De Sants estant

Tots sabem que quan hi ha les anomenades “Elecciones Generales” hem de fer una doble votació: pel Congreso de los Diputados ( papereta blanca, tot i que a mi em sembla que li escauria més el color sèpia ) i al Senado ( papereta salmó, potser fumat, no queda clar ).

La primera de les urnes, la de les paperetes blanques, tothom sap més o menys com funciona: agafes una llista i la poses al sobre, encara que no coneguis ningú, més enllà del cap de llista. És una votació de les anomenades amb llista tancada i bloquejada: tots els que esculls són de la mateixa opció i no en pots canviar l’ordre. Un exemple de com no hauríem de fer-ho en la nostra futura República.

Per a la segona urna, la del color salmó, et trobes un desplegable i has de posar un màxim de 3 creuetes d’entre tots els que hi ha al llençol. Un cas d’eleccions amb llistes obertes: pots escollir els 3 que vulguis, encara que siguin de partits o coalicions diferents. Això ja està més bé. Bé, només  en principi: si analitzes per a què serveix el Senat i la forma en que es tradueixen les preferències de la gent, això es pot interpretar com una autèntica presa de pèl. Analitzem-ho.

D’entrada, els anomenats Pares de la Constitució, en teoria la proposaven com una cambra de representació territorial, cosa que mai ha arribat a ser. De fet ha esdevingut un cementiri d’elefants, polítics, naturalment. Aquesta segona cambra se l’haguéssin pogut estalviar i el pressupost estatal (és a dir, les nostres butxaques) n’obtindria un considerable alleujament.

L’autèntic sentit d’aquesta invenció, a part d’exili daurat dels paquiderms, és el de fer de segon cinturó de control parlamentari, sobretot al servei del bipartidisme: tot allò que s’escapi del desitjat al Congrés pot ser invalidat a l’arribar aquí, com per exemple, una reforma de la sacrosanta Constitució. Posteriorment encara han habilitat una tercera cambra de control: el Tribunal Constitucional, al qual, a més, darrerament, en el colmo del neofranquisme més recalcitrant, li han adjudicat funcions executives.

Però tornem a la segona cambra. Perquè encara que la proporcionalitat de la representació de la població en el cas dels Diputats ja és bastant discutible, en el Senat és de pel·lícula de terror. Analitzem-ho:

Aquest té 266 membres, 58 dels quals són escollits pels Parlaments Autonòmics, i els altres 208 per elecció directa amb les paperetes salmó. Aquests 208, a part de les “peculiaridades” de les illes i de les 2 ciutats nordafricanes, són escollits a raó de 4 per província. Tinguin la població que tinguin. Així, per exemple,  la província de Barcelona que té, més o menys, la mateixa població que les 20 províncies menys habitades d’Espanya, escull 4 senadors, mentre que aquestes n’escullen 80.

Fixem-nos, sobretot en els resultats de les darreres eleccions de desembre de 2015. Comparem el percentatge de vots de les principals opcions “nacionales”, el percentatge d’escons al Congrés ( sobre 350 ) i el del Senat ( sobre els 208 ).

Es pot veure fàcilment que pel que fa al nombre de Diputats, hi ha un lleuger biaix que afavoreix als partits més votats i perjudica als menys. En el cas dels Senadors, la cosa ja és de proporcions èpiques. No calen gaires més comentaris.

I ara, anem a casa nostra i el que ens interessa, el vot independentista. Encara que a molts ens costi d’empassar, llistes separades al Congrés. I encara que sabem pel que serveix el Senat i el biaix que hi ha, no podrien haver fet una estrategia diferent? No podrien haver fet una sola llista, amb altes probabilitats que sortissin els tres de la majoria de províncies? I a sobre, aquests dies hem hagut d’assistir a una estrategia de tirar floretes als més rellevants de la llista de la competència. Per allò del quart senador, potser?

Doncs a mi em semblaria millor, si no volien renunciar a llistes separades, adoptar una estrategia un xic agosarada, però segurament més eficient: presentar només dos candidats a cada llista, amb la qual cosa, “obliguen” els seus votants respectius a escollir els dos de la seva i un de l’altra. Així es concentra el vot en els quatre i potser en vàries províncies tots els senadors escollits serien indepes.

No vull ser presumptuós, però intueixo que no se’ls ha acudit. I si algú els ho hagués proposat, ben segur que no acceptarien renunciar al tercer de la llista. Em queda el dubte de si tenim ments poc brillants en els quadres de les formacions indepes ( i en les altres, evidentment ) o si només pensen en termes de partit i no de País. S’admeten apostes.

De totes maneres, el Senat serveix pel que serveix, i no sé si valia la pena dedicar-hi tant d’esforç.  Sento haver-vos fet perdre el temps, però també el perdrem posant creuetes en el llençol salmó fumat.

Tots tenim clar que l’Assemblea ha de ser transversal, no alineant-se amb una determinada ideologia política, més enllà del seu caràcter radicalment independentista. I molt sovint se li ha tirat en cara que era el moviment d’agitació política d’uns o altres.

El que sí és inevitable constatar és que la seva capacitat de mobilització l’han mirat de capitalitzar uns o altres, que a més, per assegurar-ne el tret, han tractat de posar-hi els seus peons per controlar-la. I d’això en tenim constància sobretot el darrer any, quan van provar de desactivar-la perquè era “l’hora dels partits”.

La transversalitat no vol dir acceptar que tendències de diferent signe es contrarestin. No vol dir que l’ANC no pugui fer “pressing” a un partit o altre. Vol dir que té el dret i l’obligació de fer-ne a qualsevol que no estigui en la línia adequada segons el nostre Full de Ruta i, si cal, recordar-los els compromisos electorals adquirits amb els seus votants.

Ens vanagloriavem que la nostra Revolució dels Somriures, a diferència d’altres processos d’alliberament nacionals, era molt transversal, que agafava des de la dreta socialcristiana a l’esquerra antisistema., i que això era molt difícil, tenia molt de mèrit, però que podiem, durant un cert temps, prioritzar el procés d’independència per damunt de qüestions ideològiques, doncs en la futura República havien de coexistir aquestes diferents opcions.

Ara veiem que l’Assemblea va complir el seu paper, demanant el vot en unes eleccions que es volien plebiscitàries per uns o altres, per JxS i per la CUP.  Ara, a pilota passada, molts s’estiren els cabells, però crec que l’ANC va fer el que havia de fer.

Amb el temps, però, l’ampli espectre ideològic de l’independentisme s’ha anat reduint pels extrems: Unió ja se’n va desmarcar, si bé una nova formació ocupa, si fa no fa, la mateixa zona, amb garanties sobre el procés. Panorama aclarit. Més recentment, les votacions empatades de la CUP posen en evidència que dins seu hi ha diferents tendències. Potser no tots són independentistes. O, si més no, no s’hi pot comptar com la seva primera prioritat. Potser hi ha infiltrats espanyolistes. En tot cas, el panorama no està aclarit, encara, per aquest sector.

Arribats aquí, crec que ens hem de tornar a comptar de manera realista: voleu dir que som tants com crèiem?  De qualsevol manera, l’ANC ha de seguir essent fidel a la transversalitat, però aquesta ha mutat: només podem donar suport a aquells que raonablement, des de diferents estratègies ideològiques, estan a favor de treballar per la independència com a màxima prioritat. Posar els límits és delicat, però ho hem d’intentar amb honestedat. No podem edificar sobre sorra. I un criteri clar és analitzar si les actuacions d’uns i altres fan augmentar la taca d’oli a favor del procés o bé la redueixen.

I amb això estem: abortar uns pressupostos que podríen haver augmentat les esperances dels més vulnerables no és la millor manera de fer nous adeptes entre els que prioritzen els aspectes socials, fonamentals en uns anys de crisi cruel i provocada. On és ara, el pla de xoc? I el veto a un candidat a la Presidència per acceptar-ne un altre de la mateixa ideologia?

Però n’hi ha per als uns i per als altres: signar una declaració del 9N que no s’està disposat a complir és una manera d’estafar les esperances de l’auditori. Barallar-se públicament per unes suposades reformes dels impostos és crear incerteses als votants d’una coalició governant.

Per tant, el problema no és, només de reducció de l’espectre ideològic. També és d’aigualiment dels colors. D’un arc de sant martí cada vegada més difuminat.

I aquí és on l’Assemblea ha de recuperar el seu paper. Ha d’exigir a les formacions polítiques que abandonin les seves picabaralles. Que llaurin dret i transmetin sensació de fortalesa. I si no ho fan, que tinguin molt clar que cap d’ells ni tots ells junts tenen la capacitat de convocatòria de l’ANC. I que podem anar preparant, seriosament, una llista d’independents (només d’independents) per quan calgui anar a noves eleccions, que caldrà, i no massa tard.

Però això és fruit d’un altre debat, sobre si més o menys opcions faciliten o perjudiquen  obtenir més escons: al voltant d’aquest tema hi ha molts interessos sectaris. Només un apunt: cada vegada hi ha més gent que no sap a quin partit votar perquè als seus ulls estan tots molt desacreditats. I el que pot comprometre més el procés és la sensació dels poc convençuts de sentir-se enganyats. Oferir una llista de persones amb prestigi i sense cap lligam  partidista pot ser el símbol d’una regeneració. No ho descartem. Valorem-ho. Continuarà.

Fa dies que em barallo amb mi mateix ( potser degut a un gen característic dels independentistes catalans ) per tractar de comprendre una sèrie de fets que van passant davant meu com un malson recurrent. Comencem:

1)  ELECCIONS 26J:

Algú m’explica còm justifiquen les 3 principals formacions que estan a favor de marxar d’Espanya, les seves respectives postures cara a les properes eleccions generals? Uns que ni s’hi presenten, doncs allà no se’ls hi ha perdut res. Els altres dos ho fan per separat, uns perquè així diuen que recolliran més vots i escons, i els altres perquè s’han quedat sols com un mussol.  És cert que costa posar-se d’acord, però en aquestes eleccions penso que és quan menys dificultats hi hauria d’haver. I encara que a hores d’ara no servirà de res, com que m’agrada treballar pel dimoni (un diable indepe, això sí ) vaig i exposo les meves raons.

Costa fer una candidatura única quan es tenen ideologies diferents i construir un programa electoral conjunt esdevé complicat. Però en aquest cas, no es tracta de formar posteriorment un govern i prendre decisions.

I és que no és això, companys! Simplement, què hi han d’anar a fer a la Carrera de San Jerónimo?

Jo entenc que els seria molt fàcil posar-se d’acord en fer una llista única amb l’objectiu de dificultar la investidura d’un president, tractar d’aconseguir la ingovernabilitat d’Espanya, o l’afebliment del govern que en pugui sortir, votant a la contra sempre, excepte si es tracta de derogar alguna llei nefasta, com la Llei Wert, la Llei Mordassa o similars. D’això se’n diu estar disposats a servir al País, el nostre, evidentment.

Per què no s’han posat d’acord? Per testosterona? Per metadona? Per LSD? Jo sí que al·lucino.

2)  PRESSUPOSTOS:

I tota aquesta escenificació al voltant dels pressupostos del 2016, a què respon? Alguns diuen que s’ha fet a esquenes de la CUP. Però no s’havia proposat fer una comissió en que hi hauria dos representants de la CUP en les discussions del grup de JuntsxSí? O és que la Conselleria de Finances no n’ha dit res fins ara? I les discussions entre CDC i ERC sobre la modificació de l’escala de l’IRPF? No s’ho podien discutir en silenci i evitar aixecar polseguera? O és que les maleïdes eleccions del País Veí els tenen abduïts? Voleu dir que hi ha gaires maneres de gestionar la misèria? Per què no aprofitem que tenen un Govern en disfuncions per tirar milles? O és que això de les estructures d’estat no és més que una excusa per anar passant mesos?

3)  ELS OKUPES I EL BANC EXPROPIAT:

Primera reflexió que em faig: allò no és un banc, sinó una propietat privada d’un particular ( no sé si especulador o no, ni m’hi poso ) i no ha estat expropiat. El nom és molt rimbombant, forma part de l’estratègia de posar-se l’opinió pública a favor: evidentment, els bancs tenen una mala fama ben merescuda, que pagarem els contribuents durant anys, amb impostos creixents i sous i pensions decreixents.

Segon, el joc dels disbarats: un Consistori paga el lloguer per evitar conflictes. L’altre suspèn els pagaments, i els Mossos, seguint ordres judicials, els desallotgen. Com sempre, esclata el conflicte al carrer, que si comencen els uns, que si els altres responen de manera proporcionada o desproporcionada, que si una cosa són els okupes que feien tasques socials al local i l’altra és la guerrilla urbana organitzada, que causen desperfectes que pagarem entre tots, a més del lloguer. I encara rai que el propietari demana un preu molt alt, sinó, els hi paguem la compra, les escriptures a cal notari, l’IBI, la llum, el gas, l’aigua, internet i telèfon. Ja ens ho trobarem ( als pressupostos, és clar…)

I mentre, l’alcaldessa que tracta que els okupes “interlocutin” amb les entitats del barri tot rentant-se les mans com Ponç Pilat. I no us ho perdeu: els de la CUP no poden parlar dels pressupostos perquè hi ha una tangana al carrer.

Tercer, danys col·laterals per a la nostra Policia: un pas més en el seu descrèdit, aconseguit a mitges entre la quinta columna que hi ha en el propi cos i els que creuen que com a únic element dissuassori han de portar un xupa-xup. O un lliri, a la ma, és clar. Lamentable.

4)  CONCLUSIONS:

Buf! Quins dies!  No sé si amb aquests ingredients farem res de bo. En tot cas, la bona gent d’aquest País crec que es mereix alguna cosa més. Una cosa és la Revolució dels Somriures i l’altra és que se n’enriguin a  la cara. I sobretot, als uns als altres i als de més enllà: que els quedi clar que se’ls acaba el crèdit.

I que ho sàpiguen: anem preparant per a les properes eleccions una llista sense gent dels partits, amb persones independents, compromeses a actuar prescindint de consignes i interessos sectaris, disposades a donar la cara sense por i a culminar el camí cap a la llibertat. Ah! i tots nosaltres disposats a donar-los suport fins al final. IRRENUNCIABLEMENT.

Aquests dies l’Assemblea surt massa als mitjans. Massa, pel meu gust, després d’estar mig any amagada. O tapada. Ara hi ha sarau i tots hem de sucar-hi pa. Tot s’interpreta com una lluita pel poder: que si fulanet és de Convergència, aquella colla és d’Esquerra i uns quants més són de la CUP. I no en sabem res dels infiltrats del CNI. Total, que moltes persones estan ben despistades i no saben a qui votar, perquè tampoc no hi ha seguretat que votis als que són propers al teu partit favorit. I pitjor si no en tens cap de favorit (potser el cas més freqüent dins la gent activa de l’ANC ). I si et demanen consell, què coi els hi dius? Primer, perquè no vull fer campanya. Segon, perquè no sé si les seves tendències són semblants a les meves . Tercer, perquè reduïr aquestes eleccions a una lluita partidista és matar la gallineta independentista dels ous d’or.

Per tant, canviem el punt de vista, la perspectiva. I veurem que tot és molt senzill.

Primer:

Tranquil·litat. Això no és la fi de l’ANC. Des de les primeres eleccions hi ha hagut lluita, desqualificacions, oficialistes i crítics i, fins i tot, un any es van haver de retardar per una impugnació. La Junta Electoral no ha sigut un model de perfecció, però és que ho tenia molt difícil, amb canvis en la reglamentació molt recents, amb interpretacions diverses de les votacions de Manresa i amb l’ús de la picaresca més hispana ( horror, això a l’Assemblea! ) per fintar el reglament.

Segon:

La qüestió important no és de quin partit és proper cada un dels candidats, sinó si posa per davant la tasca a l’ANC o en fer de corretja de transmissió. O a fer servir el càrrec de trampolí. I tot això es mesura ( abans de les eleccions, és clar ) si en l’explicació de la seva fitxa de candidat està disposat a seguir el full de ruta aprovat a Manresa. Això sí: hi hem de dedicar temps. També fent-los preguntes als actes electorals, ara per primera vegada.

Tercer:

Pistes per analitzar-ho: Com que tot és molt farragós, centrem-nos a trobar algunes frases o paraules claus entre la faramalla de sempre: que si augmentar la base social, que si el debat constituent, que si les grans concentracions de la Diada, que si millorar les relacions entre SN i AT… Tot això està molt bé, però això ho defensa tothom. Quines són, doncs, les llumetes verdes? ( ja n’estic fart de línies vermelles ). Per a mi, són aquestes:

Caldrà que l’Assemblea vigili i pressioni  la classe política.

Caldrà mantenir alta la mobilització social per fer possible respostes populars decidides, pacífiques i potser llargues.

Caldrà una gran transparència de funcionament del Secretariat i de les Territorials.

Caldrà que l’ANC deixi de ser l’organisme mobilitzador a favor dels partits.

Caldrà liar-se la manta al cap i coorganitzar actes relativament freqüents amb altres plataformes per defensar els càrrecs amenaçats, per protestar pels refugiats, per exigir la conservació del medi i del planeta, per denunciar la corrupció i les desigualtats…

Apa. Vaig a posar-m’hi. No sé si en trobaré gaires del meu gust. Però en tot cas, tinc uns criteris clars.

I si no us agraden els meus principis, ho sento, però no en tinc d’altres.

I nosaltres, els catalans, tants anys vanagloriant-nos del nostre històric sentiment europeu des de fa segles.

I recentment, confiant que el paraigua de la Unió Europea podia representar una esperança d’arbitratge polític en les nostres disputes amb la malmesa democràcia de l’Estat Espanyol.

I recordant la Carta dels Drets Humans, la Convenció de Ginebra i tants altres tractats internacionals que garanteixen un món mínimament humà.

Ara, tot això salta pels aires. Avergonyeix ser ciutadà europeu! Només cenyint-nos al tema dels refugiats, s’ha deixat Grècia a l’estacada, això si, que retornin el deute! Barreres a tantes fronteres! Schengen és ara mateix un paper mullat, sinó podrit. I ara, gestionarem amb una gran potència “democràtica” com Turquia perquè ens faci la feina bruta, com un sicari al que li encarreguem un afer, a canvi, evidentment, d’una bona quantitat. I si cal, els farem membres honoraris.

Doncs escolteu: d’aquesta Europa no en vull saber res. Hi ha altres maneres de facilitar l’intercanvi comercial amb aquesta colla de països, però millor sense ser-ne membre, mentre no es replantegi de bell nou tota una qüestió de principis.

Crec que la ciutadania, des de Catalunya, i millor des de tot Europa, allà on sigui possible, s’hauria de llençar un missatge potent a favor de l’acolliment. Al cap i a la fi, si nosaltres, amb una població de 6,5 milions d’habitants vàrem rebre 1 millió d’emigrants durant la primera dècada del segle XXI, sense ressentir-se’n excessivament, més enllà de l’agreujant de la crisi del món occidental, no crec que a tot Europa, amb una població de 500 milions, li representés cap problema de convivència acceptar en els propers anys un 1% de refugiats. Amb l’afegitó que, així com la immensa majoria dels que vàrem rebre del 2000 al 2010 eren gent amb pocs mitjans, poca preparació laboral i cultural, foragitats per la misèria, els actuals refugiats són gent que, en bona part, provenen de sectors socials més preparats, i que possiblement, una bona part només estarien entre nosaltres fins acabar les  hostilitats als seus països d’origen. El problema és que aquests estats en guerra no han rebut fins ara cap gest de mediació de les grans potències, aspecte inajornable. I en bona part, els combats són promoguts per interessos inconfessables d’aquests  països poderosos per raons geoestratègiques i comercials, inclosos els lobbys de la indústria armamentística.

Tornem al que dèiem: Si Europa accepta com a màxim un 1% de la seva població, en total es podrien acollir 5 milions de persones. I nosaltres, 75.000. Cap problema. És clar que, una vegada més això depèn del Govern de l’Estat, i ja sabem quants n’ha acollit fins ara: unes poques desenes, potser?

Fa pocs dies vaig rebre un correu de l’ANC, l’Assemblea, demanant idees per a la propera diada de l’11 de setembre. Personalment crec que no és el moment d’organitzar un sarau impressionant, un any més, per exigir la independència. Crec que en el moment actual la iniciativa ha de ser de les institucions, Govern i Parlament, sense demores innecessàries ni acords de funambulisme per evitar la reacció contundent de les institucions espanyoles. El que hem de fer nosaltres, societat civil, és pressionar-los per complir els compromisos electorals i, al mateix temps, augmentar la majoria social per la independència. Però les dues coses es poden aconseguir fent un acte de força que vagi definint el paper de Catalunya en el concert internacional. Per això proposo fer, no una mobilització anual i ja ens tornarem a convocar l’any vinent, sinó vàries convocatòries, les que facin falta, per agafar el timó del nostre futur. Per això proposo una acció de solidaritat amb els refugiats per al proper dia d’Europa, el 9 de maig. I promocionar-ho en altres països. Comencem a fer propostes positives, progressistes o simplement humanitàries. Hem de fer-nos sentir per sobre de la xenofòbia i la por. Hem de ser una veu potent a Europa.

Penso que aquest podria ser el paper que li correspon en aquest moment a l’ANC. I això només seria un primer acte massiu per anar definint el nostre futur, juntament amb altres entitats de la societat civil i de sectors majoritaris del món polític

S’admeten idees. Per exemple, a tots els passos fronterers, fer un passadís humà d’un km de llargada per simbolitzar l’acollida dels teòrics refugiats?

I després, podem pensar mogudes semblants en relació a la sostenibilitat del planeta, la lluita contra les desigualtats creixents, els paradisos fiscals…

Si en tenim de feina per fer! I no crec que es neguessin a participar-hi sectors polítics reticents a la independència. Seria la prova del cotó del progressisme nostrat. Tots junts per obrir una escletxa d’esperança en una Europa llastimosa i cruel.

Segons la campanya electoral de Junts pel Sí i el projecte de l’actual Govern de la Generalitat, aquesta legislatura ha de durar uns 18 mesos i, mentrestant, es prepararan les estructures d’estat i s’elaboraran les lleis corresponents per fer el trànsit d’una legalitat a l’altra.

Molt bé. El cas és que ja fa anys que sentim parlar d’estructures d’estat i la sensació general és que el més calent és a l’aigüera. Lògic pensar que el disseny d’aquestes estructures s’ha d’encarregar a alguns experts en el tema, sigui la hisenda, sigui la seguretat social, o altres. I el disseny es pot fer en poques setmanes. L’altra qüestió és iniciar el seu funcionament, i això és obvi que només es pot fer quan ja s’ha proclamat el nou estat, sinó, ja em direu…

Una altra raó per mantenir aquests 18 mesos és la d’anar assolint la majoria social necessària que garanteixi una votació favorable, sigui en forma de referèndum sobre la independència, sigui per fer unes eleccions constituents.

La qüestió és, com aconseguim aquesta majoria social?

Fins ara, l’acció admirable i intensa de les organitzacions independentistes de la societat catalana, Assemblea i Òmnium sobretot, ens han conduït fins al moment present, en que, pràcticament la meitat de la població vol la independència, i fins un 80% està a favor del dret a decidir de Catalunya. Tot això potenciat per la inestimable col·laboració del govern del PP, amb l’abúlic i inamovible Rajoy  al front, i l’ús de les eines al seu servei, Tribunal Constitucional, Fiscalia de l’Estat, etc.

L’acció de l’Assemblea, Òmnium i altres poden seguir incrementant la base independentista al nostre País, però fins on? La sensació és que les posicions de la ciutadania estan bastant definides i només nous fets, noves evidències, inèdits fins ara, poden moure la balança cap el costat que ens interessa. Amb això es poden incloure tant fets endògens com exògens.

Entre els primers, els generats des de Catalunya, consisteixen principalment en les accions del Govern de la Generalitat, fruit de la primera majoria parlamentària clarament independentista. Si aquesta acció és prou clara a través de plans de xoc i altres actuacions, que tendeixin a remarcar que alguna cosa es mou al País, i es pot palpar una millora en les condicions de vida de les capes més sofertes de la població, determinats sectors socials poden començar a replantejar-se si no viuran més bé en una República Catalana. També hi pot influir una lluita clara i intensa per la transparència i contra la corrupció.

Entre els segons, els generats des de fora de Catalunya, òbviament els gestats a Madrid, aquí podem esperar-ho tot, des de les contínues i sistemàtiques impugnacions de lleis i decrets al Tribunal Constitucional, la suspensió de càrrecs electes i, fins i tot, la intervenció de les institucions.

Uns i altres fets poden conduïr, especialment aquests darrers, a desacreditar el missatge dels que creuen que és possible un nou encaix de Catalunya ( federalistes ) i els que confien en un pacte a favor d’un referèndum sobre la independència ( sobiranistes ). I els seus mateixos dirigents i els seus votants, per una lògica reacció, moguts per un mínim sentit democràtic, podrien acabar decantant la balança de manera decisiva.

I mentrestant? Podrem viure sense patir dels nervis en un crescendo de tensió continuada? Quan arribin atacs seriosos, i ara ja comencem amb impugnacions, com reaccionaran el Govern de la Generalitat i el Parlament? Plantaran cara? Recularan amb eufemismes? Aquí està la clau d’aquests propers mesos. Perquè, fins on estan disposats a arribar uns i altres, els d’aquí i els d’allà? Estriparan les cartes? Què és millor cara al nostre futur com a poble lliure?

Potser cal ser conscients que la iniciativa del joc ha de ser nostra, i cal aprofitar la seva feblesa, amb un govern en funcions i poques perspectives de continuar, sota la lupa dels poders fàctics de l’ÍBEX 35 i dels dirigents europeus, que de cap manera volen una complicació addicional a la situació actual. Per això, sóc dels que creuen que des d’aquí hem d’anar forçant la tensió, de manera gradual, plantant cara i amb provocacions creixents. Crec que des de la meseta s’ho pensaran molt cara a trencar les hostilitats. Però quedi clar que arribarà un moment en que la seva resposta matussera accelerarà  el trànsit, de tal manera que tot es precipitarà en pocs dies. En Partal sempre explica que els processos d’independència acaben culminant per un fet inesperat, i en el nostre cas no té per què ser diferent. Per això el control del temps és nostre, i molt probablement no durarà 18 mesos, no ens deixaran aguantar-los.

I abans que això passi, no estaria de més anar-los provocant amb iniciatives que posin de manifest la seva arbitrarietat i manca de pudor, per allò d’anar-nos carregant de raons cara a projectar-ho internacionalment. Per exemple, com que tot ens ho impugnaran, aprovar una llei que sigui idèntica a una d’una altra comunitat autònoma, canviant només els noms i les dates. I llavors, posar-los en evidència, cosa que d’altra banda, no és inèdita: hi ha articles del nostre estatut impugnats que són idèntics als d’altres CCAA i on segueixen vigents.

També aprovar alguna llei inèdita, sobre qualsevol tema no legislat encara. Què sé jo, per exemple sobre la regulació dels urinaris públics. No seria estrany que ho impugnessin en base al trencament de la unitat de mercat dels orins o al dret inalienable a la micció de tots els espanyols. Són capaços d’això i més…

18 mesos i un dia. Perquè el més important no són els 18 mesos, sinó el dia!

Beneït dia!

Pròleg.

Com és ben conegut, la fossa de les Marianes és la màxima profunditat existent a la Terra. És al fons de l’Oceà Pacífic, al sud del Japó i a l’est de les Filipines. La fondària és d’11000 m respecte al nivell del mar. Més fondària que no pas la màxima altitud d’una muntanya, els 8800 m de l’Everest. La seva existència s’explica pel fenomen de la subducció: una de les plaques que formen l’escorça de la Terra, al xocar contra una altra, més prima, la doblega i li passa per sobre. La zona de màxima profunditat correspon al punt de contacte entre les dues.

Em sembla una imatge bastant aproximada a un fenomen que tots haurem detectat i sofert els darrers anys. Jo l’anomeno LA FOSSA DEL MARIANO.

Causes.

L’origen dels fets podem fixar-lo cap a principis del 2006, quan el fins ara president de govern de l’Estat Espanyol va començar la seva recollida de signatures contra el recent Estatut de Catalunya. En va recollir 4 milions, que va entregar al Congrés l’abril del mateix any.

L’Estatut va ser aprovat en referèndum a Catalunya i va entrar en vigor l’agost de 2006. Pràcticament al mateix temps, el PP va presentar recurs d’inconstitucionalitat. Tembé el Defensor del Pueblo (español, por supuesto ) i vàries comunitats autònomes presentaren llurs recursos.

Després d’un llarg sainet d’irregularitats i manipulacions, el TC va decretar la inconstitucionalitat de varis articles de l’estatut. És el que podem anomenar la “jivarització” del text referendat pel poble català que, no ho oblidem, ja havia sigut ribotat respecte a l’aprovat pel nostre Parlament.

El 20 de novembre  ( curiosa coincidència de data ) del 2011, el PP, encapçalat per Mariano Rajoy guanya les eleccions per majoria absoluta i comença a dirigir Espanya.

Des de llavors, a través de la seva actuació, ha governat essencialment contra Catalunya. Podeu trobar-ne un bon recull amb qualsevol cercador, i segurament molts dels episodis els recordareu perfectament: els atacs a la llengua, cultura i escola catalana; l’intent descarat  d’espanyolitzar els nens per mitjà d’una nefasta reforma educativa; el desig de crear murs entre els catalans per l’origen o la llengua; la negació del monstruós dèficit fiscal; l’ofegament econòmic progressiu i l’invent de fer veure que ens rescaten per mitjà del FLA, fent-nos un préstec  dels nostres propis diners amb interessos; el bloqueig de les nostres infraestructures, impedint el corredor del Mediterrani, no millorant unes rodalies pròpies del segle XIX, permetent que les carreteres  amb més transit de l’estat es converteixin en taps i en rutes de la mort. Per no citar el procés continuat de recentralització de competències, la ridiculització de les nostres institucions per mitjà de la impugnació sistemàtica de qualsevol llei o decret. Tot això en molts casos saltant-se la seva pròpia legislació, no fent la reforma del model de finançament quan tocava, desoint aquelles sentències del TC que els podien anar en contra, posant  l’aparell judicial, majoritàriament hereu del règim anterior, al seu servei , usant les clavegueres de l’estat per influir en les nostres eleccions i desacreditar qualsevol polític que els semblava rellevant. I per si fos poc, usant els mitjans de comunicació afins ( quasi tots ) per fomentar la catalanofòbia a nivell de tot l’estat. Podeu anar fent créixer el llistat…

 Conseqüències.

Anem a allò que ens interessa i enllacem amb l’inici de l’escrit. Quines són les conseqüències d’aquesta actuació? Doncs s’ha anat creant una fossa cada vegada més fonda i insalvable entre Catalunya i Espanya. De tal manera que a un costat i l’altre ha crescut una animadversió més i més intensa. Més i més separatistes a un costat, més i més separadors a l’altre. I no parlem ara de xoc de trens: la imatge més aproximada és la subducció: la placa més gruixuda torça i envia cap el fons la més prima, que es fon en el magma intern.

A un costat de la fossa només cal veure els comptadíssims intel·lectuals i polítics que s’atreveixen a defensar el dret dels catalans a decidir el seu futur. I cal tenir present que aquesta postura fa perdre vots a quasi tots els seus territoris. En tot cas, sembla que cada vegada  més s’ha passat del  “Cataluña es España” al “Cataluña es de España”, és a dir, tenim la categoria de colònia o territori conquerit. I, tinguem-ho clar, si ara es parla de reformar la sagrada Constitució és, sobretot, per acabar-la de tancar, de tal manera que no quedi ni una escletxa per on tractar d’esberlar la unitat de la pàtria. Ni federalisme ni punyetes. I cada vegada creix la idea que s’han d’abolir les “comunidades autónomas”.

D’altra banda, aquests darrers anys, a partir de la primera consulta sobre la independència feta a Arenys de Munt , i sobretot a partir de la sentència del TC, ha augmentat en gran proporció l’independentisme fins i tot en zones amb molta immigració provinent dels anys 60 i 70 i també en zones de l’espectre ideològic, especialment el centre-dreta, on el sobiranisme era residual. Cada vegada més es veu la independència com l’única via possible per construir una societat més justa, més avançada, més rica, més lliure, més equilibrada, més democràtica i allunyada del franquisme sociològic encara present en àmplies zones de la geografia peninsular.  Cada vegada hi ha més persones i més col·lectius que mentalment van desconnectant: veuen més i més aliè a la seva vida tot allò que prové de l’altra costat de la fossa.

 Futur.

En aquests moments, just en el canvi de l’any, és molt difícil preveure com acabarà això que els d’un costat en diuen “prusés” i els altres “procés”. Sobretot si els polítics d’aquests darrers segueixen amb la dèria de fer jocs malabars amb la pilota en comptes d’anar de cara a barraca.

En tot cas, caldrà tenir en compte que tots plegats, els d’un costat i els de l’altra de l’esvoranc, han anat molt lluny amb les seves apostes i que s’ha arribat molt a prop del terratrèmol. I la fossa és allà, més fonda que mai. I això és inevitable. Mai les coses seran com abans: o es produirà la subducció, l’ensorrament de la placa més prima, o s’esquerdarà i trencarà la més gruixuda i es produirà el moviment sísmic i qui sap si el tsunami fins a regions properes.

El que és descartable és anar “pantalles enrera” i pensar en una acomodació entre plaques: això no s’ho creu ningú, ni geològicament ni sociològicament. Descartem el federalisme, descartem l’Espanya de les autonomies, descartem els pactes fiscals i els blindatges culturals, de llengua i altres similars. Bé, de fet, el que hem de descartar no són els pactes sinó l’acompliment d’aquests: Espanya mai els respecta. I les famílies nobles de sempre, els vividors de la Cort, els senyors de l’IBEX, els de la llotja del Bernabeu, els banquers, tots aquests mai, però mai dels mais, no cediran. Quan es diu que Espanya no és regenerable estem parlant exactament d’això.

I l’argument contundent entre nosaltres per fer inclinar els partidaris de cercar l’encaix és l’existència de la fossa. El problema no és que manin els uns o els altres, el problema no és entre governs. La fossa és del Mariano perquè és qui l’ha treballat, però quasi tots els d’allà s’hi han apuntat i l’han ajudat a excavar. Els governs són fruit del vot dels pobles i aquests ara són molt distants. I això serà molt difícil de canviar en tota una generació: ni la majoria d’espanyols ens consideren espanyols de ple dret, i cada vegada menys catalans es consideren espanyols.

Tinguem-ho clar: el temps és l’única magnitud que només té un sentit: cap endavant.

Fa pocs dies, un articulista de El Punt-Avui deia, amb molt d’encert, que la cimera de París sobre el clima no era per salvar el planeta: aquest se salva sol. En tot cas la reunió era per salvar la humanitat, que és la que patirà el progressiu escalfament, esgotament de recursos, contaminació de l’aire i altres danys col·laterals que podem causar.  La humanitat pot desaparèixer, però la vida al planeta segurament continuarà, tot i que potser desapareixeran algunes espècies:Qui sap si n’apareixerà alguna de més intel·ligent, capaç de progressar sense fer malbé la pròpia llar. En tot cas, el planeta seguirà girant durant milers de milions d’anys fins que el Sol no s’expandeixi i se l’acabi empassant.

Retornem  a  la cimera. Després d’uns quants fracasos de reunions anteriors sobre el tema, veiem que ja és una mica més tard, però que hem avançat en varis aspectes. Fa una dècada, encara hi havia molts científics i governants que negaven que el causant de les fluctuacions del clima fossin cosa de l’acció humana. Ara ja són pocs els que s’atreveixen a dubtar-ne. D’altra banda, alguns dels principals països contaminants, USA i Xina, especialment, que no van signar el protocol de Kyoto i són responsables de llançar entre els dos més d’un terç del diòxid de carboni que enviem a l’atmosfera; però semblen ara disposats a signar els nous acords i a comprometre’s a complir-los. Evidentment, ara veuen que la cosa no va de broma: l’aire a moltes grans ciutats de la Xina és irrespirable i sovintegen les tempestes de sorra. A Nordamèrica són més i més freqüents els huracans extraordinaris i les inundacions, i tampoc no s’escapen de l’acumulació de contaminació. Llàstima d’haver perdut tant de temps, sobretot per una qüestió de fals progrés, prioritzant el creixement industrial en benefici de grans corporacions, privades o estatals, sense valorar els perjudicis creixent de quantitats més àmplies de la població, en general els més desvalguts. I a més, tot aquest procés  representarà, si no s’hi posa frè, una factura econòmica extraordinària.

Dificultats per arribar a acords i per complir-los posteriorment? Moltes. Per començar, hi ha un fet determinat per la situació geogràfica dels diferents estats que influeix molt en com d’urgent valoren els canvis. Aproximadament , 176 països han presentat ja els seus respectius propòsits de reducció abans de començar la cimera. Els que ofereixen compromisos més pobres són aquells que estan situats a latituds properes als Pols: Rússia, Canadà, Argentina, Xile, Sudàfrica, Austràlia, Nova Zelanda…Té la seva lògica aplastant: si la temperatura de la Terra augmenta, passaran a tenir un clima més suau, la vida serà més agradable i moltes de les seves terres podran acollir cultius ara com ara inviables.

Al marge d’això, com valorar els esforços de reducció a fer? Com tenir en compte els diferents nivells de desenvolupament? Com demanar als països emergents que no contaminin tant, quan tot just comencen a fer-ho, i hi ha altres països que porten un segle fent-ho? D’altra banda, si al món occidental hem estat anys seguint un camí desenfrenat i equivocat, que ens ha portat fins al moment crític actual, no és lògic intentar que els països en vies de desenvolupament intentin nous camins, noves dreceres, perfectament possibles en l’estat actual de la tecnologia? I com mirar de compensar els que tenen enormes reserves de combustibles fòssils i aquestes són les bases del seu progrés?

Hi ha prou experts per mirar de lligar-ho tot i de trobar solucions mínimament justes i equilibrades, però al mateix temps, efectives. D’entrada, proposar-se un augment màxim de 2ºC en la temperatura global de la Terra fins l’any 2100. Més augment pot representar uns costos socials enormes. Per no parlar, també dels costos econòmics: edificar ciutats més a l’interior, construir molts quilòmetres de dics de contenció, desaparició d’illes, desertització de zones fèrtils, guerres per l’escassetat de l’aigua, etc.

Molt difícil posar-se d’acord. Però segur que cal tenir en compte unes quantes qüestions fonamentals: No n’hi ha prou de reduïr les emissions proporcionalment a la població. Cal que redueixin molt més els que més consumeixen. També els que fa més anys que contaminen: hi ha prou dades per fer un historial d’emissions acumulades. D’altra banda, aquests països són els que tenen una tecnologia més avançada que els ha de permetre un ús creixent de fons d’energia renovables i netes.

No és realista deixar de consumir energies fòssils en pocs anys, però sí disminuïr-ne gradualment l’ús. Al cap i a la fi, estem cremant en 100 anys l’energia acumulada al subsol durant milions de segles. I oblidem-nos dels talibans de l’ecologisme: que si les pales dels rotors dels aerogeneradors causen perjudicis a les aus, que si les centrals nuclears s’haurien de tancar ja.  No hi ha solucions ideals, ho hem de sospesar tot. Però tot té unes servituds. Les nuclears poden ser molt més segures si es dupliquen o tripliquen els elements crítics de protecció. Però llavors no resultarien tan rendibles. Tampoc si valorem els costos de desmantellament…

Si ja és difícil aconseguir un compromís de centenars de països, imagineu després l’acompliment d’aquests acords. D’alguna manera s’hauria de crear un organisme dependent de l’ONU que controlés l’actuació de tots ells. I d’un instrument coercitiu per “castigar” els que incompleixin. Aquí sí que hi ha poques alternatives: com que les causes de no complir el pacte serien econòmiques, la solució també ho hauria de ser. Potser imposar una mena d’arancel ecològic, que gravés les exportacions dels països de manera proporcional al grau d’incompliment?  Seria la versió planetària del principi del “qui contamina, paga” que tan bons resultats ha donat on s’ha implantat. Sempre, és clar, que no passi allò tan ridícul que hem vist a casa nostra que a moltes empreses els sortia més a compte pagar unes multes simbòliques que fer les adequacions de les seves instal·lacions segons la normativa.

I encara, un apunt final, optimista, si més no. No s’hauria de renunciar a mirar de retornar el planeta a les temperatures prèvies a la nostra nefasta intervenció. No només limitar-se a que l’augment no es descontroli.  Hem de tenir molt clar que la causa dels nostres mals no són la ciència i la tecnologia en sí mateixes, sinó l’ús pervers d’aquestes en benefici econòmic immediat d’uns pocs i la inconsciència generalitzada de bona part de la població.  Però un cop enfrontats a la gravetat del moment, no dubteu que allò que tecnològicament hem fet malbé, segur que la saviesa humana i l’ús dels recursos necessaris ho poden revertir. Aneu a saber si unes espècies vegetals microscòpiques escampades per les capes adequades de l’atmosfera poden absorbir el dióxid de carboni, tapar part de la radiació solar excessiva i retornar-nos a les temperatures habituals.

En tot cas, no divulgueu gaire aquestes idees: no sigui que pensant que tot es pot arreglar, es perdi l’interès en fer cimeres per mirar de no perdre definitivament la batalla. O encara pitjor: que algú monti un negoci amb alguna proposta semblant, es passi de frenada i ens deixi a tots mig congelats…

I ara, seriosament. Es posin d’acord o no els grans mandataris, cadascun de nosaltres ha de tenir molt clar que el planeta, perdó, la humanitat, la salvarem entre tots: disminuint el consum d’energia i de materials, fent servir fonts d’energia no contaminants, consumint productes de proximitat, de baix impacte mediambiental, pensant a deixar-ho tot millor que com ho hem trobat i no comprometent el futur de la nostra descendència.

Avui triomfa entre nosaltres aquest costum nordamericà del Divendres Negre: les necessitats comercials ho exploten com tants i tants altres dies assenyalats. I molts s’hi apuntaran.

Aquí integrem tots els costums. I així, coexisteixen tranquil·lament el dia de Sant Valentí i el de Sant Jordi; el dinar de Nadal i “la cena de Nochebuena”, el tió i el Pare Noël, la Castanyada i Halloween. I podríem anar seguint.

El que molts no saben és que a Catalunya alguns d’aquests costums els transformem a la nostra manera. Per exemple això del Divendres Negre ja fa mesos que ho celebrem. I ho fem cada setmana, quan hi ha consell de ministres a Madrid. D’allà ens envien les rebaixes puntualment: del pressupost, de les competències dels nostres Govern i Parlament, dels recursos per a pagar les necessitats més urgents, del respecte a la nostra llengua i la nostra cultura…I nosaltres, tot això ho comprem sense fer escarafalls. I si cal, ens agenollarem i suplicarem.

Mentrestant, avui fa dos mesos de les darreres eleccions, unes plebiscitàries que ens havien de portar l’alliberament com a poble, el desllorigador del procés, l’esprint final. I on som?

Si donem per bona la quantitat de 16.000 M€ (milions d’euros ) l’any com a valor de l’espoli fiscal que pateix Catalunya, sense afegir-hi interessos del FLA, retards en pagaments del ministeri d’hisenda, dèficit de la Seguretat Social i altres martingales, observem que cada dia sense ser independent, Catalunya  és 43,8 M€ més pobre, suficient per construir 10 escoles de primària cada dia!. I cada segon, 500 € que volen.

Apliquem-ho al moment actual: des de les eleccions del 27S fins avui, 61 dies més tard, hem perdut 2.670 M€ . Esperem que no s’hagin de repetir les eleccions al 9 de març: llavors les pèrdues acumulades des del 27S serien aproximadament de 7.000 M€, comparable a totes les despeses previstes al Departament de Salut de la G.C. d’aquest any, la partida més important del pressupost anual. Una ganga per formar part de l’actual estat!

Crec que aquesta reflexió se l’han de fer els negociadors,els quadres i les bases dels qui estan negociant la investidura del futur President. Si han d’arribar a un acord, que sigui ràpid. No calen més gesticulacions i teatralitzacions per justificar futures cessions. Ja ens ho creiem que tot és molt complicat, però que no ens facin perdre més diners de tots, que prou estem amb l’aigua al coll. I que no ens vinguin amb que les coses ben fetes necessiten una llarga elaboració: que els ho expliquin als bons empresaris, que saben que un retard injustificat en prendre una decisió estratègica els pot costar la viabilitat del seu projecte. I que no em parlin de pla de xoc social, perquè només n’hi ha un: la independència. I la resta són bombolles de sabó.

Amb tot, la pèrdua dels diners, tot i ser important, no és el més greu de l’actual situació: També la manca de sentit d’haver aprovat una resolució agosarada i no ser capaços de dur-la a la pràctica. I a més, recórrer la sentència del Tribunal Constitucional quan en el text es pontifica que a partir d’ara no es considerarà legitimat i se’l desobeirà. Incoherència o esquizofrènia?

I, sobretot, la sensació de feblesa i desamparament que s’està apoderant de la majoria social independentista, que no comprèn el mal ús que s’està fent dels seus vots, de la seva empenta i de la seva feina d’anys. Tinguem molt present que és aquesta majoria social la que, en definitiva, haurà de treure les castanyes del foc arribat el moment. I ha d’estar il·lusionada, convençuda i decidida. No era aquesta la revolució dels somriures? Veieu aquests dies gaire gent somrient quan parla del procés?

I no em serveix que es digui que tot acabarà bé, que cal confiar en la classe política, que hi haurà acord, govern i procés. De moment, el ridícul ja l’estem fent a nivell intern i internacional. Hem perdut la iniciativa, el mal ja està fet. És com quan vas a veure una pel·lícula: ens serveix de poc saber que acaba bé si és un rotllo insuportable. O dit d’una altra manera: Ítaca no és només un destí: és també un viatge.

Acabem de passar aquest llarg i fosc Black Friday.