De Sants estant

En tot el que està passant a l’Assemblea, amb la dimissió d’un bon grup de persones del Secretariat Nacional, segur que s’hi barregen diferents factors. Per un costat, una sèrie d’egos excessius, un cert afany de notorietat, unes possibles discrepàncies personals. Fins i tot, unes certes maniobres poc democràtiques o intolerants de la cúpula dirigent, que s’haurien de clarificar i d’evitar-ne la repetició. Però en tot cas, segur que hi ha alguna cosa més, uns arguments de fons, unes discrepàncies d’estratègia que també hi pesen. I parlant de democràcia, caldria aclarir d’una vegada si els secretaris nacionals quan defensen les seves posicions en el plenari ho fan a títol personal o en funció d’aquells a qui representen. Potser no en el dia a dia però sí, al menys, en els temes importants. I havent captat, abans l’opinió de les bases. Perquè és una assemblea, oi?

Entenc que els “Indesinenter”  o crítics proposen anar augmentant les mobilitzacions en un crescendo fins que arribarà un moment en que la nostra classe política farà un tomb. I que la possible llista cívica la farem amb ells, en una llista conjunta i amb empenta per arribar al repte d’implementar el mandat de l’1 d’octubre. I que la classe política es veurà obligada a acceptar la proposta. Potser una mena de re-edició del Junts pel Sí, amb independents que aglutinin?

Però discrepo d’aquesta estratègia. Analitzem la realitat política actual:

• Veure que els partits segueixen dirigits per aquells que van humiliar-se en un judici vergonyós és un espectacle pornogràfic. Els entenc. Suposem que quan tenien el poder anaven de bona voluntat però no van gosar fer el pas. Honorem-los perquè han patit prou trasbals i uns bons anys de la seva vida, però no poden tornar a manar. Jubilació política. Cap d’ells no va defensar el català al judici. Cap d’ells no va acceptar de dir, per exemple, que es van aturar per evitar un bany de sang. No. Simplement passaven per allà, però amb prou feines van desobeir, ni dedicar diners públics per assolir la independència. Tot plegat els invalida per ni tan sols gestionar les engrunes, que és el que estan fent. Foc nou. I no un simple canvi de cares dins dels mateixos partits, no. El que cal és una regeneració de la política. Experimentar i trobar altres formes d’exercir el poder, de respectar la voluntat de les majories segons els compromisos electorals. Això és el que significa la Llista Cívica, no fer una simple recerca de persones que es vulguin presentar a unes eleccions al Parlament. Per això, en el que no estic d’acord amb els secretaris nacionals dimissionaris és que neguen l’existència de dos fronts per assolir la independència, l’exterior, Espanya i l’interior, les nostres pròpies institucions ocupades. L’estratègia de que hem d’anar tots units, institucions, societat civil i ciutadania és una utopia: això sí que és independentisme màgic. No podem confiar en les nostres institucions: recordem que per la Diada ja varen tractar de desmobilitzar-nos. I n’hi ha per a tothom: uns i altres ens volen massacrar el País amb infraestructures contràries a l’emergència climàtica. I l’eina del Consell de la República està bloquejada i sembla voler fer una mena d’imitació clònica de l’organització territorial de l’Assemblea.
• El crescendo de mobilització política que proposen no sé com el volen aconseguir. Més mobilització que quan l’1 i 3 d’octubre i la reacció de la tardor del 2019 quan va sortir la sentència no crec pas que en siguem capaços. I llavors, ni Parlament ni Govern no van moure un dit. Siguem realistes. Mirem el nivell de mobilització que estem aconseguint. La campanya “Nosaltres Acusem” ha tingut el ressò que ha tingut. Potser sí que la cúpula de l’ANC va posar pals a les rodes, però marcar-se com a fita una comissió al Parlament també és un objectiu ben galdós. Només aconseguirem, potser, una adhesió il·lusionada de la ciutadania si hi ha un objectiu a curt o mitjà termini ben concret i propositiu: endegar una campanya per assolir una bona representació al Parlament que estigui disposada a tot per fer l’embat definitiu. Amb la condició d’abocar-hi molta tasca de voluntariat al carrer i a les xarxes. Una mena de tsunami, encara que aquesta paraula ens porta mals records i n’hauríem d’inventar una altra. I sense oblidar que l’Assemblea també ha de treballar altres flancs de la lluita: denúncia de la repressió, l’encerclament de la llengua catalana, la denúncia continuada de l’espoli, el maltractament lligat a les infraestructures, la lluita a favor de les empreses de proximitat i en contra de les multinacionals i estatals estorquidores, l’augment d’influència en les entitats econòmiques, socials, universitàries i sindicals… Molta feina com perquè anem dividint-nos…
• La facilitat amb que els “Indesinenter” han pogut copar els mitjans de comunicació pot ser, també, un indicador de la preparació meticulosa de la campanya endegada. I l’adhesió dels ex-vicepresidents i secretaris nacionals. Aquests, per cert, no parlen de problemes del tarannà poc democràtic o autoritari de la direcció del ‘Assemblea. Es centren en el moll de l’os, la mare dels ous, la Llista Cívica. No ho neguen, si més no. I proposar noves eleccions al Secretariat Nacional evidencia el desig d’intentar assaltar la institució, cosa relativament legítima, si no fos que fer-les en un futur immediat és considerar que el resultat de la darrera votació de l’ANC no és vàlid.

Deixem de banda aquells, cada vegada menys, que creuen que l’Assemblea corre el perill de convertir-se en un partit. No. L’Assemblea hauria d’intentar aglutinar les diverses iniciatives que veuen clara l’opció de cercar una via alternativa al sistema de partits, que és útil només per mantenir la ficció democràtica al servei del règim del 78. No ho ha de fer sola. Però només ella pot liderar-ho. I no creant un nou partit, que acabaria com tots. I en això coincidim uns i altres. Hauria de crear-se una eina lleugera i provisional, una agrupació d’electors que només serveix per a una única convocatòria d’eleccions. I si cal repetir, tornar a partir de zero. Aconseguir una llista electoral potent per votació popular. Això sí, cal que els representants electes prometin i es comprometin per escrit amb uns principis i línia d’actuació. I on la consulta a les bases sigui del tot freqüent i esdevingui mandat. Anem dibuixant el nou estat.

Per acabar, sembla que, quasi tothom al Secretariat Nacional està d’acord en la Llista Cívica però aquesta és l’arrel del conflicte. Curiós que no sabem quin concepte en tenen uns i altres. Es barallen per una cosa que cap d’ells ha definit de manera clara, ni el concepte, ni el procediment, ni els terminis? O potser uns la volen allunyar dia a dia i altres pensen en una estratègia de “colar-ho” a través d’una votació dels socis i després tenir les mans lliures per fer i desfer llistes amb persones que tenen ganes d’entrar a la política? No ho tenim clar.

Des de Sants ho estem treballant i definint. No sabem què en pensen del nostre projecte ni els uns ni els altres. Tampoc no volem caure en protagonismes ni creure que som els millors i que tenim tota la raó. Què més voldríem que s’haguessin treballat diferents projectes i que ara la feina fos d’arribar a consensos democràtics! Fa basarda, tot plegat. Però del que estem segurs és d’exigir a partir d’ara un bon debat de les bases, constructiu, creatiu. Això ningú no ens ho pot prendre. Amb els de dins i amb els de fora. Afortunadament ara no tenim massa pressa: sembla que, amb les servituds que sigui, no tindrem eleccions al Parlament en els propers mesos. Aprofitem-ho. Per treballar, no per conspirar. Sembla que, cada vegada més, l’Assemblea és un ens que fa nosa a massa gent. I ha de seguir essent, essencialment i com sempre, una poderosa eina per remoure el sistema. Fins i tot, per ser anti-sistema. I això fa por a molts. I per això es troba en un camp minat, amb l’esclat de les primeres càrregues de profunditat. Qüestió d’arremangar-nos i avançar. I anar desbrossant el camí, encara que sigui a cops de lliri.