De Sants estant

Us proposo fer un exercici de reconstrucció de la realitat recent, de com va anar això de l’actuació de l’Estat Espanyol, així amb majúscules, per avortar la nostra independència. Començarem per ordre cronològic invers, pels més recents. I podreu apreciar com cada un d’ells dóna un nou sentit, que potser en el seu moment no haviem pogut detectar, a fets anteriors.

Per començar  en algun moment, fem-ho a partir de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Que segons els experts, no es podia aplicar perquè qualsevol precepte constitucional exigeix una legislació prèvia. I enlloc diu que es pugui destituir un Govern, ni convocar eleccions autonòmiques, ni destituïr càrrecs, ni desmuntar organismes, ni paralitzar el funcionament del País. I ho van fer. I en to de burla: “En liquidasió”. Ens ho podiem pensar que ho farien? Tan bèstia?

Tirem enrera. Discurs del Monarca el dia 3 d’octubre. Absolutament bel·ligerant, cosa que no ha de fer mai algú que té reservat el paper d’àrbitre. Diuen que per pròpia iniciativa. Justificant la massacre. Posant en perill la pròpia institució que molts dels seus consideren ja amortitzada, com van amortitzar Rajoy. Tampoc ens pensàvem que actués així. Que donés suport als Piolins desmadrats. Però ho va fer. Sempre més bèstia del previsible.

1 d’octubre. Esperàvem que tractessin d’impedir la votació, o prendre les urnes. Però una repressió violenta i sanguinària, plena de venjança, anant a humiliar i a fer mal on havien de votar el President del Govern o la Presidenta del Parlament? O en petits poblets?. Terroritzar la població. I després, negar els fets, girar com un mitjó la realitat als ciutadans espanyols, acostumats a combregar amb rodes de molí. Fins i tot mentir com estúpids en mitjans de comunicació estrangers de tota solvència. Si són capaços de tanta ignomínia, que no serien capaços de fer abans d’aquesta data per evitar-ho?

20 de setembre. Invasió a dependències de la Generalitat, detenció d’alts càrrecs. Intent d’entrar, sense manament judicial, a la seu d’un partit, curiosament el més radical dels independentistes. Això era un intent desesperat d’impedir el Referèndum? Això podia semblar llavors. Però no només. Posteriorment hem anat sabent que els vehicles de la Guàrdia Civil els van deixar al carrer, quan podien haver-los entrat al pàrquing. Sense protecció, amb armes i munició a dins. A qualsevol responsable militar d’un fet així li munten un consell de guerra en quatre dies. Però no. Potser al tinent corresponent li donaran una medalla al mèrit provocatiu. L’objectiu, vist amb l’experiència d’ara sembla clar: provocar violència armada, un bany de sang i justificar l’ocupació militar de Catalunya. I a veure si els de la CUP picaven l’ham. Però no els va sortir bé. Doncs a inventar-se la versió “tumulto”, la “gravetat” de pujar els Jordis sobre els vehicles ( amb permís de l’oficial ) per desconvocar la concentració. Uns vehicles ja massacrats pel pes de les tribus de periodistes al llarg de tot el dia. Si amb ulls d’ara veiem que són capaços de provocar i muntar un relat tan bèstia i fals, de què no seran capaços?

I una mica més enrera: 17 d’agost. Atemptat gihadista a les Rambles i a Cambrils. Estava cantat. Barcelona com a ciutat de moda no podia escapar-se d’un fet així, com Londres, París, Madrid…

Atenció, però: en poques hores un diari recalcitrant de la ciutat alerta d’un avís de la intel·ligència americana als Mossos que no va ser valorada per aquests. Comença l’operació fems. Aquest informació es demostra que és un muntatge, sens dubte interessat. El cas és que els Mossos en tres dies desarticulen o eliminen els responsables de l’atemptat. Lliguem-ho amb la coincidència que l’imam de Ripoll era confident de la Policia. Que mai van compartir amb Mossos aquesta informació. Que l’explosió del xalet ve a demostrar que el pla original era molt més mortífer que l’atropellament de la Rambla, una simple solució d’emergència. Comença a circular la versió de l’atemptat de falsa bandera. Tu ja m’entens. I allò que en el seu moment ens semblaria una bogeria, a la llum d’esdeveniments, comportaments i informacions posteriors ens gela la sang.

I en la llunyania dels fets, recordar les clavegueres de l’estat de presumir d’haver-nos destrossat el sistema sanitari, alterar els resultats de més d’unes eleccions a base de deixar anar falses informacions de comptes corrents a l’estranger, no respectar la inviolabilitat de la correspondència empènyer les empreses catalanes a marxar del País…

Per arrodonir-ho, podeu llegir les paraules del llavors Ministre Garcia-Margallo “el bocamoll”. Pel seu afany de protagonisme o d’aspirar a la successió, va fer afirmacions que semblen destapar greus tripijocs:

https://elmon.cat/politica/margallo-augura-que-a-mitjan-agost-passaran-coses-a-catalunya

I unes de més antigues, però que il·luminen la bola de vidre del profeta de l’Apocalipsi:

https://www.lavanguardia.com/politica/20160910/41222537764/margallo-ataque-terrorista-se-supera-disolucion-espana-irreversible.html

Si ve a dir que un atac terrorista es pot superar, però la separació de Catalunya no, quina és la conclusió del sil·logisme? Potser que amb un atemptat terrorista es pot evitar la secessió?…Fa feredat!

Mica en mica les peces van encaixant amb precisió mil·limètrica. Ja podem interpretar el dibuix del trencaclosques. No us sembla que ara tenim una visió molt més clara de la història recent?

Si voleu parlar de cop d’estat, veureu que no hi ha un dia concret en que es materialitza, sinó una sèrie d’episodis que condueixen a la vexació de la democràcia, a la violació de les seves pròpies lleis “que nos hemos dado” encara que seria millor afirmar “con las que les hemos dado…”

Per a ells i per a molts espanyols, trencar la unitat de la seva pàtria és una cosa tan inconcebible i tan anorreadora que cal evitar-la de totes les maneres possibles. I això està per sobre del bé i del mal. Jo encara diria més, Dupont!:  és bo per a la humanitat: “Unidad de destino en lo universal”. I aquest objectiu suprem justifica qualsevol actuació. Tinguem-ho clar: qualsevol vol dir qualsevol, sense límits, sense fre, sense tremolors. “A por ellos” fins el final. Encara que calgui una ocupació militar. Encara que es perdi el prestigi a tot Europa. Encara que calgui atacar la seva justícia. Encara que  hi hagi jutges talibans que són els que arriben a la cúpula. Pur instint autodestructiu. Paranoia.

Aquests dies es parla de diàleg entre els governs de Catalunya i Espanya. Ningú vol passar com aquell qui no vol dialogar. Però llavors comencen a formular-se qüestions de principi. Es parla de diàleg sense condicions prèvies: es pot parlar de tot. Alguns, però, tenen clar que s’han de posar límits: per una banda, tot dins el marc legal; per l’altra, no es pot excloure  el tema del referèndum d’autodeterminació. I una cosa no lliga amb l’altra. Ja som al cap del carrer.

I no es pot emprendre un diàleg, ja no parlem de negociació, amb posicions prèvies tan contradictòries. No és més que malgastar una oportunitat.

Però encara n’hi ha més. En tot diàleg convé que hi hagi un cert equilibri, una certa equitat en les posicions dels dos bàndols. No es pot qualificar així la conversa entre un amo i un esclau. No es pot dialogar si els d’un costat poden anorrear els de l’altre. Si uns són responsables de la violència policial i els altres les víctimes colpejades. Si uns empresonen i els acusen de delictes inventats i els altres tenen gent podrint-se a les presons. Si uns van permetre un 155 il·legal i desmesurat i els altres el varen patir. Si uns tornen a enviar “piolins” i els altres tenen els principals comandaments policials investigats per sedició. Si uns permeten l’economia extractiva de les elits financeres i els altres hi posen els impostos des de temps immemorials. Si uns porten les lleis dels rivals al Constitucional i els altres tenen un Parlament lligat de mans i peus…I podriem anar seguint…

Si amb aquest panorama algú dels nostres encara pensa que es pot anar a dialogar, sisplau, que s’ho treguin del cap. Que posin com a condicions prèvies, com a mínim, una mostra efectiva de bona voluntat. Efectiva, no promeses que sempre incompleixen des de fa segles.

Fem una petita llista de possibilitats, encara que sigui indicativa?

-Retirada dels piolins enviats aquests darrers dies a Catalunya. Enviar-los va ser una mesura mig ofensa, mig amenaça.

-Retirada dels recursos d’inconstitucionalitat de totes les lleis de caire social aprovades pel Parlament durant la legislatura anterior.

-Excarceració immediata dels presos polítics després de disminuir els càrrecs per part de la fiscalia.

-A més de retirar la mòmia del “Valle de los Caidos”, restablir l’honor del President Companys, vilment assassinat.

-Començar ja, de manera efectiva, a transferir part del deute de més de 7000 milions que ens impedeix funcionar de manera digna.

…

Potser sembla una llista molt ambiciosa, tot i que incompleta. Però és evident  que no es pot iniciar un diàleg des del fons del pou mentre els altres tenen la corda. Això seria un suicidi a més d’una presa de pèl.

I que els nostres dirigents tinguin clar que nosaltres no ho podem acceptar, ans ho qualificarem de traïció. I actuarem en conseqüència en la nostra acció diària i  en properes eleccions.

I una consideració final, i no menor: la presència d’observadors, negociadors o mitjancers internacionals, digueu-li com volgueu, de tal manera que sigui un diàleg a tres bandes, un triàleg. Que vagin entenent com les gasta aquest estat que ha sigut capaç de trepitjar la democràcia i els drets humans per tal de preservar la sacrosanta unitat d’Espanya, principi immutable de la història. Un estat que mai ha volgut negociar ni complir els pactes.