De Sants estant

Després dels resultats de la consulta de l’Assemblea sobre la Llista Cívica, en Josep Pinyol, fervent opositor al projecte, analitza la situació a través del seu bloc https://blocs.mesvilaweb.cat/joseppinyol/el-resultat-de-la-consulta-referma-els-valors-fundacionals-de-lassemblea/

Us recomano que el llegiu. Jo em permeto respondre-li i mostrar la meva opinió, respectuosament, a través d’aquest escrit.

Quan afirma que “el resultat de la consulta sobre la Llista Cívica referma els valors fundacionals de l’Assemblea”, i després ho remata dient que “l’entitat n’ha sortit reforçada” em permeto dissentir: L’Assemblea n’ha sortit dividida en dues meitats, esperem que no siguin irreconciliables, sobretot perquè la seva discrepància la van airejar per tots els mitjans al seu abast, que eren molts i més aviat proclius a les seves postures. Es pot dissentir, però sense fracturar. Hi ha maneres i maneres. Perquè el projecte de Llista Cívica també va d’això, del respecte al discrepant, de fugir de la desqualificació sistemàtica. No tot val per guanyar el debat i les votacions. D’això ja en tenim el pap ple.

En una altra part afirma que “sorprenia que tant els partidaris del SÍ com els dels NO quedessin contents: els del NO perquè havien guanyat, encara que fos per poc, i els del SÍ perquè respiraven alleugerits per no haver d’afrontar una feinada impossible”. També aquí discrepo: per començar, jo com a impulsor del SÍ des de fa temps, em sento contrariat perquè l’actual Secretariat hagués retardat tant la consulta, en comptes de fer-la el 2013 com deia el Full de Ruta. És clar que potser llavors el MHP s’hagués tret de la màniga unes eleccions a la tardor. Sempre em quedarà, a més, el meu dubte de com hauria reaccionat el bloc crític si el SÍ hagués triomfat per poc: hauríen impugnat els resultats, com tantes coses han impugnat per manca d’una sindicatura electoral o altres galindaines? Però quedi clar que només és un dubte, potser raonable. L’altra dubte que em queda és si haurien pretès crear una “Assemblea” alternativa a l’actual. També aquí hi ha indicis que m’ho fan pensar. I ja tindríem ben desactivada la societat civil. I carta blanca pels partits. Ens ho explicaran mai? Tampoc ho puc demostrar, però em temo que tot el sector crític potser estava al servei d’alguna formació política i, per tant, la protegien de l’embat de la Llista Cívica que els podia perjudicar.

Més endavant, en l’apartat de “Catarsi”, s’afirma que “Sense eleccions (se suposa que es refereix a les Autonòmiques) en els propers dos anys de mandat del nou Secretariat Nacional de l’ANC, sense aquesta fita els qui han governat l’entitat fins ara no tenen ni estratègia, ni discurs”. Es dedueix, doncs que ara els toca dirigir l’Assemblea a ells. Em permeto aventurar si no hi haurà noves eleccions al Parlament a la tardor, cas que no hi hagi consens per escollir un President. Caldrà veure l’aritmètica parlamentària. I si no s’avancen, perdrem 4 anys més de decadència política, institucional, cultural, lingüística, social i econòmica. És a dir, de País. Perquè a més, amb el pas dels anys, el cens electoral se’ns va posant a la contra.

A l’apartat “El “Manifest del CIEMEN i la nova etapa de l’Assemblea” es proposa “Una estratègia de confrontació amb Espanya en base a la desobediència civil, i ha de partir del baix nivell actual de mobilització i de les baralles i actuacions dels partits independentistes dels darrers anys i anar incrementant la capacitat de convocatòria… i això provocarà la reactivació de les Assemblees de Base…” i acaba dient “el resultat de la consulta pot esdevenir el tret de sortida d’una nova etapa d’esplendor de la nostra entitat.” Evidentment, difereixo d’aquesta anàlisi. Per començar, penso que la situació política a casa nostra no té res a veure amb el “quinqueni gloriós de 2012-2017”. Persistir en l’estratègia d’aquells anys és no saber llegir els fets històrics. Entre altres coses, ja poden “eixamplar la base” que no es poden treure, en les actuals circumstàncies, 2 milions de persones al carrer. I encara que fos possible, la classe política no ens faria ni cas. La clau de volta de la proposta de Llista Cívica era engrescar les bases en una estratègia propositiva, en un projecte amb un termini clar i concret, acotat en el temps: unes eleccions com a punt de partida. I després, exigir-los coherència i valentia. Perquè suposo que tots tenim clar que cal una regeneració política, i aquesta només es pot fer des de fora dels partits, posant-los al mirall i fent-los veure que no s’agraden. Això no va de més o menys escons. Va de fer veure a la nostra societat que una altra manera de fer política és possible. Amb altres paraules, hem d’assumir que no només hem de fer una confrontació o embat a Espanya, sinó també a nivell intern de País. Perquè les institucions catalanes, actualment són la representació a casa nostra d’Espanya. Ens agradi o no.

Un dels mantres en contra de la Llista Cívica era que “si anem contra els partits després no podrem pactar amb ells”. És que tal com funcionen i actuen no podem pactar-hi res. Perquè ells ho fan amb l’enemic i això invalida la nostra confrontació amb l’Estat.

No cal gaires arguments per invalidar la bonista conclusió que quan ells dirigeixin l’ANC “arribarà una nova etapa d’esplendor de l’entitat”. Segur? Una entitat dividida en dues meitats, per haver tret tots els drapets al sol?

Per acabar, presentar el futur de l’Assemblea com una lluita entre un sector que ho fia tot a participar en la política parlamentària i un altre que pretén centrar-ho tot en l’activisme al carrer i la no-violència és una falsa dicotomia. Perquè, sense anar més lluny, la nostra territorial ha estat present en totes les lluites: precursors del consum estratègic, la denúncia de l’espoli fiscal, les concentracions davant les seus dels partits i de la Generalitat demanant unitat, la campanya per les Cambres de Comerç, les protestes a les presons, als tribunals d’injustícia i concentracions contra la repressió durant 6 anys i tantes altres. I, evidentment, per la irrupció d’una Llista Cívica al Parlament. I com nosaltres, moltes altres assemblees de base.

Qualsevol simplificació que es faci al respecte és voler deixar fora una part del nostre esperit. És tractar de dividir i inactivar l’Assemblea. Perquè aquesta no necessita salvadors que la vulguin preservar en formol. Necessita picapedrers en totes les lluites.

Disculpes, Josep: sóc conscient que sortir a criticar un escrit anterior és jugar amb avantatge. En tot cas, he tractat d’argumentar-ho i no fer la carregada simple i dura que acostumem a veure arreu. Dissentim des del respecte. És allò que dèiem de la nova manera de fer política. I primer de tot ens ho hem d’aplicar a nosaltres mateixos.