De Sants estant

Bloc de Joan Mollà

PER QUÈ BULL L’ASSEMBLEA?

Publicat el 26 de febrer de 2023 per joanmb

En tot el que està passant a l’Assemblea, amb la dimissió d’un bon grup de persones del Secretariat Nacional, segur que s’hi barregen diferents factors. Per un costat, una sèrie d’egos excessius, un cert afany de notorietat, unes possibles discrepàncies personals. Fins i tot, unes certes maniobres poc democràtiques o intolerants de la cúpula dirigent, que s’haurien de clarificar i d’evitar-ne la repetició. Però en tot cas, segur que hi ha alguna cosa més, uns arguments de fons, unes discrepàncies d’estratègia que també hi pesen. I parlant de democràcia, caldria aclarir d’una vegada si els secretaris nacionals quan defensen les seves posicions en el plenari ho fan a títol personal o en funció d’aquells a qui representen. Potser no en el dia a dia però sí, al menys, en els temes importants. I havent captat, abans l’opinió de les bases. Perquè és una assemblea, oi?

Entenc que els “Indesinenter”  o crítics proposen anar augmentant les mobilitzacions en un crescendo fins que arribarà un moment en que la nostra classe política farà un tomb. I que la possible llista cívica la farem amb ells, en una llista conjunta i amb empenta per arribar al repte d’implementar el mandat de l’1 d’octubre. I que la classe política es veurà obligada a acceptar la proposta. Potser una mena de re-edició del Junts pel Sí, amb independents que aglutinin?

Però discrepo d’aquesta estratègia. Analitzem la realitat política actual:

  • Veure que els partits segueixen dirigits per aquells que van humiliar-se en un judici vergonyós és un espectacle pornogràfic. Els entenc. Suposem que quan tenien el poder anaven de bona voluntat però no van gosar fer el pas. Honorem-los perquè han patit prou trasbals i uns bons anys de la seva vida, però no poden tornar a manar. Jubilació política. Cap d’ells no va defensar el català al judici. Cap d’ells no va acceptar de dir, per exemple, que es van aturar per evitar un bany de sang. No. Simplement passaven per allà, però amb prou feines van desobeir, ni dedicar diners públics per assolir la independència. Tot plegat els invalida per ni tan sols gestionar les engrunes, que és el que estan fent. Foc nou. I no un simple canvi de cares dins dels mateixos partits, no. El que cal és una regeneració de la política. Experimentar i trobar altres formes d’exercir el poder, de respectar la voluntat de les majories segons els compromisos electorals. Això és el que significa la Llista Cívica, no fer una simple recerca de persones que es vulguin presentar a unes eleccions al Parlament. Per això, en el que no estic d’acord amb els secretaris nacionals dimissionaris és que neguen l’existència de dos fronts per assolir la independència, l’exterior, Espanya i l’interior, les nostres pròpies institucions ocupades. L’estratègia de que hem d’anar tots units, institucions, societat civil i ciutadania és una utopia: això sí que és independentisme màgic. No podem confiar en les nostres institucions: recordem que per la Diada ja varen tractar de desmobilitzar-nos. I n’hi ha per a tothom: uns i altres ens volen massacrar el País amb infraestructures contràries a l’emergència climàtica. I l’eina del Consell de la República està bloquejada i sembla voler fer una mena d’imitació clònica de l’organització territorial de l’Assemblea.
  • El crescendo de mobilització política que proposen no sé com el volen aconseguir. Més mobilització que quan l’1 i 3 d’octubre i la reacció de la tardor del 2019 quan va sortir la sentència no crec pas que en siguem capaços. I llavors, ni Parlament ni Govern no van moure un dit. Siguem realistes. Mirem el nivell de mobilització que estem aconseguint. La campanya “Nosaltres Acusem” ha tingut el ressò que ha tingut. Potser sí que la cúpula de l’ANC va posar pals a les rodes, però marcar-se com a fita una comissió al Parlament també és un objectiu ben galdós. Només aconseguirem, potser, una adhesió il·lusionada de la ciutadania si hi ha un objectiu a curt o mitjà termini ben concret i propositiu: endegar una campanya per assolir una bona representació al Parlament que estigui disposada a tot per fer l’embat definitiu. Amb la condició d’abocar-hi molta tasca de voluntariat al carrer i a les xarxes. Una mena de tsunami, encara que aquesta paraula ens porta mals records i n’hauríem d’inventar una altra. I sense oblidar que l’Assemblea també ha de treballar altres flancs de la lluita: denúncia de la repressió, l’encerclament de la llengua catalana, la denúncia continuada de l’espoli, el maltractament lligat a les infraestructures, la lluita a favor de les empreses de proximitat i en contra de les multinacionals i estatals estorquidores, l’augment d’influència en les entitats econòmiques, socials, universitàries i sindicals… Molta feina com perquè anem dividint-nos…
  • La facilitat amb que els “Indesinenter” han pogut copar els mitjans de comunicació pot ser, també, un indicador de la preparació meticulosa de la campanya endegada. I l’adhesió dels ex-vicepresidents i secretaris nacionals. Aquests, per cert, no parlen de problemes del tarannà poc democràtic o autoritari de la direcció del ‘Assemblea. Es centren en el moll de l’os, la mare dels ous, la Llista Cívica. No ho neguen, si més no. I proposar noves eleccions al Secretariat Nacional evidencia el desig d’intentar assaltar la institució, cosa relativament legítima, si no fos que fer-les en un futur immediat és considerar que el resultat de la darrera votació de l’ANC no és vàlid.

Deixem de banda aquells, cada vegada menys, que creuen que l’Assemblea corre el perill de convertir-se en un partit. No. L’Assemblea hauria d’intentar aglutinar les diverses iniciatives que veuen clara l’opció de cercar una via alternativa al sistema de partits, que és útil només per mantenir la ficció democràtica al servei del règim del 78. No ho ha de fer sola. Però només ella pot liderar-ho. I no creant un nou partit, que acabaria com tots. I en això coincidim uns i altres. Hauria de crear-se una eina lleugera i provisional, una agrupació d’electors que només serveix per a una única convocatòria d’eleccions. I si cal repetir, tornar a partir de zero. Aconseguir una llista electoral potent per votació popular. Això sí, cal que els representants electes prometin i es comprometin per escrit amb uns principis i línia d’actuació. I on la consulta a les bases sigui del tot freqüent i esdevingui mandat. Anem dibuixant el nou estat.

Per acabar, sembla que, quasi tothom al Secretariat Nacional està d’acord en la Llista Cívica però aquesta és l’arrel del conflicte. Curiós que no sabem quin concepte en tenen uns i altres. Es barallen per una cosa que cap d’ells ha definit de manera clara, ni el concepte, ni el procediment, ni els terminis? O potser uns la volen allunyar dia a dia i altres pensen en una estratègia de “colar-ho” a través d’una votació dels socis i després tenir les mans lliures per fer i desfer llistes amb persones que tenen ganes d’entrar a la política? No ho tenim clar.

Des de Sants ho estem treballant i definint. No sabem què en pensen del nostre projecte ni els uns ni els altres. Tampoc no volem caure en protagonismes ni creure que som els millors i que tenim tota la raó. Què més voldríem que s’haguessin treballat diferents projectes i que ara la feina fos d’arribar a consensos democràtics! Fa basarda, tot plegat. Però del que estem segurs és d’exigir a partir d’ara un bon debat de les bases, constructiu, creatiu. Això ningú no ens ho pot prendre. Amb els de dins i amb els de fora. Afortunadament ara no tenim massa pressa: sembla que, amb les servituds que sigui, no tindrem eleccions al Parlament en els propers mesos. Aprofitem-ho. Per treballar, no per conspirar. Sembla que, cada vegada més, l’Assemblea és un ens que fa nosa a massa gent. I ha de seguir essent, essencialment i com sempre, una poderosa eina per remoure el sistema. Fins i tot, per ser anti-sistema. I això fa por a molts. I per això es troba en un camp minat, amb l’esclat de les primeres càrregues de profunditat. Qüestió d’arremangar-nos i avançar. I anar desbrossant el camí, encara que sigui a cops de lliri.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LA TEVA, LA MEVA, LA DE TOTHOM.

Publicat el 3 de febrer de 2023 per joanmb

 

Els recents esdeveniments polèmics que s’han produït darrerament a TV3, amb un transfons clarament de política domèstica, fan que calgui plantejar-se la situació d’aquest ens que, en el seu moment, va ser una autèntica estructura d’estat. Però que, a hores d’ara, no deixa de ser un camp de batalla més, on es juguen les garrofes els diferents grups polítics, també presents a tants i tants diaris en paper o digitals.

Anem al parell de fets de que parlàvem, tot i que no es pot descartar que se’n produeixin més, tal com està la situació.

En un programa, es veu la imatge del President Puigdemont mentre sona una cançó que pot interpretar-se com ofensiva. Cap reacció de la Direcció de l’ens. Només al cap d’alguns dies, per la pressió de les xarxes, s’aparten els tècnics sembla que “responsables” de la qüestió. Veurem fins on i fins quan els aparten.

En un altre, en un gag s’associa matusserament una esvàstica al PSC. Reacció immediata: l’autor del gag és expulsat i sembla que es qüestiona la continuïtat del programa.

Analitzem algunes qüestions. A part del biaix polític que pot representar la reacció de la Direcció en els dos casos, plantegem-nos el tema de la llibertat d’expressió, especialment en programes d’humor i entreteniment, que és un context ben diferent al de les tertúlies més o menys formals. S’està creant un ambient adequat per fomentar l’autocensura?

El més preocupant de tot és la definició d’intencions de la nova direcció de la TV pública, amb una aposta clara per l’entreteniment com una manera de captar nous públics (sona molt a allò d’ “ampliar la base”)  i fer un procés de despolitització de la cadena, perquè la política sembla que cada vegada interessa menys a la gent. Sobretot tal com està a casa nostra.

Es pot argumentar que, per primera vegada, la direcció de TV3 i de Catalunya Ràdio s’han escollit per concurs públic. Això sembla millor que per acord de les diferents forces parlamentàries. Però no és cap garantia de res. S’han fet públics els criteris per triar una persona o una altra? No pot ser que la influència s’hagi traslladat a l’elecció del jurat o comissió que ha fet la proposta i, finalment als membres del Consell de la “Corpo” que l’han nomenat, amb un clar component dels partits?

Altres greuges que podem fer a la que era “La Nostra” és el maltractament formal del català en molts dels seus programes, la concessió cada vegada més gran al castellà en entrevistes, com si no hi haguessin traductors i, sobretot, el marc mental cada vegada més “messetari” dels seus informatius. Tot això només explicable si es considera que ha de ser una TV autonòmica i autonomista, i no un mitjà al servei del País, una cadena que ara segueix, en bona mesura, al servei d’un 155 inconclòs.

En aquest sentit es pot assenyalar la pèrdua d’una bona oferta de programació infantil que hi havia en el passat i que ha de ser clau per remuntar l’ús social del català en les noves generacions. Si bé és just remarcar que això no és responsabilitat de l’actual direcció, sinó de fa bastants anys.

També es pot parlar de la inflació de càrrecs ben remunerats, i de com molts programes s’encarreguen a productores afins, en comptes d’assumir-ho amb el personal propi de la casa.

Es poden dir encara més coses, com la quota generosa de tertulians dels programes més formals a militants o simpatitzants d’ERC, del diari ARA i de la cadena Godó, que ja sabem de quin peu calcen. Es vol ser transversal, pluralista i representatiu de la societat, oi? Potser convé pensar que els afiliats a partits polítics al nostre País no arriben, ni de bon tros, a representar l’1% del total de la població. No és possible trobar, en el 99% restant, ciutadans, intel·lectuals, periodistes i especialistes en diferents disciplines que donin la seva opinió en els debats? I canviar-los sovint per no donar la sensació que alguns estan ja en plantilla? I que a més, sembla que són experts en tot?

Encara es pot afegir algun consell més, si es pretén, de veritat, que sigui “La Nostra”. Potser menys atenció a la política institucional i més al bategar del poble. De vegades es dediquen estones a actes “polítics” on es pot veure que són quatre gats, que estan muntats simplement per guanyar quota de pantalla, i no surten molts actes i reivindicacions populars de major transcendència i d’interès comú.

Potser caldrà anar pensant en portar les nostres demandes a Sant Joan Despí. Més fàcil no els ho podem posar per tenir una notícia a casa seva. O també ens obviaran perquè no formarà part de la seva prioritat per l’entreteniment? Si és així rai, podem fer alguna “performance”, que ja hi tenim la mà trencada.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari