De Sants estant

L’equidistància, concepte geomètric que vol dir, simplement, a la mateixa distància de dos punts o dues rectes, quan es transfereix al camp de la política deixa de tenir sentit en la majoria de casos. Què vol dir ser equidistant entre els que volen que voti tothom i els que no volen que voti ningú? Que voti la meitat de la gent?

I l’equidistància entre opressor i oprimit què significa,  a favor de qui oprimeixi, però només una mica? O en dies alterns?

I entre víctima i botxí? Que al condemnat li tallin només mig coll? Que li electrocutin mig cos? És manifestament impossible.

Tant com és políticament inviable l’equilibri funambulista entre els que apliquen el 155 i els que varen impulsar un referèndum. L’equidistància era prendre’s el referèndum com una simple mobilització, com deien? Una mobilització de porres voladores, bales de goma i robocops furiosos? No, home, potser era tenir més paciència fins a negociar un referèndum acordat? De veritat? Per a quin segle? I a quin país?

Equidistància entre els que van resoldre en pocs dies els atemptats sagnants d’aquest estiu i els que varen amagar informació sobre el cervell de l’operació? I com es valora que al cap d’uns mesos el responsable dels primers sigui degradat i omplint formularis i els altres protegits pel secret oficial? Equidistància?

No oblidem que els capdavanters d’aquesta opció política s’han transformat en poc temps des de l’assemblearisme antisistema exercit al carrer fins a les cadires i els càrrecs remunerats, plenament integrats a l’establishment, defensors de l’escrupulós respecte a les lleis.

Una altra característica d’aquest col·lectiu és la importància que donen a la potenciació de les polítiques socials, prioritzant aquest camp per sobre de les reivindicacions sobiranistes. Però tenen en aquesta opció una impossibilitat evident: no hi ha a casa nostra polítiques socials sense sobirania política. Còm s’ho farien per aconseguir els fons econòmics en el marc d’una galopant recentralització territorial, econòmica i competencial, si cal amb una reforma constitucional que trencarà decididament amb el pacte del 1978? Que no ho veuen que, a més, l’Estat s’encamina cap a una molt  probable situació de regressió econòmica, endeutament creixent i una fallida, d’impossible rescat per part d’Europa?

I si algun o alguna de les persones que lideren aquesta opció campiona de l’ambigüitat  té esperances de fer política en el marc del govern espanyol, millor que ho deixi córrer. Per un costat, es trobaran amb un panorama desolador, un deute d’impossible retorn, un malson per a qualsevol executiu. Per un altre costat, descobriran, una vegada més, l’eterna muralla anticatalana que impedeix a un polític d’aquest origen arribar a dirigir un govern espanyol. Això  és una llosa massa gran de superar. Segles d’història ho confirmen: els 3 darrers presidents de govern espanyol provinents de Catalunya, i d’això fa prop de 150 anys, van exercir el càrrec uns pocs mesos i un d’ells fou assassinat. I en els temps que corren, la campanya del “A por ellos” no ha fet més que agreujar fins a la nàusea aquesta campanya tradicionalment aplicada als pobles colonitzats.

Definitivament, l’ambigüitat al nostre País és com un electrodomèstic amb l’obsolescència programada.

Nota enviada per si us pot servir de font d’inspiració:

Direcció de l’agència ………… de La Caixa.

Benvolgut:

El motiu de la present és per comunicar-li que properament cancel·larem el compte que tenim amb aquesta entitat. Compte provinent de la fusió d’antics comptes oberts pels nostres pares quan érem petits.

Ja fa temps que l’esperit de La Caixa ha deixat de ser el que era originàriament per convertir-se en un excel·lent negoci bancari, Les comissions per tot, que cal regatejar contínuament, així ho avalen. Això, des de fa bastants anys. I la funció social de l’entitat no deixa de ser un vernís més que pretén fer creure que el sentit fundacional de l’entitat continua vigent.

També cal tenir present que La Caixa forma part de l’elit d’empreses de l’IBEX 35 i del lobby “Puente Aéreo” que gaudeixen de forma aclaparadora les prebendes de ser tan propers al poder central de l’Estat, que fan i desfan en profit propi, però a l’esquena de tots els contribuents, com és evident en les astronòmiques quantitats emprades en el rescat bancari i en l’execució d’infraestructures faraòniques perfectament inútils.

No és sobrer recordar que una de les empreses participades de La Caixa com és Abertis, fa mig segle que disfruta del sanejat negoci dels peatges de les nostres autopistes, amortitzades centenars de vegades, que són rendibles gràcies a la manca d’infraestructures a que ens han tingut sotmesos els successius Gobiernos al llarg dels anys.

La raó que ha desencadenat finalment la nostra decisió ha estat la vergonyosa iniciativa de canviar la seu social fora de Catalunya, facilitada pel canvi de la legislació estatal  al respecte, saltant-se així la reglamentària consulta als seus accionistes.

I no ens vingueu amb l’argument que era per donar garanties als vostres impositors. Tenieu molt clar el desenllaç brutal del procés d’independència de Catalunya i vàreu fer el joc polític al Gobierno de l’estat, el més corrupte d’Europa. I a sobre ara dieu que el canvi de seu social és permanent. Bon vent i barca nova.

Tot molt legal. Però no compteu més amb els nostres estalvis ni pensions. Volem oblidar la vostra existència perquè us heu alineat amb el bàndol dels opressors. I recordeu que el negoci que perdreu a Catalunya possiblement no el compensareu amb el que guanyeu a Espanya. Tingueu present que, per a ells, l’origen català de les entitats o de les persones no deixa de ser un estigma imperdonable. Reedició d’allò que deien: “Roma no paga els traïdors”.

Nosaltres, almenys, així us considerem.

Agrairem que feu arribar aquesta nota tan amunt com pugueu. Nosaltres, per la nostra banda en farem el màxim de publicitat entre els nostres familiars, amics i societat en general.

Atentament