VOTAR O NO VOTAR, AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ
Comencem.
S’acosten les eleccions generals espanyoles i, qui més qui menys, des de l’independentisme es planteja quina és l’opció millor per a Catalunya: votar alguna de les 3 llistes que fins ara hem considerat independentistes? L’abstenció? Vot en blanc? Vot nul?
D’entrada, descartem el vot en blanc: s’acostuma a interpretar com una postura cívica de participació, però sense tenir clara cap opció i, per tant, deixar-ho en mans dels que sí saben a qui votar. El vot en blanc té la consideració de vàlid, per tant, augmenta el nombre de vots que les formacions petites necessiten per arribar al llindar del 3 o 5% que calen per assolir un escó. És a dir, afavoreix les formacions més votades.
Mostra de diverses classes d’arguments.
En l’anàlisi de la situació hem sentit i llegit diferents tipus de raonament.
Alguns estan basats en qüestions de tipus filosòfic, ètic o de principis, digueu-li com vulgueu. Per exemple, a favor de l’abstenció conscient: “Com a independentista català, no haig d’anar a votar a les eleccions d’un altre país”. “No hi hem d’anar a fer res”. “Cap de les opcions que podria votar no s’ho mereixen, m’han decebut”. A favor d’anar a votar: “Com a mostra de civisme, vull participar-hi”. “Mentre siguem part d’Espanya, vull influir-hi d’alguna manera”. “Va costar molt aconseguir el dret a votar per prescindir-ne ara”. I alguns més que podeu afegir.
Altres arguments estan basats en criteris de tipus pràctic, per aconseguir determinades millores per al País, evitar certs perills que semblen evidents, mantenir, si més no, l’actual situació… Per exemple, a favor de votar alguns dels 3 partits “nostres”: “Si guanyen la dreta i els ultres, perdrem el País, la llengua i l’autonomia”. “Hem de tenir el màxim d’escons a Madrid per condicionar la política que es faci”. “Augmentarà la repressió i perdrem els progressos i drets aconseguits”. A favor de no votar-los: “Els hem de castigar perquè rectifiquin les seves estratègies”. “Si no hi van junts, no tindran cap influència”. “Si cal, els espanyols faran una gran coalició per no dependre dels nostres”. “L’única solució és fer foc nou i prou d’aquests partits i dels seus dirigents”.
A part d’altres enunciats que podríeu afegir-hi, n’he vist escrits alguns que qualificaria de falsaris o clarament perversos. Per exemple un de la Marina Llansana, ( Òmnium, ERC) https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2307586-ells-mai-no-ho-farien.html on pregunta “Us imagineu un partit de dretes demanant als electors de dretes que no vagin a votar com a mesura per combatre les esquerres? O un partit unionista demanant als unionistes que s’abstinguin per fotre l’independentisme? No, és clar, és impossible d’imaginar perquè ells mai no ho farien.”
Obvia que ni uns ni altres pertanyen a un país sotmès i colonitzat, que tenen tot el poder, que molts independentistes se senten traïts pels seus representants i que tracten de fer-los rectificar perquè no n’hi ha d’altres. I el que és més ofensiu, que no se’ns pot comparar amb els unionistes, perquè ells situen la “unidad de la Patria” per sobre de qualsevol consideració democràtica. I que, si no és per la força dels vots, estan disposats a imposar-se per la força de les armes repressives, militars, jurídiques o del tipus que siguin. És clar que ells mai no ho farien, perquè no els caldria!
Argumentació personal.
Què em fa decantar per una o altra posició?
Sobretot, distanciar-me d’aquestes eleccions estatals i pensar en les futures al nostre Parlament, perquè és en aquest on s’haurà de dilucidar si fem un nou embat a l’estat o si mantenim el nivell de claudicació dels darrers sis anys.
Perquè a les Corts de Madrid poc hi tenim a pelar. Sobretot, si a més, no hi ha una llista conjunta, que permetria aprofitar tots els vots, ni tan sols una ombra d’estratègia conjunta. I a més, perquè les formacions que podríem votar no han reaccionat a les pèrdues electorals de les passades eleccions municipals. Com si sentissin ploure. Sembla clar que no rectificaran mai. Encara no han entès que els nostres vots no són captius de les seves estratègies.
Més arguments: encara que tinguéssim poder per bloquejar la formació d’un nou govern a Madrid i portar-los a noves eleccions o a un atzucac, ja s’està insinuant la possibilitat d’un pacte d’estat, que ells sí que en saben d’això: permetre el govern del partit més votat, PSOE o PP, per mitjà de l’abstenció de l’altre. Ja hem vist la capacitat de les aliances Frankenstein a l’Ajuntament de Barcelona.
Però tornem a la visió de futur sobre les nostres institucions. En la meva opinió, el vot nul o l’abstenció aquest mes de juliol pretenen ser un sever segon avís als nostres partits, aquells que han abdicat de la seva raó de ser, que creuen que continuaran tenint els nostres vots en absència d’alternatives, per així ells continuar fent el mateix de sempre: cedir, obeir i, fins i tot, col·laborar, com quan pacten cadires amb els botxins del 155 o participen en la repressió dels activistes. Vàrem fer de tot pels presos polítics. I ara, ells continuen remenant les cireres. I què fan pels represaliats de base? Cara a les eleccions al nostre Parlament, que si s’estimen el País no haurien de trigar gaire, si volem regenerar la política a casa nostra, l’únic camí és fer net de l’actual classe dirigent. I això només ho aconseguirem fent-los ara un darrer i greu toc d’atenció. Però siguem sincers, de ben segur que ni això no serà suficient: probablement caldrà prescindir-ne i organitzar-nos des de la base amb alguna nova opció sense el funcionament piramidal, professional i gremial que ara impera, tan allunyada del poble. Si ara no els escarmentem, després no ens queixem de la seva forma d’actuar.
Una altra consideració a nivell de mobilització interna: no oblidem que, quan més ha augmentat l’independentisme a casa nostra ha sigut amb els governs de dretes de Madrid. L’encantador de serps que resideix a la Moncloa actualment ha aconseguit dividir i difuminar les nostres forces polítiques i encarregar-los la nostra desmobilització.
Per tant, les úniques opcions que em queden són l’abstenció i el vot nul. No és fàcil, però prefereixo la segona opció. Per una barreja d’arguments de diferents tipus: perquè prefereixo una postura activa, de dir-hi la meva, d’exercir el vot que tant se’ns va negar, posant en pràctica la meva creença que el que normalment s’entén com a “vot útil” és el més inútil dels vots, perquè desvirtua els desigs de cadascú, I la creença que si tothom votés d’acord amb les seves conviccions, els resultats serien ben diferents. També per aspectes més d’interpretació pública dels resultats. És clar que l’abstenció responsable es pot assimilar als que no poden votar o als que passen de tot. I el vot nul actiu, incloure’l amb els que per descuit o per ignorància no saben votar. Però analitzem les dues possibilitats:
Imaginem que aquestes dues postures aconsegueixen arrossegar, per exemple, un 10% dels votants. Si tots opten per no votar, l’abstenció passaria, per exemple, d’un 30% a un 40%. Es pot argumentar que és degut a que es fan en època de vacances, falta de motivació, massa eleccions seguides i altres arguments similars. Ara bé, l’anàlisi acurat de les dades permetrien veure quines formacions en surten més perjudicades, òbviament, les independentistes. I els mitjans unionistes, és a dir quasi bé tots, ho valorarien com l’enterrament del procés. Allà ells.
Imaginem ara, que aquell 10% fa vot nul. Aquest passaria d’un escàs 1% habitual a un 11%. Aquí és molt més difícil escapolir-se amb una interpretació acomodatícia dels mitjans. I més: els vots nuls passen de les meses d’escrutini de cada centre de votació al recompte general. Molts ulls ho veuran.
Consideracions finals.
No podem oblidar algunes qüestions que convé tenir molt en compte. Primera: sigui quin sigui el resultat de tot plegat, la postura de l’Assemblea de posar a consideració dels seus socis la possibilitat o no de donar suport a votar els partits de sempre ha permès destacar un debat que ja existia de fa temps en els àmbits defensors de la validesa de l’1 d’octubre. No sé de cap altra entitat o organització tan important que ho hagi visibilitzat. El resultat de la consulta als socis és secundari. En veurem la repercussió la nit del 23.
Segona: que cadascú faci allò que la consciència i la reflexió li dicti. Però escoltem-nos i expliquem-nos els uns als altres. Amb respecte. No pressuposant la bona o mala fe segons les conclusions de cadascú. Sense desqualificacions mútues de friquis, mesells, rendits, talibans, suïcides, processistes, hiperventilats i altres. Si volem regenerar la política, que li cal, comencem per fugir de reaccions pròpies dels nostres instints i prioritzem les del cor i, sobretot, del cap.
Us convido, aquí o en qualsevol lloc de debat, a dir-hi la vostra: afirmacions, dubtes, valoracions. I el 23, voteu, o no, aquesta és la qüestió.