De Sants estant

D’entrada, no estic en contra d’una amnistia en relació a l’independentisme català. Però això no és el cas del que s’està tramant amb les negociacions (ai mare!) entre el triler de la Moncloa i els partits catalans qualificats d’independentistes, perquè té trampa.

Aclarim conceptes. No confonguem amnistia amb indult. Perquè d’això ja n’hi va haver un i va servir pel que va servir: per posar al carrer, de manera condicionada i reversible, 9 dirigents polítics condemnats pels fets de l’octubre de 2017. Condicionats a no reincidir i, en conseqüència, a actuar de fre als anhels independentistes de la societat catalana. Paper que els està sortint brodat. Obviament, si tinguessin un mínim de coherència, s’haurien d’haver retirat de la primera línia política i no acceptar ser-ne un tap. Els agraïríem els serveis prestats, perquè en van pagar un preu prou elevat, cal reconèixer-ho, i tenen perfecte dret a refer la seva vida. Camí que alguns d’ells han emprès.

Més coses: un indult és un perdó. No suposa esborrar la culpabilitat de qui el rep, i es concedeix individualment. És un tracte de favor del govern espanyol que no té per què justificar-ho. Una altra cosa és si l’indult hauria d’existir, si més no tal com s’ha emprat a l’estat. Perquè, en molts casos, s’ha fet servir per intercanviar-se favors entre els governs que s’han anat alternant en el poder. Com podeu recordar, per solucionar la situació penal dels seus amiguets culpables de fraus sistemàtics, malversacions continuades, terrorisme d’estat i altres minúcies.

I una amnistia, què és?. Etimològicament està relacionada amb el concepte d’amnèsia. És a dir, seria un oblit dels delictes comesos. Una amnistia es concreta a través d’una llei aprovada pel poder legislatiu. Normalment respon a una situació excepcional, com un canvi de règim, la fi d’una situació social nova,  el desig de fer un “reset” social. Sembla que es concedeix a un col·lectiu, si bé no pot ser general, i ha de tenir un justificació clara. I, diferència important, representa eliminar la causa delictiva per la qual els amnistiats varen ser condemnats. En certa manera, respon a una manera de reconèixer que, en el seu moment, les coses, des d’un punt de vista judicial, no es van fer del tot bé. Fos perquè les lleis corresponents no semblin acceptables des del punt de vista actual, o perquè l’aplicació dels jutges fos inadequada.  No és del tot cert doncs, el caire de perdó que se li atribueix des del Diccionario de la Real Academia de la Lengua. Però tinguem present que les definicions d’aquest, no són sempre “acadèmiques”, sinó que estan subjectes a pressions interessades, perquè sovint, les decisions dels jutges es basen en les definicions que conté aquest diccionari. Mig recordo que fa uns pocs anys, es va canviar alguna de les entrades, no sé si era del mot “tumulto” o similar. Amb intencions poc dissimulades…

No entrem ara a considerar la banalització interessada del concepte d’amnistia en casos típicament celtibèrics com l’amnistia fiscal. Seria motiu d’una altra reflexió, tot analitzant per què no va representar cap mena de protesta social com l’actual.

I entrem ara en el cas que ens ocupa, l’amnistia als represaliats independentistes. No seria lògic estar-hi a favor, tenint en compte els abusos de tot tipus, tant en els judicis, com en la feblesa o pura invenció de les proves acusatòries, el partidisme de molts jutges, i altres arguments que podem recordar? No seria lògic admetre que és una situació excepcional, després d’haver derivat a la via judicial un problema polític que ha de ser assumit i solucionat políticament?

Però tots aquests arguments portarien a una conclusió evident: si són amnistiats tots els actors polítics i socials de l’independentisme, si ho tornéssim a intentar, quins recursos tindrien per frenar-nos  a tots plegats? Què s’haurien d’inventar, com no sigui la intervenció armada pura i dura?

Per tant, ja veiem que una autèntica i veritable amnistia no és del que s’està parlant. Serà un producte descafeïnat, conservant-ne el nom o ni això.

Més qüestions a analitzar. Seria realment per a tothom? O els “desordres públics” en quedarien al marge? I els qualificats de terrorisme? I els de malversació dirigides explícitament a dirigents independentistes, obviant els d’altres filiacions que han fet el mateix o més? I els artistes i rapers per dir veritats incòmodes? No parlem ja del recorregut judicial que el redactat de la Llei tindria al TC, o de l’aplicació de la llei en cada cas particular per part del TS o d’altres tribunals.

Desenganyem-nos. Això de l’amnistia, si es pacta, quedarà empantanegada, com ho estarà, probablement, el tema de l’oficialitat del català a la Unió Europea. Cobrarem, per endavant, un avançament d’intencions. Això sí: possiblement serveixi per habilitar els líders del 2017 perquè es puguin tornar a presentar i així es tanqui, de la manera més sublim, el dogal al qual estem tots lligats.

Finalment, un altre argument, potser dels més importants, en contra de pactar qualsevol cosa semblant a una amnistia. Possiblement condicioni les conclusions del Tribunal Europeu dels Drets Humans sobre el funcionament de la “justícia” espanyola, en el sentit que, els poden renyar, però poden concloure que els perjudicats per un macrojudici irregular ja han estat rescabalats i no cal insistir-hi.

I aquí sí que podem perdre la gran ocasió de ser considerats com un grup objectivament identificable (en terminologia del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de les Nacions Unides) que ens hauria de permetre avançar en la consideració de Minoria Nacional Oprimida i, per tant, amb l’irrenunciable dret a assolir la independència unilateralment.

Per tot plegat, no us semblen prou motius per estar en desacord amb que es negociï amb l’argument d’una amnistia que resoldrà tots els problemes dels imputats? O el d’uns quants? A canvi de què? També de la impunitat de policies i els seus responsables que ens van atacar el dia del referendum? Com en l’amnistia de la Transició? Imagineu els pactes no escrits. No només per una investidura.

I recordem: una de les nostres eines més potents és fer Espanya ingovernable. Per tant, que negociïn tant com vulguin, però al final, noves eleccions. I llavors, si s’escau, ja en tornarem a parlar.