Bloc de notes

Aquest cop el llibre que m’he regalat ha resultat ser un còmic sobre els últims dies de Stefan Zweig, un personatge singular que sovint m’ha cridat l’atenció i de qui no he acabat de treure’n l’entrellat. Sembla ser que la seva vida va ser una història molt trista de desarrelament i insatisfacció permanent.

Es veu que va ser ser un autor de molt d’èxit al seu temps i vivia bé tant dels seus llibres com de l’herència familiar, però quan el nazisme va arribar al poder va començar a tenir problemes seriosos; ell no combregava gens amb els valors del règim i va haver de fugir de casa seva i del seu país (era ciutadà austríac). Va viatjar molt (també de jove i abans de la fugida) i tenia una cultura immensa però es veu que no va ser mai feliç del tot. Sembla ser que el 22 de febrer de 1942 es va suicidar juntament amb la seva parella quan tots dos van creure que el nazisme guanyaria la gran partida, la Segona Guerra Mundial.

Pel que he llegit, sembla que sempre va viure insatisfet sense acabar de trobar-se bé amb ell mateix ni d’estar a gust al lloc on era. Potser la paraula més repetida de la seva vida va ser “però”. De jove va anar decidit a la Primera Guerra Mundial però abans que acabés ja s’havia fet pacifista. Es va casar però la seva dona el va deixar després d’enganxar-lo amb una altra. Tot i que se sentia més austríac que jueu va haver de fugir d’Austria quan els nazis van arribar al poder. Va refugiar-se a l’exili de Londres però s’hi va sentir rebutjat perquè ell, culturalment, era germanòfil. A Nova York va gaudir d’un ambient obert i cosmopolita però s’hi va sentir angoixat de tants jueus desesperats que renegaven dels seus origens europeus (que ell estimava). El seu darrer exili va ser en un país del qual estava enamorat però que governava un dictador: va passar els darrers mesos de la seva vida a Petròpolis, una ciutat paradisíaca envoltada de muntanyes i selva a prop de Rio de Janeiro on vivien molts europeus. Tenia fe en la humanitat però em fa l’efecte que creia que la inèrcia ens porta a actuar de manera encara poc humana (en això li dono part de raó).

Va deixar escrites quatre cartes de comiat. En una d’elles deia:

Havent vist caure la terra on es parla la meva llengua i la meva pàtria espiritual Europa destruïda, i havent arribat jo ja a l’edat de 60 anys, caldria una gran fortalesa per reconstruir la meva vida, però les meves energies estan exhaurides al cap de tants anys de pelegrinació d’un hom sense pàtria.

El forense brasiler que va escriure l’informe de la seva mort va deixar escrit que la seva companya havia mort unes hores més tard que ell. Em pregunto què va estar fent, què va estar pensant, com es va sentir aquelles hores.

Aquest llibre d’en Delibes m’ha tornat a confirmar que aquest senyor té un estil que m’enganxa. El seu castellà té una mena de màgia que em fascina, m’enlluerna, tan ric i precís i ple d’expressions tant col·loquials com cultes i en tots els registres. No sé què és ni si existeix el castellà pur, però si existís seria el d’en Delibes. Els entesos diuen d’aquest llibre que és una “obra menor” però a mi m’ha agradat igualment.

Explica les dotze hores que passen a casa d’una família burgesa un dia de desembre de començaments de la dècada de 1960. Un nen de tres anys, a punt de fer-ne quatre, se sent desplaçat de la seva condició de protagonista de casa pel fet que acaba de néixer una germaneta i sent que l’atenció de tothom es trasllada cap a ella. En Delibes fa pinzellades dels membres de la família i presenta un pare masclista i autoritari, una mare frustrada carregada de fills que cerca simpatia i estimació -potser només valoració- fora de la família, un principi d’enfrontament generacional i sobretot les inquietuds i pors del món que viu en Quico, el príncep que era i ja no és.

Tot explicat amb tanta precisió com tendresa. De lectura ràpida i amena, dóna una idea de la manera de viure d’una part de la societat dels anys del “desarrollismo”, la de la gent acomodada filla dels vencedors de la guerra espanyola 1936-39.

Un lector anònim en va deixar aquesta ressenya en un web de literatura:

La gente siempre se queda en lo anecdótico. Esta sencilla y excelente novela, es mucho más que la historia de un día de la vida de un niño de tres años que ha dejado ya de ser el centro de atención por el nacimiento de su hermana. Estas premisas ocultan lo que verdaderamente Delibes quiere mostrar: un cínico y crítico retrato de familia acomodada y aburguesada que lamentablemente deja bastante que desear. Una caterva de privilegiados hipócritas que viven abobados por nimiedades, salvedades vanas, y que ignoran conscientemente la problemática real que hay en el país en el que habitan.

Hi estic d’acord, però trobo que tot això ho escriu sense la rancúnia que em sembla detectar en el lector anònim, i a vegades fins i tot amb humor.

Bosses de plàstic? “Vade retro, Satanàs!”, ens diu la consciència ecologista que hem anat desenvolupant. Tanmateix, es veu que l’inventor de les bosses de plàstic, un senyor suec que es deia Thulin, estava molt preocupat per qüestions ambientals i en realitat va concebre-les per salvar les vides de molts arbres.

Per entendre bé aquesta aparent contradicció, ens hem de situar a finals dels anys 1950. Com es comprava llavors? Per comptes de bosses de plàstic, la majoria de la gent (al menys a Suècia) feia servir bosses de paper, per la qual cosa s’havien de tallar molts arbres i fer-ne paper. El senyor Thulin va pensar que si creava un tipus de bossa tan lleugera com el paper però molt més resistent i que pogués durar temps encara que es fes servir molt, la gent les faria servir i no caldria tallar més arbres per fabricar bosses de paper.

El problema amb què no va comptar el senyor Thulin va ser que la gent faria servir les bosses de plàstic de la mateixa manera que les de paper, és a dir, les llençava un cop les havia utilitzades un cop. L’enginyer suec sempre anava a comprar amb la seva bossa de plàstic doblegada a la butxaca i la feia servir una i altra vegada, però els seus coetanis van trobar que era més fàcil tirar les bosses de plàstic després de cada ús i per mala sort s’hi van acostumar.

I encara estem mirant de corregir aquest desgavell.

Un dels clàssics que cal repassar de tant en tant és aquesta pel·lícula de Herbert Biberman i Michael Wilson. Explica la vaga que el 1951 van  tirar endavant els treballadors d’origen mexicà d’una mina de zinc d’Estats Units per millorar les seves condicions de treball i de vida. Quan un tribunal va declarar il·legal la vaga, llavors van ser les dones i filles dels obrers que van fer un pas endavant en la lluita. Un clàssic entre el documental i la ficció, compromès i de qualitat.

Ep, un clàssic que no s’ha de confondre amb una altra pel·lícula de 2014 que té el mateix títol.

Avui al vespre a Anglaterra cremaran foguerons en record de Guy Fawkes i a casa nostra part del professorat d’Anglès d’algun institut fa sonar la seva cançó:

Remember, remember, the 5th of November
The Gunpowder Treason and Plot;
I know of no reason why the Gunpowder Treason
Should ever be forgot.

Aquí poca gent sap de què anava la seva guerra pel catolicisme i contra la monarquia anglesa, tot i que per alguna conversa que hi vaig tenir quan hi vivia jo diria que a Anglaterra també en tenen un record una mica emboirat. En realitat no sé si Guy Fawkes va ser un fanàtic o un mercenari però va lluitar amb els espanyols contra els holandesos en una època en què mitja Europa lluitava contra l’altra meitat; eren les guerres de religió dels segles XVI i XVII. El que va acabar malament per a Guy Fawkes va ser una feineta encarregada pels catòlics anglesos que no li va sortir bé; havia de fer volar el Parlament quan el rei era a dins però just a última hora algú va parlar més del compte, es va descobrir el complot i l’autoritat del moment va acabar la cosa de manera bastant expeditiva: the plotters were hung, drawn and quartered for high treason.

Poca cosa en queda del record a banda dels foguerons. Potser “V de Vendetta”, el còmic i després pel·lícula que va reciclar el personatge per a les revoltes contemporànies tipus Anonymous i contra el feixisme en general tot i que sense aturar-se gaire en el personatge real, tot s’ha de dir, sinó només en el fet que va intentar fer alguna cosa contra l’autoritat tirànica del moment. Llarga vida a la Resistència!

El fet que els recursos dels governs per distreure la gent hagin passat de les lluites de gladiadors als partits de futbol em fa pensar, a vegades, que la humanitat ha avançat molt en els últims 2000 anys. Tanmateix, hi ha alguna cosa d’animal en nosaltres que encara fa que ens sentim impel·lits a cometre, que no puguem evitar de cometre, les barbaritats més espantoses.

No sé per què però quan penso això de seguida em ve al cap l’anomenada Massacre del dia de Sant Bartomeu, que va deixar patent la persistència d’aquest caràcter animal, però encara és més recent la Nit dels Vidres Trencats i tota la maquinària que els nazis van crear per eliminar la gent que no consideraven prou «humana»; ves quina ironia! Fa pocs anys, les matances de tutsis i hutus a Àfrica central van actualitzar aquesta mena de gen bestial que encara portem a dins, i en els Balcans es va demostrar que els europeus podem arribar a ser tan salvatges com qualsevol.

Comparo aquestes matances amb el Mobile World Congress o el projecte StarLink o les últimes novetats digitals i veig tan clar el contrast entre el progrés tècnic, imparable, i l’evolució diem-ne ètica de l’espècie, indolent i parsimoniosa per dir-ne alguna cosa, que no puc deixar de pensar que anem coixos, que la “humanitat” no és encara més que un objectiu que encara no hem assolit. Som homo sapiens, potser sí, però encara no pas homo homo.

Bé, res, cabòries que em vénen al cap avui que he llegit aquest article de la universitat de València.

Una de les primeres mesures que hauria de tirar endavant la República Catalana seria la de canviar l’horari. Tenim la mateixa hora que Berlin i Roma, que es troben en un meridià llunyà a milers de quilòmetres de nosaltres, i en canvi anem una hora endavant respecte Londres, que és en el mateix meridià que nosaltres.

Entre les moltes arbitrarietats que va cometre el dictador Franco hi ha el fet d’haver canviat sense cap raó que ho justifiqués l’horari que estava establert durant la República; simplement, el «caudillo» va voler adoptar l’hora que marcaven els rellotges a Alemanya (els de l’altre «caudillo», que en alemany es diu «Führer»). No té cap explicació lògica ni racional que tot i estar en el mateix fus horari de Londres o Lisboa seguim horaris diferents. Si seguíssim el mateix horari que a Portugal dinaríem a la una i no pas a partir de les dues, soparíem a les vuit per comptes de fer-ho a partir de les nou, i plegaríem de treballar, en general, pels volts de les cinc, cosa que conciliaria millor la feina i el lleure.

No sé per quina raó Bèlgica, Holanda i sobretot França també segueixen l’horari alemany. Aquests països el van adoptar per imposició dels nazis durant la Segona Guerra Mundial i desconec per què a hores d’ara no han tornat a l’horari que tenien anteriorment. Potser perquè fet i fet tampoc no estan tan allunyats del fus horari que segueixen els alemanys, sobretot els Països Baixos, i tal vegada els interessa tenir els mateixos horaris que els seus socis comercials alemanys. Buscaré més informació sobre això.

A Catalunya existeix la Iniciativa per la Reforma Horària i en el Parlament s’havia posat a treballar una comissió amb l’objectiu de regular millor els horaris, però fa temps que no en sento a parlar. M’imagino que el 155 també es va carregar la comissió, com tantes altres coses.

«¿Por qué España no es una democracia?» Resum: Espanya no serà cap democràcia fins que els espanyols no siguin capaços d’eliminar la tòxica herència franquista que tenen tant les seves institucions com, sobretot, el seu subconscient.

D’acord, ho comparteixo, però vols dir que no hi ha alguna cosa anterior?

Un aspecte brutal de la “conquista de América” en què no havia pensat mai: l’ús que els “conquistadores” feien dels gossos.

Resulta que el 21 de març de l’any 833 una parella que es deien El·la i Leobilda van vendre a un tal Gaudila unes terres a prop del nostre poble. En el contracte que van signar tal dia com avui ara fa 1186 anys hi surt per primera vegada el nom de «Salt», que llavors encara es deia «Salto». Es veu que amb el temps aquest nom es va convertir en «Saltu» i després «Salt».

Segons he comprovat en el traductor de google, Saltus en llatí significa bosc, però sembla ser que al mateix temps també designava un tipus de propietat senyorial de la terra documentat en època romana que es distingia per la seva extensió i perquè era regida per un procurator independent de l’autoritat municipal. Aquesta propietat normalment era destinada al pasturatge o la caça i la llei en permetia un arrendament de conreu per petites parcel·les. La pàgina de l’Arxiu Municipal que en parla està prou bé. Gràcies!

Intento ser positiu i crec sincerament que la Humanitat avança en el reconeixement dels drets i llibertats de les persones, però quan llegeixo notícies així em cau l’ànima als peus. Com és possible que encara passin aquestes coses?

Han sortit a la llum documents que demostren que Franco va fer encara més de mal del que ja teníem assumit que havia fet. Fugim de tot això i d’una Transició que ens ha portat aquí.

L’1 d’octubre va ser un dia molt intens i també ho va ser el dia 3, en què es va anar a una vaga general com jo no n’havia viscuda mai cap. Diuen que van ser uns dies, unes setmanes, pre-revolucionaris. Potser sí; la gent estava amb les piles carregadíssimes; s’havia desafiat l’Estat i s’havia guanyat, i tothom esperava que la declaració d’independència fos aviat. Ja sabem què va passar després quan el president Puigdemont es va fer enrere, i sabem també què va passar a partir de llavors, amb gent a la presó i a l’exili, la repressió i molta gent progressivament desanimada tant per aquesta repressió com també -potser sobretot- per la inacció dels representants polítics.

No sabrem mai què hauria passat si en Puigdemont no hagués suspès la Declaració; ell diu que no volia fer-se responsable de morts perquè sabia que l’Estat espanyol estava disposat a qualsevol cosa per evitar la independència, però això és una cosa que tothom sabia abans de començar. Què s’havia pensat quan es va posar al capdavant? També hi ha gent que diu que va fer bé d’aturar-ho perquè hem d’esperar a ser més a favor de la independència, però és que ni ta sols amb el 95% de catalans demanant un referèndum l’Estat espanyol el permetria; l’Estat ha treballat i treballa des de sempre perquè això no pugui passar mai.

Això que hem viscut avui ha estat un miracle. Tres-cents anys de repressió no ens han fet desaparèixer i encara maldem tossuts per sortir-nos-en. I no només repressió pura i dura: tot al llarg del segle XX Espanya es va dedicar a enviar centenars de milers de treballadors espanyols a Catalunya gràcies a l’oportunitat oferta per la necessitat de mà d’obra barata de la burgesia industrial però amb l’objectiu implícit de rebaixar el percentatge de catalans a Catalunya i, per tant, d’aigualir el sentiment de pertinença al país. Que es pogués incloure bona part d’aquelles famílies al projecte de Catalunya no deixa de ser una proesa, però entre aquesta entrada massiva de sentiment espanyol i les renúncies i traicions de part de catalans, la realitat és que va ser una gesta gairebé increïble que l’octubre de 2017 la meitat de la gent que viu a Catalunya es plantés davant una urna per votar a favor de la independència. No sé pas si tornarem a ser mai tants per fer alguna cosa semblant.

Jo crec que va ser una oportunitat perduda. Si els Mossos, per exemple, no haguéssin col·laborat, l’Estat no tenia pas mitjans per impedir que encara més gent votés.

El final del dia va ser el moment de relaxar-se i, per tant, de permetre que tot el que havíem viscut anés aflorant. Un cop al sofà de casa i davant de la tele veies el recull d’imatges que oferien totes les cadenes, estrangeres incloses, i va ser un altre moment intens.

Ara fa un any del referèndum i som on som, encara lligats a Espanya. Va servir de res fer-lo? I tant! Llavors ja es veia clar, i avui, un any després, encara més: va servir com a mínim per dues coses.

La primera, per deixar clar que si volem podem fer trontollar l’Estat; vam actuar tots plegats amb un objectiu comú i al marge de les afiliacions partidistes de cadascú, i a més amb ganes de construir i no pas d’anar a la contra, portant la iniciativa i no pas a remolc, de bon rotllo i essent positius, i això és imparable. Ens va fallar una decisió transcendent que va prendre una sola persona; amb més informació que nosaltres, segur, però que no va correspondre als desitjos de la gent que havíem lluitat l’1 i el 3 d’octubre.

I la segona cosa, va marcar un abans i un després en la relació no només entre Catalunya i Espanya, sinó entre gent que creu en la democràcia i la gent que prefereix qualsevol altra cosa mentre sigui espanyola. Va quedar clar que Espanya és democràtica només fins a un punt, i que més enllà tant se val quanta gent estigui a favor del canvi: si el cor de l’Estat diu que no, és que no, i fa servir tota la força que té, policia, jutges i si cal exèrcit per barrar el pas de la gent. El que ha quedat demostrat és que arriba un moment en què s’ha de tirar endavant sense por i assumint riscos. Si no hi ha aquesta determinació política no s’aconseguirà la independència, ningú ens la regalarà. Cap Estat no ha regalat mai res, ni aquí ni enlloc del món.

Jo crec que si no hagués estat pels Podemos, que ara que no hi ha els convergents són els que fan el paper de la puta i la ramoneta en la qüestió nacional, la pregunta hauria estat simplement «Voleu una Catalunya independent, sí o no?». Jo no entenc que una persona que s’autoproclami d’esquerres no lluiti per tots els drets humans, dret a l’educació, a la llibertat, a drets civils, socials, sindicals, i també nacionals, però cadascú ha de fer el que cregui convenient amb la seva consciència.

En fi, sigui com sigui, es va convocar el referèndum. Es va convocar perquè hi va haver gent que va insistir, va empènyer perquè es fes. Em sembla que tothom té clar que si no hagués estat per l’empenta del carrer no s’hauria convocat cap referèndum. En això ha passat el mateix que el 9-N al 2014: en Mas no hauria pas convocat mai de la vida la consulta si ho hagués pogut evitar, i per això el va descafeïnar tant com va poder. Per cert, una cosa que en Mas sí que va saber fer va ser aprofitar la convocatòria del referèndum per presentar-se com un lluitador que plantava cara a l’Estat i per això es mereixia liderar Catalunya. Per desgràcia, molts van entendre que la lideraria cap a la independència i crec que la CUP va fer-li un favor personal quan se’l va fer apartar de la presidència de la Generalitat i va haver de deixar pas a algú que sí que creia en la independència, en Puigdemont.Així, en Mas es va poder desmarcar del referèndum de debò, el d’octubre de 2017. Tot i això, en Puigdemont també ens va fallar a l’últim moment, però d’això ja en parlarem un altre dia.

El que va fer més evident l’impuls del carrer va ser la creació dels Comitès de Defensa del Referèndum. La gent no s’acabava de creure els polítics dels partits del govern i a més veia que l’Estat estava apretant fort perquè el referèndum no se celebrés, i com que es temia que la Generalitat no tingués prou força per convocar-lo es van crear grups de suport per defensar dues coses. En primer lloc, els col·legis electorals en cas que no es poguessin obrir la diada de la consulta, o que la policia hi anés a tancar-los, i en segon lloc perquè els dirigents no es pensessin que deixaríem que el referèndum no fos més que una pantomima i no servís per a res. Molta gent es va organitzar per tirar endavant el referèndum, i la majoria d’activistes es va organitzar en els Comitès de Defensa del Referèndum (que després es van convertir en els Comitès de Defensa de la República). A Girona se’n va constituir un amb el nom de «CDR Girona-Salt», però la mateixa setmana del referèndum ja es va constituir el de Salt a l’Ateneu de la Comicrós.

Des que es va conèixer la pregunta del referèndum vaig estar rumiant-hi i encara no he sabut expressar bé què en penso; aviam si escrivint-ho me’n surto.

Molta gent deia que el fet que la pregunta demanés si s’estava a favor o en contra d’una «república catalana» i no pas d’un «Estat català» va ser sobretot per recollir simpaties del món de Podem i companyia, però jo crec que en realitat no va pas fer que gaire més gent anés a votar. Gaire més gent apart de la que ja estava a favor de la independència, vull dir. Les coses que van passar els mesos anteriors al referèndum sí que crec que van empènyer gent a votar; probablement també hi van contribuir les càrregues policials del mateix dia 1, que potser van empènyer els últims demòcrates espanyols que encara eren reticents a acceptar un referèndum d’autodeterminació a fer un pas endavant quan van adonar-se (si encara no se n’havien adonat) que la cosa no anava pas d’independència sinó de democràcia. Malauradament, les càrregues televisades també devien fer que la gent més poruga que hauria votat canviés de pensament i es quedés a casa.

La persecució que l’Estat va fer de tothom que volia el referèndum, els registres a impremtes per confiscar paperetes, l’intent d’entrar a la seu de la CUP, etc, tot això va deixar molt clar que l’Estat no acceptava la llibertat d’expressió, de pensar diferent. Penso que aquesta constatació va empènyer més indecisos a votar que no pas l’enunciat de la pregunta. Tot i això, el nombre de votants no independentistes va ser bastant magre; de fet, el recompte ho va deixar bastant clar perquè el percentatge de paperetes del «no» no va passar del 7%. Això vol dir que no hi ha gaires demòcrates entre la gent que no vol una Catalunya independent? Hi he pensat molt. A mi em sembla que la gent que va anar a votar que “no” el dia 1 d’octubre ho va fer per motius de convicció democràtica, pensant que en un país s’ha de poder votar i s’ha de poder parlar i s’ha de poder decidir el que vol la majoria amb normalitat; hi he pensat molt, deia, i no sé com s’ha de qualificar la gent que també pensa això però en canvi no va anar a votar. Suposo que a la seva escala de valors compta més l’espanyolitat que la democràcia.

Segur que n’hi va haver que s’hi van apuntar perquè a la pregunta s’esmentava la república, però jo diria que la qüestió de la independència és una cosa poc racional i molt emocional. Tanmateix, que s’esmentés la paraula «república» definia el model de país que molta gent vol; jo vull creure que una majoria de la gent que viu a Catalunya vol una república, però també és veritat que en aquest cas estava clarament emmarcada en la independència de Catalunya i ningú no pensava en una hipotètica tercera república espanyola encara que segur que hi va haver gent que es va decidir a votar només pel fàstic que li fa aquesta monarquia ostentosa i sense escrúpols.

A banda d’això, també vull dir que em fa ràbia que l’enunciat de la pregunta estigués pensat (si és que va ser així) per atreure la gent espanyola autoanomenada d’esquerres, perquè anéssin a votar encara que fos que no, perquè em fa molta ràbia aquesta gent que fan com que són d’esquerres però diuen que no lluiten per la independència perquè ningú els garanteix que l’Estat català seria millor que l’espanyol. Demanen garanties que si fossim independents tindríem una república social, feminista, democràtica, amb tots els drets civils reconeguts per a tothom, etc. A mi, tot això em sona a fals. En una mani feminista ningú pregunta a les dones que hi ha si són de dretes o d’esquerres; una persona que lluita pels drets dels immigrants no ho fa pas només pels drets dels immigrants que simpatitzen amb la seva ideologia; quan lluitem contra l’Estat perquè aprova lleis que limiten la llibertat d’expressió no ho fem pas per garantir la llibertat només dels que escriuen desd’un punt de vista o en una llengua determinada. En canvi, aquests autoanomenats progressistes diuen que només lluitaran pels drets nacionals si es garanteix que l’Estat que en resulti serà una república social, feminista, etc.? Sincerament, em costa de creure els que diuen que no volen ni tan sols votar la independència de Catalunya perquè si fossim independents tindríem un Estat de dretes. A les nacions, o se’ls reconeixen els drets o no se’ls reconeixen, igual que es reconeix que les dones o els immigrants o els aimaraparlants tenen drets pel simple fet de ser persones tant si aquestes dones, immigrants o aimares simpatitzen amb el liberalisme, el socialisme o l’anarquisme. Els col·lectius nacionals tenen drets perquè són reconeguts com a nacions. En realitat, els podemites no reconeixen que els catalans siguem una nació i per això no ens reconeixen el dret d’autodeterminació. Per això la majoria no va votar. Són a l’altre costat de la barricada, vet-ho aquí.