De Sants estant

Ja hem vist les conseqüències de pronunciar una dita com que “Per fer una truita cal trencar els ous”. Se’n poden fer interpretacions variades per un inexpert en la riquesa idiomàtica de la llengua catalana. I encara prou com no van imaginar-la en un sentit més literal, entenent que es referia a una invitació a atacar els genitals d’una alta autoritat de l’estat.

En tot cas, càrrecs electes i ciutadans en general: aneu en compte en les vostres intervencions públiques de no usar segons quines expressions que poden ser tergiversades al marge de les vostres intencions honestes. Ja sabeu que estem vigilats per un Gran Germà que vetlla per nosaltres i no en deixa passar ni una.

Adjunto una taula amb alguns exemples. Però la llista pot ser molt més llarga. Ben bé hi ha 10.000 refranys catalans i a tots se’ls pot treure la punta, si aquesta és la predisposició del que ho interpreta.

En les relacions entre persones, grups o, en el cas que ens interessa, entre entitats i institucions polítiques, podem definir una senzilla escala  graduada:

Nivell 0: Indiferència. També definible com ignorància, absència d’interès, no presa en consideració…

Nivell 1: Diàleg. Conversa amb intercanvi d’idees i arguments.

Nivell 2: Negociació. Exposició d’arguments amb intenció d’arribar a algun acord, modificant les postures inicials.

Nivell 3: Acord. Decisió mútuament acceptada, amb la intenció de respectar-la.

Nivell 4: Acompliment. D’allò acordat, evidentment.  Realització pràctica del compromís adquirit.

Ve a tomb, tot això, en relació a la campanya mediàtica i mediatitzada per part del govern espanyol, qualificada d’operació diàleg, com si això tingués cap altre objectiu que els següents:

A) Fer veure a instàncies internacionals una imatge menys denigrant de la política duta a terme fins ara de clara hostilitat envers les institucions catalanes a rel del procés d’independència endegat.

B) Confondre a alguns il·lusos i indecisos residents a Catalunya en el sentit que tot té una via de sortida i que un referèndum no en té cap de sentit, que ara s’hi posen a recompondre les relacions.

S’ha de ser, però, molt pocapena per empassar-se la carnavalada del diàleg. Perquè el nivell actual de les relacions és negatiu, està per sota de la indiferència: és pura i simplement el d’hostilitat i traïció. Com es pot dialogar amb algú a qui traeixes repetidament? A qui impugnes lleis socials que podrien beneficiar els ciutadans més necessitats de Catalunya i, per extensió, de tot Espanya? A qui impedeixes que posi en marxa imposts que immediatament boicoteges per imitació? Amb qui incompleixes unes ja de per sí reduïdes assignacions pressupostàries per infraestructures amb uns nivells reals d’execució del 5, 10, 20% any rere any? A qui trepitges l’ús de la llengua que la teva refumuda constitució remarca que cal protegir? A qui amenaces càrrecs electes per defensar la democràcia? A qui puteges en plena campanya electoral amb informes falsos pagats amb diners públics?…

No és creïble l’oferta de diàleg. En absolut. Perquè no en saben ni en volen. Perquè ni parlen de negociació. I per que, si n’hi hagués, no s’arribaria a cap acord en la immensa majoria de temes. I si en algun cas, altament improbable, s’hi arribés, mai arribarien a complir l’acordat. Com sempre!

Diàleg? I encapçalat per la persona que cada divendres, durant anys, ens anava castigant amb somriure foteta? I amb aire de perdonavides? Au, va!

I, en tot cas, el que mai de la vida ha de ser tolerat és que, amb quatre vagues promeses, vulguin desactivar el referèndum. Certament, l’únic acceptable és l’acompliment dels compromisos adquirits i la resposta efectiva a les demandes històriques que s’han anat fent. Poden ser útils en el dia a dia mentre no fem el salt endavant. Però a canvi de res, simplement per justícia!

I anem prenent nota dels greuges i espolis soferts per tenir-ho tot sumat quan ens asseiem a negociar, llavors sí, i amb mediadors internacionals, sobre les condicions d’una separació mínimament raonable. Tot i que aquest darrer terme mai se’ls ha pogut aplicar al llarg de la història: la pèrdua de totes les colònies, una rere l’altra, és plena de postures maximalistes que varen acabar com tots sabem, fins i tot amb propostes inversemblants anys després d’haver-se consumat la independència.