes, tampoc seria cap drama. A nivell espanyol s’ha vist que no hi ha cap diferència entre un teòric  “gobierno de progreso” i un de dretes. I aquí, poques n’hi haurien entre un govern unionista o un d’una autonomia escarransida i sense competències. En tot cas, la força de la gent seguiria intacta.

I si aquesta proposta regeneracionista de l’independentisme acaba triomfant, llavors serà quan haurem d’empènyer els nostres dirigents a implementar la República i nosaltres a defensar-la a totes. I no tornar a casa com l’octubre del 2017.

Potser el camí que aquí es proposa no és curt i resulta un xic tortuós. Acceptem-ho. Però si algú sap d’una drecera, que ho digui i ens l’expliqui. Solucions màgiques no n’hi ha. I el moment és històricament irrepetible: Espanya està entrant en una monumental crisi econòmica i de prestigi. Ara és l’hora!

Els virus no entenen d’uniformes, no distingeixen un tricorni d’una boina, però entenen de barreres físiques, siguin mascaretes, bates esterilitzades, i també de fronteres infranquejables o confinaments domiciliaris i territorials.

Els virus ens volen com més “unidos” millor: així tenen més fàcil el contagi. I si és embolicats amb una bandera, millor. Com aquell que s’hi mocava!

Fet objectiu: Espanya és, a hores d’ara, l’estat  amb creixement de morts per la pandèmia més vertiginós del món. Si fos cert que les mesures són les més radicals que hi ha, per què aquests resultats tan catastròfics? S’ha superat Xina en nombre de morts i ben probablement superarem Itàlia. Què hauria passat si a la Xina, una quarta part de la població mundial, no haguessin confinat territoris?

Ës clar que si per radicals cal entendre l’estat d’alarma o d’excepció, els militars al carrer, tots els poders centralitzats en les autoritats incompetents, llavors, sí. Són els campions de la radicalitat inútil. Calia permetre la mobilitat entre territoris i la centralització i confiscació de recursos i decisions per dissimular la improvisació en l’aprovisionament de material clínic, la manca d’idees, creant un clima de por estès entre la població?. I la cirereta inicial: anunciar l’estat d’alarma, deixar que la població s’escampés per tot arreu durant un cap de setmana i aplicar-ho a partir de dilluns matí, quan tothom hagués tornat de la segona residència a ”Provincias”. De tot això se’n pot dir comportament criminal.

L’alternativa era aturar tota activitat laboral no imprescindible per combatre el virus. Confinar territorialment els brots més actius, crear una app per seguir els símptomes dels usuaris i elaborar un mapa d’incidència, apel·lar a la col·laboració ciutadana, la creativitat de sectors industrials punters, la potència investigadora de les universitats i el voluntariat del món sanitari, jubilats i estudiants avançats. Però tot això seria impensable en una població acostumada històricament al cabdillisme, a esperar que els hi resolguin els problemes els que manen, que per això hi són. I si no, a protestar. Però els tornaran a votar. Ja ho veureu.

I què me’n dieu de la vergonya infame de l’equip que té el comandament de la situació, i les rodes de premsa amb uniformes i medalles, amb llenguatge xusquero i regalimant verí respecte al MHP Torra?  Qui assessora el “Presidente del Gobierno”? Realment, aquest home, a part de ser inepte, té un control efectiu de la situació, o hi ha una bona part que li ve imposada des de més amunt? Voleu dir que no estem en una dictadura militar dirigida des de la Zarzuela i l’extrema dreta, que imposa la presència dels uniformes i la seva disseminació pels territoris desafectes? I de retop paren el cop que podia representar la publicació dels afers delictius del seu pare emèrit, una enorme crisi de la institució? Això sí, amb l’impuls de les grans empreses de l’ÍBEX, beneficiàries de tot aquest entramat.

I de passada, tenen tots els catalans confinats, sense poder-se manifestar ni circular pel carrer. I no ens creiem pas allò de que han optat per salvar l’economia en comptes de la vida de les persones. Això és un fals dilema, ja que com més es resisteixin a prendre mesures dràstiques, més s’allargarà l’epidèmia, més gran serà el nombre de morts, fins a 10 vegades més, fins i tot, i més temps i diners costarà refer el país en termes econòmics. Els governants que optaven clarament per aquesta estratègia de deixar fer, a USA i al Regne Unit, estan canviant a corre-cuita, ja que l’escalada de casos és important i la opinió pública se’ls està girant en contra. I el seu futur polític pot veure’s amenaçat.

En resum, “Ese virus lo venceremos unidos”? O millor separats? Pocs dubtes. Primer per qüestions de confinament. Segon perquè no té color haver d’escollir entre uniformes o científics. Entre improvisació o previsió. Entre confiscació centralitzada o iniciativa eficient. Entre monarquia corrupta o esperit repúblicà.

Estem immersos en un escenari com de pel·lícula de ciència-ficció. O de terror zombi. I quan al matí et despertes, potser encara dubtes de si ho has somniat o és ben cert que avui hauràs de seguir confinat a casa, per preservar-te a tu i als altres de possibles contagis mutus. I allò que ens semblava curiós, remot, veure per TV una ciutat amb milions d’habitants pràcticament buida, silenciosa, fantasmagòrica, resulta que es reprodueix al teu propi carrer. Sensació de mala sort, com quan agafes una malaltia greu i penses “Com és possible que m’hagi tocat a mi?”

Com hem arribat fins aquí? Algú ha actuat malament? No estàvem avisats? Encara riurem del “pangolí”? De les mascaretes dels orientals? Doncs mira, quan va tocar al nord d’Itàlia ja podíem intuir que ens arribaria ben aviat. Avui en dia no hi ha distància, per gran que sigui, que qualsevol virus no pugui fer en poques hores viatjant en avió. La globalització ja les té aquestes coses!

Bé. Si més no, durant uns quants dies el monotema ja no serà el “procés” amb totes les seves variants: que si presos polítics , que si taules de negociació… Doncs no! Ara resulta que la lluita contra la pandèmia no és sinó una variant més de la pugna entre Espanya i Catalunya. Cadascú amb el seu estil inconfusible, segons la manera de ser o el “talante” dels seus governants. Resulta que el govern d’aquí, assessorat per experts en epidèmies i lluites contra les infeccions, decreta unes accions immediates per mirar d’atacar el problema, que sembla escapar-se de les mans en alguna localitat. I els confina en un territori. I tanca escoles i proposa quedar-se a casa.

Els d’allà, en canvi, van de xulos, producte típic de la “Villa y Corte”. Com que sembla que la cadència d’infectats es descontrola, reacció: estat d’alarma, més que res perquè la gent s’alarmi i se’n vagi a passar el cap de setmana, que això dels virus ho hem de socialitzar, escampar-ho per tot arreu, perquè tots els espanyols som iguals, en la salut i en la malaltia, fins que la mort no ens separi. Això: perquè només la mort podrà separar-nos: Missatge subliminal als separatistes resilients.

Ni cas a les demandes de que tanquin el territori de la capital. Alternativa, tanquem el nostre! Ni pensar-ho. Que encara ho aprofitaríem per declarar-nos independents, actuant com un estat. Que això ja ho van viure i s’ho van prendre fatal. I a més, es notaria molt on es deixa treballar als experts i on tot es fa a toc de corneta xusquera. I això es veu fins i tot en les rodes de premsa, amb uniformes i medalles. I amb multitud d’arguments: tots darrera el “gobierno”. Tots “unidos”, pervertint el color groc en l’anunci. Però no hem quedat que a un metre de distància? També l’argument “És que el virus no entén de territoris, sinó de persones”. I a la Xina i a la Llombardia, els polítics eren analfabets, confinant províncies o regions? I des d’aquí es demana tancar fronteres per terra mar i aire. Que va! Però al cap de 24 hores, comencen per les carreteres. Però no hem quedat que no va de territoris? La qüestió és no reconèixer mai la ignorància. Amb tot això, és possible que amb una gestió tan nefasta ( retardant les decisions dos o tres dies alguns experts assenyalen que el pic de nous casos pot augmentar un 30 o 40%, suficient per desbordar el sistema sanitari ), d’aquí uns dies aconseguim ser el segon estat del món en víctimes, només per darrera de la Xina. Vaja, com amb el nombre de quilòmetres de trens d’alta velocitat. Un altre monument a la disbauxa i la corrupció “mesetaria”.

Per no parlar de la patacada econòmica que comportarà, i a la que, fins ara, no s’ha donat cap solució, a treballadors, autònoms, petits empresaris, llogaters, hipotecats… Fa por la seva resposta, perquè encara hi faran negoci els bancs, ara que els interessos són tan baixos. Com amb el FLA pel finançament de les autonomies: et faig un préstec amb els teus diners, però amb un cert interès… Les crisis sempre són una oportunitat… per als de sempre.

I passem a l’altre virus, el virus coronat, el que provoca la pesta borbònica. Curiosa coincidència. Ara que ens tenen distrets i espantats, aprofiten per deixar anar llast, perquè la corona deu ser d’or i s’ensorra. Ja era de domini públic que el Campechano era un braguetero i un comissionista. Quina família! Entre el pare, el cunyat, la germana i el nebot ultra. Ni el “Tribunal de Cuentos” ni el Suprem, ni cap altre organisme franquista no hi dirà res. L’Espanya eterna. Perquè ells seguiran cobrant comissions pel petroli que paguem religiosament, per l’armament que venen als que financen el terrorisme, perquè s’aprofiten dels negocis rendibles de les grans constructores del Bernabeu. Perquè són inviolables. Però poden violar qui vulguin. I la nostra butxaca. I la nostra dignitat. I la nostra paciència. Ni oblit ni perdó.

I a mode de conclusió inevitable. Als que podeu però no podeu, als que sou els més comuns dels comuns: Fins quan somiareu en una Espanya impossible? Com penseu redimir-la si en tant poc temps us heu tornat monàrquics, centralistes i digerits pel sistema? O només aspiràveu a la cadira? Si és així, sigueu maleïts per sempre! Perquè l’única llavor de coherència, de revolta, de dignitat, de progrés, ara i aquí, és l’independentisme de les bases. Perquè el de les altures, la meitat està agenollat i l’altra meitat, xiula.

De moment, diguem-li “Independents per la Independència”. Però el nom no és el més important.

Context actual i motivació d’aquesta opció.

El moment actual del món polític independentista presenta una sèrie de característiques que porten a pensar si serà possible avançar cap a la llibertat si no es fa una autèntica deconstrucció i regeneració de tot el nostre sistema de partits.

Pensem, sinó, en el creixent allunyament entre la classe política i les bases més actives de la societat. Aquestes no poden entendre les lluites caïnites entre les diferents opcions, sobretot de les seves cúpules, més que entre els simples militants, per no parlar de la immensa porció d’activistes que senten una profunda aversió a apuntar-se a qualsevol partit, amb unes quotes d’afiliació realment pobres. Fa tota la impressió que, en molts casos, es defensa la cadira, el càrrec, el sou, més que el noble desig de servir la societat a la que representen.

Molts d’aquests ciutadans actius voldrien construir una única llista electoral, com l’SNP escocès. O, com a mínim, que fos possible establir una estratègia comuna per avançar cap a la independència.

Fruit de tot això han sorgit diferents iniciatives, com el moviment de “Primàries” i recentment l’anomenat “Independentistes d’Esquerres”, al voltant dels líders exiliats a Bèlgica i a l’entorn del Consell per la República.

Davant d’aquests intents de presentar noves opcions, la primera reacció ben freqüent és de preocupació, si no de desànim, doncs s’interpreta, no sense una part de raó, que això acabarà fraccionant encara més el vot independentista.

És possible que de forma immediata sigui així. Però hem de pensar més enllà de la propera convocatòria electoral. En tot cas, és inevitable opinar que cal una refundació del sistema de partits, tots ells empeltats de la realitat i els vicis sorgits del règim del 78, ideats com a eines per assolir el poder i per conservar-lo. Però hem de tenir presents algunes condicions perquè aquests intents siguin autènticament vàlids en el nostre moment, ara i aquí, i sobretot, a mitjà termini.

• En el context actual espanyol, el poder dels partits i, fins i tot, del mateix govern central és força limitat, presoner dels poders fàctics. Encara més a Catalunya, per motius obvis.
• Donada l’excepcionalitat de la situació a Catalunya, en un moment històric com l’actual, res no justifica la lluita entre les diferents faccions. Un minim de sentit històric i d’estat exigeix un funcionament ben diferent de la brega continuada.
• Qualsevol intent de construir una nova opció política que tracti de concentrar el vot independentista no pot sorgir de les elits dirigents, prou enfrontades entre elles. Ha de sortir de les bases, des de fora de les seves organitzacions respectives.
• Aquesta opció volgudament transversal ha de facilitar la integració dels dirigents i quadres dels diferents partits. Però això no serà immediat, sinó gradual, a mesura que les previsions del vot popular es vagin decantant.
• La proposta no tindrà recorregut si no marca, des d’un principi, un canvi de tarannà radical respecte al funcionament actual dels partits, tant des del punt de vista de l’elecció popular dels seus líders a partir de llistes obertes, com de l’elaboració del seu programa i estratègies amb participació popular, i amb un codi ètic implacable en el seu funcionament.
• Tinguem clar que això serà un procés llarg i dificultós, perquè representa una intromissió en l’statu quo, el qual dificultarà tot el que pugui l’atac al seu món. Hi haurà un buit dels mitjans de comunicació. Caldrà treballar intensament a partir de les xarxes.

En resum, la independència serà una revolució a nivell estatal, però també a nivell de casa nostra. O no serà.

Codi ètic o qüestions de principi.

-El principi fonamental ha de ser el de mantenir la paraula donada, el de complir el que s’ha promès i, conseqüentment, el de prometre només allò que s’està disposat a fer. I tot aquell que ocupi un càrrec electe, si no és capaç de ser fidel a una promesa electoral per exemple, ja sigui per haver canviat de parer o per por a les conseqüències, cal que dimiteixi, que abandoni.

-Sigui en debat electoral o en el dia a dia parlamentari o de govern, centrar-se en defensar i argumentar les pròpies posicions i propostes, més que en combatre sistemàticament les opinions del altres, com no sigui amb arguments clars i concrets. I mai fent desqualificacions o insults. I reconèixer sincerament quan s’està d’acord en alguns aspectes de les posicions i propostes dels contrincants polítics, matisant, si cal, les diferències.

-Fermesa en l’eradicació de la corrupció en totes les seves formes, sigui l’apropiació de diners, el tràfic d’influències, la concessió fraudulenta de permisos, concessions, subvencions, etc. i inflexibilitat immediata en la depuració de responsabilitats de totes aquelles persones que s’hi hagin vist implicades.

-Garantir el contacte dels càrrecs electes i representants públics amb la ciutadania, vehiculat pels més diversos mitjans: oficines d’atenció presencial, canals en línia, a través dels mitjans de comunicació, etc. valorant evitar el tradicional allunyament de la classe política de les bases.

-Limitar el temps d’exercir càrrecs polítics i valorar el currículum professional dels candidats més enllà de la seva tasca política que, essencialment, s’hauria de considerar com una etapa més de la seva vida, dedicada temporalment al servei de la societat.

-I segurament podríem afegir altres condicions, sempre en la línia de la regeneració, transparència, coherència…

Transversalitat.

En les circumstàncies actuals de rivalitat entre partits independentistes, tàctiques electoralistes i lluita pel lideratge del procés, una opció transversal només és possible si surt de les bases actives i d’un sector de personalitats històriques, líders socials i intel·lectuals que ho impulsin. Amb generositat, però sense un líder visible de bon principi. En tot cas, que s’ho guanyi pel vot popular en primàries obertes.

Aquesta transversalitat hauria d’acollir des del centre-dreta fins a l’esquerra radical. L’única condició ha de ser la de treballar per la independència, per construir, ja des d’ara, una República Catalana basada en els Drets Humans i la seva implementació dia a dia. Una societat que accepta el pluralisme com una riquesa, amb un sistema democràtic participatiu, amb un clar protagonisme de la ciutadania, la qual ha de influir a través no només del vot en les eleccions, sinó a través de freqüents debats, consultes i referèndums per prendre decisions de govern.

Estratègia d’alliberament.

El desafiament a l’estat espanyol que va representar l’octubre de 2017, tot i les nostres debilitats i dubtes, va demostrar que l’acció conjunta d’una societat activa i mobilitzada i d’uns dirigents decidits només va poder ser aturada per la violència de les forces repressores. Això va fer evident el tarannà de l’Estat espanyol, amb importants costos a nivell de credibilitat internacional. Cal tenir present que un nou repte a l’Estat com el de l’1 d’octubre de 2017 no agafaria de sorpresa a ningú, deixaria clar que el problema no és en vies de resolució i difícilment seria tolerat per la comunitat internacional.

Cal insistir en aquest camí, doncs el diàleg amb ells sempre ha estat una opció sense cap recorregut, negant la negociació, i incomplint els pactes, per petits que siguin. Internacionalment, una taula de diàleg inclina a pensar  que el conflicte està encarrilat, quan no hi res més lluny de la realitat. Unes converses o negociació sense equilibri de les dues parts, sense un mediador i sense unitat d’estratègia del nostre bàndol és un carreró sense sortida. I afirmar que “no ens aixecarem mai de la taula de diàleg” és posar-se la soga al coll: ens hi poden tenir 300 anys més.

Per això s’ha de programar una estratègia d’unilateralitat. S’han de fixar unes condicions objectives, ja sigui majoria absoluta en vots o en escons en unes eleccions al Parlament, que impliquin prendre la iniciativa per part del Govern i de la cambra i proclamar la independència de manera efectiva. Prèviament caldrà tenir preparada una estratègia que possibiliti un control del territori, amb una mobilització massiva i permanent, una decisió de resistir la repressió inevitable i ferotge, una àmplia labor prèvia de contactes internacionals que facin caure la imatge de l’estat espanyol com una democràcia exemplar, que visibilitzi que és una continuació de la dictadura franquista que, encapçalada per la família comissionista, ocupa la cúpula judicial, les forces policials i militars, les empreses que tenen fagocitats els recursos públics i la majoria dels mitjans de comunicació.

En tot cas, els nostres càrrecs públics han d’estar disposats a tot. I difícilment es pot exigir a persones joves, amb una vida per davant i amb responsabilitats familiars evidents. Perquè no ens enganyem: no tenim garantit al 100% l’èxit de la nostra revolta.

Línies programàtiques mínimes.

És evident que amb una proposta transversal com la que es pretén no es poden concretar determinadas posicions polítiques que, òbviament, seran diferents i, fins i tot oposades, entre diverses parts de l’espectre polític que la contenen i que hauran de tenir la seva diferenciació i disputa un cop assolida la independència. Però sí que hi ha un bon gruix de principis republicans fàcilment consensuables en el sentit de governar per a fer-ho possible o, si més no, per a apropar-s’hi:

-Aproximació efectiva de l’accés de tots els ciutadans a uns mínims bàsics: dret a l’habitatge, al treball mínimament estable, a unes remuneracions i sistema de pensions que permetin una vida sense angoixes. Dret a una educació pública de qualitat i a una sanitat universal.

-Dret a la lliure expressió de les idees, a la manifestació activa, a la vaga. Igualtat efectiva entre homes i dones, a tots nivells. Màxim respecte a les creences ideològiques i religioses des d’una societat laica. Reconeixement i protecció de les diferents formes de viure la sexualitat.

-Des de la perspectiva històrica del Poble Català i la persecució a que han estat sotmeses durant segles la seva llengua i la seva cultura, aposta decidida per la protecció i potenciació del català en tots els àmbits com a llengua pròpia i eix vertebrador del País, tot respectant i valorant l’ús i domini de les altres llengües nadiues dels ciutadans, especialment del castellà. Dedicar recursos a potenciar les manifestacions culturals, entenent que l’accés a les diferents formes de cultura, inclosa la pràctica de l’esport, ajudaran a assolir una societat més feliç, madura i crítica.

-Aposta decidida per una societat del coneixement, impuls a la investigació científica bàsica i aplicada, sempre sota la mirada del debat ètic en tots aquells camps que poden qüestionar la dignitat de la persona. Respecte a la privacitat personal, avui en dia seriosament compromesa per les tecnologies de la comunicació i les seves grans empreses.

-Pel que fa a l’organització social respecte a l’eix dreta-esquerra i del paper de l’Estat en la seva regulació, només es pot concretar que cal una fiscalitat progressiva, que serveixi per compensar i disminuir les desigualtats i una penalització exemplar del frau en totes les seves variants. També combatre amb eficàcia les posicions abusives de les grans multinacionals respecte a les petites i mitjanes empreses.

-La societat catalana farà una aposta irreductible per la sostenibilitat i el respecte al medi ambient i la seva conservació, potenciant el consum de proximitat, l’economia circular, els bons hàbits en la minimització de recursos i residus, l’estalvi energètic i no acceptant el creixement econòmic com un valor en si mateix.

-Des de la perspectiva de la futura República Catalana en el concert internacional, i continuant una tradició fruit de ser un lloc de pas, amb una  tendència a la negociació i al pacte, definir-nos com un poble d’acollida, apostant pel dret universal de les persones a cercar llocs per viure lliures i en pau. Catalunya com a ens promotor de la pau, de la pacificació, la  mediació i la negociació en els conflictes internacionals.

No està de més repetir-ho: la nostra independència serà una revolució a nivell estatal, però també a nivell de casa nostra. O no serà.

Constatacions  de l’actualitat.

Les nostres institucions estan absolutament bloquejades per la repressió i la classe política, amb els partits dividits pel que fa a l’estratègia a seguir per l’independentisme. Fins i tot n’hi ha que, d’una manera més o menys clara, proposen un retorn a l’autonomisme, pactes amb el govern espanyol i retorn a la tàctica de peix al cove.

El nivell de militància i de mobilització dels partits polítics és força baix, res a veure amb la capacitat de convocatòria de les entitats, plataformes i iniciatives de la societat civil. Però els que acaben governant, o si més no ocupant càrrecs, són els partits.

Tot el que no faci la ciutadania mobilitzada no ho farà ningú. Però també se sent frenada per la repressió: la presó, fiances o multes desorbitades i violència contra els manifestants.

La qüestió que més adhesió popular genera és el suport als presos polítics, no tant la defensa del dret a l’autodeterminació i menys encara la reivindicació de la validesa dels resultats de l’1 d’octubre. Potser hauria de ser just a l’inrevés, però en general, a moltes persones els pesa més el sentiment que el raonament, la imatge d’un infant mort a la platja que les xifres esfereïdores de morts al Mediterrani.

Propostes per avançar cap a la independència.

Ara com ara, l’única manera de seguir avançant és a través de moviments sense cap visible, aprofitant les xarxes socials, però amb el perill que representa que puguin ser promoguts o controlats pels partits polítics i que s’acabin desactivant quan els convingui. I cal ser conscients que l’actual Govern i Parlament estan en un carreró sense sortida, atemorits per la repressió i agafats a una cadira irrellevant, però substanciosa.

Per això cara a unes properes i inevitables eleccions al Parlament, cal pressionar per tots els mitjans els partits independentistes, tot i que ja sabem que és molt difícil moure’ls. L’objectiu ha de ser que adoptin una estratègia unitària i d’acord amb la seva definició a favor de la nostra llibertat. Fem impossible un hipotètic govern “tripartit de progrés”, reedició d’aquells que no ens van portar enlloc.

Davant d’això, hi ha dues alternatives. A) Es produeix una massiva inscripció dels ciutadans mobilitzats als diferents partits, cadascú segons la seva proximitat ideològica, i mirar de canviar-los des de dins. B) Es crea un nou partit, una agrupació d’electors, o un moviment tipus Primàries com a les municipals, trencant esquemes respecte al funcionament de les actuals formacions pel que fa a la construcció del programa polític, l’elaboració de llistes, l’elecció de càrrecs, la transparència del seu finançament, la llibertat de vot dels seus representants al Parlament, etc.

En qualsevol cas, això no es fa d’avui per demà, és una estratègia a mitjà termini, però ens hi hem de posar, ja. Per un camí o per altre. O per tots dos alhora.

I com que la Independència no la proclamarem des del carrer, sinó des del Parlament i amb un Govern que l’executi, és evident que al capdavant s’hi ha de posar gent decidida a tot. D’on treurem els candidats? Qui està decidit a sacrificar-se personalment pel País? Segur que en trobarem, i una possible aposta és, entre d’altres, per gent gran: gent que ja no ha de pujar fills petits, que no té una llarga vida per davant. Gent forjada en la resistència de l’antifranquisme, de les lluites i convulsions de la “transició modèlica” o de la insubmissió contra el servei militar…una diguem-ne “gerontocràcia”, persones que no tenen necessitat d’escalar, que ja estan de tornada de moltes coses, que no pretenen ser els protagonistes, sinó que pensen, generosament, quin País i quin planeta deixaran als seus fills i néts. Que és, en definitiva, en el que haurien de pensar els polítics mereixedors de tal nom, els servidors de la cosa pública.

L’objectiu, la condició necessària, però no suficient, és aconseguir la majoria absoluta en vots i en escons. I després, fer el pas endavant que tots desitgem amb una mobilització massiva i sostinguda. Tal com se li va escapar a algun polític unionista en un moment de feblesa, “no està clar que l’estat pugui repetir impunement una segona actuació com la de l’1 d’octubre” sense que saltin totes les alarmes internacionals. Llavors, a Europa els va agafar de sorpresa. Ara ja no. Però, això sí: hem de creure en nosaltres mateixos, estar-ne convençuts i no “anar de farol”.

I si no ho aconseguim a la segona, serà a la tercera. Però serà!

Situem-nos just a l’any 1900, darrer del segle XIX. Un any molt suggeridor. Anem avançant ara fent salts de 39 anys:

1939: Entrada de Franco a Barcelona, final de la guerra incivil i inici d’una dictadura que portaria mort, repressió, sotmetiment de Catalunya i manca de drets humans a casa nostra i a la resta de l’estat. Fixem-nos, però, que van ser necessaris 3 anys, des del 1936 en què es va iniciar la revolta militar, per culminar el seu domini.

Avancem 39 anys més, 1978. Comença un règim, teòricament una democràcia formal, després de ser aprovada en referèndum una constitució ara sacralitzada, però redactada sota la pressió dels sabres. També en aquest cas podem veure que van caldre 3 anys, des de la mort del Dictador el 1975, per trobar el desllorigador del seu llegat lligat i ben lligat. I en el qual ens trobem, encara, entortolligats.

Un nou període de 39 anys. I ens trobem al 2017. Tots recordem el referèndum del 1r d’octubre, la República no exercida i el despertar de la repressió pura i dura contra els catalans, per atrevir-nos a fer tremolar els fonaments de l’estat. Constatem què va passar 3 anys abans, el 2014, amb la consulta no referendària del 9N: potser ara ens pot semblar anecdòtica però, en el seu moment, ens va emocionar i va començar a posar en alerta el costat fosc de la força, que no ha deixat d’acompanyar-nos.

I prou per ara, ja que amb 39 anys més ens plantaríem al 2056 i el futur no és pas escrit.

A tall merament anecdòtic, desenvolupem cada període de 39 anys en tres trams de 13 i fixem-nos amb alguns fets que hi varen destacar i que poden servir-nos de fites que emmarquen l’evolució històrica:

1952: Celebració a Barcelona del Congreso Eucarístico Internacional, cim del nacional-catolicisme de la dictadura. 1965: es redacta la Llei Fraga que s’aprova l’any següent, amb la qual, es canvia la censura prèvia a la premsa per l’autocensura. També és l’any del concert dels Beatles a Barcelona. Signes d’una tímida obertura del règim.

Ja en el postfranquisme: 1991 Moment àlgid del rock català, amb un històric concert al Palau Sant Jordi, amb rècord europeu d’assistència en un recinte tancat. També és inevitable pensar en com s’ultimaven detalls d’uns Jocs Olímpics que varen representar una descoberta de Barcelona en l’aparador mundial de les ciutats.  2004: A part de l’inefable Fòrum Internacional de les Cultures, sí que convé destacar els atemptats de Madrid que posen de relleu l’esclat de la mentida com a arma política i del mòbil com a eina de combat. I perquè no: primeres passes del tripartit, que portaria un nou estatut i l’origen de la nostra revolta contra un neofranquisme autoritari i embogit.

Tot això està molt bé. Però no deixa de ser voler lligar fets històrics amb dades numèriques. I, sobretot, no ens ha de fer caure en la creença que les revolucions es produeixen indefectiblement, per sí soles. Hem de ser nosaltres els que hem d’empènyer perquè els canvis s’accelerin. Si serveix d’estímul, començarem un any rodó, 2020, que alguns pronuncien com a win-win. Suggeridor.

I a més, farà 3 anys del 2017. Potser que en recollim els fruits, sembrats amb valentia popular durant una tardor calenta…

En aquest àmbit és ben coneguda la frase “Si un producte és gratuït, això vol dir, normalment, que el producte ets tu”.

Estem acostumats a fer servir navegadors, correus electrònics, xarxes socials, aplicacions… gratuïts. No és sorprenent que les empreses multinacionals que ens els ofereixen estiguin en mans de les principals fortunes del món? Com funciona això?

La resposta és ben senzilla: amb el seu ús, les nostres dades, preferències, gustos, desplaçaments, compres, amistats, etc. les oferim a les empreses corresponents. I això és usat per oferir-nos productes a consumir en funció de les nostres recerques, ubicació, edat i altres. La nostra vida sencera al descobert!

Potser ens plantejarem que no tenim res a amagar. Però no sempre és així: les nostres opinions polítiques, el nostre ritme de vida i totes aquestes dades, no només nostres, sinó de les nostres amistats i familiars també estan en joc. I no podem deixar de pensar que cada vegada sembla que ens acostem més a un món presidit per l’ull d’un “Gran Germà” com va descriure Orwell a “1984”, encara que amb uns anys de retard respecte a les seves previsions. En alguns països com la Xina aquest procés està molt avançat. I això sembla ser un camí bastant irreversible. Només cal pensar en la multitud de càmeres que ho graven tot a la via pública. I l’obligació que tenen determinades empreses, de telefonia i missatgeria, per exemple, de guardar durant un cert temps totes les comunicacions i localitzacions. Si a això hi afegim que, en el nostre cas concret, vivim en un estat que cada vegada tendeix a ser més policíac, és obvi que d’alguna manera hem de mirar de protegir-nos, essent conscients, però, que la protecció 100% segurament no existeix.

Potser ens fa mandra posar-nos en marxa en aquest sentit. Però podem afegir un parell d’arguments més propis de casa nostra: el procés d’alliberament endegat a Catalunya preocupa i molt les autoritats estatals, que no dubten a usar tots els recursos, legals o no, per aturar-ho i, si cal, culpabilitzar a qui els sembli perillós. D’altra banda, pensem que la protecció ha de ser com més massiva millor: si són uns pocs els que es “protegeixen” aquests seran qualificats de “sospitosos” per les clavegueres. I no serveix de res la nostra “protecció personal” si ens comuniquem amb gent que no ha adoptat cap precaució.

Per tant, per seguretat personal i dels nostres familiars, amics i companys de lluita, posem-nos en marxa i fem que ells també s’hi posin. També, a nivell de globalització, per no seguir alimentant les grans corporacions i per dignitat personal en lluita per un món millor que se’ns pot escapar de les mans.

Tinguem molt clar que tractar de fer la nostra revolució amb Gmail, Google, Wasapp i similars és d’un llirisme preocupant! Que és un tema complex? D’acord! Però demanem ajuda, anem a xerrades, consultem experts o a gent mínimament iniciada en aquest tema. Cadascú a la seva mesura. El que no podem és no afrontar el tema. És sorprenent que quasi mig milió de persones estiguem al Tsunami i no haguem fet massivament una migració a mètodes de comunicació més segurs. Així mateix, que un nombre similar d’usuaris no deixem de ser clients de les grans corporacions de l’Ibex i no consumim productes nostrats. És com si anéssim de vacances a Marina d’Or i a fer turisme al Valle de los Caidos

PD) Precisament aquests dies, les tres principals empreses de telefonia rebran de l’Estat una bona quantitat de diners (diners nostres!) per facilitar-li les dades de mobilitat dels seus clients. Amb finalitats “estadístiques”, però a ningú se li escapa que després ho poden utilitzar com vulguin. Per cert, les petites operadores no s’han prestat a aquest negoci…

PD) Si us interessa el tema de la seguretat i confidencialitat, podeu anar al següent enllaç i descarregar-vos un interessant llibre sobre la seguretat en l’entorn dels mòbils. Afortunadament, encara hi ha iniciatives gratuïtes que tracten de protegir-nos! Seguim!

https://www.criptica.org/blog/resistencia-digital/

A hores d’ara suposo que ja ningú no dubta gaire que si tenim possibilitats d’aconseguir la independència és per la força del carrer, per la força de la gent organitzada, com el primer d’octubre. Això vol dir estar disposats a fer una sèrie d’accions dures i persistents, pacífiques i imaginatives, però sobretot, decidides i inamovibles.

L’èxit dependrà de la quantitat de persones disposades en diferents graus de compromís i dedicació: és evident que no tothom hi jugarà un mateix paper o hi tindrà la mateixa implicació: cadascú ha de veure fins on pot comprometre’s en la mobilització i fins a quin punt està en disposició d’assumir-ne les conseqüències. Però, en tot cas, hem d’aconseguir ser molts i durant molt de temps. L’edifici que anem a bastir és com una piràmide: ampla per baix, punxeguda per dalt. Però amb un escalonat de cada pis ben adequat. En podem dir la piràmide de la llibertat. I la podem representar així, començant per la base:

1.000.000 de persones fent manifestacions pacífiques puntuals

100.000 disposades a aturar el País durant dies

10.000 decidides a rebre atacs a 1a línia

1.000 manifestants ferits

100 empresonats

10 morts

1 País Lliure

Evidentment, no cal que ens prenguem les xifres al peu de la lletra. Això no és un exercici de matemàtica recreativa ni una inspiració basada en la “Matemàtica de la Història” d’Alexandre Deulofeu. És, simplement, una reflexió basada en el sentit comú, a la vista de com han anat les coses darrerament en el nostre intent de desafiar un estat primitiu, acorralat, histèric i venjatiu com és l’espanyol. Diguem que pot servir de marc referencial i d’ordre numèric previsible en el que ens hem de moure.

Però analitzem una mica el quadre: La base ja la tenim i l’hem demostrada manta vegades. A partir d’aquí, cadascú ha de situar-se en el nivell al qual està disposat a arribar. I al dir això em refereixo als segments més nombrosos, ja que els altres, a mesura que ens apropem al vèrtex no són de lliure elecció sinó que, desgraciadament, es rifen.

Acceptem que la previsió de 10 morts ens pugui resultar colpidora. D’acord. Però pensem que la xifra és inferior al nombre de víctimes mortals a Catalunya per accidents de circulació en un mes. I no hem vist ningú que deixi de circular per aquest motiu, perquè la probabilitat que ens toqui és molt petita i “això sempre toca als altres”.

Tampoc no val a dir que l’independentisme cerca víctimes per aconseguir els seus objectius. Absolutament fals. Com és fals afirmar que la violència del dia del Referèndum la vàrem crear nosaltres, en comptes de l’invasor, disposat a tot. I que ja sabem com les gasta i que res no l’aturarà. I això segurament ho varen valorar els nostres dirigents quan es van fer enrera en aquell octubre convuls. D’altra banda, precisament, és en aquesta desmesura de violència irracional on ells tenen el seu punt feble, i que els pot conduir a la derrota. Com tantes vegades hem avançat en la lluita i en augmentar les nostres files a partir de les seves errades.

Anotació numèrica addicional: darrerament es parla força d’un estudi comentat en un article a El País en el qual s’afirma que una mobilització continuada i no violenta d’un 3,5 % de la població d’un territori acaba triomfant. Això vol dir 262.000 catalans. Una dada que convé tenir present.

Respecte al tema de les víctimes mortals en aquest procés i la manera de reflexionar-hi correctament, us remeto a una anterior entrada en aquest blog.

Finalment, si anem a totes, abandonem el “llirisme” recalcitrant. I no sé si podem muntar cap revolució comunicant-nos a través de whasapp, amb correus gmail o similars, cercadors com google, mòbils amb el localitzador activat… Ah, i si seguim essent clients de les seves empreses de serveis, bancs, supermercats, etc. potser haurem de recordar les paraules de Joan Sales oportunament difoses aquests dies: “Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils“.

D’això en podem parlar properament. Però urgeix: els dies decisius s’acosten.

El proper dia 22 de juliol començarà al “Congreso de los Diputados” la sessió d’investidura del líder del PSOE, Pedro Sánchez, per mirar d’aconseguir els vots necessaris per esdevenir president del “Gobierno”.  Tots aquests mesos que han passat des de les eleccions de finals d’abril els ha dedicat a anar desfullant la margarida, pidolant el vot o l’abstenció d’uns i altres. Però des de la prepotència i sense oferir res a canvi. I està per veure com acabarà el tema. És clar que els poders fàctics el que desitgen és un govern de coalició PSOE-Ciudadanos. I l’alternativa és un govern teòricament d’esquerres, amb els de Podemos. Però calen més vots, potser els dels partits minoritaris i la possible abstenció dels independentistes catalans. I això, amics meus, és com esmentar el dimoni.

I com s’ho plantegen aquests? Doncs de manera confusa, poc clara. Esperant un gest, unes promeses? Sobre els presos? Sobre una possible sortida al conflicte? Sobre unes millors inversions i deixar de controlar amb ma de ferro qualsevol iniciativa del nostre Govern o del Parlament? No se n’adonen que donar suport a la moció de censura a Rajoy a canvi de res va ser una autèntica tonteria? I que potser hagués sigut millor no secundar-la?

I aquí és on molts de nosaltres comencem a posar-nos les mans al cap. Però és que se’n pot esperar alguna cosa de les seves promeses o simples insinuacions de gestos? Que no ens han pres el pèl prou vegades? Una més?  Però que no és prou clar que som un país ocupat, sense cap mena d’autogovern, sotmesos a una repressió incessant? Que la mateixa autonomia s’ha acabat? Com es pot confiar ni negociar amb els botxins?

La conclusió evident és que els nostres diputats allà només hi han de fer un paper: practicar una política obstruccionista que faci, fins allà on es pugui, Espanya ingovernable. I si cal tornar a fer eleccions, doncs tant de bo. Només des de la seva debilitat tindrem més possibilitats de reeixir en la nostra lluita. I sobretot, no ens creguem que amb els socialistes al poder les coses seran millor que amb el triunvirat de la dreta. Tant li fa si t’apunyalen de cara o per l’esquena.

I el més preocupant de l’actual situació política a casa nostra no és el que facin allà, que també, sinó el que estan fent aquí amb les lluites caïnites entre partits independentistes, pactant amb altres formacions en molts ajuntaments per una mena d’incomprensible rebequeria, com dient “Tu vas començar…Doncs ara m’hi torno”. I la traca final, fins ara: el pacte per la Diputació de Barcelona. Però, que s’han begut l’enteniment? Com poden justificar aquestes decisions?

Sembla que ja ha arribat l’hora de que la societat civil mobilitzada mogui fitxa, segurament amb la participació de bona part de les bases del mateixos partits, i es planti davant les seves respectives seus per dir que ja n’hi ha prou, que no deixarem que puguin malmetre tot l’aconseguit fins ara, que reclamem unitat d’acció. I que, si no es veuen en cor d’anar més enllà, potser que s’apartin i deixin pas a una nova fornada de líders. Fins i tot a unes noves organitzacions, si és que les carrosseries dels actuals partits està tan rovellada que ja no surt a compte reparar-les.

Quan comencem a assetjar-los? Tenim pressa. Potser encara hi som a temps. En aquest moment, el perill més gran és la debilitat interna. I els nostres enemics, els taurons, ensumen sang…

Ens veiem davant les seus dels partits. Cadascú amb la seva pancarta. Alguns suggeriments:

“JA N’HI HA PROU!  UNITAT”

“PROU DE PACTAR AMB ELS BOTXINS”

“O AVANCEU O US APARTEU”

“PEDRO SÁNCHEZ: NI AIGUA”

“UNITAT ESTRATÈGICA”

“LA MILLOR JUGADA MESTRA ÉS LA UNITAT”

“LA BASE S’EIXAMPLA AMB LA UNITAT I LA LLUITA”

Etc. Cadascú és responsable del contingut de la seva pancarta. El poble és savi i en sabrà trobar de millors. Però, sobretot, no caiguem ara nosaltres en el partidisme: cadascú, individualment, hauria d’equilibrar el temps que dedica a plantar-se davant de cada un dels dos partits independentistes majoritaris. Res de fílies i fòbies. A més, les respectives seus són molt properes. I més endavant, també haurem d’anar davant del tercer partit, que ha participat en alguns pactes vergonyants i ha adoptat actituds ben discutibles.

 Constatem. Des del règim del 78 no hi ha hagut mai a Espanya un govern de coalició. Això, per sí sol, ja és una anomalia democràtica, almenys a Europa. I si no, repassem què ha passat en la majoria d’estats importants o propers. Però sembla que els conceptes de pacte i d’Espanya són antònims, com no sigui per arrasar Catalunya. Aquest fet ve fomentat, volgudament, pel sistema de circumscripcions electorals al Congrés: la major part de províncies són poc poblades i els corresponen 3 o 4 diputats, fet que afavoreix el bipartidisme, ja que només obtenen representació els dos partits més votats. Per això sovint s’ha passat de la majoria absoluta ( o quasi ) d’uns a la dels altres i en ambdós casos a governs que tenien les mans lliures per desfer les lleis de l’executiu anterior i fer-ne de noves.

Fem un parèntesi. Un cas ben conegut i que vaig patir com a professional és el de les lleis d’educació:   LOGSE 1990, PSOE;        LOCE 2002, PP;        LOE 2006, PSOE;        LOMQE, 2013  PP.

Cada una desfent criteris de l’anterior, centrant-se en aspectes ideològics, que si religió sí o no, que si Drets humans o Constitució…  O bé centrant-se en qualificacions numèriques o literals. O més hores d’una matèria o de l’altra. Tota una sèrie de criteris més propis de mitjans del segle XX que d’altra cosa. I ben sovint obviant temes més fonamentals com la metodologia, els recursos pedagògics i humans, l’organització i democratització del sistema, l’autonomia dels centres, el projecte educatiu…  Cal remarcar que vàries d’aquestes lleis ni es varen arribar a implantar del tot, perquè s’anaven estenent d’uns nivells educatius als següents. Però tot això no semblava que els preocupés gens. Cal remarcar que a Catalunya no va passar el mateix, si bé les seves atribucions en aquesta matèria són més aviat escasses, tot i que nominalment té “competències plenes”, és a dir, quasi res. Doncs sí: en temps del tripartit es va pactar entre PSC, ERC i CiU la LEC, concretament el 2009. I encara regeix. Igual que hem parlat d’educació, podríem citar altres camps legislatius, com les lleis referents a energies renovables, etc. En resum, Espanya és “el país del fem i desfem, que per això manem”. Ara bé: el dèficit fiscal català, el maltractament que patim en infraestructures, el boicot a qualsevol llei del Parlament, el dret penal de l’enemic, etc. això és invariable mani qui mani a Madrid. Com la velocitat de la llum al buit: una constant universal i eterna.

Tanquem el parèntesi. És evident que els governs de coalició, força freqüents en altres països destacats del nostre entorn,  representen una sèrie d’avantatges: el fet d’haver de pactar el contingut de les lleis i diferents decisions  de govern potser fa que el contingut final no acabi d’agradar a cap de les formacions que l’integren, però els pot satisfer mitjanament, així com a una bona majoria de la població. I genera una seguretat legislativa, una estabilitat legal i una tranquil·litat que, sens dubte, permet dedicar els esforços a la millora del funcionament de l’economia, les empreses, les polítiques socials, l’educació, la sanitat, la investigació… Perquè tothom sap quines són les regles del joc. I no com aquí, on determinades inversions, per exemple en matèria d’energies renovables, serien revocades al cap de poc temps i tothom entrampat. Excepte els privilegiats de sempre, que, en definitiva, són els que decideixen el quan i el com fer negocis garantits.

I ara, què?  Tornem als governs de coalició a Espanya. Ara s’ha trencat el bipartidisme, ja que el mateix sistema ha fet esberlar la teòrica esquerra en dos blocs, i la dreta en tres. Aquest fraccionament del vot no els fa pensar que s’han d’adaptar a la realitat. I es resisteixen a compartir govern amb uns o altres. I passen els mesos des de les darreres eleccions generals, de moment 60 dies, i el més calent a l’aigüera. També en això sembla que “Tanto monta monta tanto, Pedrito como Mariano”. Afortunadament, com que la seva acció de govern acostuma a ser bastant intranscendent, quan no és nefasta, el país s’ho pot permetre. Al cap i a la fi, mani qui mani, no afrontaran els grans reptes pendents: ni el deute públic i privat irretornables, ni la ruïna del sistema de pensions, ni el canvi climàtic, ni les creixents desigualtats socials, ni l’etern “problema catalan”, que d’aquest darrer  ja se’n cuiden els jutges. Quanta inconsciència! Quanta mediocritat!  Quanta tossuderia!

Deixem per a la setmana entrant parlar del paper que haurien de fer els nostres partits respecte a la governabilitat de l’estat espanyol. Tela marinera!

Aprofitant el final de l’enervant campanya electoral, potser és hora que els soferts votants hi diguem la nostra. I després, que cadascú es desfogui votant amb més o menys convenciment, amb més o menys recança, amb més o menys resignació. Però votem!

Una de les primeres consideracions que convé fer és sobre l’absència d’idees, de programes, en els mítings i debats que podíem patir. Quasi tot el temps es dedicava a atacar els rivals, a desqualificar-los. Constructiu, en general, poc.

També que més que unes eleccions generals espanyoles semblaven unes eleccions generals contra Catalunya. Deu ser que no hi ha problema més important: ni l’atur, ni el planeta en perill, ni el deute astronòmic irretornable, ni la crisi del sistema de pensions, ni l’augment de les desigualtats econòmiques i socials, ni la corrupció sistèmica, ni la desconfiança generalitzada en l’administració de justícia. De tot això, no cal parlar-ne. Potser perquè no hi veuen solució. Potser perquè no tenen cap projecte per Espanya, ni engrescador, ni exigent ni eficaç.  Això sí: aplicar-nos el 155 durant un cert temps, de manera indefinida, més bèstia o menys, això és fonamental, i deu ajudar a arreglar aquells problemes.

En tot cas, gràcies a tots els partits unionistes per fer-nos adonar que ni vosaltres ens considereu espanyols, perquè als que es valoren com de la pròpia comunitat no se’ls humilia, no se’ls apallissa, no se’ls esprem com una llimona, no se’ls priven dels Drets Fonamentals, no se’ls maltracta la llengua. Gràcies per reconèixer que som una colònia. Heu sembrat l’odi i heu enfilat un camí sense retorn. Com en una parella quan sorgeixen maltractaments. Ni oblit ni perdó.

Nosaltres preferim considerar-nos, simplement, com una altra Nació que, d’una manera o altra, és expulsada d’un Estat que només preteneu des de la uniformitat, que sempre heu entès la diversitat com un perill, no com una riquesa a compartir. I els resultats electorals confirmaran, una vegada més, que votem diferent, que Espanya i Catalunya som comunitats divergents, ja des de les primeres eleccions de la transició. I, una vegada més, suposo que els sondeigs d’opinió de les darreres setmanes es demostraran tan inútils i manipuladors com de costum.

Respirem a fons i ànims, que el mes que ve tenim una altra campanya i jornada electoral.

Nota final:  diguem les coses pel seu nom: deixem de dir “155”, que no és més que un nombre asèptic, sinó “estat d’excepció”, que és el que més li quadra: suspensió dels drets polítics més elementals. I molta atenció a aquells que el volen aplicar d’una manera indefinida i llarga: és una contradicció en ella mateixa aplicar un estat d’excepció de manera indefinida, perquè ja no és per situacions excepcionals. Llavors té un altre nom: dictadura.

Aquesta és una de les frases més sentides i debatudes els darrers temps com a estratègia impulsada per ERC en el moment polític actual. S’acostuma a interpretar com un camí llarg per assolir un ampli consens, que faci inevitable un referèndum acordat o, qui sap, una decisió unilateral.

Dins del galliner polític, especialment per part dels seus rivals, sovint s’associa a una estratègia electoral encaminada a fer un nou tripartit amb Comuns i PSC, encara que no és gens clar que això es pogués realitzar: és massa recent el fracàs d’aquesta estratègia que va cristal·litzar en el  Govern Montilla, mirant d’atraure al sobiranisme els socis de PSC i ICV. Però aquests continuen on eren. Això sí, amb una forta davallada del seu electorat i fugida de part dels seu líders, provocat, sobretot, pel tsunami independentista i la maldestra acció repressora de les estructures de poder espanyoles.

La frase del títol també es pot entendre com una tasca d’atraure l’electorat d’aquestes opcions fent una política d’esquerres, amb mesures adients de tipus social. Però això es fa difícil d’aconseguir, almenys de forma clara i evident, pel fet que continua, i continuarà, l’ofegament econòmic des de Madrid. Només lleugers retocs, que no permetran albirar com podria ser una República Catalana independent. En definitiva, un camí amb poc recorregut.

Com es pot, doncs, aconseguir aquesta “ampliació de la base”? Si mirem aquests darrers 10 anys aproximadament, en què l’independentisme ha passat a ser socialment majoritari partint de molt avall, és fàcil descobrir que s’ha produït gràcies a les errades i intransigències centralistes, que ha portat a molts a creure que l’única solució possible és la sortida de l’Estat espanyol. I això, s’ha combinat amb un protagonisme de la població a través del moviment de les consultes populars i posteriorment, de l’Assemblea. Tot plegat, un moviment cívic, pacífic i il·lusionant, davant del qual l’Estat només ha ofert negació i repressió. No hi ha color!

Com accelerar a partir d’ara aquest decantament social?  Doncs, si fa no fa, de la mateixa manera: combinar les seves errades estratègiques, com la de l’1 d’octubre, amb els nostres encerts, desafiant-los des de les nostres institucions i amb moviments de desobediència activa i pacífica de la població. Una nova ensopegada seva, fruit d’una sentència judicial clamorosa, unes eleccions clarament decantades, una il·legalització de partits, una aplicació del 155 massiu, etc. poden ser l’espurna que ens desencalli definitivament la situació. Perquè a més, a hores d’ara, els Comuns, dirigents i votants, han d’anar veient que el problema d’Espanya no és el d’un mal govern, com es justificaven quan manava en Rajoy. Ara, amb Pedro Sánchez, res no ha canviat, ni a nivell de diàleg útil, cúpula judicial, fiscalia, control de les clavegueres,hostilitat contra els catalans, impunitat del feixisme,  finançament, infraestructures, etc. I, per si això fos poc, el gir de la població espanyola cap a la dreta i la demonització de tot el que soni a català fa que cada vegada sigui més una fantasia creure que Espanya és regenerable: un estat que extorsiona a uns i subsidia als altres a través d’una casta extractiva. Això no té cap futur. Pura degeneració. D’aquesta evidència ha de venir, inevitablement, el somniat augment de la base social. Ja triga!

Fa bastants anys, amb uns amics, havíem jugat al Monopoly, aquell joc de sobretaula, amb els carrers, estacions, aparcaments, presons, companyies de serveis d’una ciutat.  S’hi podien anar construint cases i hotels i fer pagar per passar-hi. El joc, indefectiblement, acabava amb un jugador, que era el propietari de tot, i els altres, completament arruïnats. Un joc que, sempre he pensat, és força didàctic.

Em va venir al cap l’altre dia en llegir una editorial de l’admirat Vicent Partal, aquí sobre el recent informe d’Oxfam-Intermón 2019  aquí  relatiu a la creixent desigualtat en el món i l’acumulació de riquesa cada vegada en menys mans. La dada més cridanera és que la fortuna de les 26 persones més riques del món equival a la “riquesa” de la meitat més pobre de la humanitat, uns 3.800 milions de persones. Hi surten el nom de les 26. I la dada més preocupant: l’any passat per fer aquesta equivalència calia comptar amb la riquesa de 43 persones. Preguntem-nos, i l’any vinent, quants? El món és com un immens joc del Monopoly? Com hem arribat fins aquí?

Cal tenir present que possiblement no hi surtin tots els més rics. Potser només els qui ho declaren. Hi ha xeics, banquers, monarques, que no els veig per enlloc.

Una malsana curiositat em va dur a consultar a la Wikipedia sobre les empreses i negocis d’aquests multimilionaris de la llista dels 26. Poques sorpreses. Els primers, per ordre: els propietaris d’Amazon, Microsoft, Berkshire, Louis Vuitton/Dior, Facebook/WhatsApp, Zara, Oracle, Google… També banquers, immobiliàries, grans cadenes d’establiments, casinos…

La constatació, evident, és que la majoria de nosaltres som clients de moltes d’aquestes empreses. Si ho comentem amb algú, potser ens direm que no hi ha marxa enrere, que comprar per internet i que t’ho portin a casa, que fer servir les xarxes socials i la missatgeria instantània, que usar un cercador, això és el futur. Segur? El futur no és una fletxa de la qual no podem decidir en absolut la direcció que prendrà? Perquè el canvi climàtic també és el futur. I és el que desitgem per a les noves generacions? Espantós. Amb la nostra comoditat immediata i manca de consciència de l’endemà, estem comprometent la vida dels que ens segueixin. I ja posats a fer-la grossa, a veure si aconseguim que ens allarguin la vida i ens proporcionin la immortalitat, i no cal que neixin nous infants. Tancaríem el cercle!  Només amb una interessant conclusió: nosaltres seriem les nostres pròpies víctimes del futur que hauríem decidit.

Tornem a la realitat. Hem pensat mai quan fem una compra per la xarxa i ho rebem a casa, tots els mecanismes que desencadenem? D’on venen els productes? Milers de km de transport? Quants intermediaris hi ha? Com es poden aconseguir uns preus tan ajustats? Quina multiplicació d’embalatges creem? Quines condicions de treball té el pobre camàlic que ens ho puja fins a casa? Quins problemes de circulació a la ciutat creen els milers d’encàrrecs a repartir? Quin desert de petits comerços s’escamparà per la ciutat?. Potser no tot és tan negatiu, però… voleu dir?

I pel que fa a les eines informàtiques, som conscients que les nostres recerques, preferències, compres, consultes, moviments, despeses, converses, queden convenientment enregistrades per aquestes empreses que, si cal, no tindran cap recança a passar-les al primer govern autoritari que els pressioni? Que ens hem venut la nostra intimitat per una immediata comoditat?

Tornem a la fletxa del futur: cap a on l’enfoquem? Hi ha alternatives? A què hem de renunciar? I jo, personalment, hi puc fer res?

Doncs sí. I molt. També pel que fa al canvi climàtic, que ara deixarem de banda. Sabem que hi ha programes i eines informàtiques de codi obert, creats de manera col·laborativa, alternatius als que fem servir i que tenen un plus de seguretat i confidencialitat? Quan hi ha competència d’empreses  de serveis, provem de no triar mai la més potent per no desequilibrar més la balança? Mirem si n’hi ha que siguin cooperatives, que no poden ser absorbides pel peix més gran i que la seva prioritat no sigui repartir beneficis? Valorem el tracte personal amb el botiguer del barri, creant xarxa comercial i humana? Doncs anem defensant aquests criteris entre els nostres familiars, amics i coneguts. I, encara que haguem de pagar una mica més per segons què, voleu dir que, a la llarga, no estalviarem impostos per haver d’atendre mesures socials destinades a tots aquells que siguin rebutjats pel sistema?

I, evidentment, una lluita que no podem oblidar: si aquestes grans fortunes galàctiques i altres de no tan enormes, paguessin una mica més d’impostos, s’acabarien en bona part molts dels problemes de misèria del món. Es clar que això aniria lligat al control de la corrupció dels governs i organismes receptors. Uf! Que complicat!

Però tenim veu i vot. I memòria. I, sobretot, el compromís personal, el dia a dia. Ens hi posem? O esperem a fer tard, com en tantes altres lluites crítiques, com, per exemple, en el tema del canvi climàtic?

L’espectable lamentable d’aquesta setmana al Parlament extremeny, on es va aprovar una proposta contra Catalunya, exigint l’aplicació del 155, el control de TV3 i la castellanització de l’escola, entre d’altres minúcies, mostra que tots els qui el van aprovar són una immensa majoria de la cambra i, per tant, dels seus votants. Ho van fer el  PP ( dreta franquista )   C’s ( dreta mentidera ) i PSOE ( dreta histriònica ). I, segurament, no serà el darrer parlament autonòmic que es pronuncia en aquest sentit. Recordem fa poques setmanes que a la campanya electoral andalusa el tema recurrent eren els atacs a Catalunya, i que la sultana destronada va atribuir la seva derrota a no haver furgat prou en aquesta qüestió.

La conclusió a la que qualsevol marcià acabat d’aterrar arribaria és que aquestes comunitats no tenen problemes per resoldre a casa seva. Potser trobarien aberrant saber que uns i altres tenen un índex d’atur aproximat del 25%, i del 50% si ens referim al juvenil. I es preguntarien, com és que la gent no surt a assaltar els supermercats per sobreviure? Que no els cal? Que la collita de l’oliva anava mancada de mà d’obra? I com és que la dreta falangista s’oposa a la immigració que faria aquesta feina? I quina relació té tot això amb els atacs a Catalunya? Cap? Curiós, ben curiós…

Com s’ha arribat fins aquí? Per què aquestes mostres d’agressivitat, que es repeteixen i es repetiran en molts altres territoris peninsulars? Per què aquest “A por ellos” generalitzat? On és la població progressista? On és la intel·lectualitat que admirava Catalunya durant la transició, que llavors era el motor de la democratització, del progrés, de la lluita pels drets civils?

Aquest desert cívic en què s’ha convertit l’Estat és una obra planificada de fa anys. Potser en forma larvada, però a punt d’eclosionar amb la primavera independentista. Hi té molt a veure l’ambient hostil creat a l’entorn de l’Estatut amb la recollida de signatures en contra. La rigidesa absoluta davant el possible dret a decidir va fer saltar totes les alarmes. La democràcia formal, la transició modèlica es converteix en un simple decorat, quan per damunt de les lleis, de la democràcia, de la justícia, de l’ètica, del sentit comú, hi ha la sagrada unitat de la Pàtria. I per defensar l’indefensable s’hi val tot:  la violència física, els escamots ultres, les mentides contínues sobre les famílies que no es parlen, la fractura social, la persecució del castellà, que si els catalans s’ho volen endur tot, que si són uns privilegiats…De tota manera, costa d’acceptar que, en un món amb tants canals de comunicació, xarxes socials, diaris electrònics, etc. la immensa majoria de la població hagi engolit acríticament el missatge monocolor.

S’ha creat un relat quasi únic, convertint Catalunya i les seves institucions en una mena de gueto mediàtic contra el qual es pot dir tot, es pot mentir tant com es vulgui, es pot enviar la policia, els jutges, el tribunal de comptes, l’espionatge d’estat, les clavegueres més infames.

De tota manera, no se’ls acut interrogar-se de per què volem volar lliures una fracció majoritària dels catalans? No són conscients de la seva pròpia contradicció si ni ells ens consideren espanyols? No veuen que estan cavant una fossa immensa, sense retorn possible? Qui deixarà de ser independentista després de l’1 d’octubre i els esdeveniments posteriors? Són conscients que l’Espanya de les autonomies s’ha acabat, que els diferents governs i parlaments no són més que terminals de la carcúndia madrilenya i de la seva corrupció sistèmica? Que si no fos per Catalunya no s’hauria inventat el cafè per a tots, fins i tot per a aquells a qui no els agrada el cafè i que amb uns “vinillos” en tindrien prou? Això sí, ara no  renunciaran a les seves institucions perfectament inútils i doblades de les centrals, perquè representen molts càrrecs, molta menjadora per tant poca feina.

I curts de mires, no se n’adonen que Espanya està podrida, que no té cap projecte com a país, que la descentralització és contra-natura, que està endeutada fins al capdamunt, que el sistema de pensions no és viable, que sense immigració no és sostenible, que la perpètua subvenció s’ha acabat, que no és un país pobre sinó explotat pels de sempre, que s’han posat en un carreró sense sortida. Perquè, creieu-me, si arribessin a aniquilar-nos, a assimilar-nos, i actuéssim com ells, l’ensulsiada seria conjunta i total.

I estiguem segurs que això no serà així. Mai hem estat tan a prop d’aconseguir la llibertat. I aprofitarem la combinació de les seves greus errades i de les nostres fortaleses per aconseguir-ho.

El “Gobierno” del PSOE pressiona els nostres partits independentistes que li aprovin els pressupostos i ensenya el fantasma del tripartit neofranquista per espantar-los. Amenacen: “O nosaltres governem  o ells tornen!” Però aquesta cançoneta ja ens la sabem.

El més greu és que, per seduir-los, els promet complir, per primera vegada, amb la  disposició addicional tercera de l’Estatut de Catalunya, que obliga a destinar a la comunitat el mateix percentatge de la inversió territorialitzada de l’Estat que el pes de l’economia catalana en el PIB espanyol (entorn del 18%). Hem d’aclarir que, normalment, aquest percentatge d’inversió pressupostada s’ha mogut, més o menys al voltant del 8 a l’11%. Bona rebaixa!

Però encara hi ha més per afegir. Ja sabem que una cosa són els pressupostos i l’altra  el seu compliment efectiu. Aquest, els darrers anys s’ha mogut, a Catalunya, entre el 56 i el 80%. Cal comentar que en algunes CCAA el percentatge de compliment ha sigut per sobre del 100 %, fins al 130%, per exemple. Curiós, oi?

Resumint: no us marejo més amb xifres. ( Podeu cercar-ne si teniu una curiositat malsana i prou estoc de valeriana a casa )  O sigui, que sobre uns pressupostos molt per sota del previst en l’estatut momificat, a més a més hi ha la rebaixa de la seva realització efectiva. És com si ets botiguer, tens un article que val 100 €, el rebaixes a 60 i, finalment, només te’n donen 40!  Ui, sí! I ara, si voleu, parlem de retallades…!

I ara ve el més bo. Aquesta disposició d’una llei orgànica com l’Estatut, no s’ha complert mai. I ara ens l’ofereixen. I la pregunta és: però els successius governs de l’estat, no són els que prediquen que les lleis hi són per complir-les? De veritat? I cap alt tribunal no els ho ha retret? I ens podem creure que això sortirà realment als pressupostos? I encara millor, algú és prou crèdul, llençant tots els lliris a mar, que compliran el que s’hi digui? Però, que no sabem que són uns mentiders compulsius?

I ara, mirem cap a casa. Encara hi ha formacions de les que ens havien de portar la República que dubten sobre si aprovar-los? Com a justificació, es pot argumentar en això que la política és l’art de gestionar el que és possible? I la dignitat, on queda? Ni parlar-ne! I a més, un argument addicional: Fer-ne possible l’aprovació vol dir deixar ben clar que el PSOE necessita els dimonis independentistes, i això els afebleix cara a les següents eleccions, que no trigaran gaire. I tampoc ens interessa afeblir-los.

En tot cas, em sembla que sóm molts els qui estem disposats a no permetre que els nostres representants a Madrid pactin res a canvi de res. O a canvi de prometre’ns una part del que ens correspon per llei. A més, hi ha uns presos a punt de patir un judici vergonyós. I hi ha exiliats. I, sobretot, hi ha un dret inalienable a l’autodeterminació. O sigui que, si cal, preparem concentracions davant les seus dels “nostres” partits, per exigir una mica de coherència, una mica de respecte als qui van amagar i defensar les urnes, als qui encara esperen que es materialitzi la República. I que vagin fent-se a la idea que la sobirania resideix en el Poble.

I nosaltres, els primers convençuts que això és i serà així. Preparem-nos!