Aquest escrit és molt llarg, massa. Havia previst fer-lo en vàries entrades i penjar-lo en diferents dies. Al final, ho faig de cop, i que cadascú que hi estigui interessat, que s’ho organitzi com vulgui, sabent que conté 4 apartats, ordenats del més global al més particular, i de l’anàlisi del trist present al futur il·lusionant i possible. Si a més hi podeu fer crítiques, aportacions, suggeriments, us ho agrairé.
1.UNA TRIPLE EMERGÈNCIA MUNDIAL
Primera: la pandèmia del Covid-19
Evidentment és la més visible, intensa i imprevisible de les emergències, amb afectació directa a la nostra salut i seguretat vital, al nostre ritme de vida i costums del dia a dia. I que ha provocat un canvi en el paisatge de les nostres ciutats, com després d’una catàstrofe nuclear. Afectant tothom, les formes de treball o la pèrdua d’aquest, la vida familiar, l’acadèmica… Ocupant quasi tot el temps dels informatius i de les converses. Es diu que mai més les coses seran com abans, que en sortirà un nou món, uns nous costums. Ja veurem. Potser fem molts bons propòsits, com quan passem un ensurt en forma de malaltia o quan planifiquem canvis al començar un curs o un nou any. Però després dura el que dura…Alguna cosa canviarà, però. O hauria de canviar. Però positivament. No en forma de retallades de drets i de nivell de vida.
Segona: el canvi climàtic
Se n’ha parlat molt, però la majoria no s’ho acaba de creure. I no és tan immediat ni sobtat com el coronavirus. És allò del “Ja farem”, en el millor dels casos. Però a la llarga pot ser pitjor que la pitjor de les pandèmies, amb efectes més devastadors per a la població i per a l’economia, amb moviments migratoris massius. I difícilment reversible. Precisament en els dies actuals s’emeten senyals enganyosos: que si els animals per la ciutat, que si els canals de Venècia nets…Com volent dir que tot és recuperable en pocs dies si fem bondat. Però, desenganyem-nos: ara com ara, no podem viure sense cotxes, sense avions, sense indústria, tots a casa…I una cosa és la contaminació visible i l’altra la concentració de CO2 a l’atmosfera, el desglaç, l’augment del nivell dels mars, perquè això no ha variat…
Tercera: la depravació política
Fixem-nos en els dirigents de les que es consideren les tres potències mundials. Un omnipotent dictador del partit únic, el gran germà d’una cinquena part de la humanitat. Un milionari sense escrúpols, irresponsable, cregut i perillós. Un espia sorgit del fred, narcisista, repressor. Entre els tres estats representen prop de 2 mil milions d’habitants. I aquests són els que marquen la pauta de la humanitat! Afegim-hi altres grans estats com la Índia, el Brasil, Turquia… amb enormes desigualtats i governants autoritaris. Si fins i tot a la vella Europa floreix l’extrema dreta de la qual sembla que n’hauríem d’estar immunitzats. Per no parlar de les guerres permanents en indrets estratègics per dirimir la superioritat de les grans potències. I l’explotació imparable de recursos dels països en vies de desenvolupament. Capítol a part, pel que ens afecta, és el retorn al fosc passat de la política a Espanya. Tot plegat, vergonyós, preocupant i irritant.
Anem a l’arrel: la globalització
Resumint: les tres emergències citades, i alguna altra que podríem afegir o que veurem sorgir, no són més que diferents facetes d’un mateix fenomen, d’un únic procés: la globalització, tot i que algunes venen de fa anys, però ara accelerades i havent agafat una altra dimensió.
Vivim en un món en el que no hi ha distàncies, ni físiques, ni comunicatives, ni pels productes, ni pels capitals. On tot està interconnectat, on els esdeveniments i les decisions que es prenen en qualsevol lloc poden influir en indrets ben remots de forma immediata. Una pandèmia com l’actual no s’hauria escampat i mundialitzat en tan poc temps en qualsevol altra època. Però els avions, les persones, els objectes han actuat de vectors transportadors.
El canvi climàtic no és més que el resultat d’una superpoblació mundial usant sense límits els recursos energètics del subsol acumulats durant milions d’anys geològics. Sense atendre els avisos que la natura ens ha anat enviant. Però segueixen engreixant-se les grans corporacions energètiques. I aquest és un dels motors de l’actual model de globalització: un capitalisme salvatge que provoca cada vegada més desigualtats: més poder, més riquesa cada vegada en menys mans. Sigui en una economia planificada o en mans d’uns pocs multimilionaris.
El tema dels dirigents polítics es pot entendre com una conseqüència dels mecanismes de funcionament de les nostres societats. Els centres de poder estenen els seus tentacles sobre els mitjans de comunicació i les xarxes socials, intoxicant l’opinió pública i essent cada vegada més decisius en les votacions teòricament democràtiques, emetent informació tendenciosa. Les grans corporacions són capaces de canalitzar la població en el sentit més favorable als seus interessos. La forma d’abordar el tema és diferent en uns països o en uns altres. Des del control ferri de l’estat i l’eliminació de la dissidència per part dels països dictatorials, fins al poder dels lobbies en les democràcies formals. Arreu sorgeix i es fomenta el populisme, consistent, en essència, en una infantilització de l’opinió pública, apel·lant a l’ egoisme, donant solucions simples a problemes complexos, oferint progrés material i seguretat a canvi de renúncia a la crítica i a la privacitat i als drets individuals i col·lectius.
Però la globalització té marxa enrera? L’hem d’acceptar necessàriament? S’hi pot lluitar en contra? Diguem que és un fruit del nostre progrés científic i tecnològic que ho fa possible i de la marxa indeturable per treure’n rendibilitat. I això ha vingut per quedar-se. En principi potser no hauria de ser ni bo ni dolent. El que passa és que el model que s’ha imposat de globalització no és l’únic possible. S’ha configurat des de dalt. I potser l’hem d’anar revertint. És feina de picar pedra, d’aprofitar les possibilitats de tot tipus per anar-la dirigint per configurar un altre tipus de societat, sense deixar d’aprofitar el progrés científic i tecnològic.
Ens haurem de centrar a casa nostra, que és des d’on hem d’anar construint un món millor, analitzant primer on som ara i, posteriorment, cercar camins eficaços.
2.UN PAÍS DEVASTAT
Ens està quedant un País devastat en varis aspectes, indefectiblement enganxats a un estat pel qual no som més que una colònia a la que cal seguir exprimint. Més després d’un intent seriós d’assolir la independència. I més, encara, en temps d’una crisi espantosa que ja treu el nas.
Políticament. Presoners d’un estat centralista, ineficient, autoritari, militaritzat, ple de corruptes i de franquistes. S’ha ensorrat definitivament el fals decorat de democràcia que va representar el règim del 78. El repte independentista va trobar com a resposta l’aplicació del 155 sense cap fonament jurídic. Va obrir-se la capsa dels trons. Ara, amb motiu de la pandèmia, aplicació d’un estat d’alarma que, de fet, és un estat d’excepció continuat o, si ho preferiu, un estat de guerra. Prenent totes les decisions des de l’estultícia, la inutilitat, l’afany de protagonisme. I amb els uniformats per demostrar qui mana en un estat convertit en una immensa caserna. I subcampions del món en morts en relació a la població. Amb un tret distintiu i únic al món: l’obsessió per la unitat; el terror, literalment, a qualsevol descentralització que evidenciés que algún territori ho podia fer millor que ells, cosa, d’altra banda, ben senzilla d’aconseguir. Tot sota el comandament d’una dinastia minada per l’endogàmia, la corrupció i el desenfrenament.
Però és que, internament, també el panorama és de pena: Els líders a la presó o a l’exili. Els partits polítics teòricament independentistes en clar retrocés, per por a les represàlies penals i econòmiques, i acceptant les contínues humiliacions del “mando único” per gestionar la pandèmia. I entossudits a barallar-se entre ells per una minsa victòria electoral que només reporta càrrecs i sous, però sense cap poder decisori. Afegim-hi que les entitats socials que varen liderar el procés també tenen empresonats els seus líders.I els actuals capdavanters estan amenaçats per tots costats, sigui quina sigui l’activitat o campanya que proposin, amb qualsevol excusa. Les iniciatives populars anònimes també han estat perseguides, sigui els CDR o el Tsunami, el qual està hivernat o desaparegut, després de liderar la reacció a la sentència. Tot és terrorisme per als terroristes d’estat.
Econòmicament. Formem part d’un estat endeutat fins al capdamunt, com a conseqüència d’haver malgastat diners europeus i propis en infraestructures inútils, només en benefici de les grans empreses i bancs, què porten els seus beneficis espuris als paradissos fiscals. Amb una administració ineficient, un desgavell d’autonomies amb els seus governs, càrrecs i parlaments de fireta. I una administració central què no s’ha aprimat, plena de funcionaris què no tenen res a fer funcionar en molts ministeris, les competències dels quals han estat transferides. Unes despeses en exèrcit i armament absolutament inútils en el món d’avui en dia, on les guerres són, sobretot, cibernètiques. Però la indústria de l’armament és un sector amb alta rendibilitat, encara que penós en la fabricació de submarins què no suren, fragates infectades i manteniment d’avions què s’estavellen cada mes. Un cos diplomàtic escampat luxosament per tot el món, sobretot atent a pressionar altres governs, fent-los xantatge o untant-los per evitar qualsevol tipus de reconeixement de Catalunya. Per postres, ara que a nivell europeu s’ha acabat l’època de rebre’n subvencions per transferir-les a altres estats en vies de desenvolupament, ve la crisi pandèmica que posa potes enlaire el sistema productiu, basat sobretot en l’automoció, qüestionada per la emergència climàtica; i sobretot, el potent sector turístic, víctima a mitjà termini pel confinament. I ara, corrents a demanar ajuts a fons perdut o en préstecs d’impossible retorn a la mare Europa, què potser ja és hora que els vigili de ben a prop. I si acaba cedint, serà a canvi d’unes condicions que enriu-te’n de les de Grècia. Venen temps molt i molt difícils. Ara sí que la festa s’ha acabat!
I des de Catalunya, lligats al Titànic amb una via d’aigua impressionant. Si ja en qualsevol època, fos normal o de relativa bonança, ens estrenyien el dogall amb l’etern espoli del 8% del PIB, allargassant els terminis de retornar la part dels impostos que ens corresponen, i altres formes d’enginyeria financera, imaginem-nos el que ens espera. Esfereïdor. I especialment greu per a col·lectius molt nombrosos a casa nostra, com els autònoms i petits empresaris, abandonats a la seva sort i ofegats pels impostos i els deutes. No tenim cap dubte que es produiran autèntiques cues de gent passant fam i desnonats en unes proporcions superiors al que estem acostumats.
Sociològicament. Som en un estat en què la classe dirigent, representada per les grans empreses i bancs què viuen del BOE, dominen els polítics de torn que, si fan bondat, es veuran recompensats amb algun consell d’administració i una jubilació daurada. Amb total impunitat per saltar-se totes les normes, incloses les de confinament, sigui fent marxa gallega o anant a la segona residència pel seu bigoti. O el que deu viure a cos de rei al seu palau de Casablanca. Si els pobles tenen els governs que es mereixen, com deu ser el poble espanyol, al menys en la seva majoria? Si des de la transició els presidents de govern han sigut, quasi sempre, uns mediocres, incults i sense que hagin demostrat res professionalment fora de la política i el partit? I com és que són votats? Hi ha, certament, alternatives? O el franquisme sociològic ho domina tot? D’altra banda, hem de tenir clar que els mitjans de comunicació estan al servei del poder. Ells creen els líders i ells els derrueixen, si convé. I ells modulen les més baixes pulsions instintives. Com el boicot als productes catalans. Com el “a por ellos” de la tardor del 2017, que encara dura. Com el “tir al català” a través de les xarxes.
I a casa nostra, en quin estat ens trobem? Potser estarem d’acord en que, actualment, sobretot en l’àmbit de l’independentisme, hi ha una sensació barreja de desànim, de desorientació, d’irritabilitat respecte a la classe política per la seva manca d’unitat, les baralles internes, la manca de projecte, el sotmetiment a l’estat. Només ha faltat el confinament per impossibilitar la protesta, la manifestació, per acceptar supeditar els drets i llibertats personals a la salut i la seguretat física esperant temps millors.
Quin panorama! Però tenim alguna esperança? Cap on hem de tirar? De ben segur que haurem de desbrossar el camí. Al cap i a la fi, estem en una crisi prou fonda. I les crisis són també moments d’oportunitats i cal aprofitar-ho, perquè es produeixen canvis. I cal saber llegir-los i avançar. I perquè a casa nostra tenim una llarga tradició d’aprofitar tots els recursos, un bon coixí de societat madura, responsable, solidària, creativa, persistent: la bona gent. Ens en sortirem!
3.APROFITEM LES OPORTUNITATS
Analitzem les febleses.
Si és cert que en moments de crisi, de canvis importants, és possible aprofitar les oportunitats que es presenten, mai trobarem un moment millor que ara. Comencem per les de caràcter econòmic i social. Analitzem algunes de les febleses que s’han posat en evidència, com la necessitat d’importar material sanitari amb urgència, la dependència tecnològica de l’exterior, el mal moment de la indústria de l’automòbil, la poca viabilitat del turisme d’espardenya, el perill i la banalització del transport aeri de persones i materials, el nus irresoluble del trànsit a les grans conurbacions, la desaparició d’una classe mitjana que és sempre la que acaba traient les castanyes del foc, l’augment de l’atur i l’especulació … També, evidentment, en la gravíssima situació del medi ambient al nostre planeta, on ens cal agafar un dels darrers trens que evitin la catàstrofe. I mirem d’anar rescatant poder del que s’han pres els governs i les grans corporacions. Esforcem-nos a trobar solucions que estiguin en la línia de donar resposta al màxim nombre d’aspectes negatius, de les 3 emergències citades anteriorment, causades per la globalització.
Gosem ser creatius.
Fem una pluja d’idees per trobar solucions imaginatives per resoldre problemes i fer anar les coses cap un nou model de societat. Aquí en podem esbossar algunes, però de ben segur que la nostra creativa societat en sabrà proposar de noves, de la mateixa manera que aquests dies han sorgit iniciatives per fabricar respiradors, mascaretes, material sanitari divers, mecanismes de solidaritat veïnal…
Per començar, és ben probable que una de les grans empreses de fabricació d’automòbils acabi tancant. Podem crear en el seu lloc una fàbrica de tecnologia d’energies alternatives, aerogeneradors, instal·lacions fotovoltaiques, sistemes de col·lectors solars per aigua calenta sanitària? I inundem el territori i les vivendes d’aparells que permetin disminuir dràsticament la dependència de les nuclears i de combustibles fòssils? I per arrodonir-ho, que no sigui una S.A. sinó una cooperativa, que mai ens puguin arrabassar, que no reparteixi dividends. I des de l’administració, a l’hora de concedir llicències d’explotació o de subministrament, incloure en els barems els conceptes de proximitat i de cooperativisme. I a exportar!
D’altra banda, s’ha de promocionar l’aparició d’empreses que es dediquin a produïr objectes d’interès estratègic, siguin d’alta tecnologia, com mòbils, o materials clínics: és una vergonya, a nivell mundial, haver hagut de dependre sanitàriament de les importacions provinents de l’entorn on, precisament, va començar la pandèmia. On es produeix barat, però no sempre amb el control de qualitat desitjable. Estem pagant molt car el procés deslocalització industrial, aconseguit a base de fabricar en indrets amb ma d’obra barata, semiesclava, total per aconseguir preus una mica més baixos. Això sí, els consumidors, estarem disposats a pagar una mica més si ens garanteixen que el producte és de proximitat? I aquesta política, aplicable a tot tipus de productes, també d’alimentació, peces de vestir, electrodomèstics, etc. Igualment, hauríem d’afegir-hi un altre criteri a l’hora de fer compres: pensem en el component ètic de triar un producte provinent d’empreses amb criteris de sostenibilitat en la fabricació, de respecte als drets dels treballadors, de formar part d’estats que hagin signat els tractats internacionals sobre el canvi climàtic…
Pensem també en el cas dels mòbils, que és escandalós. Siguin de la marca que siguin, molts dels components són xinesos. I si el problema és d’escala de producció, no es pot fer a nivell d’Europa? Oi que es fa en el camp de l’aeronàutica, amb l’Airbus? En aquest cas, la lliure competència (no us poseu a riure) es redueix a la lluita amb l’americana Boeing.
Una cosa semblant podem dir de la fabricació d’ordinadors i de robots. Per cert, si la robotització era imparable, ara, amb la pandèmia actual i altres que s’esperen, s’accelerarà el procés: entre altres coses, els robots no emmalalteixen ni s’han de confinar. I els PC i una xarxa potent seran cada vegada més imprescindibles per facilitar el teletreball, el teleensenyament, la “telesanitat” i la “telepolítica”. En aquests camp d’ús de les TIC també les coses faran un salt. Positiu en molts aspectes: disminuiran el transport de casa a la feina, escola, universitat…, amb l’estalvi energètic, de contaminació i de pèrdua de temps en desplaçaments. No ho podem eliminar del tot, però anar avançant. I uns efectes col·laterals importants: si es pot treballar a molts quilòmetres de l’empresa, aprofitem per convertir les ciutats dormitori en ciutats vivenda, les segones residències transformades en primeres. Descongestionem les grans ciutats, espongem el territori, també descentralitzant les seus socials de les empreses. De manera semblant, pot ser que disminueixi l’especulació en lloguers i compra de locals i oficines a l’àrea metropolitana. Des de l’administració, s’hauria de prioritzar, des d’un punt de vista fiscal, el món rural. Equilibrar el territori i, de passada, no sobredimensionar la xarxa viària de comunicacions.
En relació a l’important augment d’atur que es preveu, la precarització dels llocs de treball, aquells sous que no permeten sortir de la pobresa, potser seria el moment de plantejar la implantació de la renda bàsica universal. Cal veure si seria econòmicament viable en un moment de fallida econòmica. Ho diran experts, però sembla que no seria excessivament car si a canvi es poden eliminar de forma radical multitud de subvencions, subsidis, préstecs, ajudes, etc. sempre de difícil control, costosos per la burocràcia que generen, i farcits de casos de la sempre rica picaresca peninsular. Permetria, també, minimitzar l’atenció de la beneficència als més indefensos. I, això sí, dissenyar de cap a peus un nou sistema fiscal. I amb voluntat política d’eliminar-ne el frau i l’elusió.
El tema del turisme també pot ser motiu de reflexió. Volem viure en un País en que la capital sigui una mena de parc temàtic on pot esdevenir complicat ser-ne ciutadà sense trobar-se amb contínues interferències i massificació? No seria hora de trencar amb el turisme d’espardenya, el de les tres esses, el de les despedides de solter, etc. i d’optar, decididament, per un turisme cultural, de qualitat i limitat? Inevitable augmentar significativament la taxa turística. I l’argument té la seva altra cara: ens plantegem que nosaltres, com a turistes, hem de seguir viatjant a llocs molt distants de manera sistemàtica, o a ciutats visitables a cop d’avió en cap de setmana? Això és sostenible? Veure món és positiu i culturalment pot ser enriquidor, però l’abús dels vols, siguin low cost o no, per anar enviant selfies a les amistats és més aviat una frivolitat. Com a civilització no ens ho podem permetre, cal que ens ho limitem. Afegim-hi molts viatges de “negocis” i “congressos” que bé es podrien fer, sistemàticament o en part, per videoconferència. Potser que apugem, a nivell internacional, l’IVA dels viatges aeris d’acord amb l’alçada del vol i el querosè consumit…Per cert, aquest any, pel control de fronteres i per solidaritat amb els empresaris locals, estaria bé fer vacances ben a prop…
A través d’algunes eines proposades de control de la pandèmia s’ha deixat veure la facilitat amb que, des de les companyies servidores de telecomunicacions i, per extensió, de l’administració, es poden controlar els moviments, les accions, les converses, els missatges, els documents de tota la ciutadania. Si hi afegim la creixent presència de càmeres de seguretat als carrers, bancs, comerços, etc. tenim un seriós panorama propi del 1984 orwellià. Que d’altra banda, es troba ja ben avançat a la Xina, on es puntua el “civisme” és a dir, l’obediència de tothom al “Gran Germà” Xi Jinping. Encara hi som a temps de posar-hi remei i evitar, amb una adequada legislació, que deixem de ser titelles controlats a distància per esdevenir ciutadans lliures i empoderats.
Aquests són alguns dels aspectes que ens hauríem d’anar plantejant en aquests temps de canvis. Se’n poden proposar molts més, segurament. Pensem-hi tots. El que volem fer és una nova societat basada en uns altres valors.
I tot això com es fa? Per on comencem? I aixó ja ho podem fer ara i aquí? Doncs hi ha coses que, en l’àmbit personal, ja podem anar tirant, sobretot en el tema del consum responsable a nivell local i global, la pràctica de l’economia col·laborativa, la solidaritat… Ara, hi ha aspectes d’organització social, de projecte de País, de legislació, pels quals ja haureu endevinat que ens cal: ser independents, formar el nostre propi estat que pugui dir-hi la seva en el concert internacional. Perquè, ara com ara, ningú no ens sentirà ni escoltarà i difícilment podrem ser exemple a seguir ni podrem intercanviar iniciatives amb altres pobles, ni implementar-les.
Per tant, posem-nos a la feina que, com deia el poeta, “Tot està per fer i tot és possible”. Cerquem el cami!
4.LA FORÇA DE LA GENT
Aquest és el secret. No n’hi ha d’altre. La força de la gent defensant les urnes. Caminant, corrent i protestant per una sentència injusta. Però també cal una eina imprescindible, perquè aquest impuls ha de ser culminat per unes institucions que proclamin la República Catalana. I cada vegada tenim més clar que l’actual classe política ja no permet anar més enllà. La por a la repressió, amb l’empresonament o l’exili dels dirigents, les eternes picabaralles entre partits per assolir el lideratge i acumular càrrecs i sous, deixant per més endavant la revolució, ens fan ser pessimistes. L’actual sistema de partits està impregnat de l’esperit del règim del 78. Ens cal fer foc nou. Per on comencem?
Aconseguir una unitat estratègica per la independència s’ha de fer des de fora dels partits: qualsevol iniciativa al respecte per part d’un d’ells és immediatament boicotada pels altres. Podem entendre la manca d’empenta del Consell per la República segurament des d’aquesta perspectiva, tot i poder-lo interpretar com una forma de Govern Republicà a l’exili.
Per tant, des d’un punt de vista electoral, no queda altra camí que implementar una opció fora del recinte dels partits. També per no acabar entrant en la seva dinàmica perversa com a màquines d’aconseguir i mantenir el poder, per fictici que sigui aquest en el nostre actual moment històric.
S’ha d’organitzar, doncs, un procediment d’acumulació de voluntats i de candidats que cristal·litzi en una opció electoral viable. Partint de zero i des de la base. Pot servir de model l’intent de “Primàries” de les darreres eleccions municipals, però ara amb vista a unes eleccions al Parlament per configurar després un Govern de la Generalitat. Perill que tots hi podem veure: en comptes de 3 opcions independentistes en tindrem 4, amb més dispersió de vots i possibles pèrdues d’escons si alguna de les llistes no obté representació, i també a l’haver-hi més cues que es perden per la llei d’Hont. I quedi clar que sense espais electorals als mitjans i, per si fos poc, silenciats també fora d’època electoral fins i tot per TV3, lògicament controlada pels partits, com ja va passar quan les consultes i altres campanyes més enllà del sistema. Per tant, caldrà picar pedra a través de les xarxes. Però aquestes són molt potents si recullen una aspiració prou compartida. Pensem en el Tsunami democràtic: prop de mig milió de seguidors en pocs dies.
En tot cas, per assolir l’èxit, aquesta opció ha de trencar radicalment amb el tarannà i maneres de fer dels partits. Si voleu més detall, podeu veure-ho en una entrada anterior d’ aquest blog: enllaç Però fem-ne un resum:
-Basar-se en un procés de primàries on tothom s’hi pot apuntar i, si es vol, presentar-se com a candidat. Les llistes es farien per votació popular.
-S’hauria de convidar els militants i dirigents dels partits polítics a afegir-s’hi. Però el lloc a les llistes se l’haurien de guanyar.
-Tots els candidats haurien de comprometre’s a un estricte codi ètic basat en uns principis acceptats per tothom i en uns compromisos programàtics prou amplis per suportar la transversalitat, però prou concrets per configurar un esperit republicà.
POSSIBLE CODI ÈTIC:
-Disposició personal a afrontar totes les conseqüències de les pròpies decisions, individuals o col·lectives i a no desmobilitzar la ciutadania.
–Respecte a la paraula donada, a les promeses electorals, al compromís programàtic. I si s’incompleix o no s’hi veu en cor, estar disposat a dimitir o fer dimitir qui pertoqui de forma immediata.
-En els debats públics, sigui als mitjans, en seu parlamentària o com a càrrec de Govern, actitud constructiva, respectuosa amb els rivals, argumentant les diferències i, si cal, acceptant els punts de coincidència o les seves propostes en allò que puguin tenir de bo. És a dir, un tarannà que permeti veure l’esperit de servei al País, ben lluny de la picabaralla habitual.
-Compromís total d’erradicació de la corrupció a tots nivells i inflexibilitat en depurar responsabilitats polítiques, més enllà de les administratives o penals que se’n puguin derivar.
-Per evitar l’actual allunyament entre representants i representats, promoció de la proximitat entre càrrecs electes i la ciutadania pels mecanismes més diversos: atenció presencial, mitjançant la xarxa, els mitjans de comunicació de tot tipus…
-Entendre la dedicació a la política com un parèntesi en la seva trajectòria professional. S’hauria de fer públic el curriculum dels candidats a partir de la campanya electoral. Així s’aconseguiria bandejar el típic personatge que s’ha dedicat tota la vida a l’estructura d’un partit sense haver demostrat la seva vàlua en l’àmbit professional, en l’activisme social, en el voluntariat…
–Limitació del temps d’exercici en càrrecs públics. Renúncia als mecanismes de les portes giratòries un cop acabat el mandat.
–Compromís per la transparència. En la gestió pública i també en la campanya electoral, promocionant els mecanismes i organismes de control de tot tipus.
POSSIBLES LÍNIES PROGRAMÀTIQUES:
–Compromís ferm amb la unilateralitat per assolir la independència si es superen barems de majoria absoluta en vots o escons.
-Aceptació del diàleg sempre que hi hagi garanties de bona fe i d’acceptació del principi d’unilateralitat, amb participació de mediadors internacionals.
-Valoració de la participació freqüent de la ciutadania en consultes freqüents, més enllà de les eleccions periòdiques.
-Decisió en la defensa de la llengua catalana, la seva cultura i la seva història, en un marc de respecte i promoció de les altres llengües i identitats.
-Aproximació efectiva de l’accés de tota la ciutadania a uns serveis mínims bàsics que permeten una vida digna.
-Organització de la fiscalitat, dels recursos i inversions que tendeixin clarament a la disminució de les diferències socials actuals i promoció de la solidaritat i el civisme.
-Defensa de la lliure expressió de les idees, la seva manifestació, respecte a la dissidència.
-Aposta per la diversitat com un valor a protegir, respectant les creences i opcions personals.
-Efectivitat en la consideració de la igualtat a tots nivells entre sexes i respecte a les diverses formes de viure la sexualitat.
-Promoció decidida per la societat del coneixement, la ciència i la tecnologia.
-Defensa de la privacitat de les persones enfront de les grans corporacions i empreses de comunicacions.
-Aposta rotunda per la sostenibilitat i el respecte al medi, el consum de proximitat, l’estalvi energètic i de recursos naturals.
-Catalunya com a País d’acollida i de mediació en conflictes.
Tot això, evidentment, és un llistat obert i modificable. Una simple proposta inicial.
ON ÉS LA NOSTRA FORÇA?
Aquestes propostes de codi ètic i línies programàtiques poden suportar en bona part qualsevol ideologia que vagi del centre-dreta a l’esquerra radical. Quina és, doncs, la clau de tot? Senzillament, que nosaltres imposem com a condició imprescindible per votar-los que ho facin a través d’aquest mecanisme de primàries i de decisions que vagin de baix a dalt, fora del marc actual dels partits i concretar-ho, arribat el moment, en una agrupació d’electors o registrant un partit amb aquestes característiques, amb totes les precaucions possibles. I saber trobar nous líders que es guanyin la confiança de tots nosaltres. Potser tenim al cap alguns noms, però el més important no són els líders, sinó el projecte.
Aquesta proposta tindrà èxit en la mesura que siguem un nombre prou considerable de persones que manifestem el nostre compromís irrevocable de votar només una opció independentista feta des de baix com aquesta. I sinó, abstenir-nos. I fer-ho!
Quedi clar que això és un torcebraç, un repte, entre nosaltres i l’actual classe política, i que no podem anar de “farol”. Que això és molt fort? Que pot ser que en les primeres eleccions no ens en sortim? Que acabin guanyant les forces unionistes? Dependrà de nosaltres, de la força de la gent, però sobretot, de que els partits diguem-ne independentistes vegin clarament que, ni amb la por que passi això, estiguin ben segurs que no els votarem, com acabem fent sempre. Ja veurem quina postura prenen si poden perdre, per exemple, mig milió de vots o més. I aquesta campanya l’hauríem de començar ja ara, molt abans que es convoquin les eleccions. En aquests moments disposem d’un temps que, abans del confinament, no teníem perquè les eleccions a hores d’ara ja estarien concretades.
I si les primeres les guanyessin els unionistes, tampoc seria cap drama. A nivell espanyol s’ha vist que no hi ha cap diferència entre un teòric “gobierno de progreso” i un de dretes. I aquí, poques n’hi haurien entre un govern unionista o un d’una autonomia escarransida i sense competències. En tot cas, la força de la gent seguiria intacta.
I si aquesta proposta regeneracionista de l’independentisme acaba triomfant, llavors serà quan haurem d’empènyer els nostres dirigents a implementar la República i nosaltres a defensar-la a totes. I no tornar a casa com l’octubre del 2017.
Potser el camí que aquí es proposa no és curt i resulta un xic tortuós. Acceptem-ho. Però si algú sap d’una drecera, que ho digui i ens l’expliqui. Solucions màgiques no n’hi ha. I el moment és històricament irrepetible: Espanya està entrant en una monumental crisi econòmica i de prestigi. Ara és l’hora!
