Bloc de notes

D’aquí a uns dies farà un any del referèndum d’autodeterminació que vam celebrar l’1 d’octubre de 2017 i voldria escriure’n quatre ratlles per mirar d’ordenar el que en recordo i de pas deixar-ne constància per escrit.

Vaig participar-hi activament però no hi vaig jugar cap paper rellevant més enllà d’enganxar alguns cartells les setmanes abans i bustiar una mica de propaganda; també em vaig quedar a dormir en un col·legi la nit de la vigília i tot el dia 1 vaig estar en el meu col·legi i després a l’Ajuntament.

Sense saber gaire bé com, suposo que una mica com tothom, em vaig trobar que en el meu país se celebrava un referèndum d’autodeterminació. És veritat que ja portàvem uns anys organitzant actes, manifestant-nos, lluitant pacíficament, però també veient que les autoritats no lideraven res, no ens feien cas, i per això la gent es va haver de posar al davant. Si no, no s’hauria pas celebrat cap referèndum. Pel que fa a mi, no és pas que estigués especialment implicat a cap organització tot i que era i sóc soci d’Òmnium i de l’ANC, i procuro anar a les assemblees d’IPS. Sempre he volgut la independència del meu país i el referèndum era la batalla de referència en aquells moments. Jo crec que va ser la dinàmica que va seguir el país, tot el que va passar abans del referèndum, el que em va empènyer a intentar ajudar i mirar de fer alguna cosa. Potser el fet que l’Estat prohibís el referèndum va ser el que va deixar més clar que era el lloc on s’havia de ser en aquells moments.

Prejudicis i estereotips ens fan veure les coses amb una predisposició que moltes vegades no té res a veure amb la realitat d’allò que tenim al davant. També ens diuen molt del que tenen al cap les persones que els fan servir.

The Guardian recull la idea d’un artista búlgar, Yanko Tsvetkov, que ha dibuixat una sèrie de mapes basats en el desconeixement que amaguen els estereotips precisament per fer-nos reflexionar en la distància que els separa de la realitat. M’ha fet gràcia (per no dir que m’ha fet plorar) veure en aquest mapa un futur dels Països Catalans (any 2022) tan tan tan allunyat de la realitat que vivim, suposo que perquè l’autor hi té en compte no només els estereotips sinó també l’actualitat que surt en alguns media.

He recuperat aquesta redacció d’una carpeta sense data que penso que deu ser de finals d’any. Em penso que és un exercici de quan em vaig treure el nivell D de català.

Ja fa anys que la població catalana compta amb un dels índexs de natalitat més baixos del planeta. Les raons del descens progressiu i continuat del número de naixements cal buscar-les a molts llocs i pot ser difícil de determinar clarament, però posem-hi que la confluència de certes dificultats econòmiques i un biaix social a favor de l’individualisme són a l’origen de tot plegat, tot i que això no explica les raons històriques del minúscul índex de creixement demogràfic que ha tingut històricament el nostre país (onades migratòries a banda).

Per un costat, l’increment del preu de l’habitatge ha fet un salt tan espectacular que unit a un augment progressiu i constant del cost de la vida ha fet que molts catalans s’ho repensin a l’hora d’augmentar la família. A més a més, l’explosió de llibertat que va tenir lloc en acabar-se el franquisme va coincidir en els anys següents amb una onada mundial de liberalisme cultural i econòmic que comportava, entre moltes altres coses, un enaltiment de l’individualisme que deixa de banda qualsevol implicació en el futur dels nostres conciutadans, del nostre país, inclús del nostre planeta. Si cada cop és més difícil mantenir una família i, per altra banda, contínuament rebem missatges que ens diuen que aprofitem el present i deixem de banda el que pugui passar en el futur, no és pas estrany que cada cop siguin més les parelles que decideixen no tenir descendència.