LLISTA CÍVICA: AL·LUCINEM O SOMIEM TRUITES?
Des que el Secretariat Nacional de l’Assemblea va proposar tirar endavant aquesta iniciativa de la Llista Cívica fa més d’un any, després que fou aprovada per majoria dels socis als Fulls de Ruta de 2022 i de 2023, es va produir un remolí de reaccions que va conduïr a la dimissió d’un nombre significatiu de Secretaris Nacionals en contra d’aquest projecte estratègic. Es va crear un col·lectiu anomenat “Indesinenter” que ha anat fent campanya amb la instimable ajuda de varis mitjans de comunicació.
Ara, quan s’ha decidit que el projecte de Llista Cívica sigui ratificat per tots els socis de l’Assemblea en una votació telemàtica de l’1 al 14 de març, s’ha intensificat l’acció dels favorables i els contraris a aquesta iniciativa. Els que li donem suport veiem que els defensors de la postura contrària han convocat rodes de premsa, manifestos, etc. Amb arguments de tipus reglamentistes i premonicions sobre la desaparició de l’Assemblea. Però mai havia quedat clara una proposta alternativa a la nostra per sortir del cul de sac a que ens han portat el desencant, la repressió, la pandèmia i la desmobilització provocada per la nostra classe política resguardada en l’autonomisme més depauperat.
Ara sembla que comença a veure’s una alternativa dels crítics: en el trancurs d’un debat televisiu en que vàrem participar alguns defensors i detractors de la Llista Cívica, que podeu veure si voleu a https://www.youtube.com/watch?v=TUbUpV0l8wI , va formular-se el camí que proposen: una Llista de País unitària, no al marge dels partits, sinó amb la seva participació. I encapçalada, sembla, pel President Puigdemont. Perquè l’independentisme ha d’anar unit, fer front comú, manifesten, i la Llista Cívica dispersaria més el vot, seria la quarta o cinquena opció electoral!
Caram! Brillant deducció! I què ha estat predicant l’Assemblea durant anys, sobretot des del 2017 sobre la necessitat d’una opció única o, com a mínim, una estratègia comuna? I quina resposta hem obtingut de la classe política? Repassem-ho mentalment. I a aquest Llista hi convidem en Junqueres i els seus? I els de la CUP? I a la Sílvia Orriols i la seva Aliança Catalana? I a qui més? Que ho provin.
Recordo quan fa poques setmanes aquest col·lectiu contrari va presentar un manifest de denúncia de la Llista Cívica, un dels seus portaveus va afirmar que aquest iniciativa de l’Assemblea era una al·lucinació. I ara jo em pregunto, com es pot qualificar l’invent de la Llista de País unitària?. M’inclino per la nostrada expressió de “somiar truites”. I en aquest cas tant és que sigui feta amb ous belgues o madrilenys, tot i que, a parer meu, prefereixo els de gallines en llibertat, la llibertat que donen els carrers. I no interpreteu la broma ni en clau masclista ni atenent al concepte de cobardia associat a aquestes simpàtiques i productives aus. Ja hem demostrat històricament la nostra valentia, sense anar més lluny, l’octubre de 2017.
La clau de la qüestió és que, per a molts, l’Assemblea s’ha tornat incòmoda per a la classe política que sempre, poc o molt, l’ha colonitzada. Anava bé, perquè mobilitzava l’independentisme: l’ANC sembrava i els partits independentistes en feien la collita en forma de vots, escons, càrrecs, sous i influències (però quasi gens de poder polític real). Ara ja no cal l’Assemblea, l’autonomisme ja els va bé. No esvalotem el galliner (tornem-hi amb la metàfora).
En el que tots estem d’acord, em sembla, és que cal una regeneració política: aquests partits convertits en empreses, amb un funcionament vertical de dalt a baix, el principal objectiu dels quals és mantenir/augmentar el poder, els càrrecs, els sous, la professionalització eterna, sempre a punt de la picabaralla, la desqualificació sistemàtica del contrari, l’incompliment de les promeses electorals… etc. Uns partits com ecosistemes on, pel mètode dels cops de colze, el servilisme i l’adulació, fan que,en molts casos, arriben als càrrecs més alts els mediocres, els que mai han demostrat la seva vàlua fora del partit. Així no anem enlloc. Aquest model no és vàlid ni ara ni quan ja tinguem la independència.
El que em pregunto en aquests moments és si una nova manera de fer política, aquesta regeneració, com intentem aconseguir-la: amb la Llista Cívica des de dins del Parlament, que els posi davant del mirall i reaccionin si veuen perdre la seva força, o amb una Llista de País amb ells a dins, si fos possible, i mantenint les seves estructures de funcionament. Personalment ho tinc molt clar.
També tinc clar que els crítics tiraran endavant el seu projecte, surti el que surti en la votació dels socis de l’Assemblea. I potser crearan una Assemblea alternativa a l’actual, més dòcil i manejable. El més trist és que, a nivell de societat civil, intenten repetir el funcionament maldestre dels partits amb la desqualificació dels altres.
Per acabar, un prec: pel bé del País, els socis de l’ANC voteu en massa, que el resultat sigui el més democràtic possible. I després, surti el que surti, en qualsevol cas, tots continuem actius a l’entitat, ara com ara insustituïble, per avançar cap a la independència.
PS: Una de les estratègies dels crítics en aquest final de campanya és treure a passejar els “gerros xinesos” de l’independentisme. Un dels que han mobilitzat és en Lluís Llach. Ignoro què li han explicat. En tot cas, els promotors de la “Llista de País” suposo no deuen haver entès que la meravellosa cançó “País Petit” del cantant de Verges no es refereix a fer una llista electoral amb una opció d’un partit en concret que, com els altres, ha fet de l’autonomisme la seva línia d’actuació els darrers anys i que la seva proposta sigui fer una “Llista de País Petit”. I preservem el president Puigdemont, si us plau!