De Sants estant

Una mica de context: quan ETA encara actuava, es va fer famosa la frase d’Aznar: “En absència de violència es pot parlar de tot”. Passats molts anys, resulta que sense violència no es pot parlar de tot, ni tan sols al Parlament de Catalunya, lloc que, per definició, és on es tracta de “parlamentar” entre els representants legítimament escollits. És més, ara i aquí, qualsevol pacifista pot ser acusat de violència, encara que sigui per la mirada d’odi…

Perquè potser us preguntareu: com es poden qualificar de terrorisme les accions mobilitzadores del Tsunami Democràtic, amb un eslogan que deia “Spain, sit and talk”, que traduït seria, “Espanya, seu i parla”?. És a dir, “Fem una taula de diàleg”, que és una de les coses més pacífiques i inútils que es poden imaginar.

Perquè quan els pagesos que tallen carreteres i autopistes, inclosa La Jonquera, durant varis dies no són pas terroristes, oi? Defensen el seu futur i tenen dret a manifestar-se. Bé, per ara!

Perquè quan els taxistes que col·lapsen Barcelona i el seu aeroport, reivindicant els seus interessos laborals i de gremi, no són pas terroristes, oi?

Llavors, per què ho han de ser els qui van seguir les consignes del Tsunami Democràtic i els seus hipotètics inductors, tallant la Jonquera o col·lapsant l’aeroport durant unes hores?

Doncs perquè a Espanya el terrorisme no depèn del què es faci sinó de qui ho faci. I, sobretot, de per què ho faci.

Així, tot el que faci un independentista pot ser terrorisme, sigui manifestar-se, llençar consignes per internet o fer ganxet, que tot arribarà.

I quina lògica te això? Simplement que qüestionar la “sagrada unidad de España” és un crim de lesa humanitat: el que els causa terror és que Catalunya s’independitzi, perquè sense ella el seu estat és inviable. I qui són els que els provoca terror?: els independentistes, siguin del Tsunami o dels CDR, per exemple. Per tant, aquests, els qui els provoquen terror són, per la seva pintoresca definició, terroristes. No pel que fan, sinó pel que pretenen.

Aquesta és la gran perversitat de la dictadura dels togats. Perquè hem de tenir clar que aquesta convulsa Espanya no és pas una democràcia (govern del poble). Podem escollir entre els noms de togacràcia (govern de les togues), borbocràcia (govern dels borbons), mediacràcia (govern dels mitjans informatius) o femtacràcia (govern de les clavegueres). I encara podem anar afegint neologismes. En qualsevol cas, la fortor comença a ser insuportable.